GUARDIOLA, SEGONS VALDANO

"En Guardiola conviven un soñador, un fanático y un artista. El soñador es apasionado, el fanático terco y los dos le convienen al maravilloso artista que construye obras admirables con distintos materiales y en distintos países. Obras que nunca son iguales y, sin embargo, son siempre reconocibles."

  Jorge Valdano, "Guardiola, soñador, fanático y artista" (El País, 18-V-19)

(sobretot, no us confongueu i no aneu a llegir l'editorial del diari el mateix dia, si no voleu tornar a prometre-us no tornar a llegir El País i, doncs, perdre-us peces com la de Valdano)

INFORMACIÓ PRIVILEGIADA SOBRE DÉU

"Hay personas que el dios que tienen es el del dinero", ha dit avui algú amb una responsabilitat pública de primer rang que és supernumerari de l'Opus, alt càrrec del Partido Popular de la seu en B, algú que cobra com a diputat des de 1989, que va omplir a dit una planta de Via Laietana de familiars quan era Delegat de Treball i que va trobar Déu, de tots els llocs possibles del món, ves, a Las Vegas.

"Hay personas que el dios que tienen es el del dinero", adverteix Jorge Fernández Díaz des d'un sofà blanc d'una seu blindada d'un Ministerio de pes. Ell ho deu saber de primera mà, perquè la gent de l'Opus que no ha treballat mai a cap empresa i ha tingut molts càrrecs i va de viatge a Las Vegas aquestes coses de Déu i els calers les dominen: ja portaven la recaptació d'aquelles botiguetes que al segle I hi havia tot al voltant del Temple.











MÉS
"FD se hace un cuartel de la Guardia Civil que nadie quiere en el pueblo de su padre" (Público, 3-I-15)
Ángel Sánchez de la Fuente, "El nacionalcatolicismo del ministro conversos Jorge Fernández Díaz" (La Lamentable, 16-V-13)
Manuel Jabois, "Mia san mia" (El País, 22-VII-15)

FER BÉ LES COSES

Ahir a Barcelona, just per sota de la Diagonal, noranta mil persones vam escalfar-nos les mans en directe mentre pensàvem en el plaer i la seva durada, tan relativa, mentre teníem l'estranya i incòmoda sensació que per una vegada s'estaven fent bé les coses (home, s'haurien pogut estalviar el Llach), mentre evocàvem il·lusió i memòria, intensitat i educació, èxits i fracàs des de l'admiració i l'agraïment. No parlo de flors i violes, ni de cap fenomen de manipulació de masses, i sí en canvi d'un orgull serè i tan lúcid com calgui per ser d'aquesta colla, per haver tingut la sort de formar part d'alguna manera d'aquests moments, per haver après a veure, a valorar i a celebrar triangles ràpids i efímers, passades al buit, gestos col·lectius, errors reciclats.

Avui Ernest Folch escriu al diari Ara: "Passaran els anys, i els nens d'avui explicaran als seus néts que van ser al Camp Nou aquell 5 de maig. Parlaran de les pancartes que la gent va portar i explicaran que Messi va travessar el camp per donar les gràcies al tècnic que el va dur fins al cel. Diran que ells eren allà el dia en què el Pep va dir 'A mi no em perdreu mai' i confessaran que ells van veure per primera vegada a la vida un equip fent el passadís al seu propi entrenador. Recordaran també aquella última sardana, l'última dansa en honor del millor entrenador que ha vist mai el futbol. (...) I quan passi el temps i l'emoció d'ahir es sedimenti, serà un moment per reflexionar. Caldrà dir que per primera vegada un mite marxa per la porta gran i amb el reconeixement unànime de tothom".











MÉS
Juan Villoro, "Formes de dir adéu" (El Periódico, 3-V-12)
Miquel Berga, "Distància" (El Punt/Avui, 6-V-12)
"Crítiques a Guardiola per acomiadar-se en català" (e-Notícies, 7-V-12)
Llibert Tarragó, "Lettre au petit Max en rentrant du stade" (repúblic cafè, 6-V-12)

REX TREMENDAE MAJESTATIS

Sé que aquestes coses no s'han d'escriure de forma immediata. Sé que hi ha el risc que el sentiment o la manca de distància m'emboirin el judici. Sé, com diu un amic, que en el fons tots els equips s'acaben assemblant, que el futbol és un negoci tèrbol, que per a molta gent no és cultura o que per a d'altres no hauria de treure el nas en un bloc com aquest. Però permeteu-me per un dia tirar de rauxa i deixar-ho aquí escrit a cop calent: avui el F.C. Barcelona, el nou campió del món de clubs, ha jugat un partit majestàtic, noranta minuts per emmarcar-los i estudiar-los a les escoles de futbol. El dia que com a país siguem capaços de llegir i adaptar la meitat de les lliçons, en àmbits diversos, que l'èxit del Barça actual conté i comporta, aquell dia començarem a sortir del clot.

PEP POETA

"A este juego tan potente estéticamente le sobra algo de poesía. En este mundo que desprecia a los poetas eso se considera un defecto, cuando es en realidad la mayor virtud de Pep Guardiola."

 Juan Cruz










MÉS
"Futbol: èpica i lírica", a Bereshit.

TOT, SENZILLAMENT TOT

Ahir no vaig gosar escriure que això també era a la carta, perquè un campionat del món després del que hem viscut des del mes de maig passat, sis copes de sis possibles, semblava una mica massa i tot. Però ja es veu que no hi ha res de què els Reis no siguin capaços. Els Reis i el patge Guardiola, que és qui té la màgia més sàvia i més elegant.

PERTOT

- FIFA.com: "Barça complete annus mirabilis"
- France Football: "Ce Barça est magique"
- L'Équipe: "Ce Barça-la, il est terrible"
- La Gazzetta dello Sport: "Il Barça si prende il mondo"
- FOX Sports, vídeo-resum de 10' amb locució argentina
- Olé/Clarín: "Puñal en el pecho"
- The Guardian: "Messi leads record breaking Barça..."
- BBC Sport
- GulfNews
- Miami Herald
- Josep M. Fonalleras: "Les llàgrimes d'en Pep"

EL MÈTODE PEP

Escric aquestes línies sent conscient que corro el risc que vostès, benvolguts lectors, m’engeguin a dida. Sé que no som a la secció d’Esports, que en aquestes pàgines es refugien bona part dels que en passen i que darrerament fins i tot algun culer voreja el rebuig davant de tanta omnipresència mediàtica blaugrana. I això no obstant els vull parlar de Pep Guardiola. O sigui que si n’estan fins al capdamunt poden desviar els ulls, tot i que llavors es quedaran sense saber quin vincle proposa aquesta columna entre l’entrenador i les nostres lletres (i no em refereixo a Martí i Pol, ni a l’oda que dedicà al de Santpedor Narcís Comadira, ni als articles dels Espadaler, Fonalleras, Pàmies o Villoro). Els prometo que també hi parlo de llibres. De fet, que sobretot hi parlo de llibres.

Ens hem passat la temporada escoltant l’entrenador del Futbol Club Barcelona, triomf rere triomf, dir que encara no s’havia guanyat res... Vostès coneixen gaires escriptors amb títol a la llista de més venuts que quan els pregunten sobre el tema siguin prou savis per dir que allò no té cap importància, que fins que no s’acabi l’any i es pugui fer balanç la seva presència a la llista és relativa? Guardiola ha declarat, també: “Amb uns altres jugadors jo no seria campió, ells sí”. S’imaginen els nostres editors de referència dient: “Amb uns altres autors jo no vendria el que venc, ells sí a una altra editorial”? I quan l’entrenador ha felicitat sense problemes el Real Madrid (“La segona volta que han fet és una lliçó per nosaltres en el futur”) per obligar el Barça a rendir al màxim: quants noms de poetes, crítics, agents o llibreters se’ls acuden per posar en boca seva declaracions similars parlant del màxim competidor? Però el millor va ser l’escena del gol d’Iniesta a la tornada de la semifinal contra el Chelsea, amb l’assenyat entrenador corrent com un boig per la banda fins que es gira, torna enrere i es posa bé el nus de la corbata: no els agradaria traslladar-la als nostres autors quan presenten novetat? Passió, dedicació, elegància, exigència, coneixement del medi, mà esquerra i saber estar. El mètode Pep. Si ha funcionat al vòrtex que és can Barça, què no faria a ca les nostres lletres!

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 20-V-09
Versión en castellano