Una altra joia lingüística, una altra cosa apresa de bon matí. Ja sou subscriptors de RodaMots?
--------------------------------------------------------
|
|
|
Usos |
Un cop de peu als ous, un altre a la cara i va caure. Vaig agafar la seua arma que duia un silenciador i li vaig tirar dues bales al cor. Adiu Feliu!
Joan-Daniel Bezsonoff, Les lletres d’amor no serveixen de res (Perpinyà: Trabucaire, 1997)
Vegeu-ne un altre passatge a la web
|
El president del Partido Popular parla darrerament del projecte d’una “ley de lenguas” que seria, de fet, una llei contra les llengües peninsulars diferents del castellà. Casado accepta que les “altres llengües” siguin un mèrit, però mai un requisit. El requisit (l’obligació) es reserva a la que segons Juan Carlos I “nunca fue lengua de imposición, sino de encuentro”, com bé saben els milions de parlants de guaraní, quítxua o maia que van sortir alegrois a l’encontre dels no colonitzadors espanyols d’Amèrica.
Arran del projecte de llei, potser valgui la pena apuntar alguns fets. El primer, que es calcula que a Catalunya es parlen avui unes 280 llengües (ho expliquen bé a paisdeparaula.cat), i que més del deu per cent de catalans no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua. També que prop de la meitat de la població espanyola (un percentatge més alt entre els immigrants) parlem altres llengües, a més del castellà. A aquesta gran minoria, la “igualdad de oportunidades” ens agradaria que s’apliqués a les nostres altres llengües. I que arribés més enllà del territori regional: per què un funcionari de Guadalajara desplaçat a Maó o a Alcoi té uns drets lingüístics que es neguen als alcoians i a les maoneses? Finalment, als catalanoparlants bilingües ens costa d’entendre que els suposats defensors del bilingüisme presentin una candidata a diputada per Barcelona que fa gala com a mèrit del fet de no parlar català. Què passaria si fes el mateix a París o a Buenos Aires? No serà que hi ha llengües (i, doncs, ciutadans) de primera i de segona?
El 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Per afegir-s’hi, el PEN Català ha convocat avui un acte a la llibreria La Impossible, a Barcelona, on Fernando Beltrán, Alicia Fernández, Jordi Llavina i Berta Piñán llegiran versos en castellà, gallec, català i asturià. Aquí sí, en igualtat d’oportunitats. El món possible de llengües i ciutadans iguals existeix. És a la societat real, i és el revers dels discursos sobre el tema de PP o Ciudadanos.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-III-19
Versión en castellano
Més català del que ara es parla. En aquest cas, dues joves estudiants en un campus barceloní:
—Tampoc tinc ultraconfi, però sé qu'és molt maja.
Un reporter anònim ens envia aquesta mostra, una més, de com el català s'imposa al món del comerç i retalla la llibertat i el cosmopolitisme, en aquest cas al centre de Barcelona. Imatges escruixidores d'uns pobres xocolaters partint-se la cara per retolar en la llengua de no se sap on.
El Senado de España, cambra de la diversitat autonòmica, obliga Mirella Cortès a jurar la Constitució en castellà.
Dies enrere, un parent gallec de visita ens recordava, veient els llaços grocs penjats a la porta de casa, que "La ley es igual para todos". Acollint-me a aquest esperit de concòrdia, voldria recordar a l'empresa Iberostar Hotels & Resorts, que acaba d'obrir a Barcelona l'Iberostar Paseo de Gracia a la cantonada de la Plaça Catalunya i el Passeig de Gràcia, on anys enrere hi va haver l'Hotel Colón (i un temps després els grans retrats de Lenin i Stalin), que el nom oficial del passeig que va de la Plaça Catalunya a la vila de Gràcia és precisament Passeig de Gràcia. No "Paseo de Gracia", com van voler que es digués el general Franco i l'alcalde Porcioles. La ley es igual para todos.
Si aquest humil missatge no els arriba, esperem que l'Ajuntament els ho recordi i els convidi a canviar el nom del nou establiment. A Catalunya portem uns mesos fent un curset intensiu d'acatament de les lleis i hem après a canviar el que calgui, si la llei ho diu.
Ah, i posats a comentar petits errors de racord en un hotel de primera categoria: la porta que s'obre a la Plaça Catalunya amb el logo Paseo de Gracia queda guai: segur que als turistes els ajuda molt a situar-se.
Res no fa pensar que en escriure L’escombra del sistema (Nostre Senyor tingui a la glòria els editors de Periscopi) a David Foster Wallace li passés pel cap el cas català, però el fet és que a hores d’ara els habitants del sistema literari en la llengua de Joan-Lluís Lluís devem ser la gent més repolida del món, escombrats per totes bandes.
Hi ha l’escombrada del llibre i el seu món, que van perdent pes específic, presència entre els més joves i importància en l’univers mental de la població en general, per molts Plans de Lectura que cada Conseller i Regidor de torn ens prometin (de fet, els Plans són la mostra més clara que alguna cosa lletja passa). Els llibres van sent escombrats, i els qui manen miren la tele o el mòbil. Algú s’imagina ara mateix una Françoise Nyssen (ministra de Cultura francesa, exdirectora de l’editorial Actes Sud) catalana o espanyola? Doncs això.
Hi ha llavors l’escombrada de la literatura i dels escriptors (no: llibre i literatura no són el mateix). De fa anys, d’ençà de la darrera crisi, els avançaments editorials s’han jivaritzat, baixen les vendes, s’han esfumat els bolos pagats, hi ha menys plataformes de promoció, els editors busquen gent coneguda a qui convertir en autor: tot plegat fa més i més difícil la professionalització, de vegades la simple professionalitat dels escriptors. Costa pensar el nom d’un/a escriptor/a viu que sigui referent per a la societat com havia passat (sí, passava) dècades enrere.
Finalment, per als tossuts irredempts, queda encara l’escombrada del català, que ha anat passant de llengua pròpia a cooficial, de requisit a afegit, de convidat a sospitós, convertit en víctima col·lateral (no m’apedreguin, si us plau) del Procés i de la paranoia lingüicida ja no d’espanyolistes militants sinó ara també d’un grapat de monolingües empadronats a Catalunya, les Illes i el País Valencià.
Passa i passa una escombra, l’altra escombra, la tercera escombra. Amb tanta escombrada, cada vegada costa més respirar. Per això vaig demanar als Reis un recollidor.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-I-18
Versión en castellano
Els tombs que han fet algunes coses! A la terra professional de Joan Coromines, deu tenir sentit fer una mica d'etimologia recreativa... Resulta que segons el Shorter Oxford English Dictionary la paraula anglesa aubergine (que es fa servir sobretot al Regne Unit al costat d'eggplant per referir-se a la Solanum melongena) prové del francès, a on va anar a parar via el català, que la va agafar de l'àrab, com aquest l'havia presa del persa, i aquest del sànscrit. L'albergínia (a casa, esbergínia).
Per circumstàncies que ara no vénen al cas, estic llegint un munt de novel·les recents en anglès destacades pels lectors. Això em complica seguir les novetats en català, però puc afirmar que Joan-Lluís Lluís i Assiscle Xatot, el protagonista d’El navegant, no tenen res a envejar a molt del que em passa per les mans amb etiqueta de “shortlisted” a premis internacionals. Per això, l’altre dia vaig voler recomanar a una col·lega nord-americana un llibre de Lluís en anglès... i no vaig poder, perquè no n’hi ha cap traducció a la llengua de Paul Auster i Alice Munro. Una llengua que tradueix molt poc i a la qual és molt difícil accedir, ho sé (la feliç excepció recent és The Boys, de Toni Sala)... Però és que tampoc n’hi ha un sol títol traduït al castellà, i mira que els agradaria llegir El dia de l’ós o les Cròniques del déu coix.
Enguany farà deu anys de la presència de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira de Frankfurt, tretze de l’anada a la de Guadalajara, a Mèxic, i quinze de la fundació de l’Institut Ramon Llull, l’organisme que projecta la cultura (i doncs la literatura) catalana a l’exterior. Poca broma: a l’abril serem el país convidat a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya. Vull dir que s’ha fet feina i s’ha fet ben feta: hi ha un abans i un després per a la promoció internacional de la literatura catalana des que l’IRL existeix, amb tarannàs diversos segons els governs i els directors però amb el denominador comú de bons professionals i feina articulada. Dit això, potser sigui l’hora (i més en aquest context d’escanyament pressupostari) de passar de la promoció universal (d’ajudar la traducció de tot llibre que interessi a algun editor estranger) a la introducció d’elements discrecionals: empènyer per corregir l’anomalia evident que Joan-Lluís Lluís no estigui traduït, per exemple. Concentrar esforços a col·locar certes peces, per comptes d’esperar que ens vinguin a comprar qualsevol cosa. Fa dos-cents anys Charles Darwin ja va argumentar que les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més intel·ligents, sinó les que millor s’adapten als canvis.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-II-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats
—Una signeta aquí i ja estem...
Signeta. Senyals que la llengua és viva. A on vagi, ja no ho veurem.
Xera: flamarada que es fa tirant al foc un manat de branquillons secs, palla, encenalls, etc.
Una altra paraula nova que és de sempre i tu no coneixies. Tot el que encara no sabem d'allò de què se suposa que sabem alguna cosa. Seguim.
Després de dècades de queixar-nos en petit comitè i en gran taula rodona sobre la complexitat de l’ortografia del català i la sobreabundància d’excepcions i d’excepcions a les excepcions, quan la Secció Filològica de l’IEC avança el pla de suprimir una llarga llista d’accents diacrítics s’organitza una estripada digital de vestidures amb posicionaments en contra de la proposta de gent que encara s’ha de rumiar com usa el relatiu.
Havent bavejat durant anys davant de qualsevol experiment o extravagància literaris que incorpori prefixos estil “trans”, “supra” o “ultra” el que calgui, quan l’Acadèmia Sueca atorga el premi Nobel a un cantautor, conegut i reconegut arreu del món, la Patronal Purista s’ha posat a recollir signatures en forma de tuits, articles i intervencions en tertúlies menystenint Dylan, els Estats Units, les lletres de cançons o les tres coses alhora.
Mentre per una banda promouen amb lògica de bricolatge la DUI (no el “Driving under the influence”, sinó una declaració unilateral d’independència), un grapat de “juntistes” es fiquen amb els “comuns” per defensar un referèndum que no se sap com es farà.
Els catalans, bona part de la cultura catalana, ens hem tornat adversatius: no sabem gaire què fer, però sí molt bé tot el que no s’ha de fer. Serà pels tres darrers segles d’història, per la manca d’afecte de petits, pel règim hídric o per l’especial constitució d’algun revolt del cerebel, però el cas és que a hores d’ara el rànquing que sense cap mena de dubte liderem és el d’alçar la cella, el de posar pegues o trobar pèls a la sopa i a tot, sigui el que sigui. Que ens portin idees, grans èxits o vaques sagrades: aquí sabrem trobar la manera de dir que no n’hi ha per a tant i que fa temps que ja ho havíem advertit.
Visca la contrarietat. Com si la vida o la política o la cultura fossin un llarg partit de futbol, avui en dia a Barcelona qualsevol que pren un cafè en una terrassa té la tesi doctoral escrita de fa temps sobre Bob Dylan, Pompeu Fabra, Porcioles o Companys. Quin gran país. Però.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-X-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats
Les sagues islandeses, escrites als segles XIII i XIV, narren amb una barreja de realisme i imaginació el poblament de l’illa de l’Atlàntic Nord al segle X, però la “localitat” de les sagues i la mitologia nòrdica no va ser cap inconvenient per inspirar bona part dels universos de Wagner o de Tolkien. Ens ho explica a la llar de Snorri Sturluson (autor o si més no promotor de la Saga d’Egil) Jón Karl Helgason, que estudia la pervivència de les sagues i el seu imaginari en proverbis, noms de llocs i de carrers o marques comercials. Islàndia és un país on per diverses raons el passat és poc material (ha deixat poca pedra), i això concedeix més importància a la literatura, en el seu cas a les sagues: la gent es mira el paisatge (i el passat, i el país) en bona part en termes del que en diu la literatura tradicional. En castellà una funció similar la compliria el Quixot de Cervantes. Em pregunto, però, quin seria aquest llibre en català...
Fa poc s’han fet públics els manifestos “SOS. Literatura a l’ensenyament”, del Col·lectiu Pere Quart, i “Per a una presència digna de la literatura a l’ensenyament”, consensuat per disset grups universitaris de recerca, amb demandes tan evidents que gairebé fan vergonya, començant pel fet que s’introdueixi la literatura com a matèria amb temps específic durant tot l’ESO i que s’incrementi el temps de docència que es dedica a la llengua i a la literatura catalanes. Els dos manifestos han obtingut un munt d’adhesions, individuals i d’entitats, però diria que intuïm que no passarà res: el tema no és culpa de Madrid, són els polítics i planificadors catalans els que han decidit o han acceptat el lent retirar-se de la literatura a l’ensenyament, un retirar-se que alguns ens temem que sigui també el de les nostres paraules a la societat en general. I ja sento qui apunta que és una qüestió estructural, que no hi ha res a fer. Llavors, que com a mínim no ens facin passar amb raons, que els responsables governamentals s’estalviïn articlets lírics i deixin de fer servir la literatura i els escriptors de draps de la pols. O sagues, o res.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 29-VI-16
Versión en castellano
Quantes llengües grans i petites que no sabem! Quin munt de coses per aprendre i descobrir. I quina sensació tan estranya, poc després de la satisfacció de poder escoltar l'iranià, l'àrab o l'armeni sense intermediaris al Palau de la Música Catalana, descobrir que la mateixa alcaldessa que organitza el Festival Internacional de Poesia de Barcelona quan va a Nova York, a les Nacions Unides, troba que no toca parlar-hi la petita llengua de Pau Casals però de retruc no deu saber prou anglès, o potser no deu voler sonar imperialista, i per això usa el castellà. Així el català queda un cop més i com sempre, delmat i befat, a la intempèrie. Però aquesta intempèrie d'una manera menuda i antiga de mirar-se i de dir el món ara mateix no té foto.
Ahir a Madrid van prohibir a un futbolista català respondre en català les preguntes d'un mitjà català a la mateixa sala de premsa on habitualment un jugador portuguès respon en portuguès a mitjans portuguesos, i un de francès ho fa en francès. Avui la meva companyia d'assegurances em diu per telèfon que si no els parlo en castellà no em poden atendre (al web hi ha un botó amagat d'"Altres llengües" on resumeixen la informació en anglès, francès i alemany, no en cap d'espanyola que no sigui el castellà). I acabem de saber que una regidora valenciana citada a Palma pel cas Nóos ha hagut d'esperar un intèrpret per poder declarar en català.
Cal un intèrpret per usar la nostra llengua al nostre país, sí, però no en direm colonialisme, ultranacionalisme o abús de poder, som gent discreta. Diran que a Catalunya, a les Illes i a València el castellà està amenaçat pel català, i ni als indocumentats que ho repeteixen ni als que els podrien fer callar i no ho fan ningú no els cridarà l'atenció.
I així anirem fent, fins que el català sigui prou feble, prou innocu, perquè Espanya i el castellà (llavors ja feliçment "espanyol") puguin començar a fer museus i homenatges a l'antiga i bella llengua catalana, la de Raimundo Lulio i Jacinto Verdaguer. I tot plegat ho haurem vist en l'espai d'una simple, breu, vida humana. Molt millor que quan va passar allò dels dinosaures!
El Museo del Prado, excel·lent en tantes coses, ha inaugurat l'exposició "Solidez y belleza. Miguel Blay en el Museo del Prado", sobre aquest "escultor español" que "trabaja y se forma en Olot, Gerona". Blay és l'autor del grup escultòric aquell tan castizo que guarneix la cantonada de l'edifici del Palau de la Música Catalana, a Barcelona, amb sant Jordi protegint mariners, cantaires i barretines.
Els responsables de posar títol a l'exposició del Prado deuen ser els mateixos que fa poc van retolar una estàtua atribuint-la a "Joseph Llimona", i quan se'ls va informar que l'escultor havia nascut abans de la reforma fabriana i avui al seu nom hi sobrava una hac van adduir que així constava al peu de l'estàtua, i perquè no n'hi hagi cap dubte així han volgut deixar també la menció de l'artista al web de la principal pinacoteca espanyola: com Joseph Llimona y Bruguera.
Quan li comento la meva perplexitat a un historiador amic i li dic que en qüestions de plurilingüisme tinc la impressió de tornar als anys setanta em respon, més savi que jo: "Perdona, als setanta estàvem bastant millor. Hi havia una curiositat i un respecte per les altres llengües de l'Estat, minoritaris si vols però indiscutibles, que ara han desaparegut del tot". El meu amic deu tenir raó. I els responsables del Museo del Prado, és clar. Per això potser val més oblidar-nos de la lògica i l'educació i, a partir d'ara, fer servir sempre les grafies més antigues que trobem i traduir-ho tot al que es parla allà on pren cafè qui decideix les coses. Per tant proposo al museu que a partir d'ara escriguin "Velasquez" als cartells i als catàlegs per referir-se al pintor de Las meninas, i "Francisco de Quebedo" si mai citen l'autor d'España defendida y los tiempos de ahora. I proposo als catalans que ens referim al lloc on es guarden les pintures negres de Goya com el Museo del Prat. Segur que el Ministerio del Interior, per evitar confusions, deurà rebatejar aviat el municipi dels pollastres potablava com Prado de Llobregat.
Ara que de cop tothom sembla un expert en qüestions de llengua i es veu amb cor de donar lliçons sobre planificació i política lingüística, potser valgui la pena fer l'esforç de llegir-se els textos abans de parlar-ne i d'escoltar els experts abans de publicar diatribes i desqualificacions escrites amb llançaflames. Llegir i aprendre's, per exemple, un paràgraf com aquest:
(...) En primer lloc, el manifest insisteix en el fet que el bilingüisme constitueix un perill per a la sostenibilitat del català, que és l’instrument per marginar-lo i subordinar-lo, i es dóna a entendre que qualsevol mena de bilingüisme és incompatible amb la sostenibilitat del català. Convé alertar contra simplificacions d’aquest caire, que pràcticament identifiquen “normalització” amb “monolingüisme”. Si bé és cert que el bilingüisme social generalitzat és una condició per a la substitució lingüística, l’estudi i la comparació de la multiplicitat de situacions de multilingüisme al planeta confirma l’abast mundial del contacte entre llengües i permet afirmar que no totes les formes d’organitzar la diversitat lingüística condueixen necessàriament a la desaparició de la llengua més feble. El bilingüisme no és, per tant, la causa de la substitució. (...)
Joan Pujolar, Albert Branchadell, Eva Todó et alii, "Precisions al manifest del Grup Koiné" (Ara, 5-IV-16)
MÉS
Narcís Comadira, "La llengua" (Ara, 8-IV-16)
Eunice Romero, "Sobreposar-se al Manifest Koiné: reflexions des de l’activisme en defensa del català" (Crític, 12-IV-16)
Xavier Serra, "Els impulsors del Manifest Koiné responen a 'les manipulacions' del document" (Ara, 13-IV-16)
Certament, l'ofensa a alguns (només a alguns) els surt sempre de franc. Parla per exemple el ministre d'Exteriors en funcions, José Manuel García Margallo, demanant que no es llegeixi políticament la decisió del TC que anul·la la conselleria d'Afers Exteriors de la Generalitat, i la diu de l'alçada d'aquelles exposicions de llibres en català que feia el franquisme per mostrar al món que la maledicència sobre una dictadura era pura mentida:
"Els ensenyaré tot (...) el que hem fet en matèria de cultura amb l'Instituto Cervantes de difusió de la llengua i la cultura en català a l'estranger. Tantes com han estat demanades. I el que hem fet en matèria de cooperació".
Entrades
Comentaris
