Ensenyar. Busco un text per a la classe de demà. Traduir. Pels camins estranys de la causalitat despistada vaig a parar a una bella peça de Bernardo Atxaga, "Días especiales", amb un traductor que treballa aïllat en un convent a l'hivern i un seu interlocutor adust i un altre de desmemoriat. Esperar. El blog d'Atxaga (una de les raons per mantenir el F l u x) fa una llum difusa i constant, de fa anys. Creure.
Foto: Jone Irazu
Al balcó, al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un deix
d’insistent abandó,
de vell rosegador
a la seva cova.
Al balcó, a l’ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
rosega una poma.
Lliurada al silenci
–qui sap quant temps fa
que el seu estel va apagar-se–,
res no delata l’instant,
aquell ajornar l’hora
amb mossegadetes
al goig.
Berta Piñán, La ferida (El Gall Editor, 2018)
Traducció de JS
NEL BALCÓN
Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d’insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.
Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.
Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
que allumó la so estrella–
nada delata l’instante,
esi apalazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.
Berta Piñán, La mancadura (2010)
Si voleu llegir més Berta Piñán, podeu tafanejar per aquí. O venir a la llibreria La Impossible el proper 20 de març: ella serà una de les convidades a l'acte que organitza el PEN Català amb motiu del Dia Mundial de la Poesia.
Nois i noies, tots, de la mare i del pare. Si teniu a prop gent gran malalta, em sembla que avui aquest vídeo pot fer sentit. És de fa un parell d'estius a casa d'uns bons amics mallorquins, amb Biel Mesquida dient la versió que en Miquel Àngel Llauger i un servidor vam fer de "Pearl", un extens poema del nostre admirat Ted Kooser. El van preparar en Jaume Capó i la gent d'Hores Extraordinàries.
Torno a Kooser, que no ha parat de donar-nos alegries petites però palpables i ossudes com la mà dels vells.
Pearl from Hores extraordinàries on Vimeo.
Què n'hem de fer, de tanta calor? Sembla que no en pugui sortir res, però els bons en treuen un poema com aquest "Palermo" de Billy Collins, aviat en català i en llibre a can Godall.
La versió catalana de La mancadura de Berta Piñán, La ferida, segueix el seu camí xiroi. Aviat (dilluns 18 de juny a les set de la tarda) serà a la terra dels editors, a Palma, a la llibreria Drac Màgic.
Aquesta tarda Sasha Dugdale llegeix els seus poemes per primera vegada a Barcelona, al pati del Museu Marès, dins del programa del Barcelona Poesia.
Escrivint poesia i traduint poesia parlo i convisc amb gegants. I tots seiem a la mateixa taula.
Berta Piñán torna al català amb la traducció del seu darrer llibre, La mancadura, i serà a més a Barcelona divendres vinent a Laie i dissabte 12 a la Setmana de Poesia.
L’any passat vaig tenir la bona ventura de formar part del jurat del Premi Internacional de Literatura de Dublín, atorgat al millor llibre en prosa publicat en anglès d’entre els escollits per biblioteques d’arreu del món, inclosa la barcelonina Vila de Gràcia. El guanyador, Teoria general de l’oblit, de l’angoleny José Eduardo Agualusa, finalista també del Man Booker International i del Best Translated Book Award, acaba d’aparèixer en català traduït per Pere Comellas Casanova de la mà d’Edicions del Periscopi (en castellà l’ha publicat Edhasa). No passa cada dia que les novetats internacionals més destacades estiguin disponibles tot seguit en català, però en aquest cas d’entre els finalistes del premi a hores d’ara hi ha també a les llibreries Tota una vida de Robert Seethaler (La Campana), El simpatitzant de Viet Thanh Nguyen (Empúries) o La confessió de la lleona de Mia Couto (també a Periscopi): tots els asseguren hores de lectura de primera.
El cas és que Agualusa ja havia estat traduït al català: La Magrana va publicar-ne Nació criolla l’any 1999. Però cada vegada que he intentar trobar-lo en una llibreria he tornat a casa de buit. Com m’ha passat fa poc per altres raons amb l’edició de L’adversari d’Emmanuel Carrère (del 2000) o amb El malaguanyat de Bernhard (de 1995) en versió de Joan Fontcuberta (DEP). En català sembla que anem aclarint el gran bosc de la novetat internacional, però el fons de catàleg i la pervivència a les llibreries de les novetats traduïdes –amb l’esforç econòmic i promocional que això significa– continuen sent temes no resolts (i deixo de banda la poesia o l’assaig, certament qüestions al marge). Anys enrere, molts anys enrere, semblava que el print on demand resoldria el problema, i no va ser així. Després alguns ens vam fer la il·lusió que ho resoldria el llibre electrònic, però tampoc no acaba de ser així. Qui o què vindrà a tancar algun dia el cercle, a trencar la paret? Com podem saber que Ludovica Fernandes Mano continuarà entre nosaltres per molts anys, quan es proclami el premi IDLA 2018 i Teoria general de l’oblit deixi de ser novetat?
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-II-18
Versión en castellano
Et mires la roda i de vegades no saps si es mou de tan lenta que gira, o de tan de pressa quan els radis volten rabents i queden com suspesos. Es posen en marxa alhora diversos projectes editorials i gairebé puc passar ja la mà per les raimes de paper que d'aquí a uns mesos algú estamparà en part per culpa meva.
El primer de tots és l'edició de la versió catalana de La mancadura de Berta Piñán a Pollença a càrrec d'El Gall Editor, i la presència de l'autora a la Setmana de la Poesia de Barcelona. Per celebrar-ho, aquí teniu el poema que dóna títol al llibre.
No us deixeu enganyar, en això La Vanguardia i la resta de diaris també s'equivoquen. Fent servir l'estilisme après de Joan Oliver, els quatre millors llibres d'aquest 2017 que ja s'acaba són tres: Cafarnaüm i L'ocell matiner i altres poemes.
Divendres vinent, dia 15, a dos quarts de vuit del vespre, cinc poetes i traductors de versos impresos als darrers mesos per El Gall Editor ens hem posat d'acord (sí, els poetes i traductors podríem donar exemple) per llegir plegats una mostra dels nostres llibres al nou Espai Mallorca, al Raval.
Dyakonova, Pàvlova, Homar, Llauger, un servidor, Kooser i Riera us hi esperem, doncs. Si veniu a acompanyar-nos sereu més que benvinguts.
Fet amb pinzell mil anys enrere, sobre l'escriure i la identitat. D'un llibre senzillament extraordinari que aquests dies fullejo per fer-ne llibres nous, mil anys després.
QUAN YU KE PINTA BAMBÚS
Quan Yu Ke pinta bambús
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
¿Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i tan singular?
Su Shi / Su Dongpo
Versió de Manel Ollé
La mort té vida pròpia.
Fixa't en el seu àlbum,
com canvia en un any:
com s'ha difuminat
aquella taca fina,
i en aquesta foto
allò altre darrere
del cirerer florit
bé podrien ser ombres.
De fet no pots
provar que no
ho siguin.
Kay Ryan
versió de JS
MÉS
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan
Un vespre d'aquest estiu, cap a la banda de llevant de Mallorca, a Son Vives, a casa de la Maria i el Jaume, vam fer una de les coses més boniques de ma vida de traductor: una lectura de les versions catalanes del poemes de Ted Kooser que hem escrit amb en Miquel Àngel Llauger, publicades per El Gall Editor. Com a cloenda de la festa (festassa, en va dir ell) vam convidar-hi Biel Mesquida a llegir "Pearl", un llarg poema narratiu no inclòs al llibre que havíem traduït de més a més, com a fermall de la convocatòria. Algú ho va enregistrar en vídeo, i ara els amics d'Hores Extraordinàries n'han fet un senzill muntatge i l'han penjat a Vimeo, perquè tothom el pugui veure i compartir.
Pearl from Hores extraordinàries on Vimeo.
Dies enrere, a la presentació a la llibreria Seminary Co-op d’un llibre del poeta i activista Kevin Coval, el presentador va comentar que estimar Chicago és com estimar una dona guapa amb el nas trencat. Allà assegut lluny del meu país petit, la bona imatge em va fer pensar tot d’una en la literatura catalana.
Em va fer pensar en una literatura guapa a qui les alegries (la presència com a convidada a la fira de Bolonya, per exemple) li duren quatre dies. Nas trencat. En un sector esqueixat però fibrós i voluntariós damunt del qual els responsables polítics a banda i banda de la plaça de Sant Jaume han volgut estendre en pocs mesos dos cars plans de promoció de la lectura que regategen euros a biblioteques escolars, promotors residents o professionals del sector i els gasten en uns anuncis banals que han entretingut, això sí, els opinadors durant setmanes. Nas trencat. La Institució de les Lletres Catalanes perd el bell logo republicà dissenyat per Josep Obiols i passa a ser considerada com “els altres serveis del Departament de Cultura” quan ni és un servei ni mai s’havia volgut que fos com els altres, i al gremi tothom calla amb l’alegria funeral dels que o no saben o no els importa o tenen el cul (l’ajut) llogat. Nas trencat. Des d’un diari general d’aquells que havien tingut influència es critica el llibre coordinat per Xavier Pla sobre la recepció de Proust a Catalunya perquè no posa l’èmfasi en la traducció al castellà d’Alianza (com si Josep Pla i els seus contemporanis haguessin hagut d’esperar a finals dels seixanta per llegir À la recherche...), i la discussió acaba embolicada amb el Procés. Nas trencat.
I així anem fent, sempre demanant permís o disculpes per existir. Potser perquè no ens agrada prou la dansa. Merce Cunningham ho havia dit ben clar mig segle enrere: “Del que es tracta no és de cap llicència, sinó de llibertat, és a dir: d’una consciència absoluta del món i alhora de la desconnexió d’aquest món”. Llibres i autors guapos, nassos trencats i tota la llibertat del món. Que cadascú es fixi en el que li sembli.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-VII-17
Versión en castellano
"Un dels poemes seleccionats per a aquest llibre tan ben traduït pels poetes Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana —la primera aproximació al poeta d’Iowa en la nostra llengua; n’hi havia, però, una traducció castellana, Delicias y sombras, a Pre-Textos— és el titulat “Un niu de vespa” (“A Wasp’s Nest”), que explica un fet en aparença molt menor —com són, en aparença, molt menors els fets que explica la poesia de Kooser. No ens enganyem, però: només són menors, en aparença, els pretextos dels poemes, mai els temes als quals aquells serveixen—. El poema que dic: una vespa ha fet niu en una campana que hi ha a l’entrada d’una casa, presumiblement la del mateix poeta. (Una campana com aquella que feia brandar la senyora Ingalls, de La casa de la pradera, per cridar el seu home i les seves dues filles a dinar, posem per cas.) Quantes coses que diu sense revelar-les del tot, aquest breu poema: sobre la naturalesa de la vida, és clar (i tot, a partir d’una modesta campana, “una vella peça d’una boia, fosa en bronze”, i d’una vespa que ha donat una vida nova —muda, en principi, però musical en el fons— a aquella):
Rarament la fem sonar, vivim tots sols,
no hi ha a qui cridar perquè torni del camp,
per tant ja va bé que ella hagi decidit
construir al cor d’aquell silenci.
El poeta hi afegeix que, amb el feinejar constructor de la vespa, hi ha com una “queixa càlida” que “amplifica una nota / clara i persistent de la campana / que ens guia pels passos estrets / i a través de les generacions”. També aquests poemes de Kooser ens guien —o potser encara millor: ens orienten— per la vida i el coneixement profund d’aquesta." [...]
Jordi Llavina, "La por de la mort (i una marieta)" (Núvol, 6-VII-17)
Entrades
Comentaris
