QUINA RELACIÓ HI HA ENTRE CARNER I VICO?

Sí, el poeta i el filòsof... Demà us ho expliquem (i es pot seguir en línia).

 

 

GARCIA ALLIÇONA AYUSO

En un article amable i irònic però prou contundent a l'Ara, la documentalista i periodista Maritza Garcia convida Isabel Díaz Ayuso a anar a Mèxic amb ella a celebrar (o no) el 12 d'octubre. El Día de la Hispanidad, que abans se'n deia d'una altra manera (Vázquez Montalbán ja va escriure un altre bon article sobre això el 1987), és una festa de les declaracions, les intencions, les identitats irresoltes i la fatxenderia, amb fons d'avions i banderetes pertot.

 

 

DURAN SOBRE CARNER (A l'EXILI)

“Vaig tenir la sort de conèixer Carner durant aquells anys d’exili a Mèxic. Sempre em va impressionar i captivar la seva clara i serena intel·ligència i el seu domini de la llengua. Va ser un gran poeta, i un gran escriptor, en diverses llengües. Els que el vam conèixer durant aquells anys difícils, no podíem sospitar l’angoixa íntima del poeta, ja que mantenia una aparença d’optimisme i confiança, convençut que acabada la guerra tornarien a Catalunya la llibertat i la democràcia. Hi havia doncs dos Carners: un oficial, extern, ple de confiança en el futur, que presidia els Jocs Florals, fundava revistes i ajudava a crear editorials, i un altre Carner íntim, preocupat i pessimista. En la meva memòria l’optimisme oficial de Carner contrasta vivament amb el pessimisme de Carles Riba”.

No us perdeu la resta de l'entrevista de Bernat Puigtobella a Manuel Duran, exiliat republicà i professor emèrit a Yale, a Núvol.

SOM SALDOS

Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant.

Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els catalans rics. Un servidor és lector i admirador de tots dos, amb el defecte de viure a Barcelona. No sé si aquí les coses van diferents, però si l'autor de Soldados de Salamina ha passejat per Sarrià o Pedralbes, com explica l'estranya floració de banderes espanyoles? I com és que l'economia del país no es dispara amb el milió de rics aplegats dissabte al carrer Marina? Alguna cosa no lliga en certes frases ràpides, fulgurants com llampecs, que després hi ha mitjans i ciutadans que usen i repeteixen convertides en bales i destrals. I perdonin-me les imatges: faríem bé, tots plegats, de començar a abaixar el foc fent l'esforç de racionar les metàfores i els adjectius feridors. Com ara quan Cercas sostenia dies enrere a Libération ("En Catalogne, une dangereuse fiction narcissique") que a Catalunya ens hem encaparrat a suïcidar-nos o que en aquests moments les millors persones hi són capaces dels més grans errors, intoxicades per fantasies verinoses.

A mi, intoxicat per la literatura, tot plegat m'ha recordat el que l'any 1943 Josep Carner escrivia a Mèxic parlant d'Alfonso Reyes: "Los que se criaron dentro de un orbe cultural en auge, o siquiera dentro de una lengua que aún sostenía su fuerza imperial, por eso mismo han vivido limitados, dentro de ese orbe o de esa cultura. Nosotros, en cambio, hemos tenido que buscar la figura del universo juntando especies dispersas en todas las lenguas y en todos los países. Somos una raza de síntesis humana. Somos el verdadero saldo histórico".

N'hi ha que viuen en un orbe cultural en auge i altres que som saldos històrics. Ningú és més llest per la banda on ha caigut o on ha decidit instal·lar-se. Però estaria bé recuperar la perspectiva, i l'equanimitat. A més d'una certa solidaritat. Els catalanistes podem estar equivocats, Javier, però no som suïcides. En tot cas, som saldos.

MÉS
Josep M. Fonalleras, "Euforia y pánico" (El Periódico, 9-XI-17)
Javier Cercas, "Los independentistas son los catalanes ricos" (El Periódico, 11-XI-17)
Tom Harrington, "Catalonia and the Art of Differential Diagnosis" (CounterPunch, 14-XI-17)

DIVIDIU PER CATORZE

"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".

Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".



(via @FrancescFreixa)

RECORDAR-SE'N O NO

Ostres, aquells vídeos antics, i aquests cantants... Bon cap de setmana en bona companyia.

I si en voleu més, us proposo dues perles contrastades: d'una banda aquest vídeo de l'Steve Earle enregistrant amb The Pogues "Johnny Come Lately"; de l'altra, no fa gaire i ja desintoxicat, el seu Tiny Desk Conncert.

GO-BETWEENS

El 1971 Joseph Losey estrenava la pel·lícula The Go-Between, amb guió de Harold Pinter i Dominic Guard fent de "go-between", el missatger infantil gràcies al qual avança la relació entre Julie Christie i Alan Bates. Pocs anys abans, el 1968, José Agustín Goytisolo havia publicat a Seix Barral Poetas catalanes contemporáneos (que tindria continuació a Lumen el 1996 amb Veintiún poetas catalanes para el siglo XXI), i el 1969 Josep M. Castellet i Joaquim Molas signaven a la multitudinària col·lecció de butxaca d’Alianza Editorial els Ocho siglos de poesía catalana. Després, ja als anys vuitanta, José Corredor-Matheos publica a Austral Poesía catalana contemporánea (1983), i Joaquim Marco i Jaume Pont La nueva poesía catalana (1984) a les Selecciones de Poesía Española de Plaza&Janés. Goytisolo, Corredor-Mateos, Castellet o Marco (hi podríem afegir més noms: José Batlló, Marià Manent) feien de go-betweens, de missatgers implicats entre la poesia catalana i els lectors de la resta de l’Estat en uns anys en què semblava que tot o gairebé tot estava per construir en la nova Espanya democràtica.

Ha passat el temps i la construcció ha quedat a mitges, amb moltes parets tortes. Els noms per a la feina hi són: vinc de compartir uns dies d’ambaixada poètica catalana a Mèxic amb Jordi Virallonga (autor de l’antologia Sol de sal, exhaurida fa temps, i ara fa poc de 20 poetas catalanes, a la col·lecció d'antologies de la revista La Otra) i amb José María Micó, responsable de la gran versió en castellà d’Ausiàs March publicada per Pre-Textos. Els noms hi són però les tribunes (editorials, institucionals) s’han tornat modestes, les oportunitats escasses. I ara que tanta gent es passa el dia parlant de ponts i de trens, potser valgui la pena recordar que en qüestions d’art i de cultura les infraestructures són importants, però encara ho són més les persones. Parlo de poesia perquè és el que conec: passi el que passi en els propers mesos (i sobretot segons què passi) la millor inversió possible, la més profitosa i la més duradora, seria en missatgeria. Només de llegir-nos i tornar a escoltar-nos en pot sorgir alguna mena de diàleg.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-X-14
Versión en castellano

REFLEXOS I DERROTES

No només el protagonista de Climent, va a la casa de Keats a Roma. Tal dia com avui va morir a l'exili, a Mèxic, un gran poeta i assagista, un dels grans.

Juan Luis Panero, recentment desaparegut, ho recordava anys enrere: la literatura és un esplèndid podrimener.










LUIS CERNUDA

En Madrid, donde me dieron la noticia de tu muerte,
en Sevilla, años después, en una extraña primavera,
en Londres, repitiendo tantas veces
el sonido de tu voz, el roce de tu mano.
En Nueva York, mirando caer la nieve
—junto a aquel cuerpo que tanto quise—,
y en México, bajo la lluvia, frente a la piedra rajada,
que nada guarda sino tu nombre y la ceniza de un recuerdo,
has estado conmigo, fantasma de un fantasma.
Y esta tarde de Roma —en la casa en que muriera Keats—,
bajo la luz transparente de principios de otoño,
he vuelto a sentir, casi un temblor, tu presencia,
la terca pasión de tu memoria,
algo remoto y familiar como tu fotografía.
Que esa presencia, esa memoria me acompañen
hasta el día en que sean reflejo fiel,
testimonio inútil de un sueño derrotado
y una mano cierre mis ojos para siempre.

 Juan Luis Panero, Desapariciones y fracasos (1978)

ALTAR DE MORTS

Mèxic és aquell país tan bonic, tan exòtic, on cada any assassinen unes quantes desenes de periodistes i on es van apagant tantes llengües indígenes. Avui el PEN Català, el nou Espai Mallorca i l'Associació Cultural Mexicanocatalana, Mexcat, han preparat un altar de morts per recordar-nos-ho.

DE TABASCO A ALACANT

El diari El País publica un interessant reportatge sobre llengües indígenes a punt de desaparèixer a Mèxic ("¿A quién le importa que se muera una lengua?"), i en el deixant del Manifest de Girona m'adono que no els he vist mai preocupar-se del mateix tema desexotitzat, parlant per entendre'ns d'Alacant, d'Uviéu o de Lapurdi (si del que es tracta és de ser globals). Potser és perquè en el fons ja donen per resposta la "pregunta espinosa" de cap al final de l'article: "¿Vale la pena el esfuerzo de rescatar un idioma moribundo?". Horace McCoy ja ho tenia prou clar als anys trenta.

ALTARS DELS MORTS

Amb motiu de la diada de difunts, a Barcelona diverses entitats culturals han organitzat aquests dies una ruta de altares a la manera mexicana que n'inclou un promogut pel PEN Català en homenatge als periodistes assassinats al país d'acollida de Calders, Carner, Tísner i tants d'altres. L'altar es podrà visitar a l'Espai VilaWeb del 2 al 15 de novembre.

Al nord-est americà, amb el Víctor hem anat al cementiri de Swan Point a trobar i retratar la tomba de Howard Phillips Lovecraft, l'autor d'Els mites de Cthulhu. Però això ja és una altra història –la de Lovecraft i la seva ciutat, que ara és la meva ("I am Providence", va deixar escrit en una carta)– que miraré de trobar alguna estona per explicar.

Memento mori.

NO TOCAR: PERILL

No sé si per a alleujament o mortificació dels amics nord-americans decebuts amb Obama, veient el bestiar que es baralla per obtenir la nominació republicana un diria que costa pensar que no tindrem segon mandat del president del "Yes, we can".

Aquests dies som precisament en una espiral de debats dels candidats republicans (amb un pes específic important de les esglésies i del Tea Party a l'hora de marcar-ne l'agenda), i qui diu que puja com la bromera a les enquestes i se situa a tocar de l'exgovernador de Massachusetts Mitt Romney és Herman Cain, empresari d'èxit sense experiència política que ho basa tot en una suposada fórmula miracle (9-9-9) i que ahir es va despenjar amb una idea de bombero que els seus contrincants deuen considerar que pot donar-li força vots, vista la tebior de les reaccions: diu que construiran una tanca electrificada que mati qui la toqui per protegir la frontera dels Estats Units (avui, davant de la pressió des mitjans, apunta que la forma en què ho va dir era un acudit, però que es ratifica en la idea). Se suposa que es deu referir a la frontera amb Mèxic, és clar, perquè un no s'imagina Puerto Rico o les illes Hawaii (ja no diguem els voltants de les catarates del Niàgara) amb la citada tanqueta tot al voltant.

L'ESTAT CORPORATIU

"Hi va haver un temps en què el capitalisme era vist a Amèrica com un sistema que calia combatre. Però ara ja ningú no el qüestiona. Així, encara que Wall Street robi milers de milions de dòlars dels contribuents i que el Golf de Mèxic s’hagi convertit en un pantà tòxic, no sabem què fer ni què dir. Condemnem els excessos del capitalisme sense exigir el desmantellament de l'Estat corporatiu. Els liberals [Llegiu-ho en el sentit que la paraula té als EUA. N. del T.] mantenen una lleialtat equivocada que il·lustren bé els grups ecologistes que refusen d'excoriar la Casa Blanca d'Obama per la catàstrofe ecològica del Golf de Mèxic. Els liberals s'inclinen davant d’un Partit Demòcrata que els ignora i que compleix les ordres de les corporacions. La deferència reflexiva envers els demòcrates per part dels liberals és el resultat de la covardia i la por. És també el resultat d'una comprensió infantil dels mecanismes de poder. La línia divisòria no és entre republicans i demòcrates. És una línia entre l'estat corporatiu i el ciutadà. És una línia entre capitalistes i treballadors. I això els comunistes, malgrat tots els seus fracassos, ho van entendre."

Chris Hedges, Truthdig ("This country needs a few good communists")

TEMPS SUSPÈS

La "Cançó d'albada" de Salvador Espriu acaba amb uns versos cantelluts que són dels pocs que sé repetir de memòria:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Anys després de llegir-ho i aprendre-ho de cor, vaig encapçalar una mena de dietari poètic fictici que es deia Agenda (havent guanyat a Perpinyà el premi Carles Riba, va ser publicat com Final de festa) amb un ressò descarat de la profecia espriuana, com una mena d'homenatge:

Vénen cada matí les formes i la llum
i cada nit més formes i la fosca vénen,
i tot fuig en la nit i fugen en ple dia
amb la proclama silenciosa que l'excés
dels mesos, les setmanes i l'abans i l'ara
ens ha estat atorgat, mercè d'un rei magnànim
i terrible. Que tot ens serà pres.

Ara, des del bar HOriginal, Josep Pedrals ens convida a celebrar els vint anys (vint anys!?) del Riba de Carles Torner amb Als límits de la sal i de Pel viure extrem, que va ser un dels finalistes aquell 1984 i gràcies a això (a això i a l'aposta del llavors director d'Edicions Proa, Xavier Bru de Sala, com són les coses) es va convertir en el meu primer llibre publicat.

Repasso Pel viure extrem i Final de festa buscant-hi coses dignes de ser rellegides en públic, i m'aturo al "Que tot ens serà pres". Què he llegit, recentment, que m'hi va fer pensar?... I remeno llibres i vaig a parar a la joia del que he comprat a Mèxic, els tres volums de Poesía Náhuatl editats per la UNAM, i al segon volum, a la pàgina 16, hi trobo marcat amb llapis:

In moch oncan nimacoc in necacehuac Huiya
in noquetzal in poyoma in ye nochicuacol
in amoxcalla imanca
tlauhcalli imanca in

Que ve a dir:

Tot em va ser donat, aquí:
el meu ventall, el meu plomatge de quetzal, els perfums,
el meu càvec corbat, el meu floró de paper,
a la casa de la molsa aquàtica,
a la casa de la llum.

Vull dir que tot ens serà pres, segurament, però tot ens ha estat també donat. I fa cinc segles a l'Amèrica Central, als palaus de Mèxic, Acolhuacan i Tlalhuacpan, cantaven uns versos que parlen amb els d'Espriu, i quan jo em pensava que parlava amb Espriu responia igualment, de fet, als "Poemes de Yoyontzin", com als poemes de Tshang-Iang Guiamtso ressona un Petrarca que no havia arribat al Tibet del segle XVII, però que era, d'alguna manera, en el temps suspès d'allò que pensem i diem les dones i els homes, el temps suspès del que sabem i oblidem ara i, en l'ara, sempre, del que perdem i guanyem, del que ens ha estat atorgat. En el temps suspès.

ARLEQUÍN

A la FIL he conegut, entre d'altres, Felipe Ponce, responsable de les Ediciones Arlequín, que acaben de publicar una impressionant "edición facsimilar bilingüe" de La cosa aquella d'Enric Casasses. Vaig sortir del seu estand amb la bossa plena de llibres, entre els quals el Cantar del tigre ciego del cubà Ramón Fernández-Larrea, d'on ara transcric aquest sonet...

H O M E R O (a la manera de Jorge Luis Borges)

la historia determina los sentidos
de la ascensión del hombre, pone un brillo
menos o más total al amarillo
del oro de los hechos sucedidos.

la historia tiene en sí cada memoria
del sueño trunco, el odio arrepentido,
fulgores de lo incierto sumergido
en la marea ociosa de la noria.

napoleón sucedió porque sabía
del sueño de alejandro sin fronteras,
las hormigas de atila y sus maneras
quemaron las catástrofes de roma.

ardió la hierba siempre, y en su aroma
un ciego relataba la osadía.