Hi ha disc nou de Leonard Cohen a l'horitzó, parlant des del més enllà: Thanks for the Dance. No és una mala alternativa a reflexionar immobilitzats mentre ens tallen la gespa sota els peus, ens fan el llit o ens carreguen els daus. Ja m'enteneu.
Gairebé vius, doncs, gairebé a casa, que nostrosenyor ens agafi confessats.
Nunca choveu que não escampara.
MÉS
Al Refranyer multilingüe del Centro Virtual Cervantes
"Ahora sí", "Ho tornarem a fer", "España siempre", "Més forts"... La buidor pomposa, la indefinició exaltada, com una pilota de ping-pong, va d'una banda a l'altra de la taula, i els jugadors fan com que posen cara de profunditat mentre més i més gent abandona la sala.
Si l'afany de Carner era "Dir molt en un mig dir", avui nosaltres vivim immersos (i ens hi ofeguem, i tanmateix seguim respirant) en la retòrica vaporosa dels que no diuen res en allò que es pensen que és un gran dir.
Yagüe, Cabanellas, Mola, Orgaz, Queipo de Llano... La llista dels generals que ballen al voltant de Francisco Franco a Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar (2019), es llegeix com una guia urbana dels anys cinquanta a qualsevol ciutat espanyola de províncies.
Voltant per Wikipedia de biografia en biografia he confirmat la curiosa rastellera de morts en accident aeri de jerarques militars enutjosos per al Generalísimo (un paio amb sort), i he après que Pablo Neruda va dedicar un breu però intens poema a Emilio Mola, "el Director", l'autor de la reveladora Instrucción Reservada del 19 de juliol de 1936 que deia, a la Base 5ª: "Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado".
El 3 de juny de 1937 l'Airspeed Envoy en què el general viatjava s'estavellà a Alcocero (Burgos), rebatejat des de llavors com Alcocero de Mola. Aquests són els versos que li dedicà Neruda:
MOLA EN LOS INFIERNOS
Es arrastrado el turbio mulo Mola
de precipicio en precipicio eterno
y como va el naufragio de ola en ola,
desbaratado por azufre y cuerno,
cocido en cal y hiel y disimulo,
de antemano esperado en el infierno,
va el infernal mulato, el Mola mulo
definitivamente turbio y tierno,
con llamas en la cola y en el culo.
Visca les (bones) versions i els (bons) duets.
I bon cap de setmana, de la mà d'aquestes dues senyorasses, amb el Nobel de fons.
Ahir el PEN Internacional va fer públic un comunicat mostrant la seva disconformitat amb la condemna de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ("The sentencing of Catalan writers and civil society leaders Jordi Sànchez and Jordi Cuixart to nine years in prison is a shocking outcome and must be overturned"). En va donar notícia VilaWeb, i avui se'n fa ressò fins i tot La Vanguardia en la seva edició digital. Acostumats com estem a una certa displicència mediàtica de part dels mitjans espanyols, des del PEN Català no podem fer altra cosa que celebrar-ho i agrair-ho.
Mentrestant, hom continua esperant el pronunciament d'Amnistía Internacional España, on se suposa que segueixen estudiant atentament la llarga sentència.
Tal dia com avui, ara fa cinquanta-cinc anys, morí a Santa Monica (Califòrnia) un dels més grans compositors (i lletristes!) de la música popular del segle XX, Cole Porter, carn de mite, de fama. Havia nascut a Indiana el juny de 1891, i ja de jove va convertir-se en un referent del teatre musical nord-americà, després del cinema en la gran època del mitjà i, en paral·lel, també en un clàssic dels estàndards del jazz vocal.
Si passeu per aquí de tant en tant sabeu que hi tinc una certa flaca (bé, una flaca certa). I amb els anys no em passa.
Entrades
Comentaris
