La realitat i cert periodisme mantenen la broma sobre si Espanya forma o no forma part d'Europa: "Puede que el caso de Josep Miquel Arenas, el rapero mallorquín conocido como Valtònyc, se estudie algún día en las escuelas jurídicas de Bélgica y de Europa" (la redacció és del corresponsal d'El País a Brussel·les, el dia que la justícia belga tanca la porta per tercer cop a l'extradicció demanada per l'Audiencia Nacional espanyola).
Aquell somriure per dins quan el treball d'un estudiant et fa tornar a un poema de bandera. Gràcies, Cristiano.
A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.
I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.
Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.
Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.
Josep Carner, Poesia (1957, edició original: Paliers, 1950)
A la seva autobiografia, Bob Dylan explica que el dia que tornava del funeral de son pare al Midwest va trobar a sobre de la taula una carta d’Archibald MacLeish, un dels grans poetes nord-americans (els altre són, segons ell, Carl Sandburg i Robert Frost): "Aquests tres, els Yeats, Browning i Shelley del Nou Món, eren figures gegantines, havien definit el paisatge de l’Amèrica del segle XX. Ho havien posat tot en perspectiva. Fins i tot si no en coneixies els poemes, coneixies els seus noms". Això fan els clàssics literaris: donar la mesura, posar en perspectiva. I perviure entre nosaltres.
L’any 1970 un Josep Carner ja octogenari que vivia a l’exili, a Bèlgica (ves quines coses), i des d’allà simbolitzava tot un segle de cultura catalana, retornà fugaçment a Catalunya per, entre d’altres coses, recollir un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que finalment no se li va concedir. Carles Casajuana, escriptor i diplomàtic com Carner, acaba d’escollir aquell moment (que era també el del final del franquisme) i aquell personatge per construir la seva darrera novel·la, Retorn (Columna), elegant i tornassolada com un record o un mite, o com el record d’un mite. Alhora, aquests dies Quadern Crema distribueix Epístoles a Josep Carner, el darrer llibre del poeta i traductor Salvador Oliva, que ha escollit la figura de l’autor de Nabí per adreçar-hi tres poemes que són fines reflexions sobre poesia, català, crítica i literatura catalana. Assaig en vers. L’aposta és arriscada... i reeixida. Precisament el Nabí, publicat fa vuitanta anys, va ser l’any 2000 al centre d’una polèmica literària que aquí reapareix sense estalviar dards ni mordacitat.
Ens acostem al mig segle de la seva mort i Josep Carner segueix, doncs, sent present, sent productiu, donant forma i paraules a llibres i a debats. Ja ho deia Bob Dylan: defineix el paisatge i posa les coses en perspectiva. Fins i tot si no has llegit el Nabí coneixes el nom de Carner. I si l’has llegit, somrius i segueixes llegint. És el que passa amb els antecessors. Amb els clàssics.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-XI-17
Versión en castellano
Brussel·les és per a molts la ciutat (o una de les ciutats) d'ells dos. Com ho és també d'alguna manera de Jean-Baptiste Rousseau (que aquí es trobà amb Voltaire, i morí a l'exili), de Josep Carner (que hi va viure un quart de segle i hi morí, també exiliat), de Paul Claudel (que hi va ser ambaixador de 1933 a 1936). Poetes que fugien, que treballaven, que estimaven, que resaven, que s'enyoraven, que odiaven, que escrivien, que llegien al voltant de la Grand Place.
Del 7 a l’11 de març la Fira del Llibre de Brussel·les tindrà com a país convidat Espanya per mostrar “els grans noms i les joves esperances de la literatura espanyola”. Vist el programa, finançat per l’Instituto Cervantes i l’Ambaixada d’Espanya, espero de fa dies la reacció dels columnistes de la premsa constitucionalista indignats perquè la tria d’autors se salti per la cara l’article 3.3, el que diu que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Perquè entre els escriptors que representaran la literatura espanyola no n’hi ha ni un que no escrigui en espanyol. Hi van, això sí, l’uruguaiana Carmen Posadas, l’argentí Carlos Salem i el basc Fernando Savater (convidat a un debat sobre l’ètica de les corridas de toros). Què comparteixen aquests tres autors? La llengua: el seu ús literari del castellà. Què se suposa que és, doncs, la literatura espanyola? La que s’escriu en espanyol. Benvinguts a la conclusió a què altres vam arribar ja fa temps, i que tants van impugnar per terra, mar i aire amb ocasió de la invitació catalana a Frankfurt el 2007.
Però hi ha un altre detall a subratllar, donat que a Brussel·les sí que formen part de l’expedició escriptors catalans i “aclimatats” com Javier Calvo, Víctor del Árbol, Javier Cercas o Alicia Giménez Bartlett. Novament: què tenen en comú? Tots escriuen en castellà. El missatge és prou clar: “Si vols sortir a representar-nos escull la llengua correcta”. S’equivoquen autors com Bernardo Atxaga, Xuan Bello o Manuel Rivas si es creuen part de les literatures espanyoles o d'Espanya. Què som, llavors, els espanyols que escrivim en una altra llengua? Li deixo a vostè, amable lector, la conclusió.
A Brussel·les, Josep Carner, príncep de la poesia catalana i diplomàtic de la República espanyola, hi va viure un quart de segle d’exili perquè als anys trenta del segle XX aquestes coses no s’entenien. Vuitanta anys després l’Espanya democràtica va a la capital de Bèlgica i d'Europa a oferir converses sobre caravel·les, toros, nazis i extraterrestres en la llengua única del Estado. ¡Ea!
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-III-13
Versión en castellano.
ÉMILIE NOULET, LA VIRTUT DE L'ADMIRACIÓ
Émilie Noulet (Auderghem 1892-Brussel·les 1978) contava que un dia, quan només tenia quinze anys, havia trucat a la porta del gran poeta belga Émile Verhaeren i, en obrir-li aquest, s’havia quedat allà palplantada, amb un llibre d’ell a la mà, sense gosar dir res. Uns anys més tard, Noulet s’havia doctorat en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Léon Dierx (poeta de la “sensació vaga”), havia aconseguit una beca per ampliar estudis a l’Institut des Hautes Etudes i a la Sorbona, a París, i publicà, el 1927, el seu primer Paul Valéry. Diu que l’autor es presentà un dia a la redacció del Mercure de France per demanar, contra el que era el seu costum, l’adreça del senyor E. Noulet (així signava ella els seus treballs), que acabava d’escriure quelcom que Valéry trobà “très important”. Amb el pas del temps, Noulet havia de reeditar el seu llibre, ampliant-lo, fins a tres vegades, i va acabar convertint-se en una de les principals expertes internacionals sobre l’autor de La Jeune Parque. Però no només sobre ell: com apunta amb clarividència Marià Manent en el bell article necrològic que li dedicà, Émilie Noulet va passar de la “poesia de la intel·ligència” a la “poesia de l’arcà”, i va anar dedicant bona part de la seva feina com a professora i crítica literària a “llegir”, a més de Valéry, Mallarmé, Rimbaud o Saint-John Perse: bona part dels poetes més suposadament “obscurs” de la poesia contemporània.
Com a crítica, Noulet va ser col·laboradora regular, al llarg dels anys, de publicacions com la Nouvelle Revue Française, el Mercure de France, Combat, Synthèses o Lettres Nouvelles... Professora a la Universitat Lliure de Brussel·les (que amb motiu de la seva jubilació li ofrenà en un solemne homenatge els quatre volums del seu Alphabet critique. 1924-1964), des de l’any 1954 era membre numerària de l'Acadèmia Reial de Llengua i Literatura francesa de Bèlgica, i el 1963 va ser nomenada Doctora honoris causa per la Universitat de la Sorbona. D’entre els seus llibres, a més dels ja assenyalats, val la pena destacar Le premier visage de Rimbaud, de 1953 (durant uns anys, Armand Obiols li feia de “corresponsal” a París, a la recerca de qualsevol novetat bibliogràfica sobre els grans poetes simbolistes), diverses traduccions de Josep Carner al francès i Le ton poétique (1971), obra de maduresa intel·lectual, dedicada “À la mémoire de Josep Carner, mon mari”. Malauradament, cap d’aquests títols no ha estat mai traduït al català.
Jean Tardieu en deixà escrit a Vénen a buscar el senyor Jean (edició catalana a Tres i Quatre, 1991): “De la mateixa raça universal era la meua benvolguda amiga Émilie Noulet, que, exegeta de Valéry, de Saint-John Perse i d’alguns altres, ha dedicat tota la seua vida a la poesia, la qual considera com un dels més alts valors de l’esperit humà i no sols com una tècnica entre altres.” I fa una interessant confidència: “Malgrat una notable diferència d’edat, vam estar tan a prop l’un de l’altre, ella ja professora respectada a la universitat de Brussel·les, jo un jove escriptor a la recerca del seu propi camí, que vam estar a punt de casar-nos. Però el destí va decidir-hi altrament i, després de la diàspora de la Segona Guerra Mundial me la vaig trobar casada amb el gran poeta català Josep Carner.” Marià Manent per la seva banda, conta que l’any 1948, a Londres, T.S. Eliot li va preguntar com podia obtenir el treball d’ella que després esdevindria Dix poèmes de Stéphane Mallarmé, del qual tant havia sentit a parlar però que en aquell moment només circulava ciclostilat. Admiradora d’escriptors i per ells admirada, no deu ser una casualitat que el pròleg al seu volum d’estudis sobre Paul Valéry s’obri precisament amb aquestes paraules: “L’admiration est une haute vertue”.
-------------------------------
Publicat a El País/"Quadern", 25-VII-2002
Alguna cosa de text patchwork cooperatiu (o si més no dialogat) també hi ha, en els blocs. Divendres, havent publicat el post sobre la sortida de Barcelona del bibliobús de la ILC a principis de 1939, vaig rebre aquest escrit de l'Enric Gomà, guionista, responsable de la llista "Al carrer" i amic amb casa familiar a Montornès del Vallès (per on havia passat el bibliobús). Un escrit que no em sé estar de transcriure, amb el seu permís:
Fa un temps, m’estava a la casa de Montornès quan vaig veure aparèixer una dona d’uns setanta anys pel camí. Vaig sortir a trobar-la i em va demanar si a la casa vella, Torressola, hi havia hagut nens refugiats durant la guerra. Li vaig respondre que no, perquè la casa la va aixecar el meu avi el 1947.
La dona, amb uns pocs anys, l’havien dut a Bèlgica el 1938, com tants altres nens republicans. Em va explicar que ella i sa mare havien estat refugiades en una masia de Montornès, unes quantes setmanes, amb tot de famílies escapades de la zona nacional, com es deia llavors. Que a Montornès la mare va caure malalta i va morir. Ella jugava amb les altres nenes pels volts de la casa i tot d’un plegat una amiga de sa mare la va cridar per dir-l’hi. Van enterrar la mare al cementiri de l’església i a partir de llavors anava cada dia a la punta d’una pineda des d’on es veia l’església, per resar-hi. Sempre havia tingut la recança de tornar-hi.
Vam buscar aquesta masia per tot el poble, durant ben bé una hora. Per últim, davant de Can Calders —ara és l’institut—, va reconèixer la casa: unes finestres petites a dalt de tot, la porta d’entrada, l’antiga casa del masover a la dreta. Vam caminar per la pineda que hi ha davant i vam mirar cap a l’església. Unes cases altes impedien veure l’església —el poble ha crescut molt—, però l’any 1938 es veia sense cap obstacle. Va callar una estona —crec que pregava.
Distingit amic,
Rebo el copiós volum de Poesia en els dos exemplars que m'ha fet enviar. I també em fa plaer que hagi tingut la gentilesa d'enviar-ne exemplars als meus fills.
L'edició és molt acurada i n'hi estic molt reconegut. M'excuso de certes intermitències de la meva cooperació: vell, apartat dels meus indrets, amb el meu arxiu incomplet d'ençà d'un cert incendi a Barcelona i amb interseccions d'altres deures, he procurat de servir-lo tan lleialment com he pogut. També estic agraït als tres M. que hi han treballat heroicament; els ho diré, però em faria plaer que vostè, si en té l'avinentesa, els ho avancés. [...] Nadal ja ha fet el seu fet, però fins a l'Epifania hom sent, cor endins, flabiols de pastor i himnes angèlics. Que vostè i els seus acabin de passar feliçment aquesta darrera mica del 1957 i tinguin un Cap d'Any exquisit i resplendent, amb tota mena de promeses a cau d'orella.
La carta duu data del 27 de desembre de 1957, i qui l'envia és Josep Carner, des de Brussel·les. Els "tres M." són Marià Manent, Albert Manent i Josep Miracle, el "distingit amic" és Josep Cruzet, editor de Selecta: sense ells, avui no podríem estar parlant d'aquest llibre-monument... Perquè aquests dies fa cinquanta anys de l'edició de Poesia, i la Biblioteca de Catalunya (dipositària del Fons Carner) ens convoca a llegir el poeta per recordar-ho. Són tres dimarts a partir d'avui (4, 11 i 18 de desembre), a les 8 del vespre a la Sala de Llevant de la Biblioteca). Aquest és el programa:
Va posem-nos de peus a l'esbarzer... Després de la pluja lenta de brometes i criticisme més i menys acadèmic, dels apunts de demagògia i la conya diversa, avui he anat per primera vegada al Fòrum a l'obertura d'un dels "Diàlegs", hores abans de veure CSI però ja armat amb un arsenal de detectors de brins de banalitat, petges de parctematisme o epitelials de buidor. I m'hi he trobat un Conseller en Cap que donava la benvinguda en la meva llengua al meu país a algun centenar d'escriptors de tot el món, amb una presidenta del PEN Català que parlava de la llengua com a element constitutiu de la identitat, amb un txec president del PEN Internacional que va ser expulsat pels comunistes del país que avui representa com a diplomàtic, amb un poeta i director del diàleg que ha obert la seva dissertació sobre la victòria moral dels exiliats damunt de totes les violències amb uns versos de "Bèlgica" i les ha clos amb el "Sí, puc fer-ho" d'Anna Akhmàtova, i, al final, la conferència que em temia protocolària de Salman Rushdie ha estat impressionant com feia temps que no m'impressionava un pessebre literari. Jo hi buscava tonteria de disseny, en tot plegat, i n'he sortit amb el cap ple d'històries per viure-hi, d'abusos, de noms, d'amenaces i renúncies, de manipulació, d'empresonament i de l'única tossuderia possible per als que escrivim, segons Saul Bellow i segons Rushdie i segons els que l'hem acabat aplaudint estona i més estona: obrir una mica més l'univers. Això i prou, però tot això. I ara no sé si queda gaire bé que ho expliqui, que no m'hi he avorrit ni m'hi he sentit enredat com a ciutadà. Potser val més que dissimuli?
Entrades
Comentaris
