divendres, 30 de maig del 2008

UNS ALTRES ACTES

Un altre dels fruits que haurem d’agrair a la moguda frankfurtiana de 2007 (que dura i dura, i si no que ho preguntin a Maria Barbal, Jaume Cabré o Carme Riera) ha estat aprendre que a Alemanya els actes amb escriptors a les llibreries són simples (i pures) lectures per part de l’autor d’un fragment del llibre que es presenta, previ pagament d’entrada per part del respectable. La literatura hi és realment protagonista i la gent hi xala. No com aquí. Ara fa poc, convidat a Nova York amb motiu del World Voices Festival, he viscut dues altres variants d’acte-literari-no-pallissa: d’una banda la presentació amb lectura per part d’un actor professional d’un tros del llibre motiu de l’acte (dos anys enrere ja va ser aquesta l’opció escollida per l’Institut Ramon Llull a l’hora de presentar, que jo recordi, Porcel, Moliner i Puntí), i per l’altra la conversa distesa entre dos o més escriptors. Escoltar Joan Margarit i Philip Levine a Housing Works, després d’haver llegit alguns poemes, xerrar sobre poesia i la pròpia poesia amb una barreja d’intensitat i relaxament, d’informalitat i calidesa, fa més per l’acostament a l’obra de tots dos que cap amic, professor, crític i/o (encara pitjor) editor dient-nos que són tan bons i tan bona gent i moltes gràcies per convidar-me a presentar-los. Vostès ja m’entenen: a la gent del gremi de per aquests verals ens haurien de permetre deduir a la declaració de renda cada presentació de llibre tòpica i buida a què hem hagut d’assistir (i que m’obviïn les excepcions).

Però el súmmum dels altres actes literaris possibles (i desitjables, què caram: a veure si algú en pren nota) arriba quan et trobes dos noms famosos que, primer, llegeixen un fragment literari propi i després s’asseuen a entrevistar-se l’un a l’altre des de l’interès i la sintonia. Em va passar amb Colum McCann i Michael Ondaatje un diumenge al migdia a la Biblioteca Pública de Nova York (NYPL). A mi i a tres-centes persones més. A la sortida, el director es lamentava: solen ser cinc-cents. Potser perquè aquell dia tenien dos actes com aquell alhora. I amb tothom pagant.

Publicat a El Periódico (iLlibres), 21-V-08

dijous, 29 de maig del 2008

VIDA ESTÀTICA

Amb la maleta oberta, a punt de marxa cap a una ciutat llunyana i estranya que ja ho és una mica menys (en alguna banda he escrit que el que m'agrada no és anar als llocs, és tornar-hi), m'alegra descobrir que Martín López-Vega ha reprès el seu bloc/antologia de traduccions de la millor poesia universal, ara sota el títol de Tsurezuregusa (títol d'una joia de la literatura japonesa del s. XIV). Apunteu-vos aquesta adreça. I, a punt de sortir corrents, em permeto pispar-li (corb també, de vegades) una joia ecfràstica per oferir-vos-la abans de perdre'm enmig del tumult del trànsit...











HABLANDO DE PINTURA

A menudo nos fijamos sólo en un par de detalles:
un racimo de uvas del siglo XVII
frescas y brillantes todavía,
quizás una horquilla de marfil,
o la madera de una cruz y unas gotas de sangre
y un enorme sufrimiento ya consumido.
El parqué brillante cruje.
Estamos en una ciudad extraña,
casi siempre en una ciudad extraña.
Un vigilante de pie bosteza.
Una rama de fresno se balancea tras la ventana.
Así nos absorbe la descripción de pinturas estáticas.
Los eruditos le consagran tomos enormes.
Pero estamos vivos,
llenos de pensamientos y recuerdos,
amor, remordimientos a veces,
y en ocasiones nos invade un cierto orgullo
si el futuro grita en nosotros
y su tumulto nos vuelve humanos
.

                                              Adam Zagajewski

dimecres, 28 de maig del 2008

SCRISSI IN TEMPO













Tal com apunta José Antonio Millán, sembla clar que no podem plantejar-nos els blogs com a fenomen o objecte d'estudi sense tenir en compte el seu vincle radical amb el temps: amb la temporalitat en abstracte i amb el calendari concret de cada apunt. Per a Millán un bloc, enllà de qui l'hostatgi o dels temes de què tracti (enllà de la llengua o llengües que usi, hi podríem afegir) és purament "una página web que consta de entradas (o post) en orden cronológico inverso". Una pàgina que algú va escrivint. No pas en l'aigua ni en el vent: escriptura digital en el temps.

dimarts, 27 de maig del 2008

NEXT?

Des de la portalada modernista de l'hospital de Sant Pau em miro el bosc de grues i torres creixents de la Sagrada Família i em pregunto qui deurà ser el col·lega que escrigui (que ja deu estar escrivint) el proper, inevitable bestseller internacional sobre la construcció de l'edifici i els seus misteris i secrets, en quina llengua ho farà, quina multinacional llogarà quin espai emblemàtic de la ciutat per presentar-lo. Tot és només qüestió de temps. Que ho preguntin als fundadors de l'Associació Josefina i del Temple.

dilluns, 26 de maig del 2008

D'OCELLS FOSCOS

Parlant d'animals amb ales, l'article d'Enric Juliana d'ahir a La Vanguardia no tenia desperdici. I fonts eclesials generalment ben informades em diuen que no feia volar coloms. Vull dir, corbs. Perdó, pingüins. I escric pingüins no només pel fet que ells tampoc no hi ha manera que alcin un pam de terra sinó perquè els que no conegueu el llibre de Juliana La España de los pingüinos ja esteu deixant el que feu ara mateix i anant a la llibreria més propera a comprar-lo o encarregar-lo: hi estiguis més o menys d'acord, poques cròniques immediates han dit tant i tan finament sobre l'Espanya política més recent, ni han tingut un ressò més clar en diaris, gent amb firma i blocs de referència. Per moments us hi fareu un fart de riure (per no plorar) i us puc assegurar que en traureu unes quantes dades i claus d'interpretació ben útils a l'hora d'escoltar-se amb distància les notícies polítiques d'allò que abans en deien la pell de brau i que ara algú voldria que torni a ser un retall de pal·li.

diumenge, 25 de maig del 2008

¿POR QUÉ TE VAS?

Ara que veiem desfilar per Cannes les precampanyes promocionals del quart Indiana i de l'enèsim Woody Allen (el nostre, però), potser no és fora de lloc recordar que l'any 1975 la pel·lícula que hi va obtenir el Gran Premi del Festival va ser Cría cuervos, de Carlos Saura (descatalogada, no vulgueu anar-la a comprar). M'hi ha fet pensar en Jesús M. Tibau, que ahir lincava al seu bloc el vídeo de "¿Por qué te vas?". La melosa cançó de Jeanette està per a molts indissolublement associada a la cinta de Saura, però com tot plegat (la data emblemàtica, el relat, la mirada d'Ana Torrent, el panorama del Madrid i l'Espanya del tardofranquisme) amb el pas del temps sembla curiosament, sòrdidament recarregada de sentit. Vull dir que aquí tenim una prova més que el sentit no ve de sèrie, que l'hi posem (o l'obviem, o el desviem) nosaltres.


dissabte, 24 de maig del 2008

ANGELET












Un altre alcarrer:

El Lluís Arcarazo n’envia un al carrer del Portal Nou de Barcelona, un nen sent a un home que diu:
—¡A la puta calle!
El nen pregunta a la mare:
—Mama, què vol dir
calle?

dijous, 22 de maig del 2008

ASSALTES O T'ASSENTES?

Segurament ja dec haver deixat escrita en alguna altra banda (el repapieig digital és un dels riscos dels blocs longeus) la meva admiració pel Seamus Heaney assagista. Els seus textos sobre literatura en general i sobre poesia en particular són alhora brillants i clars, senzillament memorables. Francesc Parcerisas en va traduir al castellà una selecció publicada sota el títol De la emoción a las palabras (Anagrama, 1996), i jo mateix m'hi vaig posar a una escala menor amb "Calat i neguit: sobre la traducció de Beowulf" (en línia a Saltana). Avui trobo a can Xavier Farré una distinció (no una teoria, Heaney dixit, sinó una metàfora) útil i divertida: quina mena de lector, traductor o escriptor sou? Vosaltres assalteu o us assenteu?










Per al traductor literari, aquest intent de llegar una cosa al futur és la raison d’être de tot plegat i té a veure, doncs, amb l’esforç més ampli de la poesia mateixa, sobretot si es concep la poesia com l’ha concebuda Czeslaw Milosz, com «un dividend del que saps i del que ets». En altres paraules, això vol dir que la nostra llengua es ret tribut a ella mateixa quan el tribut li és exigit; suggereix que el nostre valor per a nosaltres mateixos en tant que individus, en tant que grup o fins i tot com a espècie pot ser recalculat i augmentat fent servir a bastament la suma total de l’experiència emmagatzemada a la nostra reserva de mots. [+]

MÉS
Genís Roca, "Explores o explotes?" (genisroca.cat, 25-V-13)

dimecres, 21 de maig del 2008

FENT VUITS











No és només la Fortuna, que volta i ens fa voltar. Dies enrere en una conversa entre escriptors sobre poesia en castellà algú, displicent, relativitzava Antonio Machado i jo no vaig saber o no vaig gosar intervenir-hi. Avui llegeixo la trascripció d'unes paraules d'Ángel González en un audiovisual i somric i faig anar lleument el cap amunt i avall per dins: "Machado vino más tarde. Entonces me parecía un poco polvoriento y viejo. Es misterioso y hondo". Tenim el dret a canviar, a corregir-nos, òbviament. Però també una altra possibilitat més embolicada, qui sap si menys difícil: que tot plegat sigui cert alhora, que Machado pugui semblar-nos vell i polsegós i (no per això, però també) misteriós i pregon. Cada cosa, cada nom, arriba en un moment que de vegades és bo, i si no passa. I llavors n'hi ha que tornen, que sembla que tornin, com als meandres, com a la segona corba del vuit ajagut. ¡Yo alcanzaré mi juventud un día!

+ P I Ñ Á N
Tierra alantre -- La paraula nostra

+ R A P A L A
Bloc del Festival Primavera Poètica -- Els dies i les dones

dilluns, 19 de maig del 2008

LLUFES RUTILANTS COM ADJECTIUS

És curiós com pengem i ens pengen les llufes: amb quina eficaç facilitat, amb quina contumàcia, amb quina insistència. Ahir al migdia algú que se suposa que em coneix em demanava consell per trobar uns volums planians i ho enllestia amb un somriure i un "tot i que ja sé que a tu, Pla..." Em miro al mirall. No sé què diu a la meva cara o a la meva roba que jo no sigui planià. Tampoc no ho he escrit mai, però així i tot no és la primera vegada (ni deurà ser la darrera) que em passa. Fins i tot recordo una desafortunada polèmica periodística en què un ase viu i bon lector s'esforçava a tergiversar-me una citació de Pla a veure si així el gran narrador em queia al damunt... Potser deu ser cosa de la fórmula barata 'a +Carner/—Pla', o de la variant 'a +Pla/—noucentisme'? Quin mal que han fet a la literatura catalana les plantilles esquemàtiques de selectivitat que alguns es pensaven que oblidarien l'endemà de l'examen i per contra se'ls han quedat enganxades com xiclets llardosos a l'hipocamp!

I l'assumpte encara em fa més gràcia perquè abans d'ahir llegia i rellegia embadalit al BloQG un d'aquells encadenaments d'adjectius que fan que per explicar o mostrar el que es pot arribar a fer amb adjectius, a l'altra extrem d'inflar l'obvietat, n'hi hagi prou de convidar la gent a llegir Josep Pla:

Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l’enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc.

divendres, 16 de maig del 2008

FINAL D'ESPERA

Acaba d'aparèixer, a les Edicions de la Guerra de Denes Editorial, després de mesos d'espera, Un mes i altres poemes de Berta Piñán. Si no el tingués tan a prop us el recomanaria sense prejudicis. Com que el tinc tan a prop, us el recomano amb prejudicis i tot.

La espera

Como quien nun teme
la muerte y anda sola
los puertos, los caminos,
el mio corazón anda a la
busca. Como quien al fríu,
a les besties del monte,
al silenciu ciegu del olvidu
nun lu teme, pelos mapes del
tiempu, sola, ensin tregua,
ando buscándote.

Y en casa, yá de vuelta,
echo fuera los perros,
que marchen al escape,
que lladren como llocos
y sigan el to rastru
tola nueche.


                    Berta Piñán, Temporada de pesca

L’espera

Com qui no tem
la mort i camina sola
els ports, els corriols,
el meu cor camina
buscant. Com qui el fred,
les bèsties de la muntanya,
el silenci cec de l’oblit
no tem, pels mapes del
temps, sola, sense treva,
camino buscant-te.

I a casa, de tornada,
faig fora els gossos,
que surtin corrent,
que bordin com bojos
i segueixin el teu rastre
tota la nit.

                    Traducció de JS

dijous, 15 de maig del 2008

CONSOLATIO




La mateixa importància que tu dónes als seus textos, donen ells als teus.

dimecres, 14 de maig del 2008

AMB MOTO, XUCUPAPAPÀ...

Benvolgut senyor alcalde,

Vist que un regidor ha obert la barra lliure d'acudits de bombero amb la proposta que les motos barcelonines puguin circular pel carril bus, reivindico la possibilitat de dir-hi la meva. És que he tingut una idea. ¿Per què no fan que les motos, sense perdre el dret a fer zigazagues pel carrer, la vorera i el carril bus, puguin baixar també a les estacions i ficar-se a la via del metro? Amb el llum encès, ep, i amb dret a tocar la botzina perquè s'apartin els vagons. Seria estupend. I molt popular.

dimarts, 13 de maig del 2008

MIRALL I BANDERA

M'arriba la bona nova que el crític i escriptor Manel Ollé acaba d'obrir bloc per anar-hi penjant fragments de la seva producció literària recent. El títol és el del seu darrer poemari, Mirall negre.

Remeno el calaix cibernètic i hi trobo el pròleg del primer llibre de versos que Ollé va publicar, De bandera liberiana (Columna, 1994). Com que el prologuista no hi té inconvenient, el reprodueixo tot seguit in extenso.


PERFIL DEL PORTACONTENIDORS


Marià Manent obre el "Pòrtic" al seu recull de traduccions de poesia xinesa Com un núvol lleuger remembrant amb detall el dia i el lloc en què, descansant sota uns vells arbres, va sentir les notes dolcíssimes del cant d'un ocell desconegut, i s'esplaia tot al llarg de les pàgines següents detallant el procés fins que va arribar a identificar l'ocell en qüestió. La seva prosa, esplèndida, és un bon exemple d'una actitud que algú batejaria erròniament com a poètica però que en canvi sí que cal anomenar contemplativa. La capacitat de contemplació (l'embadaliment primer i l'enderiament després per un fet aparentment tan poca cosa, tan fugaç, tan banal com pot ser el refilar d'un ocell) és per a mi a l'arrel de la sensibilitat poètica. Deixar que el món sigui, sentir-nos ser en el món, no allargar la mà, enamorar-nos d'una fulla oblidant-nos de l'arbre on ha brotat i dels problemes de la desforestació, com si diguéssim. Seure a viure, encara que això pugui semblar a alguns un contrasentit. Lluny d'estampes beneites amb tons rosa d'aquarel·la, aquest saber contemplar que caracteritza bona part de la poesia oriental i que Manent convertí en tret personal, aquest saber donar forma a la perplexitat, aquest intuir un sentit que no podem comprendre però que percebem allà, tot això és a l'arrel de les composicions del llibre de versos de Manel Ollé: per damunt de la remor d'un casino de poble ple de gent que juga i beu i parla fort, a ell li arriba només –nítid, filtrat, inoblidable– el so sec de les boles al billar i el dring dels plats picant entre si quan el cambrer els amuntega.
                                                                           *

A la popa hi deia "Monròvia, Libèria".

De petit, quan em duien al port, em sorprenia la gran quantitat de vaixells que venien d'un país que no sabia situar al mapa, amb aquella bandera tan semblant a la dels Estats Units i un nom de capital com les dels còmics de Tintín: un país que podria no existir. D'on venien tots aquells vaixells? Què duien a la bodega? Cap a on se n'havien anat quan tornàvem i ja no hi eren?

El port –paleta de tots els rovells, niu de tots els viatges– és un dels paisatges nuclears triats pels poemes de Manel Ollé. El port i, al fons, la ciutat, assumida com a experiència estètica i vital enllà del simple decorat. Però d'entre tants vaixells que dormen cada nit al port, aquest De bandera liberiana és probablement un humil portacontenidors, llarg i pla, al buc del qual s'arrengleren contenidors i més contenidors tots semblants però distints: joc de matisos del color, de l'origen i el destí, joc de paraules i xifres i lletres que els identifiquen...
                                                                           *

La forma dels poemes a De bandera liberiana ens fa pensar en Francesc Prat i, a través d'aquest, una altra vegada en la poesia oriental: via El soldat rosa (prologat per Marià Manent) fins Els camins d'Oku de Matsuo Basho, d'on són extretes aquella mena de "meditacions poemàtiques" (Manent dixit) que barregen com aquí present i passat, emoció i record, prosa descriptiva i poema de vers curt parlant del mateix i doncs parlant-se, evocant el mateix i doncs evocant-se.

Evidentment, no tindria cap sentit escriure proses només per "explicar" uns poemes obscurs, però potser no hem de defugir plantejar-ho d'una forma semblant: com la coexistència (i, doncs, inevitablement, el diàleg) de dues enunciacions diferents d'alguna cosa comuna, inefable, l'esclat potser del diamant que un vers duu amagat a la mà. Als moments més feliços, la combinació s'assembla a una cançó: lletra i música (prosa i poema) alhora sumen molt més de dos. S'haurien de poder "llegir" a la vegada, evitar entendre'ls com a il·lustracions, com a ampliacions, com a comentaris. Els faig una proposta, que a mi em funciona: comencin llegint els poemes, oblidant-se de referencialitats i arguments; vagin després a la prosa i, finalment, tornin al poema. A poc a poc, el conjunt del text pren cos com a tot unitari però encara bimembre.
                                                                           *

Com els vaixells del port de la infantesa, a De bandera liberiana els poemes arriben i salpen no se sap d'on o cap a on. Els habiten rajoles, plats i tasses, terrasses vora el port, motors llunyans, molles de pa llençades als peixos, antenes, envans caiguts, éssers innominats que s'amaguen en un recambró del soterrani, palets, grues, ganivets esmolats i, de fons, per entre l'enfilall de tot plegat, com un paisatge que existeix en la nostra absència i això no obstant ens dóna forma, la veu d'una au que ens retorna a aquell aire contemplatiu del començament:

Incís d'ocell
en la llarga conversa
del vent i els arbres
.

Són versos que esperen de nosaltres la complicitat: ens demanen que escoltem el soroll per distingir-hi els sons, que ens avinguem al silenci, que sortim amb els jugadors de cartes d'un altre dels poemes a fora al carrer a esperar la nit. O que baixem al port a contemplar el perfil impossible del portacontenidors amarrat contra la fosca. Si sabem seure, segur que a dins d'alguna de les capses de ferro hi ha una cosa per a cadascun de nosaltres. Segur.

                                                           ©Jaume Subirana, pròleg a De bandera liberiana [1994]

dilluns, 12 de maig del 2008

RAPALEJANT

Amb l'arribada de l'aigua i el bon temps barrejats sembla que pertot apunti la poesia. Si a algú li ve de gust venir a escoltar els poemes de Rapala, als propers dies n'hi haurà unes quantes oportunitats:

- Divendres 16 de maig a les 22h, al Festival Primavera Poètica de la Garriga (a l'auditori de l'Escola de Música). Lectura de Jordi Llavina + Jaume Subirana.





- Dissabte 17 de maig a les 23h (sí, ho heu llegit bé), al Museu Picasso, dins del cicle "Veus literàries"/La Nit dels Museus de Barcelona Poesia, lectura de Sidi Seck (Senegal) i Jaume Subirana.

- Dimarts 20 de maig a les 19h, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison, dins del cicle "Vine a fer un cafè amb..." (Barcelona Poesia), presentació de Rapala.




- Divendres 18 de juliol a les 22h, a la Fundació Palau (Caldes d’Estrac), dins del festival Poesia i+. Lectura de poesia amb Marta Pessarrodona.

diumenge, 11 de maig del 2008

JOIES COMPARTIDES

Una col·lecció també pot ser una joia. I ara veig que, encara que llavors m'ho semblés, no llegia sol.

Gran bijuteria literària

Amb un cullerot a la mà, un dels nens obria una olla fumejant. Al seu costat, un altre cridava: "Sopa y asado de tortuga a punto, caballeros". Es deien Garnet, Baxter, Service, i eren els protagonistes de Dos años de vacaciones, la novel·la de Jules Verne. Havien naufragat i estaven en una illa, desemparats i amb una envejable sensació de llibertat. O bé aquella imatge congelada de Michel Strogoff, també de Verne, quan els esbirros de l'emir intentaven deixar cec el correu del tsar, per espia, tot cremant-li els ulls amb una fulla d'espasa roent (¡però les llàgrimes per la seva mare el salvarien!). O aquell altre moment, quan David Copperfield, l'heroi de Charles Dickens, cridava: "¡Estamos perdidos!" i queia de la barca a l'aigua, enmig d'un oceà encrespat que l'engolia potser per sempre...

Tinc a la retina centenars de vinyetes de la col·lecció Joyas Literarias Juveniles, aquelles adaptacions clàssiques en tebeo que va publicar als setanta Bruguera. Com molts nens de la meva època, vaig créixer llegint i mirant –i rellegint i remirant, fins a l'obsessió– aquelles versions tan simplificades com trepidants. Hauria volgut tenir les galteres perquè em regalessin nous títols. Amb un amic jugàvem a saber-nos la llista de memòria. N'hi havia més de 200. "El número 11..." Resposta: "¡Rob Roy, de Walter Scott!" "El 87!" "Botín de saqueo, de Karl May!".

Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, Rafael Tapounet ens parlava de les portades que Antonio Bernal dibuixava per a aquells tebeos. Ara podem reviure-les perquè Bruguera ha decidit recuperar la col·lecció. Robinson Crusoe i Los tres mosqueteros són entre els primers títols reeditats. En aquests temps de píxels i videojocs hiperrealistes, pot ser que als més joves aquests dibuixos els semblin barats com la bijuteria. I potser ho són, però jo els convidaria a mirar-se'ls i llegir-los sota un altre prisma. Em va venir la idea l'altre dia, al cine, veient Be kind, rewind, la pel·lícula de Michel Gondry. Les adaptacions de Bruguera eren com aquelles filmacions en vídeo casolà que fan els protagonistes. Les seves versions de pel·lícules com Els caçafantasmes o Robocop són potineres, sí, però el seu gran mèrit és que reflecteixen sobretot la passió per explicar històries, a qualsevol preu.


Jordi Puntí, El Periódico, 10-V-08

divendres, 9 de maig del 2008

UBICACIÓ









El batec llunyà d'un helicòpter. L'estrip d'una ambulància que passa pel carrer, molts pisos més avall. El bany il·luminat de bon matí pel sol reflectit als vidres de l'edifici del davant. La dutxa que funciona a raig i cada cosa menuda una mica més gran. La primavera pertot, la guia a la butxaca. Abril a Nova York.

dijous, 8 de maig del 2008

RAÓ A L'HERBA (UN FINAL DE LLIGA)

Com Poussin, jo voldria posar raó a l'herba i llàgrimes al cel.

                                                                     Paul Cézanne


dimecres, 7 de maig del 2008

ANTIC I VIU

Cadascú té els febles que té, i els porta com pot (o com el deixa el plàstic, que deia aquell). Ahir vaig rebre de part de dos dels meus proveïdors habituals l'avís que demà dijous i fins dissabte la II Fira del Llibre Antic s'instal·la a l'Hotel Majestic, al Passeig de Gràcia de Barcelona. Un De la lucha d'Alejandro Lerroux us hi sortirà per 30 euros i una primera d'El carrer de les Camèlies de la gran centenària per 35 euros. Més barat que un mal dinar d'upa. I molt més profitós. També és cert que d'una primera de La invención de Morel en demanen 1.200€ i d'una edició de fil numerada de Terra baixa 200€, però la secció luxes cada un ja se l'administra com més li convé.

dissabte, 3 de maig del 2008

LA CADIRA

Tots els actes del PEN World Voices, el festival internacional de literatura de Nova York, comencen amb una cadira buida a l'escenari i un/a presentador/a explicant que allà hi hauria d'haver assegut un escriptor xinès (cada dia ha tingut el seu nom propi) que no hi pot ser perquè és a la presó. Un petit inconvenient. I hi són per coses tan terribles com escriure un article en una revista local denunciant la deterioració del medi ambient o per assistir a una reunió informal sobre els drets humans al teu país. En aquestes setmanes que la flama olímpica es passeja envoltada de càmeres per mig món, i poc abans que a l'estiu els Jocs Olímpics a la Xina ocupin tots els mitjans per terra, mai i aire, un avís així sobre l'altra cara de les grans coses, aquest mínim apunt de dissidència, em sembla un senyal útil, remarcable, de quina pot ser avui la feina pública dels escriptors.

Aquí teniu els blocs del Festival.

Enllaç amb la campanya "Relleu del poema" del PEN Català.

dijous, 1 de maig del 2008

MESQUIDA RIMA AMB VIDA

De la gentada que omple el nostre país i la nostra cultura només n'hi ha uns quants que se sàpiguen fer mirar, que sense fòrceps facin que ens hi fixem. D'aquests, encara, aquells que després de fixar-t'hi penses que deixen enrere alguna cosa de real i diferent, ja són una petitíssima minoria. Biel Mesquida supera els dos criteris de discriminació enunciats: de fa anys, d'ençà potser del trencament que representà L'adolescent de sal (que venia d’obtenir el premi Prudenci Bertrana 1973) o de l’experiment literari a quatre mans amb Quim Monzó (Self-service, del 1977), Mesquida manté una envejable capacitat per generar atenció acompanyada d'un índex de fidelitat dels seus lectors i admiradors que només s'explica si els dónes alguna cosa més que titulars o moda o llagrimeta.

Biel Mesquida, que aquests dies proposa a Acrollam noranta-nou instantànies d'una Mallorca vista al retrovisor de la contemporaneïtat que se'ns escapa, representa a l'escenari de la cultureta uns personatges prou rars i, per això, agraïts. Tant com imprescindibles. Mesquida hi és la Curiositat, la Militància), la Internacionalitat, la Provocació, la Disponibilitat, l'Humor... Mesquida és un agitador, i tot i que és cert que d'aquests en tenim un grapat molt pocs com ell ho són enrolats sota les banderes de l'entusiame i l'energia: hi ha en Biel Mesquida alguna cosa ben poc catalana que té a veure amb la immoderació i l'entusiasme il·luminats pel corrent continu del talent i alçats damunt de la sòlida façana d'una llengua de mina, real, trenada. Això contenen els seus llibres, però això transmet també la seva persona. I és per això que voldríem veure'l infiltrat al discurs de tants col·legues vençuts abans que neixi la llum del dia pel desànim, la insignificança i l'avorriment. La trobada amb en Biel o amb algun dels seus textos deixa empremta. I això és just el que voldríem per a la literatura catalana en general: que rimés amb vida, més que amb pansida. Que encara que soni igual, tots sabem que són coses ben diferents.

Publicat a El Periódico (iLlibres), 23-IV-08