dijous, 18 de juliol de 2019

VENTADA

Com li va passar a Greg Brown, però canviant d'estació, un vent d'estiu se m'ha endut la llista de coses a fer, i les ganes d'un munt de coses, inclòs el manteniment del blog. O sigui que enguany avanço la pausa vacacional. O potser no del tot, qui ho sap, si algun dia us trobo a faltar. De moment I wanna catch some fish.
















In a mucked up lovely river, 
I cast my little fly. 
I look at that river and smell it
and it makes me wanna cry. 
Oh to clean our dirty planet, 
now there's a noble wish, 
and I'm puttin my shoulder to the wheel 
'cause I wanna catch some fish. 

dissabte, 13 de juliol de 2019

SAN LUIS, CO

Weightlessness, no gravity
Were we somewhere in-between?
I'm a ghost of you, you're a ghost of me
A bird's-eye view of San Luis
...




dimarts, 9 de juliol de 2019

RECTES

Una de les maneres de percebre fins a quin punt la nostra vida és poc natural és constatar el munt d'angles rectes que ens envolten, arreu i a cada moment. Les excepcions: quan dormim, quan mengem, quan estimem, quan imaginem, quan escoltem.


diumenge, 7 de juliol de 2019

TANTA TANTA LITERATURA

"El resultat és un volum d’història i anàlisi cultural on es fixa en el rol, les traces i les relacions dels agents literaris (escriptors, editors, traductors, organitzacions, institucions, revistes...), en el seu ressò “simbòlic” i “retòric” i en com han acabat configurant la “cultura catalana contemporània”. En darrer terme, explica -o fa que s’entenguin millor- alguns dels fenòmens de l’època actual. Entre d’altres, “la potència editorial de Barcelona”, la gran quantitat d’escriptors i de premis, el commemoratisme (de “país enamorat de les celebracions” d’efemèrides d’escriptors), la hiperliteraturització del país i la cultura i la “retòrica literària d’honor i servei” (que contrasta, diu, amb “uns pressupostos públics de cultura minvants des de fa molt de temps” i amb el fet que “el nacionalisme retòric” recorri als escriptors com a “moneda de canvi”). Quin sentit atorga a la hiperliteraturització? Doncs des de l’elevada xifra de servidors públics d’un cert nivell que són filòlegs o “la forta presència de referents literaris en la vida pública” fins a la tirada -des de principis dels anys noranta- als centenaris d’escriptors o l’atenció “monopolitzadora” del Sant Jordi. “Com passa en altres comunitats fortament lingüístiques, a Catalunya la creació i gestió de la identitat nacional ha anat -i continua anant- associada a la llengua pròpia i a la literatura”."

Ho diu a "Totes les coses que ens fan un país hiperliteraturitzat" Anna Ballbona destil·lant a l'Ara d'ahir dissabte una llarga, apassionada i apassionant conversa a partir del Construir con palabras.




divendres, 5 de juliol de 2019

EL FEBLE RECULA

Només el futbol (i potser el nacionalisme) supera la llengua en nombre de gent que opina amb vehemència sobre un tema en què no són especialistes, sovint menystenint a més els especialistes. Què ha de saber algú que ha passat trenta anys estudiant les llengües, si jo la parlo cada dia? Què ha de saber un metge sobre peus o ronyons o braços, si nosaltres som els que sentim els nostres?

Aquests dies, arran d’un reportatge televisiu, tornem a discutir sobre l’ús i el futur de la llengua catalana, i com que amb això tothom s’hi atreveix hem llegit coses com ara que “el català sobreviurà sí o sí” o que hi ha una “obsesión por la imposición lingüística”. Bé, les dades (i l’ull i l’orella de qualsevol que observi sense prejudicis) diuen que el català, lluny d’imposar res, recula. És una llengua antiga i va sobreviure al franquisme? Sí. Però a hores d’ara, en un context molt diferent, recula en percentatges d’ús i en presència pública: vagin, si no es creuen els especialistes, a un jutjat, a un quiosc, a una reunió de veïns, a un bar, engeguin la tele, pugin a un autobús. I recula a Catalunya: la presència de la parla de Ramon Llull a Perpinyà, a Alacant o a Eivissa és entre minoritària i ultraminoritària.

Davant d’aquests fets (no d’aquesta opinió, d’aquests fets) hi ha qui opta per no dir ni mu (encara espero un programa interessant-se per la meva llengua, una de les que la Constitució Espanyola obliga a protegir, a Tele5, a LaSexta o a TVE), hi ha qui se n’alegra que desaparegui la diversitat i hi ha qui es pregunta què es podria fer per evitar-ho. Ben mirat, durant la Transició això ja era així. La diferència és que llavors es va arribar a un cert consens majoritari a favor de la tercera opció, i ara sembla que aquest consens es trenca. “Per culpa dels independentistes”, diuen –regalant protagonisme a una suposada minoria– els contraris a imposicions que no s’adonen de quantes coses imposen ells. El cas és que fa uns dies que discutim la discussió, no el fet. Com als Estats Units amb el canvi climàtic o a Itàlia amb el tancament marítim de fronteres. Mentre discutim sobre opinions, els febles reculen. I alguns se’n riuen.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VII-19
Versión en castellano

dilluns, 1 de juliol de 2019

CERVANTES I ELS EVANGELIS

En un article interessant sobre la misèria i les dificultats de Pío Baroja durant la Guerra Civil espanyola, topo amb aquest paràgraf en què surten a escena Eugeni d'Ors i l'ombra allargassada de Cervantes o el Quixot com amulets del nacionalisme cultural espanyol o espanyolista:

No ayudó precisamente la publicación en España de una recopilación de textos que (seguramente titulada por el editor José Ruiz-Castillo) apareció rotulada en 1938 como Comunistas, judíos y demás ralea y con un prólogo de Giménez Caballero encabezado con estas palabras: "Un precursor español del fascismo", que era un artículo ya aparecido en 1934. Esto, sostiene Mainer, tuvo que autorizarlo Baroja, quien de muy mala gana tuvo que acudir a Salamanca durante una estancia en España en plena Guerra Civil (de abril de 1937 a febrero de 1938): Eugenio d'Ors escenificaba la creación del Instituto de España, que agrupaba todas las Reales Academias. "Allí sobre un ejemplar de los Evangelios y otro del Quijote", relata Mainer en su libro, "se le dio a elegir entre el juramento y la promesa". Según unos, dijo "Lo que sea costumbre". Otros sostienen que comentó: "Lo que manden". Así que se volvió a su exilio parisino semanas después.

  Manuel Llorente, "Pío Baroja en París: 'Muy solo, viejo y sin dinero'" (El Mundo, 1-VII-19)




diumenge, 30 de juny de 2019

NEDA UN SO

Aquell somriure per dins quan el treball d'un estudiant et fa tornar a un poema de bandera. Gràcies, Cristiano.

A HORA FOSCANT

És tard, els camins ja no em tempten.—
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

    Josep Carner (Poesia, 1957)

dissabte, 29 de juny de 2019

MUNTANYA

El meu pare també construïa cases. Bon cap de setmana als constructors, i als que apaguen focs.





divendres, 28 de juny de 2019

LÈXIC FAMILIAR

Idiota: qui (podent-ho fer d'una altra manera) viu la vida com una cursa d'obstacles.

divendres, 21 de juny de 2019

UN POC DE SOL

La bellesa i l'equilibri existeixen: són, per exemple, en un quadre com aquest de Rembrandt o d'un seu deixeble ("Home assegut llegint en una sala noble", 1628-1630).

National Gallery, Londres

dijous, 20 de juny de 2019

DESAPROPIATS

En un extrem de les retòriques possibles hi ha, per exemple, la selecció d'adjectius que fa Josep Pla, i a l'altre coses com aquesta que desarma els lectors competents en un mupi de l'exnoucentista Passeig de Gràcia.

dilluns, 17 de juny de 2019

dissabte, 15 de juny de 2019

ART I BEN

Contra l'absurd, contra la tonteria, contra la tristesa, energia.

I alegria. I un bon cap de setmana.




dijous, 13 de juny de 2019

BARCELLONA

Passejant aquests dies pel centre de Barcelona un es pregunta inquiet qui ha quedat a Itàlia per gestionar els serveis bàsics.




dimecres, 12 de juny de 2019

BLASMES

Veig aquesta gent tan convençuda del que pensa, tan predisposats, tan inclinats a la desqualificació i a la frase solemne, i no sé si envejar-los o apretar a córrer.




divendres, 7 de juny de 2019

VIDA NOVA

Toti Soler fa avui setanta anys (me n'assabento gràcies a Joan-Josep Isern). Cadascú sabrà com retre-li el seu homenatge particular. Jo que no sóc músic i no sé viure sense música mai no podré agrair-li prou aquesta guitarra envescada, fina, furetejant al costat d'Ovidi Montllor donant vida a Coral romput, d'una qualitat, una densitat, una intensitat d'un altre món: el món que alguns voldríem ajudar a construir, nota a nota, paraula a paraula.

Per molts anys i gràcies, Toti.




dimecres, 5 de juny de 2019

ROTTERDAM, CAPITAL

“Tots els escriptors són del país de l’Exili”, va dir l’altre dia Ahmed Aboutaleb, alcalde d’ascendència berber de la ciutat de Rotterdam, a l’obertura de l’assemblea de la xarxa ICORN de ciutats refugi. A la sala hi havia poetes com Fatemeh Ekthesari, amb qui vam llegir junts ara fa un any a Palma, que no pot tornar a casa seva a l’Iran, condemnada a presó i fuetades, i escriptors d’un país que es vol europeu, Turquia, on el govern ha posat funcionaris públics a investigar novel·listes incòmodes com Elif Shafak i ha empresonat i ara té a l’exili periodistes com Can Dündar, que recentment explicava a Vicent Partal com el fet d’escriure li va salvar la vida a la presó (això i el record de Cervantes, no es perdin l’entrevista). El PEN Català forma part d’ICORN des de 2006, i actualment té acollit a Barcelona el periodista hondureny Milthon Robles.

Fa poc un reconegut escriptor i periodista barceloní feia befa en un mitjà digital de la feina del PEN, com altres en fan de la d’Amnistia Internacional, d’Open Arms o, aquests dies, de les Nacions Unides. Jo, què volen que els digui, segueixo a la banda humil i tossuda dels que creuen que el paper d’aquestes organitzacions és capital. De la mateixa forma que Rotterdam no és la capital d’Holanda però és una ciutat clau per a Holanda, la llibertat d’expressió i el respecte dels drets no són en si literatura, però són claus per a la literatura.

A l’Iran, a Turquia, a Holanda o a Espanya, a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VI-19
Versión en castellano

dimarts, 4 de juny de 2019

ENLLOC

Avui fa quaranta-nou anys que va morir a Brussel·les qui va saber escriure millor que ningú el que alguns sentim sobre tot plegat, del Supremo a Anfield passant pels amics a l'hospital, els vaixells perduts a la Mediterrània i aquests tomàquets sense gust de res embolicats amb plàstic.


COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.

diumenge, 2 de juny de 2019

PER OBSERVAR MILLOR

Miquel Barceló passejant pel Museo del Prado amb el fotògraf Jean Marie del Moral com a testimoni a "El Prado de Barceló" (El País Semanal, 2-VI-19).

I llavors salta l'espurna, la meravella, l'alegria íntima en trobar-t'hi, d'alguna manera (modesta i banal si voleu), retratat: "Cuando voy a un museo, si puedo llevo siempre un cuaderno pequeño en mi bolsillo. Puede sorprender, pero suelo detenerme en los mismos detalles. No es para recordar, pero me ayuda a observar. En estos cuadernos también hay cosas que no tienen nada que ver: listas de compras, notas diversas… Hago los cuadernos como realizo mis cuadros: sin objetivo preciso. Son pulsiones. Los cuadernos no son estudios ni preparatorios de nada. Tomo notas por todos lados, no saco fotos, dibujo en mis cuadernos".

Foto: Jean Marie del Moral

dissabte, 1 de juny de 2019

BOSS

Ei, que el Cap treu disc nou (Western Stars) el dia 14.

Bona notícia. I bon cap de setmana per a tothom.




dimecres, 29 de maig de 2019

LLUM

Cert, tot és molt gros i injust i mal enfocat. Però també hi ha Rodoreda: regiro Rodoreda, subratllo Rodoreda, ensenyo Rodoreda, llegeixo Rodoreda (no us perdeu el seu Autoretrat, a Angle). I em vénen al cap "La salamandra", aquell gest de suficiència d'Azúa en un dinar, les paraules embadalides de García Márquez, la porta del jardí que per a mi era el dels Valldaura i la bandera que l'avi va plantar al terrat de la seva torre. I llavors penso que al dia encara li queden hores de llum.




diumenge, 26 de maig de 2019

CADENA

Tres favorits junts: en algun moment de la vida he volgut ser Morrissey, Chrissie Hynde i, sobretot, la tonada d'aquesta cançó. Ara, en temps de descompte i d'esquena rígida per a tots plegats, aquí els tenim aplegats, com si hagués trobat una foto antiga però feta avui, o demà.

Bon cap de setmana, doncs.




dimarts, 21 de maig de 2019

D'ALGÚ QUE ADMIRO

"Jo he fet dues coses a la vida: una certa política i alguns llibres".




dissabte, 18 de maig de 2019

GUARDIOLA, SEGONS VALDANO

"En Guardiola conviven un soñador, un fanático y un artista. El soñador es apasionado, el fanático terco y los dos le convienen al maravilloso artista que construye obras admirables con distintos materiales y en distintos países. Obras que nunca son iguales y, sin embargo, son siempre reconocibles."

  Jorge Valdano, "Guardiola, soñador, fanático y artista" (El País, 18-V-19)


(sobretot, no us confongueu i no aneu a llegir l'editorial del diari el mateix dia, si no voleu tornar a prometre-us no tornar a llegir El País i, doncs, perdre-us peces com la de Valdano)

dijous, 16 de maig de 2019

CURS DINS DEL CURS

Dimecres vinent a la UPF hem convidat Jordi Cornudella (poeta, assagista, editor, marmessor) a presentar-nos en un seminari d'un parell d'hores el Curs de literatura catalana contemporània que ha preparat a Empúries compilant totes les conferències (i alguna entrevista) de Gabriel Ferrater sobre literatura catalana en un volum de més de cinc-centes pàgines que arriba a les llibreries el dia 22, just el dia del seminari. Tindrem doncs un curs de literatura dins d'un curs de literatura, amb la veu d'un mestre (dos, si hi afegim en Jordi) escoltada per un bon grapat d'aprenents.




diumenge, 12 de maig de 2019

ALLÀ COM AQUÍ

Una gentada pertot, i el ric ric ric continu de les rodes de les maletes. El bon temps duu també la llavor d'una condemna.




dissabte, 11 de maig de 2019

DES MOINES

Des Moines, a Iowa, és una de les capitals d'estat més petites dels Estats Units, i una de les millors cançons de Jeffrey Foucault (pocs discos m'han fet darrerament la impressió del seu Blood Brothers).

Des de Des Moines, com si hi fóssim, bon cap de setmana a tothom.




That night in Des Moines
We were too late for supper
So we sat at the bar
And we drank three beers

And we watched the house
Filling up with no one
But God was listening
And he cupped his ear

dijous, 9 de maig de 2019

ANIVERSARI

Ahir el poeta i assagista Gary Snyder, un habitual en aquest blog, va fer vuitanta-nou anys. Amb José Luis Regojo n'hem traduït al català una antologia de poemes de natura que vam titular Les muntanyes són la teva ment (Tushita, 2013). En castellà en trobareu diversos llibres publicats per Árdora i, més recentment, Varasek Ediciones.

Felicitats, mestre!



dimecres, 24 d’abril de 2019

SAINT GEORGE AND THE DRAGON

(Deixo la paradeta en suspens per uns dies. Sóc a veure el sant patró a la terra de Joan Coromines.)




dimarts, 23 d’abril de 2019

POESIA


Diguem-ne un camp on vénen a pasturar
sota els núvols del vespre
els animals que l’Arca es va descuidar.

O una cisterna on la pluja que va caure
abans de la història degota d’un llavi de ciment.

Te’l miris com te’ls miris,
no és el lloc per instal·lar-hi
el cavallet de tres potes del realisme

o per fer que un lector hi pugi
saltant el munt de tanques d’una trama.

Deixa que l’escriptor robust
amb la seva màquina sorollosa
descrigui la ciutat on Francine havia nascut,

com llegia el diari Albert al tren,
com voleiava la cortina al dormitori.

Deixa a la dramaturga amb el jersei descosit
i un gos cargolat a la catifa
que mogui els personatges

d’entre bastidors a l’escenari
per afrontar la foscor plena d’ulls de la sala.

La poesia no és el lloc per a això.
Ja tenim prou feina amb
queixar-nos pel preu del tabac,

passar el cullerot degotadís
i cantar cançons a un ocell engabiat.

Tenim molta feina no fent res,
i tot el que ens cal per a això és una tarda,
una barca de rems sota un cel blau

i potser un home pescant des d’un pont de pedra,
o, millor encara, ningú en aquell pont.

         Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja (Godall, 2019)
         Versió de JS



POETRY


Call it a field where the animals
who were forgotten by the Ark
come to graze under the evening clouds.

Or a cistern where the rain that fell
before history trickles over a concrete lip.

However you see it,
this is no place to set up
the three-legged easel of realism

or make a reader climb
over the many fences of a plot.

Let the portly novelist
with his noisy typewriter
describe the city where Francine was born,

how Albert read the paper on the train,
how curtains were blowing in the bedroom.

Let the playwright with her torn cardigan
and a dog curled on the rug
move the characters

from the wings to the stage
to face the many-eyed darkness of the house.

Poetry is no place for that.
We have enough to do
complaining about the price of tobacco,

passing the dripping ladle,
and singing songs to a bird in a cage.

We are busy doing nothing –
and all we need for that is an afternoon,
a rowboat under a blue sky,

and maybe a man fishing from a stone bridge,
or, better still, nobody on that bridge at all.

dilluns, 22 d’abril de 2019

EMPASSAR-NOS-LES

"La forma en què un escriptor aprèn l'acidesa i l'alcalinitat del llenguatge és cruspint-se les paraules i escoltant-les renouejar a la panxa. Això és físic i intel·lectual alhora. Fins que no assoleix el to just l'escriptora ha d'escoltar el llenguatge, però també ha de sentir-lo."

--Jeanette Winterson (citada per V. Chang)

dissabte, 20 d’abril de 2019

AMSTERDAMS

Quan una gent que admires (els teniu aquí mateix, dissabte passat) versionen algú altre que encara admires més. Bo, molt bo. All inside our Amsterdam she hides...

Bon cap de setmana i bona Pasqua a tothom.




divendres, 19 d’abril de 2019

ROSSINYOLS

Diu Carles Riba a López-Picó, carta del 1922: "tenim, tant la vostra generació com la meva, la responsabilitat a sobre d'haver fet creure a una multitud de minyons (...) que un poble no pot viure sense rossinyols, o pitjor encara, que amb rossinyols sols ja es pot viure." [via @XeniaBussé]




dimarts, 16 d’abril de 2019

DIMARTS A LES ONZE


Diu que enguany per Sant Jordi faré de Billy Collins. Serà el més a prop que hi seré en ma vida. I al costat de la Matilde Martínez i la Mònica Miró. Què més vols, traductoret?

Bé, sí, una cosa: que vingueu a comprar els Set elefants drets sota la pluja. D'onze a dotze a la parada de Godall Edicions a la Rambla, a l'alçada de la plaça Reial No sé a on col·locarem els elefants, però ja se'ns acudirà alguna cosa.

dissabte, 13 d’abril de 2019

LA LLUM DEL DIA

Per a un cap de setmana llarg, tan llarg potser com una setmana, deurà anar bé tot un concert per comptes d'una cançoneta. Ells són els Mandoline Orange, vénen de NC i no és la primera vegada que treuen el nas per aquí. I de pas aprendrem què és la música bluegrass.

Apa, bon parèntesi, tan llarg com sigui possible.




divendres, 12 d’abril de 2019

12 D'ABRIL

I tant que tenen risc, unes eleccions. Si més no per als tramvies. Ens ho explica el rei dels detalls barcelonins, l'Enric H. March.




dijous, 11 d’abril de 2019

dimecres, 10 d’abril de 2019

AL MAPA

Va ser George Steiner qui va definir els carrers i les places de les principals ciutats europees com una caixa de ressonància de les grans fites històriques de la comunitat. En general, en aquest ressò hi solen destacar reis, batalles i glòries pàtries diverses, però també hi treuen el nas de tant en tant els escriptors i la literatura.

L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura dirigida per Marina Espasa, vinculada a la xarxa homònima de la Unesco, acaba de publicar un bell “Mapa literari de Barcelona” que ubica damunt del traçat de places i carrers domicilis d’escriptors (d’Àngel Guimerà a Montserrat Roig i Gabriel García Márquez), llibres “barcelonins” reconeguts, biblioteques, llibreries i altres elements literaris com estàtues, fundacions i bars i cafès. Busquin-lo (és gratuït) i dediquin una estona a tafanejar-hi: segur que aprendran coses que no sabien, i descobriran que a prop d’allà on viuen o treballen hi batega o hi ha bategat la vida literària. Perquè, al nostre voltant, allò que va ser encara hi és; el que algú en algun moment va imaginar és tan cert com el que es va arribar a construir; l’espai on algú va viure ha quedat d’alguna manera guixat pel que aquella persona (aquí, aquell escriptor) va dir o imaginar o escriure o fer.

Per a mi, per exemple, l’estret i breu carrer Craywinckel (ves, un altre militar), a Sant Gervasi, amb la seva pizzeria, la botiga d’electrodomèstics, la benzinera, és i serà per sempre tant com això una filmació extraordinària d’un antic tramvia en què no vaig arribar a pujar mai i, sobretot, el pis on vivia Marià Manent. Perquè tots caminem i mirem, però el que veiem no és objectiu: la nostra mirada és essencialment subjectiva, o condicionada, i com a tal pot ser enriquida: en temps de pantalletes omnipresents i omnipotents, el gest (amb un punt d’antiquat) d’imprimir un mapa de paper ens recorda que la memòria i la bellesa i la riquesa es guixen, s’estripen, s’obliden, sí, però també se sumen i ens orienten. Per casa nostra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-IV-19
Versión en castellano



dimarts, 2 d’abril de 2019

SENSE VOLER, VOLAR

Avui sense voler he trobat aquesta imatge i de cop se m'han fet presents el dia, la llum, la cambra i la ciutat on era quan vaig escoltar per primera vegada aquell disc, de fet aquells dos cedés dels del principi. I tot el que ha passat després de descobrir-la a Ella, o perquè vaig descobrir-la; com he après a escoltar i a mirar i a esperar i a descartar precisament perquè vaig conèixer la seva manera de cantar. També com he après a apreciar la feina conjunta, la suma quan multiplica. Ara torno a ser allà, aquella tarda (o potser no me n'he anat mai), estirat a terra, i sona el piano amb què comença "Can't we be friends?" i llavors entra la seva veu, sempre clara i sempre afinada, i més tard s'hi afegeix com qui passa per allà Louis Armstong, amb Oscar Peterson joguinejant per darrere i després la trompeta, aquesta trompeta d'ara i de 1956 i de llavors, que és tot u en el vol aturat de l'escolta i el plaer i el tempo just.


I en algun moment també arriba el "swing it, boys!" d'Armstrong. Que els Gershwin van venir tot seguit, de la mà d'ells dos (Though by tomorrow you're gone / The song has ended but as the songwriter wrote / The melody lingers on):

The way you hold your knife
The way we danced till three
The way you changed my life
No, no they can't take that away from me
No, they can't take that away from me.

diumenge, 31 de març de 2019

ENSENYAR, TRADUIR, ESPERAR, CREURE

Ensenyar. Busco un text per a la classe de demà. Traduir. Pels camins estranys de la causalitat despistada vaig a parar a una bella peça de Bernardo Atxaga, "Días especiales", amb un traductor que treballa aïllat en un convent a l'hivern i un seu interlocutor adust i un altre de desmemoriat. Esperar. El blog d'Atxaga (una de les raons per mantenir el F l u x) fa una llum difusa i constant, de fa anys. Creure.



Foto: Jone Irazu


dissabte, 30 de març de 2019

DE TANT EN TANT

Hi ha disc nou de Josh Ritter a la vista. Bon cap de setmana, doncs.





dijous, 28 de març de 2019

dimecres, 27 de març de 2019

ADIU, ANDREU

Una altra joia lingüística, una altra cosa apresa de bon matí. Ja sou subscriptors de RodaMots?

--------------------------------------------------------

Cada dia un mot | 4438 | dimecres, 27 de març del 2019 | RodaMots

adiu, Feliu!

Es diu a la Catalunya del Nord (aquí, adiu hi significa adeu) per lamentar alguna pèrdua o la fi d’alguna cosa. També es diu a una persona que se’n va per significar-li que la seva partida ens deixa indiferents. En aquest cas, l’expressió completa és Adiu, Feliu! Si tornes pas, escriu!
Adiu, Feliu! Les vacances són acabades!

‘Adiu’?

Adiu és una variant occitana i rossellonesa d’adeu que tant significa ‘bon dia’ com ‘a reveure’.

Usos

Un cop de peu als ous, un altre a la cara i va caure. Vaig agafar la seua arma que duia un silenciador i li vaig tirar dues bales al cor. Adiu Feliu!
Joan-Daniel Bezsonoff, Les lletres d’amor no serveixen de res (Perpinyà: Trabucaire, 1997)
Vegeu-ne un altre passatge a la web

dissabte, 23 de març de 2019

SENS FI

Tot ve que dura i dura, de vegades. Sort dels Gershwin i de gent com Ben Webster. O del senyor que parla de fons i no calla durant el solo de piano, pura vida.

Apa, bon cap de setmana a tothom.




dijous, 21 de març de 2019

DIES LOCALS DE LA POESIA

Ahir a La Impossible escoltant Fernando Beltrán, Berta Piñán, Alicia Fernández i Jordi Llavina, amb Jordi Pàmias entre el públic. Demà amb el grup de la Laura López Granell a l'Escola d'Escriptura, sessió sobre Billy Collins i els seus Set elefants... Dissabte de tornada a la llibreria de l'Eixample al cicle de Poetes Impossibles que coordina Ricard Mirabete, per llegir al costat de Vicent Almela. I correus i projectes i dos contractes sobre la taula. Com en aquells rius eslovens, el corrent subterrani de vegades aflora. O sempre acaba aflorant. La poesia: tants dies locals.




dimecres, 20 de març de 2019

LEY DE MENGUAS

El president del Partido Popular parla darrerament del projecte d’una “ley de lenguas” que seria, de fet, una llei contra les llengües peninsulars diferents del castellà. Casado accepta que les “altres llengües” siguin un mèrit, però mai un requisit. El requisit (l’obligació) es reserva a la que segons Juan Carlos I “nunca fue lengua de imposición, sino de encuentro”, com bé saben els milions de parlants de guaraní, quítxua o maia que van sortir alegrois a l’encontre dels no colonitzadors espanyols d’Amèrica.

Arran del projecte de llei, potser valgui la pena apuntar alguns fets. El primer, que es calcula que a Catalunya es parlen avui unes 280 llengües (ho expliquen bé a paisdeparaula.cat), i que més del deu per cent de catalans no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua. També que prop de la meitat de la població espanyola (un percentatge més alt entre els immigrants) parlem altres llengües, a més del castellà. A aquesta gran minoria, la “igualdad de oportunidades” ens agradaria que s’apliqués a les nostres altres llengües. I que arribés més enllà del territori regional: per què un funcionari de Guadalajara desplaçat a Maó o a Alcoi té uns drets lingüístics que es neguen als alcoians i a les maoneses? Finalment, als catalanoparlants bilingües ens costa d’entendre que els suposats defensors del bilingüisme presentin una candidata a diputada per Barcelona que fa gala com a mèrit del fet de no parlar català. Què passaria si fes el mateix a París o a Buenos Aires? No serà que hi ha llengües (i, doncs, ciutadans) de primera i de segona?

El 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Per afegir-s’hi, el PEN Català ha convocat avui un acte a la llibreria La Impossible, a Barcelona, on Fernando Beltrán, Alicia Fernández, Jordi Llavina i Berta Piñán llegiran versos en castellà, gallec, català i asturià. Aquí sí, en igualtat d’oportunitats. El món possible de llengües i ciutadans iguals existeix. És a la societat real, i és el revers dels discursos sobre el tema de PP o Ciudadanos.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-III-19
Versión en castellano



dimarts, 19 de març de 2019

DE PAS

Diu que Carner deia que havia vingut al món a passar l'estiu. Ara hi hauríem d'afegir una subcategoria nova: la dels que han vingut al món a passar pel DOGC, de càrrec en càrrec i de foto en foto, de roda de premsa en roda de premsa i de tuit en tuit, fins al no-res final.




dissabte, 16 de març de 2019

dijous, 14 de març de 2019

SOBRE EL PSOE, PER EXEMPLE

Fueron los años de la hegemonía del PSOE.

Se pensaba que el PSOE era socialista. La ficción de que en España existía el socialismo fue brutal. Cuando me dicen “¡Cuanto ha cambiado Felipe Gonzalez!”, me gusta recordar que en el 83, cuando llevaba sólo un año en el poder pactó los sillones de la ONU con las juntas militares de Videla. Cuando todo el mundo sabía quien era Videla y ningún mandatario internacional visitaba Argentina excepto el jefe de estado de España, Juan Carlos I, que fue allí a recibir una medalla. Felipe Gonzalez en aquellos años vendió armamento a Argentina y a Chile por valor de miles de millones. A varios cargos de las dictaduras argentina y chilena les condecoró y propuso a Pinochet como ejemplo del tránsito de la dictadura a la democracia. Como Adolfo Suarez, un franquista criminal al que le hemos puesto un aeropuerto. Pero también es cierto que, por otro lado, había personajes como Tierno Galván, ‘el Viejo Profesor’.


A tall d'exemple, aquí teniu un dels apunts d'interès a l'entrevista (“El feminismo tiene que ser anticapitalista, antirracista y antirreligioso”) que Antoni Lluís Trobat Alemany (@antonitrobat) ha fet a Cristina Fallarás per a Crític. I no us perdeu el que l'entrevistada explica sobre el franquisme com un règim basat en el robatori, i el pòsit d'això en la dreta espanyola actual.

dimecres, 13 de març de 2019

dimarts, 12 de març de 2019

LA COSA MÉS ULTRALOCAL

"Completament. Sobre això hi ha dues coses: l’abstracció i la universalització. En el cas de l’abstracció, és clar, si concretes molt, acabes fent abstracció. I després hi ha la universalització. Hi ha qui pensa que sense context l’obra es torna més universal. Però és tot el contrari: la cosa més ultralocal és la cosa més universal. Llegint qualsevol escriptor una mica seriós ho trobes, això. La literatura sempre parla de coses íntimes. I una cosa íntima la trobes en la cosa més immediata. Mireu: quan van traduir Els nois als Estats Units, feia ben poc que hi havia hagut els atemptats de la sala Bataclan de París. L’endemà dels atemptats, a Vidreres es va trobar un cotxe amb armes. De cop, el centre del món era Vidreres. I, justament, una revista americana m’entrevistava pel llibre Els nois, que passa a Vidreres, en el mateix moment que el món havia centrat la mirada en aquest poble."

Llegiu, llegiu l'entrevista de Montse Serra a Toni Sala al VilaWeb d'avui. I la novel·la Persecució, és clar (a L'Altra Editorial).

dilluns, 11 de març de 2019

LLISTES

De cop, no sé veure la diferència entre el paracaigudes d'un barceloní francès que torna a Barcelona per intentar ser-ne alcalde i el d'un barceloní advocat que es presenta a diputat per Girona perquè hi té la segona residència. Hauré d'augmentar la dosi de Nacionalina.




diumenge, 10 de març de 2019

DISTRIBUCIÓ

Els pobres pensen, els rics riuen.

    Proverbi jiddisch (aquí, un altre també ben oportú)

divendres, 8 de març de 2019

AL BALCÓ

Al balcó, al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un deix
d’insistent abandó,
de vell rosegador
a la seva cova.
Al balcó, a l’ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
rosega una poma.
Lliurada al silenci
–qui sap quant temps fa
que el seu estel va apagar-se–,
res no delata l’instant,
aquell ajornar l’hora
amb mossegadetes
al goig.

                       Berta Piñán, La ferida (El Gall Editor, 2018)
                       Traducció de JS


NEL BALCÓN

Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d’insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.
Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.
Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
que allumó la so estrella–
nada delata l’instante,
esi apalazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.

                       Berta Piñán, La mancadura (2010)


Si voleu llegir més Berta Piñán, podeu tafanejar per aquí. O venir a la llibreria La Impossible el proper 20 de març: ella serà una de les convidades a l'acte que organitza el PEN Català amb motiu del Dia Mundial de la Poesia.




dissabte, 2 de març de 2019

EGO ME ABSOLVO

Aquí, avui, una mica d'ego majúscul d'aquell a què alguns no sabem, tanmateix, renunciar. Per cert: sóc l'únic a qui la producció i la veu del nou Morrissey li sonen a Roy Orbison?

Apa, bon cap de setmana de correcció intensiva i segon clàssic descafeïnat. Perquè la veritat és que res no s'acaba i tot torna.




divendres, 1 de març de 2019

dimarts, 26 de febrer de 2019

APARTANT LA CORTINETA

Nois i noies, tots, de la mare i del pare. Si teniu a prop gent gran malalta, em sembla que avui aquest vídeo pot fer sentit. És de fa un parell d'estius a casa d'uns bons amics mallorquins, amb Biel Mesquida dient la versió que en Miquel Àngel Llauger i un servidor vam fer de "Pearl", un extens poema del nostre admirat Ted Kooser. El van preparar en Jaume Capó i la gent d'Hores Extraordinàries.

Torno a Kooser, que no ha parat de donar-nos alegries petites però palpables i ossudes com la mà dels vells.



Pearl from Hores extraordinàries on Vimeo.

dissabte, 23 de febrer de 2019

BUT I DON'T KNOW HOW

I was not ready for the road... M'agradaria trobar algun dia l'explicació del fet que algunes cançons (una, dues, de tot un disc) se'ns arrapen al cervell i no n'ixen. Mentrestant, les escolto i les torno a escoltar, i en taral·lejo fragments amb aquell somriure estrany a la cara, anant i venint pel carrer.

A veure si us passa el mateix. I bon cap de setmana.





A més de les cançons, aquesta gent són bons (en queden pocs) fent-ne vídeos. Mireu-vos el d'aquesta altra, per exemple.

divendres, 22 de febrer de 2019

20.183

En silenci a l'aula buida (buidada, de fet). Apagar els llums. Aquí, i aquest silenci, amb remor de fons. Una bona estona. Així.




dijous, 21 de febrer de 2019

COM ERA?

I si fem tantes fotos del cos simplement  perquè no sabem o no podem reviure l'abraçada?