Dan Mangan canta fort "Losing My Religion" als altaveus. Ara, així, ja puc llegir les notícies sobre uns que no sé si no saben o no volen fer govern passats dos mesos llargs i sobre els socialistes q defensen escollir un senador feixista per estratègia. Tot tan català.
Davant dels ulls les proves d'un llibre estimat, estirat, esperat. I deixa de fer-te mal l'esquena, respires net, ja no recordes què o quan o com els propers dies. He's on his way.
Passen dies i setmanes diguem-ne grisos i llavors arriba una bona nova d'aquelles que canvia la llum o l'aire o l'agenda o la perspectiva, jo què sé. Tants anys després, com si m'haguessin dut a confirmar. Un que es diu com jo diu que ja té pàgina a Lletra, la literatura catalana a Internet. Potser sí que sí, a la fi.
Un cop més, la lliçó desoladora: amb els ulls i el cor per fi encalmats, mentre responia correu i ajornava posar-me a corregir, al balcó de Farrera, llegeixo un tuit acabat en DEP que parla de Josep Igual. Desorientació. No voler creure-ho, com dies enrere amb Adam Zagajewski, però ara encara més a prop. I era que sí. Desolació. Digues als que aprecies que els aprecies, recoi, i fes per veure'ls més, per freqüentar-los. Sobretot ara.
David Castillo a El Punt/Avui: "Josep Igual (Benicarló, 1966) ens ha deixat després d’una llarga lluita contra el càncer. En donava fe en el seu dietari a les xarxes socials, en què explicava, amb tot detall, les visites a l’Hospital de la Vall d’Hebron, la conducció temerària de les ambulàncies i la simpatia o antipatia de les infermeres i metges. Ho feia, com sempre, alternant el calvari amb lectures –la devoció per Joan Fuster i Josep Pla era habitual–, amb descripcions dels paisatges de les Terres de l’Ebre, els ocells, els cels, el menjar o la música clàssica que col·locava a l’aparell de música, que anomenava 'la gramola'. Igual era un escèptic, convençut del poder de la paraula, però també de l’escassa repercussió que tenia."
Incert alberg. Quanta raó, Josep. Anirem un dia al Crist de la Mar, a Benicarló.
Per a la llista impossible dels meus vint, cinquanta o cent millors discos, o dels més estimats (diria que el Jordi Puntí també l'hi posaria). Quins dos paios!
I bon cap de setmana a tothom, menys als i les papanates del Parlament.
L'aprenentatge del confinament és ben simple: la prada és més bonica quan saps que t'espera la tenda, i a la tenda s'hi està millor si saps que quan vulguis pots sortir a la prada. Això i que ens agrada abraçar-nos. C'est tout.
Vosaltres també l'havíeu cantada? Algun dia algú haurà de fer una mica de recerca i escriure sobre els discos amb les adaptacions dels espirituals negres al català de final dels anys seixanta:
Me'n vaig allà a veure el Pare,
Lassat el cos de caminar;
al capdavall de la jornada,
lloc de repòs penso trobar.
Apa, bon cap de setmana a tothom.
Conversa entre paradistes sobre bitcoins i criptomonedes dues taules més enllà, en un bar del mercat, a l'hora d'esmorzar. Si les quantitats de què parlen són reals, tenim un problema. "Tienes que saber, eh, tienes que saber..."
Han vingut els pintors. Ara la casa ja no sembla nostra: torna a ser dels que érem fa vint anys.
El 12 de març de 1995, ara fa un munt d'anys que s'eixampla i s'afona, vaig publicar a l'Avui "Metamorfosi d'Ovidi". L'artista havia mort dos dies abans. L'article, escrit a rajaploma, deia i diu així...
 |
| Foto: Francesc Fàbregas, a l'Ateneu de Sant Just Desvern |
Aprendre a dir els poemes com Nancy Wilson diu la lletra de "The Masquerade is Over". És bo tenir encara objectius a la vida.
Bon cap de setmana a tots els que escolteu, fins i tot als candidats.
Entrades
Comentaris
