DIES LOCALS DE LA POESIA

Ahir a La Impossible escoltant Fernando Beltrán, Berta Piñán, Alicia Fernández i Jordi Llavina, amb Jordi Pàmias entre el públic. Demà amb el grup de la Laura López Granell a l'Escola d'Escriptura, sessió sobre Billy Collins i els seus Set elefants... Dissabte de tornada a la llibreria de l'Eixample al cicle de Poetes Impossibles que coordina Ricard Mirabete, per llegir al costat de Vicent Almela. I correus i projectes i dos contractes sobre la taula. Com en aquells rius eslovens, el corrent subterrani de vegades aflora. O sempre acaba aflorant. La poesia: tants dies locals.

AL BALCÓ

Al balcó, al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un deix
d’insistent abandó,
de vell rosegador
a la seva cova.
Al balcó, a l’ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
rosega una poma.
Lliurada al silenci
–qui sap quant temps fa
que el seu estel va apagar-se–,
res no delata l’instant,
aquell ajornar l’hora
amb mossegadetes
al goig.

                       Berta Piñán, La ferida (El Gall Editor, 2018)
                       Traducció de JS


NEL BALCÓN

Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d’insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.
Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.
Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
que allumó la so estrella–
nada delata l’instante,
esi apalazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.

                       Berta Piñán, La mancadura (2010)


Si voleu llegir més Berta Piñán, podeu tafanejar per aquí. O venir a la llibreria La Impossible el proper 20 de març: ella serà una de les convidades a l'acte que organitza el PEN Català amb motiu del Dia Mundial de la Poesia.

DEU, VINT, CENT I TORNADA

L'assumpte aquest dels deu anys enrere em podria dur a aquesta entrada de desembre de 2008 evocant al F l u x els deu anys de la mort de Joan Brossa, ara fa doncs vint anys, avui que en fa cent del naixement del poeta. Un enfilall de lletres i xifres i vies i camins, tot en roig i blanc i negre.

L'ablocGcedari (en homenatge a Brossa)
Els entra-i-surts de Brossa, site a Lletra

DE COP

De cop, un enllaç t'alegra el matí.

FETS BÀSICS

Això és un llibre. És blau.
Això són pàgines. Són blanques i negres.
Ell és un home famós. Els cucs
no saben el seu nom ni el seu color.

                      W.S. Graham, Poetry de gener de 2018

PEDRA PLANA

Diumenge a Sant Cugat, dins del programa del Festival de Poesia, s'organitza la Samperíada, un homenatge a Màrius Sampere. Jo no hi podia ser però hi volia ser, i llavors, com diu la cantarella digital, el que va passar us sorprendrà: vaig acabar escrivint un poema. Si aneu a la Samperíada el podreu escoltar (també a Sam Abrams, Lala Blay, Carles Duarte, Núria Martínez-Vernis, Marc Romera, Cèlia Sànchez-Mústich, Àlex Susanna, Jordi Valls i Mireia Vidal-Conte); si no, aquí el teniu.

TOCAR UN ESCRIPTOR MORT

                                                  A Màrius Sampere

Tocar un escriptor mort és desenterrar paraules,
és triar palets de riu per llançar-los a la lluna
i seure a esperar la veu amb un fil blanc a les mans.

Tocar un escriptor mort és girar-li les costures
com ens va ensenyar la mare i mirar-nos les mans buides,
és furgar-nos les butxaques mentre cauen les monedes.

Tocar un escriptor mort abans de la seva mort
és el que sol fer la gent: donar les gràcies, somriure,
quedar per veure’ns aviat, agafar-lo fort pel braç.

Jo vull tocar-lo ja mort, després que se n’hagi anat,
buscar la vella energia que la nit ha refredat:
palpar-li les alegries i cada llibre i el cap
fins a la llengua apagada, jugar amb l’anell de l’escriba
entre els dits amb què desfeia les idees i la rima,
burxar la punta dels dits al final de les mans fortes.

Tocar la mort amb paraules, no tocar paraules mortes.
Agafar la pedra plana i posar-me-la a la boca
com si fos un tros de riu, i fluir i omplir-la tota.

                                                                JS

FELIÇOS ELS MALDESTRES

"Hi ha un conte de Carner que acaba dient que la felicitat, quan arriba, ens agafa amb cara d’enzes. I hi ha aquell poema commovedor, inoblidable, en què Borges, ja avançada la seva vida, es retreu no haver estat feliç. De vegades, sentint històries de gent, fa ganes de pensar que el que caracteritza més aquest animal que som és la seva malaptesa colossal per a la felicitat. O per al simple benestar. I sí, també m’interessa això dels canvis de què no som conscients: com és de minso el control que portem sobre cap on anam o cap on no anam. Som éssers molt, molt maldestres."

Són paraules de Miquel Àngel Llauger, poeta i traductor de poesia, bon poeta i bon traductor, entrevistat per Esteve Miralles a Núvol perquè va guanyar el premi Gabriel Ferrater amb la "novel·la coral en vers" Fourmillante, i perquè aquests dies ha aparegut el llibre i ell va a presentar-lo a Sant Cugat. De fet, Llauger fa doblet a la vila: dissabte al migdia hi presenta Volen quan volen i fa un taller de poesia per a infants a Pati de llibres i dilluns 22 bateja en públic Fourmillante de la mà de Jordi Cornudella i Xènia Dyakonova al Cafè Audtori, a les set de la tarda. Vallesans i vallesanes, aprofiteu-ho!

LLIURES

Fer servir el vers lliure em ve tant de gust com posar-me a jugar a tennis sense xarxa.

 Robert Frost

BY AND BY

Vaig demanar un desig i s'ha acomplert: si tot va bé, d'aquí a un mes ho escoltaré en directe. O sigui que avui tot sembla camí avall: bon cap de setmana a tothom i bon retorn a la realitat. Som-hi, que ens esperen un final d'estiu i una tardor intensos.





I sí: la lletra és un poema de Gerard Manley Hopkins. Un d'aquells que si mai arribes a fer alguna cosa que s'hi assembli ja et pots donar per satisfet. Jo fa anys que miro simplement de traduir-lo i la versió encara em grinyola.

CALORADA

Què n'hem de fer, de tanta calor? Sembla que no en pugui sortir res, però els bons en treuen un poema com aquest "Palermo" de Billy Collins, aviat en català i en llibre a can Godall.

PALERMO

Va ser una bestiesa sortir de l’habitació.
La plaça buida centellejava.
El rellotge semblava a punt de fondre’s.

La calor era una maça picant una pilota
i rebotent-la contra les ortigues de l’estiu.
Fins i tot les abelles havien decidit plegar.

Tret de nosaltres (que ens havíem aturat
sota un tendal), l’única cosa que es movia
era un esquirol que corria cap aquí i cap allà

com si s’estigués repensant
travessar o no el carrer,
amb el cap i la cua tibants d’indecisió.

Tu et miraves un aparador
però jo observava l’esquirol,
dret ara sobre les potes del darrere:

després d’aturar-se i mirar en tots sentits
es va posar a cantar amb una veu preciosa
una ària trista sobre la vida i la mort

amb les potes del davant recollides contra el pit
i la cara plena d’enyor i esperança,
mentre el sol percudia

sobre els teulats i els tendals de la ciutat
i la terra continuava girant
i sostenint al seu lloc la lluna,

que aparegué més tard
quan sèiem al cafè
i jo em vaig enfilar a la taula,

animat pel propietari,
i vaig cantar per tu i pels altres
la cançó que l’esquirol m’havia ensenyat.

 Billy Collins
 Versió de JS

PERLES DE RUMI, MANENT, SHAKESPEARE I VINYOLI

Tot és u: l'onada i la perla, la mar i la pedra.
 Rumi

Alguna cosa em ressona dins del cap, i deixo que ressoni. Hi ha aquella quasi-cançó de Marià Manent amb el mar i enmig una perla, com una rosa al mig de la terra trista... Pot ser que Manent hagués llegit Rumi? O tots dos van somiar coses similars?

DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA 

Diuen: la mar és trista. Quin trepig

fa cada onada, quan s'esberla!

I veig una mar trista, però, al mig,

tu, com una perla.

Diuen: la terra és trista. Quin trepig

fa cada fulla! Mig no gosa.

I veig la terra trista, però, al mig,

tu, com una rosa.

Sabia res Manent del sufisme? El que havia llegit segur és Shakespeare i La tempesta, com Joan Vinyoli. Aquí, la traducció d'aquest de la "Cançó d'Ariel" shakespeariana:

Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:

dels ossos seus se n’està fent coral,

el que eren els seus ulls són perles ara,

ni una mica del que és en ell mortal

no s’ha perdut; una mudança clara

de mar el torna en cosa rica i rara.

Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring

escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.

Vinyoli havia escrit una "Cançó de mar" que acaba amb el vers "i se m'han fet totes les perles ulls", i llavors va adonar-se que allò

era una rèplica gairebé literal del tercer vers de la cançó d'Ariel --el que eren els meus ulls són perles ara-- (escena segona, acte primer de La tempesta, de Shakespeare). Va meravellar-me que el meu poema, nascut arran d'un somni, fos tot ell com preparat per arribar al "màgic" vers final, que li dóna, al meu entendre, un peculiar encís i entitat, gràcies a la referència al de Shakespeare. No em va sorprendre, però, que fos així, perquè l'extraordinària cançó d'Ariel em va colpir ja a la primera lectura i me l'he repetit de memòria moltes vegades, tantes almenys com m'he interrogat sobre l'"essència" de la poesia lírica". Aquest senzill i breu poema deixa l'ànim en suspens, fascinat per la simple descripció lírica de les mutacions que sofreix el cos d'un negat, el qual, tanmateix, no s'altera, ans solament es transforma en una cosa rica i rara.

[J. Vinyoli, "Nota a 'Cançó de mar' i a 'Cançó d'Ariel'"]

MÉS
Miquel Àngel Llauger fa la llista de les diverses versions catalanes de la "Cançó d'Ariel" de Shakespeare (a partir d'aquest article acadèmic de Dídac Pujol).

AIXÒ ÉS FUTBOL

Via un medievalista savi i futboler, Xavier Renedo, he anat a parar a aquest poema de l'escriptor (i comentarista esportiu) Musa Okwonga (@Okwonga), en un muntatge en video promogut per l'Associació Anglesa de Futbol per celebrar el seu 150è aniversari (com farien els d'aquí amb la Marta Sánchez, per entendre'ns). Hi surt gent com Steven Gerrard, Arsene Wenger, Theo Walcott i un llarg enfilall d'històries, imatges, tòpics i records, i en un dels versos la gran frase de Bill Shankly. Futbol i molt més que futbol, doncs.

SALVAT A LA SELE

Mentre reviso segones proves i organitzo l'índex de noms del llibre, Ediciones Cátedra ha donat permís al blog de Llengua i literatura catalanes de la UOC per reproduir un dels capítols de Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), producte de l'estada a Chicago i que se suposa que a la tardor ja serà a les llibreries.

Atès que El poema de La rosa als llavis és una de les lectures prescriptives de literatura catalana per a la Selectivitat d'enguany, que just comença avui, hem escollit el capítol sobre Joan Salvat-Papasseit. Aquí el teniu sencer. A veure què us sembla.

I sort a la Selectivitat als que la feu, als que la vigileu, als que la corregireu i als pares i germans que també la patiu.

LITERATURA I VIDA

"Els qui venen llibres s’han de preocupar que la gent compri llibres. Els qui ens dediquem a escriure, ens interessa que la literatura formi part de la vida de la gent (...)"

Això i alguna altra cosa sobre poesia, versos, poetes, llibres, llibreries i literatura ho trobareu en aquesta extraordinària (en el sentit que no és gaire habitual: que te'n facin, que et deixin esplaiar-t'hi, que transcriguin tan bé el que hi dius: gràcies, Clara Ardévol!) entrevista a can VilaWeb amb l'autor del F l u x i d'un grapat ja de llibres als quals s'acaba d'afegir ara la tria de Compta amb mi. Trenta-dues mostres d'amistat (Columna).

FERIDA MALLORQUINA

La versió catalana de La mancadura de Berta Piñán, La ferida, segueix el seu camí xiroi. Aviat (dilluns 18 de juny a les set de la tarda) serà a la terra dels editors, a Palma, a la llibreria Drac Màgic.

MÉS
Sobre Berta Piñán i La ferida al  F l u x.
Jordi Llavina entrevista Berta Piñán: "Reivindico una tradició negada o falsejada" (Ara Llegim, 12-V-18)

COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.

    Josep Carner, Poesia (1957, edició original: Paliers, 1950)

Carner va morir a Brussel·les avui fa quaranta-vuit anys. Aquí teniu les versions del poema en anglès i francès. I aquí diversos papers sobre ell.

AVUI AQUÍ NO HI HA MÚSICA

Ha mort Màrius Sampere.

























- "Per a mi un poema és dir el que no es pot dir". Conversa amb Oriol Izquierdo a QVC
- Entrevista a Poetàrium
- Màrius Sampere a lletrA
- Màrius Sampere al F l u x
- "La fredor als llavis"

PRESA DE

Com sol passar, els poetes ja ho havien descrit abans, tot plegat: desolación de la quimera.

INSOMNES I VIATGERS

Aquesta tarda Sasha Dugdale llegeix els seus poemes per primera vegada a Barcelona, al pati del Museu Marès, dins del programa del Barcelona Poesia.

DAWN CHORUS
                             March 29, 2010

Every morning since the time changed
I have woken to the dawn chorus
And even before it sounded, I dreamed of it
Loud, unbelievably loud, shameless, raucous

And once I rose and twitched the curtains apart
Expecting the birds to be pressing in fright
Against the pane like passengers
But the garden was empty and it was night

Not a slither of light at the horizon
Still the birds were bawling through the mists
Terrible, invisible
A million small evangelists

How they sing: as if each had pecked up a smoldering coal
Their throats singed and swollen with song
In dissonance as befits the dark world
Where only travelers and the sleepless belong


EL COR DE L'ALBADA
                             29 de març de 2010

Des que va canviar el temps, cada matí
m’he llevat per al cor de l’albada
i abans i tot que comencés a sonar, impúdic,
estrident, fort, increïblement fort, ja el somiava,

i un dia em vaig alçar i vaig estrebar la cortina
esperant trobar els ocells espaordits
com passatgers contra el vidre
però el jardí era buit i era de nit,

ni una llenca de llum a l’horitzó,
els ocells bramaven entre la boirina
terribles, invisibles,
un milió de petits evangelistes.

Com canten: goles socarrades i inflades per la cançó,
com si cada un hagués picat un carbó ardent,
en dissonància, com correspon al món fosc
a què només pertanyen els insomnes i els viatgers.

                                                Sasha Dugdale
                                                Versió de JS

BARCELONA I POESIA

Avui comença el Barcelona Poesia, set dies de versos a la ciutat. Aquí en teniu el programa i el blog, que dóna notícia de les diverses activitats i els seus protagonistes, fins al Festival de dimecres vinent.