Demà el quartet de Carmen Stokes fa un homenatge a Etta James al Winter's, a tocar del riu, i jo hi seré. Jazz o soul o R&B o joquèsé, com a alguns ens agrada.
I mentrestant, com que ara és dissabte reprenc el costum de les cançons recomanades, o celebrades. Àpali, bon cap de setmana.
He preparat una llista en obert a Spotify amb un grapat de versions (de moment, vint-i-sis) de "These Foolish Things (Remind me of you)", el gran estàndard d'Eric Maschwitz i Jack Strachey amb una història --sol passar-- prou curiosa al darrere.
Per acompanyar el diumenge, aquí en teniu una amb la trompeta de Chet Baker, i si us ve de gust tafanejar la resta (diria que no n'hi ha cap que desentoni), les trobareu aquí.
Quina tristesa. De fa dies, busco una banda sonora per al no mirar el telenotícies, per al no llegir el diari, per a l'esquivar vídeos a twitter. Avui he decidit que havia de ser una que d'alguna manera, ni que fos per uns minuts, restaurés la fe en la bellesa. Doncs aquí la teniu: "It never entered my mind". Val per la cançó del cap de setmana.
My fault! No sabia que Bill Charlap tingués un disc en què interpreta Gershwin (Bill Charlap plays George Gershwin. The American soul). De dret a la llista de versions i reversions.
I ara, veus?, em serveix per desitjar-vos un bon, un excel·lent cap de setmana. Així, segur que sí.
Patricia Barber, que acaba de publicar Clique i al 2019 va treure Higher, ens dona la raó als dietaristes: "Crec que, si és curt, sembla fàcil. No ha estat fàcil". No és fàcil, mai no ho és.
(Per cert, parlant de poesia, al 2005 Barber va dir: "Jo escric cançons, que no és el mateix que ser poeta. La poesia és una passió, la meva guia i inspiració permanent. (...) No puc parlar sobre poesia, però conec la poesia. (...) Com la música, la poesia es crea a la boca, a l'orella i en l'aire.")
L'Oriol em passa l'enllaç a aquesta bona gent, que no coneixia. Visca els amics amb gust musical!
Bon cap de setmana a tothom, i bona resta de la vostra vida.
Tu parles (escrius, vull dir) i poca gent escolta. Oh, quina pena. És normal, vull dir: tots parlem alhora. Has de seguir parlant, o callar de tant en tant i reprendre llavors el discurs, o escoltar tu els altres, o recuperar les coses antigues, o parlar mirant en una altra direcció. Però alhora, sempre alhora. Perquè la literatura també és un gran, un immens concert... de jazz. A l'aire del temps i sense director.
Imagineu tres noms o tres objectes o tres olors o tres colors que us agradin molt i ajunteu-los: poques vegades combinaran com a "Stella by Starlight" ho fan Miles Davis, John Coltrane i Bill Evans.
I mira que la cançó ve d'una pel·lícula de por sense pedigrí i que, convertida en estàndard, ha estat versionada per gegants com Frank Sinatra, Chet Baker, Nat King Cole, Mina o Ella Fitzgerald, però res no iguala, pel meu gust, aquest enregistrament que enllaço avui. Gaudiu-ne. També del cap de setmana.
Aprendre a dir els poemes com Nancy Wilson diu la lletra de "The Masquerade is Over". És bo tenir encara objectius a la vida.
Bon cap de setmana a tots els que escolteu, fins i tot als candidats.
Tu i jo, ella o ell i tu, ell i ell o ella i ell o ella i ella. En les trobades que fan florir els xilòfons, bon cap de setmana a tothom. Amb Miles i Thelonious.
Brubeck, Desmond, tu i dos o tres més. I ja ho tindríem.
Així, bon cap de setmana i bona prefiguració de festes a tothom.
El subgènere dels enregistraments trobats deu tenir tanta tradició com el dels manuscrits trobats. Tanta tradició i tants plecs i replecs. Però parlem de Bill Evans. O sigui que primer mireu-vos el vídeo, i després alegreu-vos-en amb l'exèrcit de fans en què jo escombro allà al final de tot de la llarga fila.
Bill in London, i que el cap de setmana passi a poc a poc.
Contra l'absurd, contra la tonteria, contra la tristesa, energia.
I alegria. I un bon cap de setmana.
Entrades
Comentaris
