dijous, 3 d’octubre del 2019

PACTAR AMB LA TERRA

Aquests dies llegim trasbalsats els plans del president Trump per aixecar la protecció al Tongass National Forest, a Alaska, la reserva forestal i minera més gran dels Estats Units (amb una superfície de 68.000 quilòmetres quadrats, dues Catalunyes, establerta per Theodore Roosevelt a principis del segle XX), per permetre-hi les perforacions petrolieres. I a l’estiu hem assistit a l’espectacle mediàtic del president brasiler Jair Bolsonaro rebutjant l’ajuda de la Unió Europea per lluitar contra els incendis que devastaven l’Amazònia. No són gestos nous ni es donen només al continent americà. De fet, va ser a Amèrica on va iniciar-se el moviment just en la direcció oposada, la de la protecció de la natura: el primer Parc Nacional del món va ser el de Yellowstone, establert el 1872, i figures com el naturalista John Muir (nascut a Escòcia i immigrat a Wisconsin) amb els seus textos i el seu activisme –i, diuen, una nit de vivac amb el president Roosevelt l’any 1903– van ser fonamentals en l’establiment de la xarxa de Parcs Nacionals i en el canvi d’actitud dels polítics i legisladors del país del Far West cap a una mena d’ecologisme primigeni que segurament va ser el que va salvar espais meravellosos com els parcs Yosemite o Sequoia.

“The mountains are calling”
La frase de Muir que ha fet més fortuna (avui estampada en samarretes, adhesius i imants de nevera), “Les muntanyes em criden, i hi he d’anar”, el consagrà ja en la seva època con un “preservacionista” que veia els grans parcs com espais per al descans, la inspiració i la pregària, en debat amb la idea d’explotació forestal científica que propugnaven “conservacionistes” com Gifford Pinchot (primer cap del US Forest Service). Llavors semblava que l’avenç o la modernitat estaven de la banda de l’explotació racional, però amb el pas dels anys i l’augment imparable de la pressió de l’home sobre el territori cada vegada més gent pensem en el silenci i la no-acció com alternatives reals a un col·lapse futur. De vegades, per canviar les coses cal gosar escoltar (i llavors posar en pràctica, és clar) idees contraintuïtives, o que ho semblen fins que demostren la seva eficàcia. Com ara per exemple, sense sortir de Califòrnia, la lluita contra els incendis cremant boscos de forma controlada per eliminar arbres morts i aclarir el sotabosc.

A tothom li sembla evident que un governant ha de fer l’esforç d’arribar a acords amb els seus rivals polítics (tot i que segurament aquests dies no són els millors per afirmar-ho a Espanya), i tothom signaria també la idea que per governar rectament els polítics han de pactar amb els ciutadans. Doncs bé: enllà dels altres polítics i dels ciutadans hi ha avui un pacte més primari, més elemental, però radicalment necessari, i prioritari: el pacte amb la Terra, amb la natura. Les muntanyes (i les valls i els rius, i els arbres, i el mar) criden i no podem seguir fent veure que no ho sentim. Malgrat el soroll dels cotxes, dels aires condicionats, de les campanyes electorals i dels lobbies, polítics i ciutadans hem de ser capaços de fer com John Muir i pensar i decidir a contracorrent.

------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-19
Versión en castellano



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.