dimarts, 21 de maig de 2019

D'ALGÚ QUE ADMIRO

"Jo he fet dues coses a la vida: una certa política i alguns llibres".




dissabte, 18 de maig de 2019

GUARDIOLA, SEGONS VALDANO

"En Guardiola conviven un soñador, un fanático y un artista. El soñador es apasionado, el fanático terco y los dos le convienen al maravilloso artista que construye obras admirables con distintos materiales y en distintos países. Obras que nunca son iguales y, sin embargo, son siempre reconocibles."

  Jorge Valdano, "Guardiola, soñador, fanático y artista" (El País, 18-V-19)


(sobretot, no us confongueu i no aneu a llegir l'editorial del diari el mateix dia, si no voleu tornar a prometre-us no tornar a llegir El País i, doncs, perdre-us peces com la de Valdano)

dijous, 16 de maig de 2019

CURS DINS DEL CURS

Dimecres vinent a la UPF hem convidat Jordi Cornudella (poeta, assagista, editor, marmessor) a presentar-nos en un seminari d'un parell d'hores el Curs de literatura catalana contemporània que ha preparat a Empúries compilant totes les conferències (i alguna entrevista) de Gabriel Ferrater sobre literatura catalana en un volum de més de cinc-centes pàgines que arriba a les llibreries el dia 22, just el dia del seminari. Tindrem doncs un curs de literatura dins d'un curs de literatura, amb la veu d'un mestre (dos, si hi afegim en Jordi) escoltada per un bon grapat d'aprenents.




diumenge, 12 de maig de 2019

ALLÀ COM AQUÍ

Una gentada pertot, i el ric ric ric continu de les rodes de les maletes. El bon temps duu també la llavor d'una condemna.




dissabte, 11 de maig de 2019

DES MOINES

Des Moines, a Iowa, és una de les capitals d'estat més petites dels Estats Units, i una de les millors cançons de Jeffrey Foucault (pocs discos m'han fet darrerament la impressió del seu Blood Brothers).

Des de Des Moines, com si hi fóssim, bon cap de setmana a tothom.




That night in Des Moines
We were too late for supper
So we sat at the bar
And we drank three beers

And we watched the house
Filling up with no one
But God was listening
And he cupped his ear

dijous, 9 de maig de 2019

ANIVERSARI

Ahir el poeta i assagista Gary Snyder, un habitual en aquest blog, va fer vuitanta-nou anys. Amb José Luis Regojo n'hem traduït al català una antologia de poemes de natura que vam titular Les muntanyes són la teva ment (Tushita, 2013). En castellà en trobareu diversos llibres publicats per Árdora i, més recentment, Varasek Ediciones.

Felicitats, mestre!



dimecres, 24 d’abril de 2019

SAINT GEORGE AND THE DRAGON

(Deixo la paradeta en suspens per uns dies. Sóc a veure el sant patró a la terra de Joan Coromines.)




dimarts, 23 d’abril de 2019

POESIA


Diguem-ne un camp on vénen a pasturar
sota els núvols del vespre
els animals que l’Arca es va descuidar.

O una cisterna on la pluja que va caure
abans de la història degota d’un llavi de ciment.

Te’l miris com te’ls miris,
no és el lloc per instal·lar-hi
el cavallet de tres potes del realisme

o per fer que un lector hi pugi
saltant el munt de tanques d’una trama.

Deixa que l’escriptor robust
amb la seva màquina sorollosa
descrigui la ciutat on Francine havia nascut,

com llegia el diari Albert al tren,
com voleiava la cortina al dormitori.

Deixa a la dramaturga amb el jersei descosit
i un gos cargolat a la catifa
que mogui els personatges

d’entre bastidors a l’escenari
per afrontar la foscor plena d’ulls de la sala.

La poesia no és el lloc per a això.
Ja tenim prou feina amb
queixar-nos pel preu del tabac,

passar el cullerot degotadís
i cantar cançons a un ocell engabiat.

Tenim molta feina no fent res,
i tot el que ens cal per a això és una tarda,
una barca de rems sota un cel blau

i potser un home pescant des d’un pont de pedra,
o, millor encara, ningú en aquell pont.

         Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja (Godall, 2019)
         Versió de JS



POETRY


Call it a field where the animals
who were forgotten by the Ark
come to graze under the evening clouds.

Or a cistern where the rain that fell
before history trickles over a concrete lip.

However you see it,
this is no place to set up
the three-legged easel of realism

or make a reader climb
over the many fences of a plot.

Let the portly novelist
with his noisy typewriter
describe the city where Francine was born,

how Albert read the paper on the train,
how curtains were blowing in the bedroom.

Let the playwright with her torn cardigan
and a dog curled on the rug
move the characters

from the wings to the stage
to face the many-eyed darkness of the house.

Poetry is no place for that.
We have enough to do
complaining about the price of tobacco,

passing the dripping ladle,
and singing songs to a bird in a cage.

We are busy doing nothing –
and all we need for that is an afternoon,
a rowboat under a blue sky,

and maybe a man fishing from a stone bridge,
or, better still, nobody on that bridge at all.

dilluns, 22 d’abril de 2019

EMPASSAR-NOS-LES

"La forma en què un escriptor aprèn l'acidesa i l'alcalinitat del llenguatge és cruspint-se les paraules i escoltant-les renouejar a la panxa. Això és físic i intel·lectual alhora. Fins que no assoleix el to just l'escriptora ha d'escoltar el llenguatge, però també ha de sentir-lo."

--Jeanette Winterson (citada per V. Chang)

dissabte, 20 d’abril de 2019

AMSTERDAMS

Quan una gent que admires (els teniu aquí mateix, dissabte passat) versionen algú altre que encara admires més. Bo, molt bo. All inside our Amsterdam she hides...

Bon cap de setmana i bona Pasqua a tothom.




divendres, 19 d’abril de 2019

ROSSINYOLS

Diu Carles Riba a López-Picó, carta del 1922: "tenim, tant la vostra generació com la meva, la responsabilitat a sobre d'haver fet creure a una multitud de minyons (...) que un poble no pot viure sense rossinyols, o pitjor encara, que amb rossinyols sols ja es pot viure." [via @XeniaBussé]




dimarts, 16 d’abril de 2019

DIMARTS A LES ONZE


Diu que enguany per Sant Jordi faré de Billy Collins. Serà el més a prop que hi seré en ma vida. I al costat de la Matilde Martínez i la Mònica Miró. Què més vols, traductoret?

Bé, sí, una cosa: que vingueu a comprar els Set elefants drets sota la pluja. D'onze a dotze a la parada de Godall Edicions a la Rambla, a l'alçada de la plaça Reial No sé a on col·locarem els elefants, però ja se'ns acudirà alguna cosa.

dissabte, 13 d’abril de 2019

LA LLUM DEL DIA

Per a un cap de setmana llarg, tan llarg potser com una setmana, deurà anar bé tot un concert per comptes d'una cançoneta. Ells són els Mandoline Orange, vénen de NC i no és la primera vegada que treuen el nas per aquí. I de pas aprendrem què és la música bluegrass.

Apa, bon parèntesi, tan llarg com sigui possible.




divendres, 12 d’abril de 2019

12 D'ABRIL

I tant que tenen risc, unes eleccions. Si més no per als tramvies. Ens ho explica el rei dels detalls barcelonins, l'Enric H. March.




dijous, 11 d’abril de 2019

dimecres, 10 d’abril de 2019

AL MAPA

Va ser George Steiner qui va definir els carrers i les places de les principals ciutats europees com una caixa de ressonància de les grans fites històriques de la comunitat. En general, en aquest ressò hi solen destacar reis, batalles i glòries pàtries diverses, però també hi treuen el nas de tant en tant els escriptors i la literatura.

L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura dirigida per Marina Espasa, vinculada a la xarxa homònima de la Unesco, acaba de publicar un bell “Mapa literari de Barcelona” que ubica damunt del traçat de places i carrers domicilis d’escriptors (d’Àngel Guimerà a Montserrat Roig i Gabriel García Márquez), llibres “barcelonins” reconeguts, biblioteques, llibreries i altres elements literaris com estàtues, fundacions i bars i cafès. Busquin-lo (és gratuït) i dediquin una estona a tafanejar-hi: segur que aprendran coses que no sabien, i descobriran que a prop d’allà on viuen o treballen hi batega o hi ha bategat la vida literària. Perquè, al nostre voltant, allò que va ser encara hi és; el que algú en algun moment va imaginar és tan cert com el que es va arribar a construir; l’espai on algú va viure ha quedat d’alguna manera guixat pel que aquella persona (aquí, aquell escriptor) va dir o imaginar o escriure o fer.

Per a mi, per exemple, l’estret i breu carrer Craywinckel (ves, un altre militar), a Sant Gervasi, amb la seva pizzeria, la botiga d’electrodomèstics, la benzinera, és i serà per sempre tant com això una filmació extraordinària d’un antic tramvia en què no vaig arribar a pujar mai i, sobretot, el pis on vivia Marià Manent. Perquè tots caminem i mirem, però el que veiem no és objectiu: la nostra mirada és essencialment subjectiva, o condicionada, i com a tal pot ser enriquida: en temps de pantalletes omnipresents i omnipotents, el gest (amb un punt d’antiquat) d’imprimir un mapa de paper ens recorda que la memòria i la bellesa i la riquesa es guixen, s’estripen, s’obliden, sí, però també se sumen i ens orienten. Per casa nostra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-IV-19
Versión en castellano



dimarts, 2 d’abril de 2019

SENSE VOLER, VOLAR

Avui sense voler he trobat aquesta imatge i de cop se m'han fet presents el dia, la llum, la cambra i la ciutat on era quan vaig escoltar per primera vegada aquell disc, de fet aquells dos cedés dels del principi. I tot el que ha passat després de descobrir-la a Ella, o perquè vaig descobrir-la; com he après a escoltar i a mirar i a esperar i a descartar precisament perquè vaig conèixer la seva manera de cantar. També com he après a apreciar la feina conjunta, la suma quan multiplica. Ara torno a ser allà, aquella tarda (o potser no me n'he anat mai), estirat a terra, i sona el piano amb què comença "Can't we be friends?" i llavors entra la seva veu, sempre clara i sempre afinada, i més tard s'hi afegeix com qui passa per allà Louis Armstong, amb Oscar Peterson joguinejant per darrere i després la trompeta, aquesta trompeta d'ara i de 1956 i de llavors, que és tot u en el vol aturat de l'escolta i el plaer i el tempo just.


I en algun moment també arriba el "swing it, boys!" d'Armstrong. Que els Gershwin van venir tot seguit, de la mà d'ells dos (Though by tomorrow you're gone / The song has ended but as the songwriter wrote / The melody lingers on):

The way you hold your knife
The way we danced till three
The way you changed my life
No, no they can't take that away from me
No, they can't take that away from me.

diumenge, 31 de març de 2019

ENSENYAR, TRADUIR, ESPERAR, CREURE

Ensenyar. Busco un text per a la classe de demà. Traduir. Pels camins estranys de la causalitat despistada vaig a parar a una bella peça de Bernardo Atxaga, "Días especiales", amb un traductor que treballa aïllat en un convent a l'hivern i un seu interlocutor adust i un altre de desmemoriat. Esperar. El blog d'Atxaga (una de les raons per mantenir el F l u x) fa una llum difusa i constant, de fa anys. Creure.



Foto: Jone Irazu


dissabte, 30 de març de 2019

DE TANT EN TANT

Hi ha disc nou de Josh Ritter a la vista. Bon cap de setmana, doncs.





dijous, 28 de març de 2019

dimecres, 27 de març de 2019

ADIU, ANDREU

Una altra joia lingüística, una altra cosa apresa de bon matí. Ja sou subscriptors de RodaMots?

--------------------------------------------------------

Cada dia un mot | 4438 | dimecres, 27 de març del 2019 | RodaMots

adiu, Feliu!

Es diu a la Catalunya del Nord (aquí, adiu hi significa adeu) per lamentar alguna pèrdua o la fi d’alguna cosa. També es diu a una persona que se’n va per significar-li que la seva partida ens deixa indiferents. En aquest cas, l’expressió completa és Adiu, Feliu! Si tornes pas, escriu!
Adiu, Feliu! Les vacances són acabades!

‘Adiu’?

Adiu és una variant occitana i rossellonesa d’adeu que tant significa ‘bon dia’ com ‘a reveure’.

Usos

Un cop de peu als ous, un altre a la cara i va caure. Vaig agafar la seua arma que duia un silenciador i li vaig tirar dues bales al cor. Adiu Feliu!
Joan-Daniel Bezsonoff, Les lletres d’amor no serveixen de res (Perpinyà: Trabucaire, 1997)
Vegeu-ne un altre passatge a la web

dissabte, 23 de març de 2019

SENS FI

Tot ve que dura i dura, de vegades. Sort dels Gershwin i de gent com Ben Webster. O del senyor que parla de fons i no calla durant el solo de piano, pura vida.

Apa, bon cap de setmana a tothom.




dijous, 21 de març de 2019

DIES LOCALS DE LA POESIA

Ahir a La Impossible escoltant Fernando Beltrán, Berta Piñán, Alicia Fernández i Jordi Llavina, amb Jordi Pàmias entre el públic. Demà amb el grup de la Laura López Granell a l'Escola d'Escriptura, sessió sobre Billy Collins i els seus Set elefants... Dissabte de tornada a la llibreria de l'Eixample al cicle de Poetes Impossibles que coordina Ricard Mirabete, per llegir al costat de Vicent Almela. I correus i projectes i dos contractes sobre la taula. Com en aquells rius eslovens, el corrent subterrani de vegades aflora. O sempre acaba aflorant. La poesia: tants dies locals.




dimecres, 20 de març de 2019

LEY DE MENGUAS

El president del Partido Popular parla darrerament del projecte d’una “ley de lenguas” que seria, de fet, una llei contra les llengües peninsulars diferents del castellà. Casado accepta que les “altres llengües” siguin un mèrit, però mai un requisit. El requisit (l’obligació) es reserva a la que segons Juan Carlos I “nunca fue lengua de imposición, sino de encuentro”, com bé saben els milions de parlants de guaraní, quítxua o maia que van sortir alegrois a l’encontre dels no colonitzadors espanyols d’Amèrica.

Arran del projecte de llei, potser valgui la pena apuntar alguns fets. El primer, que es calcula que a Catalunya es parlen avui unes 280 llengües (ho expliquen bé a paisdeparaula.cat), i que més del deu per cent de catalans no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua. També que prop de la meitat de la població espanyola (un percentatge més alt entre els immigrants) parlem altres llengües, a més del castellà. A aquesta gran minoria, la “igualdad de oportunidades” ens agradaria que s’apliqués a les nostres altres llengües. I que arribés més enllà del territori regional: per què un funcionari de Guadalajara desplaçat a Maó o a Alcoi té uns drets lingüístics que es neguen als alcoians i a les maoneses? Finalment, als catalanoparlants bilingües ens costa d’entendre que els suposats defensors del bilingüisme presentin una candidata a diputada per Barcelona que fa gala com a mèrit del fet de no parlar català. Què passaria si fes el mateix a París o a Buenos Aires? No serà que hi ha llengües (i, doncs, ciutadans) de primera i de segona?

El 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Per afegir-s’hi, el PEN Català ha convocat avui un acte a la llibreria La Impossible, a Barcelona, on Fernando Beltrán, Alicia Fernández, Jordi Llavina i Berta Piñán llegiran versos en castellà, gallec, català i asturià. Aquí sí, en igualtat d’oportunitats. El món possible de llengües i ciutadans iguals existeix. És a la societat real, i és el revers dels discursos sobre el tema de PP o Ciudadanos.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-III-19
Versión en castellano



dimarts, 19 de març de 2019

DE PAS

Diu que Carner deia que havia vingut al món a passar l'estiu. Ara hi hauríem d'afegir una subcategoria nova: la dels que han vingut al món a passar pel DOGC, de càrrec en càrrec i de foto en foto, de roda de premsa en roda de premsa i de tuit en tuit, fins al no-res final.




dissabte, 16 de març de 2019

dijous, 14 de març de 2019

SOBRE EL PSOE, PER EXEMPLE

Fueron los años de la hegemonía del PSOE.

Se pensaba que el PSOE era socialista. La ficción de que en España existía el socialismo fue brutal. Cuando me dicen “¡Cuanto ha cambiado Felipe Gonzalez!”, me gusta recordar que en el 83, cuando llevaba sólo un año en el poder pactó los sillones de la ONU con las juntas militares de Videla. Cuando todo el mundo sabía quien era Videla y ningún mandatario internacional visitaba Argentina excepto el jefe de estado de España, Juan Carlos I, que fue allí a recibir una medalla. Felipe Gonzalez en aquellos años vendió armamento a Argentina y a Chile por valor de miles de millones. A varios cargos de las dictaduras argentina y chilena les condecoró y propuso a Pinochet como ejemplo del tránsito de la dictadura a la democracia. Como Adolfo Suarez, un franquista criminal al que le hemos puesto un aeropuerto. Pero también es cierto que, por otro lado, había personajes como Tierno Galván, ‘el Viejo Profesor’.


A tall d'exemple, aquí teniu un dels apunts d'interès a l'entrevista (“El feminismo tiene que ser anticapitalista, antirracista y antirreligioso”) que Antoni Lluís Trobat Alemany (@antonitrobat) ha fet a Cristina Fallarás per a Crític. I no us perdeu el que l'entrevistada explica sobre el franquisme com un règim basat en el robatori, i el pòsit d'això en la dreta espanyola actual.

dimecres, 13 de març de 2019

dimarts, 12 de març de 2019

LA COSA MÉS ULTRALOCAL

"Completament. Sobre això hi ha dues coses: l’abstracció i la universalització. En el cas de l’abstracció, és clar, si concretes molt, acabes fent abstracció. I després hi ha la universalització. Hi ha qui pensa que sense context l’obra es torna més universal. Però és tot el contrari: la cosa més ultralocal és la cosa més universal. Llegint qualsevol escriptor una mica seriós ho trobes, això. La literatura sempre parla de coses íntimes. I una cosa íntima la trobes en la cosa més immediata. Mireu: quan van traduir Els nois als Estats Units, feia ben poc que hi havia hagut els atemptats de la sala Bataclan de París. L’endemà dels atemptats, a Vidreres es va trobar un cotxe amb armes. De cop, el centre del món era Vidreres. I, justament, una revista americana m’entrevistava pel llibre Els nois, que passa a Vidreres, en el mateix moment que el món havia centrat la mirada en aquest poble."

Llegiu, llegiu l'entrevista de Montse Serra a Toni Sala al VilaWeb d'avui. I la novel·la Persecució, és clar (a L'Altra Editorial).

dilluns, 11 de març de 2019

LLISTES

De cop, no sé veure la diferència entre el paracaigudes d'un barceloní francès que torna a Barcelona per intentar ser-ne alcalde i el d'un barceloní advocat que es presenta a diputat per Girona perquè hi té la segona residència. Hauré d'augmentar la dosi de Nacionalina.




diumenge, 10 de març de 2019

DISTRIBUCIÓ

Els pobres pensen, els rics riuen.

    Proverbi jiddisch (aquí, un altre també ben oportú)

divendres, 8 de març de 2019

AL BALCÓ

Al balcó, al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un deix
d’insistent abandó,
de vell rosegador
a la seva cova.
Al balcó, a l’ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
rosega una poma.
Lliurada al silenci
–qui sap quant temps fa
que el seu estel va apagar-se–,
res no delata l’instant,
aquell ajornar l’hora
amb mossegadetes
al goig.

                       Berta Piñán, La ferida (El Gall Editor, 2018)
                       Traducció de JS


NEL BALCÓN

Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d’insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.
Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.
Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
que allumó la so estrella–
nada delata l’instante,
esi apalazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.

                       Berta Piñán, La mancadura (2010)


Si voleu llegir més Berta Piñán, podeu tafanejar per aquí. O venir a la llibreria La Impossible el proper 20 de març: ella serà una de les convidades a l'acte que organitza el PEN Català amb motiu del Dia Mundial de la Poesia.




dissabte, 2 de març de 2019

EGO ME ABSOLVO

Aquí, avui, una mica d'ego majúscul d'aquell a què alguns no sabem, tanmateix, renunciar. Per cert: sóc l'únic a qui la producció i la veu del nou Morrissey li sonen a Roy Orbison?

Apa, bon cap de setmana de correcció intensiva i segon clàssic descafeïnat. Perquè la veritat és que res no s'acaba i tot torna.




divendres, 1 de març de 2019

dimarts, 26 de febrer de 2019

APARTANT LA CORTINETA

Nois i noies, tots, de la mare i del pare. Si teniu a prop gent gran malalta, em sembla que avui aquest vídeo pot fer sentit. És de fa un parell d'estius a casa d'uns bons amics mallorquins, amb Biel Mesquida dient la versió que en Miquel Àngel Llauger i un servidor vam fer de "Pearl", un extens poema del nostre admirat Ted Kooser. El van preparar en Jaume Capó i la gent d'Hores Extraordinàries.

Torno a Kooser, que no ha parat de donar-nos alegries petites però palpables i ossudes com la mà dels vells.



Pearl from Hores extraordinàries on Vimeo.

dissabte, 23 de febrer de 2019

BUT I DON'T KNOW HOW

I was not ready for the road... M'agradaria trobar algun dia l'explicació del fet que algunes cançons (una, dues, de tot un disc) se'ns arrapen al cervell i no n'ixen. Mentrestant, les escolto i les torno a escoltar, i en taral·lejo fragments amb aquell somriure estrany a la cara, anant i venint pel carrer.

A veure si us passa el mateix. I bon cap de setmana.





A més de les cançons, aquesta gent són bons (en queden pocs) fent-ne vídeos. Mireu-vos el d'aquesta altra, per exemple.

divendres, 22 de febrer de 2019

20.183

En silenci a l'aula buida (buidada, de fet). Apagar els llums. Aquí, i aquest silenci, amb remor de fons. Una bona estona. Així.




dijous, 21 de febrer de 2019

COM ERA?

I si fem tantes fotos del cos simplement  perquè no sabem o no podem reviure l'abraçada?




dimecres, 20 de febrer de 2019

A BETEVÉ

Per si per comptes de comprar el llibre (o pispar-lo: l'altre dia me'n van explicar el primer cas) sou dels que preferiu les versions explicades.




dilluns, 18 de febrer de 2019

dissabte, 16 de febrer de 2019

PLANETARI

Coneixeu Sufjan Stevens? Diria que algun dia ja us n'he parlat. Si no aquí en teniu un tast, avui.

Bon cap de setmana. Jo us observo des de lluny.




dijous, 14 de febrer de 2019

FER-SE EL FER

Tinc la sort d’haver conegut (i ser-ne amic: avís de parcialitat activat) tres persones que abans de l'arribada dels autònoms i dels cursets d’emprenedoria van decidir convertir en professió allò que els agradava més, tot i que la “professió” en qüestió no existís. Fer-se la feina, per entendre’ns.

Màrius Serra, a més d’escriptor, és conegut com enigmista i viu dels jocs de paraules. Ara tots ho trobem normal, però quan va deixar la Filologia Anglesa per crear amb Anna Genís i Miquel Sesé una revista i una empresa d’encreuats en català molts pensaven que s’havien begut l’enteniment. Anys després Serra va tornar a remuntar el riu posant per escrit l’experiència de paternitat d’un fill polidiscapacitat, i ara torna a fer pans amb pedres convertint, amb Joan Arqué, el llibre i la història del Llullu en Qui ets?, esplèndida adaptació teatral que hem pogut veure a Hospitalet i al Lliure i que aviat comença gira per Catalunya.

Fernando Beltrán és, per als lectors, poeta, però viu de posar noms a les coses (empreses, vins, hotels, museus). Ell és “nombrador”, mot que la seva filla li va regalar anys enrere. A Matadero, al Madrid Gráfica 18, li han dedicat l’exposició “Las palabras que nombran”. I enguany en farà quinze que va crear a Astúries perquè sí l’Aula de las Metáforas, fundació privada dedicada a programar i promoure els versos, amb la millor biblioteca de poesia catalana d’aquesta Espanya que no acaba de saber llegir la seva Constitució.

Oriol Comas creu que, a més del llenguatge i la música, l’altre element comú de tots els grups humans és el joc, i va abandonar una vida de comunicador eficaç per convertir-se en promotor i dignificador del joc de taula. Al novembre dirigí per a l’Ajuntament la setena edició de la fira Dau Barcelona, omplint Fabra i Coats amb vint-i-sis mil assistents i més de cinc-centes taules de joc, i escriu i viatja movent-se com un més per un circuit professional que té Alemanya i França com a centres. Sí: es poden canviar les regles, es pot inventar el present, fer que siguin coses que no són. De fet d’això haurien d’anar la creació i la vida, oi?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-II-19
Versión en castellano


dimecres, 13 de febrer de 2019

COLUMNES

Hi penses llarg, esbosses de pressa, llavors aboques a raig, després hi afegeixes alguna cosa i comences a cosir i a treure, a treure i a cosir. Treure i llimar, treure i llimar. Entremig, en algun moment que varia, el títol. Sap greu que rellegit potser soni fàcil, o receptat, però ve a ser bastant així, una i una altra i una altra.




dilluns, 11 de febrer de 2019

ULTRACONFI

Més català del que ara es parla. En aquest cas, dues joves estudiants en un campus barceloní:

—Tampoc tinc ultraconfi, però sé qu'és molt maja.




diumenge, 10 de febrer de 2019

HIBERNATOR

Foto dels organitzadors de la manifestació d'aquest matí a Madrid, a la plaça de Colón.



dijous, 7 de febrer de 2019

UT SCAENA SIC VITA

"Sigues tu mateix; els altres papers ja estan agafats."
—Oscar Wilde




dimarts, 5 de febrer de 2019

VUIT DEL 1975

Un punteig de guitarra i vuit minuts i vint segons per reconciliar-se amb un any determinat.




dissabte, 2 de febrer de 2019

THIS IS THE REAL SPAIN

"Han podido degustar un bocadillo, botella de agua, pieza de fruta y yogur". Privilegi sobre privilegi, ser un polític electe o un dirigent civil empresonat preventivament i traslladat set-cents quilòmetres perquè et jutgin per les teves idees en una democràcia absoluta i impol·luta com Espanya, un país libre con una puntuación de un 94 sobre 100.




divendres, 1 de febrer de 2019

PERDRE I GUANYAR

No sé els altres o vosaltres, però jo la feina-feina només la faig amb hores per davant (sovint també per darrere).




dilluns, 28 de gener de 2019

SCHUBERT, GERSHWIN, ELLINGTON I HOLIDAY

"A Schubert tune with a Gershwin touch": una tonada de Schubert amb un toc de Gershwin. Si fos un còctel, seria la combinació perfecta per a avui. Hi ha dies (o setmanes, o mesos) que demanen justament això, una mica de llum a l'esperit, al 2019 o al 1938, amb una cançó de Duke Ellington per exemple (la lletra és d'Irving Gordon i Irving Mills) aquí feta meravella per Billie Holiday i Benny Carter.




diumenge, 27 de gener de 2019

ESPAÑA Y LOS PERROS

"(...) Ahora, lo peor de todo no es lo que ­escribió Vargas Llosa en su carta al PEN. Fue lo que dijo unos días antes en la convención anual del Partido Popular que preside el baby Trump español, Pablo Casado. Primero, se rebaja a meterse con Quim Torra, el presidente ac­cidental de la Generalitat. ¿No entiende Vargas Llosa que una ­figura mundial ­como él pierde dignidad, daña su ilustre reputación, al dignificar a semejante mediocre con su patricia mirada?

Parece que no, porque no sólo repitió la banalidad de siempre, que el pobre Torra era “racista”, “discriminatorio” y bla bla bla, sino que agregó que Torra “no oculta que considera a los españoles perros rabiosos”. En el mismo acto recordó a sus nuevos correligionarios, aliados de Vox, que su enfado proviene, como leemos en sus columnas en El País hasta el aburrimiento, de su gran obsesión y objeto de ira, el nacionalismo. Está bien. A muchos tampoco nos gusta. El problema es que a Vargas Llosa le disgusta demasiado. Quiere acabar con el nacionalismo, lo quiere erradicar. El odio le ciega. No parece haber entendido (como tampoco lo entendió otra de sus bestias negras, Karl Marx) que el nacionalismo es como el invierno: debemos aprender a convivir con él y, si no nos gusta, a limitar sus daños. Como la envidia o la vanidad, es una constante en la sociedad humana desde nuestros comienzos tri­bales.

Lo que resulta casi cómico es que si Vargas Llosa y los devotos de la derecha española se miraran honestamente en el espejo verían que ellos son nacionalistas también. En este caso, nacionalistas españoles que desprecian y detestan tanto a los nacionalistas catalanes como los nacionalistas catalanes los detestan y desprecian a ellos. Quizá más.

Para ser justos, Vargas Llosa tuvo un momento de lucidez durante su gloriosa intervención en el acto del PP. Dijo que para combatir el independentismo catalán, “enemigo de nuestra democracia y nuestra libertad”, lo mejor es “derrotarlo en la batalla electoral”. Cien por cien de acuerdo. Cambien el tono, cambien las formas, no actúen como perros rabiosos y denles un referéndum real a todos los catalanes (...)"

 John Carlin, "El españolito cabreado" (La Vanguardia, 27-I-19)

diumenge, 20 de gener de 2019

MOON RIVER

El món sonaria millor amb més Johnny Mercer, més Mark Twain i més Josh Ritter (i més Audrey Hepburn, admetem-ho) al voltant. Parem-hi l'orella.

Bon cap de setmana moll a tothom.



JOSH RITTER - Moon River (Johnny Mercer/Henry Mancini) from The Thrill Is Back on Vimeo.

dissabte, 19 de gener de 2019

DEU, VINT, CENT I TORNADA

L'assumpte aquest dels deu anys enrere em podria dur a aquesta entrada de desembre de 2008 evocant al F l u x els deu anys de la mort de Joan Brossa, ara fa doncs vint anys, avui que en fa cent del naixement del poeta. Un enfilall de lletres i xifres i vies i camins, tot en roig i blanc i negre.

L'ablocGcedari (en homenatge a Brossa)
Els entra-i-surts de Brossa, site a Lletra


dissabte, 12 de gener de 2019

ALGUNA COSA PASSA EN ALGUN LLOC

Una altra de Mary Chapin Carpenter, de qui parlava dimecres, reprenent en aquest cas un clàssic. Doble ració de New Jersey.

Que tingueu un molt bon cap de setmana, ara que la llum del dia comença a guanyar minuts.




dimecres, 9 de gener de 2019

MANS A L'ESPATLLA

Al penúltim disc de Mary Chapin Carpenter, The Things That We Are Made Of, hi destaca un tema de temps lent que sembla pensat per fer lluir la lletra: “Hand on My Back”. La cantautora hi parla de record i agraïment, i de com a mesura que avancem en la vida lliçons i somnis es van entrellaçant: “Tots tornem a terra, tots caiem del cel/ Cremem, ens trenquem, ens fem malbé i plorem/ Però ens mantenim sencers per la vista i per un pacte/ Que comença amb el frec de la teva mà a la meva espatlla”. Escolto la cançó i la torno a escoltar lluny de casa i dels fets dels darrers temps, els bons i els luctuosos, i entre aquests darrers m’adono que en pocs mesos han mort dues persones que d’alguna manera van ser mans a la meva espatlla.

Ho va ser el novel·lista i crític Robert Saladrigas (1940-2018), responsable durant molt de temps de la secció de llibres de La Vanguardia, on als anys vuitanta va acollir un crític vintejador i sense experiència amb tres caps (Josep-Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i qui això signa) i un nom inventat, Joan Orja. Saladrigas no ens coneixia de res i ens va fer una confiança absoluta: no recordo un sol cas de censura ni cap entrebanc greu en quatre anys de ressenyes regulars, no sempre complaents, i sí en canvi un grapat de converses tranquil·les, curioses i encoratjadores. Gent bona, bona gent. També ho va ser Màrius Sampere (1928-2018), ara noticiat i homenatjat però durant anys –fins que el va anar reivindicant la tossuderia de Vicenç Llorca, Àlex Susanna o Sam Abrams– poc més que un llampat perifèric. Sampere era, com Saladrigas, discret, amable i generós, i la seva mà tremolosa tremola encara al meu avantbraç quan l’evoco. De vegades penso si no em devia passar així part de la seva fal·lera d’escriure.

Quantes mans hi caben, una damunt de l’altra, a les nostres espatlles tan menudes? Recomença la cançó de Chapin Carpenter: “Em moc pel món com una fletxa que vola/ partint l’aire mentre cartografio el cel/ I avall molt avall l’eco no es perd/ Records que sonen com cadenes que trontollen”. Fletxa i aire, baules i cadenes, mans i espatlles. Memòria i agraïment.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-I-19
Versión en castellano



dilluns, 7 de gener de 2019

THAT OPRESIÓN

Un reporter anònim ens envia aquesta mostra, una més, de com el català s'imposa al món del comerç i retalla la llibertat i el cosmopolitisme, en aquest cas al centre de Barcelona. Imatges escruixidores d'uns pobres xocolaters partint-se la cara per retolar en la llengua de no se sap on.



divendres, 4 de gener de 2019

ABANS D'ASSIGNAR UNA RESSENYA

Potser sigui d'interès per als discutidors sobre la crítica literària al nostre país aquest fragment d'una entrevista amb Pamela Paul, Gregory Cowles i Barry Gewen, responsables de les ressenyes del New York Times, sobre les regles i criteris de la publicació per evitar conflictes d'interessos (via @KatyDerbyshire):

“First, we do a preliminary online search and go through our own archives. If you’ve reviewed an author for us before, you can’t review that person again. With small publishing houses, you can’t review someone if you’re in the same house, even if you don’t have the same editor or the same publicist. You can’t review someone who shares the same agent as you. If you’ve been on a panel with the author and it was antagonistic, we wouldn’t want you to review that person. If you have written a book blurb for the author or been blurbed by that person, you can’t review him or her.

All that said, we then ask the reviewer to disclose any possible conflicts of interest, and that often results in a back-and-forth.

What’s complicated is social media, because everyone is “friends” online. So we sometimes get into intricate discussions, like, “You follow her on Twitter, but have you ever direct messaged?” We want to get a sense of whether you actually know the author.

  "How The Times Avoids Conflicts of Interest in Book Reviews" (8-X-2018)


dimecres, 2 de gener de 2019

ESCRIPTORS I SOCIETAT

Avís amb temps: dimecres 30 de gener, al costat de l'antic director de l'IRL i editor Xavier Folch i de l'assagista Simona Škrabec, dos bons coneixedors (i practicadors) del tema, celebrarem amb una conversa sobre escriptors, literatura i cultura catalana la publicació de Construir con palabras a Ediciones Cátedra.

La cita és a les set de la tarda a la llibreria La Central del carrer Mallorca, a Barcelona. No cal dir que hi esteu més que convidats.


dimarts, 1 de gener de 2019

AL CAPDAVALL

Cançons que, no saps per què, associes amb un dia com avui. Amb tornar i tornar a començar, amb encara no deixar-ho. Bon any.





But now I'm sleeping fine
Sometimes the truth is like a second chance
I am the daughter of a great romance
And they are the children of the war

Well the sun rose with so many colors
It nearly broke my heart
And worked me over like a work of art
And I was a part of all that

So go ahead, push your luck
Say what it is you've got to say to me
We will push on into that mystery
And it'll push right back
And there are worse things than that

Cause for every price
And every penance that I could think of
It's better to have fallen in love
Than never to have fallen at all

Cause when you live in a world
Well it gets in to who you thought you'd be
And now I laugh at how the world changed me
I think life chose me after all