diumenge, 19 de novembre de 2017

PINTAR, ESCRIURE

Fet amb pinzell mil anys enrere, sobre l'escriure i la identitat. D'un llibre senzillament extraordinari que aquests dies fullejo per fer-ne llibres nous, mil anys després.


QUAN YU KE PINTA BAMBÚS

Quan Yu Ke pinta bambús
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
¿Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i tan singular?

                               Su Shi / Su Dongpo
                               Versió de Manel Ollé




dissabte, 18 de novembre de 2017

CAPVESPRE

De Gregori, Dylan i nosaltres. Així en família. Bon cap de setmana.

E credo di sentire una preghiera
e mi potrei sbagliare e oppure non lo so.
E non è buio ancora, ma lo sarà fra un po'





divendres, 17 de novembre de 2017

ADMISSIÓ

Jo també vaig néixer amb un retard. En el meu cas, de deu minuts.

dijous, 16 de novembre de 2017

dimecres, 15 de novembre de 2017

ÀLBUM

La mort té vida pròpia.
Fixa't en el seu àlbum,
com canvia en un any:
com s'ha difuminat
aquella taca fina,
i en aquesta foto
allò altre darrere
del cirerer florit
bé podrien ser ombres.
De fet no pots
provar que no
ho siguin.

                    Kay Ryan
                    versió de JS




MÉS
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan


dilluns, 13 de novembre de 2017

SOM SALDOS

Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant.

Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els catalans rics. Un servidor és lector i admirador de tots dos, amb el defecte de viure a Barcelona. No sé si aquí les coses van diferents, però si l'autor de Soldados de Salamina ha passejat per Sarrià o Pedralbes, com explica l'estranya floració de banderes espanyoles? I com és que l'economia del país no es dispara amb el milió de rics aplegats dissabte al carrer Marina? Alguna cosa no lliga en certes frases ràpides, fulgurants com llampecs, que després hi ha mitjans i ciutadans que usen i repeteixen convertides en bales i destrals. I perdonin-me les imatges: faríem bé, tots plegats, de començar a abaixar el foc fent l'esforç de racionar les metàfores i els adjectius feridors. Com ara quan Cercas sostenia dies enrere a Libération ("En Catalogne, une dangereuse fiction narcissique") que a Catalunya ens hem encaparrat a suïcidar-nos o que en aquests moments les millors persones hi són capaces dels més grans errors, intoxicades per fantasies verinoses.

A mi, intoxicat per la literatura, tot plegat m'ha recordat el que l'any 1943 Josep Carner escrivia a Mèxic parlant d'Alfonso Reyes: "Los que se criaron dentro de un orbe cultural en auge, o siquiera dentro de una lengua que aún sostenía su fuerza imperial, por eso mismo han vivido limitados, dentro de ese orbe o de esa cultura. Nosotros, en cambio, hemos tenido que buscar la figura del universo juntando especies dispersas en todas las lenguas y en todos los países. Somos una raza de síntesis humana. Somos el verdadero saldo histórico".

N'hi ha que viuen en un orbe cultural en auge i altres que som saldos històrics. Ningú és més llest per la banda on ha caigut o on ha decidit instal·lar-se. Però estaria bé recuperar la perspectiva, i l'equanimitat. A més d'una certa solidaritat. Els catalanistes podem estar equivocats, Javier, però no som suïcides. En tot cas, som saldos.


MÉS
Josep M. Fonalleras, "Euforia y pánico" (El Periódico, 9-XI-17)
Javier Cercas, "Los independentistas son los catalanes ricos" (El Periódico, 11-XI-17)
Tom Harrington, "Catalonia and the Art of Differential Diagnosis" (CounterPunch, 14-XI-17)


diumenge, 12 de novembre de 2017

SALVAGUARDIA

"Cuenta hoy Cataluña con un gran poeta lírico que sólo puede parangonarse en la historia de las letras catalanas con Verdaguer y con Maragall. Tal es José Carner. Como los dos insignes poetas citados, es católico, apostólico, romano, y tan ferviente catalanista que hasta el anticatalanismo de algunos catalanes parécele un catalanismo sui generis. Para Carner, fuera de Cataluña nada hay en España; la España interior, dice, no opone al espíritu colectivo de Cataluña más que el privilegio y el instinto de su salvaguardia. (...) Carner es rico y casticísimo en su catalán, de los que rebuscan vocablos en los autores de la edad media y en el habla campesina, y los adapta científicamente para enriquecer la prosa; no se hace obscuro sin embargo, o, al menos, en el grado que otros de sus contemporáneos, por su tendencia a lo popular y su fino instinto de verdadero poeta. Es clásico por la medida, templanza y reflexión de su musa, con algo de melancolía y otro algo de humorismo a la inglesa."

   Ángel Salcedo Ruiz, La literatura española. Resumen de historia crítica, vol. IV (Madrid, Ed. Calleja, 1917)




dissabte, 11 de novembre de 2017

TAMBORINANT

Cauen governs legítims, governen els corruptes, perdem el poc que teníem, dormim malament i Dembelé segueix de baixa. Però Joe Henry treu disc nou.

Apa, bon cap de setmana a tothom. Tret dels que aplaudeixen que s'empresoni la gent.





dimarts, 7 de novembre de 2017

dilluns, 6 de novembre de 2017

POLTRES

Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan observadores i tan gràcils com qualsevol de les pintures posteriors. Podríem dir que l'art va néixer com un poltre que de seguida es posa dret i camina. O, per explicar-ho menys vívidament (en la foscor tot és vívid): el talent per fer art acompanya la necessitat de l'art; arriben junts.

                                    John Berger, "Le Pont d'Arc" (Sobre el dibuix, Viena, 2016, p. 92. Trad. de Marta Pera Cucurella)




dissabte, 4 de novembre de 2017

EN EL LLARG ESFORÇ

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra
.

Bon cap de setmana, miradors.




divendres, 3 de novembre de 2017

NOVEMBRE

Posar gent a la presó per les seves idees i il·legalitzar partits en una democràcia europea al segle XXI. Què podria sortir malament?



dijous, 2 de novembre de 2017

CARNER, ENCARA

A la seva autobiografia, Bob Dylan explica que el dia que tornava del funeral de son pare al Midwest va trobar a sobre de la taula una carta d’Archibald MacLeish, un dels grans poetes nord-americans (els altre són, segons ell, Carl Sandburg i Robert Frost): "Aquests tres, els Yeats, Browning i Shelley del Nou Món, eren figures gegantines, havien definit el paisatge de l’Amèrica del segle XX. Ho havien posat tot en perspectiva. Fins i tot si no en coneixies els poemes, coneixies els seus noms". Això fan els clàssics literaris: donar la mesura, posar en perspectiva. I perviure entre nosaltres.

L’any 1970 un Josep Carner ja octogenari que vivia a l’exili, a Bèlgica (ves quines coses), i des d’allà simbolitzava tot un segle de cultura catalana, retornà fugaçment a Catalunya per, entre d’altres coses, recollir un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que finalment no se li va concedir. Carles Casajuana, escriptor i diplomàtic com Carner, acaba d’escollir aquell moment (que era també el del final del franquisme) i aquell personatge per construir la seva darrera novel·la, Retorn (Columna), elegant i tornassolada com un record o un mite, o com el record d’un mite. Alhora, aquests dies Quadern Crema distribueix Epístoles a Josep Carner, el darrer llibre del poeta i traductor Salvador Oliva, que ha escollit la figura de l’autor de Nabí per adreçar-hi tres poemes que són fines reflexions sobre poesia, català, crítica i literatura catalana. Assaig en vers. L’aposta és arriscada... i reeixida. Precisament el Nabí, publicat fa vuitanta anys, va ser l’any 2000 al centre d’una polèmica literària que aquí reapareix sense estalviar dards ni mordacitat.

Ens acostem al mig segle de la seva mort i Josep Carner segueix, doncs, sent present, sent productiu, donant forma i paraules a llibres i a debats. Ja ho deia Bob Dylan: defineix el paisatge i posa les coses en perspectiva. Fins i tot si no has llegit el Nabí coneixes el nom de Carner. I si l’has llegit, somrius i segueixes llegint. És el que passa amb els antecessors. Amb els clàssics.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-XI-17
Versión en castellano



               

dimecres, 1 de novembre de 2017

SOM GOSSOS?

Avui és Tots Sants, el dia dels morts. De la mort viva, dels avantpassats pervivint en nosaltres. I la Montse, desorientada com tants, m'envia l'àudio d'un text d'Hernán Casciari ("Una canción de cuna") parlant sobre "Pare" de Serrat i sobre Catalunya. Jo li menciono la peça extraordinària de Casciari sobre Messi, que em va guanyar per sempre més com a lector seu. Li envio l'enllaç al text i, és clar, el rellegeixo, i busco el vídeo amb les imatges que hi lliguen. I escoltant i mirant i llegint m'adono que "Messi es un perro" està molt bé però que encara no l'havia entès del tot, que Casciari no hi parla només sobre Messi ni sobre futbol. Hi parlava també, molts anys abans, d'això que està passant ara mateix a Catalunya. Si Messi és un gos, o un home-gos, Catalunya deu ser un país-gos. Sempre mirant la pilota. Ni especialment intel·ligents ni especialment hàbils per a la vida fora del rectangle. Sembla que no entenguem res, sobre política ni sobre l'oportunitat. I té sentit que no entenguem bé les regles i les lògiques, perquè no sabem treure els ulls de la bimba. Passa el que passa i seguim. Rebem i seguim. Diries que hem perdut i seguim. Ens enganyen i seguim. Ja ens donen per morts, i seguim aquí (no sé ben bé a on, però en alguna banda). Com en trànsit, hipnotitzats, seguim. Amb tot això, l'àudio i el text s'acaben...

[...] Soy hincha fanático de este lugar en el mundo y de este tiempo histórico. Porque, me parece a mí, en el Juicio Final estaremos todos los humanos que han sido y seremos, y se formará un corro para hablar de fútbol, y uno dirá: yo estudié en Amsterdam en el 73, otro dirá: yo era arquitecto en São Paulo en el 62, y otro: yo ya era adolescente en Nápoles en el 87, y mi padre dirá: yo viajé a Montevideo en el 67, y uno más atrás: yo escuché el silencio del Maracaná en el 50. Todos contarán sus batallas con orgullo hasta altas horas. Y cuando ya no quede nadie por hablar, me pondré de pie y diré despacio: yo vivía en Barcelona en los tiempos del hombre perro. Y no volará una mosca. Se hará silencio. Todos los demás bajarán la cabeza. Y aparecerá Dios, vestido de Juicio Final, y señalándome dirá: tú, el gordito, estás salvado. Todos los demás, a las duchas.

Omnia Sanctorum. Gràcies, Hernán.




dimarts, 31 d’octubre de 2017

dissabte, 28 d’octubre de 2017

divendres, 27 d’octubre de 2017

RES PUBLICA

Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.

                     Raimon

dijous, 26 d’octubre de 2017

FURTHER READING

No, I don't know what will happen in Catalonia. But reading this pieces might help to gain a better perspective:

- Christian Caryl, "The great Catalonian cyberwar of 2017" (The Washington Post, 18-X-17)

- Suso de Toro, "No, Spain is not a democracy" (Ara, 19-X-17) > versió en català

- José Buscaglia, "King Felipe should abdicate to solve Spain's Constitutional crisis"(Newsweek,20-X-17)

- Craig Murray, "Banning Democracy in Catalonia" (21-X-17)

- Paul Mason, "Catalonia, Lombardy, Scotland … why the fight for self-determination now?" (The Guardian, 23-X-17)

- Josep M. Fradera, Xosé Manuel Núñez Seixas, José Mª Portillo, "El futuro se conquista cada día" (El País, 23-X-17)

- "Un centenar de intelectuales andaluces se desmarcan de Díaz y piden referéndum en Catalunya" (Público, 24-X-17)

And please: before accepting we Catalans like to "fabricate" fake news, have a look at this database with 132 videos showing how police acted on the first of October.




dimarts, 24 d’octubre de 2017

IBI PATRIA

Ubi bene, ibi patria. (Ciceró)

Ubi em diguin bon dia, ibi patria. (Josep Pla, aprox.)

Ubi panis, ibi patria.

Ubi hi hagi els meus, ibi patria.

Ubi no m'insultin, ibi patria.

Ubi hi hagi minories, ibi patria.

Ubi no m'obliguin, ibi patria.

Ubi em llegeixin, ibi patria.

Ubi no em vigili un helicòpter, ibi patria.

Ubi vi bo, ibi patria.

Ubi no calguin disculpes, ibi patria.

Ubi Vivaldi, ibi patria.

Ubi Messi, ibi patria.




dilluns, 23 d’octubre de 2017

SALTIRONS

Tot acaba anant a parar a un dia més tard del que et pensaves. I, llavors, a l'endemà.





diumenge, 22 d’octubre de 2017

VIGÍLIA

Els bens s'escapen
dels roncs de l'helicòpter.
Adéu la llana.
                           JS










MÉS
Feliu Formosa, "Una muralla..."
W.E. Henley, "Invictus" (versió de Miquel Àngel Llauger)
J.N. Santaeulàlia, "Caurà el cíclop"
Lluís Serrahima, "Què volen aquesta gent?"


dissabte, 21 d’octubre de 2017

FELIPE, PEDRO Y MARIANO DE LA MANO



"La razón y el derecho están con nosotros,
y tenemos la voluntad inquebrantable de hacerlos triunfar", 
Cánovas del Castillo sobre Cuba (1896)


EL XOC

Posats a buscar himnes i banda sonora per a aquests temps processals, un troba a faltar els New Pornographers i els seus "Crash Years" (no em digueu que el vídeo no sona a 11-S) per entre tanta Estaca, Sabina, Pitingo i Manolo Escobar: "The skirts go up / Before the war / Among the madding crowds / They're ruined like the rest of us ruined".

Apa, bon cap de setmana a tothom, menys als que duguin el 155 al dni.

The ruins were wild, The ruins were wild...




dilluns, 16 d’octubre de 2017

PEARL

Un vespre d'aquest estiu, cap a la banda de llevant de Mallorca, a Son Vives, a casa de la Maria i el Jaume, vam fer una de les coses més boniques de ma vida de traductor: una lectura de les versions catalanes del poemes de Ted Kooser que hem escrit amb en Miquel Àngel Llauger, publicades per El Gall Editor. Com a cloenda de la festa (festassa, en va dir ell) vam convidar-hi Biel Mesquida a llegir "Pearl", un llarg poema narratiu no inclòs al llibre que havíem traduït de més a més, com a fermall de la convocatòria. Algú ho va enregistrar en vídeo, i ara els amics d'Hores Extraordinàries n'han fet un senzill muntatge i l'han penjat a Vimeo, perquè tothom el pugui veure i compartir.
 


Pearl from Hores extraordinàries on Vimeo.

(...)
i vaig retirar la mà d’entre les seves mans i vaig fer adéu
i la porta es va tancar, i darrere la blonda
els altres van sortir d’entre les franges de claror
i van reprendre l’inventari, tocant
la cullereta que jo havia fet servir i restant-la
del nombre de culleretes al calaix de la cuina.


Des d'aqui, els traductors donem les gràcies a Jaume Capó, Carlos Ortega i Hores Extraordinàries pel muntatge, a Biel Mesquida per la seva veu i la seva complicitat, a Maria Oliver i Jaume Claret per acollir-nos i a tots els assistents aquella tarda del mes d'agost. I a Ted Kooser, és clar, per la seva obra, que ara els que parlem i llegim la llengua de Blai Bonet, de Josep Sebastià Pons o de Maria-Mercè Marçal tenim més a la vora.


MÉS 
No us perdeu el poema "Pearl" convertit en curtmetratge, dirigit per Dan Butler i produït per Richard Waterhouse.
La millor presentació de l'autor: "Passing Through: Ted Kooser" (The Nebraska Project)
"Un dinar a Dwight amb Ted Kooser" (Núvol, 25-IV-17)
L'autor llegint el seu poema a Chautauqua.

Més sobre Kooser al blog de Miquel Àngel Llauger.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

SELLOUT

Sabeu que en anglès exitàs i traïció poden dir-se amb la mateixa paraula?

Vull dir que tranquils i bon cap de setmana, que no és pas senzill que la incògnita i la ambiguïtat ens abandonin.




divendres, 13 d’octubre de 2017

QUÈ SOM












Lo que el suave murmullo otoñal de los grillos
es para nosotros,
lo somos nosotros para los árboles

como ellos lo son

para las colinas y las rocas.

                        Gary Snyder
                        versió de Nacho Fernández

dijous, 12 d’octubre de 2017

COLOM I ISLÀNDIA

El cuc i la força de la gran literatura: hi ha un fil estès entre Colom i Islàndia, i entre les sagues i la conquesta hispànica d'Amèrica. Així ho deixà escrit, si més no, el polític i periodista i futur heroi cubà José Martí en un article ("Un congreso antropológico en los Estados Unidos") publicat al diari La Nación el 2 d'agost de 1888:

Colón oyó en su viaje a Islandia, en 1477, las historias que en las épicas sagas se cuentan, como las del Cid en los romances españoles, de aquellos viajes a la Vinlandia de uvas rubias, que hicieron en sus dragones veleros, con las corazas blancas y rojas de los héroes colgadas a la borda como escamas, no sólo Bjarni y Leif, normandos hermosos, y Gudrid, de cabellos de fuego, sino Naddoord, Cardar, Hoki, Ekik, Jugoef, y tanto bravo del norte, sano y macizo como el roble en que tallaban sus vasos de beber.


dimecres, 11 d’octubre de 2017

ISPS

Ja sé que potser no n'heu de fer res, però entremig de tanta bestiesa retòrica, de tant minifundisme mental, de tant pal de bandera i del bany de parenostres legalistes, a mi deixeu-me l'orgull dels savis amics retrobats.




dissabte, 7 d’octubre de 2017

REMEIERS

Si és cert que abans d'enviar-nos a l'estratosfera ens pensen muntar "un Ulster que os vais a cagar" (Cañas dixit), que no hi falti si us plau el Lleó de Belfast. Ara, passats els setanta treu disc nou, encara amb aquesta corda...

Apa, bon cap de setmana del Remei. O no.




dijous, 5 d’octubre de 2017

TE TE TE

Dels creadors de "Te robo para salvar tu dinero" i "Te pego para proteger tus derechos", ara arriba "Te quito la autonomía para así defenderla". Properament a totes les pantalles de Catalunya.




dimecres, 4 d’octubre de 2017

SI EM VAGA...

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.

Viuré, amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.

      Josep Carner, Absència (1957)




dimarts, 3 d’octubre de 2017

dilluns, 2 d’octubre de 2017

VIVA LA LEY

Segons Mariano Rajoy Espanya és "un ejemplo para el mundo", ahir a Catalunya no hi va haver cap referèndum i els únics responsables del que va passar en el no referèndum que no es va fer i que no va produir ni 893 ferits ni centenars d'urnes requisades ni desperfectes a desenes d'escoles ni cap hackeig informàtic per part de la Guardia Civil, els únics responsables deia són els "violadors de la legalitat". Dos o tres milions de catalans som, doncs, d'entrada violadors i, a més, tristos fantasmes que ens pensem que fem coses però no: el que fem no és real, perquè no té lloc. Ho diu el xèrif, Ell que és la llei.




dissabte, 30 de setembre de 2017

dijous, 28 de setembre de 2017

LA HUMILIACIÓ I EL CAMÍ

"No és policia, el que cal per entendre's. Humiliar no és el camí".

Que ho entengui un músic de carrer i ho vegi tan clar, que ho entenguem el vuitanta per cent dels catalans i ho veiem igual de clar i que ni un sol polític ni simpatitzant del Partido Popular, del PSOE ni de Ciudadanos a tot Espanya no sigui capaç de formular-ho així s'explica només perquè malauradament vivim en un país que de fa segles ha fet de la força, l'abús, la trampa i la injustícia selectiva els fonaments de la seva suposada idiosincracia.

Gràcies, Manolo! Algun dia els últims serem els primers.




dimecres, 27 de setembre de 2017

VERDAGUER A SPOTIFY

“Amb son germà, lo comte de Cerdanya, / com àliga que a l’àliga acompanya, / davalla Tallaferro de Canigó un matí”... Si heu escoltat Vittorio Gassman dir la Divina Comèdia o Richard Burton recitant Dylan Thomas i heu pensat com jo que poques coses llibresques s’hi poden comparar, ara en teniu una de nostrada per posar al mateix nivell: Oir, la síntesi del Canigó de Jacint Verdaguer feta per l’actor Lluís Soler. Feta i dita. Soler va presentar la seva versió abreujada del gran poema èpic de mossèn Cinto (amb el permís de L’Atlàntida) el 2011 a Folgueroles, i després la va dur al TNC. Ara la gent de Verdaguer Edicions l’ha convençut perquè es fiqui en un estudi d’enregistrament i, sota la direcció de Roger Mas (de qui són les millors cançons amb poemes de Verdaguer que conec), deixi constància de la seva capacitat per dir tan bé com els millors uns versos densos i intensos, no pas senzills, que ja van camí del segle i mig de vida. El poema de la nació catalana restaurada, segons fórmula de Ricard Torrents.

Passaran els temps i els pressupostos, els grops i els governs, els ministres analfabets i els coronels venjatius, i Verdaguer seguirà dempeus. Passaran els llibres d’autoajuda, les traduccions apressades, els versets floralescos i els reculls de tuits, i Gentil i Flordeneu seguiran volant per damunt del Pirineu, com els campanars de Cuixà i Sant Martí ens admiren encara que la gent ja no sàpiga gaire què es un monestir. Ara tornen tots plegats a les llibreries, i potser tornaran també als escenaris, i en l’endemig s’han escolat, oh meravella, al meu Spotify, entre Bill Evans, Natalie Merchant i els Pulp, al costat de Burton i Gassman, de Bene i Branagh i Nunn i Rickman. Per poc més del que costa la samarreta de la manifestació de cada any (i per una desena part del que costa l’equipació també anual del club que és més que un club), aquí teniu Catalunya per posar-vos-la a l’orella, la de veritat, la que no passa sinó que deixa que ens hi reflectim nosaltres mentre passem. Tot plegat, gràcies a Verdaguer i a Lluís Soler. Oïu-los.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IX-17
Versión en castellano



dimarts, 26 de setembre de 2017

DIES D

Al final els que volem però dolem a quina hora podrem anar a nedar, diumenge?




dilluns, 25 de setembre de 2017

TUITS I TWEETY

Sembla que a hores d'ara això va ja, també, d'ocells i de pollastres.




diumenge, 24 de setembre de 2017

SOBREDOSI D'ORGULL I AUTORITARISME

Contra aquesta tendència a acumular als mitjans, com a opinadors, gent que no era als llocs opinant sobre coses que desconeix (però en les quals sovint hi té clars interessos), em sembla que necessitem amb urgència veus i punts de vista externs amb coneixement de causa. Per això he demanat a Tom Harrington, professor d'Estudis Hispànics a Trinity College (Hartford, CT), autor de Public Intellectuals and Nation Building in the Iberian Peninsula, 1900–1925: The Alchemy of Identity (Bucknell University Press, 2014), que em deixi incloure al F l u x aquest seu article publicat a Antiwar.com sobre els fets de dimecres de la setmana passada a Catalunya, vistos amb els ulls de nord-americà iberista i, a més, un dels catalanòfils de referència. Aprofito per agrair al professor Harrington el permís per a la reproducció de l'article.




Spanish Centralism or the Self-Defeating Hubris of the Authoritarian Mind

On Wednesday, the Spanish government conducted a number of armed raids upon government ministries in Barcelona, and effectively suspended the charter of the autonomous government to which they belong in order to interdict the circulation of that most dangerous of social threats: ballot boxes and the little paper slips that citizens place in them on polling day.

Catalonia is, like all societies I know of, a diverse and ideologically divided one. There are many people there that identify overwhelmingly with a Catalan past, the Catalan language and, perhaps most importantly, uniquely Catalan patterns of social organization and civic comportment, ones that place an inordinate—at least in relation to traditional Spanish ones—emphasis on negotiation (as opposed to fiats), commerce as (opposed to strategic intimidation and war-making) rational inquiry and the primacy of personal conscience (opposed to obedience to broadly propagated social and religious orthodoxies).

There are other members of Catalan society, and this fact should not be hidden, who identify primarily as Spaniards, and see in the Spanish past the irreplaceable basis of their own personal and social identity, and who often invoke Spain’s (which is to say Spain’ Catholic and imperialist Castilian heartland) as the root of all that has made Spain great and a player on the world stage for more than 500 years.

Between them are a number of people who feel both deeply Catalan and deeply Spanish and see no reason why they should have to choose between the two.

There is, of course, a well-known mechanism for resolving divided opinions about the future direction of a societies, and for that matter, the future directions of boards of directors and neighborhood associations, just to mention a few.

It’s called taking a vote. And it is this simple democratic mechanism—nothing more and nothing less—that a clear majority of Catalans want to avail themselves of on Sunday October 1st.

There is only one problem. The Spanish central government, led by Mariano Rajoy and his cabinet of ministers drawn largely from what is often called the “sociology of Francoism” is dead set against their doing so.

That people in Scotland addressed the matter of their possible independence this way with the full acceptance of the UK government in 2014 does not move Rajoy and his dour band of señoritos.

Nor does the fact that Canada allowed the people of Quebec to do this very same thing in 1995, or that numerous of the states of the former Communist and non-aligned blocs of Europe, states that now belong to the EU and are recognized by Spain, came into being in through very similar processes.

For most of the years since the ratification of the Spanish post-Franco Constitution in 1978 the matter of independence was a non-starter for a broad swath of the Catalan political establishment.

What changed things?

What changed things was the election of José María Aznar, the son of an important propagandist for the Francoist regime, as prime minister in 1996 with a clear—albeit at first skillfully camouflaged—program to roll back the regime of timid decentralization that grew out of the aforementioned post-Franco Constitution.

His first steps, taken in the last years of the last century, came in the realm of education and culture where he used government power and a web of think tanks and media outlets sympathetic to it, to rehabilitate the idea, near and dear to his base with its roots in the authoritarian right, of Castile and the Spanish language as the only true motors of Peninsular history.

Integral to these efforts was the drive to ridicule any notion that the other “culture nations” of the state (Catalonia, Galicia and the Basque Country) might have any reason to think of themselves as integrally constituted social and political entities.

Upon his re-election in 2000, he and his government took the effort to freeze and eventually roll back autonomous rights up another notch by launching a campaign for what they called Constitutional Patriotism. The promoters of this idea held that the Constitution of 1978, a compromise document forged under the duress of Francoism’s still very heavy shadow (and its always present threat of a coup d’etat, something that in fact was attempted in February of 1981) which most of his party and its direct political forebears had in fact opposed, was now to be frozen in in time as the perfect embodiment of Spanish democracy, and just as importantly, as the sole template for managing the co-existence between the country’s differing national and linguistic communities.

That they had cribbed the idea of Constitutional Patriotism from the esteemed German thinker Jürgen Habermas, a man who stands for almost everything they do not in terms of the importance of sincere democratic participation and deliberation, demonstrates the breathtaking cynicism of those pushing this idea.

In 2004, the Socialist and sitting president of Catalonia, Pasqual Maragall—aware that the voters of his Catalan autonomous community had been a key element (along, that is, with the Aznar Government’s blatant lying about the origins of the Madrid train-bombing attacks ) to José Luis Zapatero’s surprising accession to the premiership of Spain in March of 2004—decided it was a good time to renegotiate the agreement on Catalan autonomy that had been forged in the so-called Spanish transition to Democracy.

The changes sought were relatively minor, revolving around a desire increase local control of public revenues and the right to refer to Catalonia as a cultural nation within in the context of an overarching Spanish democratic state.

Following the dictates of the Constitution of 1978, Maragall forged a new Statute of Autonomy in the Catalan Parliament during 2004-05. Then, and again in keeping with the procedures of the 1978 Constitution for such things, it was sent to Madrid for approval by the Spanish Parliament where, after a good deal of scaling back, it was passed by a majority in May of 2006.

It was then brought back to Catalonia and approved by popular referendum, with a 74% level of approval.

Aware that the new statute would deal an important blow to their plan to reinstitute unquestioned Castilian supremacism within Spain, Aznar’s Party turned to the country’s Constitutional Tribunal, confident that the deeply conservative jurists they had planted there during Aznar’s eight years in power would gut the new law in a way the elected representatives of the Spanish people had refused to do.

During the prolonged judicial deliberations on the new Statute of Autonomy (2006-10), the PP’s spokespeople did not even try to hide their glee at having been able to pack the court with people who they knew would “do the right thing” for them on the new statute.

When, in the summer of 2010, the Constitutional Tribunal did indeed nullify important parts of them 2006 law, including the right of Catalans to legally refer to their collective as a nation, Catalans took to the streets massively in protest.

They believed that the Spanish state could no longer be considered a good faith negotiator. They had played by the rules of the state and its constitution and won new rights, albeit much less than they originally wanted.

However, using its effective control of a deeply and transparently corrupt judiciary, the PP had managed to overturn this impeccably executed constitutional reform.

Since this time, the entire tenor of Catalan politics has changed. Independentism, which until 2010 was still a decidedly minority option in Catalonia, has grown immensely.

In the September 2015 elections a coalition of independentist parties called Together for Yes (Junts pel sí) won a slim majority of seat in the Catalan Parliament. Realizing the thinness of the mandate, they decided that the issue of independence would be best resolved by a popular referendum.

In November of 2014, a similar attempt to hold a referendum had been made. The Spanish government said it would not consider it legitimate and that the government leaders who promoted it would be threatened by legal action.

Despite making sure that the government was not the direct sponsor of the vote (which relied on the efforts of private funds and civic volunteers for its operations) the then Catalan president Artur Mas and two other members of the Catalan government were indicted by the Spanish courts.

The vote went on as a non-binding referendum that was won handily by the independentist option. In March of 2017, Mas and his two cohorts, Joana Ortega and Irene Rigau, were nonetheless sentenced by Madrid to two-year bans on their right to serve as elected officials.

Believing that the pro-referendum majority in the Catalan parliament achieved in September of 2015 might help the political establishment in Madrid reconsider their opposition to the a vote on independence the leaders of Together for Yes (Junts pel sí) have repeatedly stated their desire to have a negotiated referendum. Indeed even today, they continue to say quite clearly that this is their first preference.

The Rajoy government, backed on this particular issue by the so-called “left” Socialist party—PSOE—has said just as repeatedly, and often with great disdain, that there is absolutely nothing to talk about.

And it thus that we have arrived at the reality that we are living today, with the confiscation of ballots and ballots boxes, and the arrest of officials whose only crimes is wanting to allow their constituents to vote on their own future as a people.

All this, with helicopters flying overhead and troop ships arriving to Barcelona’s harbor to house the “loyalist” police brought from other parts of the state to put down a completely peaceful citizen uprising.

Over the last four decades, right wing parties all across the so-called west have, through their mastery electronic media messaging, become quite skilled at hiding their deeply felt and deeply lived authoritarian ideals from the general public.

But as the Greek dramatists showed us more than 2000 years ago, success in high places over time will inevitably lead to hubris.

Here in the US, Trump has heedlessly stripped the last fragments of our brutal establishment’s carefully-constructed mask of civic gentility.

Mariano Rajoy and his pathetic government, along with the now fully corrupted “Socialist” backers (think of a party full Clintons, Pelosis and Schumers) are now doing the same in Catalonia.

The pace of such anagnoretic events (anagnoresis: the point in the plot especially in a Greek tragedy tragedy at which the protagonist recognizes his, her or some other character's true identity or discovers the true nature of his or her own situation) is sure to spread and accelerate in the coming months.

As it does, we should thank our friends in Catalonia for their refusal to back down in the face of intimidation, and for believing in the force of peaceful endurance, and its ability force the authoritarians show us who they really are, and have, in fact, always have been.

Thomas S. Harrington és catedràtic d'Estudis Hispànics a Trinity College (Hartford, CT)


dissabte, 23 de setembre de 2017

VOTARÉ PER TU

El vídeo d'aquesta setmana no és musical. Però s'enganxa com una cançó de primera. Ah, i no us en perdeu els subtítols (ni, els bons lectors, el palimpsest).

Bon cap de setmana a tothom, i bona Mercè als barcelonins.




divendres, 22 de setembre de 2017

QUÈ ES VEU EN L'ESTRETOR

  —Deje de escribir tanto y duerma una hora más —decía repetidamente cuando se daba cuenta de que me había levantado demasiado temprano—. Con todo esto que escribe sólo pone su vida en peligro. ¿Cree usted que está viviendo algo tan extraordinario? ¿No sabe usted que miles de otros viven situaciones mil veces peores? ¿Y no cree usted que se encontrarán cantidades ingentes de historiadores para describir todo esto? ¡Gente poseedora de mejor material y de una mejor visión que usted! ¿Qué vé, qué observa en esta estrechez? Todo el mundo tiene que ir a la fábrica, muchos reciben palos, y el hecho de ser objeto de los escupitajos ya no escandaliza a nadie...
  La cosa muchas veces seguía así un buen rato mientras permanecíamos en la cocina en nuestras horas libres, ayudando a nuestras mujeres a lavar la vajilla y a limpiar las verduras.

    Victor Klemperer, LTI. La lengua del Tercer Reich (Minúscula, 2001)




dijous, 21 de setembre de 2017

dimecres, 20 de setembre de 2017

GOODBYE, GENERALITAT



En l'etapa actual, la Generalitat de Catalunya ha durat quaranta anys, de 1977 a 2017. Però ve del segle XIV, amb diverses restauracions. Esperem que n'hi hagi una altra.