AVE

La relació entre el vagó del silenci de l'AVE i el silenci ve a ser com la que hi ha entre la democràcia espanyola i la democràcia: la majoria compleix, i uns quants creuen que les regles no s'han fet per a ells.

VOTA

 

KAMALA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

"Potser sóc la primera, però no seré la darrera".  

SÍ QUE VE D'AQUÍ

Tres-cents vint-i-vuit milions de persones i la presidència dependrà una altra vegada d'uns centenars de vots aquí i allà. No em torneu a dir (no tornem a dir) mai més que no ve d'aquí.

ALLÒ QUE DIU LA VANGUARDIA (I A AMNISTÍA LI COSTA D'ENTENDRE)

Ahir el PEN Internacional va fer públic un comunicat mostrant la seva disconformitat amb la condemna de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ("The sentencing of Catalan writers and civil society leaders Jordi Sànchez and Jordi Cuixart to nine years in prison is a shocking outcome and must be overturned"). En va donar notícia VilaWeb, i avui se'n fa ressò fins i tot La Vanguardia en la seva edició digital. Acostumats com estem a una certa displicència mediàtica de part dels mitjans espanyols, des del PEN Català no podem fer altra cosa que celebrar-ho i agrair-ho.

Mentrestant, hom continua esperant el pronunciament d'Amnistía Internacional España, on se suposa que segueixen estudiant atentament la llarga sentència.

BIGOTRY

Un Relator Especial de les Nacions Unides sobre minories subratlla dues coses que passen al món: "banalisation of bigotry" i "minorities used as scapegoats". Se m'acuden uns quants diaris i televisions en español que aniria bé que usin una estona el traductor.

ROTTERDAM, CAPITAL

“Tots els escriptors són del país de l’Exili”, va dir l’altre dia Ahmed Aboutaleb, alcalde d’ascendència berber de la ciutat de Rotterdam, a l’obertura de l’assemblea de la xarxa ICORN de ciutats refugi. A la sala hi havia poetes com Fatemeh Ekthesari, amb qui vam llegir junts ara fa un any a Palma, que no pot tornar a casa seva a l’Iran, condemnada a presó i fuetades, i escriptors d’un país que es vol europeu, Turquia, on el govern ha posat funcionaris públics a investigar novel·listes incòmodes com Elif Shafak i ha empresonat i ara té a l’exili periodistes com Can Dündar, que recentment explicava a Vicent Partal com el fet d’escriure li va salvar la vida a la presó (això i el record de Cervantes, no es perdin l’entrevista). El PEN Català forma part d’ICORN des de 2006, i actualment té acollit a Barcelona el periodista hondureny Milthon Robles.

Fa poc un reconegut escriptor i periodista barceloní feia befa en un mitjà digital de la feina del PEN, com altres en fan de la d’Amnistia Internacional, d’Open Arms o, aquests dies, de les Nacions Unides. Jo, què volen que els digui, segueixo a la banda humil i tossuda dels que creuen que el paper d’aquestes organitzacions és capital. De la mateixa forma que Rotterdam no és la capital d’Holanda però és una ciutat clau per a Holanda, la llibertat d’expressió i el respecte dels drets no són en si literatura, però són claus per a la literatura.

A l’Iran, a Turquia, a Holanda o a Espanya, a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VI-19
Versión en castellano

COSES QUE PASSEN SOLES

davant per davant de la policia. Misteris de la democràcia avançada.

EL CONSOL DEL CÒNSOL

Enmig del cor de cretins i cretines amb càrrec i megàfon, ens queda el consol que gent com Geoff Cowling, anys enrere cònsol anglès a Barcelona, sense prendre partit però atenent-se als fets i al sentit de les paraules, gosi dir al Financial Times les coses pel seu nom (en resposta a qui sostenia que el referèndum català va "en contra dels valors que defineixen Espanya com una democràcia") i tornar les peces allà on haurien de ser al tauler d'una partida substancial:

"Tal com Escòcia, el Parlament de Catalunya disposa d'una majoria en favor d'un referèndum sobre la independència. El Parlament de Westminster ha donat a Escòcia el dret de decidir el seu futur. En canvi, el Parlament espanyol a Madrid es nega a debatre la petició de Catalunya. La democràcia no és temuda al Regne Unit: és acceptada amb els braços oberts. La democràcia, per tant, no s'hauria de témer tampoc a Espanya."

VISCA QATAR

"[...] La directiva del Barça havia estat sorprenentment clara i havia reconegut dues coses molt importants: primera, que era el govern de Qatar, directament el govern de Qatar, qui pagava la samarreta; segona, que Qatar no era una democràcia. Es va inventar unes preteses eleccions municipals per dissimular el missatge i mirar de confondre l'ambient, però era difícil d'amagar l'obvietat: Qatar, una dictadura, paga la samarreta del Barça.

I un club com el Barça, més que un club i orgullós de ser-ho, s'ho pot permetre, això? S'ho pot permetre, això, un club com el Barça al qual tanta gent ens hem acostat perquè representava la democràcia i la lluita per la democràcia? La resposta dels compromissaris va ser d'evitar el debat, 'no parlem de política', ignorar del tot les raons morals i menjar-se la dignitat. Pels diners, per l'estabilitat, perquè hem d'anar tirant, perquè les coses són difícils [...]"

Vicent Partal, "La Catalunya més covarda" (VilaWeb)