Al "Ciutat Maragda" d'ahir David Guzman va dedicar el programa a parlar de Nadal i dels llibres i papers que en parlen. Amb en Carles Torner, que acaba de recollir en llibre els seus Vint-i-set nadals i un rei (Edicions 62), i l'antòleg dels 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, a més de Maria Bohigas, Jordi Puntí i Joan-Lluís Lluís.
Aquí podeu escoltar el programa sencer, per a lectors, recitadors i tafaners diversos.
Sí, a mi també em passa, jo també dispararia als altaveus. Però aquesta veu, la veu d'ella...
Bon Nadal i felices Festes, doncs.
Com porteu les llistes de regals per Nadal o per Reis? Per si pot ajudar, han sortit un disc nou de Mary Chapin Carpenter, Sometimes Just the Sky, i aquesta cançó seva dedicada a Walter Cronkite.
Apa, bon cap de setmana i bon Advent.
Where are the arms of the world?
They've always been able to find us
Caught between borders and shores
Reaching past danger and blindness
“Vaig tenir la sort de conèixer Carner durant aquells anys d’exili a Mèxic. Sempre em va impressionar i captivar la seva clara i serena intel·ligència i el seu domini de la llengua. Va ser un gran poeta, i un gran escriptor, en diverses llengües. Els que el vam conèixer durant aquells anys difícils, no podíem sospitar l’angoixa íntima del poeta, ja que mantenia una aparença d’optimisme i confiança, convençut que acabada la guerra tornarien a Catalunya la llibertat i la democràcia. Hi havia doncs dos Carners: un oficial, extern, ple de confiança en el futur, que presidia els Jocs Florals, fundava revistes i ajudava a crear editorials, i un altre Carner íntim, preocupat i pessimista. En la meva memòria l’optimisme oficial de Carner contrasta vivament amb el pessimisme de Carles Riba”.
No us perdeu la resta de l'entrevista de Bernat Puigtobella a Manuel Duran, exiliat republicà i professor emèrit a Yale, a Núvol.
El subgènere dels enregistraments trobats deu tenir tanta tradició com el dels manuscrits trobats. Tanta tradició i tants plecs i replecs. Però parlem de Bill Evans. O sigui que primer mireu-vos el vídeo, i després alegreu-vos-en amb l'exèrcit de fans en què jo escombro allà al final de tot de la llarga fila.
Bill in London, i que el cap de setmana passi a poc a poc.
Avui la Marta a La Impossible, dijous vinent el Carles a La Central del carrer Mallorca.
La vida és menys avorrida i més intensa posant-hi versos pel mig.
[...] "Què direm de Messi a les sobretaules per acabar abans? ¿Que feia caure els defenses amb un cop de maluc? ¿Explicarem l’eslàlom del Bernabéu? ¿Que corria més ell amb la pilota als peus que els defenses sense? ¿O explicarem el silenci que es feia a l’estadi quan queia a terra i semblava lesionat? ¿N’hi haurà prou amb dir que el dia que va guanyar la sisena Pilota d’Or encara pensàvem que podia no ser l’última?"
Antoni Bassas, "Com explicarem Messi?" (Ara, 3-XII-19)
"They try to contain him but it's an impossible task. This man is just un-stoppable!" (06:20)
Com tothom sap, els ja llavors espanyols van ensenyar als futurs nord-americans a celebrar el Thanksgiving (o això expliquen, pagat entre tots, els savis d'@EspañaGlobal), i el dia que va néixer el Nen Jesús el drap en què el van embolicar a Palestina (o amb què s'embolicaven les muntanyes) duia els colors de la rojigualda, com es pot veure reproduït al pessebre institucional de la foto. "Todos los que hemos tenido belenes en las casas sabemos que era también un elemento tradicional poner la enseña nacional", ha explicat l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, un home molt viatjat, lector segurament de Michael Billig i que recorda perfectament com van anar les coses fa un parell de mil·lennis.
Thanksgiving i Nadal són tradicions espanyoles. Dos fets històrics d'interès que espero que no obviï l'assignatura d'Espíritu Nacional que aviat ens deuran tornar a clavar entre Matemàtiques i Religió. ¡Pardiez!
Hi ha disc nou de Leonard Cohen a l'horitzó, parlant des del més enllà: Thanks for the Dance. No és una mala alternativa a reflexionar immobilitzats mentre ens tallen la gespa sota els peus, ens fan el llit o ens carreguen els daus. Ja m'enteneu.
Gairebé vius, doncs, gairebé a casa, que nostrosenyor ens agafi confessats.
Nunca choveu que não escampara.
MÉS
Al Refranyer multilingüe del Centro Virtual Cervantes
"Ahora sí", "Ho tornarem a fer", "España siempre", "Més forts"... La buidor pomposa, la indefinició exaltada, com una pilota de ping-pong, va d'una banda a l'altra de la taula, i els jugadors fan com que posen cara de profunditat mentre més i més gent abandona la sala.
Si l'afany de Carner era "Dir molt en un mig dir", avui nosaltres vivim immersos (i ens hi ofeguem, i tanmateix seguim respirant) en la retòrica vaporosa dels que no diuen res en allò que es pensen que és un gran dir.
Yagüe, Cabanellas, Mola, Orgaz, Queipo de Llano... La llista dels generals que ballen al voltant de Francisco Franco a Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar (2019), es llegeix com una guia urbana dels anys cinquanta a qualsevol ciutat espanyola de províncies.
Voltant per Wikipedia de biografia en biografia he confirmat la curiosa rastellera de morts en accident aeri de jerarques militars enutjosos per al Generalísimo (un paio amb sort), i he après que Pablo Neruda va dedicar un breu però intens poema a Emilio Mola, "el Director", l'autor de la reveladora Instrucción Reservada del 19 de juliol de 1936 que deia, a la Base 5ª: "Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado".
El 3 de juny de 1937 l'Airspeed Envoy en què el general viatjava s'estavellà a Alcocero (Burgos), rebatejat des de llavors com Alcocero de Mola. Aquests són els versos que li dedicà Neruda:
MOLA EN LOS INFIERNOS
Es arrastrado el turbio mulo Mola
de precipicio en precipicio eterno
y como va el naufragio de ola en ola,
desbaratado por azufre y cuerno,
cocido en cal y hiel y disimulo,
de antemano esperado en el infierno,
va el infernal mulato, el Mola mulo
definitivamente turbio y tierno,
con llamas en la cola y en el culo.
Visca les (bones) versions i els (bons) duets.
I bon cap de setmana, de la mà d'aquestes dues senyorasses, amb el Nobel de fons.
Ahir el PEN Internacional va fer públic un comunicat mostrant la seva disconformitat amb la condemna de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ("The sentencing of Catalan writers and civil society leaders Jordi Sànchez and Jordi Cuixart to nine years in prison is a shocking outcome and must be overturned"). En va donar notícia VilaWeb, i avui se'n fa ressò fins i tot La Vanguardia en la seva edició digital. Acostumats com estem a una certa displicència mediàtica de part dels mitjans espanyols, des del PEN Català no podem fer altra cosa que celebrar-ho i agrair-ho.
Mentrestant, hom continua esperant el pronunciament d'Amnistía Internacional España, on se suposa que segueixen estudiant atentament la llarga sentència.
Tal dia com avui, ara fa cinquanta-cinc anys, morí a Santa Monica (Califòrnia) un dels més grans compositors (i lletristes!) de la música popular del segle XX, Cole Porter, carn de mite, de fama. Havia nascut a Indiana el juny de 1891, i ja de jove va convertir-se en un referent del teatre musical nord-americà, després del cinema en la gran època del mitjà i, en paral·lel, també en un clàssic dels estàndards del jazz vocal.
Si passeu per aquí de tant en tant sabeu que hi tinc una certa flaca (bé, una flaca certa). I amb els anys no em passa.
Havent-hi al món tantes altres coses esplèndides per ignorar, per què segueixo escoltant les notícies?
Aquests dies llegim trasbalsats els plans del president Trump per aixecar la protecció al Tongass National Forest, a Alaska, la reserva forestal i minera més gran dels Estats Units (amb una superfície de 68.000 quilòmetres quadrats, dues Catalunyes, establerta per Theodore Roosevelt a principis del segle XX), per permetre-hi les perforacions petrolieres. I a l’estiu hem assistit a l’espectacle mediàtic del president brasiler Jair Bolsonaro rebutjant l’ajuda de la Unió Europea per lluitar contra els incendis que devastaven l’Amazònia. No són gestos nous ni es donen només al continent americà. De fet, va ser a Amèrica on va iniciar-se el moviment just en la direcció oposada, la de la protecció de la natura: el primer Parc Nacional del món va ser el de Yellowstone, establert el 1872, i figures com el naturalista John Muir (nascut a Escòcia i immigrat a Wisconsin) amb els seus textos i el seu activisme –i, diuen, una nit de vivac amb el president Roosevelt l’any 1903– van ser fonamentals en l’establiment de la xarxa de Parcs Nacionals i en el canvi d’actitud dels polítics i legisladors del país del Far West cap a una mena d’ecologisme primigeni que segurament va ser el que va salvar espais meravellosos com els parcs Yosemite o Sequoia.
“The mountains are calling”
La frase de Muir que ha fet més fortuna (avui estampada en samarretes, adhesius i imants de nevera), “Les muntanyes em criden, i hi he d’anar”, el consagrà ja en la seva època con un “preservacionista” que veia els grans parcs com espais per al descans, la inspiració i la pregària, en debat amb la idea d’explotació forestal científica que propugnaven “conservacionistes” com Gifford Pinchot (primer cap del US Forest Service). Llavors semblava que l’avenç o la modernitat estaven de la banda de l’explotació racional, però amb el pas dels anys i l’augment imparable de la pressió de l’home sobre el territori cada vegada més gent pensem en el silenci i la no-acció com alternatives reals a un col·lapse futur. De vegades, per canviar les coses cal gosar escoltar (i llavors posar en pràctica, és clar) idees contraintuïtives, o que ho semblen fins que demostren la seva eficàcia. Com ara per exemple, sense sortir de Califòrnia, la lluita contra els incendis cremant boscos de forma controlada per eliminar arbres morts i aclarir el sotabosc.
A tothom li sembla evident que un governant ha de fer l’esforç d’arribar a acords amb els seus rivals polítics (tot i que segurament aquests dies no són els millors per afirmar-ho a Espanya), i tothom signaria també la idea que per governar rectament els polítics han de pactar amb els ciutadans. Doncs bé: enllà dels altres polítics i dels ciutadans hi ha avui un pacte més primari, més elemental, però radicalment necessari, i prioritari: el pacte amb la Terra, amb la natura. Les muntanyes (i les valls i els rius, i els arbres, i el mar) criden i no podem seguir fent veure que no ho sentim. Malgrat el soroll dels cotxes, dels aires condicionats, de les campanyes electorals i dels lobbies, polítics i ciutadans hem de ser capaços de fer com John Muir i pensar i decidir a contracorrent.
------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-19
Versión en castellano
Un Relator Especial de les Nacions Unides sobre minories subratlla dues coses que passen al món: "banalisation of bigotry" i "minorities used as scapegoats". Se m'acuden uns quants diaris i televisions en español que aniria bé que usin una estona el traductor.
com a professors, definida per una amiga (i bona professora): "Convince the students that it is not as it looks like".
Quan llengua, sentit comú, ritme i memòria compartida es troben, passen coses tan boniques com aquesta: "Aviat i bé no van pel mateix carrer". Si en voleu més (sobre frases fetes i sobre un hipotètic esperit balear, que tal vegada sigui mediterrani, o catolicomediterraniagrari), us recomano l'entrevista al diari Ara d'ahir amb Bàrbara Sagrera, responsable del Corpus de fraseologia de les Illes Balears. El llibre l'ha premiat i l'edita aquest petit miracle cultural que és la llibreria Món de Llibres, a Manacor.
"Quan la gent em diu que no entén un poema, jo els dic: 'Bé, tu escolta'l i prou. L'exposició al poema és part de la seva força. No t'enderiïs amb una comprensió intel·lectual dels versos'. No esperem entendre l'art visual d'aquesta manera".
Gary Snyder a Dara Goodyear, en una magnífica entrevista de 2008 ("Zen Master") a The New Yorker
The pattern fades, the city stands.
Bon cap de setmana altra vegada, i bentornades i tornats tots.
Ja l'heu vista? Jo friso, però encara no.
Aquí teniu una altra presentació una mica més extensa del documental. Aquí, el blog de la productora, amb informació sobre el projecte. I aquí, un mapa de la ruta de Verdaguer l'estiu de 1882.
Poca gent sap que en l’horror del camp de concentració de Mauthausen hi va haver, a més dels forns crematoris de la ignomínia, una biblioteca. I encara menys gent sap que aquesta biblioteca la va fer Joan Tarragó, combatent al bàndol republicà, exiliat, enrolat en l’exèrcit francès, capturat pels alemanys i enviat a Mauthausen l’any 1941. Al camp, Tarragó formà part de la xarxa de resistència i, a partir dels llibres que recuperaven de la roba i les pertinences dels nous detinguts, organitzà una petita biblioteca clandestina amagada sota el terra de fusta de la barraca número 13 del camp. Una biblioteca. A Mauthausen. Émile Zola i Fiodor Dostoievski contra Franz Ziereis i Karl Chmielewski.
Anys enrere vam recuperar la figura del fotògraf Francesc Boix, que va fer el viatge del Poble-sec també fins a Mauthausen, on treballà com a fotògraf, i acabà sent un dels testimonis clau a Nuremberg contra l’horror nazi als camps. Ara podem afegir al nom de Boix el de Joan Tarragó (1914-1979), nascut al Vilosell, a les Garrigues, un poble que no arriba als dos-cents habitants però que des de fa un any té una biblioteca com no n’hi ha d’altra a Catalunya: nascuda de la idea i l’energia de dues veïnes (Cristina Llorens i Marta Guillén), va ser inaugurada mesos enrere en memòria de Tarragó i, per això, batejada com “La Clandestina”. Una iniciativa privada assumida per l’ajuntament que evoca un fet menor, un petit gest contra la barbàrie, i que el duplica en el present treballant des de la il·lusió i el sentit, enllà de dimensions i propaganda. En l’acte de bateig de la biblioteca un dels fills de Joan Tarragó, Llibert Tarragó, llibreter i activista cultural (autor d’un dels millors llibres sobre Catalunya escrit “des de fora”: Le puzzle catalan: La nation fiévreuse) explicà que el seu pare no es recuperà mai del pas per Mathausen, i que al camp i després del camp el que omplia el cap dels més compromesos era la lluita, l’organització.
Obrir una biblioteca allà on ningú no n’esperaria una. Com un gest de confiança i de memòria, d'organització, com una inversió. Petites gran accions, enrere i endavant.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-IX-19
Versión en castellano
"Repeteixo: La Plaça [es] llegirà encara d'ací 300 anys. Si encara queden catalans."
Armand Obiols en una carta a Mercè Rodoreda de 10-V-1962
Aquesta confiança.
Com li va passar a Greg Brown, però canviant d'estació, un vent d'estiu se m'ha endut la llista de coses a fer, i les ganes d'un munt de coses, inclòs el manteniment del blog. O sigui que enguany avanço la pausa vacacional. O potser no del tot, qui ho sap, si algun dia us trobo a faltar. De moment I wanna catch some fish.
In a mucked up lovely river,
I cast my little fly.
I look at that river and smell it
and it makes me wanna cry.
Oh to clean our dirty planet,
now there's a noble wish,
and I'm puttin my shoulder to the wheel
'cause I wanna catch some fish.
Weightlessness, no gravity
Were we somewhere in-between?
I'm a ghost of you, you're a ghost of me
A bird's-eye view of San Luis...
Una de les maneres de percebre fins a quin punt la nostra vida és poc natural és constatar el munt d'angles rectes que ens envolten, arreu i a cada moment. Les excepcions: quan dormim, quan mengem, quan estimem, quan imaginem, quan escoltem.
"El resultat és un volum d’història i anàlisi cultural on es fixa en el rol, les traces i les relacions dels agents literaris (escriptors, editors, traductors, organitzacions, institucions, revistes...), en el seu ressò “simbòlic” i “retòric” i en com han acabat configurant la “cultura catalana contemporània”. En darrer terme, explica -o fa que s’entenguin millor- alguns dels fenòmens de l’època actual. Entre d’altres, “la potència editorial de Barcelona”, la gran quantitat d’escriptors i de premis, el commemoratisme (de “país enamorat de les celebracions” d’efemèrides d’escriptors), la hiperliteraturització del país i la cultura i la “retòrica literària d’honor i servei” (que contrasta, diu, amb “uns pressupostos públics de cultura minvants des de fa molt de temps” i amb el fet que “el nacionalisme retòric” recorri als escriptors com a “moneda de canvi”). Quin sentit atorga a la hiperliteraturització? Doncs des de l’elevada xifra de servidors públics d’un cert nivell que són filòlegs o “la forta presència de referents literaris en la vida pública” fins a la tirada -des de principis dels anys noranta- als centenaris d’escriptors o l’atenció “monopolitzadora” del Sant Jordi. “Com passa en altres comunitats fortament lingüístiques, a Catalunya la creació i gestió de la identitat nacional ha anat -i continua anant- associada a la llengua pròpia i a la literatura”."
Ho diu a "Totes les coses que ens fan un país hiperliteraturitzat" Anna Ballbona destil·lant a l'Ara d'ahir dissabte una llarga, apassionada i apassionant conversa a partir del Construir con palabras.
Només el futbol (i potser el nacionalisme) supera la llengua en nombre de gent que opina amb vehemència sobre un tema en què no són especialistes, sovint menystenint a més els especialistes. Què ha de saber algú que ha passat trenta anys estudiant les llengües, si jo la parlo cada dia? Què ha de saber un metge sobre peus o ronyons o braços, si nosaltres som els que sentim els nostres?
Aquests dies, arran d’un reportatge televisiu, tornem a discutir sobre l’ús i el futur de la llengua catalana, i com que amb això tothom s’hi atreveix hem llegit coses com ara que “el català sobreviurà sí o sí” o que hi ha una “obsesión por la imposición lingüística”. Bé, les dades (i l’ull i l’orella de qualsevol que observi sense prejudicis) diuen que el català, lluny d’imposar res, recula. És una llengua antiga i va sobreviure al franquisme? Sí. Però a hores d’ara, en un context molt diferent, recula en percentatges d’ús i en presència pública: vagin, si no es creuen els especialistes, a un jutjat, a un quiosc, a una reunió de veïns, a un bar, engeguin la tele, pugin a un autobús. I recula a Catalunya: la presència de la parla de Ramon Llull a Perpinyà, a Alacant o a Eivissa és entre minoritària i ultraminoritària.
Davant d’aquests fets (no d’aquesta opinió, d’aquests fets) hi ha qui opta per no dir ni mu (encara espero un programa interessant-se per la meva llengua, una de les que la Constitució Espanyola obliga a protegir, a Tele5, a LaSexta o a TVE), hi ha qui se n’alegra que desaparegui la diversitat i hi ha qui es pregunta què es podria fer per evitar-ho. Ben mirat, durant la Transició això ja era així. La diferència és que llavors es va arribar a un cert consens majoritari a favor de la tercera opció, i ara sembla que aquest consens es trenca. “Per culpa dels independentistes”, diuen –regalant protagonisme a una suposada minoria– els contraris a imposicions que no s’adonen de quantes coses imposen ells. El cas és que fa uns dies que discutim la discussió, no el fet. Com als Estats Units amb el canvi climàtic o a Itàlia amb el tancament marítim de fronteres. Mentre discutim sobre opinions, els febles reculen. I alguns se’n riuen.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VII-19
Versión en castellano
En un article interessant sobre la misèria i les dificultats de Pío Baroja durant la Guerra Civil espanyola, topo amb aquest paràgraf en què surten a escena Eugeni d'Ors i l'ombra allargassada de Cervantes o el Quixot com amulets del nacionalisme cultural espanyol o espanyolista:
No ayudó precisamente la publicación en España de una recopilación de textos que (seguramente titulada por el editor José Ruiz-Castillo) apareció rotulada en 1938 como Comunistas, judíos y demás ralea y con un prólogo de Giménez Caballero encabezado con estas palabras: "Un precursor español del fascismo", que era un artículo ya aparecido en 1934. Esto, sostiene Mainer, tuvo que autorizarlo Baroja, quien de muy mala gana tuvo que acudir a Salamanca durante una estancia en España en plena Guerra Civil (de abril de 1937 a febrero de 1938): Eugenio d'Ors escenificaba la creación del Instituto de España, que agrupaba todas las Reales Academias. "Allí sobre un ejemplar de los Evangelios y otro del Quijote", relata Mainer en su libro, "se le dio a elegir entre el juramento y la promesa". Según unos, dijo "Lo que sea costumbre". Otros sostienen que comentó: "Lo que manden". Así que se volvió a su exilio parisino semanas después.
Manuel Llorente, "Pío Baroja en París: 'Muy solo, viejo y sin dinero'" (El Mundo, 1-VII-19)
Aquell somriure per dins quan el treball d'un estudiant et fa tornar a un poema de bandera. Gràcies, Cristiano.
El meu pare també construïa cases. Bon cap de setmana als constructors, i als que apaguen focs.
Idiota: qui (podent-ho fer d'una altra manera) viu la vida com una cursa d'obstacles.
La bellesa i l'equilibri existeixen: són, per exemple, en un quadre com aquest de Rembrandt o d'un seu deixeble ("Home assegut llegint en una sala noble", 1628-1630).
 |
| National Gallery, Londres |
En un extrem de les retòriques possibles hi ha, per exemple, la selecció d'adjectius que fa Josep Pla, i a l'altre coses com aquesta que desarma els lectors competents en un mupi de l'exnoucentista Passeig de Gràcia.
Contra l'absurd, contra la tonteria, contra la tristesa, energia.
I alegria. I un bon cap de setmana.
Passejant aquests dies pel centre de Barcelona un es pregunta inquiet qui ha quedat a Itàlia per gestionar els serveis bàsics.
Veig aquesta gent tan convençuda del que pensa, tan predisposats, tan inclinats a la desqualificació i a la frase solemne, i no sé si envejar-los o apretar a córrer.
Toti Soler fa avui setanta anys (me n'assabento gràcies a Joan-Josep Isern). Cadascú sabrà com retre-li el seu homenatge particular. Jo que no sóc músic i no sé viure sense música mai no podré agrair-li prou aquesta guitarra envescada, fina, furetejant al costat d'Ovidi Montllor donant vida a Coral romput, d'una qualitat, una densitat, una intensitat d'un altre món: el món que alguns voldríem ajudar a construir, nota a nota, paraula a paraula.
Per molts anys i gràcies, Toti.
“Tots els escriptors són del país de l’Exili”, va dir l’altre dia Ahmed Aboutaleb, alcalde d’ascendència berber de la ciutat de Rotterdam, a l’obertura de l’assemblea de la xarxa ICORN de ciutats refugi. A la sala hi havia poetes com Fatemeh Ekthesari, amb qui vam llegir junts ara fa un any a Palma, que no pot tornar a casa seva a l’Iran, condemnada a presó i fuetades, i escriptors d’un país que es vol europeu, Turquia, on el govern ha posat funcionaris públics a investigar novel·listes incòmodes com Elif Shafak i ha empresonat i ara té a l’exili periodistes com Can Dündar, que recentment explicava a Vicent Partal com el fet d’escriure li va salvar la vida a la presó (això i el record de Cervantes, no es perdin l’entrevista). El PEN Català forma part d’ICORN des de 2006, i actualment té acollit a Barcelona el periodista hondureny Milthon Robles.
Fa poc un reconegut escriptor i periodista barceloní feia befa en un mitjà digital de la feina del PEN, com altres en fan de la d’Amnistia Internacional, d’Open Arms o, aquests dies, de les Nacions Unides. Jo, què volen que els digui, segueixo a la banda humil i tossuda dels que creuen que el paper d’aquestes organitzacions és capital. De la mateixa forma que Rotterdam no és la capital d’Holanda però és una ciutat clau per a Holanda, la llibertat d’expressió i el respecte dels drets no són en si literatura, però són claus per a la literatura.
A l’Iran, a Turquia, a Holanda o a Espanya, a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VI-19
Versión en castellano
Avui fa quaranta-nou anys que va morir a Brussel·les qui va saber escriure millor que ningú el que alguns sentim sobre tot plegat, del Supremo a Anfield passant pels amics a l'hospital, els vaixells perduts a la Mediterrània i aquests tomàquets sense gust de res embolicats amb plàstic.
Miquel Barceló passejant pel Museo del Prado amb el fotògraf Jean Marie del Moral com a testimoni a "El Prado de Barceló" (El País Semanal, 2-VI-19).
I llavors salta l'espurna, la meravella, l'alegria íntima en trobar-t'hi, d'alguna manera (modesta i banal si voleu), retratat: "Cuando voy a un museo, si puedo llevo siempre un cuaderno pequeño en mi bolsillo. Puede sorprender, pero suelo detenerme en los mismos detalles. No es para recordar, pero me ayuda a observar. En estos cuadernos también hay cosas que no tienen nada que ver: listas de compras, notas diversas… Hago los cuadernos como realizo mis cuadros: sin objetivo preciso. Son pulsiones. Los cuadernos no son estudios ni preparatorios de nada. Tomo notas por todos lados, no saco fotos, dibujo en mis cuadernos".
 |
| Foto: Jean Marie del Moral |
Ei, que el Cap treu disc nou (Western Stars) el dia 14.
Bona notícia. I bon cap de setmana per a tothom.
Cert, tot és molt gros i injust i mal enfocat. Però també hi ha Rodoreda: regiro Rodoreda, subratllo Rodoreda, ensenyo Rodoreda, llegeixo Rodoreda (no us perdeu el seu Autoretrat, a Angle). I em vénen al cap "La salamandra", aquell gest de suficiència d'Azúa en un dinar, les paraules embadalides de García Márquez, la porta del jardí que per a mi era el dels Valldaura i la bandera que l'avi va plantar al terrat de la seva torre. I llavors penso que al dia encara li queden hores de llum.
Tres favorits junts: en algun moment de la vida he volgut ser Morrissey, Chrissie Hynde i, sobretot, la tonada d'aquesta cançó. Ara, en temps de descompte i d'esquena rígida per a tots plegats, aquí els tenim aplegats, com si hagués trobat una foto antiga però feta avui, o demà.
Bon cap de setmana, doncs.
"En Guardiola conviven un soñador, un fanático y un artista. El soñador es apasionado, el fanático terco y los dos le convienen al maravilloso artista que construye obras admirables con distintos materiales y en distintos países. Obras que nunca son iguales y, sin embargo, son siempre reconocibles."
Jorge Valdano, "Guardiola, soñador, fanático y artista" (El País, 18-V-19)
Dimecres vinent a la UPF hem convidat Jordi Cornudella (poeta, assagista, editor, marmessor) a presentar-nos en un seminari d'un parell d'hores el Curs de literatura catalana contemporània que ha preparat a Empúries compilant totes les conferències (i alguna entrevista) de Gabriel Ferrater sobre literatura catalana en un volum de més de cinc-centes pàgines que arriba a les llibreries el dia 22, just el dia del seminari. Tindrem doncs un curs de literatura dins d'un curs de literatura, amb la veu d'un mestre (dos, si hi afegim en Jordi) escoltada per un bon grapat d'aprenents.
Una gentada pertot, i el ric ric ric continu de les rodes de les maletes. El bon temps duu també la llavor d'una condemna.
Des Moines, a Iowa, és una de les capitals d'estat més petites dels Estats Units, i una de les millors cançons de Jeffrey Foucault (pocs discos m'han fet darrerament la impressió del seu Blood Brothers).
Des de Des Moines, com si hi fóssim, bon cap de setmana a tothom.
That night in Des Moines
We were too late for supper
So we sat at the bar
And we drank three beers
And we watched the house
Filling up with no one
But God was listening
And he cupped his ear
Ahir el poeta i assagista Gary Snyder, un habitual en aquest blog, va fer vuitanta-nou anys. Amb José Luis Regojo n'hem traduït al català una antologia de poemes de natura que vam titular Les muntanyes són la teva ment (Tushita, 2013). En castellà en trobareu diversos llibres publicats per Árdora i, més recentment, Varasek Ediciones.
Felicitats, mestre!
(Deixo la paradeta en suspens per uns dies. Sóc a veure el sant patró a la terra de Joan Coromines.)
Diguem-ne un camp on vénen a pasturar
sota els núvols del vespre
els animals que l’Arca es va descuidar.
O una cisterna on la pluja que va caure
abans de la història degota d’un llavi de ciment.
Te’l miris com te’ls miris,
no és el lloc per instal·lar-hi
el cavallet de tres potes del realisme
o per fer que un lector hi pugi
saltant el munt de tanques d’una trama.
Deixa que l’escriptor robust
amb la seva màquina sorollosa
descrigui la ciutat on Francine havia nascut,
com llegia el diari Albert al tren,
com voleiava la cortina al dormitori.
Deixa a la dramaturga amb el jersei descosit
i un gos cargolat a la catifa
que mogui els personatges
d’entre bastidors a l’escenari
per afrontar la foscor plena d’ulls de la sala.
La poesia no és el lloc per a això.
Ja tenim prou feina amb
queixar-nos pel preu del tabac,
passar el cullerot degotadís
i cantar cançons a un ocell engabiat.
Tenim molta feina no fent res,
i tot el que ens cal per a això és una tarda,
una barca de rems sota un cel blau
i potser un home pescant des d’un pont de pedra,
o, millor encara, ningú en aquell pont.
Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja (Godall, 2019)
Versió de JS
POETRY
"La forma en què un escriptor aprèn l'acidesa i l'alcalinitat del llenguatge és cruspint-se les paraules i escoltant-les renouejar a la panxa. Això és físic i intel·lectual alhora. Fins que no assoleix el to just l'escriptora ha d'escoltar el llenguatge, però també ha de sentir-lo."
--Jeanette Winterson (citada per V. Chang)
Quan una gent que admires (els teniu aquí mateix, dissabte passat) versionen algú altre que encara admires més. Bo, molt bo. All inside our Amsterdam she hides...
Bon cap de setmana i bona Pasqua a tothom.
Diu Carles Riba a López-Picó, carta del 1922: "tenim, tant la vostra generació com la meva, la responsabilitat a sobre d'haver fet creure a una multitud de minyons (...) que un poble no pot viure sense rossinyols, o pitjor encara, que amb rossinyols sols ja es pot viure." [via @XeniaBussé]
Entrades
Comentaris
