QUANTS?

No sabem de ningú a qui sant Pere, en arribar al cel, li hagi demanat "I tu, fill meu, quants articles has publicat en revistes indexades"? 

 

NO HO OBLIDEM

«Tinguem això clar. I ara anem a les memòries del rei emèrit, aquest llibre que es diu Reconciliación del qual, gràcies a la versió francesa que ja circula, n’anem sabent detalls. Passaré per alt les beneiteries de Juan Carlos I quan parla de les seves amants, dels “errors” que va cometre per culpa de les “debilitats d’un home”: les carnals, amb Corinna, per exemple, o les econòmiques, com els diners que va rebre del rei d’Aràbia Saudita. Tampoc no em fixo en les barrabassades gairebé humorístiques (si no fos que són un insult a la dignitat dels conciutadans): des del “sacrifici de deixar Espanya, l’expatriació forçosa” fins a definir-se com “l’únic espanyol que no cobra pensió després de quaranta anys de servei”.

»Em fixo en el que diu sobre Franco. “Si sóc rei és gràcies a ell”. Tot el castell de cartes de la Transició, tots els elogis a les bondats del pacte constitucional, cauen amb estrèpit. Va ser rei –i ho diu ell– gràcies a aquell general que el tractava “amb tendresa i amabilitat” i a qui “respectava enormement” i del qual “apreciava la seva intel·ligència i el seu sentit polític”. Aquell general, que va ser correligionari de Mussolini i de Hitler i que va ordenar i executar el terror fins poc abans de morir. “No oblidis”, va dir Juan Carlos I al seu fill, en el moment de la renúncia, “que heretes un sistema que jo he construït”. No ho oblidem: un sistema amb uns fonaments enfangats en un cop d’estat criminal i en una llarga dictadura, sanguinària, terrorífica. Això és el que hem de transmetre als nostres fills.»

       Josep M. Fonalleras, "Principis fonamentals" (El Periódico, 12-XI-2025)

BALL DE MOTS

[F l u x d'estiu, #19. Deu anys de versions]

Emily Dickinson, "Que mor el mot..."   

A word is dead...

 POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"

Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"

R.S. Thomas, "El prat il·luminat"

Wislawa Szymborska, "Possibilitats"

Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"

William Shakespeare, sonet CXXX

Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"

Billy Collins, "Palermo"  

Sasha Dugdale, "El cor de l'albada"

Wendy Cope, "Al tren"  
W.S. Merwin, "La cançó nova"

Kay Ryan, "Àlbum"

Su Dongpo, "Quan Yu Ke pinta bambús"

Eavan Boland, "Aquest moment"

  

D'EPITAFIS

Què són, els epitafis, sinó proclames sobre la vida? Ahir, per a una intervenció en un acte a la FILBo25, vaig tornar a l'impressionant epitafi romà de John Keats ("Here lies one whose name was writ in water": aquí jau un de qui es va escriure el nom a l'aigua) i, d'aquest, per les coses i les llistes d'internet, vaig anar a parar a un altre que no coneixia, el del nord-americà Robert Frost. El poeta avança el seu epitafi en un poema, "The Lesson for Today": "And were an epitaph to be my story / I'd have a short one ready for my own. / I would have written of me on my stone: / I had a lover's quarrel with the world." En català, una mica refet, vindria a dir 

Si cal que un epitafi digui la meva història / en tindré un de breu ja preparat. / Hauré escrit de mi a la meva pedra: / Vam discutir amb el món com dos enamorats.

AQUESTA NIT A SAMARCANDA

Una de les històries més boniques i més iròniques --sí, també més tristes-- que conec. Un clàssic persa, recollit per Jean-Claude Carrière en aquella meravella que en castellà es va dir El círculo de los mentirosos (a Lumen):

NEU DE VIDALBA

 

 

 

 

 

 

Vidalba: vinya blanca. El Rodamots d'avui se m'ha endut a un dels millors poemes de Manent:

 

Prou sé...

Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba.

Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.

     Marià Manent

 

 

 

CANÇONS A LA TELE

Si aquests dies teniu la mala pata d'haver de veure els programes de Nadal a les televisions públiques i privades i us toca entomar les cançons que hi canten, recordeu que al 1993 a Irlanda al programa de Nadal del Late Late Show hi van portar aquesta noia a cantar aquesta cançó.

Visca Irlanda.

 

HAN PASSAT SEGLES

"The Carriage held but just Ourselves – And Immortality" / "Al Cotxe anem Nosaltres dos – i la Immortalitat".

Aquest vers d'Emily Dickinson, aquest poema i aquest duet de Susan McKeown i Natalie Merchant posant-hi veus són (o si més no a mi em resulten de fa anys) magnètics. Jo ja m'ho sé, per què hi torno avui. A passeig amb les paraules, mirant el cap dels cavalls. I passen segles i som al mateix dia.

 

PARLAR, ENRAONAR, ENSENYAR

"Abans de parlar, informa't" (Sir 18, 19); "Un enraonar inoportú és com riure en un funeral" (Sir 22, 6); "Ensenyar un estúpid és voler enganxar terrissa trencada" (Sir 22, 9).

Quin descobriment, el Siràcida, el llibre de la saviesa de Jesús Ben Sira.

FER O NO FER

Recollir els ganivets, abaixar la persiana, desparar taula, buidar el correu. El mort ja no ho podrà fer.  

CAPMANY I ROIG, ROIG I CAPMANY

Si us interessen les figures de Montserrat Roig o M. Aurèlia Capmany, ara podeu llegir en obert la meva peça " Mort i posteritat públiques de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig", que forma part del dossier sobre l'ús pòstum de les figures literàries a l'esfera pública, coordinat pels professors Helena Buffer i David Cao al darrer número (consultable en obert) de la revista de la catalanística a Alemanya, Zeitschrift für Katalanistik. L'article comença així:

Quan pensem en les pràctiques de commemoració dels nostres escriptors i escriptores, el primer que ens ve a la ment són probablement les activitats institucionals (premis, medalles, Anys, bateig d’instal·lacions), i no sempre tenim present la importància, en paral·lel, de tot allò que passa a (i gràcies a) la societat civil, entesa en el sentit més ampli: lectors individuals, associacions culturals, editorials, mitjans de comunicació, partits polítics... Els casos de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Roig il·lustren molt bé la combinació (i la interacció) d’aquestes dues esferes. Com il·lustren també molt bé el treball conjunt i la complicitat entre dues escriptores a favor de la transmissió de la memòria col·lectiva. Tot evocant les paraules de Joseph Brodsky (sobre Nadezhda Mandelstam) que encapçalen el nostre article, consignades a Digues que m’estimes encara que sigui mentida –paraules que Josep M. Castellet reprendrà a la seva aportació al llibret publicat per la Generalitat poc després de la mort de Roig (Homenatge, 1992)–, Montserrat Roig subratlla que els lectors, posseïdors dels mots, desafien la finitud, i reprèn Brodsky dient que el lector, que la lectora «recorda perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria». Aquest desafiament de la finitud i el paper en això de la memòria era compartit per M. Aurèlia Capmany, qui tanca així les memòries assagístiques Pedra de toc: "Per això m’adono que per defensar-me de tanta destrucció que em volta no tinc altra arma que la memòria. I recordaré, recordaré mentre les meves cèl·lules grises –com diu el meu amic Hèrcules Poirot– funcionin. Afortunadament, endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina" (Capmany, 1974: 185). Capmany i Roig, Roig i Capmany, són dos bons casos per a l’estudi de la repercussió pública que van tenir les seves morts, i com s’ha mantingut (o no) la memòria de les dues escriptores en la posteritat dels trenta anys transcorreguts d’aleshores ençà. Però ho són també pel fet que ambdues morts –i les dues figures– van estar relacionades, i són relacionables: parlem de dues escriptores pertanyents a dues generacions diferents (una d’adolescent va anar encara a l’Institut-Escola de la Generalitat republicana; l’altra coneix la primera també en l’adolescència, el 1961, com a professora seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) amb un paper destacat en tots dos casos en la literatura catalana dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX. I quan parlo d’un paper destacat no ho dic per cap galanteria o deformació acadèmica: com veurem més endavant, la mort de totes dues escriptores va ser notícia de primera pàgina al diari, i el nom de totes dues apareix i reapareix amb una certa regularitat en la societat barcelonina i catalana. Des d’aquest punt de vista, M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig ofereixen dos excel·lents casos d’estudi del que Marijan Dović i Jón Karl Helgason a National Poets, Cultural Saints (2017) anomenen el cultus als escriptors morts: és a dir, la producció i reproducció d’estatus canònic. La gestió del cultus la fan no els propis escriptors sinó postuladors i postuladores que generen, articulen, estableixen i difonen un estatut canònic nou per a determinats escriptors (en aquest cas, escriptores). Dović i Helgason subdivideixen el cultus en una primera fase de producció i una segona de reproducció de l’estatus canònic (Dović & Helgason, 2017: 81–96). A la primera, hi inclouen les relíquies (enterrament, restes, memorabilia), els memorials (monuments i plaques), l’escriptura (publicació d’obres completes i d’edicions crítiques, fons documental de l’escriptor/a) i la confirmació (bateig d’edificis o institucions, segells i monedes, festes oficials). En la segona fase de reproducció hi hauria els rituals (centenaris, rutes, banquets), les apropiacions (exegesis, mantres, mistificacions), la procreativitat (referències intertextuals, imitacions i paròdies, adaptacions a altres llengües i mitjans) i l’adoctrinament (la disseminació a través dels diferents nivells del sistema educatiu). Aquest article, focalitzat en la mort i els inicis de la posteritat literària per a totes dues escriptores, permet fer una primera llista, bastant precisa, dels fets, els elements i els noms propis que podríem relacionar amb aquest cultus en l’establiment de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig com a santes culturals (digueu-ne «figures emblemàtiques» o «autores canòniques», si l’altra fórmula sona estranya) de la literatura i la cultura catalanes del tombant de segle i de començaments del segle XXI. [+]

LES RESTES DELS ESCRIPTORS

Divendres a la universitat hi fem això, per si us ve de gust acompanyar-nos-hi. Jónas Hallgrímsson (1807-1845) és un dels promotors i potser el millor representant del romanticisme a Islàndia, i el dia que va néixer se celebra cada any el Dia de la Llengua Islandesa. El que va passar amb les seves despulles (conegut com “el cas dels ossos”), convertit en literatura per Halldór Laxness o Milan Kundera, permet una aproximació històrica i novel·lesca al nacionalisme cultural. 

El nostre convidat, Jón Karl Helgason, en va fer un dels casos d'estudi a National Poets, Cultural Saints: Canonization and Commemorative Cults of Writers in Europe (Brill, 2017), escrit amb Marijan Dović, un dels millors assajos d’història literària i cultural comparada dels darrers anys.

 

 

 

LITERATURA I POSTERITAT

A la feina fem això (i estarà molt bé). Entrada lliure:

HOLA, ADÉU

 

Qui? Antonio Gamoneda.

SOTA EL SOL NEGRE

UN QUART (DE SEGLE)

M'avisen que dimecres farà vint-i-cinc anys de la mort de Maria-Mercè Marçal. 25. Encara dinem junts cada dimarts a l'Ateneu a la junta del PEN, amb Jordi Sarsanedas de cap de taula.

(La foto, impressionant i dolça, és de Rafael Vargas, i ve de la Viquipèdia).

 

 

VIST

Avui he vist un amic mort pel carrer. No algú que s'hi assemblava, era ell. I no hi era.

 

 

BONS PROPÒSITS

L'objectiu de la poesia és fer tornar el que ens és familiar al seu estranyament original.

 --Charles Simic

MÉS

Obituari de Simic a The New York Times. 

Més Simic al F l u x.

UN BARRET BEN ACABAT

Dues hores més amb ell, abans que no se'n vagi. Meravellats i agraïts. Aquest cap de setmana i per sempre.

 

VECELLI

A mesura que em vaig fent gran cada vegada m'agrada més el Tiziano (Ticià, si voleu) gran. És greu, doctor?

L'altre dia, no sé si adormit o en vetlla, vaig veure la seva casa sent saquejada per la gent de la ciutat que l'acabava d'honorar amb un gran funeral a Sant Marc i a I Frari, i riques brodadures estripades mig penjant molles en un canal.