COSES QUE PASSEN SOLES

davant per davant de la policia. Misteris de la democràcia avançada.

EL LLOC FA EL MISSATGE

LLISTES

De cop, no sé veure la diferència entre el paracaigudes d'un barceloní francès que torna a Barcelona per intentar ser-ne alcalde i el d'un barceloní advocat que es presenta a diputat per Girona perquè hi té la segona residència. Hauré d'augmentar la dosi de Nacionalina.

ULTRACONFI

Més català del que ara es parla. En aquest cas, dues joves estudiants en un campus barceloní:

—Tampoc tinc ultraconfi, però sé qu'és molt maja.

CANVI DE LLENGUA

THAT OPRESIÓN

Un reporter anònim ens envia aquesta mostra, una més, de com el català s'imposa al món del comerç i retalla la llibertat i el cosmopolitisme, en aquest cas al centre de Barcelona. Imatges escruixidores d'uns pobres xocolaters partint-se la cara per retolar en la llengua de no se sap on.

ESCRIPTORS I SOCIETAT

Avís amb temps: dimecres 30 de gener, al costat de l'antic director de l'IRL i editor Xavier Folch i de l'assagista Simona Škrabec, dos bons coneixedors (i practicadors) del tema, celebrarem amb una conversa sobre escriptors, literatura i cultura catalana la publicació de Construir con palabras a Ediciones Cátedra.

La cita és a les set de la tarda a la llibreria La Central del carrer Mallorca, a Barcelona. No cal dir que hi esteu més que convidats.

CAGA TIÓ

PREDICANT

SISTEMA DE SISTEMES

D'aquí a un parell de setmanes s'aplegarà a Barcelona (després d'haver-ho fet en anys anteriors a Islàndia i a Trento) la International Society for Polysystem Studies (ISPS), creada per ser el punt de trobada dels que hem après a mirar-nos la cultura, en el sentit més ampli i més articulat, de la mà dels escrits i de la figura d'Itamar Even-Zohar, catedràtic emèrit de la Universitat de Tel Aviv.

Aquest tercer seminari internacional està coorganitzat per l'Institut de Cultura de la UPF i pel programa Trinity-in Barcelona. Si hi esteu interessats, aquí podeu fer un cop d'ull al programa i a la llista de participants de la trobada, que inclou especialistes provinents dels Estats Units, de Galícia, d'Holanda, d'Islàndia, d'Israel, d'Itàlia i del País Basc.

COMADIRA AL MIL TRES-CENTS

De vegades –cada vegada més– se'm confonen els pintors i els segles: avui he trobat un Comadira del XIV al monestir de Pedralbes, a la capella de Sant Miquel, acabada de restaurar (si encara no hi heu anat poseu-ho a l'agenda com un sí sí sí).

EL QUE HI HA (I FA POR)

"Fa mesos que ho denunciem: hi ha un avenç perillós de la ultradreta als carrers catalans. Quan prengui possessió, el conseller d'Interior tindrà una feina ingent per retirar del carrer aquests grups parafeixistes als quals el 155 ha donat carta de normalitat i que de vegades actuen a cara descoberta i d'altres amb el rostre tapat, però sempre amb una aparent impunitat. No hi ha, en contra del que massa vegades es diu o s'escriu, disputes entre independentistes i unionistes. El que sí que hi ha és una violència de l'extrema dreta que no es veia a Catalunya des dels anys 70 i que ha trobat, amb la suspensió de l'autonomia catalana i la destitució del Govern, una facilitat per prendre el carrer amb violència i intimidació."

  José Antich, "La llavor que va plantar Ciutadans" (elnacional.cat, 27-V-18)

INSOMNES I VIATGERS

Aquesta tarda Sasha Dugdale llegeix els seus poemes per primera vegada a Barcelona, al pati del Museu Marès, dins del programa del Barcelona Poesia.

DAWN CHORUS
                             March 29, 2010

Every morning since the time changed
I have woken to the dawn chorus
And even before it sounded, I dreamed of it
Loud, unbelievably loud, shameless, raucous

And once I rose and twitched the curtains apart
Expecting the birds to be pressing in fright
Against the pane like passengers
But the garden was empty and it was night

Not a slither of light at the horizon
Still the birds were bawling through the mists
Terrible, invisible
A million small evangelists

How they sing: as if each had pecked up a smoldering coal
Their throats singed and swollen with song
In dissonance as befits the dark world
Where only travelers and the sleepless belong


EL COR DE L'ALBADA
                             29 de març de 2010

Des que va canviar el temps, cada matí
m’he llevat per al cor de l’albada
i abans i tot que comencés a sonar, impúdic,
estrident, fort, increïblement fort, ja el somiava,

i un dia em vaig alçar i vaig estrebar la cortina
esperant trobar els ocells espaordits
com passatgers contra el vidre
però el jardí era buit i era de nit,

ni una llenca de llum a l’horitzó,
els ocells bramaven entre la boirina
terribles, invisibles,
un milió de petits evangelistes.

Com canten: goles socarrades i inflades per la cançó,
com si cada un hagués picat un carbó ardent,
en dissonància, com correspon al món fosc
a què només pertanyen els insomnes i els viatgers.

                                                Sasha Dugdale
                                                Versió de JS

BARCELONA I POESIA

Avui comença el Barcelona Poesia, set dies de versos a la ciutat. Aquí en teniu el programa i el blog, que dóna notícia de les diverses activitats i els seus protagonistes, fins al Festival de dimecres vinent.

PROBLEMES AMB POLÍTICS

"Els llibres, a Angola, mai no han estat un problema, perquè els nostres polítics no llegeixen. Per tant el problema no són els llibres, el problema són les entrevistes. Entrevistes, reportatges o articles als diaris, però no els llibres" (32:42). José Eduardo Agualusa al "Diàleg de Sant Jordi" d'ahir organitzat per Biblioteques de Barcelona a l’Auditori Disseny Hub amb ell i amb Xavier Aldekoa.




MÉS
Discurs d'acceptació del International Dublin Literary Award 2017.

MONTSERRAT ROIG, TOT TERRENY

Fins al 30 d’abril tenen l’oportunitat d’anar a veure l’exposició “Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia” a El Born Centre de Cultura i Memòria (cert: els gestors municipals han tingut millors dies, rebatejant). Roig va ser escriptora i periodista (a més de feminista, antifeixista, catalanista i algun altre adjectiu que em dec descuidar), i la inspirada autora de l’adagi que diu que a la literatura catalana un o una, faci els anys que faci que s’hi dedica, sempre està tornant a començar.

Potser no és mala idea, doncs, tornar a Montserrat Roig, perquè ha passat més d’un quart de segle de la seva mort, els seus llibres costen de trobar a les llibreries, van desapareixent els darrers testimonis directes dels camps d’extermini (per a nosaltres la memòria dels deportats no morirà mai gràcies al seu Els catalans als camps nazis, premi de la Crítica Serra d’Or, promogut per Josep Benet però assumit per ella amb passió professional i personal fins a fer-ne un tros de la seva vida). I perquè la magnífica sèrie dels retrats fotogràfics que va fer-li la seva amiga Pilar Aymerich mostra una veritable donassa (donota com a femení d’homenot és un d’aquells substantius, ai, amb gènere marcat) i il·lustra bellament dues dècades, els setanta i els vuitanta, centrals per a la cultura catalana moderna.

Roig va ser, amb Baltasar Porcel, la gran entrevistadora d’aquells anys: a l’exposició, seguin sense pressa a veure fragments de les seves entrevistes en el blanc i negre del temps en què molts pensaven que tot estava per fer i tot era possible. Es va estrenarl'any 1977 amb el programa Personatges al Circuit Català de TVE, en un mitjà nou on el català també començava a obrir-se pas. En literatura havia debutat amb els contes de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, premi Víctor Català (va rebre’n la notícia tancada amb a Montserrat per protestar contra els consells de guerra de Burgos), i la novel·la Ramona, adéu, i ja no va parar fins als reculls d’articles dels seus darrers dies. Inquieta, directa, entusiasta, generosa. En vida i ara també en aquesta memòria exposada, a la recerca de la utopia.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-III-18
Versión en castellano

OBEDIENCIA DEBIDA

Em sumo a la proposta de Max. Si per decisió d'un jutge l'Ajuntament de Barcelona ha de penjar obligat una imatge del rei Felip VI al seu Saló de Plens, que sigui aquesta: la millor il·lustració de l'obediència deguda.

BENVINGUT A CASA, MAJESTAT

Passage rapide à Barcelone du cortège du roi d'Espagne, copieusement sifflé, défié par un concert de casseroles et aux cris de "fora" l'enjoignant à dégager de Catalogne.pic.twitter.com/efGMbBHFBc

— Claude Duguay (@ClaudeDuguay2) February 26, 2018

via Claude Duguay
 

GRACIA, POCA

Dies enrere, un parent gallec de visita ens recordava, veient els llaços grocs penjats a la porta de casa, que "La ley es igual para todos". Acollint-me a aquest esperit de concòrdia, voldria recordar a l'empresa Iberostar Hotels & Resorts, que acaba d'obrir a Barcelona l'Iberostar Paseo de Gracia a la cantonada de la Plaça Catalunya i el Passeig de Gràcia, on anys enrere hi va haver l'Hotel Colón (i un temps després els grans retrats de Lenin i Stalin), que el nom oficial del passeig que va de la Plaça Catalunya a la vila de Gràcia és precisament Passeig de Gràcia. No "Paseo de Gracia", com van voler que es digués el general Franco i l'alcalde Porcioles. La ley es igual para todos.

Si aquest humil missatge no els arriba, esperem que l'Ajuntament els ho recordi i els convidi a canviar el nom del nou establiment. A Catalunya portem uns mesos fent un curset intensiu d'acatament de les lleis i hem après a canviar el que calgui, si la llei ho diu.

Ah, i posats a comentar petits errors de racord en un hotel de primera categoria: la porta que s'obre a la Plaça Catalunya amb el logo Paseo de Gracia queda guai: segur que als turistes els ajuda molt a situar-se.

ESCENA DE FEBRER A CIUTAT

Són les nou del matí. No plou ni glaça
i arreu s'estén la joia del treball.
Darrera d'una rossa un jove passa
i somriuen els dos, carrers avall.

Els tardans col·legials són a la plaça.
Juguen a fet. Blavor. Frega un mirall
la carnissera jove, fresca i grassa,
i... els nois empaita el guarda, al capdavall.

Refilen els ocells damunt les branques.
Esmorzen uns cotxers. És ja el sol alt.
I el vianant aquest, de barbes blanques,
retrobarà, impassible un criminal.

Para's un cotxe que després arranca.
Cerquen uns ulls a uns altres molt endalt.
I un balcó s'obre i una lletra es tanca,
i és medicina per al cor malalt.

    Josep M. de Sucre, L'Ocell Daurat (1921)