dimarts, 29 de desembre de 2009

AJUDAR A RECORDAR

Després va venir la invasió alemanya i es va produir una cosa extraordinària: la necessitat d'assolir la unitat nacional davant l'enemic va provocar certa relaxació dels controls policíacs. En la gran onada de sentiment patriòtic rus, els escriptors grans i joves, particularment els poetes, que els lectors sentien que parlaven per ells, que deien allò que sentien i creien ells mateixos, van ser idolatrats com mai. Poetes la feina dels quals havia estat considerada amb desgrat per les autoritats, i en conseqüència, publicada molt de tant en tant, si és que ho era, van començar a rebre cartes dels soldats del front, tot sovint amb citacions dels seus versos menys polítics i més personals. Borís Pasternak i Anna Akhmàtova, que havien viscut durant molt temps en una mena d'exili intern, van començar a rebre una quantitat esbalaïdora de cartes de soldats amb citacions de poemes seus tant publicats com no publicats; tenien un seguit de comandes d'autògrafs, de confirmació de l'autenticitat dels textos, d'expressió de l'actitud de l'autor davant aquest problema o aquell altre. A la fi, els líders del partit se'n van començar a adonar i, en conseqüència, l'estatus i la seguretat personal d'aquests poetes mal vistos va millorar. A la Rússia prerevolucionària, era habitual que els poetes fessin lectures públiques de la seva obra, a més de recitar poemes de memòria a reunions privades. La novetat era que, quan Pasternak i Akhmàtova llegien els seus poemes i en algun moment vacil·laven, sempre hi havia uns quants seguidors entre els nombrós públic reunit per escoltar-los que els ajudaven a recordar les paraules i recitaven versos d'obres publicades i no publicades i, en tot cas, que no estaven a l'abast del públic. Cap escriptor no podia evitar emocionar-se i derivar força d'aquesta forma d'homenatge tan genuïna.

Isaiah Berlin, "Converses amb Akhmàtova i Pasternak" (dins El veritable estudi de la humanitat, un monument acabat d'aparèixer en català)


dilluns, 28 de desembre de 2009

FELICITATS, JAUME

Jaume Vallcorba celebra aqusts dies els trenta anys de Quaderns Crema i els deu anys d'Acantilado, els dos segells editorials que tanta i tan bona lletra ens han donat. Amb aquest motiu, El Periódico i l'Avui d'ahir diumenge coincidien a publicar entrevista amb l'editor, que és un opinador sempre interessant d'escoltar sobre qüestions del gremi i del sector.


dissabte, 26 de desembre de 2009

PER NADAL, MÉS NADALES

"No sé d'on ve aquest costum de dir un poema enfilat dalt d'una cadira en el dinar familiar de Nadal. Lligar Nadal i poesia sempre s'ha fet. I així es diu que Nadal és una festa molt poètica. I això que pot semblar una cosa una mica cursi, en el fons no ho és pas gens. Si per Nadal el Verb es fa carn, és lògic que per Nadal la poesia sigui la protagonista. ¿I qui millor que una criatura per fer-la vivent, per encarnar-la davant de tota la família, davant de les restes dels capons, en les escorrialles d'un dinar solemne?"
Narcís Comadira






Un any i uns milers d'exemplars després que poséssim al carrer l'antologia d'Ara Llibres, El Periódico ens ha fet el regal en l'edició d'ahir/avui d'una portada i tot el tema d'obertura (amb entrevistes, tria de versos i una columna de Narcís Comadira d'on he extret la citació anterior) dedicats als poemes de Nadal. Aquests són dies de sorpreses.

dijous, 24 de desembre de 2009

PASTERA

Déu és la llum del Cel i de la Terra. La seva llum és un nínxol, a dins del qual hi ha una làmpara.

















La inscripció, que prové de l'Alcorà (sura Ayat nal-Nur, XXIV: 35), és escrita al coll d'una impressionant làmpara de mesquita mameluca del segle XIV, una de les peces destacades de la col·lecció de vidre de l'Eretz Israel Museum. I de la paraula nínxol se'n pot dir també pastera, un forat en una paret. Vull dir que bon Nadal.

dimecres, 23 de desembre de 2009

DAVANT DEL MUR










M'agrada la idea d'un Déu present en el no-res, que resta en la ruïna, que és memòria en la destrucció.

Pedra freda a la mà. Alguna mena de vibració que no tens manera de saber si és altra cosa que pura suggestió. I tots aquests paperets que ataconen literalment els intersticis dels grans blocs amb agraïment, desig, puresa, vilesa, ambició, ceguesa, penediments, humilitat... Tot el que puguem imaginar convertit en paper, en petites notes que ningú no ha de llegir mai podrint-se les unes al costat, a sobre, a dins de les altres, fregant en silenci els grans carreus d'un mur d'un temple que ja no hi és. Les llegiria totes.

Ridiculesa de les reglamentacions, i aquí som a l'ull del tifó, al súmmum, al vòrtex de la interpretació del text d'on s'extreuen les regles que interpreten els textos i mil·limetren la vida de qui s'hi avé.

Dures paraules de Verdaguer (que en diu "Plaça dels plors dels jueus") sobre el lloc i el que hi veu. No en perdona ni una, als "pobres fills d'Abraham". En general, malgrat la ultrapropaganda planiana, la lectura del Dietari... costa, passat un segle llarg.

Aquest és el Mur vell. Ara tenen també el nou, que des d'aquí és com si no existís.

dilluns, 21 de desembre de 2009

PLATA I FORMA

D'una conversa sobre un projecte tecnològic i literari en curs: "The platform decides the genre".


diumenge, 20 de desembre de 2009

TOT, SENZILLAMENT TOT



Ahir no vaig gosar escriure que això també era a la carta, perquè un campionat del món després del que hem viscut des del mes de maig passat, sis copes de sis possibles, semblava una mica massa i tot. Però ja es veu que no hi ha res de què els Reis no siguin capaços. Els Reis i el patge Guardiola, que és qui té la màgia més sàvia i més elegant.

PERTOT

- FIFA.com: "Barça complete annus mirabilis"
- France Football: "Ce Barça est magique"
- L'Équipe: "Ce Barça-la, il est terrible"
- La Gazzetta dello Sport: "Il Barça si prende il mondo"
- FOX Sports, vídeo-resum de 10' amb locució argentina
- Olé/Clarín: "Puñal en el pecho"
- The Guardian: "Messi leads record breaking Barça..."
- BBC Sport
- GulfNews
- Miami Herald
- Josep M. Fonalleras: "Les llàgrimes d'en Pep"

dissabte, 19 de desembre de 2009

FER LA CARTA

Quantes coses de la nostra més pura infantesa mantenim en l'edat adulta amb aquella il·lusió i sense ombra de vergonya? En un racó de l'agenda hi duc començada de fa dies la llista de Reis, i ja hi he posat el DVD d'edició limitada anunciat recentment al Metrònom Ferrater; un lector digital (ho hem de dir així? e-book, o llibre digital, és el que hi descarreguem) dels de can Leqtor.com; el nou disc de Badly Drawn Boy, que sembla que és la banda sonora d'una pel·li per estrenar i de fet no ha aparegut encara al Regne Unit (però als Reis els encanten, aquests reptes); la nova novel·la de Paul Auster (interessant apunt al bloc del Llibreter) i un parell d'exemplars (un per mi i un per regalar a l'altra banda de la Mediterrània) del dietari ple de fotos magnífiques de les aventures iraquianes del pare Bonaventura Ubach recentment editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

No l'aniré a tirar, la carta: he après (això sí) que no cal. Quan escrius ja envies.


divendres, 18 de desembre de 2009

ESTALAGMITA

La primera conclusió és ben senzilla: la feina de veritat es fa molt a poc a poc. Sedimenta, més que no avança. Per això (entre d'altres raons, suposo) costa tant de veure amb els nostres ulls, de medir amb xifres i agendes, d'explicar xerrant-ne.


dijous, 17 de desembre de 2009

PER LA MERDA, AL MÓN

Benvolgudes, benvolguts,

Atureu els rellotges, desconnecteu els mòbils, feu callar els que us envolten i pareu atenció... Allò que tant esperàvem, allò pel que hem lluitat i patit i plorat i implorat, allò que tant volíem i no sabíem com aconseguir, allò que estem tan convençuts que ens mereixem, ja ha arribat. Se'ns coneix. Se'ns reconeix. Que sonin les campanes, que tanquin les ambaixades camuflades, traiem al sol els domassos i que pleguin els del Llull, que no s'hi escarrassin més el Vicepresident de la Gene ni el president del FCB, perquè el món (el món que compta, el de la tele i en anglès) ja sap qui som, com som i de què som capaços. D'aquí a la normalitat, un saltiró.

I no ha estat la literatura ni el turisme ni el Barça ni un Estat propi ni tan sols la cuina catalana, el que ens ha fet de clau de pas al món. Ha estat el caganer. Sí, el modest, entranyable, risible si voleu caganer. Bé, el caganer, el cagatió i la merda que els acompanya, tan nostra com Llull, Montserrat, el Pep Team, Macià i la Ruscalleda, però pel que sembla més peculiar i, sobretot, molt més efectiva. No m'enteneu? Doncs regaleu-vos un minut i mig de catalanesca alegria veient el vídeo adjunt del programa QI (sí, el presentador és Stephen Fry), per gentilesa de la Núria...


dimecres, 16 de desembre de 2009

AMB TRAMPES I HAMS

"De vegades envejo tota aquella gent que sap amb certesa a quin lloc pertany, els escriptors als quals s'ha concedit un idioma i una història sense trampes ni hams".

   Jamal Mahjoub, escriptor sudanès nascut a Londres i resident a Barcelona

dimarts, 15 de desembre de 2009

COMBRAY, MÉS A PROP

Combray, de lluny, a deu llegües a la rodona, vist des del tren quan hi arribàvem la darrera setmana abans de Pasqua, no era més que una església que resumia la vila, la representava, parlava d’ella i per ella a les llunyanies i, quan hom s’hi acostava, mantenia serrats entorn del seu mantell alt i ombriu, en ple camp, contra el vent, com una pastora les seves ovelles, els lloms llanuts i grisos de les cases aplegades que una resta de les muralles de l’Edat Mitjana encerclava ça i enllà amb un traç tan perfectament circular com una petita ciutat en un quadre primitiu.










Si aneu aquí (i més concretament aquí) entendreu la citació proustiana, que ve d'un bloc excel·lent i representa una molt bona notícia. Felicitats i gràcies, Duquena!

dilluns, 14 de desembre de 2009

MOLTS ANYS TARD

Ja sé que això és broma comparat amb el que un encara troba passejant per Cantàbria o per alguna de les illes Canàries, que només és un símbol de pedra, que el franquisme perdura d'altres maneres; però què voleu, vist que els militars el sou dels quals paguem entre tots els demòcrates no n'han estat capaços, que de fet ni tan sols els ha passat pel cap de fer-ho en més temps del que Nostre Senyor va viure a la terra, m'alegra saber que finalment hi ha una ministra que els té prou ben posats per enviar el picapedrer a treure'ns de davant dels ulls una mica de vergonya. A partir d'avui, trenta-quatre (34) anys després, l'skyline de Barcelona respira una mica millor.


diumenge, 13 de desembre de 2009

13-D

"a nadie se le puede escapar que el mejor caldo de cultivo de este festival participativo es la sensación generalizada de desprecio a la voluntad popular que ha provocado el triste espectáculo de los recursos contra el Estatut y la imposible sentencia del Tribunal Constitucional" (Barbeta dixit).













[És ben vist també el paral·lel que estableix Josep M. Fonalleras al final del seu article del dia. I val la pena no perdre's l'editorial que ahir dedicava a la qüestió Le Monde.]

dissabte, 12 de desembre de 2009

MÉS QUE ELS ALTRES

The road is dark
And it’s a thin thin line...

Avui una cançó de dissabte al vespre, una d'aquestes que acompanyen allà on vagis, extreta d'un disc acústic de represa tot ell senzillament esplèndid.

Sí, ja sé que no és el tema original. Però a aquestes alçades vosaltres també ja hauríeu de saber que aquest bloc té una flaca per les versions. En voleu una altra i inesperada, en escocès a més? Aquí la teniu. Apa, tres per una!

divendres, 11 de desembre de 2009

NOBLESA OBLIGA

És irònic, sardònic o de gintònic, que el Nobel de la Pau de l'any parli en el seu discurs el dia que rep el premi (reproduït arreu del món, donat el seu estatus) defensant les guerres justes en certes condicions?













> Aquí teniu la reflexió sobre el tema de Jordi Guardans, de la Fundació per la Pau. I aquí la idea interessant que el premi a Obama no és de fet un premi sinó una beca.
> Aquí podeu llegir o veure en vídeo el discurs del president dels Estats Units.

dijous, 10 de desembre de 2009

COM S'ESBORRA UN NOM?

Hi ha un gest que encara no acabo de saber fer: treure el nom d'un amic difunt de l'agenda, de la llista de contactes del correu electrònic, dels telèfons guardats al mòbil. Són accions per a les quals no tenim encara litúrgia i jo em pensava que no tenia encara edat fins que les he hagudes de repetir unes quantes vegades al llarg dels darrers anys ("I el que t'espera", m'advertia fa poc algú una mica més gran). Què fas amb aquell nom, amb aquella adreça, amb tot el que hi va associat? Em vaig assabentar de bursada de la mort d'Adrià Chavarria i per una estona, per uns dies de fet, va ser com si no hi hagués entès bé, com si encara hagués d'arribar aquell exemplar de Rels que havíem quedat que em passaria i si encara fóssim a temps de trobar el moment per a un cafè de fa massa pendent. Però ja no hi haurà revista ni cafè, ni tornarem a coincidir a l'Ateneu o en algun dels actes del PEN. Avui m'arriba la convocatòria d'un acte de record organitzat per amics i companys a Barcelona dilluns 21 de desembre a l'Espai Mallorca. No hi podré ser, però aquell dia llegiré algun fragment de Simone Weil en la seva memòria. I de moment he decidit no esborrar el seu email. Que en el record i la presència latent ens faci companyia.


dimarts, 8 de desembre de 2009

divendres, 4 de desembre de 2009

PUNTS DE VISTA

Això de la democràcia sol estar molt bé fins que tens la majoria. Llavors les coses comencen a no semblar tan simples, i lluen els matisos.

dijous, 3 de desembre de 2009

ENDINS I DES DE DINS

Després de dos dies parlant de literatura i identitat nacional, de globalitat i localitat i la crítica de Beck, de literatures majors i menors i grans i petites, a la tarda lliure abans d'anar cap a l'aeroport m'escapo al Guggenheim a veure l'exposició sobre Frank Lloyd Wright, i a la sala lateral on hi ha la biografia de l'arquitecte, al primer plafó, aprenc que va passar la infantesa jugant amb els Froebel Gifts (Fröbelgaben), uns blocs de fusta de formes bàsiques que la seva mare havia vist a l'Exposició Universal de Filadèlfia de 1876. I llegeixo que Lloyd Wright sovint en parlava i evocava l'efecte formatiu d'aquell joc, com li havia obert la ment a les formes rítmiques de la natura i l'havia convidat a "mirar endins i des de dins". Que d'això es tracta.



dimecres, 2 de desembre de 2009

UNA ALTRA ARRIBADA

Són una colla estranya, una vintena de ganàpies entre els trenta i els quaranta, tot homes, la majoria amb els cabells tallats molt curts, tot ulls per les corbes certament esplèndides de les dues hostesses que no paren d'entrar i sortir... [+]


dimarts, 1 de desembre de 2009

CARLES I JOAN

"Estimat Vinyoli: Hi pot haver pau al món! Sóc darrera una finestra rilkiana, que em retalla un paisatge d'estampa: un llarg herbei amb coloms blancs, travessat per un rierol amb cignes, arbres tardorals sobre un cel blanc, uns cottages mig ocults al fons; passa un estudiant amb la seva togueta, llegint; un ciutadà pesca com Chamberlain el dissabte a la tarda. Tot és dolç, ordenat, amable i alegre, àdhuc dins la boira humida com ahir –la nostra primera gran boira anglesa, que ens esperava al pati de Christ's College– amb el fantasma de Milton." Qui parla és un Carles Riba a la quarantena, momentàniament escapat per invitació del PEN anglès dels bombardejos barcelonins, i escriu des de Cambridge a un joveníssim Joan Vinyoli el 16 de novembre de 1938.

Setanta-un anys després, Riba i Vinyoli tornen a coincidir. Ahir va tenir lloc a l'Arts Santa Mònica, amb l'excusa dels vint-cinc anys de la mort del poeta, un col·loqui-homenatge a Vinyoli organitzat per la Generalitat, i l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar una placa a la casa del poeta, al carrer Castellnou. El col·loqui, a més, tindrà continuïtat tot al llarg de la setmana a partir de les aportacions dels estudiants de la UOC però obert al públic en general (el trobareu aquí). I just aquests dies l'Institut d'Estudis Catalans i l'Aula Carles Riba organitzen a la seu de l'IEC i a la Universitat de Barcelona el III Simposi Carles Riba.

Com si les xifres dels anys no hi fossin, o no comptessin, reprenem la carta de Riba des de Cambridge: "Deurem ésser a Barcelona entre el 5 i el 12. Continuarem. No poso, doncs, punt final, perquè tot just he començat." I continuem. Sense punts finals.













[Podeu seguir les aportacions al Simposi Carles Riba per internet.]

diumenge, 29 de novembre de 2009

dissabte, 28 de novembre de 2009

ANTINACIONS

Seguint amb el tema d'ahir, la reacció a El Mundo (què voleu, era un dels dos diaris que hi havia a l'hotel) va ser espectacular: a banda del destacat de portada, dedicaven al tema quatre (4) pàgines interiors, un reguitzell d'articles d'opinió i el seu editorial-bumerang, amb l'imaginatiu títol de "La dignidad de los españoles". Però pel meu gust el millor era el títolet de substrat racista (o essencialista, o nacionalista, si ens fa por segons quin vocabulari) que col·locaven a la foto del President Montilla i Johan Cruyff, just al mig de la portada: "De catalán a catalán". Com diu el compañero Pedro J., "Uno nació en Iznájar, Córdoba. El otro en Ámsterdam, Holanda", i això deu ser òbviament una tara que els incapacita i desautoritza. Ell, que va néixer a Logroño, ho sap prou bé. A ca l'ABC es devien sentir superats pel flanc essencial, i avui dissabte han reaccionat tornant-s'hi amb un titular de portada que parla del "frente radical catalán", pura essència informativa. Amb aquest llebeig, val a dir que ahir Juan José Millás tancava el seu bitllet ("Materias oscuras") a la contra del "diario global en español" líder de la suposada progressia amb aquestes paraules: "Por cierto, que cuando a una nación se le niega el estatus de nación deviene inevitablemente en una antinación (o sea, pura materia oscura). ¿Es preferible tener de vecina a una nación o a una antinación?".


divendres, 27 de novembre de 2009

FRANC I DIGNE

"Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. [...] Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social."


Em sembla una bona notícia i una iniciativa excel·lent que dotze diaris del país (entre els quals La Vanguardia, l'Avui i El Periódico, i curiosament no El País) s'hagin posat d'acord per publicar ahir el mateix editorial, sota el títol "La dignitat de Catalunya". I com que a grans trets el subscric (i tant que "Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola"!), no me'n sé estar d'enllaçar-lo des d'aquí i recomanar-vos-en la lectura, per si també us passa que no sou usuaris habituals d'editorials.

D'altra banda, han estat també prou interessants les reaccions dels partits del país (incapaços de fa mesos, ells per la seva banda, de dir una sola cosa digne en comú).

dijous, 26 de novembre de 2009

LOCALS? DONCS, GLOBALS

Un dels nusos que als estudiants de català (i a molts catalanoparlants!) els toca desfer en l’aprenentatge formal de la llengua és el de l’ús del doncs. Col·loquialment, i fins i tot per escrit, molta gent tendeix a atorgar a la conjunció un valor causal, mentre que hauria d’expressar conseqüència o conclusió.

Dies enrere, arran de l’atorgament del premi Llibreter de narrativa 2009, Ada Castells plantejava en un article una certa dicotomia entre l’obra guanyadora, Winesburg, Ohio, de l’autor nord-americà Sherwood Anderson, i una de les finalistes, Olor de Colònia, de la berguedana Sílvia Alcàntara. Tal com apunta Castells, tots dos llibres fan localisme, però la novel·lista i periodista venia a dir que sembla que el d’un nord-americà quedi més guai que el nostre.

No sé si això és sempre així (se m’acut que avui al sector alimentari i al futbolístic, per exemple, passa més aviat a l’inrevés), però temo que literàriament per la nostra banda no hi ha gaire alternativa a la relació il·lativa del petit al més gran. Vull dir que som locals i per tant globals, no pas locals perquè som globals. Pot semblar un joc de paraules però no ho és: aquí hi ha primer un ou i després una gallina. Visca doncs el localisme, perquè en un cert sentit avui només es pot ser local. O la millor manera de ser global, d’accedir a una globalitat diguem-ne més sana, és gràcies o a través de la localitat, de la localització i, doncs, l’arrelament. Això, els que llegim llibres ho sabem fa temps perquè hem visitat el món del més enllà sense sortir d’Amherst gràcies a Emily Dickinson, hem entès l’antisemitisme europeu als anys trenta sense sortir de Ferrara gràcies a Giorgio Bassani, hem après els riscos de mantenir una promesa entre esperits a Comala de la mà de Juan Rulfo. Tots locals i, doncs, globals. En aquest sentit, Sílvia Alcàntara i el seu editor (Edicions de 1984) poden estar encantats d’haver posat la nostra Colònia al costat de Winesburg: per simples proporcions de les literatures respectives això és molt. I benvingut sigui el premi Llibreter que ens permet de fer-ho. Una altra cosa fóra si resulta que els jurats estableixen categories de localitat. Però aquest, com deia aquell, ja és un altre tema.














-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-XI-09
Versión en castellano

dimarts, 24 de novembre de 2009

IMPORTÀNCIES

Quan dic una cosa, de seguida perd la seva importància definitivament; quan l'escric, també la perd sempre, però de vegades n'assoleix una de nova.

Franz Kafka, Diaris [juliol de 1913]


diumenge, 22 de novembre de 2009

MIRANT EL CEL

Sortir a veure la posta damunt del mar, com a Ciutadella o a Finisterre, aquí amb un fons de pneumàtics rodant sobre l'asfalt, de petites pilotes de goma picant a les pales de fusta, d'onades llenegant per la sorra molla, de noms cridats en llengües que encara no entens. I, mentre a l'horitzó la llum ataronjada es va ficant a l'aigua, tenir la impressió que sé que aquests dos homes d'aquí amb roba blanca d'esport el que em diuen, com a l'apòstol, és "Tu, galileu, per què t'estàs mirant el cel?".

dissabte, 21 de novembre de 2009

SILJE & AL

Sé que des dels temps dels indescriptibles Pimpinela la paraula duet fa regirar una mica les entranyes, però també n'hi ha que funcionen d'allò més bé. És clar que amb Al Jarreau i Silje Nergaard... Salteu-vos si voleu la tonterieta del primer minut i apugeu el volum, que no sé per què però el de l'enregistrament és molt baix. I us proposo que avui tots plegats fem com que no llegim els diaris i ens apuntem a la tornada, que és dissabte: We should be happier by now.





Aquí teniu de propina un dels temes que més m'agraden de la vocalista noruega, un standard dels anys trenta que també han versionat gent tan diversa com Art Garfunkel, Carmen McRae o el gran Fats Waller, que ara sona sempre com extret d'una pel·lícula novaiorquesa de Woody Allen... La música és de Hoag Carmichael i la lletra, bastant inspirada, de Frank Loesser, el de Guys and Dolls.

dijous, 19 de novembre de 2009

CAMINS

He passat anys buscant alguna autoritat, si més no una citació, per justificar-me. Ara per fi n'he trobat una. Diu que ho va dir el rabí Nahman de Breslov (o Breslev): “No demanis el teu camí a ningú, sobretot a qui el coneix. Llavors ja no et podries perdre”. Doncs això, que no es demana el camí.


dilluns, 16 de novembre de 2009

COM QUE

Puntualitzem Isop (o el seu versionador català). L'adagi no hauria de sostenir que "La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes", sinó que "La guineu, com que no les pot haver, diu que són verdes". Perquè tant col·lectivament com individualment és la impossibilitat, no la inoportunitat puntual (la porta barrada, no la porta que no sabem si podrem obrir), el que genera nou repertori.


diumenge, 15 de novembre de 2009

DEBAT D'IDEES

Un, posem-li Albert, li diu a l'altre: "Per a mi les persones totes juntes són l'horror, i en canvi d'una en una no n'hi ha cap que no trobi interessant". L'altre, posem-li Claudi, li diu a l'un: "És curiós, a mi em passa just a l'inrevés: només en el que fan totes juntes, hi trobo l'interès". La gràcia és que les idees poden compartir segle.


dissabte, 14 de novembre de 2009

A MITJANIT

Aquesta nit cantava al Palau (amb perdó) la meva Cassandra predilecta. No consta que tingui el do de profecia, però a canvi els déus li van atorgar una de les millors veus del jazz vocal d'avui, amb un registre que pot arribar a ser estranyament greu i dolç alhora, com una conversa o una confessió en hora molt tardana.

divendres, 13 de novembre de 2009

EN PLA SE'N VA

Ara fa noranta anys, per aquestes dates, Josep Pla apuntava (o se suposa que apuntava) al seu quadern la proposta que li acabava de fer Romà Jori, director de La Publicidad, per anar-se'n a París com a corresponsal del diari. L'escriptor i periodista no va dubtar gaire ("Mentiria si digués que no estic content –a pesar de la por que em domina de fer-ho malament, de la seguretat que en tinc", escriu) ni va trigar gens a dir que sí, enmig d'una educada no reticència general ("Els amics de la penya –i de la redacció– no semblen pas gaire reticents, i si ho són no me n'adono") i de la satisfacció de la família... Però allò que el llançà al món havia de tenir una trista conseqüència que al 1919 Pla no podia preveure: implicava que d'aquí a un parell de dies ens quedarem sense BloQG. Per no marxar sense dir adéu després de fer-nos companyia digital durant mesos (des d'aquella grip tan forta de l'any passat), la gent de Xarxa de Mots, amb Jordi Palou i Ramon Torrents al capdavant, proposen un comiat in situ de la iniciativa, amb la col·laboració de la Fundació Josep Pla, i estan organitzant una anada a Palafrugell dissabte 28 de novembre. Si us hi voleu afegir, aquí en teniu els detalls.












La notícia a VilaWeb (16-XI-2009).

dijous, 12 de novembre de 2009

UNA DE PIRATES?











Si sou dels que les històries de bons i dolents les preferiu en blanc i negre, aquest documental titulat "Terra de pirates" [22', en anglès] us farà mirar-vos des d'un punt de vista bastant diferent al dels grans mitjans espanyols el que està passant a Somàlia, a l'anomenada Banya d'Àfrica.

I la mateixa productora (Journeyman Pictures) ha elaborat també aquest altre reportatge més breu, subtitulat a més en castellà, que hi afegeix mirades (i revelacions) tan insòlites com les dels empresaris (per dir-ne d'alguna manera) turístics de la zona una mica més al sud, a la costa de Kenya. Si hi podeu dedicar una estona, veureu que són dos bons exemples d'allò que cadascú pensa les coses des d'allà on se les mira. I les llaunes de tonyina a casa de tots.

dimarts, 10 de novembre de 2009

UN CRUYFF AMB GASOSA

La veritat és que som un país estupendo. En Fonalleras ho diu la mar de bé:

Ahir es va presentar el nou seleccionador del combinat nacional català, que és una manera una mica estrambòtica de parlar del grup de futbolistes nascuts a Catalunya que una vegada l’any, de forma habitual per Nadal, representen la possibilitat que una selecció catalana tingui presència en el panorama internacional. Això, com ja sabem, no passa de ser una funció teatral, i és per aquest motiu que dic representen. És a dir, ajuden a crear una ficció segons la qual aquest equip és viu i respira. Són 90 minuts de vodevil –a vegades d’alta comèdia, en funció del rival– que funcionen com a reclam turístic i folclòric i que tenen poc a veure amb el futbol. Són 90 minuts de miratge enfront dels reals 525.600 que té l’any, la majoria dels quals (si descomptem els entrenaments nadalencs) transcorren sense que la selecció catalana sigui res més que una samarreta penjada en l’habitació de joves independentistes.

Per fer front a aquest desert, la Federació ha decidit contractar Johan Cruyff com a director de la funció, una situació similar a la que es donaria si la Coordinadora de Pastorets de Catalunya decidís, amb tots els respectes, que Peter Brook fos l’encarregat del muntatge d’enguany
. [+]











Un altre punt de vista raonable: el de Josep M. Terricabras.

dilluns, 9 de novembre de 2009

AL FAR

Tal com haureu deduït de les darreres entrades si teniu la paciència de passar-vos per aquí amb una certa assiduïtat, l'autor d'aquestes línies ha sortit una temporada a prendre la fresca (bé, no exactament la fresca, de moment) a un país i a una llengua i a un fus horari propers però prou diferents. De tota manera, la idea és que el F l u x no s'aturi. I per tampoc no enterbolir-lo gaire, he estrenat el Far de Jaffa, que fins al meu retorn recollirà algunes impressions de visitant (més que no pelegrí) a la terra per a tants santa.

Si m'hi voleu venir a llegir, hi sereu benvinguts. Aquí a la dreta, a més, a sota de la promo amb la coberta de Que no mori la llum..., hi anirà apareixent el títol de cada darrer apunt del nou bloc, com el senyal titil·lant d'aquest far a l'altra banda del mar nostre.

diumenge, 8 de novembre de 2009

MANIES

Un quadre tort molesta i fa patir com una falta d'ortografia al títol. Si a més és una reproducció emmarcada de l'omnipresent Gustav Klimt (il·lustrador de dormitoris, n'hauríem de dir avui), tens la fatal impressió que per poc que et despistis t'acabarà caient alguna cosa (una flor, un mugró, un accent fora de lloc) a l'ull. Ara bada.

dissabte, 7 de novembre de 2009

D'ANAR-SE'N

La primera vegada que el Jon em va fer escoltar els Franz Ferdinand (potser tocant "Do you want to" o "Outsiders") vaig pensar que algú s'havia equivocat de dècada, però hi vaig quedar –qui sap si per això mateix– enganxat. Com que no permeten encastar videoclips seus (que solen estar bastant bé), us hi poso una actuació francesa en directe amb la cançó que em venia de gust enllaçar aquest dissabte, començant per l'esplèndida frase amb les guitarres i el baix abans d'enfilar l'I swapped my innocence for pride, llavors el Said 'I'm strong now I know that I'm a leaver' i l'avís de la tornada, amb l'I love the sound of you walking away...

divendres, 6 de novembre de 2009

LES VOLTES QUE FAN LES ETIQUETES

La recerca duta a terme per la professora Estelle Irizarry i el llibre de Charles J. Merrill recentment publicat en català (no en castellà) han tornat a posar d'actualitat la "teoria catalana" (que potser faríem més ben fet anomenant aragonesa, o catalanoaragonesa) sobre l'origen de Colom. No puc parlar amb coneixement de causa d'aquests estudis (reso però perquè no s'assemblin al penós documental L'apropiació del descobriment d'Amèrica que Vicepresidència enviava anys enrere als Casals catalans del món), però sí que em fa gràcia constatar com en un món globalitzat les notícies salten d'una banda a l'altra i com, en el salt, de vegades cauen una mica d'un costat, altres de l'altre.

En el cas que ens ocupa, el Jerusalem Post titulava fa pocs dies –citant Irizarry– que "Colom era català, probablement jueu", mentre que el Daily Telegraph anglès (via la corresponsal a Madrid) ho va simplificar dient que "Els escrits de Colom proven que era espanyol, segons un estudi". El Col·lectiu Emma ja els ha avisat que això d'Espanya va venir una mica després, que si es referien al patrocini reial haurien de parlar de Castella i que, d'altra banda, el financer Lluís de Santàngel (que hi va tenir tant a veure, si més no, com Isabel la Catòlica) era valencià... i jueu. Adjectius, etiquetes. I per si ens n'avorríem, els clàssics de l'agafa-el-rave-per-les-fulles mai no ens fallen.

dijous, 5 de novembre de 2009

HAS CANVIAT

Aquesta sí que és la ambición rubia de veritat. Reconec que li tinc una flaca: pocs personatges del circ polític m'encenen, m'interessen, m'atemoreixen i em diverteixen, a parts iguals, com ella. I ve de lluny. L'any dels Jocs (dels nostres Jocs, vull dir), el 1992, ja vaig publicar a la revista Foc Nou una columna titulada "Aguirre, la còlera de la deesa" (que després, pentinada, vaig incorporar a Suomenlinna) on explicava una anècdota real de la llavors regidora que m'havien contat de primera mà. Diu així:

El mes passat, l'ajuntament de Madrid va fer clausurar després d'inaugurada una exposició d'Intermón sobre l'Amèrica Llatina. L'exposició havia estat instal·lada a Barcelona durant un parell de mesos (també en un local municipal, a la casa Golferichs) i després a d'altres ciutats, i encara és previst d'inaugurar-la a Vitòria. Però a Madrid no pot ser. Això pensen, si més no, la regidora de l'àrea de Medi Ambient, la senyora Esperanza Aguirre, i un seu assessor per a qüestions culturals.

El Santi ens explicava com el director d'Intermón va haver de fer el cor fort mentre acompanyava l'assessor municipal en la seva visita i aquest anava revisant els textos i es despatxava de gust desqualificant la inclusió d'una fotografia de Fidel Castro o les referències a fets com la guerrilla, la teologia de l'alliberament i l'assassinat d'Ignacio Ellacuría i els seus companys. Com tothom sap, d'ençà dels dos fets nuclears de l'inici d'aquesta dècada (la victòria Popular a les eleccions municipals madrilenyes i la caiguda del Mur de Berlín), la història de l'Amèrica Llatina ha canviat i ara consisteix en una llarga marxa cap a la llibertat: dels germans Pinzones al president Cristiani, passant per Peron, Pelé, Pinochet, la lambada i els generals haitians. Assessorat, doncs, per l'ínclit assessor, l'ajuntament va suggerir a Intermón retirar alguns dels plafons i "completar" part de la informació perquè tot plegat fos menys "sesgado", però no van arribar a un acord i la clausura fou fulminant.

¿Com és que la senyora Aguirre i el seu assessor, escollits per uns quants ciutadans però governant en nom de tots, van mostrar-se disposats a fer hores extra i a puntualitzar el contingut d'una exposició a la qual havien atorgat anteriorment tots els permisos, un local municipal i la inclusió al programa Madrid'92? D'on els ve aquest zel administratiu? Ells diuen que "Hablar de Castro o las guerrillas puede ser apología del terrorismo". ¿No serà que a la senyora Esperanza, com a un seu parent llunyà magistralment retratat per Werner Herzog a la pel·lícula Aguirre o la cólera de Dios, El Dorado del liberalisme l'ha trastocada? "Yo soy una liberal convencida y no voy a censurar nada, por ello les dijimos que completaran la información, que nos parece parcial", explicà a la premsa. ¿Per què, d'ara endavant, no fan el mateix amb els articles signats a totes les publicacions municipals, amb els quadres i les fotografies de les exposicions, amb el que diuen els mestres a classe a les escoles de l'ajuntament i amb els llibres que presten a les biblioteques sobre les quals tenen jurisdicció? Control, orientació política, mercadeig: això és el que un ciutadà espera del seu ajuntament. I més, és clar, d'una regidoria de Medi Ambient... Tot plegat, si fos un acudit, faria riure.


I avui resulta que obro els diaris i em trobo la cosina de l'enyorat Jaime Gil de Biedma, la que ho passa malament sense pagues extres, la que després d'embolicar la seu de la Puerta del Sol amb un anunci d'una pel·lícula sobre el 2 de mayo va dir que Madrid és la comunitat més lliure, cosmopolita i pròspera perquè "nunca gasta dinero en promover sus señas de identidad", la que va dir que les escoltes a membres del seu partit de Madrid les feia Rubalcaba i es va quedar tan ampla, va i me la trobo compartint acte amb un company de partit que defensa tenir "un impulso rebelde" per transformar la realitat i assegurant, quan li acosten les carxofes, que no fa declaracions amb sabata plana. Caram, discreta i al costat d'un revolucionari... Què t'ha passat, Esperanza? I juro que en aquell moment el control aleatori de l'equip de música hi ha posat de fons la veu immarcescible, aquesta sí, d'Eva Cassidy (posats a parlar de senyores estupendes, també haurien pogut ser la Vaughan o la Holiday).

dimarts, 3 de novembre de 2009

AQUELLA CABINA

Han passat molts anys i vista avui la peça d'Antonio Mercero té un punt entre naïf i entranyable que no sé si no l'allunya de l'eficàcia simbòlica al seu moment, però de tota manera continua essent un plat d'ibèric de primera.

Poques vegades un curt va retratar millor un país i va fer tant per una cinematografia.




Aquí teniu també la part 2, la 3 i la 4 i final, la més obscura (que és la que jo més recordava): amb el camió Ebro negre que se'n va i la porta metàl·lica que es tanca abans de l'escena amb la mà oberta de José Luis López Vázquez com si s'acomiadés de tot plegat...

dilluns, 2 de novembre de 2009

QUÈ ES PORTA

Que som a l'avantsala de canvis radicals –en el sentit de nuclears, de constitucionals (i com ens empastifen i es desvien, les paraules)– pel que fa a la política representativa i al treball i l'economia, em sembla que ho diuen dia sí dia també gairebé tots els mitjans (els del president Berlusconi parlen d'altres coses, d'acord). De tant en tant, però, enmig dels signes recurrents hi ha un apunt que ell tot sol avisa amb veu nova de la profunditat (i segons com també la familiaritat) del que està passant: avui, el director de Càritas de Barcelona adverteix que per primera vegada estan atenent un percentatge significatiu de pobres amb contracte laboral. I a aquesta tendència potser sí que hi hauríem d'estar atents.

diumenge, 1 de novembre de 2009

SIS, QUATRE, DOS, ZERO

Avui fa sis anys que vaig posar en marxa el Flux ja no recordo gaire amb quina idea al cap; avui marxo quatre mesos a l'altra banda del mar; avui, a aquestes hores, si tingués dos dits de seny, no estaria escrivint això. I ara que ja és avui em miro el sol que treu el nas a l'horitzó com una xifra encara a mig omplir, i en el no-res tot recomença.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

COLZE











PARÍS, OCTUBRE 1936

De todo esto yo soy el único que parte.
De este banco me voy, de mis calzones,
de mi gran situación, de mis acciones,
de mi número hendido parte a parte,
de todo esto yo soy el único que parte.

De los Campos Elíseos o al dar vuelta
la extraña callejuela de la Luna,
mi defunción se va, parte mi cuna,
y, rodeada de gente, sola, suelta,
mi semejanza humana dase vuelta
y despacha sus sombras una a una.

Y me alejo de todo, porque todo
se queda para hacer la coartada:
mi zapato, su ojal, también su lodo
y hasta el doblez del codo
de mi propia camisa abotonada
.

César Vallejo

divendres, 30 d’octubre de 2009

EIN VOLK

"Un líder, no varios; un partido, no varios; un proyecto, no varios. La conjunción de estas tres cosas a mí me dio resultado".

Eing?

dijous, 29 d’octubre de 2009

OMNIA SANCTORUM

Sempre he trobat trist –i curt de mires– l'argument que pensar en els difunts i anar a fer-los una visita si més no un cop a l'any sigui un costum tètric. Jo ho veig just a l'inrevés: quina millor celebració del batec i l'alegria quotidiana de viure que aturar-nos i evocar el no batec i els que ens han acompanyat i ja no hi són per fer-ho? Aquest era el sentit de les calaveres barroques (potser un pèl omnipresents, d'acord), i aquest és el sentit de tants Tempus fugit als rellotges de sol (i en un dels de casa).

Si passeu per aquí de tant en tant ja sabeu que de vegades, com en els millors portals i les ràdios generalistes, toca entomar uns minuts de publicitat. I avui, posats a parlar de morts com a senyal de vida, m'agradaria parlar bé d'un editor, que no sigui dit. Perquè dies enrere va arribar a casa un paquet amb exemplars de la tercera edició dels 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira i això, gens evident si no vas a mirar la pàgina de crèdits (quants malalts ens mirem les pàgines de crèdits dels llibres?), en el món de les ratlles curtes s'ha de celebrar. A més, com ja us havia avançat, acaba d'aparèixer el tercer volum d'aquesta sèrie d'antologies que ens vam empescar amb Ara Llibres, Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals, amb pròleg de Francesc Torralba, hem començat a explicar-ho als mitjans i ahir el Màrius Serra ja en parlava al "Lecturàlia" de Catalunya Ràdio. I encara tenim un nou projecte entre mans per a la mateixa col·lecció del qual potser us acabaré fent una mica còmplices, si us ve de gust... Total que visca la vida, com han dit tants que ens han precedit.












ALTRES RESSONS DE QUE NO MORI LA LLUM...

A Els dies i les dones, amb una magnífica imatge de la tomba de Joan Rebull.
A Catalunya religió.cat.
A VilaWeb ("Lectures de difunts").
Al bloc de Ramon Bassas.
Al bloc d'Ara Llibres.
"L'única salvació possible", article de Josep M. Fonalleras a El Periódico.
A Oi?, el bloc d'Oriol Izquierdo.
A 80 grams.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

dimarts, 27 d’octubre de 2009

RECORD D'UN RECORD

Amb els Finestrals oberts, me'n recordo d'un poema d'Andreu Vidal que parlava de Larkin parlant de l'estar sol i m'aixeco i al final el trobo a L'animal que no existeix, dins de l'esplèndida Obra poètica i altres escrits que devem a les Edicions del Salobre. És breu i fi, ajustat en el vaivé de l'ell al jo, bastit com un refugi mínim damunt de tres paraules: sobretot, abans i encara.











RECORD DE PHILIP LARKIN

Sobretot... estar tot sol, ajupit
prop d'un foc clar de llenya, espurnejant,
pendent només
del color de les flames,
immòbil com un animal que dorm.
I abans... el fred,
l'urbs desfregada, el ranquejar
apressat sota la pluja, la infausta
llum dels fars damunt l'asfalt...
I, encara,
aquest voler estrany, aquest anhel
simplíssim de calor,
pur, dens, poc escrutable.

Andreu Vidal

dilluns, 26 d’octubre de 2009

RIQUESA A MITGES

M'agrada la proposta de Josep Vicent Boira per al segle que comença d'una Commonwealth (o riquesa compartida, això vol dir l'expressió original) catalanovalenciana o valencianocatalana, que cadascú es miri el mapa des d'on més li convingui. Però hi veig dues dificultats, dos inconvenients obvis. El primer, no pas menor, qui hi farà de Reina. El segon, més simple i doncs més gran, com en direm de la llengua comuna si no en podem dir anglès. Amb monarca i nom nou, sant Jordi i via fora.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

GORGA

Una de les coses bones que te la professió (perquè la professem, la literatura): conèixer gent que has admirat en llegir-la i decidir continuar admirant-la i llegint-la.

Divendres al vespre, presentats per en Jordi Van Campen, amb la Gemma Gorga vam compartir recital a la Llibreria Mythos de Sant Cugat. En transcric dos textos del seu Llibre dels minuts (Columna, 2006):


S'esquerda i finalment es trenca el plat que em conté, el plat on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar el que sóc. S'esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin escampall de lletres, com si també s'hagués trencat el diccionari). Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos estès a terra. Qui m'ha deixat relliscar d'entre les seves mans, com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com s'esmicola un plat. I contemplar l'ànima, càlida com sopa, sobre les rajoles que callen.

                                             * * *

La felicitat s'assembla a un monosíl·lab. Per la seva senzillesa estructural. També per la brevetat amb què ens visita la boca.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

ENERGIA RADIADA

Energia pura. Només cal que espereu vint-i-cinc segons abans de pensar que se m'han creuat els cables definitivament.

dijous, 22 d’octubre de 2009

TORNA LA POESIA?

Mires les notícies de cultura (als mitjans que encara en tenen), mires la cartellera i et preguntes què deu estar passant. Vull dir que darrerament en repassar l’actualitat literària hi trobes els actes amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Carles Riba; hi trobes El jardí dels cinc arbres, muntatge sobre la poesia de Salvador Espriu a càrrec de Joan Ollé estrenat al Temporada Alta i anunciat al TNC per a mitjan novembre; si vas al Lliure hi fan Al cel, oratori de Narcís Comadira a partir dels últims dies de Jacint Verdaguer, dirigit per Xavier Albertí; a l’Ateneu Barcelonès s’hi presenta el sisè volum de l’epistolari de Josep Carner i l’acte serveix per exposar una tria de primeres edicions (si no han estat mai a la biblioteca de l’Ateneu, no se la perdin) i per descobrir una placa a l’entrada del palau Savassona amb la dedicatòria del poeta a aquella casa; a l’Arts Santa Mònica preparen, sota la direcció de la professora Cristina Badosa, un simposi sobre Joan Vinyoli que donarà continuïtat a la jornada celebrada a mitjan del mes de setembre a Begur pels vint-i-cinc anys de la mort del poeta, i torna la cita anual del Festival de Poesia de Sant Cugat (del 21 al 25 d’aquest mes, amb Joan Vergés com a poeta d’honor) i de la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès (del 19 al 31, enguany sota el lema 'Sempre hi haurà poesia')...

Torna el temps dels versos? Passa fins i tot en àrea de risc, la de la traducció: a la llibreria podran trobar un volum de Poesia eròtica d’Ovidi (coeditat pel Grup 62 i l’Institut Cambó, i disponible també en format electrònic) al costat dels Finestrals de Philip Larkin, aquest darrer a càrrec dels mateixos valents que anuncien l’assaig Un bàrbar al jardí (LaBreu Edicions, en castellà a Acantilado) de l’immens i desconegut Zbigniew Herbert. Torna, la poesia? De fet no és que torni: la poesia rai (la bona poesia, i la collita catalana del segle XX fou generosa i extraordinària), ella hi és sempre. És l’atenció pública que gira i gira i només s’hi detura de tant en tant, quan abaixen el volum els grans altaveus de la novetat, del que sona, del que es pot explicar en mig minut, del que funciona segur. Però hi ha coses que potser són millors així, "escasas a propósito", com deia Gil de Biedma.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 14-X-09
Versión en castellano


dimecres, 21 d’octubre de 2009

AMB SENSE ULLERES

Fa dies que no em sé treure del cap la foto d'Arnaldo Otegi a dins d'un cotxe amb ulls empetitits i cara de derrota, i un policia encaputxat al costat que el fa acotar-se, camí de la garjola. Hi penso cada vegada que veig el senyor Fèlix Millet passejant per la Diagonal envoltat de fotògrafs, o quan llegeixo cada nova intervenció del dinosaure castellonenc redistribuint el poder a la Comunitat Valenciana (és com diu que n'hem de dir) rere les seves ulleres fumades, o quan m'assabento de les peregrines idees sobre l'Holocaust del nou Secretari general del PP valencià, César Augusto Asencio (exmembre de la OJE que el 1979 signava en un diari que "Mucho habría que hablar sobre los campos de concentración alemanes y sobre el mito de los seis millones de judíos exterminados. Un estudio detallado nos demuestra que todo esto es falso", i després ha anat fent carrera).

Em demano què tenen Millet, Fabra i Asencio que no tingui Otegi. A part de la llibertat, vull dir. I llavors m'adono que són les ulleres. Ja poden anar explicant-nos els observadors atents que "la llei de partits s’ha convertit en un obstacle per aconseguir la pacificació d’Euskadi, perquè aplicada per Garzón ha acabat perseguint idees, no delictes". Això és indiscutible, però em sembla que el problema no és aquest, Pere: el problema són les ulleres. No havent comès cap delicte, com els altres, segur que si Otegi portés ulleres ara camparia tan tranquil pel carrer. Mira't si no l'Asencio, en Fabra, en Millet. I em reajusto al pont del nas les meves, incòmodament amotllat a l'ortopèdia.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

A SANT CUGAT

Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça
.



Són, sí, els versos finals de "Petita i blanca", la peça de Joan Vergés que han cantat Toti Soler o Ovidi Montllor. I Vergés (de qui haureu sentit també lletres en veu de Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat o fins Quimi Portet) és el poeta d'Honor del Festival de poesia de Sant Cugat del Vallès, que comença dimecres i enguany arriba a la seva novena edició. Us en parlo (també) perquè divendres al vespre m'han convidat a llegir-hi els meus poemes al costat de Gemma Gorga, a la Llibreria Mythos, i una estona abans, a la Llibreria Alexandria, hi haurà hagut Ferran Aisa i Laia Noguera recitant, i a les deu de la nit Els nens eutròfics d'en Pedrals ocuparan el teatre La Unió. No cal dir que hi sereu més que benvinguts.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

MANDRES, GANES I DILLUNSOS

Diumenge és, ja se sap, el dia oficial de la mandra. Mandra melosa contra les ganes d'avisar que Narcís Comadira ha deixat el "Quadern" dels dijous a El País (i cada vegada queden menys raons per comprar-lo) i ha estat acollit els diumenges al suplement d'El Periódico, amb il·lustració a tot color inclosa. Que el poeta Kirmen Uribe s'ha endut el Premio Nacional de Narrativa amb Bilbao-New York-Bilbao (espero que algú ja l'haurà contractat en català). Que Jordi Palou, de Xarxa de Mots, ha incorporat al web sobre Joan-Francesc Mira un apartat en què s'apleguen els articles de l'escriptor: els setmanals a El Temps i a l'edició valenciana d'El País i els mensuals a l'Avui (de moment, els de l'any en curs). Mandra d'escriure l'apunt sobre Poussin que endarrereixo de fa dies. De fer alguna cosa més que simplement enllaçar l'article clarivident i reconciliador (amb la filologia, amb la intel·ligència espanyola) de Rafael Sánchez Ferlosio sobre la candidatura madrilenya als Jocs de 2016 (no us hi perdeu la citació de l'ABC que fa l'assagista, o la sentència: "El patriotismo del deporte representa, por pretendida ficción (Veblen), el antagonismo puro, vacío, sin contenido alguno, o el patriotismo genérico, indeterminado, que, de rechazo, trasluce la propia gratuidad del patriotismo armado"). Mandra d'aixecar-me de llegir per seure a escriure. Però llavors recordo els que invoquen amb tan bones maneres el vespre dels dilluns i penso que si ells (elles, de fet) s'hi saben posar amb aquesta alegria, ja em diràs què fas tu sense escriure avui ni que sigui una llista, una modesta llisteta ara que sant Eco sembla que redimirà els llistaires compulsius amb un seu assaig sobre el tema...




Una bona rèplica.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

HEADMASTERS

Aquest dissabte, una versió gairebé tan gran com l'original... Tradueixo de l'oxfordshirès: "This is a Smiths song. This it about when we were younger, but we didn't know it".



[Si, ja sé que aquests dies hi ha Frankfurt, "monstruós i fascinant alhora", com diu el nostre Llibreter de capçalera, però per un any que al Flux en fem dieta espero que no passi res.]

dijous, 15 d’octubre de 2009

UNA MÀ DE WEBS

Per novena vegada, i la cosa ja comença a fer pila, la UOC i la Fundació Prudenci Bertrana han concedit el premi Lletra a les millors iniciatives digitals per mostrar o promocionar la literatura catalana a internet.

Els tres finalistes d'enguany han estat La vall d'Àssua i el Batlliu. Un paisatge de novel·la, una molt bona proposta d'aplicació a la xarxa del vincle possible entre territori, patrimoni literari i turisme, l'impressionant Llibre dels fets digital acollit a la pàgina de Recerca en Acció i el web del programa de Televisió de Catalunya Una mà de contes, que és el que finalment s'ha endut el guardó, afegint a la llista de guanyadors del premi el món de la literatura infantil i els futurs lectors.

Com cada any, la llista d'iniciatives seleccionades proposa un interessant recorregut per la versió "endollada" de les nostres lletres...