ACALORATS

[F l u x d'estiu, #12. Deu anys de versions]

Billy Collins, "Palermo"  

Va ser una bestiesa sortir de l'habitació...

POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"

Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"

R.S. Thomas, "El prat il·luminat"

Wislawa Szymborska, "Possibilitats"

Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"

William Shakespeare, sonet CXXX

Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"

ANDREU I GIORGIA

Clar, català i en vídeo, perquè ho puguin entendre els que no llegeixen.

 

DIPLOMÀCIA CULTURAL

Això és avui i demà. Hi parlarem de diplomàcia cultural i de diversos casos catalans. I jo, per això, del PEN i d'Even-Zohar, amb permís de la Simona Škrabec (amb qui vam escriure una peça llarga apareguda en anglès al llibre Culture as Soft Power publicat per De Gruyter. Si us interessa, aquí us la podeu descarregar).

 

VECELLI

A mesura que em vaig fent gran cada vegada m'agrada més el Tiziano (Ticià, si voleu) gran. És greu, doctor?

L'altre dia, no sé si adormit o en vetlla, vaig veure la seva casa sent saquejada per la gent de la ciutat que l'acabava d'honorar amb un gran funeral a Sant Marc i a I Frari, i riques brodadures estripades mig penjant molles en un canal. 

 

ITÀLIA, UN ALTRE COP

"Quan hom aplica el terraplanisme judicial no és capaç de veure la curvatura que té cada sistema". Gonzalo Boye tindrà més o menys raó jurídica, però és molt bo resumint i titulant.

—Per què penseu que van triar Itàlia?
—Perquè segurament no parlen italià i no es deuen haver llegit la llei italiana. La reforma del 2021 de la llei italiana d’euroordres reforça molt més la nostra posició, i per això creiem que van fer una mala tria. També van triar Alemanya i van triar molt malament, no ho van entendre. Quan hom aplica el terraplanisme judicial no és capaç de veure la curvatura que té cada sistema. I dins Europa hi ha un seguit de situacions que se’ls escapen. L’altre dia vaig llegir un article que em va semblar bestial, que diu que el problema és de contactes, és a dir, que volen enviar jutges d’enllaç perquè tinguin més bones relacions amb els jutges italians i resoldre aquest problema. I fins i tot proposen noms. Però què diuen? Que els jutges italians canviaran d’opinió perquè estaran influïts per jutges espanyols? Em sembla molt greu. Això ho hem fet traduir i ho aportarem dilluns. En quatre anys no han après res. El problema no és de contactes. No conec la jutgessa italiana, i no coneixia tampoc els jutges de Slesvig, però sí que sé com funcionen aquests sistemes jurídics: a la llarga, funcionen sobre la base del respecte al dret de la UE, que és justament allò que li falla a Espanya. La justícia espanyola no havia tingut aquest desprestigi des de l’època de Franco. I reconduir això serà difícil.

  ("Gonzalo Boye: 'Això portarà Espanya a un procediment sancionador'”, VilaWeb, 2-X-21)

BARCELLONA

Passejant aquests dies pel centre de Barcelona un es pregunta inquiet qui ha quedat a Itàlia per gestionar els serveis bàsics.

CALORADA

Què n'hem de fer, de tanta calor? Sembla que no en pugui sortir res, però els bons en treuen un poema com aquest "Palermo" de Billy Collins, aviat en català i en llibre a can Godall.

PALERMO

Va ser una bestiesa sortir de l’habitació.
La plaça buida centellejava.
El rellotge semblava a punt de fondre’s.

La calor era una maça picant una pilota
i rebotent-la contra les ortigues de l’estiu.
Fins i tot les abelles havien decidit plegar.

Tret de nosaltres (que ens havíem aturat
sota un tendal), l’única cosa que es movia
era un esquirol que corria cap aquí i cap allà

com si s’estigués repensant
travessar o no el carrer,
amb el cap i la cua tibants d’indecisió.

Tu et miraves un aparador
però jo observava l’esquirol,
dret ara sobre les potes del darrere:

després d’aturar-se i mirar en tots sentits
es va posar a cantar amb una veu preciosa
una ària trista sobre la vida i la mort

amb les potes del davant recollides contra el pit
i la cara plena d’enyor i esperança,
mentre el sol percudia

sobre els teulats i els tendals de la ciutat
i la terra continuava girant
i sostenint al seu lloc la lluna,

que aparegué més tard
quan sèiem al cafè
i jo em vaig enfilar a la taula,

animat pel propietari,
i vaig cantar per tu i pels altres
la cançó que l’esquirol m’havia ensenyat.

 Billy Collins
 Versió de JS

DOS O RES

«No es pot entendre un idioma fins que no n'entens com a mínim dos», Geoffrey Willans (via @sklla1).

Això en anglès, en castellà, en xinès, en francès, en italià. I anar-ho escampant, més que discutir.

ETERNITATS

[...] Aquest any passat hi he anat tres vegades, a Roma, i els confesso que m’hi quedaria per sempre. N’acabo d’arribar i ja penso a tornar-hi. Aquesta vegada tenia l’hotel en un carreró al costat del palau Farnese i això feia que, quan obria la finestra de l’habitació, em trobés davant dels ulls les finestres de Miquel Àngel. Ja no me n’hauria mogut. Espero que l’eternitat sigui una cosa així. La felicitat de la plenitud formal, amb un punt de perversió, sense neguit, per sempre.

   Narcís Comadira, "Les minves" (Ara, 13-I-18)

CAPVESPRE

De Gregori, Dylan i nosaltres. Així en família. Bon cap de setmana.

E credo di sentire una preghiera
e mi potrei sbagliare e oppure non lo so.
E non è buio ancora, ma lo sarà fra un po'

ISPS

Ja sé que potser no n'heu de fer res, però entremig de tanta bestiesa retòrica, de tant minifundisme mental, de tant pal de bandera i del bany de parenostres legalistes, a mi deixeu-me l'orgull dels savis amics retrobats.

VERBOSITAT

"Com més poesia llegeixes, menys tolerant et tornes amb qualsevol mena de verbositat".

Ho va dir i ho va deixar escrit Joseph Brodsky (que enguany n'hauria fet setanta-set) al discurs d'obertura a la primera edició de la Fira del Llibre de Torí, l'any 1988.

MESTRE CALVINO

"Jo sóc un escriptor de dia, però com que perdo els matins m'he convertit en escriptor de tardes", Italo Calvino.

PATRIOTISME

Per a la propera vegada que algun ruquet parli de Josep Pla i el feixisme italià (i no sé si també per rellegir-ho ara mateix a Barcelona a alguns, ai): "Estic una mica tip d'Itàlia i de patriotisme. Aquesta gent són com els alemanys abans de la guerra. Tots fan cara de carn de canó." [carta a Pere Pla, 8-XII-1922]

EN L'AIGUA

Tal dia com avui de l'any 1821 va morir a Roma John Keats, aquell el nom del qual fou escrit en l'aigua. Aquesta és la seva làpida al cementiri protestant de la capital italiana, on l'enterraren.

SOBRE UNA URNA GREGA (fragment)

Quan la vellesa abati la gent d’ara
et quedaràs enmig d’uns altres dols, amiga
de l’home, i li diràs: “Veritat és bellesa,
bellesa és veritat”; i és tot el que a la terra
ara sabeu, i més ja no us caldria.

      Versió de Marià Manent

LATTE POWER

Cari amici italiani... Via The New Yorker.

—Si no fos per l'Starbucks, no sabria gens d'italià. 

PERIFÈRIES

Una tarda de la setmana passada, a l’Istituto Italiano di Cultura de Barcelona, a la presentació de La Terra Santa d’Alda Merini, l’editora d’Arrela, Ariadna Ferrer, reivindicava el punt de vista perifèric: des de Menorca, amb traducció d’una eivissenca (Nora Albert), una petita editorial publica per primera vegada en català una poeta contemporània traduïda de l'italià. Sens dubte, com va dir un dia la mateixa Merini, traduir és un acte d’amor. Però també publicar, i difondre-ho, i perseverar. La Terra Santa de la poetessa és el manicomi on la va ingressar el seu marit, però també la mena de resurrecció que experimentà en sortir-ne: menys per als quatre que hi malviuen, la Terra Promesa sempre és lluny, tirant cap a l’horitzó. Com les perifèries, com els marges: les llengües al marge, els gèneres al marge, els temes al marge, els llocs als marges.

A casa, deixo l’exemplar de La Terra Santa damunt d’un altre llibre publicat fa poc per l’Ajuntament de Barcelona i, tot i així, igualment perifèric: Poesia contracultura Barcelona, on David Castillo i Marc Valls trien l’obra de divuit poetes recents però ja morts (entre els quals Genís Cano, Pau Maragall, Pere Marcilla, Jordi Pope o Pepe Sales), tots gent que va escriure al marge de les convencions des d’un espai on els referents eren el punk, el còmic, les drogues, el comunitarisme o l’anarquisme, i això ha fet que en bona part quedin com un hiat, com un parèntesi obviable vistos des del discurs més oficial de la literatura i la cultura catalanes. «I què?», segurament ens respondrien avui. Perquè, com deia el lema que Castillo recupera al seu pròleg: «Si no arrisques la vida la tindràs sempre perduda».

Poesia, traducció, illes, contracultura, anarquisme: perifèries de la ja en si perifèrica realitat catalana. Publicar i escriure lluny del centre, en tots els sentits. Potser perquè des de la perifèria, des de les diverses perifèries, un veu sempre les coses amb més perspectiva, i amb uns altres ulls. Algú dirà que som bojos. Nos­altres preferim imaginar resurreccions.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-IX-16
Versión en castellano

LLORERS

Sabeu en què sí que s'assemblen Donald Trump i Juli Cèsar? La historiadora i divulgadora del món clàssic Mary Beard ho explica en aquest article al TLS ("A Don's Life")... i no té gaire a veure amb la política (o potser sí). Als cèsars el que és dels cèsars.











MÉS
Podeu seguir Beard a Twitter.

CANTOS

LXXXII

Quan amb el seu gos de caça veig un núvol(1)
«Guten Morgen, Mein Herr» crida el noi negre
                                des del carretó de les latrines(2)

(Jeffers, Lovell, Hardley
                també el senyor Walls que m’ha deixat una navalla d’afaitar
                Persha, Nadasky i Harbell)

Swinburne és l’únic que no vaig conèixer
i no sabia que havia anat a visitar Landor(3)
                                i em van dir que daixonses i dallonses
i quan el vell Mathews(4) hi va anar va veure les tres tasses
                dues per a Watts-Dunton(5) a qui li agradava deixar refredar el seu te,
de manera que el vell Elkin només va assolir un triomf
                en una ocasió va dur la maleta d’Algernon
quan ell, Elkin, arribà a Londres per primer cop.
                Però si tingués en compte el que sé ara
                suposo que ho hauria aconseguit... L’ombra de Dirce(6)
                                o un bastonet.
Quan els pescadors francesos el van rescatar
els ho va recitar
                podria haver estat Èsquil
                fins que van arribar a Le Portel,(7) o allà on fos
a l'original grec

Així, comença la versió catalana de Francesc Parcerisas del cant vuitanta-dos d'Ezra Pound, farcida de notes (les haureu d'anar a buscar al llibre, que per això els venen), cursives, noms propis i salts de línia, com li agradava fer les coses a qui T.S. Eliot definí com "il miglior fabbro".

Aquesta tarda presentem Els Cantos pisans a La Central del Raval, a les set, amb el traductor, Francesc Parcerisas, i l'editor, Jordi Raventós. Lloança i homenatge a tots dos.

DIVIDIU PER CATORZE

"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".

Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".



(via @FrancescFreixa)