La platja de la Barceloneta, en una fotografia de Wolfgang Weber de cap al 1927. És l'any d'El somni de Tomàs Garcés. Fa poc que ha mort Salvat-Papasseit i aviat s'inaugurarà a la ciutat l'Exposició Internacional. El PEN Català i la Llibreria Catalònia s'obren pas. Josep Pla publica Relacions, i Carles Riba, Els marges.
Un govern inquiet faria servir imatges així per promoure Barcelona.
(via @CatalunyaColor)
“Vaig tenir la sort de conèixer Carner durant aquells anys d’exili a Mèxic. Sempre em va impressionar i captivar la seva clara i serena intel·ligència i el seu domini de la llengua. Va ser un gran poeta, i un gran escriptor, en diverses llengües. Els que el vam conèixer durant aquells anys difícils, no podíem sospitar l’angoixa íntima del poeta, ja que mantenia una aparença d’optimisme i confiança, convençut que acabada la guerra tornarien a Catalunya la llibertat i la democràcia. Hi havia doncs dos Carners: un oficial, extern, ple de confiança en el futur, que presidia els Jocs Florals, fundava revistes i ajudava a crear editorials, i un altre Carner íntim, preocupat i pessimista. En la meva memòria l’optimisme oficial de Carner contrasta vivament amb el pessimisme de Carles Riba”.
No us perdeu la resta de l'entrevista de Bernat Puigtobella a Manuel Duran, exiliat republicà i professor emèrit a Yale, a Núvol.
Diu Carles Riba a López-Picó, carta del 1922: "tenim, tant la vostra generació com la meva, la responsabilitat a sobre d'haver fet creure a una multitud de minyons (...) que un poble no pot viure sense rossinyols, o pitjor encara, que amb rossinyols sols ja es pot viure." [via @XeniaBussé]
"La situation politique de notre pays n’est pas, malheureusement, normale. Notre action culturale et politique, qui s’était developpée jusqu’ici avec une liberté presque absolue, est à nouveau très serieusement limitée comme résultat des évènements révolutionnaires du mois d’octobre dernier. Malgré les difficultés de l’instant, bien qu’il ne nous sera peut être pas possible de vous offrir le programme que nous avions preparé, nous tâcherons de faire de notre mieux pour suivre l’exemple des douze magnifiques réunions précèdentes."
És un fragment de la carta adreçada pel PEN Català als escriptors d'arreu del món que havien d'assistir al Congrés internacional del PEN que va tenir lloc a Barcelona al mes de maig de 1935, amb consellers de la Generalitat empresonats i el president del PEN Català, Pompeu Fabra, acabat d'alliberar d'un vaixell al port.
Avui, vuitanta-dos anys després, arriben a Barcelona experts en organitzacions culturals i literàries internacionals per al seminari acadèmic "Polítiques de l’esperit: internacionalització de la modernitat hispànica a la primera meitat del segle xx" i em fa gràcia (per dir-ho d'alguna manera) constatar que els podríem donar la benvinguda llegint-los el vell text escrit pels Millàs-Raurell, Carles Riba, Marià Manent i companyia. Anem i tornem, i tornem i tornem.
Què més pot demanar el filòleg internacionalista? Jordi Llovet citant Bourdieu i argumentant que la idea de camp literari s'aplica de primera al cas i el moment de Carles Riba, i que això ho mostra molt bé el llibre recent del benaurat Carles-Jordi Guardiola, Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (Edicions 3i4). Se'l comprin.
(...) Quan aquest camp ha quedat prou aclarit i dibuixat, llavors encaixa tot, o gairebé tot, més enllà del geni dels uns o la capacitat migrada d’uns altres; llavors s’eleva, en el panorama de la història, no solament un període d’aquells que agraden tant als historiadors de la literatura formats en l’escola molinera, sinó una geografia global: política, econòmica, cultural, educativa i religiosa (almenys tot això), en què es creuen les vides i les fidelitats, els exilis i les connivències, el catalanisme i l’estètica literària, les aficions dels públics i els seus desdenys. (Per exemple: Sagarra i Riba no van tenir una relació difícil solament a causa de la seva diferent actitud davant el franquisme, ni tan sols pel fet que l’un fos petit esquifit i lleig —m’ho va dir en Riquer—, i l’altre gros, expandit i simpàtic —m’ho va dir el seu fill—, sinó també perquè Riba tirava a l’obra intel·ligent i perfecta —com Valéry— i l’altre es delia per l’èxit popular i la solvència econòmica.)
Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’alba.
Xavier Febrés explica avui al seu blog amb detall i coneixement de causa que aquests versos esplèndids de Carles Riba els va escriure i els va oferir el futur estadant de Bierville a la ratlla de la frontera i de la guerra a Antonio Machado al Mas Faixat, pocs dies abans de la mort de l'autor de Soledades.
Sóc a Palma al congrés internacional "La poesia en la contemporaneïtat: reptes genèrics, identitat i incidència pública", organitzat pel grup LiCETC i les universitat de les Illes Balears, de Santiago de Compostela i de Vigo, i dirigit per Margalida Pons.
Demà, tot parlant sobre "El retorn dels versos. Presència pública i reinstitucionalització de la poesia i els poetes catalans al darrer terç del segle XX", hi comentaré imatges com aquestes:
Carles Riba, sobre la poesia: "Donar el nom de les coses, que és com definir-les, però amb un màxim de llum en un mínim de matèria expressiva" (1921).
Jordi Nopca i Jaume Coll ens recorden avui al diari Ara que al 2014 fa cent anys de la publicació d'Auques i ventalls de Josep Carner (en edició de tres-cents exemplars pagats per l'autor). Apuntem que 1914 també va ser l'any en què va aparèixer un dels grans llibres de la poesia lírica catalana: La paraula en el vent, complementari (per divers) de les Auques... i, tot i que menys conegut, extensament reeditat d'ençà que va entrar en el circuit de lectura escolar.
Carner té ja trenta anys quan publica La paraula en el vent, i encara és solter (tot i que ho serà per poc temps més). Tal com ha estat apuntat per diverses fonts, darrere de la "història planyívola d'amor" que el llibre recrea d'alguna manera hi ha un enamorament real, diuen que escapçat pel pare d'ella (germà de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner). Enamorat o desenamorat, segons Carles Riba Carner aporta a la poesia catalana amb aquests versos “l'assenyat lirisme de la cançó anglesa”.
Oh Amor, ensenya’m una veu novella
de poesia: no la fressa bella
de l’aigua al vent, o copejant esculls;
seré content de gràcia més senzilla:
dóna’m el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.
J. Carner, "Vora la mar és nada", fragm.
Avui comencen els actes de commemoració del norantè aniversari del PEN Català, l'organització de la qual Carles Riba digué que hi feien "d'una mena d'ambaixadors intel·lectuals de Catalunya i de la seva fe republicana i de la seva voluntat de permanència com a valor espiritual en el món".
Cap a la Biblioteca de Catalunya hi falta gent, doncs, a veure l'exposició...
"Carles Riba, de tots els homes de la meva generació, ha estat un cas a part. A part en el sentit d'una moralitat literària estricta; ningú com ell no ha provat aquella mena de tortura de la responsabilitat de la lletra que s'escriu. D'aquesta responsabilitat, Carles Riba n'ha fet un culte ferocíssim, implacable. És curiós, perquè Carles Riba, com jo mateix, vàrem començar a treballar en un moment una mica desgavellat, ple d'improvisacions, en el qual el bagatge acadèmic que dúiem els escriptors catalans era gairebé nul. A ell, com a mi, com a tots plegats, ens va influir d'una manera decisiva Josep Carner. Carner tenia deu anys més que nosaltres, havia estat el gran estassabarders —que dirien a l'Empordà— de tota la carrincloneria, de tota la imbecil·litat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s'estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d'un coll net i d'una camisa neta, per a poder presentar-se entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi. Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps un home de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d'una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d'un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d'importància."
Josep M. de Sagarra, "Carles Riba", Mirador, 21-V-1931 (aplegat a L'aperitiu)
Fins i tot un observador desapassionat haurà d’admetre que la Institució de les Lletres Catalanes té una relació tirant a dramàtica amb els autobusos. Si un matí de gener de 1939 els seus responsables i treballadors van fugir a l’exili dalt del bibliobús de la Generalitat de Catalunya (un servei gestionat per la Institució), ara sembla que serà un òmnibus (el nom de batalla donat a la llei de lleis que prepara el govern d’Artur Mas) el que s’endurà la Institució en aquest cas al llimb d’un despatxet del Departament de Cultura reordenat.
La Institució de les Lletres Catalanes (ILC), creada pel govern de Lluís Companys la tardor de 1937, va ser un dels organismes més actius i reconeguts de la Generalitat republicana. L’any 1987, un acord entre les associacions d’escriptors i el Parlament va tornar a establir-la com a entitat autònoma amb la funció de promoure i difondre la creació literària en llengua catalana. Punt de trobada, doncs, d’administració i sector. Però el debat sobre què han de promoure i què han de deixar estar els governs és tan antic com l’anar a peu, i quan arribem als intangibles l’assumpte s’embolica... Un excel·lent escriptor no català que ha escollit el català com a vehicle d’expressió (encara es donen aquestes paradoxes) em recordava l’altre dia que Convergència no ha sabut mai gaire què fer amb la cultura i el PSC no ha sabut mai gaire què fer amb la llengua: ara que a la conselleria i al Parlament sembla que es poden sumar les dues experteses devem ser en el moment històric idoni per donar un pas endavant i oblidar-nos de les iniciatives públiques que combinen llengua i cultura. Com ara la Institució. Per què, en un país com Catalunya, on llengua i literatura com tothom sap no han tingut ni tenen cap importància, ha d’haver-hi una ILC? Que potser tenim un Institut d’Estudis Antàrtics? Oi que no? Doncs si no tenim glaciars i pensem que art i llengua s’autoregulen, optem per ser normals com no sé gaire qui i avall que fa baixada.
Que no tremoli l’espasa
L’aposta del govern de la Generalitat és valenta i arriscada. Precisament per això els caldrà ajuda: en les properes setmanes serà bàsic el suport dels cent trenta-quatre parlamentaris que, al costat d’Artur Mas, i seguint el previsible entusiasme d’Albert Rivera, paladí de la desregulació lingüística, hauran de votar l’anomenada llei Òmnibus. Que no es deixin influir, si us plau! Els sentimentals de sempre evocaran la llarga història de la Institució i citaran noms com Carles Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió, Joan Oliver, Francesc Trabal, C.A. Jordana, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Feliu Formosa, M. Antònia Oliver, Josep M. Benet i Jornet, Josep M. Castellet, Francesc Parcerisas. Que el talent no estovi els nostres parlamentaris! Els crítics els diran que la Institució és un dels pocs espais de trobada amb l’administració del món de la creació i les lletres. Hauran d’escoltar els raonament sibil·lins dels que no voldran entendre què té a veure la literatura amb una “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat económica” (ni com és que la mateixa llei allibera les carreres de motos en espais naturals protegits i despenalitza la captura de caderneres). No defalliu, parlamentaris, no us els escolteu: esbandir la Institució pocs mesos abans que faci 75 anys és un bon gest simbòlic. Generarà sens dubte un rebrot de l’activitat econòmica en un país on les entitats i els programes de promoció de la lectura perjudiquen greument la indústria editorial. Que no us tremoli el pols! Us parlaran d’anades d’escriptors a les escoles, d’una base de dades única, de festivals de poesia amb un pressupost mínim... Ca! Vosaltres brandeu l’Excàlibur de l’aprimament i la reactivació sense debilitat socialdemòcrata, sense llagrimeta nacionalista. Fora la Institució. El pes de la història i el donar veu a la societat civil ja han fet massa mal al nostre país: la ILC va néixer precisament de la vocació d’articular escriptors i administració. Han calgut una guerra, una dictadura, una transició i diversos governs en democràcia perquè l’administració catalana actual arribi a la conclusió que ja no té sentit articular-se amb ningú, ni promoure institucionalment la literatura pròpia. Perquè la Generalitat entengui que és molt millor deixar que els artistes volin sols sense proteccions innecessàries, com les caderneres. Escapcem doncs sense dubtar-ne la Institució de les Lletres Catalanes. Però escapcem-la de veritat, persiana avall, sense mitges tintes oficialistes: així els escriptors i els lectors no haurem de patir durant anys un fantasma amb el seu nom, i la podrem potser refundar des de la societat civil quan la trobem a faltar. Potser hi convidarem i tot una administració futura que valori diàleg i patrimoni i que hagi recuperat el sentit d’estat. Si un país és una cultura, com ha dit algú, la llei Òmnibus és l’oportunitat perfecta per aclarir el panorama alliberant un organisme que la tardor de 1938, amb motiu de l’Exposició del Llibre Català organitzada a Londres, va fer escriure a la premsa: “entitats com la Institució de les Lletres Catalanes honoren elles soles un país i un govern”.
Publicat a El Periódico, 13-VI-2011
Aquí, en castellano
MÉS
Bloc Òmnibus de Cultura
Màrius Serra, "¿Ómnibus gratis?" (La Vanguardia)
Lluís-Anton Baulenas, "L'òmnibus i les lletres catalanes" (El Público)
Maria Barbal, "La ILC no pot desaparèixer" (Ara)
Miquel Àngel Llauger, "En defensa de la ILC" (Diari de Balears)
Josep M. Fonalleras, "Un dofí engabiat" (El Periódico)
Josep-Francesc Delgado, "Un cop a les campanyes de lectura pública" (El 9 Nou)
Jaume Cabré, "La ILC no pot desaparèixer" (Ara)
David Figueres, La ILC en perill (Els dies i les dones)
Toni Sala, "El meu article a favor de la Institució de les Lletres Catalanes" (El Punt)
"Una llei òmnibus amb càrrega ideològica" (El Periódico)
"Malestar entre la gent de cultura..." (VilaWeb)
"Manifiesto en defensa de la ILC" (La Vanguardia)
L'estudi de la literatura contemporània s'assembla a tenir i atendre una parada de fruita, secció cireres... Buscant un retrat de la traductora i crítica Paulina Crusat per a un article en curs, vaig a parar a una frase de Carles Riba avui oportunament centennial sobre Maragall i els maragallians:
"Benvolguda amiga Paulina: Dintre pocs dies li enviaré la meva antologia de Maragall; del Maragall poeta, s'entén. Tiro de gola –com deien abans en català– contra els maragallians, aquests petits esteticistes de l'enfebrada puresa, per fer ressortir més pura la grandesa del Maragall major." (carta de 15-IV-1954).
MÉS
Un bloc nou sobre Maragall (d'Ignasi Moreta)
"Estimat Vinyoli: Hi pot haver pau al món! Sóc darrera una finestra rilkiana, que em retalla un paisatge d'estampa: un llarg herbei amb coloms blancs, travessat per un rierol amb cignes, arbres tardorals sobre un cel blanc, uns cottages mig ocults al fons; passa un estudiant amb la seva togueta, llegint; un ciutadà pesca com Chamberlain el dissabte a la tarda. Tot és dolç, ordenat, amable i alegre, àdhuc dins la boira humida com ahir –la nostra primera gran boira anglesa, que ens esperava al pati de Christ's College– amb el fantasma de Milton." Qui parla és un Carles Riba a la quarantena, momentàniament escapat per invitació del PEN anglès dels bombardejos barcelonins, i escriu des de Cambridge a un joveníssim Joan Vinyoli el 16 de novembre de 1938.
Setanta-un anys després, Riba i Vinyoli tornen a coincidir. Ahir va tenir lloc a l'Arts Santa Mònica, amb l'excusa dels vint-cinc anys de la mort del poeta, un col·loqui-homenatge a Vinyoli organitzat per la Generalitat, i l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar una placa a la casa del poeta, al carrer Castellnou. El col·loqui, a més, tindrà continuïtat tot al llarg de la setmana a partir de les aportacions dels estudiants de la UOC però obert al públic en general (el trobareu aquí). I just aquests dies l'Institut d'Estudis Catalans i l'Aula Carles Riba organitzen a la seu de l'IEC i a la Universitat de Barcelona el III Simposi Carles Riba.
Com si les xifres dels anys no hi fossin, o no comptessin, reprenem la carta de Riba des de Cambridge: "Deurem ésser a Barcelona entre el 5 i el 12. Continuarem. No poso, doncs, punt final, perquè tot just he començat." I continuem. Sense punts finals.
El temps passa i això no obstant se sosté en alguns noms, en determinades instantànies. A la fotografia que ara evoco hi ha un llarguíssim seguici en blanc i negre que ocupa tot el pont de Vallcarca i, al capdavant, els joves Joan Triadú, Jordi Mir, Joaquim Molas i Macià Alavedra duen un taüt a l’espatlla. Som a l’estiu de 1959 (l’any de l’afer Galinsoga i de les primeres emissions de TVE des de Miramar), i l’home que porten a enterrar és un escriptor: Carles Riba. Un escriptor català i doncs, llavors, un silenciat, però tot i així hom l’acompanya en la darrera caminada com si es tractés d’una figura, com s’havia acompanyat cinquanta anys abans Verdaguer o s’havia d’acompanyar Espriu o Martí i Pol vint-i-cinc, cinquanta anys més tard.
Aquests dies commemorem la mort ara fa mig segle de Carles Riba. Ahir la Universitat de Barcelona va inaugurar el curs acadèmic amb una lliçó sobre "Riba i la Universitat" i aquest mes i el proper altres actes celebraran l’efemèride. El tret de sortida de tot plegat va ser a internet: a l’estiu un grapat de blocs van penjar entrades evocant la data i la figura del poeta. Riba, doncs, no ha estat oblidat, tot i que una visita a les llibreries del país a la recerca dels seus llibres no resulti especialment encoratjadora. Però amb quin autor no actual (i amb novetat recent al mercat!) no passa avui el mateix? Aquell 1959 Riba era la columna damunt de la qual s’alçava el prestigi de les lletres catalanes a l'interior. El seu nom provenia dels temps d’abans de la guerra i s’havia anat trenant amb els de la Fundació Bernat Metge, la Institució de les Lletres Catalanes i el PEN (el seu discurs "Als escriptors del món", llegit al congrés internacional de Praga de 1938, encara avui esborrona), amb l’exili, el retorn, l’Institut d’Estudis Catalans (que presidí) i els "Congresos de Poesía" de Segòvia i Salamanca, amb el precari diàleg amb la intel·lectualitat espanyola no feixista del moment.
En vida, sobretot en el silenci cultural dels anys cinquanta barcelonins, Riba va exercir un discret mestratge que va acabar erigint-lo en referent. A la seva mort, encara relativament jove, la perdurança de la seva influència com a hel·lenista, com a crític i com a poeta va restar assegurada per l’admiració de gent com Joan Triadú, Manuel Balasch, Frederic-Pau Verrié o Josep Pedreira (editor de Salvatge cor, que rebatejarà amb el nom del poeta el premi més prestigiós del moment), als quals s’aniran afegint Carles Miralles, Carles-Jordi Guardiola (compilador d’una joia amagada: l’epistolari ribià), Enric Sullà, Jaume Medina o Jordi Malé. A finals dels seixanta se’n publica l’obra completa i un extens volum d’homenatge, apareixen després un bon nombre d’estudis i monografies i, ja en els vuitanta, Edicions 62 inclou Riba als "Clàssics catalans del segle XX", les Elegies de Bierville s’incorporen al cànon escolar i el seu nom entrarà a la llista de carrers, instituts i biblioteques públiques… Poeta de primera en un segle d’or, crític de referència, articulista intens: els lectors exigents no l’hem mai obviat, com no es pot obviar la versió de l’Odissea que traduí amb passió i rigor. Al cementiri de Sarrià, una estela clàssica esculpida pel seu amic –exiliat com ell– Joan Rebull evoca sota el sol d’aquest octubre del 2009 la suspensió de temps i estils al voltant dels grans noms, dels notables d’una cultura. I apunta amb discreció que mig segle no és res, per a alguns.
-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 7-X-09
Versión en castellano
És sabut que un dels moments de pànic dels poetes (bé, d'alguns poetes) és quan ens pregunten allò de què és per a nosaltres la poesia. Certament, hi havia Gabriel Celaya que hi veia un arma cargada de futuro, i recordo haver llegit per alguna banda que Gabriel Aresti l'associava amb un martell. Cap de les dues no és que em serveixi de gaire. També hi ha la tòpica fugida d'estudi becqueriana, però aquesta encara val menys...
Dijous passat, el Quadern d'El País va dedicar les seves pàgines destacades a una enquesta urgent sobre el gènere i, a banda de les potser inevitables patinades megalòmanes, hi destaca el punt de vista de Jaume Sisa: "Gamoneda, parlant de Benedetti, ha dit que la poesia no és això, que està bé, però que no és això. Hi ha molts tipus de poesia ; jo, entre la que està a frec de la quotidianitat —Benedetti, un poeta per a cantautors— i la que ho està amb la metafísica i el que és innombrable —Valente, el mateix Gamoneda—, em posicionaria entremig, en una síntesi galàctica". No sé si la solució és una suma o una síntesi, ni si la síntesi bona fóra la galàctica, però em consta que n'hi ha molts que ens agraden (segons quan i per a què) tant Benedetti com Valente o Gamoneda (i Riba i Salvat-Papasseit, per entendre'ns, o Ferrater i Estellés). A més, a alguns ens incomoda especialment la fal·lera d'uns quants, quan no saben com definir els límits d'una cosa, per començar dictant lleis d'estrangeria sobre tot el que no és (poesia, en el nostre cas). A banda de les paraules de Sisa, la perla de les pàgines del Quadern són les declaracions de Feliu Formosa, que inclouen una excel·lent definició del que sí és la poesia, viable i del tot assumible, amb només tres paraules: música i metàfora. Així de simple i de clar. I de ric. Música i metàfora. (Per al que no és, adreceu-vos als aiatol·làs habituals.)
[Parlant de poesia, no us perdeu l'acudit de la setmana: ¿quan se celebra al Palau el Festival Internacional de Poesia, per celebrar que enguany celebra els seus 25 anys? Dimecres al vespre, que no sé què més passa. Eso es... vista, que dirien els Luthiers.]
Dia Mundial de la Poesia
Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
i un cloqueret feliç.
La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
i minva cap al mar.
¿Quin moviment humà pot encara desfer
l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
sense un plany pel seu mal?
Carles Riba, Segon llibre d'estances (1930)
Entrades
Comentaris
