Aquesta sensació incòmoda de festival de final de curs en tants tinglados literaris. I que em perdonin, com sempre, les excepcions. Quan la literatura, que és en essència i per definició per als altres, per a l'altre lector, acaba sent per a nosaltres, per a la colla pessigolla.
"Què significa això que anomenem 'literatura catalana'? En un context de mobilitat i multilingüisme creixents, ¿com podem mirar d'entendre com es configuren les lletres catalanes"... Cesca Castellví Llavina ha fet una llarga ressenya de Literatura, llengua i lloc. Termodinàmica aplicada a les pàgines de llibres d'El Punt-Avui, i la titula "Literatura entròpica".
A la Regenstein, per entre rengles de prestatgeries. Llibres, llibres i més llibres sobre "Cultural Heritage". Enlloc no hi apareix la literatura. Curiós.
Que diu el diari que d'aquí a unes setmanes surt això! En català i en castellà a Anagrama, a la col·lecció Nous Quaderns/Nuevos Cuadernos. Textet de presentació:
La concepció i l'estudi de la literatura sovint remeten a un sistema tancat i estable. Això era comprensible al s. XIX, en el context de la "primavera dels pobles", però ja no som en aquell escenari. Avui, l'estudi tradicional de la literatura entès com una combinació d'exegesi textual i vides de sants no serveix per explicar com i per què segueix sent una activitat social i cultural significativa. Literatura, llengua i lloc es demana què passa avui en la confluència d'aquests tres elements en un món accelerat i canviant, i ho fa aplicant-hi els principis de la termodinàmica.
Què feu el 6 de març? La gent del projecte ESCORE sobre escriptors, comunitat i reconeixement ens n'anem a Lisboa a escoltar l'Helena Miguélez-Carballeira, i a xerrotejar al seminari "Cânone e periferias".
Si us interessen les figures de Montserrat Roig o M. Aurèlia Capmany, ara podeu llegir en obert la meva peça " Mort i posteritat públiques de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig", que forma part del dossier sobre l'ús pòstum de les figures literàries a l'esfera pública, coordinat pels professors Helena Buffer i David Cao al darrer número (consultable en obert) de la revista de la catalanística a Alemanya, Zeitschrift für Katalanistik. L'article comença així:
Quan pensem en les pràctiques de commemoració dels nostres escriptors i escriptores, el primer que ens ve a la ment són probablement les activitats institucionals (premis, medalles, Anys, bateig d’instal·lacions), i no sempre tenim present la importància, en paral·lel, de tot allò que passa a (i gràcies a) la societat civil, entesa en el sentit més ampli: lectors individuals, associacions culturals, editorials, mitjans de comunicació, partits polítics... Els casos de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Roig il·lustren molt bé la combinació (i la interacció) d’aquestes dues esferes. Com il·lustren també molt bé el treball conjunt i la complicitat entre dues escriptores a favor de la transmissió de la memòria col·lectiva. Tot evocant les paraules de Joseph Brodsky (sobre Nadezhda Mandelstam) que encapçalen el nostre article, consignades a Digues que m’estimes encara que sigui mentida –paraules que Josep M. Castellet reprendrà a la seva aportació al llibret publicat per la Generalitat poc després de la mort de Roig (Homenatge, 1992)–, Montserrat Roig subratlla que els lectors, posseïdors dels mots, desafien la finitud, i reprèn Brodsky dient que el lector, que la lectora «recorda perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria». Aquest desafiament de la finitud i el paper en això de la memòria era compartit per M. Aurèlia Capmany, qui tanca així les memòries assagístiques Pedra de toc: "Per això m’adono que per defensar-me de tanta destrucció que em volta no tinc altra arma que la memòria. I recordaré, recordaré mentre les meves cèl·lules grises –com diu el meu amic Hèrcules Poirot– funcionin. Afortunadament, endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina" (Capmany, 1974: 185). Capmany i Roig, Roig i Capmany, són dos bons casos per a l’estudi de la repercussió pública que van tenir les seves morts, i com s’ha mantingut (o no) la memòria de les dues escriptores en la posteritat dels trenta anys transcorreguts d’aleshores ençà. Però ho són també pel fet que ambdues morts –i les dues figures– van estar relacionades, i són relacionables: parlem de dues escriptores pertanyents a dues generacions diferents (una d’adolescent va anar encara a l’Institut-Escola de la Generalitat republicana; l’altra coneix la primera també en l’adolescència, el 1961, com a professora seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) amb un paper destacat en tots dos casos en la literatura catalana dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX. I quan parlo d’un paper destacat no ho dic per cap galanteria o deformació acadèmica: com veurem més endavant, la mort de totes dues escriptores va ser notícia de primera pàgina al diari, i el nom de totes dues apareix i reapareix amb una certa regularitat en la societat barcelonina i catalana. Des d’aquest punt de vista, M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig ofereixen dos excel·lents casos d’estudi del que Marijan Dović i Jón Karl Helgason a National Poets, Cultural Saints (2017) anomenen el cultus als escriptors morts: és a dir, la producció i reproducció d’estatus canònic. La gestió del cultus la fan no els propis escriptors sinó postuladors i postuladores que generen, articulen, estableixen i difonen un estatut canònic nou per a determinats escriptors (en aquest cas, escriptores). Dović i Helgason subdivideixen el cultus en una primera fase de producció i una segona de reproducció de l’estatus canònic (Dović & Helgason, 2017: 81–96). A la primera, hi inclouen les relíquies (enterrament, restes, memorabilia), els memorials (monuments i plaques), l’escriptura (publicació d’obres completes i d’edicions crítiques, fons documental de l’escriptor/a) i la confirmació (bateig d’edificis o institucions, segells i monedes, festes oficials). En la segona fase de reproducció hi hauria els rituals (centenaris, rutes, banquets), les apropiacions (exegesis, mantres, mistificacions), la procreativitat (referències intertextuals, imitacions i paròdies, adaptacions a altres llengües i mitjans) i l’adoctrinament (la disseminació a través dels diferents nivells del sistema educatiu). Aquest article, focalitzat en la mort i els inicis de la posteritat literària per a totes dues escriptores, permet fer una primera llista, bastant precisa, dels fets, els elements i els noms propis que podríem relacionar amb aquest cultus en l’establiment de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig com a santes culturals (digueu-ne «figures emblemàtiques» o «autores canòniques», si l’altra fórmula sona estranya) de la literatura i la cultura catalanes del tombant de segle i de començaments del segle XXI. [+]
i com si fos d'avui. Eu hai vist temps que no em plasia res... Qui no ha viscut dies, sense ser presoner, en què res no li agradava i, passat el temps, valora fins allò que l'entristeix? Som potser també una cobla llargament sostinguda, repetida. Composta per Jordi de Sant Jordi, cantada per Raimon (no sencera, ep), conservada en un manuscrit antic.
"Qualsevol escriptor, en qualsevol moment, té una actitud solitària respecte del seu temps, però és una actitud sentida, de ser conscient de quina és la teva tradició i del teu paper aquí. Agamben diu que no escriu pels coetanis, ni pels que vindran, sinó pels morts. Jo m’hi apunto. I ésclar que hi ha aquesta connexió. Potser és que he tingut la sort de tenir força relació amb Perejaume, que és un cas del que diem. I Cornudella! Ell aguanta tota la part de la tradició del Grup 62! El dia que s’acabi Cornudella ja ens podem calçar, eh?", Toni Sala
"La tradició és l'únic que no et pots vendre" (Quadern, El País, 22-V-24): entrevista molt recomanable d'Adrià Pujol a Toni Sala arran de la publicació de Tradició i creació i altres notes sobre literatura (L'Altra Editorial), "una lectura personal de grans escrits de la nostra tradició literària, que és com dir de la nostra riba al mar de la literatura universal".
"La poesia sobreviu perquè obsessiona, i obsessiona perquè és alhora perfectament clara i profundament misteriosa, perquè no pot ser entesa del tot, no pot ser exhaurida."
~Louise Glück, poeta, premi Nobel de literatura
Confondre les quatre coses llegides amb la literatura. A tots ens ha passat, en un cert moment. Llavors alguns, en seguir llegint, vam entendre o assumir (o entendre i assumir) que allò duia a un defecte de perspectiva. I altres no.
Demà dimecres a la tarda al Park Güell, a la Casa del Guarda, farem (ben asseguts) un itinerari literari il·lustrat: "El Park Güell i l'atracció de la muntanya". Organitzat pel Museu d'Història de Barcelona dins del cicle "Diàlegs al Park Güell".
.
L'objectiu de la poesia és fer tornar el que ens és familiar al seu estranyament original.
--Charles Simic
MÉS
Obituari de Simic a The New York Times.
Més Simic al F l u x.
No vaig conèixer Gabriel Ferrater. Però cada vegada que llegeixo aquest poema, o el llibre de Carner que hi menciona, sé que llegeixo el que ell llegia, que dic per dins el que deia i m'aturo on s'aturava. Així anem fent una literatura, una cultura: mots compartits que diem i ens parlen. Com una pàtria.
Josep Carner
En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
Gabriel Ferrater, Menja't una cama (1962)
Em miro les fulles acimades en un racó del porxo i em pregunto com hi han anat a parar. Després torno a llegir paraules solemnes sobre la literatura arreu i tota i sempre. A l'altaveu, els Decemberists canten "But we're travelling on/ Sold for a song/ We're travelling on/ And it won't be long". Es pot entendre menys i més alhora?
Segons el Babelia i el reportatge que hi signa Javier Rodríguez Marcos, ("1922, el año de la revolución cultural"), enguany fa justament un segle "James Joyce, T. S. Eliot, Ludwig Wittgenstein y Virginia Woolf firmaron sus obras capitales en un mundo devastado por la guerra y la tiranía. Con ellas cambiaría el rumbo de la novela, la poesía y la filosofía modernas. Cien años después de su publicación, regresamos a ese 'annus mirabilis de la cultura occidental' (...). El Ulises de Joyce, La tierra baldía de Eliot y la traducción del Tractatus logico-phillosophicus de Wittgenstein vieron la luz en 1922. Eran obras muy distintas, pero también tenían mucho en común. Todas surgieron después del cataclismo de la Primera Guerra Mundial, con el que termina de una vez por todas 'el mundo de ayer', que diría Stefan Zweig, y arranca simbólicamente el siglo XX". A la llista hi falta pel meu gust un fet clau, i paral·lel als que s'hi citen: la fundació l'any abans del PEN Internacional... i el 1922 del PEN Català (perquè ell sabés això darrer i El País en deixés constància ja hauríem de viure en un altre món), bellament entrellaçades a la coberta del llibre commemoratiu distribuït arreu del món.
Tu parles (escrius, vull dir) i poca gent escolta. Oh, quina pena. És normal, vull dir: tots parlem alhora. Has de seguir parlant, o callar de tant en tant i reprendre llavors el discurs, o escoltar tu els altres, o recuperar les coses antigues, o parlar mirant en una altra direcció. Però alhora, sempre alhora. Perquè la literatura també és un gran, un immens concert... de jazz. A l'aire del temps i sense director.
"Quan llegeixo un llibre o jutjo poemes en un concurs busco versos que parlin amb mi, que em diguin alguna cosa, no que cometin un acte de literatura."
--Billy Collins, en diàleg amb Stephen Enniss al Harry Ransom Center sobre el seu nou llibre, Whale Day and Other Poems (3-XII-20)
TIRALLONGA
Podríem fer, d’entrada, el que diem que fem o farem i no fem. Dedicar el 2 % del pressupost de la Generalitat a Cultura. Donar suport efectiu a editors, llibreters, traductors i autors (amb crèdits, ajuts i encàrrecs; no amb un altre Pla de Lectura i la foto consuetudinària). Crear i dotar una xarxa de biblioteques escolars i de promotors de la lectura. Duplicar les retribucions en actes públics vinculats a la literatura (presentacions, lectures, festivals, conferències, taules rodones, jurats, articles, pròlegs), i exigir aquestes tarifes dignes com un requisit a qualsevol organització o entitat que tingui relació amb l’Administració, com l’Institut Ramon Llull exigeix un contracte amb el traductor a qualsevol editorial estrangera que demani un ajut. Posar en marxa programes de llibres a TV3 (més d’un alhora). Finançar generosament Espais Escrits, el Centre d’Art i Natura de Farrera, la Viquipèdia o Llegir en Català, i no duplicar mai des de l’Administració el que la societat civil tira endavant amb encert i esforç. Dissenyar un pla de beques a l’estranger i estades de formació per a joves escriptors, i un pla de publicació de clàssics literaris descatalogats amb els editors interessats o, si no n’hi ha, amb una Editora Nacional not-for-profit. Prohibir que els càrrecs públics prologuin llibres, facin conferències, comissariïn anys i inaugurin exposicions. Coordinar-se amb les altres administracions estatals per a una circulació fluïda dels productes literaris en les cinc llengües de l’Estat. Coordinar les administracions dels territoris de parla catalana per a una circulació fluïda dels productes culturals en català (això inclou TV3, és clar, però també els llibres publicats a Palma, a València, a Perpinyà i a Lleida). Ei, si pot ser.
I llavors, quan passi tot això que se
suposa que ja passa, llavors podrem obrir el meló de com ha de ser la
cultura de demà pel que fa a la literatura.
JS
Entrades
Comentaris
