PER QUÈ EM PORTES JOGUINES?

Ja us la dec haver posat algun dia: la cançó és esplèndida i el poema, de Charles Causley, encara millor. Sóc tirant a pesat amb el que m'agrada molt. Demà ja us explicaré per què hi torno. Ara, de moment, bona resta de cap de setmana per a tothom.

NO QUIERO SALIR

El Francisco Mercury del Guadarrama és "un anciano desahuciado, travesti y oprimido..." Oh yeah!

A Polònia se superen, després del "Y no estaba muerto" de l'any passat.

BREVILLE

Avui he fet un cafè amb llet perfecte. Ara ja puc posar-me a treballar en el segon tema important de la llista.

D'ADMIRAR (I VIATJAR)

"Quan torneu a casa sense haver admirat res pel camí, el deu lar se us vesteix d’escarceller."

Josep Carner, La Publicitat, 23-I-1930

Sobre el tema (de l'admiració), un munt de frases més de Carner, aquí. L'home és inesgotable. Via les Marjades d'Enric Bou.

NOVA GARROTXA

"Pro Ecclesia et Patria" (per l'església i pel país) a la façana de l'antic laboratori reconvertit en cinema de Trinity College, a Connecticut. Pels que ens pensàvem que els carlins eren un assumpte catalanesc o hispànic.

EN UN ALTRE TEMPS I AQUÍ

Algú ho diu en un dels comentaris: "crying for joy". M'escolto l'enregistrament imaginant aquell diumenge de juny a Manhattan que encara no havíem nascut, amb gent arribant tard i buscant lloc a les fosques, algú que es palpa la butxaca de l'americana, un altre que demana per beure, aquella mà damunt d'una altra mà, i les escombretes aturades a la de Paul Motian mentre espera que Bill Evans enllesteixi la primera frase musical i ell hagi d'entrar.

Bon cap de setmana a tots els arribats a destemps.

CANVI

Començo a acceptar la distància com a mitjà de pagament.

REESCRIURE ESPAIS

El 1886 nou dones de Weston van comprar la bassa d’Oliver Farrar per fer-ne un parc públic, el primer de l’estat de Vermont. Avui, una junta de nou dones hereva de les pioneres gestiona el Weston Green, al centre del poble. El mateix any, Dorotea de Chopitea encapçalava el grup de barcelonins rics que va comprar uns terrenys al cim de Collserola per oferir-los al futur sant Joan Bosco. Ara trobem normal que se’n digui Tibidabo i que hi hagi una església, però com el Weston Green algú en va tenir la idea i la iniciativa, algú va pensar i va refer el fang i el turó. Contra l’oficialisme i l’estatalisme, hi ha llocs al món on bona part de les coses provenen de la iniciativa privada i, si de cas, les institucions després s’hi han afegit o ho han assumit.

L’any 1965 es va crear a Folgueroles Amics de Verdaguer, que el 1967 obrí la Casa Museu Verdaguer i, amb els anys, la Fundació Jacint Verdaguer. Folgueroles és un poble petit i la Fundació té un pressupost modestíssim, però la literatura catalana els deu iniciatives com la intervenció de Perejaume dibuixant a la riera la signatura del poeta l’any del seu centenari, l’enregistrament del “Canigó en 125 veus”, l’impuls de Verdaguer Edicions (aquí hem parlat de la impressionant tria del Canigó enregistrada per Lluís Soler) o, ara mateix, l’exposició “Verdaguer segrestat”. Tot això ha tingut des de 2002 al capdavant (al capdavant i al capdarrere) la Carme Torrents, una historiadora de l’art i museòloga enderiada a més a convertir la Casa Museu en un dels pilars de la xarxa del patrimoni literari català. I ho va aconseguir, amb la creació d’Espais Escrits el 2005. Ara la Carme es jubila, però la Fundació i la Casa i les Edicions continuaran.

En un país que, governat pels nacionalistes, ha reduït a la meitat el ja prou migrat pressupost de Cultura tot mantenint els sous dels alts funcionaris, en un sector precaritzat fins a la ratlla (vermella o groga, qui ho sap) de la inanició, dir Fundació Jacint Verdaguer i dir Carme Torrents és dir per on podem anar. Tant de bo que qui vingui després ho sàpiga fer igual de bé.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-IX-18
Versión en castellano

BY AND BY

Vaig demanar un desig i s'ha acomplert: si tot va bé, d'aquí a un mes ho escoltaré en directe. O sigui que avui tot sembla camí avall: bon cap de setmana a tothom i bon retorn a la realitat. Som-hi, que ens esperen un final d'estiu i una tardor intensos.





I sí: la lletra és un poema de Gerard Manley Hopkins. Un d'aquells que si mai arribes a fer alguna cosa que s'hi assembli ja et pots donar per satisfet. Jo fa anys que miro simplement de traduir-lo i encara em grinyola.

NO NOS ENGAÑAN

 La punxa d'en JAP

ESTIU?

La meva capacitat per no fer res s'està veient clarament afectada per les llistes i l'agenda.

CALORADA

Què n'hem de fer, de tanta calor? Sembla que no en pugui sortir res, però els bons en treuen un poema com aquest "Palermo" de Billy Collins, aviat en català i en llibre a can Godall.

PALERMO

Va ser una bestiesa sortir de l’habitació.
La plaça buida centellejava.
El rellotge semblava a punt de fondre’s.

La calor era una maça picant una pilota
i rebotent-la contra les ortigues de l’estiu.
Fins i tot les abelles havien decidit plegar.

Tret de nosaltres (que ens havíem aturat
sota un tendal), l’única cosa que es movia
era un esquirol que corria cap aquí i cap allà

com si s’estigués repensant
travessar o no el carrer,
amb el cap i la cua tibants d’indecisió.

Tu et miraves un aparador
però jo observava l’esquirol,
dret ara sobre les potes del darrere:

després d’aturar-se i mirar en tots sentits
es va posar a cantar amb una veu preciosa
una ària trista sobre la vida i la mort

amb les potes del davant recollides contra el pit
i la cara plena d’enyor i esperança,
mentre el sol percudia

sobre els teulats i els tendals de la ciutat
i la terra continuava girant
i sostenint al seu lloc la lluna,

que aparegué més tard
quan sèiem al cafè
i jo em vaig enfilar a la taula,

animat pel propietari,
i vaig cantar per tu i pels altres
la cançó que l’esquirol m’havia ensenyat.

 Billy Collins
 Versió de JS