dissabte, 9 de novembre de 2019

GAIREBÉ BÉ

Hi ha disc nou de Leonard Cohen a l'horitzó, parlant des del més enllà: Thanks for the Dance. No és una mala alternativa a reflexionar immobilitzats mentre ens tallen la gespa sota els peus, ens fan el llit o ens carreguen els daus. Ja m'enteneu.

Gairebé vius, doncs, gairebé a casa, que nostrosenyor ens agafi confessats.





dimecres, 6 de novembre de 2019

dimarts, 29 d’octubre de 2019

HO

"Ahora sí", "Ho tornarem a fer", "España siempre", "Més forts"... La buidor pomposa, la indefinició exaltada, com una pilota de ping-pong, va d'una banda a l'altra de la taula, i els jugadors fan com que posen cara de profunditat mentre més i més gent abandona la sala.

Si l'afany de Carner era "Dir molt en un mig dir", avui nosaltres vivim immersos (i ens hi ofeguem, i tanmateix seguim respirant) en la retòrica vaporosa dels que no diuen res en allò que es pensen que és un gran dir.




dilluns, 28 d’octubre de 2019

UNA GRAN IMPRESIÓN

Yagüe, Cabanellas, Mola, Orgaz, Queipo de Llano... La llista dels generals que ballen al voltant de Francisco Franco a Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar (2019), es llegeix com una guia urbana dels anys cinquanta a qualsevol ciutat espanyola de províncies.

Voltant per Wikipedia de biografia en biografia he confirmat la curiosa rastellera de morts en accident aeri de jerarques militars enutjosos per al Generalísimo (un paio amb sort), i he après que Pablo Neruda va dedicar un breu però intens poema a Emilio Mola, "el Director", l'autor de la reveladora Instrucción Reservada del 19 de juliol de 1936 que deia, a la Base 5ª: "Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado".

El 3 de juny de 1937 l'Airspeed Envoy en què el general viatjava s'estavellà a Alcocero (Burgos), rebatejat des de llavors com Alcocero de Mola. Aquests són els versos que li dedicà Neruda:

MOLA EN LOS INFIERNOS

Es arrastrado el turbio mulo Mola
de precipicio en precipicio eterno
y como va el naufragio de ola en ola,
desbaratado por azufre y cuerno,
cocido en cal y hiel y disimulo,
de antemano esperado en el infierno,
va el infernal mulato, el Mola mulo
definitivamente turbio y tierno,
con llamas en la cola y en el culo.



dissabte, 26 d’octubre de 2019

ENCARA NO?

Visca les (bones) versions i els (bons) duets.

I bon cap de setmana, de la mà d'aquestes dues senyorasses, amb el Nobel de fons.




dijous, 17 d’octubre de 2019

dimecres, 16 d’octubre de 2019

ALLÒ QUE DIU LA VANGUARDIA (I A AMNISTÍA LI COSTA D'ENTENDRE)

Ahir el PEN Internacional va fer públic un comunicat mostrant la seva disconformitat amb la condemna de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ("The sentencing of Catalan writers and civil society leaders Jordi Sànchez and Jordi Cuixart to nine years in prison is a shocking outcome and must be overturned"). En va donar notícia VilaWeb, i avui se'n fa ressò fins i tot La Vanguardia en la seva edició digital. Acostumats com estem a una certa displicència mediàtica de part dels mitjans espanyols, des del PEN Català no podem fer altra cosa que celebrar-ho i agrair-ho.

Mentrestant, hom continua esperant el pronunciament d'Amnistía Internacional España, on se suposa que segueixen estudiant atentament la llarga sentència.


dimarts, 15 d’octubre de 2019

PORTER

Tal dia com avui, ara fa cinquanta-cinc anys, morí a Santa Monica (Califòrnia) un dels més grans compositors (i lletristes!) de la música popular del segle XX, Cole Porter, carn de mite, de fama. Havia nascut a Indiana el juny de 1891, i ja de jove va convertir-se en un referent del teatre musical nord-americà, després del cinema en la gran època del mitjà i, en paral·lel, també en un clàssic dels estàndards del jazz vocal.

Si passeu per aquí de tant en tant sabeu que hi tinc una certa flaca (bé, una flaca certa). I amb els anys no em passa.




dissabte, 12 d’octubre de 2019

AL DESÈ

Una habitació en una altra ciutat i el disc nou dels Delines, els de Colfax.

Bon cap de setmana, apa.




divendres, 11 d’octubre de 2019

ESCULLS

Havent-hi al món tantes altres coses esplèndides per ignorar, per què segueixo escoltant les notícies?

dijous, 3 d’octubre de 2019

PACTAR AMB LA TERRA

Aquests dies llegim trasbalsats els plans del president Trump per aixecar la protecció al Tongass National Forest, a Alaska, la reserva forestal i minera més gran dels Estats Units (amb una superfície de 68.000 quilòmetres quadrats, dues Catalunyes, establerta per Theodore Roosevelt a principis del segle XX), per permetre-hi les perforacions petrolieres. I a l’estiu hem assistit a l’espectacle mediàtic del president brasiler Jair Bolsonaro rebutjant l’ajuda de la Unió Europea per lluitar contra els incendis que devastaven l’Amazònia. No són gestos nous ni es donen només al continent americà. De fet, va ser a Amèrica on va iniciar-se el moviment just en la direcció oposada, la de la protecció de la natura: el primer Parc Nacional del món va ser el de Yellowstone, establert el 1872, i figures com el naturalista John Muir (nascut a Escòcia i immigrat a Wisconsin) amb els seus textos i el seu activisme –i, diuen, una nit de vivac amb el president Roosevelt l’any 1903– van ser fonamentals en l’establiment de la xarxa de Parcs Nacionals i en el canvi d’actitud dels polítics i legisladors del país del Far West cap a una mena d’ecologisme primigeni que segurament va ser el que va salvar espais meravellosos com els parcs Yosemite o Sequoia.

“The mountains are calling”
La frase de Muir que ha fet més fortuna (avui estampada en samarretes, adhesius i imants de nevera), “Les muntanyes em criden, i hi he d’anar”, el consagrà ja en la seva època con un “preservacionista” que veia els grans parcs com espais per al descans, la inspiració i la pregària, en debat amb la idea d’explotació forestal científica que propugnaven “conservacionistes” com Gifford Pinchot (primer cap del US Forest Service). Llavors semblava que l’avenç o la modernitat estaven de la banda de l’explotació racional, però amb el pas dels anys i l’augment imparable de la pressió de l’home sobre el territori cada vegada més gent pensem en el silenci i la no-acció com alternatives reals a un col·lapse futur. De vegades, per canviar les coses cal gosar escoltar (i llavors posar en pràctica, és clar) idees contraintuïtives, o que ho semblen fins que demostren la seva eficàcia. Com ara per exemple, sense sortir de Califòrnia, la lluita contra els incendis cremant boscos de forma controlada per eliminar arbres morts i aclarir el sotabosc.

A tothom li sembla evident que un governant ha de fer l’esforç d’arribar a acords amb els seus rivals polítics (tot i que segurament aquests dies no són els millors per afirmar-ho a Espanya), i tothom signaria també la idea que per governar rectament els polítics han de pactar amb els ciutadans. Doncs bé: enllà dels altres polítics i dels ciutadans hi ha avui un pacte més primari, més elemental, però radicalment necessari, i prioritari: el pacte amb la Terra, amb la natura. Les muntanyes (i les valls i els rius, i els arbres, i el mar) criden i no podem seguir fent veure que no ho sentim. Malgrat el soroll dels cotxes, dels aires condicionats, de les campanyes electorals i dels lobbies, polítics i ciutadans hem de ser capaços de fer com John Muir i pensar i decidir a contracorrent.

------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-19
Versión en castellano



dimecres, 2 d’octubre de 2019

BIGOTRY

Un Relator Especial de les Nacions Unides sobre minories subratlla dues coses que passen al món: "banalisation of bigotry" i "minorities used as scapegoats". Se m'acuden uns quants diaris i televisions en español que aniria bé que usin una estona el traductor.


diumenge, 22 de setembre de 2019

LA NOSTRA FEINA

com a professors, definida per una amiga (i bona professora): "Convince the students that it is not as it looks like".




dissabte, 21 de setembre de 2019

DREAMIN'

Per a mi, el millor tema (i mira que n'hi ha de bons), amb el permís de The Mamas & The Papas, de la banda sonora de l'última de Tarantino, Once Upon a Time in Hollywood.

Apa, bon cap de setmana a tothom, amb pluja inclosa.





dimecres, 18 de setembre de 2019

AVIAT I BÉ

Quan llengua, sentit comú, ritme i memòria compartida es troben, passen coses tan boniques com aquesta: "Aviat i bé no van pel mateix carrer". Si en voleu més (sobre frases fetes i sobre un hipotètic esperit balear, que tal vegada sigui mediterrani, o catolicomediterraniagrari), us recomano l'entrevista al diari Ara d'ahir amb Bàrbara Sagrera, responsable del Corpus de fraseologia de les Illes Balears. El llibre l'ha premiat i l'edita aquest petit miracle cultural que és la llibreria Món de Llibres, a Manacor.


dilluns, 16 de setembre de 2019

SNYDER, COM ROQUES

Lay down these words
Before your mind like rocks
.

Gary Snyder va publicar el seu primer llibre de poemes, Riprap, al Japó l'any 1959. Avui a les llibreries dels Estats Units pots comprar una preciosa edició del cinquantenari (que inclou Riprap i les versions de Han-Shan, Cold Mountain Poems) a la contracoberta de la qual se situa Snyder, per l'obra i pel seu exemple vital, entre Tu Fu i Thoreau.

A "Zen Master", l'entrevista amb ell que mencionava a l'entrada anterior, hi ha unes paraules de Seamus Heaney (el vincle potser no és evident --o no ho era per a mi--, fins que hi penses una estona) sobre els poemes plens de pedres de Riprap, amb l'experiència com a treballador d'una brigada a les pedreres de granit de Sierra Nevada al darrere. Heaney hi parla de paraules posades com pedres, pesants i sòlides, al davant dels ulls de la ment del lector: “I felt absolutely at home with the colloquial voice and the honest-to-god, honest-to-earth elemental content—the things of the poems. There is something unleavened about that first book. The elements of the poems are trustworthy, and you feel there’s a real coherence in the sensibility that’s transmitting them to you. And, in the primal, mythic-poetry sense, he’s back on the Hill of Parnassus.” Something unleavened: cru, o millor sense llevat. Àzim, honest, elemental. I tenia seixanta anys de carrera per davant.




divendres, 13 de setembre de 2019

POEMES I QUADRES

"Quan la gent em diu que no entén un poema, jo els dic: 'Bé, tu escolta'l i prou. L'exposició al poema és part de la seva força. No t'enderiïs amb una comprensió intel·lectual dels versos'. No esperem entendre l'art visual d'aquesta manera".

  Gary Snyder a Dara Goodyear, en una magnífica entrevista de 2008 ("Zen Master") a The New Yorker




dissabte, 7 de setembre de 2019

LLOCS QUE ENS ACULLEN

The pattern fades, the city stands.

Bon cap de setmana altra vegada, i bentornades i tornats tots.




divendres, 6 de setembre de 2019

UNA RODERA DEL CARRO DE LA MORT

Ja l'heu vista? Jo friso, però encara no.





Aquí teniu una altra presentació una mica més extensa del documental. Aquí, el blog de la productora, amb informació sobre el projecte. I aquí, un mapa de la ruta de Verdaguer l'estiu de 1882.

dilluns, 2 de setembre de 2019

PETITES GRANS ACCIONS

Poca gent sap que en l’horror del camp de concentració de Mauthausen hi va haver, a més dels forns crematoris de la ignomínia, una biblioteca. I encara menys gent sap que aquesta biblioteca la va fer Joan Tarragó, combatent al bàndol republicà, exiliat, enrolat en l’exèrcit francès, capturat pels alemanys i enviat a Mauthausen l’any 1941. Al camp, Tarragó formà part de la xarxa de resistència i, a partir dels llibres que recuperaven de la roba i les pertinences dels nous detinguts, organitzà una petita biblioteca clandestina amagada sota el terra de fusta de la barraca número 13 del camp. Una biblioteca. A Mauthausen. Émile Zola i Fiodor Dostoievski contra Franz Ziereis i Karl Chmielewski.

Anys enrere vam recuperar la figura del fotògraf Francesc Boix, que va fer el viatge del Poble-sec també fins a Mauthausen, on treballà com a fotògraf, i acabà sent un dels testimonis clau a Nuremberg contra l’horror nazi als camps. Ara podem afegir al nom de Boix el de Joan Tarragó (1914-1979), nascut al Vilosell, a les Garrigues, un poble que no arriba als dos-cents habitants però que des de fa un any té una biblioteca com no n’hi ha d’altra a Catalunya: nascuda de la idea i l’energia de dues veïnes (Cristina Llorens i Marta Guillén), va ser inaugurada mesos enrere en memòria de Tarragó i, per això, batejada com “La Clandestina”. Una iniciativa privada assumida per l’ajuntament que evoca un fet menor, un petit gest contra la barbàrie, i que el duplica en el present treballant des de la il·lusió i el sentit, enllà de dimensions i propaganda. En l’acte de bateig de la biblioteca un dels fills de Joan Tarragó, Llibert Tarragó, llibreter i activista cultural (autor d’un dels millors llibres sobre Catalunya escrit “des de fora”: Le puzzle catalan: La nation fiévreuse) explicà que el seu pare no es recuperà mai del pas per Mathausen, i que al camp i després del camp el que omplia el cap dels més compromesos era la lluita, l’organització.

Obrir una biblioteca allà on ningú no n’esperaria una. Com un gest de confiança i de memòria, d'organització, com una inversió. Petites gran accions, enrere i endavant.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-IX-19
Versión en castellano

divendres, 2 d’agost de 2019

300

"Repeteixo: La Plaça [es] llegirà encara d'ací 300 anys. Si encara queden catalans."

  Armand Obiols en una carta a Mercè Rodoreda de 10-V-1962

Aquesta confiança.




dijous, 18 de juliol de 2019

VENTADA

Com li va passar a Greg Brown, però canviant d'estació, un vent d'estiu se m'ha endut la llista de coses a fer, i les ganes d'un munt de coses, inclòs el manteniment del blog. O sigui que enguany avanço la pausa vacacional. O potser no del tot, qui ho sap, si algun dia us trobo a faltar. De moment I wanna catch some fish.
















In a mucked up lovely river, 
I cast my little fly. 
I look at that river and smell it
and it makes me wanna cry. 
Oh to clean our dirty planet, 
now there's a noble wish, 
and I'm puttin my shoulder to the wheel 
'cause I wanna catch some fish. 

dissabte, 13 de juliol de 2019

SAN LUIS, CO

Weightlessness, no gravity
Were we somewhere in-between?
I'm a ghost of you, you're a ghost of me
A bird's-eye view of San Luis
...




dimarts, 9 de juliol de 2019

RECTES

Una de les maneres de percebre fins a quin punt la nostra vida és poc natural és constatar el munt d'angles rectes que ens envolten, arreu i a cada moment. Les excepcions: quan dormim, quan mengem, quan estimem, quan imaginem, quan escoltem.


diumenge, 7 de juliol de 2019

TANTA TANTA LITERATURA

"El resultat és un volum d’història i anàlisi cultural on es fixa en el rol, les traces i les relacions dels agents literaris (escriptors, editors, traductors, organitzacions, institucions, revistes...), en el seu ressò “simbòlic” i “retòric” i en com han acabat configurant la “cultura catalana contemporània”. En darrer terme, explica -o fa que s’entenguin millor- alguns dels fenòmens de l’època actual. Entre d’altres, “la potència editorial de Barcelona”, la gran quantitat d’escriptors i de premis, el commemoratisme (de “país enamorat de les celebracions” d’efemèrides d’escriptors), la hiperliteraturització del país i la cultura i la “retòrica literària d’honor i servei” (que contrasta, diu, amb “uns pressupostos públics de cultura minvants des de fa molt de temps” i amb el fet que “el nacionalisme retòric” recorri als escriptors com a “moneda de canvi”). Quin sentit atorga a la hiperliteraturització? Doncs des de l’elevada xifra de servidors públics d’un cert nivell que són filòlegs o “la forta presència de referents literaris en la vida pública” fins a la tirada -des de principis dels anys noranta- als centenaris d’escriptors o l’atenció “monopolitzadora” del Sant Jordi. “Com passa en altres comunitats fortament lingüístiques, a Catalunya la creació i gestió de la identitat nacional ha anat -i continua anant- associada a la llengua pròpia i a la literatura”."

Ho diu a "Totes les coses que ens fan un país hiperliteraturitzat" Anna Ballbona destil·lant a l'Ara d'ahir dissabte una llarga, apassionada i apassionant conversa a partir del Construir con palabras.




divendres, 5 de juliol de 2019

EL FEBLE RECULA

Només el futbol (i potser el nacionalisme) supera la llengua en nombre de gent que opina amb vehemència sobre un tema en què no són especialistes, sovint menystenint a més els especialistes. Què ha de saber algú que ha passat trenta anys estudiant les llengües, si jo la parlo cada dia? Què ha de saber un metge sobre peus o ronyons o braços, si nosaltres som els que sentim els nostres?

Aquests dies, arran d’un reportatge televisiu, tornem a discutir sobre l’ús i el futur de la llengua catalana, i com que amb això tothom s’hi atreveix hem llegit coses com ara que “el català sobreviurà sí o sí” o que hi ha una “obsesión por la imposición lingüística”. Bé, les dades (i l’ull i l’orella de qualsevol que observi sense prejudicis) diuen que el català, lluny d’imposar res, recula. És una llengua antiga i va sobreviure al franquisme? Sí. Però a hores d’ara, en un context molt diferent, recula en percentatges d’ús i en presència pública: vagin, si no es creuen els especialistes, a un jutjat, a un quiosc, a una reunió de veïns, a un bar, engeguin la tele, pugin a un autobús. I recula a Catalunya: la presència de la parla de Ramon Llull a Perpinyà, a Alacant o a Eivissa és entre minoritària i ultraminoritària.

Davant d’aquests fets (no d’aquesta opinió, d’aquests fets) hi ha qui opta per no dir ni mu (encara espero un programa interessant-se per la meva llengua, una de les que la Constitució Espanyola obliga a protegir, a Tele5, a LaSexta o a TVE), hi ha qui se n’alegra que desaparegui la diversitat i hi ha qui es pregunta què es podria fer per evitar-ho. Ben mirat, durant la Transició això ja era així. La diferència és que llavors es va arribar a un cert consens majoritari a favor de la tercera opció, i ara sembla que aquest consens es trenca. “Per culpa dels independentistes”, diuen –regalant protagonisme a una suposada minoria– els contraris a imposicions que no s’adonen de quantes coses imposen ells. El cas és que fa uns dies que discutim la discussió, no el fet. Com als Estats Units amb el canvi climàtic o a Itàlia amb el tancament marítim de fronteres. Mentre discutim sobre opinions, els febles reculen. I alguns se’n riuen.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VII-19
Versión en castellano

dilluns, 1 de juliol de 2019

CERVANTES I ELS EVANGELIS

En un article interessant sobre la misèria i les dificultats de Pío Baroja durant la Guerra Civil espanyola, topo amb aquest paràgraf en què surten a escena Eugeni d'Ors i l'ombra allargassada de Cervantes o el Quixot com amulets del nacionalisme cultural espanyol o espanyolista:

No ayudó precisamente la publicación en España de una recopilación de textos que (seguramente titulada por el editor José Ruiz-Castillo) apareció rotulada en 1938 como Comunistas, judíos y demás ralea y con un prólogo de Giménez Caballero encabezado con estas palabras: "Un precursor español del fascismo", que era un artículo ya aparecido en 1934. Esto, sostiene Mainer, tuvo que autorizarlo Baroja, quien de muy mala gana tuvo que acudir a Salamanca durante una estancia en España en plena Guerra Civil (de abril de 1937 a febrero de 1938): Eugenio d'Ors escenificaba la creación del Instituto de España, que agrupaba todas las Reales Academias. "Allí sobre un ejemplar de los Evangelios y otro del Quijote", relata Mainer en su libro, "se le dio a elegir entre el juramento y la promesa". Según unos, dijo "Lo que sea costumbre". Otros sostienen que comentó: "Lo que manden". Así que se volvió a su exilio parisino semanas después.

  Manuel Llorente, "Pío Baroja en París: 'Muy solo, viejo y sin dinero'" (El Mundo, 1-VII-19)




diumenge, 30 de juny de 2019

NEDA UN SO

Aquell somriure per dins quan el treball d'un estudiant et fa tornar a un poema de bandera. Gràcies, Cristiano.

A HORA FOSCANT

És tard, els camins ja no em tempten.—
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

    Josep Carner (Poesia, 1957)

dissabte, 29 de juny de 2019

MUNTANYA

El meu pare també construïa cases. Bon cap de setmana als constructors, i als que apaguen focs.





divendres, 28 de juny de 2019

LÈXIC FAMILIAR

Idiota: qui (podent-ho fer d'una altra manera) viu la vida com una cursa d'obstacles.

divendres, 21 de juny de 2019

UN POC DE SOL

La bellesa i l'equilibri existeixen: són, per exemple, en un quadre com aquest de Rembrandt o d'un seu deixeble ("Home assegut llegint en una sala noble", 1628-1630).

National Gallery, Londres

dijous, 20 de juny de 2019

DESAPROPIATS

En un extrem de les retòriques possibles hi ha, per exemple, la selecció d'adjectius que fa Josep Pla, i a l'altre coses com aquesta que desarma els lectors competents en un mupi de l'exnoucentista Passeig de Gràcia.

dilluns, 17 de juny de 2019

dissabte, 15 de juny de 2019

ART I BEN

Contra l'absurd, contra la tonteria, contra la tristesa, energia.

I alegria. I un bon cap de setmana.




dijous, 13 de juny de 2019

BARCELLONA

Passejant aquests dies pel centre de Barcelona un es pregunta inquiet qui ha quedat a Itàlia per gestionar els serveis bàsics.




dimecres, 12 de juny de 2019

BLASMES

Veig aquesta gent tan convençuda del que pensa, tan predisposats, tan inclinats a la desqualificació i a la frase solemne, i no sé si envejar-los o apretar a córrer.




divendres, 7 de juny de 2019

VIDA NOVA

Toti Soler fa avui setanta anys (me n'assabento gràcies a Joan-Josep Isern). Cadascú sabrà com retre-li el seu homenatge particular. Jo que no sóc músic i no sé viure sense música mai no podré agrair-li prou aquesta guitarra envescada, fina, furetejant al costat d'Ovidi Montllor donant vida a Coral romput, d'una qualitat, una densitat, una intensitat d'un altre món: el món que alguns voldríem ajudar a construir, nota a nota, paraula a paraula.

Per molts anys i gràcies, Toti.




dimecres, 5 de juny de 2019

ROTTERDAM, CAPITAL

“Tots els escriptors són del país de l’Exili”, va dir l’altre dia Ahmed Aboutaleb, alcalde d’ascendència berber de la ciutat de Rotterdam, a l’obertura de l’assemblea de la xarxa ICORN de ciutats refugi. A la sala hi havia poetes com Fatemeh Ekthesari, amb qui vam llegir junts ara fa un any a Palma, que no pot tornar a casa seva a l’Iran, condemnada a presó i fuetades, i escriptors d’un país que es vol europeu, Turquia, on el govern ha posat funcionaris públics a investigar novel·listes incòmodes com Elif Shafak i ha empresonat i ara té a l’exili periodistes com Can Dündar, que recentment explicava a Vicent Partal com el fet d’escriure li va salvar la vida a la presó (això i el record de Cervantes, no es perdin l’entrevista). El PEN Català forma part d’ICORN des de 2006, i actualment té acollit a Barcelona el periodista hondureny Milthon Robles.

Fa poc un reconegut escriptor i periodista barceloní feia befa en un mitjà digital de la feina del PEN, com altres en fan de la d’Amnistia Internacional, d’Open Arms o, aquests dies, de les Nacions Unides. Jo, què volen que els digui, segueixo a la banda humil i tossuda dels que creuen que el paper d’aquestes organitzacions és capital. De la mateixa forma que Rotterdam no és la capital d’Holanda però és una ciutat clau per a Holanda, la llibertat d’expressió i el respecte dels drets no són en si literatura, però són claus per a la literatura.

A l’Iran, a Turquia, a Holanda o a Espanya, a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VI-19
Versión en castellano

dimarts, 4 de juny de 2019

ENLLOC

Avui fa quaranta-nou anys que va morir a Brussel·les qui va saber escriure millor que ningú el que alguns sentim sobre tot plegat, del Supremo a Anfield passant pels amics a l'hospital, els vaixells perduts a la Mediterrània i aquests tomàquets sense gust de res embolicats amb plàstic.


COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.

diumenge, 2 de juny de 2019

PER OBSERVAR MILLOR

Miquel Barceló passejant pel Museo del Prado amb el fotògraf Jean Marie del Moral com a testimoni a "El Prado de Barceló" (El País Semanal, 2-VI-19).

I llavors salta l'espurna, la meravella, l'alegria íntima en trobar-t'hi, d'alguna manera (modesta i banal si voleu), retratat: "Cuando voy a un museo, si puedo llevo siempre un cuaderno pequeño en mi bolsillo. Puede sorprender, pero suelo detenerme en los mismos detalles. No es para recordar, pero me ayuda a observar. En estos cuadernos también hay cosas que no tienen nada que ver: listas de compras, notas diversas… Hago los cuadernos como realizo mis cuadros: sin objetivo preciso. Son pulsiones. Los cuadernos no son estudios ni preparatorios de nada. Tomo notas por todos lados, no saco fotos, dibujo en mis cuadernos".

Foto: Jean Marie del Moral

dissabte, 1 de juny de 2019

BOSS

Ei, que el Cap treu disc nou (Western Stars) el dia 14.

Bona notícia. I bon cap de setmana per a tothom.




dimecres, 29 de maig de 2019

LLUM

Cert, tot és molt gros i injust i mal enfocat. Però també hi ha Rodoreda: regiro Rodoreda, subratllo Rodoreda, ensenyo Rodoreda, llegeixo Rodoreda (no us perdeu el seu Autoretrat, a Angle). I em vénen al cap "La salamandra", aquell gest de suficiència d'Azúa en un dinar, les paraules embadalides de García Márquez, la porta del jardí que per a mi era el dels Valldaura i la bandera que l'avi va plantar al terrat de la seva torre. I llavors penso que al dia encara li queden hores de llum.




diumenge, 26 de maig de 2019

CADENA

Tres favorits junts: en algun moment de la vida he volgut ser Morrissey, Chrissie Hynde i, sobretot, la tonada d'aquesta cançó. Ara, en temps de descompte i d'esquena rígida per a tots plegats, aquí els tenim aplegats, com si hagués trobat una foto antiga però feta avui, o demà.

Bon cap de setmana, doncs.




dimarts, 21 de maig de 2019

D'ALGÚ QUE ADMIRO

"Jo he fet dues coses a la vida: una certa política i alguns llibres".




dissabte, 18 de maig de 2019

GUARDIOLA, SEGONS VALDANO

"En Guardiola conviven un soñador, un fanático y un artista. El soñador es apasionado, el fanático terco y los dos le convienen al maravilloso artista que construye obras admirables con distintos materiales y en distintos países. Obras que nunca son iguales y, sin embargo, son siempre reconocibles."

  Jorge Valdano, "Guardiola, soñador, fanático y artista" (El País, 18-V-19)


(sobretot, no us confongueu i no aneu a llegir l'editorial del diari el mateix dia, si no voleu tornar a prometre-us no tornar a llegir El País i, doncs, perdre-us peces com la de Valdano)

dijous, 16 de maig de 2019

CURS DINS DEL CURS

Dimecres vinent a la UPF hem convidat Jordi Cornudella (poeta, assagista, editor, marmessor) a presentar-nos en un seminari d'un parell d'hores el Curs de literatura catalana contemporània que ha preparat a Empúries compilant totes les conferències (i alguna entrevista) de Gabriel Ferrater sobre literatura catalana en un volum de més de cinc-centes pàgines que arriba a les llibreries el dia 22, just el dia del seminari. Tindrem doncs un curs de literatura dins d'un curs de literatura, amb la veu d'un mestre (dos, si hi afegim en Jordi) escoltada per un bon grapat d'aprenents.




diumenge, 12 de maig de 2019

ALLÀ COM AQUÍ

Una gentada pertot, i el ric ric ric continu de les rodes de les maletes. El bon temps duu també la llavor d'una condemna.




dissabte, 11 de maig de 2019

DES MOINES

Des Moines, a Iowa, és una de les capitals d'estat més petites dels Estats Units, i una de les millors cançons de Jeffrey Foucault (pocs discos m'han fet darrerament la impressió del seu Blood Brothers).

Des de Des Moines, com si hi fóssim, bon cap de setmana a tothom.




That night in Des Moines
We were too late for supper
So we sat at the bar
And we drank three beers

And we watched the house
Filling up with no one
But God was listening
And he cupped his ear

dijous, 9 de maig de 2019

ANIVERSARI

Ahir el poeta i assagista Gary Snyder, un habitual en aquest blog, va fer vuitanta-nou anys. Amb José Luis Regojo n'hem traduït al català una antologia de poemes de natura que vam titular Les muntanyes són la teva ment (Tushita, 2013). En castellà en trobareu diversos llibres publicats per Árdora i, més recentment, Varasek Ediciones.

Felicitats, mestre!



dimecres, 24 d’abril de 2019

SAINT GEORGE AND THE DRAGON

(Deixo la paradeta en suspens per uns dies. Sóc a veure el sant patró a la terra de Joan Coromines.)




dimarts, 23 d’abril de 2019

POESIA


Diguem-ne un camp on vénen a pasturar
sota els núvols del vespre
els animals que l’Arca es va descuidar.

O una cisterna on la pluja que va caure
abans de la història degota d’un llavi de ciment.

Te’l miris com te’ls miris,
no és el lloc per instal·lar-hi
el cavallet de tres potes del realisme

o per fer que un lector hi pugi
saltant el munt de tanques d’una trama.

Deixa que l’escriptor robust
amb la seva màquina sorollosa
descrigui la ciutat on Francine havia nascut,

com llegia el diari Albert al tren,
com voleiava la cortina al dormitori.

Deixa a la dramaturga amb el jersei descosit
i un gos cargolat a la catifa
que mogui els personatges

d’entre bastidors a l’escenari
per afrontar la foscor plena d’ulls de la sala.

La poesia no és el lloc per a això.
Ja tenim prou feina amb
queixar-nos pel preu del tabac,

passar el cullerot degotadís
i cantar cançons a un ocell engabiat.

Tenim molta feina no fent res,
i tot el que ens cal per a això és una tarda,
una barca de rems sota un cel blau

i potser un home pescant des d’un pont de pedra,
o, millor encara, ningú en aquell pont.

         Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja (Godall, 2019)
         Versió de JS



POETRY


Call it a field where the animals
who were forgotten by the Ark
come to graze under the evening clouds.

Or a cistern where the rain that fell
before history trickles over a concrete lip.

However you see it,
this is no place to set up
the three-legged easel of realism

or make a reader climb
over the many fences of a plot.

Let the portly novelist
with his noisy typewriter
describe the city where Francine was born,

how Albert read the paper on the train,
how curtains were blowing in the bedroom.

Let the playwright with her torn cardigan
and a dog curled on the rug
move the characters

from the wings to the stage
to face the many-eyed darkness of the house.

Poetry is no place for that.
We have enough to do
complaining about the price of tobacco,

passing the dripping ladle,
and singing songs to a bird in a cage.

We are busy doing nothing –
and all we need for that is an afternoon,
a rowboat under a blue sky,

and maybe a man fishing from a stone bridge,
or, better still, nobody on that bridge at all.

dilluns, 22 d’abril de 2019

EMPASSAR-NOS-LES

"La forma en què un escriptor aprèn l'acidesa i l'alcalinitat del llenguatge és cruspint-se les paraules i escoltant-les renouejar a la panxa. Això és físic i intel·lectual alhora. Fins que no assoleix el to just l'escriptora ha d'escoltar el llenguatge, però també ha de sentir-lo."

--Jeanette Winterson (citada per V. Chang)

dissabte, 20 d’abril de 2019

AMSTERDAMS

Quan una gent que admires (els teniu aquí mateix, dissabte passat) versionen algú altre que encara admires més. Bo, molt bo. All inside our Amsterdam she hides...

Bon cap de setmana i bona Pasqua a tothom.




divendres, 19 d’abril de 2019

ROSSINYOLS

Diu Carles Riba a López-Picó, carta del 1922: "tenim, tant la vostra generació com la meva, la responsabilitat a sobre d'haver fet creure a una multitud de minyons (...) que un poble no pot viure sense rossinyols, o pitjor encara, que amb rossinyols sols ja es pot viure." [via @XeniaBussé]




dimarts, 16 d’abril de 2019

DIMARTS A LES ONZE


Diu que enguany per Sant Jordi faré de Billy Collins. Serà el més a prop que hi seré en ma vida. I al costat de la Matilde Martínez i la Mònica Miró. Què més vols, traductoret?

Bé, sí, una cosa: que vingueu a comprar els Set elefants drets sota la pluja. D'onze a dotze a la parada de Godall Edicions a la Rambla, a l'alçada de la plaça Reial No sé a on col·locarem els elefants, però ja se'ns acudirà alguna cosa.

dissabte, 13 d’abril de 2019

LA LLUM DEL DIA

Per a un cap de setmana llarg, tan llarg potser com una setmana, deurà anar bé tot un concert per comptes d'una cançoneta. Ells són els Mandoline Orange, vénen de NC i no és la primera vegada que treuen el nas per aquí. I de pas aprendrem què és la música bluegrass.

Apa, bon parèntesi, tan llarg com sigui possible.




divendres, 12 d’abril de 2019

12 D'ABRIL

I tant que tenen risc, unes eleccions. Si més no per als tramvies. Ens ho explica el rei dels detalls barcelonins, l'Enric H. March.




dijous, 11 d’abril de 2019

dimecres, 10 d’abril de 2019

AL MAPA

Va ser George Steiner qui va definir els carrers i les places de les principals ciutats europees com una caixa de ressonància de les grans fites històriques de la comunitat. En general, en aquest ressò hi solen destacar reis, batalles i glòries pàtries diverses, però també hi treuen el nas de tant en tant els escriptors i la literatura.

L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura dirigida per Marina Espasa, vinculada a la xarxa homònima de la Unesco, acaba de publicar un bell “Mapa literari de Barcelona” que ubica damunt del traçat de places i carrers domicilis d’escriptors (d’Àngel Guimerà a Montserrat Roig i Gabriel García Márquez), llibres “barcelonins” reconeguts, biblioteques, llibreries i altres elements literaris com estàtues, fundacions i bars i cafès. Busquin-lo (és gratuït) i dediquin una estona a tafanejar-hi: segur que aprendran coses que no sabien, i descobriran que a prop d’allà on viuen o treballen hi batega o hi ha bategat la vida literària. Perquè, al nostre voltant, allò que va ser encara hi és; el que algú en algun moment va imaginar és tan cert com el que es va arribar a construir; l’espai on algú va viure ha quedat d’alguna manera guixat pel que aquella persona (aquí, aquell escriptor) va dir o imaginar o escriure o fer.

Per a mi, per exemple, l’estret i breu carrer Craywinckel (ves, un altre militar), a Sant Gervasi, amb la seva pizzeria, la botiga d’electrodomèstics, la benzinera, és i serà per sempre tant com això una filmació extraordinària d’un antic tramvia en què no vaig arribar a pujar mai i, sobretot, el pis on vivia Marià Manent. Perquè tots caminem i mirem, però el que veiem no és objectiu: la nostra mirada és essencialment subjectiva, o condicionada, i com a tal pot ser enriquida: en temps de pantalletes omnipresents i omnipotents, el gest (amb un punt d’antiquat) d’imprimir un mapa de paper ens recorda que la memòria i la bellesa i la riquesa es guixen, s’estripen, s’obliden, sí, però també se sumen i ens orienten. Per casa nostra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-IV-19
Versión en castellano



dimarts, 2 d’abril de 2019

SENSE VOLER, VOLAR

Avui sense voler he trobat aquesta imatge i de cop se m'han fet presents el dia, la llum, la cambra i la ciutat on era quan vaig escoltar per primera vegada aquell disc, de fet aquells dos cedés dels del principi. I tot el que ha passat després de descobrir-la a Ella, o perquè vaig descobrir-la; com he après a escoltar i a mirar i a esperar i a descartar precisament perquè vaig conèixer la seva manera de cantar. També com he après a apreciar la feina conjunta, la suma quan multiplica. Ara torno a ser allà, aquella tarda (o potser no me n'he anat mai), estirat a terra, i sona el piano amb què comença "Can't we be friends?" i llavors entra la seva veu, sempre clara i sempre afinada, i més tard s'hi afegeix com qui passa per allà Louis Armstong, amb Oscar Peterson joguinejant per darrere i després la trompeta, aquesta trompeta d'ara i de 1956 i de llavors, que és tot u en el vol aturat de l'escolta i el plaer i el tempo just.


I en algun moment també arriba el "swing it, boys!" d'Armstrong. Que els Gershwin van venir tot seguit, de la mà d'ells dos (Though by tomorrow you're gone / The song has ended but as the songwriter wrote / The melody lingers on):

The way you hold your knife
The way we danced till three
The way you changed my life
No, no they can't take that away from me
No, they can't take that away from me.