dimecres, 26 d’abril de 2017

SANT JORDI, ENDINS I ENFORA

Per circumstàncies de la vida (i gràcies a la meva feina universitària i a l’Institut Ramon Llull) enguany he celebrat la diada de Sant Jordi a l’estranger, concretament als Estats Units, a Chicago i a Washington, de la mà de les lectores de català d’aquestes dues universitats, Alba Girons i Laura Vilardell. I l’he celebrada amb roses i llibres, i parlant de literatura i de cultura amb estudiants, professors, traductors, expatriats, lectors estrangers interessats i simples passavolants, perquè al món hi ha de tot i només cal anar-ho a buscar i treballar-ho amb paciència, coneixement de causa i respecte. Coses semblants passaven també alhora, que jo sàpiga, a Nova York (de la mà del Farragut Fund i la infatigable Mary Ann Newman), a Amherst i a Califòrnia. Un gegant escoltant un infant, com als contes.

Això és el que la vicepresidenta del govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, no pot o no vol entendre quan ve a Catalunya a presidir, sense haver-hi estat convidada, un acte de suport a la candidatura de la festa de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El problema, és clar, no és que vingui: el problema mai no és anar als llocs, en tot cas pot ser-ho com hi vas i el que hi fas. Parlant sense parlar-ne del procés, la idea de llibertat de Sáenz de Santamaría (o la del seu escriptor de discursos) passa per citar a Barcelona els comuneros (que avui amb les lleis del PP serien a la presó) per recordar-nos alçant el ditet que Catalunya no és més que una comunitat autònoma entre disset, i passa segons ella per evocar un cop més com n’era de bucòlic tot segons Vargas Llosa quan el català convivia des de la clandestinitat amb la llengua del peruà i amb el franquisme. A Barcelona per Sant Jordi el gegant fa discursos als menuts, i els alliçona en castellà.

Dit això, com en el cas de l’autobús famós o amb el “Cara al sol” a l’enterrament d’incògnit ple d’autoritats a Melilla, el millor que podem fer és escoltar i callar. Nosaltres som com els lectors oberts de mires d’arreu, i el món és molt gran i conté un munt d’idees i de punts de vista, a més de la delectació per la força i la humiliació d'alguns ogres amb somriure de rateta.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 26-IV-17
Versión en castellano


Foto: Juanma Ramos. El Punt Avui

dilluns, 24 d’abril de 2017

DE FONS, A LA CUINA

El millor diàleg de fa dies. De fa mesos:

—How are you?
—Monday.




diumenge, 23 d’abril de 2017

EXERCICI

El coneixement no ho sé, però la comprensió (o una millor comprensió) arriba segur amb la pràctica continuada.




dimarts, 18 d’abril de 2017

PATRIOTISME

Per a la propera vegada que algun ruquet parli de Josep Pla i el feixisme italià (i no sé si també per rellegir-ho ara mateix a Barcelona a alguns, ai): "Estic una mica tip d'Itàlia i de patriotisme. Aquesta gent són com els alemanys abans de la guerra. Tots fan cara de carn de canó." [carta a Pere Pla, 8-XII-1922]




diumenge, 16 d’abril de 2017

MÀXIMES GENERALS

Un subratllat dedicat als que llegim i ens complaem en les frases curtes i les sentències, i els que parlem dels llocs (ara aquí de Chicago i el Midwest, per exemple) així en general. Escriu Josep Pla des de Gènova el 1922 al seu germà Pere, que li deu haver parlat de la idea d'anar a Amèrica a buscar fortuna:

Això dels EE.UU. no sé si és ben enfocat. En principi, crec que aquell país no és per gent de professió tancada, altrament dita de carrera. Vaig trobar a París el germà d'en López i em digué que als EE.UU. la gent de col·locació no té cap pervindre. De tota manera, ja deus haver observat que, davant de la vida, no tenen cap valor les màximes d'interès o caràcter general. (...) Tot és atzar i l'atzar comporta com a únic mètode de vida l'empirisme.

  Josep Pla, Cartes a Pere (Destino, 1996, pp. 30-31)


dissabte, 15 d’abril de 2017

SOM RIUS I LLACS

Tot un descobriment. La culpa, de l'Alba.

Des d'Illinois, pensant en el Segre, bon cap de setmana a tothom. Sant o no tant.




divendres, 14 d’abril de 2017

TÚRNEZ & SESÉ

Una de les coses bones d'escriure (en té, de coses bones, no us creieu la Cofradia de l'Úlcera Perpètua) ve quan algú agafa ratlles que tu has escrit i els insufla vida. A mi em va passar anys enrere amb el que hauria pogut ser un simple encàrrec dels Túrnez & Sesé (llibrescos per sempre admirats per coses com les "Aigües de la primavera" de Carner) i va acabar convertit en "Repartiment".

Avui al vespre els Túrnez & Sesé tanquen al Luz de Gas el Festival BarnaSants d’enguany, i hi celebren la publicació ara fa quinze anys del seu primer disc, “Quedarà la paraula”. No sóc lúnic que se'ls estima: diu que a l'escenari hi haurà també Joan Isaac, Jordi Batiste, Montse Castellà, Enric Hèrnaez, Silvia Comes, Darània, Albert Fibla, Miquel Pujadó, Laia Rius, Josep Tero i Rusó Sala.

Per molts anys i sobretot moltes cançons més, T&S!




dimarts, 11 d’abril de 2017

CANTA EL GALL

Benvolgut lector,

Si t'agrada la poesia i passes de tant en tant per aquí potser no et sigui desconegut el nom de Ted Kooser, premi Pulitzer el 2005, Poet Laureate dels Estats Units i una fina veu lírica diferent de tantes altres.

Si no et sona el seu nom o mai no n'has llegit res estem d'enhorabona, perquè de la mà d'El Gall Editor amb Miquel Àngel Llauger acabem de posar al carrer el primer llibre de Kooser en català, L'ocell matiner i altres poemes, una tria bilingüe per acostar la seva obra als que llegim en la llengua de Màrius Torres i Blai Bonet.

Aquest vídeo de The Nebraska Project dóna una bona idea del personatge i el seu món. I els versos hi lliguen de ple: aquí i aquí en tens algun tast. Però vés a buscar el llibre. No et decebrà.





Passing Through from Straw Hat Visuals on Vimeo.

diumenge, 9 d’abril de 2017

THREE POEMS

Erica Cid, Collin Diver, Max Grad, Kat Montemurro i Jacob B. Phillips, estudiants de català a la Universitat de Chicago i a la de Minnesota, han fet junts aquestes versions en anglès de tres poemes de qui signa el F l u x. Les comparteixo, amb el seu permís, com una manera de donar-los les gràcies a tots plegats (inclosa la professora Alba Girons) per la bona feina i l'excel·lent estona junts.


BOWL

Empty, winter is raw,
searching in the wait
for grapes, for the light
off the cherries.
Right now the scent
at the bottom is cold,
just like a fearful heart.
Yet it beats.

                    Jaume Subirana
                    Versió d'EC, CD, MG, KM i JBP



BOL

Buit, que l'hivern és cru,
busca en l'espera
grans de raïm, la llum
de les cireres.
Ara mateix l'olor
del fons és freda,
talment un cor amb por.
Però batega.

                    (El rastre de l'animal més lliure, 1994)



IMITATING LI PO
(SNOW IN MANHATTAN)

The taxis and the people are hidden away,
the last clouds bellow on mute.

We walk together, the streets and I,
until it is only the street who walks.

                    Jaume Subirana
                    Versió d'EC, CD, MG, KM i JBP



IMITANT LI PO
(NEU A MANHATTAN)

Els taxis i la gent s’han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.

Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.

                    (Rapala, 2007)



ASSETS

The green of the wind through the leaves,
the shadow of the hour on the wall,
a gesture made as she undresses
and the air around us, void
of words like a truce: the world
is filled with my belongings.

                    Jaume Subirana
                    Versió d'EC, CD, MG, KM i JBP



PATRIMONI

El verd del vent entre les fulles,
l'ombra de l'hora a la paret,
un gest que fa mentre es despulla
i l'aire que ens envolta, net
de paraules com una treva:
el món és ple de coses meves.

                    (El rastre de l'animal més lliure, 1994)

dissabte, 8 d’abril de 2017

SEGONS L'ORDRE ESTABLERT

Un com tants altres. O no ben bé. En tot cas, bon cap de setmana, com sempre.




dijous, 6 d’abril de 2017

AIMLESS

M'he equivocat tantes vegades, i estic tan agraït als meus errors, que cada cop penso i imagino més tranquil.




dissabte, 1 d’abril de 2017

GRAY AL RAZZ

Nois i noies, no badeu, que Macy Gray canta aquesta nit al Razzmatazz!

Ah, i bon cap de setmana als que no hi podrem anar, també.




divendres, 31 de març de 2017

EL QUE SABEN LES MONEDES

Per als que creuen que la poesia només parla de flors i violes: aquí Gary Snyder evoca la moneda més petita que els nord-americans duen (o ja ni duen) a la butxaca, la que la gent no cull de terra. Un poema menut com la moneda, i clar com la llum fina de la saviesa. Poesia política. O quotidiana. O mínima. O exemplar.



L'ALTRA CARA DE CADA MONEDA

El cap d'un home de l'elit que mana
i un edifici molt gran.
Un a cada cara de la moneda.

                     Gary Snyder, Left Out in the Rain (2005)
                     Versió de JS




MÉS
Més versions de poemes de Gary Snyder en català.
Gary Snyder a la Poetry Foundation.
Gary Snyder a l'Academy of American Poets.



dijous, 30 de març de 2017

MESTRES I SEITONS

Els bons escriptors saben posar paraules a coses que vivim o intuïm. Aquí sembla que Gary Snyder estigui parlant de zen, però jo hi llegeixo un punt de vista alliçonador sobre la poesia catalana.













EN QUIN SENTIT ELS MESTRES
ZEN SÓN COM SEITONS

Molt pocs arriben a créixer del tot.
I que necessaris són tots els altres:
      dons per a la cadena alimentària,
      aliment d'un altre univers.

Aquests més grans alimenten els taurons.

                                  Gary Snyder, Left Out in the Rain (2005)
                                  Versió de JS


dimecres, 29 de març de 2017

SÍ, SENYOR PRESIDENT

Mariano Rajoy acaba de fer seixanta-dos anys. Em sembla indiscutible que se l'ha de felicitar per haver sabut arribar a Presidente de la gran nació única, la més antiga. Y mucho españoles.




dilluns, 27 de març de 2017

DIFERÈNCIES

Una altra de les diferències amb Espanya: aquí les connexions gratuïtes de wifi es connecten. I funcionen.



dissabte, 25 de març de 2017

ESTRELLAS LAND

Ho han tornat a fer: La la land és a les Espanyes (i als avions i organismes que en depenen, claro está) La ciudad de las estrellas, amb el detall que en aquest cas per comptes de treure's el títol hispànic de la punta del llapis han agafat com a mínim el d'una cançó, amb una sinècdoque tirant a clàssica.

En fi, bon cap de setmana a tothom, com sempre. Tituladors espanyols de pel·lícules inclosos.





MÉS
La banda sonora de la pel·lícula completa. Val la pena.
Emma Stone ballant també però en una peça una mica més animada (d'un dels Arcade Fire). I si us interessa la dansa, aquí teniu un vídeo amb el coreògraf de tot plegat.


dijous, 23 de març de 2017

TRANSALBERGÍNIA

Els tombs que han fet algunes coses! A la terra professional de Joan Coromines, deu tenir sentit fer una mica d'etimologia recreativa... Resulta que segons el Shorter Oxford English Dictionary la paraula anglesa aubergine (que es fa servir sobretot al Regne Unit al costat d'eggplant per referir-se a la Solanum melongena) prové del francès, a on va anar a parar via el català, que la va agafar de l'àrab, com aquest l'havia presa del persa, i aquest del sànscrit. L'albergínia (a casa, esbergínia).


Via @CatalanVoices

dimecres, 22 de març de 2017

JO MI ME

Com que s’acosta Sant Jordi, avui els parlaré del meu llibre. Bé, dels meus llibres. Perquè n’he publicat un parell, no es pensin. El problema és que si l’element distintiu del gremi literari és escriure i publicar llibres, hem deixat de ser un gremi, o hem deixat de ser distints. Qui no publica llibres, avui? Però: vostès condueixen un taxi, operen articulacions o preparen nòmines a banda de la seva feina? Doncs amb els llibres sí que es pot fer, perquè escriure’n és ben senzill, pel que sembla. La qüestió, avui, no és escriure (com dèiem, això ho fa qualsevol): ara l’important és aconseguir que es parli del teu llibre i, amb una mica de sort, que es vengui.

Per a això, en època de crisi endèmica, els editors, esgotats per la dictadura de l’Excel, resen no perquè l’autor ajudi, sinó perquè es faci la promoció. Per una banda no hi ha diners per gastar en màrqueting, i per l’altra hom ha descobert l’Eldorado de la promoció digital. Resultat: els editors s’estimen més autors que ja vinguin amb la promoció feta (perquè surten als mitjans, o perquè són els mitjans) i/o que se la facin ells. Abans de llegir cap original, el seu nombre de seguidors a Facebook o a Twitter ja parla de l’escriptor als possibles contractadors. Jo, que sóc fan de Twitter, aquests mesos pre-Sant Jordi ho poso tot entre parèntesis: el meu TL és un festival de l’autopromoció en què escriptors, editors, llibreters i amics i coneguts dels uns i dels altres s’escarrassen (ens escarrassem) per col·locar una petita falca del llibre de torn, que, indefectiblement, no s’assembla a cap altre.

Vaja, els he dit que parlaria dels meus llibres i se m’acaba l’espai. Són una antologia temàtica de versos i un dietari. La mena de coses que seixanta anys enrere ja feia Marià Manent. L’altre dia, sense venir a tomb, em vaig posar a riure sol imaginant Manent fent-se de community manager. Quin fracàs no hauria estat! I quin gran escriptor no era. Si del que es tracta és d’un concurs de multiplicadors d’ego potser valdrà més córrer damunt de tot plegat el pietós vel de Maia.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 22-III-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats




dilluns, 20 de març de 2017

SAN JERÓNIMO A LA CARRERA

Senyores i senyors, un moment d'atenció si us plau. Before we go any further with the discussion, have a look at this. Après l'avoir lu, nous continuons à parler. De lo que haga falta, oigan. Porca miseria.



via Iu Forn


diumenge, 19 de març de 2017

dissabte, 18 de març de 2017

ESTEL POLAR

Per sant Patrici, un irlandès. I un bon cap de setmana a tothom. Amb un agraïment especial (per la descoberta) a l'altre Jaume, el que no sóc jo. Un dels.





MÉS
Més irlandesos: Pugwash, la recomanació de @malcombowie.
Més irlandesos: Lisa O'Neill, la recomanació de @raf_jaime.
Més irlandesos, ara del Canadà: The Irish Descendants, la recomanació de @ClaretVives.
Alguna altra recomanació?

divendres, 17 de març de 2017

LA VEU D'UNA DONA:

La mestra a mi no m'agradava,
hi tenia problemes
per molt poc, per no res.
M'havia d'estar dreta durant hores.
El dia de la gran tempesta
jo m'estava allà dreta
quan va picar a l'escola el primer cop de vent
i va apagar l'estufa. Sense perdre
el fil de la lliçó, la mestra
va mirar-me i va dir:
"Ara pots seure, Nettie".

                 Ted Kooser, The Blizzard Voices (1986)











MÉS
Kooser llegeix el darrer poema del llibre.
La introducció del llibre.
Crònica d'un testimoni, enregistrada el 1949.
Avui se celebra el Dia de la poesia catalana a Internet (17 de març, #jollegeixo)

dimarts, 14 de març de 2017

VIGÍLIA

Hi ha gent que dorm amb algú altre. Jo dormo amb un parell de radiadors i amb una parada de l'autobús.

dissabte, 11 de març de 2017

L'ISAKOV

Diu que el temps ho dirà, si l'encertem. Mentrestant, jo m'he fet del club de fans de Gregory Alan Isakov, amb el Jaume Claret i per culpa del Daniel Capó. Si us hi voleu afegir, ja ho veureu: sona igual de bé tocant a pèl la guitarra ("Si us plau, recorda'm alegrement...") que amb una simfònica al darrere.

Ah, i bon cap de setmana, és clar.




dijous, 9 de març de 2017

ASCENSIONS

Una de les coses bones i una de les condemnes de trepitjar terra estranya és la forma en què apareixen, s'acumulen, s'emboliquen, es potencien, malentens i travesses els estímuls. En dos dies, tot alhora, Hyde Park, Orlando, Carner, Joe Henry, Walgreens, Anish Kapoor, el TFM, Ter Stegen, Verdaguer en anglès, la bugada, Whole Foods, el Metra, Mies, Trump, Cafarnaüm, Saunders, Kooser, Bill Evans de fons. I la llista creix i s'escampa amb cada fil que estires.

Respiro. Em miro les dues batedores que he trobat a l'apartament. I somric.



Anish Kapoor, 'Ascension (Red)'. Guggenheim, NYC, 2010

dimecres, 8 de març de 2017

THAI

Sona música cubana en un restaurant tailandès atès per filipines al nord dels Estats Units. I ara, si voleu, parlem d'identitats.




dimarts, 7 de març de 2017

TOMA, NORUEGA

El ministre espanyol de Cultura anuncia que es reduirà del 21% al 10% l'IVA de les corrides de toros. Sembla que és un dels punts del pacte d'investidura amb Ciudadanos. Un ja no sap si riure o plorar.

A Noruega suposo que n'han pres bona nota: ja anem 1.786 a 0.



diumenge, 5 de març de 2017

USB

Tot lo sant dia recarregant aparellets. Sort que la tecnologia ens havia d'alliberar.




dissabte, 4 de març de 2017

SPANN

Si avui és dissabte, aquí al F l u x hi ha música. Ateses les circumstàncies, suposo que tocaria que us proposés això o això altre, és clar, però mira, ara mateix em ve més de gust un piano i una mica de blues.

Bon cap de setmana a totes les tecles, blanques o negres.




dimecres, 1 de març de 2017

CENDRA O ESBLAIM

Poca broma, Maragall, quan s'hi posava. Llegiu, avui precisament, el seu "Dimecres de Cendra". I aquí teniu un comentari del poema d'Ignasi Moreta al seu blog "Lector de Maragall", que us recomano.


DIMECRES DE CENDRA
                                               A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
  patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
  No entelis amb mementos
  ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
  que diu el sacerdot
  girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

  que t’ha sigut donat,
  verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.
                                                       1896
      Joan Maragall



dimarts, 28 de febrer de 2017

A LA CINQUENA

Què feu que no seguiu a twitter @stjohnsphoto, el compte sobre fotografia de la St John's International Academy, una escola secundària "with academy status" de Marlborough, UK?

Avui, per exemple, hi han penjat "The Flatiron" (1904), d'Edward Steichen, amb l'edifici acabat de construir, i m'agradaria que em diguéssiu així en una mirada ràpida si és una foto, un quadre, un conte, una cançó de Joe Henry o una escena d'una pel·lícula de Jim Jarmusch o James Ivory. Per exemple.

dilluns, 27 de febrer de 2017

CATALONIA INFELIX

Mentre ens dediquem a ser, de tant en tant alguna cosa s'il·lumina. Quan ens dediquem o ens centrem a dir que som, fem mitja pena i avorrim les pedres.





dijous, 23 de febrer de 2017

EN L'AIGUA

Tal dia com avui de l'any 1821 va morir a Roma John Keats, aquell el nom del qual fou escrit en l'aigua. Aquesta és la seva làpida al cementiri protestant de la capital italiana, on l'enterraren.




SOBRE UNA URNA GREGA (fragment)

Quan la vellesa abati la gent d’ara
et quedaràs enmig d’uns altres dols, amiga
de l’home, i li diràs: “Veritat és bellesa,
bellesa és veritat”; i és tot el que a la terra
ara sabeu, i més ja no us caldria.

      Versió de Marià Manent


dimecres, 22 de febrer de 2017

CAFARNAÜMS

Alguns aforismes destacats: #Cafarnaüm

"Què som, els escriptors, sinó continuadors?". Entrevista a VilaWeb Lletres (23-III-17)

Miquel Àngel Llauger, "Jaume Subirana, escriptor i badoc" (AraBalears, 17-III-17)

Montse Serra, "Les propostes literàries de Bromera per a aquest Sant Jordi" (VilaWeb, 22-II-17)

Bernat Puigtobella, "Jaume Subirana. Pensar en adagio, actuar en scherzo" (Núvol, 21-II-2017)

Presentació a la llibreria Altaïr, dimarts 21 de febrer (gràcies, Pep Bernadas!)

Cafarnaüm al catàleg d'Edicions Bromera

XVIII Premi d'assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

dilluns, 20 de febrer de 2017

UNA ALTRA FESTA D'ANIVERSARI

Parlant del fet de fer-se vell (de fer-nos vells), diu que el poeta George Oppen va dir un dia al seu amic Paul Auster, sent tots dos ja granadets: "Quina cosa més estranya, que li passi això a un nen".




dissabte, 18 de febrer de 2017

MAI NO DIGUIS MAI

Quantes coses arribarem a fer que algun dia vam dir-nos que mai dels mais? Com ara penjar una cançó de Justin Bieber. Però mira, mireu-la: és Jamie Cullum fent de les seves, en estat pur.

Apa, bon darrer cap de setmana de qui això escriu al vell continent, per una llarga temporada.



divendres, 17 de febrer de 2017

DILOGIA

"La flexibilitat no és el teu do", em diu l'osteòpata. I vull pensar que parla en el sentit literal del terme.





dimecres, 15 de febrer de 2017

NAVEGAR EL MÓN

Per circumstàncies que ara no vénen al cas, estic llegint un munt de novel·les recents en anglès destacades pels lectors. Això em complica seguir les novetats en català, però puc afirmar que Joan-Lluís Lluís i Assiscle Xatot, el protagonista d’El navegant, no tenen res a envejar a molt del que em passa per les mans amb etiqueta de “shortlisted” a premis internacionals. Per això, l’altre dia vaig voler recomanar a una col·lega nord-americana un llibre de Lluís en anglès... i no vaig poder, perquè no n’hi ha cap traducció a la llengua de Paul Auster i Alice Munro. Una llengua que tradueix molt poc i a la qual és molt difícil accedir, ho sé (la feliç excepció recent és The Boys, de Toni Sala)... Però és que tampoc n’hi ha un sol títol traduït al castellà, i mira que els agradaria llegir El dia de l’ós o les Cròniques del déu coix.

Enguany farà deu anys de la presència de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira de Frankfurt, tretze de l’anada a la de Guadalajara, a Mèxic, i quinze de la fundació de l’Institut Ramon Llull, l’organisme que projecta la cultura (i doncs la literatura) catalana a l’exterior. Poca broma: a l’abril serem el país convidat a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya. Vull dir que s’ha fet feina i s’ha fet ben feta: hi ha un abans i un després per a la promoció internacional de la literatura catalana des que l’IRL existeix, amb tarannàs diversos segons els governs i els directors però amb el denominador comú de bons professionals i feina articulada. Dit això, potser sigui l’hora (i més en aquest context d’escanyament pressupostari) de passar de la promoció universal (d’ajudar la traducció de tot llibre que interessi a algun editor estranger) a la introducció d’elements discrecionals: empènyer per corregir l’anomalia evident que Joan-Lluís Lluís no estigui traduït, per exemple. Concentrar esforços a col·locar certes peces, per comptes d’esperar que ens vinguin a comprar qualsevol cosa. Fa dos-cents anys Charles Darwin ja va argumentar que les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més intel·ligents, sinó les que millor s’adapten als canvis.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-II-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats



dilluns, 13 de febrer de 2017

FLAQUES

A nosaltres ens afona la inseguretat. A ells, la prepotència. Parlo de futbol, i de política. O de tot alhora.




dissabte, 11 de febrer de 2017

TOCA'M

Ara feia dies que no l'escoltàvem... Aquí teniu Kathleen Edwards en una interpretació d'una de les cançons més versionades (i més espatllades) de la música dels vuitanta que, pel meu gust (sempre podem discutir-ho), supera l'original dels Roxette.

Ep, i bon cap de setmana a tothom, com sempre.




divendres, 10 de febrer de 2017

UBICACIÓ

"Tot té els seus alts i baixos", va dir l'amo de la muntanya russa.




dimecres, 8 de febrer de 2017

CÀRREGUES PRECIOSES

Tir i Sidó, 'pals de cedre, veles de lli, rems de roure de Llevant': la veu del profeta Ezequiel ressona encara als ports. Hi ha càrregues precioses enfonsades en aquelles aigües. Les seves ombres són encara al fons, entre les restes del passat.

Ho escriu a "Ombres de ciutats mediterrànies" l'assagista Predrag Matvejević, nascut a Mostar i naturalitzat italià, autor del Breviari mediterrani (pot ser que no estigui traduït al català?). Les "Ombres..." són el text que clou un llibre de bandera, L'altra Venècia, i aquesta hi és la primera d'una sèrie de breus evocacions de ciutats històriques a la vora del mar que a tots ens va fer. Després vénen Atenes, Alexandria, Siracusa, Jerusalem, Roma, Cartago, Leptis Magna, Nàpols, Gènova, Marsella, Beirut, Barcelona (sí, Barcelona: "El mar ha empès la ciutat cap a terra, la terra ha empès la ciutat cap al mar. [...] En l'endemig, la ciutat ha buscat un destí català"), Dubrovnik/Ragusa, Sevilla, Salònica i Istambul.




MÉS
Podeu llegir La otra Venecia en castellà a Pre-Textos (2004), el Breviario mediterráneo a Destino (2008) i una meravella que es diu Nuestro pan de cada dia a Acantilado (2013).

dilluns, 6 de febrer de 2017

ICTIOSAURES TOTS

El 5 de febrer de 1899 va néixer a Terrassa Joaquim Ventalló.

Ventalló, mort a Barcelona el 1996, era el periodista i traductor que hi havia darrere de les sigles J.V. que signaven les poques (i breus) notes sobre llibres en català en aquella Vanguardia Española amb les pàgines de hueco que el pare comprava cada dia, i el responsable de les versions catalanes dels Tintín amb llom de roba atresorats a casa, on vam aprendre a insultar d'una manera tan divertida com inútil.


(imatge i recordatori via Jaume Clotet)

dissabte, 4 de febrer de 2017

UN TE?

No és Doris Day, sinó Lisa Ekdahl, que millora substancialment la cançó.

Bon cap de setmana a tots i totes, amb una infusió fumejant entre les palmes obertes en el moment més adient.





Això, en canvi, sonant radicalment diferent, és una altra cosa. Bé, més que una cosa un monument. Però és que parlem d'Anita O'Day (al festival de Newport, el 1958).

divendres, 3 de febrer de 2017

A TURQUIA, AMB EL PEN

Coneixeu el blog Veu Lliure, del PEN Català? Hi acaben de penjar una entrevista (que si tinguéssim diaris de referència obriria secció) amb Carles Torner, director executiu del PEN Internacional i membre de la delegació que l'organització d'escriptors ha enviat fa pocs dies a Turquia. Hi podreu llegir coses com aquestes:

Per què aquesta atenció singular a la situació de Turquia?

Això ens ho han demanat alguns periodistes: “Per què Turquia, i no altres països on hi ha molts de problemes de llibertat d’expressió?” Primer de tot, diem que aquesta visita no l’hem pogut fer abans a la Xina o a Iran. A Turquia, per tant, encara hi queda prou democràcia per poder fer aquest viatge i per poder mirar d’intercedir davant les autoritats.

També expliquem que no hi ha hagut una decisió formal de fer una delegació de vint-i-tres membres, sinó que hi ha hagut una crida que ha tingut una extraordinària resposta per part de la comunitat internacional del PEN.

Llavors caldria preguntar per l’especial sensibilitat de la comunitat internacional del PEN cap a la situació turca.

Turquia ha passat, de manera molt ràpida, en els sis mesos des de l’intent de cop d’estat de juliol fins ara, a ser la presó d’escriptors i periodistes més gran del món, per davant de la Xina. I això ha creat, ja des del primer moment, una resposta molt viva. És molt significatiu, per exemple, el fet que hi hagués, en un moment molt inicial, una declaració del Cercle d’Editors del PEN protestant pel tancament de vint-i-nou editorials, i que dos editors internacionals molt destacats, com Ronald Blunden (del grup Hachette) i l’editora sueca Eva Bonnier, hagin participat en la delegació. Això parla de l’impacte de la situació turca en la comunitat literària global.

Ara sí, explica’ns coses de la delegació. Vau poder fer la feina?

Sí, tot ha sortit molt bé. Ha estat una missió amb moltes mesures de seguretat. Per exemple, no vam fer actes públics, només actes als quals s’accedia per invitació. Però, dins d’aquests límits, el que s’ha fet ha estat molt important. Vam fer una reunió amb més de cinquanta escriptors i periodistes. Vam fer una reunió amb editors. I vam fer una reunió amb dirigents de la comunitat kurda, a la qual va assistir Samî Tan, president de l’Institut de la Llengua Kurda d’Istanbul, una entitat que havia estat tancada quinze dies abans. També vam fer una reunió amb ONGs que treballen el tema de la llibertat d’expressió, directors de diari i organitzacions de defensa dels drets humans.

Hi ha un acte que voldria destacar de forma especial. Va ser un acte literari, a Istambul, en què se succeïen les intervencions més pròpiament literàries i les de testimoni. Hi vam posar dues cadires buides: una per a Tahir Elçi, un advocat defensor dels kurds que va ser assassinat a Diyarbakir, al sud-est de Turquia, el novembre de 2015, i una per a Hrant Dink, el periodista d’origen armeni assassinat el 2007. L’acte el va obrir Per Wätsberg amb una frase de Heinrich Böll, que deia, citada de memòria, que la literatura no necessita llibertat, que la literatura és llibertat. També hi va intervenir Asli Erdogan. I Peter Schneider. Va ser un dels actes de més densitat moral i literària que jo he viscut al PEN.

I la part de contactes amb les autoritats?

La vam fer els primers dies a Ankara, mentre que tota la part amb escriptors i activistes va ser després a Istanbul. Havíem cursat moltes peticions i finalment ens vam reunir amb un dels assessors del president (i en un règim autocràtic, els homes del cercle del president poden ser més importants que els ministres) i amb el ministre de Cultura. Van ser converses llargues i crec que els vam poder explicar la nostra posició i fer arribar al govern la llista dels cent cinquanta-un periodistes empresonats que demanem que siguin alliberats immediatament i sense condicions.

Llegiu aquí l'entrevista sencera.




dijous, 2 de febrer de 2017

dimecres, 1 de febrer de 2017

JUST ARRIVED

Aquell moment en què un dia o una setmana canvien de color.

Hi va haver un punt que ja l'havia donat per perdut, aquest llibre. Gràcies a @bromera i a @asteriscagents ara hi és i és millor que tres, cinc anys enrere.

Amb una mica de sort en sentireu a parlar.



dissabte, 28 de gener de 2017

AQUÍ AL DAVANT

Ara que per raons d'agenda vaig ple de llistes de coses pendents, em fa gràcia sentir cançons com aquesta, i quan sona n'apujo el volum i moc els peus seguint el ritme mentre miro d'encertar mentalment les coses que no faré.

Bon cap de setmana als que arribeu a fer-ho tot, i encara millor a la resta.



dimecres, 25 de gener de 2017

FABER & ROIG

Què vol l’administració pública de nosaltres, simples administrats? Confiança i obediència (i un bri d’entusiasme cada quatre anys). L’obediència es legisla, però la confiança... ¿Hem de creure, per exemple, en el Ministerio de Fomento quan promet inversions que mai no s’acompleixen, en cada Conseller que diu que té un Pla d’allò a què es dedica, en inversions milionàries en aplicatius digitals que sabem que es descartaran amb la fi de la legislatura?

Per això reconforta conèixer amb pocs mesos de diferència dues iniciatives en què es gira la truita i l’administració pública confia en els particulars. A la tardor a Olot va obrir la Faber Residency, una residència internacional d’arts, ciències i humanitats on es convida escriptors i artistes en el sentit més ampli del terme a estades curtes de treball i convivència. Al darrere hi ha l’Ajuntament d’Olot i la paciència i l’entusiasme d’un escriptor, Francesc Serés, que a més de ser un dels millors prosistes actuals té la tenacitat de la terra seca. Més recentment, el programa Barcelona Ciutat de la Literatura de la UNESCO acaba d’anunciar la primera convocatòria de les beques Montserrat Roig per a autors que escriguin sobre la ciutat, obertes a qualsevol gènere i llengua. La promotora de la iniciativa i responsable del programa és en aquest cas Marina Espasa.

He subratllat que per una vegada (bé, dues) l’administració confia en la gent, i no a l’inrevés, perquè aquesta no sol ser la tendència. Però les coses no es fan soles: Espasa i Serés són tots dos escriptors (coneixen la solitud del corredor de fons, el fred de les liquidacions), tots dos estan també ara mateix doblats de gestors, i servirien de contramodel del responsable públic xuclat d’egomania i interès personal. Potser això sigui el que necessitem: d’una banda una administració que convida i confia, i de l’altra més ciutadans amb biografia real i bitllet d’anada i tornada pensant i empenyent projectes públics, implicats des de la fe i la independència. Com feia Montserrat Roig, per cert.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-I-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats




dimarts, 24 de gener de 2017

POTSERS

Com que no ho veus, et penses que no hi és.

I, mira: la frase serveix tant per parlar de vigilar exàmens com de diversitat, o de pobresa, o d'aquells borrissols als racons quan no dus les ulleres.



diumenge, 22 de gener de 2017

LLUM

Per gentilesa de l'atzar i Spotify combinats, us presento el senyor Ritter.

Bon cap de setmana a les dones que s'han manifestat als Estats Units, i a la resta.



divendres, 20 de gener de 2017

DIR-HO, SEMPRE

Diu que ja és a les llibreries. Amb l'editora i el dissenyador ens hi hem trencat les banyes per fer un llibre diferent, en el sentit que pugui ser atractiu per als lectors (i no gaire lectors) joves: només que l'obriu ja us n'adonareu. Hi ha poemes però també versos solts destacats, i cartells, pancartes, fotografies... Ara les jeux sont faits, com deia aquell. A veure què passa.