Certifiquem la grandesa d'un escriptor quan altres bons escriptors en parlen i encara ens l'eixamplem. Aquí teniu (la poso en obert) una molt bona entrevista de Jordi Nopca a Colm Tóibín sobre Mercè Rodoreda. Hi surten Barcelona, David Rosenthal, James Joyce i Ezra Pound, Elizabeth Bishop, Joan Sales, Neus Penalba... Ah, i en un lloc d'honor El carrer de les camèlies!
"Repeteixo: La Plaça [es] llegirà encara d'ací 300 anys. Si encara queden catalans."
Armand Obiols en una carta a Mercè Rodoreda de 10-V-1962
Aquesta confiança.
Cert, tot és molt gros i injust i mal enfocat. Però també hi ha Rodoreda: regiro Rodoreda, subratllo Rodoreda, ensenyo Rodoreda, llegeixo Rodoreda (no us perdeu el seu Autoretrat, a Angle). I em vénen al cap "La salamandra", aquell gest de suficiència d'Azúa en un dinar, les paraules embadalides de García Márquez, la porta del jardí que per a mi era el dels Valldaura i la bandera que l'avi va plantar al terrat de la seva torre. I llavors penso que al dia encara li queden hores de llum.
A principis de 1935, el dramaturg Josep Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, escrivia a la seu central de Londres per avisar els delegats que havien de venir al Congrés internacional que se celebrà a Barcelona el maig d’aquell any: “La situació política del nostre país no és, malauradament, normal. La nostra acció cultural i política, que s’havia desenvolupat fins ara amb una llibertat gairebé absoluta, torna a ser greument limitada com a resultat dels esdeveniments revolucionaris del passat mes d’octubre”. El govern de la Generalitat i unes 3.000 persones (entre elles Pompeu Fabra, president del Patronat universitari i del PEN) estaven empresonats. Ai, els paral·lels.
L’altre dia discutíem amb un col·lega fins a quin punt la inversió pública en cultura afavoreix la creació de bon art, si una cosa no té res a veure amb l’altra o si podria fins i tot ser a l’inrevés: que justament el fet que vagin mal dades (sempre tinc al cap Mercè Rodoreda) esperoni la creativitat. Però no parlem només de creativitat: també de lucidesa, de capacitat per explicar allò complex, ambigu, dolorós. Hi ha l’inconvenient de la immediatesa, és clar (d’aquí que aquests llibres al sector se’n diguin instant books), però la millor crònica-retrat de la caiguda Jordi Pujol la va fer Toni Sala en una sèrie d’entrades al seu blog després recopilades a El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra), premi Ciutat de Barcelona 2014.
Avui tenim ja una primera collita de llibres parlant del Procés, de moment en format pamflet: n’acaben de publicar un informat observador intern, Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, Anagrama), un autor diguem-ne exiliat, Eduardo Mendoza (Qué está pasando en Catalunya, Seix Barral), i un extern amb encàrrec de Planeta, Fernando Savater (Contra el separatismo, “un golpe directo a la sinrazón de los separatismos”). Jo espero amb interès les relectures relligades dels vots, declaracions, empresonaments, banderes i cops de porra d’aquests últims mesos d’articulistes i bons escriptors com Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd, Marta Rojals o Francesc Serés.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-XII-17
Versión en castellano
Peter Bush, hispanista i traductor, que acaba de veure publicada la seva versió d'Incerta glòria de Joan Sales (Uncertain Glory, MacLehose Press, 2014), diu un seguit de coses ben interessants en una entrevista de Valèria Gaillard a El Punt/Avui. Voldria subratllar-ne sobretot la idea que autors com Josep Pla, Mercè Rodoreda o Joan Sales canvien la mirada i la perspectiva sobre Espanya d'un estudiós (i dels estudiants!) i, d'aquí, sobre els estudis hispànics. Que els llibres de Pla, Rodoreda o Sales donen una versió i una perspectiva noves (tres versions i tres perspectives noves) de la cultura peninsular. Visions necessàries, de fet, per entendre bona part del que passa (i el que deixa de passar) al segle XX a la península que Orwell, Hemingway i tants d'altres van voler venir a conèixer i van deixar escrita als seus llibres:
Quina és la seva experiència en la traducció del català?
Vaig començar en el món de la traducció com a hispanista, i he traduït Juan Goytisolo i Juan Carles Onetti, per exemple. Estudio la literatura espanyola des dels anys 60. Va ser quan vaig arribar a Catalunya fa onze anys que vaig començar a interessar-me per la literatura i la llengua del país. Va ser tota una sorpresa llegir autors com ara Josep Pla o Joan Sales, uns prosistes magnífics que tenen un valor literari i artístic de nivell internacional. Personalment vaig fer aquestes lectures i em va canviar la perspectiva que tenia sobre la literatura a la Península.
En quin sentit?
És curiós que Barcelona sigui el centre de la indústria editorial espanyola i en canvi es conegui tan poc la literatura que s'escriu en aquesta capital, i que els seus autors no es llegeixin fora dels Països Catalans. A l'estranger, si més no en el món anglosaxó, no es coneixen Joan Sales, Mercè Rodoreda, o Josep Pla... o potser només es coneix La plaça del Diamant de Rodoreda i para de comptar. Els estudiants d'hispàniques haurien de llegir aquests autors perquè són escriptors que tenen una perspectiva molt diferent de la dels escriptors d'Espanya dels anys 20, 30 i 40.
Quina és la diferència?
Bàsicament de referents. Sales, per exemple, va traduir Dostoievski i Stendhal. Va sortir una ressenya d'Incerta glòria que el comparava amb Georges Bernanos i Jean François Mauriac, i crec que tots integren una escriptura catòlica, però en el cas de Sales també catalana i republicana. Donen una versió de la cultura hispànica que és necessària per entendre la cultura del conjunt de la península. Però a Anglaterra amb prou feines es coneixen. Només un 3% dels llibres publicats al món anglosaxó són traduccions.
"Peter Bush. Traductor: 'Sales és un contrapunt a Hemingway'", El Punt/Avui, 24-XII-14
"Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera massa gràfica, 'a un cop de puny al ventre'. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta glòria que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit.[...] És realment molt trist que Incerta glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça no ha tingut l'encert d'agermanar-la amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l'època."
Mercè Rodoreda, carta a Joan Sales del 6 de gener de 1963
Fins i tot un observador desapassionat haurà d’admetre que la Institució de les Lletres Catalanes té una relació tirant a dramàtica amb els autobusos. Si un matí de gener de 1939 els seus responsables i treballadors van fugir a l’exili dalt del bibliobús de la Generalitat de Catalunya (un servei gestionat per la Institució), ara sembla que serà un òmnibus (el nom de batalla donat a la llei de lleis que prepara el govern d’Artur Mas) el que s’endurà la Institució en aquest cas al llimb d’un despatxet del Departament de Cultura reordenat.
La Institució de les Lletres Catalanes (ILC), creada pel govern de Lluís Companys la tardor de 1937, va ser un dels organismes més actius i reconeguts de la Generalitat republicana. L’any 1987, un acord entre les associacions d’escriptors i el Parlament va tornar a establir-la com a entitat autònoma amb la funció de promoure i difondre la creació literària en llengua catalana. Punt de trobada, doncs, d’administració i sector. Però el debat sobre què han de promoure i què han de deixar estar els governs és tan antic com l’anar a peu, i quan arribem als intangibles l’assumpte s’embolica... Un excel·lent escriptor no català que ha escollit el català com a vehicle d’expressió (encara es donen aquestes paradoxes) em recordava l’altre dia que Convergència no ha sabut mai gaire què fer amb la cultura i el PSC no ha sabut mai gaire què fer amb la llengua: ara que a la conselleria i al Parlament sembla que es poden sumar les dues experteses devem ser en el moment històric idoni per donar un pas endavant i oblidar-nos de les iniciatives públiques que combinen llengua i cultura. Com ara la Institució. Per què, en un país com Catalunya, on llengua i literatura com tothom sap no han tingut ni tenen cap importància, ha d’haver-hi una ILC? Que potser tenim un Institut d’Estudis Antàrtics? Oi que no? Doncs si no tenim glaciars i pensem que art i llengua s’autoregulen, optem per ser normals com no sé gaire qui i avall que fa baixada.
Que no tremoli l’espasa
L’aposta del govern de la Generalitat és valenta i arriscada. Precisament per això els caldrà ajuda: en les properes setmanes serà bàsic el suport dels cent trenta-quatre parlamentaris que, al costat d’Artur Mas, i seguint el previsible entusiasme d’Albert Rivera, paladí de la desregulació lingüística, hauran de votar l’anomenada llei Òmnibus. Que no es deixin influir, si us plau! Els sentimentals de sempre evocaran la llarga història de la Institució i citaran noms com Carles Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió, Joan Oliver, Francesc Trabal, C.A. Jordana, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Feliu Formosa, M. Antònia Oliver, Josep M. Benet i Jornet, Josep M. Castellet, Francesc Parcerisas. Que el talent no estovi els nostres parlamentaris! Els crítics els diran que la Institució és un dels pocs espais de trobada amb l’administració del món de la creació i les lletres. Hauran d’escoltar els raonament sibil·lins dels que no voldran entendre què té a veure la literatura amb una “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat económica” (ni com és que la mateixa llei allibera les carreres de motos en espais naturals protegits i despenalitza la captura de caderneres). No defalliu, parlamentaris, no us els escolteu: esbandir la Institució pocs mesos abans que faci 75 anys és un bon gest simbòlic. Generarà sens dubte un rebrot de l’activitat econòmica en un país on les entitats i els programes de promoció de la lectura perjudiquen greument la indústria editorial. Que no us tremoli el pols! Us parlaran d’anades d’escriptors a les escoles, d’una base de dades única, de festivals de poesia amb un pressupost mínim... Ca! Vosaltres brandeu l’Excàlibur de l’aprimament i la reactivació sense debilitat socialdemòcrata, sense llagrimeta nacionalista. Fora la Institució. El pes de la història i el donar veu a la societat civil ja han fet massa mal al nostre país: la ILC va néixer precisament de la vocació d’articular escriptors i administració. Han calgut una guerra, una dictadura, una transició i diversos governs en democràcia perquè l’administració catalana actual arribi a la conclusió que ja no té sentit articular-se amb ningú, ni promoure institucionalment la literatura pròpia. Perquè la Generalitat entengui que és molt millor deixar que els artistes volin sols sense proteccions innecessàries, com les caderneres. Escapcem doncs sense dubtar-ne la Institució de les Lletres Catalanes. Però escapcem-la de veritat, persiana avall, sense mitges tintes oficialistes: així els escriptors i els lectors no haurem de patir durant anys un fantasma amb el seu nom, i la podrem potser refundar des de la societat civil quan la trobem a faltar. Potser hi convidarem i tot una administració futura que valori diàleg i patrimoni i que hagi recuperat el sentit d’estat. Si un país és una cultura, com ha dit algú, la llei Òmnibus és l’oportunitat perfecta per aclarir el panorama alliberant un organisme que la tardor de 1938, amb motiu de l’Exposició del Llibre Català organitzada a Londres, va fer escriure a la premsa: “entitats com la Institució de les Lletres Catalanes honoren elles soles un país i un govern”.
Publicat a El Periódico, 13-VI-2011
Aquí, en castellano
MÉS
Bloc Òmnibus de Cultura
Màrius Serra, "¿Ómnibus gratis?" (La Vanguardia)
Lluís-Anton Baulenas, "L'òmnibus i les lletres catalanes" (El Público)
Maria Barbal, "La ILC no pot desaparèixer" (Ara)
Miquel Àngel Llauger, "En defensa de la ILC" (Diari de Balears)
Josep M. Fonalleras, "Un dofí engabiat" (El Periódico)
Josep-Francesc Delgado, "Un cop a les campanyes de lectura pública" (El 9 Nou)
Jaume Cabré, "La ILC no pot desaparèixer" (Ara)
David Figueres, La ILC en perill (Els dies i les dones)
Toni Sala, "El meu article a favor de la Institució de les Lletres Catalanes" (El Punt)
"Una llei òmnibus amb càrrega ideològica" (El Periódico)
"Malestar entre la gent de cultura..." (VilaWeb)
"Manifiesto en defensa de la ILC" (La Vanguardia)
Avui tinc sort: trobo taula al Sampaka. La cambrera m'atansa la carta i em pregunta si vinc sol. Responc "No, serem dos" i llavors enretira amb un somriure la carta que em donava i me n'ofereix una altra mentre s'excusa ("Se la daba en inglés..."). M'assec i obro la carta: és en castellà. Som a l'Eixample.
Que és on viu també la senyora Coqui Malagrida, rendista, elegant i artística tota ella. En el seu cas, com en el de la cambrereta, hi ha detalls que resumeixen o expliquen l'estat de les coses millor que un article o una tesina. Com ara quan la periodista li pregunta, venint de Girona (i dient-se com es diu), com és que no parla català, i la senyora li respon: "Generalment parlem en castellà, però quan convé parlem en català. A Mercè Rodoreda, per exemple, la llegeixo en català"... Potser perquè la pot llegir en silenci. El poder de les paraules.
Tot just una passa enfora de la llinda de l’Any Rodoreda, ens arriba la bona nova que s’ha posat en marxa una oficina per coordinar un doble Any Maragall (doble perquè el 2010 farà segle i mig que Joan Maragall va néixer i el 2011 un segle que va morir, el desembre de 1911, poc després d’enllestir Nausica). La planificació i la coordinació, en cultura sempre celebrades, venint del món institucional fan un bon efecte també doble. La notícia ha coincidit, a més, amb la celebració a la Universitat de Barcelona d’un seminari acadèmic sobre Josep Carner amb l’excusa (o el motiu, diguem-me com vulguem) que fa 125 anys l’escriptor va néixer allà on ara hi ha un edifici que duu el seu nom: durant uns dies el blanc esclatant d’uns lliris recordava a l’entrada del carrer Aribau l’alt valor de la paraula, quan sabem subratllar-la.
De tota manera, Rodoreda, Maragall i Carner són apostes de risc tirant a zero: tots tres noms –centenaris– formen part del canon consolidat d’una literatura més fibrosa que frondosa que, potser per això, ha anat agafant-li el gust a treure a passejar els gegants. Res a dir-hi. Però estaria bé, també, mirar de deixar les tres xifres al pastís d’aniversari en només dues, i esprémer una mica la imaginació amb el que entenem per homenatge –com han fet a internet uns particulars sense pressupost amb el recent Ablogcedari en record de Joan Brossa. I estaria bé no obviar grans noms que la falta de distància no deixa veure en tota la seva magnitud (com ara el de Jordi Sarsanedas) i, sobretot, no haver d’esperar que els escriptors hagin passat el tràmit empipador del tanatori per dedicar-los les nostres saturnals. Diu que Quim Monzó (amb exposició en marxa al nou Santa Mònica) i Baltasar Porcel (“Escriptor de l’any” a les Illes) passen al davant en aquest sentit. Molt bona notícia. També hem celebrat fa poc Montserrat Abelló i Màrius Sampere. Però és que la nòmina de festejables vius demanaria una altra columna. Perquè és de vida, que parlem. Com deia fa uns dies Jaume Cabré: darrere de la celebració dels aniversaris d’escriptors hi batega el concepte clau del patrimoni col·lectiu. I el patrimoni, si no és viu, fa una nosa trista, empolsegada i cara.
-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-II-09
Versión en castellano
L’impagable diccionari Alcover-Moll explica que un rodor (o roldor) és un arbust molt ramós, i doncs per evocar una rodoreda hauríem d’imaginar-nos un munt de petites branques entrellaçades, superposades, bifurcades, un joc de fugues enlaire i de línies lleugerament divergents però sempre unides pels tanys comuns.
¿Coneixien vostès, per exemple, la imatgeria potent i inquietant sorgida de les mans (i els pinzells) de Rodoreda al seu exili europeu, la interiorització i la devastació d’aquestes pintures i collages tan del seu moment i tan reveladores avui que encara són a temps d’anar a veure (fins a l’1 de febrer) a la Pedrera, en una bella exposició comissariada per Mercè Ibarz? S’esperaven vostès que la barreja de melodrama, força narrativa i mestratge formal de la gran narradora donaria tant de si adaptada dalt de l’escenari com s’ha pogut veure enguany al TNC? Han llegit “El món d’Ulisses” i la resta de l’excel·lent poesia de l’autora, rescatada per Abraham Mohino al volum Agonia de llum? S’imaginaven vostès la dona tossuda (o ferma, segons el punt de vista), dubitativa per moments, desplaçada, tirant a conservadora que sorgeix de la llarga correspondència intercanviada amb l’editor Joan Sales? No se’ls fan ja les dents llargues a l’espera de l’edició dels epistolaris amb Armand Obiols i Josep Carner?
Han passat els dotze mesos dels actes pel centenari del naixement de Mercè Rodoreda i el balanç general convida a la satisfacció perquè, enllà dels inevitables actes més o menys institucionals i de les previsibles (i esperades!) edicions, la imatge de l’autora en surt enriquida i potenciada, com ja va passar el 1997 amb l’Any Pla o el 2002 amb l’Any Verdaguer. El centenari de la mort o el naixement d’un escriptor és sempre una oportunitat per a la divulgació o la reivindicació. Només en el cas dels grans noms acaba representant a més, passats cent anys, un engrandiment de la seva imatge, una intensificació del seu llegat literari. Vull dir que, parlar, podem parlar de (gairebé) tothom, però que se n’engrandeixin i revaloritzin i es facin més densos i intensos i més atractius nom i obra només passa amb els grans petits autors ramosos, resistents, arboris. Els de fruits negres, lluents, verinosos. Com una rodoreda.
-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 21-I-09
Versión en castellano
Més botànica literària: sobre verdeguers i roldors a ca l'Erraté
Parlem i parlem de llibres, els glossem i els comparem, els premiem i els recomanem, els critiquem, els obviem, els comprem, els desem al prestatge, els deixem als amics com si uns i altres fossin una mateixa cosa, o si més no una cosa semblant. En el fons, ens assemblem molt més les persones entre nosaltres (convençuts com estem que cadascun és únic i taaan diferent del veí) que no els llibres entre ells. En diem llibre, vull dir, però ho hauríem d’adjectivar sempre.
Ara mateix, per exemple, hi ha a les llibreries quatre peces inventariades com a simples llibres quan resulta que són molt més que això, que es tracta de veritables llibrassos. Els parlo del volum de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales (El Club Editor), d'El dia revolt. Literatura catalana d’exili (Empúries) de Julià Guillamon, del celebèrrim Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal (Edicions de 1984) i del segon volum de Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana (Institut Ramon Llull), a cura d’Arnau Pons i Simona Skrabec: cadascun d’ells demanaria uns espais en blanc abans i després del títol i un cos de lletra una mica més gran, en paral·lel tipogràfic a l’abans i el després que representen al nostre panorama, a la força del material de què estan constituïts, a la intensitat i l’alegria que ens aporten. I disculpin-me per tants elogis: els asseguro que aquesta vegada em quedo curt. Els rondinaires i pessimistes habituals s’hi poden fer una cura.
Hi ha llibres i llibrassos, doncs, però també llibrets: peces com ratolins rabents impossibles d’atrapar (magnífic retrat de Messi fet per Lluís Llach) que vivifiquen taulells anestesiats per sagues màgiques i misterioses novel·les històriques. És el cas, per exemple, d'El Nadal d’un nen a Gal·les (Viena) de Dylan Thomas, una joia aparentment menor que tomba per text (versionat per Francesc Parcerisas), edició (a la remarcable col·lecció El cercle de Viena) i il·lustracions (de Pep Montserrat) la major part dels llibres normals que li posem al costat. Perquè una bona cultura literària és feta, sí, de llibres normals i best-sellers i autoajudes, però també de llibrassos i de llibrets, d’impressionants excepcions i lluminoses minúcies.
-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 17-XII-08
Versión en castellano
Avui que fa just cent anys del naixement de Mercè Rodoreda, a més d'una columna discreta i emocionant de Josep M. Fonalleras, teniu a la xarxa una entrevista magnífica amb Maria Bohigas, actual responsable de Club Editor, sobre la correspondència (d'aparició imminent) i la relació entre Rodoreda i Joan Sales. Aquest luxe d'editor i de narradora en els pitjors temps possibles podria fer reflexionar els evolucionistes irredempts del món de la cultura.
Explica, per exemple, Maria Bohigas: Aquest epistolari és com una gran novel·la. Comença amb una batalla campal: la Rodoreda està desfeta, perquè el seu ingrés a les lletres catalanes fracassa (no ha aconseguit el Sant Jordi). I rep una carta de salvació: en Sales vol llegir la Colometa! I, tot seguit, la reacció entusiasta del Sales dient-li: 'Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la.' I a partir d'aquí comencen a barallar-se com gat i gos, perquè en Sales li diu que hi ha una sèrie de paraules que li fan nosa. Tot l'any 1961 (la primera carta és de final de desembre del 1960) s'esbatussen com desesperats. Veus que aquella relació no és de cortesia i de professionalitat, sinó que és una relació apassionada, perquè tots dos s'abranden pel llibre i el volen com ells el veuen. Fins al punt que en Sales acaba dient a la Rodoreda: 'El que passa és que jo m'he enamorat de la Colometa i vós, encara que no em sigueu gaire més gran, sou com una mare amb el seu gendre.' I aquest moment inicial dura els primers anys seixanta. 'La plaça del Diamant' es publica el 1962, i llavors veus que, tot seguit, en Sales es preocupa de traduir-la i fa moltes gestions perquè voli fora d'aquí. I vas veient que, d'aquest caminar plegats i d'aquesta relació de gat i gos, en neix una d'aquelles amistats antigues: amb els anys i a mesura que es fan vells, veus com s'entendreixen i es tornen en certa manera més trivials, però amb una dolçor... Veus que simplement s'escriuen una carta perquè s'acaba l'any, i ella li diu: 'No esteu pas malalt?, fa molt de temps que no sé res de vós.'
Per a uns quants que sense ser vells compartim, ai las, el problema de la gran narradora el millor és cap a mitja entrevista quan la néta de Sales parla del temps de Romanyà: En una de les últimes cartes de l'any 1982 [Rodoreda] explica a Sales, en un paràgraf brevíssim, que li costava treballar. I en Sales li diu: 'La mandra és la cosa més respectable del món. Regueu amb tota tranquil·litat.'
Em sembla que era Montserrat Roig (de qui es poden veure un bell grapat de fotografies de Pilar Aymerich a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona), qui es queixava amb amargor que en aquest nostre país un escriptor sempre està tornant a començar, que tot el que ja has fet és com si fos transparent.
Avui, compro un diari amb redacció a Barcelona i hi llegeixo, amb motiu de la presentació de Mercè Rodoreda i el seu temps (Rosa dels Vents), de Marta Pessarrodona, que "Rodoreda ya tiene una biografía a la altura de su importancia real." Ya? Jo conec com a mínim tres bones biografies de Mercè Rodoreda de principis dels noranta (que van aparèixer, a més, amb molt poca distància temporal i van provocar un interessant debat) de Carme Arnau, Montserrat Casals i Mercè Ibarz, a banda de l'extraordinari àlbum biogràfic i fotogràfic De foc i de seda de Marta Nadal (Edicions 62-Fundació Mercè Rodoreda-IEC, 2000). El periodista rebla l'assumpte amb un magnífic titolet intern: "La Virginia Wolf casera"... Quina manera més esplèndida de tallar-nos les cames! És clar que si pots escriure "Wolf" (també escriu "Sam Abrahams" i rebateja l'autora com "Pessadorrona") i ni tu ni el cap de secció o de tancament no hi veieu un problema, demanar que a més se sàpiga què s'ha publicat fa només uns anys o com consultar Google és anar molt més enllà de l'abecé de l'informador. La qüestió és acabar de pressa i cap a la propera notícia, que si no és bou serà bèstia grossa.
Benvinguda sigui l'aproximació de Marta Pessarrodona, a pocs anys del centenari de la millor novel·lista catalana del segle. I pobres de nosaltres, que d'anar empassant-nos alguns divulgadors acabarem amb la memòria en blanc.
Entrades
Comentaris
