ABC D'ODI (AL CATALÀ)

Sociopatia acadèmica i periodística sumades. Les Illes i el País Valencià són el camp de batalla, i els catalanoparlants som la nosa a eliminar.

AVIAT I BÉ

Quan llengua, sentit comú, ritme i memòria compartida es troben, passen coses tan boniques com aquesta: "Aviat i bé no van pel mateix carrer". Si en voleu més (sobre frases fetes i sobre un hipotètic esperit balear, que tal vegada sigui mediterrani, o catolicomediterraniagrari), us recomano l'entrevista al diari Ara d'ahir amb Bàrbara Sagrera, responsable del Corpus de fraseologia de les Illes Balears. El llibre l'ha premiat i l'edita aquest petit miracle cultural que és la llibreria Món de Llibres, a Manacor.

GRÀCIES, MOLL

Quan vam posar en marxa el portal Lletra, una de les primeres pàgines va ser (em consta que per a sorpresa d’alguns) la de l’Aplec de Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, recopilades per mossèn Antoni M. Alcover amb el suport del menorquí Francesc de Borja Moll. La continuació d’aquesta obra va representar a més un dels gèrmens de la fundació a Palma, el 1934, de l’Editorial Moll, que també es féu càrrec de l’altre gran monument balear de la llengua catalana: els deu volums del Diccionari català-valencià-balear, el DCVB. Jo no sé qui llegeix avui les Rondaies..., ni qui passa les pàgines del DCVB amb la delectança amb què jo ho feia a casa dels pares d’un company d’estudis, però sí sé que amb obres com aquesta la dignitat d’una llengua i d’una gent és molt més difícil de menystenir. I té més possibilitats de recuperar-se.

El projecte de l’Editorial Moll, ara aterrat per la lògica del mercat, prové de (i s’entén en) una època en què la feina d’editor tenia a veure amb recuperar, amb documentar i difondre la llengua i la cultura pròpies. La figura de Francesc de Borja Moll és un bon exemple de la suma d’esforç particular i fe en allò que es fa. El seu nom (com el de tants autors al catàleg: Bonet, Llompart, Sanchis Guarner, Villalonga) mostra clarament el que perdem. Mostra també un temps d’on venim (i a on qui sap si no retornem), amb nuls recursos públics i màxima implicació privada. El problema és que els semàfors o les celebracions es poden restituir quan hi torni a haver diners, si mai n’hi torna a haver; les iniciatives i institucions culturals, en canvi, un cop clausurades no tornen a brotar, i deixen a terra (en el dia a dia del país) un clot, com quan arrenques aquells arbustos amb arrels molt més grans que les branques a la vista. “Les Illes d’Or”, “Raixa” o “Els Treballs i els Dies” són noms que ressonen per als filòlegs. No deixaran de fer-ho perquè Moll cessi la seva activitat, com tantes altres editorials importants ho han fet al llarg dels temps, però sí que assoleixen ara la paradoxal fortalesa de les coses passades: inalterables ja, i inabastables. De tots plegats depèn que n’hi hagi de futures, i que en siguin (en siguem) dignes.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 29-X-14
Versión en castellano






MÉS
Isidor Marí, "Editorial Moll, adéu... o a reveure?" (Núvol, 20-X-14)
Joan-Carles Girbés, "L'edició 'imprescindible'" (El País, Quadern, 29-X-14)

CORRIDO BALEAR

NO HEM DE FALLAR

L'electorat

ha declarat

de forma clara

que ni sa mare

(per dir-ho així)

vol el botxí

del català,

el tal Bauzá,

de president.

Entre la gent

que un jorn llunyà

es va posar

la camiseta

i es posà dreta,

s'obre, potent,

el sentiment

que, enmig del fum,

ja es veu la llum:

el compte enrere!

La primavera

de l’any que ve,

si tot va bé,

l’infatuat

haurà tornat

a la farmàcia

per obra i gràcia

d’uns nous comicis!

Però els capricis

de la Fortuna,

la mala lluna

d’aquest redol

que vol i dol…

¿Quin endeví

pot garantir

un happy end

tan estupend?

I ara escoltau

atents, si us plau,

una advertència

que l’experiència

em fa llançar:

fracassarà

la perspectiva,

tan atractiva,

d’una victòria,

d’un jorn de glòria

dels progressistes,

si hi ha mil llistes

que es fan la guerra

dins de l’esquerra.

Us sona, no?

És la cançó

de tants d’estius…

Au idò, vius!

Posau-hi cor,

deixau la por,

posau-hi cap,

i, ja se sap:

qui fa bé els deures

es guanya uns beures!

Tothom espera

la primavera

de 2015:

ja n’estam fins a

bolles i ovaris

dels grans desvaris

del tal Bauzá.

No hem de fallar.

 Miquel Àngel Llauger

LA CONSTITUCIÓN DISCRIMINA

Si a Lleida un nen (bé, el pare d'un nen) demana a l'escola que vol que li facin les classes en castellà tota la classe haurà de fer les classes en castellà. Això diu el Tribunal Suprem seguint la sagrada Constitució Espanyola de 1978. Ara bé, si un nen de Fraga (o la seva mare) demana que li facin les classes en català o en LAPAO les classes es faran igualment en castellà. I si una nena de Manacor (o el seu pare) demana classes en català o en mallorquí les classes es faran mig en anglès de pa sucat amb oli i mig en la llengua que dicti l'equilibri del parlament balear de torn. I si una nena de Xirivella (o la seva mare) demana l'escolarització en català o en valencià llavors el Ministerio pot mirar cap a una altra banda.

Ho he entès bé? Aquesta és la defensa de la igualtat davant de la llei i dels drets individuals en versió de l'Espanya del segle XXI? Perquè si és així no sé si sóc independentista, però el que sí sé és que sóc ferotgement anticonstitucional.

AVUI SOM ILLENC(S)

BALEÀRIA

Amb mitja tuiterada ofesa pels regidors júniors alçabraços del PP, el ministre català opusdeístic o la patinada retòrica de Javier Cercas, no entenc que a algú com ell o als ministres de l'Espanya constitucional o a tota la colla d'experts hispànics en educació no els instem a pronunciar-se sobre el decret de Tractament Integral de les Llengües (TIL), la vaga general a l'ensenyament balear i el menyspreu sensacional de Bauzá i el seu govern (per dir-ne d'alguna manera) envers mestres, pares, nenes i nenes i fins i tot envers el Tribunal Superior de Justicia de las Islas Baleares. En aquests moments, és a les Illes on es juga de veritat el futur del català i de la nostra comunitat cultural i històrica, i això és molt més important que una sentència, un referèndum o un insult de més o de menys. És no sabent res, no volent saber res o no dient res sobre la manera de manar a les Illes i d'ofegar-hi la democràcia i la llengua pròpia per part de José Ramón Bauzá que els Cercas, Fainé, Fernández Díaz, García de la Concha, Juaristi, Lindo, Millo, Muñoz Molina, Navarro, Novell, Rivera, Rivière, Rubalcaba, Sánchez Camacho, Savater, Vargas Llosa, Wert i tants altres traeixen allò que abans se'n deia decència.

Si d'alguna manera no pangermànica sentiu també Mallorca com una cosa vostra i no heu vist en Toni Gomila a Acorar, podeu aprofitar l'actuació al Temporada Alta gironí. Segur que us impressionarà escoltar allò de "Primer callàrem, i oblidàrem ses cançons; després vàrem cloure els ulls i oblidàrem el paisatge, i ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d'avesar a viure dins un desert sense cap ombra. I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil, dins aquest ermàs... I, si el trobam, haurem de cremar batzers i romaguers i totes les definicions conegudes de LO NOS TRO".

MAHÓN SÍ, ESPAI NON

Quan vostè llegeixi aquestes ratlles, a Barcelona ja haurà tancat, si més no oficialment, l'Espai Mallorca, el centre de promoció i difusió de la cultura de les Illes Balears a Catalunya. Dic oficialment perquè el col·lectiu d'usuaris Crits i Renou vol donar continuïtat al projecte de forma autogestionada, i perquè l'Espai era una iniciativa oficial (inspirada pel conseller Damià Pons) posada en marxa el 1998 pel Consell de Mallorca i el Gremi d'Editors de les Balears i ara són aquestes institucions les que han decidit tancar-lo. Han estat catorze anys d'una bona llibreria (l'esclat editorial balear dels últims anys és un secret que molts desconeixen, amb greus problemes de distribució "normal") i d'exposicions i presentacions continuades en un local cèntric i amable.

A l'espera del que diu que serà l'enlluernadora albada del nostre alliberament nacional, que la Generalitat de Catalunya (després de tancar la seva xarxa de llibreries institucionals) calli i miri cap a una altra banda ens hauria de donar pistes sobre alguns dels costos col·laterals de la independència si ve de la mà de Convergència i Unió: els altres territoris de parla catalana fan una nosa incòmoda al projecte, i seran abandonats amb un somriure còmplice i algun gest-barretina, això sempre. No ho escric com un retret: és una constatació. Sé que l'Espai Mallorca era una iniciativa balear i que són les institucions públiques de les Illes les que ara l'han deixat caure. Però ¿què es podia esperar del govern del farmacèutic Bauzá, enderiat a "col·locar" el castellà a les escoles contra la demanda dels pares, o d'un PP que es posiciona contra el dret de les comunitats a expressar-se democràticament en una consulta però en canvi defensa i exerceix el d'ells com a partit a canviar només amb el seu vot el nom de Maó, que des de la setmana passada (i fins que la raó torni a l'illa on va néixer Francesc de Borja Moll) es diu oficialment Maó-Mahón i per a tot el món Mahón, com prova el web de l'Ajuntament, en homenatge no sabem si als anglesos que van fer de Port Mahon la seva capital o al noble i polític francès d'ascendència irlandesa Patrice de Mac Mahon, president de la República d'allà on l'espanyolisme militant beu la seva peculiar forma d'entendré l'egalité i la fraternité?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-XI-12
Versión en castellano

PONCIANA

Els diaris d'ahir informaven que el Govern balear ha decidit que Ponç Pons serà l'Escriptor de l'Any 2011. Després de Baltasar Porcel (el 2009) i Carme Riera (enguany), és la primera vegada que el reconeixement correspon a un poeta. Un bon poeta, a més. Un escriptor culte i llibresc sense parafernàlia; algú prou savi per escriure, assabentat del reconeixement: "Jo encara som aquell fiet de casa pobra d'un poble petit d'una illa que escrivia versos dalt sa cambra i tenia un somni: ser poeta. Supòs que a base d'esforç i molt de corregir un dia ho aconseguiré." Un poeta que quan convé sap dur espardenyes i, així, no ha deixat mai de trepitjar el sòl de la roqueta amb lucidesa i alhora amb ulls com d'infant que amb els anys no han perdut la capacitat per a la meravella. Els confrares del Gremi de Llibres de Meravelles ens congratulem que se li giri feina extra, l'any que demà passat comença.

LA MALORKA DE BAUZÁ

Volia parlar-los de llibres a Hay-on-Wye, de la profecia de la mort d’Internet, del festival internacional Ars Poetica, però llavors vaig llegir les declaracions de José Ramón Bauzá i el lirisme se’m va passar de cop. Per si no el coneixen, Bauzá (no confondre amb l’escriptor Miquel Bauçà, d’igual cognom però passat per la ce trencada) és el president del PP a les Balears, i dies enrere va anunciar que el dia que governi (les enquestes diuen que pot passar) “eliminarà” la llei de normalització lingüística i la “imposició” del català a l’ensenyament perquè els pares han de poder triar i perquè a Mallorca diuen tassó, no got (a casa meva en diem vas). Particularisme i drets individuals. Però per als liberals els drets individuals solen ser els drets d’uns quants, més que no d’altres. Vull dir, senyor Bauzá, que jo també estic a favor de la lliure elecció: la que hauria de fer possible que com a ciutadà espanyol pogués escolaritzar les meves filles en català a Saragossa, per exemple. Malauradament això no és possible, perquè els drets individuals només arriben fins allà on comença el consens social expressat en forma de lleis. Per això milers de ciutadans de Ceuta i Melilla no poden escolaritzar els seus fills en àrab o amazig... Llengües i identitats amaguen sempre plom de poder sota l’ala.

Vaig llegir la promesa cantonalista de Bauzá a Bratislava (on l’illa de Malorka s’anuncia a cada agència de viatges) l’endemà que Martin Solotruk m’expliqués la narració bilingüe (amb dos locutors alternant-se) a la televisió txecoslovaca de la final de l’Eurocopa de futbol de 1976, i que un estudiant eslovac història d’Espanya se m’adrecés en català perquè escolta música de Quimi Portet, Raimon i Antònia Font (què deuran tenir en comú?). ¿Tan difícil és imaginar un panorama on s’entengui que el plurilingüisme sempre és millor que el monolingüisme (disfressat de bilingüisme que no es practica), on l’odi no prengui la forma de castració de la pròpia comunitat? A casa i al món tots tenim la nostra manera de dir les coses, però ens entenem i ens fem grans en l’esforç per l’estàndard. Ara que hem après que el turisme d’oferta és una indústria finita, segur que els turistes eslovacs s’estimaran més un destí balear amb llengua i identitats pròpies que no una altra sucursal de Marbella.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-X-10
Versión en castellano

MÉS
Fragment d'un discurs recent de José Ramón Bauzá en un acte amb veïns (veïnats, perdó) de Palma de Mallorca. Esplèndid, el seu mallorquí.
Josep M. Fonalleras, "La unitat de la llengua" (El Periódico), amb algun comentari sucós.

TÉ MOLTS NOMS, L'ALBERCOC

Albercoc si sou de Castelló, aubercoc si sou de Palma, albericoc si sou de Sort, ubercoc si sou de Ciutadella i si no encara abercoc, abircoc, abrecoc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc o fins i tot abrebaracoc: vull creure que en som uns quants els que col·leccionem amb il·lusió noms distints de la mateixa comunitat per a les mateixes coses bàsiques, els que pensem contra la inèrcia o la simplificació centralista i globalitzant que és el matís, la variació, la perifèria el que ens torna alguna cosa més que eficaços i avorrits codis de barres. Som, doncs, uns quants els que podem apreciar una crònica de l'ultralocal, si volem dir-ho com Emili Manzano a les "Quatre paraules abans de començar" els seus Pinyols d’aubercoc, un llibre fragmentari, lateral, dialectal i, per tot plegat, tan remarcable que no me'n puc estar de passar-hi tota aquesta columna a veure si sé encomanar-vos el meu entusiasme.

Enllà del periodisme cultural, l'autor ha après (pel camí de tornada al seu món d'infantesa, a la llengua dels padrins, al lloc de joc i memòria) algunes de les lliçons bàsiques del dialecte de l'artista: que les mateixes coses poden ser dites sempre amb noms diversos, que les coses menudes són les que millor contenen la grandesa, que les històries personals són les que parlen a més gent. Lliçons que tots hauríem de saber aprendre encara que no es vulgui acabar escrivint un llibre: perquè és en el dialecte i en l'art, en la barriada del sentit majoritari, que ens afinem i acceptem la petitesa, la podridura, l'heretatge. L’autor diu terra i la boca se'ns omple de gustos que són els nostres a través dels d'ell. També sosté que fer un xiulet amb un pinyol d’aubercoc és una cosa que demana més paciència que traça: els que hem rascat i rascat els pinyols d'albercoc havent dinat al pati de l'escola i, més endavant, hem escrit algunes pàgines i n'hem llegit moltes més sabem que un llibre com Pinyols d’aubercoc requereix, en canvi, molta més traça que paciència. Manzano té la mena de traça que cal per fer-nos llegir i somniar, a més de xiular. Per fer arribar l’estiu al febrer. Per omplir-nos la boca d’aubercoc.

Publicat a El Periódico (Èxit), 28-II-08

[Avui Montse Serra fa a VilaWeb Lletres una extensa, excel·lent entrevista a Emili Manzano.]

KBEKNEM

De la interessant entrevista a Eliseu Climent a "La contra" de La Vanguardia d'ahir ("El catalán goza de excelente salud. ¡Y también en Valencia!") em quedo sobretot amb dos suggestius punts de vista de l'editor valencià (presentat com "pancatalanista" per Lluís Amiguet, que no sé si hauria fet servir l'adjectiu paral·lel amb un Gallimard, un Lara o un Suhrkamp). Climent ha après a llegir bé els mapes:

¿Valencia y Catalunya hoy se entienden?
Vicens Vives ya decía que la articulación de Valencia, Catalunya y Baleares sería muy peligrosa para España, por eso se han encargado de impedirla muy mucho desde Madrid.
¿Cómo?
Dividiendo nuestra lengua y los símbolos, pero sobre todo y también nuestra economía e infraestructuras: fíjese dónde empiezan los peajes y dónde acaban y fíjese en el AVE.

i, d'altra banda, avisa els catalanets que el problema de fons és a on posem l'eix mental de la nostra radialitat: "El catalán sólo es un nacionalismo para tres provincias y media, porque no llega ni al delta del Ebro. El mensaje económico y pragmático del Euram, en cambio, nos une a todos los demás países del arco."

De tota manera, se'm fa curiós llegir l'optimisme vital d'Eliseu Climent sobre els nostres països i la nostra llengua editat a Barcelona en castellà per a un públic en bona part catalanoparlant (ja no sé si catalanolector). Més encara si tot seguit obro el diari per les pàgines 20 i 21 i trobo que els tres col·laboradors amb foto, sempre en la llengua literària de Ruiz Zafón, es diuen Quim Monzó, Pilar Rahola i Baltasar Porcel, i que si giro full m'hi esperen encara les peces de Salvador Cardús, Màrius Carol i Jordi Llavina... No sé per què, l'entrevista amb Climent, la perspectiva de la mani de dissabte, el sobiranisme madrilenyista amb diferents talles i alguna altra cosa que flota en l'ambient de fa mesos (si no anys) em fan pensar en Fred Astaire i Cyd Charisse en una de les meves escenes preferides de Silk Stockings, quan enmig del difícil festeig, després de regalar-li "All of you" canviat de ritme i tot, ell li demana, desesmat: "Don't you ever let yourself go?". "Go where?", pregunta Ninotchka imperturbable. I l'americà espavilat, orgullós i sentimental fa: "I don't know. Just go, go, GO!" i es posa a ballar com una baldufa. Llavors ella, amb els braços creuats damunt del bell, auster vestit gris, somriu: "You go, go, go, but you don't get anywhere..."