EL MEJOR CLUB DEL MUNDO

Cada vegada més el futbol fa oi, també als que ens agrada. 

AUTORITARISMES

L'autoritarisme és com el Real Madrid, o viceversa. Té una estratègia, reescriu la realitat a base de consignes, ha descobert que comprar els mitjans és relativament barat (quan tens molts recursos) i et permet marcar els discursos públics, accepta el sistema mentre li va a favor i el qüestiona i deteriora si mai gosa jutjar-lo, emblanqueix la violència i es mou amb una lògica idolàtrica.

En aquesta interessant entrevista d'avui al diari Ara, la periodista francesa Salomé Saqué descriu molt bé algunes de les dinàmiques de l'extrema dreta (o de l'autoritarisme, o del nou feixisme: busquem-hi el nom adient) a França, tot subratllant que la qüestió és transnacional. Preguntada pel cas Sarkozy, per exemple, comenta: "El que em preocupa és com s'ha cobert mediàticament el cas: pocs periodistes han seguit el judici de prop i molts mitjans s'han limitat a repetir les paraules de Sarkozy, que ataca la justícia". A algú li sona? I no són només els periodistes: cadascun de nosaltres bastant alegrement reproduïm de vegades aquest comportament en la nostra pràctica digital, per exemple. Vist des de la gola del llop us puc ben assegurar que Saqué no parla només de França, ni només dels bojos que l'assetgen. Pregunteu-ho per exemple al rector de la universitat de Sevilla, o a la de Columbia. Hauríem de posar-nos tots plegats a pensar i a discutir estratègies democràtiques alternatives, i acords molt bàsics però radicals sobre com pensem reaccionar davant de l'abús de poder. Perquè d'això es tracta. I l'abusador no té cap intenció de deixar de guanyar.

 

ENCALÇAR

1 v. tr. [LC] Córrer (darrere algú) per atrapar-lo. L’he encalçat una estona i no l’he pogut haver. El gos encalçava una llebre.
 

MANIA, ALEMANIA

Registrador i tautòleg. Tenim Hegel, Wittgenstein i llavors ja ve Rajoy: "dije que Alemania es Alemania y creo que Alemania me ha dado la razón".

 

 

DARRERE

El món podria ser així. Però no ens enganyem, és la part de darrere. Bé, però és. Ja... En fi, endavant.

 

COM SEMPRE

En temps d'incertesa, és un descans que el calendari que LaLiga i la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) van establir ahir per sorteig donés el mateix resultat que quan el calendari es decidia a mà i sense publicitat: primer partit del clásico entre Barça i Madrid a Barcelona (a porta tancada, enguany) i segon, ja en temps de decidir les coses, a Madrid i amb públic. Quan l'atzar i l'interès d'una part decideixen sempre el mateix l'assumpte deu tenir un nom (de cinc lletres, amb dues os) que no és casualitat, però ara no em ve al cap.

SIS

[...] "Què direm de Messi a les sobretaules per acabar abans? ¿Que feia caure els defenses amb un cop de maluc? ¿Explicarem l’eslàlom del Bernabéu? ¿Que corria més ell amb la pilota als peus que els defenses sense? ¿O explicarem el silenci que es feia a l’estadi quan queia a terra i semblava lesionat? ¿N’hi haurà prou amb dir que el dia que va guanyar la sisena Pilota d’Or encara pensàvem que podia no ser l’última?"

  Antoni Bassas, "Com explicarem Messi?" (Ara, 3-XII-19)





"They try to contain him but it's an impossible task. This man is just un-stoppable!" (06:20)

GUARDIOLA, SEGONS VALDANO

"En Guardiola conviven un soñador, un fanático y un artista. El soñador es apasionado, el fanático terco y los dos le convienen al maravilloso artista que construye obras admirables con distintos materiales y en distintos países. Obras que nunca son iguales y, sin embargo, son siempre reconocibles."

  Jorge Valdano, "Guardiola, soñador, fanático y artista" (El País, 18-V-19)

(sobretot, no us confongueu i no aneu a llegir l'editorial del diari el mateix dia, si no voleu tornar a prometre-us no tornar a llegir El País i, doncs, perdre-us peces com la de Valdano)

A L'ESPECIALISTA

"Miri's un parell de vegades això cada dia abans o just després de les notícies".

AIXÒ ÉS FUTBOL

Via un medievalista savi i futboler, Xavier Renedo, he anat a parar a aquest poema de l'escriptor (i comentarista esportiu) Musa Okwonga (@Okwonga), en un muntatge en video promogut per l'Associació Anglesa de Futbol per celebrar el seu 150è aniversari (com farien els d'aquí amb la Marta Sánchez, per entendre'ns). Hi surt gent com Steven Gerrard, Arsene Wenger, Theo Walcott i un llarg enfilall d'històries, imatges, tòpics i records, i en un dels versos la gran frase de Bill Shankly. Futbol i molt més que futbol, doncs.

SWEET SILVER SONG

Ahir vaig anar a fer el meu homenatge particular al Liverpool.

UN CRAC

Enfilat a la porta d'accés a la basílica de Montserrat per veure-hi malgrat la gentada que omple el temple a l'espera de l'actuació de l'Escolania, el vailet deu tenir onze o dotze anys. Quan acaba la missa conventual i l'oficiant fa el senyal de la creu, ell gira el cap i explica al pare, dret al meu costat: "Ha fet lo del Messi".

Dos mil anys d'història de l'església resumits en cinc paraules.

FUTBOL I LLIBRES

"Como decía Borges respecto a la literatura, el fútbol también es orden y aventura."
  César Luis Menotti, Sport, 2-I-18

(Sí, Borges, aquell que sostenia que el futbol era popular perquè l'estupidesa era popular. Qué grande sos, Menotti)

SOM GOSSOS?

Avui és Tots Sants, el dia dels morts. De la mort viva, dels avantpassats pervivint en nosaltres. I la Montse, desorientada com tants, m'envia l'àudio d'un text d'Hernán Casciari ("Una canción de cuna") parlant sobre "Pare" de Serrat i sobre Catalunya. Jo li menciono la peça extraordinària de Casciari sobre Messi, que em va guanyar per sempre més com a lector seu. Li envio l'enllaç al text i, és clar, el rellegeixo, i busco el vídeo amb les imatges que hi lliguen. I escoltant i mirant i llegint m'adono que "Messi es un perro" està molt bé però que encara no l'havia entès del tot, que Casciari no hi parla només sobre Messi ni sobre futbol. Hi parlava també, molts anys abans, d'això que està passant ara mateix a Catalunya. Si Messi és un gos, o un home-gos, Catalunya deu ser un país-gos. Sempre mirant la pilota. Ni especialment intel·ligents ni especialment hàbils per a la vida fora del rectangle. Sembla que no entenguem res, sobre política ni sobre l'oportunitat. I té sentit que no entenguem bé les regles i les lògiques, perquè no sabem treure els ulls de la bimba. Passa el que passa i seguim. Rebem i seguim. Diries que hem perdut i seguim. Ens enganyen i seguim. Ja ens donen per morts, i seguim aquí (no sé ben bé a on, però en alguna banda). Com en trànsit, hipnotitzats, seguim. Amb tot això, l'àudio i el text s'acaben...

[...] Soy hincha fanático de este lugar en el mundo y de este tiempo histórico. Porque, me parece a mí, en el Juicio Final estaremos todos los humanos que han sido y seremos, y se formará un corro para hablar de fútbol, y uno dirá: yo estudié en Amsterdam en el 73, otro dirá: yo era arquitecto en São Paulo en el 62, y otro: yo ya era adolescente en Nápoles en el 87, y mi padre dirá: yo viajé a Montevideo en el 67, y uno más atrás: yo escuché el silencio del Maracaná en el 50. Todos contarán sus batallas con orgullo hasta altas horas. Y cuando ya no quede nadie por hablar, me pondré de pie y diré despacio: yo vivía en Barcelona en los tiempos del hombre perro. Y no volará una mosca. Se hará silencio. Todos los demás bajarán la cabeza. Y aparecerá Dios, vestido de Juicio Final, y señalándome dirá: tú, el gordito, estás salvado. Todos los demás, a las duchas.

Omnia Sanctorum. Gràcies, Hernán.

FLAQUES

A nosaltres ens afona la inseguretat. A ells, la prepotència. Parlo de futbol, i de política. O de tot alhora.

SÍ O NO, MESSI?

No és la primera vegada que em passa: jo, avui, sóc Fonalleras (vull dir que signaria tal com estan escrites cadascuna de les seves paraules)...

NO SÓC MESSI

Puc entendre qui veu una conspiració en l'afer Messi. Puc entendre aquell que no entén com és que els arguments contra Messi, essent similars als del cas Nóos, tenen, per un costat, l'efecte d'una condemna i, per l'altre, una absolució o un deseiximent de l'acusació. Un ho havia de saber tot i l'altra no estava obligada a saber res. Puc entendre que és un despropòsit comparar Messi amb el cap d'una banda criminal, el que diu «que sembli un accident» sense preocupar-se pels detalls, i també que el concepte «ignorància deliberada» és una expressió jurídicament curiosa que no és ben bé la idea que tenim d'un mafiós sinó d'un ignorant en assumptes tributaris que desitja un objectiu sense aturar-se a pensar com s'aconsegueix o sense voler saber quins mitjans són necessaris per a la finalitat cobejada. I que aquesta argúcia legal és percebuda, per molts, com un excés de zel en un noiet que juga a la pilota i que deu fer com fan tants d'altres. I puc entendre que hi hagi qui reclami una justícia equitativa i universal i qui abomini de la intervenció de poders blancs i malèfics en tot aquest assumpte.

Però jo no sóc Messi. I em fa una vergonya terrible veure com el Barça justifica una campanya que no té cap sentit i que presenta una persona que ha defraudat com si fos l'heroi de la pàtria. I que reclama el tancament de files en un tema que, com a mínim, mereix la gradació dels grisos. No, jo no sóc Messi.

  Josep M. Fonalleras, "No sóc Messi" (El Periódico, 13-VII-16)


MÉS
Xavier Bosch, "Operación Barça" (El Mundo Deportivo, 12-VII-16)
Alfredo Relaño, "El Barça, Neymar, Messi y Hacienda" (As, 14-VII-16)

TERCIOS DE TOLOSA

Robar, insultar i cremar amb orgull: torna la hispanidad més rància i més tronada. Gràcies a VilaWeb i a Jordi Borràs hem conegut l'existència de la pàgina de facebook "No estáis solos, España entera está en contra del separatismo", on han publicat aquest llarg vídeo, certament impressionant, d'uns afeccionats de La Roja, orgullosos del que fan i que els filmin ("Carlos, grábalo, grábalo, Carlos") despenjant d'una finestra una estelada a Tolosa, França, després del partit entre Espanya i la República Txeca guanyat amb gol de Piqué a passi d'Iniesta. Unes desenes de joves espanyols, doncs, agafant una cosa que no era seva i cremant-la (amb eficàcia diguem-ne peninsular) entre crits de "¡Yo soy español, español, español!", "¡Ártur Mas, cámara de gas!", "Quema eso, esa puta mierda", "¡A por ellos, oe!" (el mateix que se sent als mítings de Ciutadans, vés per on), "¡Que viva España!" i "España es una y no cincuentaiuna".

A qualsevol país ja no normal, sinó mitjanament decent una actuació com aquesta mobilitzaria el Ministerio del Interior i la Real Federación Española de Fútbol, i els responsables del robatori, dels crits i de la crema serien identificats i encausats de seguida. Però entre nosaltres, la por de l'actuació del Ministerio, amb un català al capdavant, queda clara en el fet que al vídeo de Tolosa tothom hi surti a cara descoberta, feliços de la gamberrada, i en el comentari del mantenidor del lloc a Internet ahir mateix: "Dado que ha tenido muy buena audiencia y nos hemos reído mucho con los separatistas y podemistas con sus argumentos sin sentido lo subo más arriba para quien se lo haya perdido!".

SANT JOSEP DE JESÚS

"Té una mística que cap altre club no pot igualar", ha dit amb un somriure liofilitzat en la seva presentació davant d'un altaret de marques comercials, acabat de sortir del barber i amb el nus de la corbata mal fet. Mística. Un club de futbol. Visca la batedora postmoderna. I que sant Joan, santa Teresa, sant Francesc, Ibn Gabirol, els sants sufís i tota la colla ens agafin confessats.

NOS EXTINGUEN: DISCULPEN LAS MOLESTIAS

Ahir a Madrid van prohibir a un futbolista català respondre en català les preguntes d'un mitjà català a la mateixa sala de premsa on habitualment un jugador portuguès respon en portuguès a mitjans portuguesos, i un de francès ho fa en francès. Avui la meva companyia d'assegurances em diu per telèfon que si no els parlo en castellà no em poden atendre (al web hi ha un botó amagat d'"Altres llengües" on resumeixen la informació en anglès, francès i alemany, no en cap d'espanyola que no sigui el castellà). I acabem de saber que una regidora valenciana citada a Palma pel cas Nóos ha hagut d'esperar un intèrpret per poder declarar en català.

Cal un intèrpret per usar la nostra llengua al nostre país, sí, però no en direm colonialisme, ultranacionalisme o abús de poder, som gent discreta. Diran que a Catalunya, a les Illes i a València el castellà està amenaçat pel català, i ni als indocumentats que ho repeteixen ni als que els podrien fer callar i no ho fan ningú no els cridarà l'atenció.

I així anirem fent, fins que el català sigui prou feble, prou innocu, perquè Espanya i el castellà (llavors ja feliçment "espanyol") puguin començar a fer museus i homenatges a l'antiga i bella llengua catalana, la de Raimundo Lulio i Jacinto Verdaguer. I tot plegat ho haurem vist en l'espai d'una simple, breu, vida humana. Molt millor que quan va passar allò dels dinosaures!

DIVIDIU PER CATORZE

"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".

Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".



(via @FrancescFreixa)