La platja de la Barceloneta, en una fotografia de Wolfgang Weber de cap al 1927. És l'any d'El somni de Tomàs Garcés. Fa poc que ha mort Salvat-Papasseit i aviat s'inaugurarà a la ciutat l'Exposició Internacional. El PEN Català i la Llibreria Catalònia s'obren pas. Josep Pla publica Relacions, i Carles Riba, Els marges.
Un govern inquiet faria servir imatges així per promoure Barcelona.
(via @CatalunyaColor)
Us deixo l'enllaç a tres entrevistes extenses (cosa poc habitual, darrerament) i interessants amb escriptors catalans publicades aquests dies:
- Lourdes Toledo ha conversat amb l'assagista, poeta i dietarista Enric Sòria, a cavall entre València i Barcelona, per a eldiariocv.es ("Des de Barcelona València no es percep i punt"). Ho podeu llegir aquí.
-Joan Safont entrevista a Elnacional.cat ("La literatura moderna en català neix als diaris") el també assagista i dietarista Antoni Martí Monterde amb motiu de la publicació de París, Madrid, Nova York. Les ciutats de lluny de Josep Pla (Tres i Quatre), premi Joan Fuster 2018, i Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i de la reedició de L'erosió (Minúscula).
- Finalment, Julià Guillamon ha cedit a Núvol una entrevista feta als anys vuitanta a Joan Brossa ("No cal disfressar-se de poeta"), com una mena de bonus track del seu recent Deu entrevistes (Comanegra). També Betevé ha fet pública en obert una bona conversa brossiana filmada.
 |
| Foto: Pere Virgili |
En un extrem de les retòriques possibles hi ha, per exemple, la selecció d'adjectius que fa Josep Pla, i a l'altre coses com aquesta que desarma els lectors competents en un mupi de l'exnoucentista Passeig de Gràcia.
Per a la propera vegada que algun ruquet parli de Josep Pla i el feixisme italià (i no sé si també per rellegir-ho ara mateix a Barcelona a alguns, ai): "Estic una mica tip d'Itàlia i de patriotisme. Aquesta gent són com els alemanys abans de la guerra. Tots fan cara de carn de canó." [carta a Pere Pla, 8-XII-1922]
Un subratllat dedicat als que llegim i ens complaem en les frases curtes i les sentències, i els que parlem dels llocs (ara aquí de Chicago i el Midwest, per exemple) així en general. Escriu Josep Pla des de Gènova el 1922 al seu germà Pere, que li deu haver parlat de la idea d'anar a Amèrica a buscar fortuna:
Peter Bush, hispanista i traductor, que acaba de veure publicada la seva versió d'Incerta glòria de Joan Sales (Uncertain Glory, MacLehose Press, 2014), diu un seguit de coses ben interessants en una entrevista de Valèria Gaillard a El Punt/Avui. Voldria subratllar-ne sobretot la idea que autors com Josep Pla, Mercè Rodoreda o Joan Sales canvien la mirada i la perspectiva sobre Espanya d'un estudiós (i dels estudiants!) i, d'aquí, sobre els estudis hispànics. Que els llibres de Pla, Rodoreda o Sales donen una versió i una perspectiva noves (tres versions i tres perspectives noves) de la cultura peninsular. Visions necessàries, de fet, per entendre bona part del que passa (i el que deixa de passar) al segle XX a la península que Orwell, Hemingway i tants d'altres van voler venir a conèixer i van deixar escrita als seus llibres:
Quina és la seva experiència en la traducció del català?
Vaig començar en el món de la traducció com a hispanista, i he traduït Juan Goytisolo i Juan Carles Onetti, per exemple. Estudio la literatura espanyola des dels anys 60. Va ser quan vaig arribar a Catalunya fa onze anys que vaig començar a interessar-me per la literatura i la llengua del país. Va ser tota una sorpresa llegir autors com ara Josep Pla o Joan Sales, uns prosistes magnífics que tenen un valor literari i artístic de nivell internacional. Personalment vaig fer aquestes lectures i em va canviar la perspectiva que tenia sobre la literatura a la Península.
En quin sentit?
És curiós que Barcelona sigui el centre de la indústria editorial espanyola i en canvi es conegui tan poc la literatura que s'escriu en aquesta capital, i que els seus autors no es llegeixin fora dels Països Catalans. A l'estranger, si més no en el món anglosaxó, no es coneixen Joan Sales, Mercè Rodoreda, o Josep Pla... o potser només es coneix La plaça del Diamant de Rodoreda i para de comptar. Els estudiants d'hispàniques haurien de llegir aquests autors perquè són escriptors que tenen una perspectiva molt diferent de la dels escriptors d'Espanya dels anys 20, 30 i 40.
Quina és la diferència?
Bàsicament de referents. Sales, per exemple, va traduir Dostoievski i Stendhal. Va sortir una ressenya d'Incerta glòria que el comparava amb Georges Bernanos i Jean François Mauriac, i crec que tots integren una escriptura catòlica, però en el cas de Sales també catalana i republicana. Donen una versió de la cultura hispànica que és necessària per entendre la cultura del conjunt de la península. Però a Anglaterra amb prou feines es coneixen. Només un 3% dels llibres publicats al món anglosaxó són traduccions.
"Peter Bush. Traductor: 'Sales és un contrapunt a Hemingway'", El Punt/Avui, 24-XII-14
O Pujol i Catalunya. O Comadira i Sala (i Carner). De què tracta el Nadal, si no? Bé, doncs quan un escriptor com Narcís Comadira sap enllaçar l'article nadalenc anual ("Nadal", publicat a l'Ara d'ahir) amb el cas Pujol, amb el darrer llibre de Toni Sala, amb el futur de Catalunya i amb Gaziel, Pla i Carner, què volen que els digui, jo crec que el millor i el més just és citar-ho in extenso:
«De cara a preparar-nos per a tota l’allau mediàtica que provocarà el judici als Pujol, les seves declaracions, els secrets que mai no sabrem, els recomano un llibre extraordinari: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny, de Toni Sala. Sala va tenir una breu relació amb l’expresident, el va visitar a la seva oficina expresidencial, li va fer preguntes i, de tot plegat, en va publicar un article a la premsa. Ara repassa aquell article i les seves circumstàncies en aquest llibre seriós i profund, ple de pensaments sobre el cas i sobre el país. Sala pertany a la generació formada sota el pujolisme, a diferència de la meva, formada sota el franquisme. Per a ell -Pujol va marcar la seva adolescència- s’entén que la data del 25 de juliol sigui una data en què alguna cosa es va trencar definitivament. Per a mi, en canvi, més escèptic simplement per raons d’edat, és simplement una data més que corrobora la meva desconfiança congènita. Aquest llibre de Toni Sala és un llibre inesperat, i un gran llibre, m’atreveixo a dir. I ho dic perquè d’entrada no ho sembla. Escrit seguint els comentaris a la situació que ell mateix feia al seu blog, dia a dia, pot semblar una cosa merament periodística, circumstancial. Però no. Sala és un escriptor seriós, compromès amb l’escriptura fins al fons de tot i cosa que escriu, cosa que té un pes considerable. De fet, el seu llibre, motivat pel cas Pujol, com ell en diu, és un assaig sobre el país i sobre una cosa molt més interessant: la innocència i la culpa. En un cert moment, a propòsit de la carta de l’expresident, interpretada com a document expiatori per molts, parla de Gaziel i de la seva definició de Catalunya com a devoradora de hombres. Escriu Sala: “Carner és la víctima més trista d’aquesta història perquè és, de tots ells -Pijoan, Xènius, Cambó, citats per Gaziel com a devorats pel seu país-, l’home amb una personalitat més profunda. Gaziel, Pla, tots els escriptors de la Costa Brava, jo mateix, som més grecs que cristians. Duem l’escepticisme a la sang i la nostra fe és pagana. De Maragall no ho acabo de saber, però no és el cas de Carner. Carner és un cristià, un redemptor, i la humanitat de la seva poesia transcendeix l’obra de tots els altres. Carner va escriure per als besnéts dels nostres besnéts: va escriure per la futura innocència dels catalans. És l’únic autor que puc estar segur que Pujol no té a les mans en el moment que li fan la foto. L’únic de qui Pujol no es podria enriure a la cara”. Poques vegades he llegit una reflexió tan profunda sobre el país i sobre el cas Pujol. La innocència dels catalans! Abans ha parlat de la cultura: “L’arbre del bé i del mal. La consciència i, de bracet, la culpa. Pujol a darrere el finestral amb un llibre, personalment encara no derrotat”.»
Narcís Comadira, "Nadal" (Ara, 19-XII-14)
Si hi ha un gènere excel·lent i obviat en la literatura catalana contemporània (la poesia és excel·lent i reconeguda) és el del dietarisme, en el sentit més ampli del terme. Però de vegades les elusions pateixen un parèntesi... Com si els hagués convocat o desfermat la bona nova de l’edició restaurada per Narcís Garolera d’un dels referents locals, El quadern gris de Josep Pla, ara mateix conviuen a les llibreries quatre mostres esplèndides de dietarisme contemporani, quatre bons exemples d’aquella antiga saviesa que sosté que en literatura per poder ser personal cal una certa distància. I que per parlar des de dins sovint cal sortir enfora, que per a certa mena de proximitat de vegades el millor és anar-se’n.
Els estic parlant dels darrers llibres d’Enric Casasses, Esteve Miralles, Toni Mollà i Francesc Parcerisas. I els parlo de dietaris però també de distància i d’anar-se’n perquè tots quatre llibres contenen o es basen en un viatge a l’estranger que és clau per al que se’ns hi conta. Una estada professional a la capital de la Xina en el cas del Parcerisas traductor i professor de La primavera a Pequín. Un dietari (Quaderns Crema); un semestre docent a Nova Anglaterra, a Brown University, en el cas del sociolingüista Mollà i Un adéu a la tribu (L'Eixam); una escapada catàrtica a la Toscana a Retrobar l’ànima (Empúries) de Miralles, i finalment el viatge a Escània, al sud de Suècia, a casa de la família d’una jove parella en el Diari d’Escània i Univers endins (Empúries) del poeta Casasses.
Si el dietarisme com a gènere ja duu al seu ADN la fórmula bàsica “jo+sortir del jo”, en aquest cas la casualitat (o no: hi ha ben poca casualitat, al món) ha fet que als quatre llibres de què els parlo el protagonista que transcriu la seva quotidianitat faci en un cert punt la maleta i surti no només d’ell mateix sinó també físicament de la dolça Catalunya (en el cas de Toni Mollà, de la gloriosa València) pàtria del nostre cor. I llavors, allunyats i entotsolats, ve que apareix la bona literatura dels jos.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-II-13
Versión en castellano
MÉS
"Enric Casasses, un model de llengua" (VilaWeb, 13-II-13)
"Esteve Miralles: retrobar l'ànima implica reconèixer..." (Núvol, 18-II-13)
"Francesc Parcerisas: Pequín pel forat d'un pany" (VilaWeb, 12-II-13)
Els diaris informen avui que Destino (ara al Grup 62) reprendrà l'edició dels volums exhaurits de fa anys de l'obra completa de Josep Pla, però que ho farà fent servir la impressió a demanda (per encàrrec)... a partir dels volums antics. Que són, com sap gairebé tothom, farcits d'errades, de vegades incomplets, gairebé sempre indocumentats pel que fa a la procedència (o fins i tot la llengua original) dels textos. Malaurats diners invertits a digitalitzar una obra corcada.
Si volem consolar-nos, ens queda celebrar com cal la constitució, en paral·lel, de la Càtedra Josep Pla vinculada a la Universitat de Girona i la promesa de posar en marxa la recopilació i futura edició de l'epistolari del gran narrador empordanès.
Ara, a les tardes, dóna gust d'anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d'una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.
Llegiu-ho i torneu-ho a llegir, parant atenció a la tria i la descripció dels colors. Poques vegades com en Pla (l'apunt és d'El quadern gris d'ahir) precisió i adequació tenen aquesta singular, lleugera bellesa. I, amb aires de sant Martí, el daurat de la mel final m'ha fet pensar en "Prou sé...", aquell poema estremidor i reconciliat alhora de Marià Manent:
Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de I'alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.
Fotografia de PacoSo
[Per cert: a Llubí, a Mallorca, el quart diumenge de novembre hi fan la Fira de la Mel.]
Amb l'arribada de Sant Jordi i tot el que l'envolta, tinc la sensació que l'obligació d'uns quants és fer sentir enmig de la galerna els noms i les paraules dels altres llibres que ens agraden, títols que per ells mateixos (per raó del gènere, de l'autor, de l'editorial, de la temàtica) tendeixen a quedar-se als marge del corrent principal.
Jo ja tinc damunt de la taula dos llibres que són dues joies i que difícilment veureu demà passat damunt dels taulells: el primer és Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962, la correspondència entre Josep Pla i Josep M. Cruzet editada per M. Josepa Gallofré Virgili. En aquest cas, òbviament, el problema no és pas el nom dels autors (bé, no és pas el nom d'un dels autors), sinó el gènere: les cartes són carn d'especialistes i rarets diversos, però us asseguro que trobareu poques entrades tan directes al món terrible dels anys quaranta i cinquanta per aquests verals... Petit inconvenient: el preu. El segon llibre és Darrere del vidre. Poesia 1972-2002, l'aplec de l'obra lírica publicada fins ara per Feliu Formosa, home de teatre, traductor i, tant com això, poeta: discret, docte, elegant. D'entre les seves Immediacions, aquest desig, o compromís:
Buscar la quietud des d'on s'alci un cant nou.
A l'Avui d'avui, Raffaele Pinto, professor de literatura a la Universitat de Barcelona, escriu un article ("Blog") sobre això que uns quants anem fent. Per a ell, el "fenomen és inquietant i revelador a la vegada". I, al costat d'altres consideracions francament suggerents, de vegades també discutibles, tanca amb una interrogació retòrica que va bé que la faci ell perquè després no diguin que els bloggers lletraferits som uns exagerats, o uns interessats, o uns penjats del cable: "El Quadern gris de Josep Pla, els Cahiers de Paul Valéry, el Zibaldone de Giacomo Leopardi, en aquesta perspectiva (i amb independència de les revisions d'autor que hagin pogut tenir), no serien extraordinaris i grandiosos blogs?"...
Entrades
Comentaris
