dijous, 18 de juliol de 2019

VENTADA

Com li va passar a Greg Brown, però canviant d'estació, un vent d'estiu se m'ha endut la llista de coses a fer, i les ganes d'un munt de coses, inclòs el manteniment del blog. O sigui que enguany avanço la pausa vacacional. O potser no del tot, qui ho sap, si algun dia us trobo a faltar. De moment I wanna catch some fish.
















In a mucked up lovely river, 
I cast my little fly. 
I look at that river and smell it
and it makes me wanna cry. 
Oh to clean our dirty planet, 
now there's a noble wish, 
and I'm puttin my shoulder to the wheel 
'cause I wanna catch some fish. 

dissabte, 13 de juliol de 2019

SAN LUIS, CO

Weightlessness, no gravity
Were we somewhere in-between?
I'm a ghost of you, you're a ghost of me
A bird's-eye view of San Luis
...




dimarts, 9 de juliol de 2019

RECTES

Una de les maneres de percebre fins a quin punt la nostra vida és poc natural és constatar el munt d'angles rectes que ens envolten, arreu i a cada moment. Les excepcions: quan dormim, quan mengem, quan estimem, quan imaginem, quan escoltem.


diumenge, 7 de juliol de 2019

TANTA TANTA LITERATURA

"El resultat és un volum d’història i anàlisi cultural on es fixa en el rol, les traces i les relacions dels agents literaris (escriptors, editors, traductors, organitzacions, institucions, revistes...), en el seu ressò “simbòlic” i “retòric” i en com han acabat configurant la “cultura catalana contemporània”. En darrer terme, explica -o fa que s’entenguin millor- alguns dels fenòmens de l’època actual. Entre d’altres, “la potència editorial de Barcelona”, la gran quantitat d’escriptors i de premis, el commemoratisme (de “país enamorat de les celebracions” d’efemèrides d’escriptors), la hiperliteraturització del país i la cultura i la “retòrica literària d’honor i servei” (que contrasta, diu, amb “uns pressupostos públics de cultura minvants des de fa molt de temps” i amb el fet que “el nacionalisme retòric” recorri als escriptors com a “moneda de canvi”). Quin sentit atorga a la hiperliteraturització? Doncs des de l’elevada xifra de servidors públics d’un cert nivell que són filòlegs o “la forta presència de referents literaris en la vida pública” fins a la tirada -des de principis dels anys noranta- als centenaris d’escriptors o l’atenció “monopolitzadora” del Sant Jordi. “Com passa en altres comunitats fortament lingüístiques, a Catalunya la creació i gestió de la identitat nacional ha anat -i continua anant- associada a la llengua pròpia i a la literatura”."

Ho diu a "Totes les coses que ens fan un país hiperliteraturitzat" Anna Ballbona destil·lant a l'Ara d'ahir dissabte una llarga, apassionada i apassionant conversa a partir del Construir con palabras.




divendres, 5 de juliol de 2019

EL FEBLE RECULA

Només el futbol (i potser el nacionalisme) supera la llengua en nombre de gent que opina amb vehemència sobre un tema en què no són especialistes, sovint menystenint a més els especialistes. Què ha de saber algú que ha passat trenta anys estudiant les llengües, si jo la parlo cada dia? Què ha de saber un metge sobre peus o ronyons o braços, si nosaltres som els que sentim els nostres?

Aquests dies, arran d’un reportatge televisiu, tornem a discutir sobre l’ús i el futur de la llengua catalana, i com que amb això tothom s’hi atreveix hem llegit coses com ara que “el català sobreviurà sí o sí” o que hi ha una “obsesión por la imposición lingüística”. Bé, les dades (i l’ull i l’orella de qualsevol que observi sense prejudicis) diuen que el català, lluny d’imposar res, recula. És una llengua antiga i va sobreviure al franquisme? Sí. Però a hores d’ara, en un context molt diferent, recula en percentatges d’ús i en presència pública: vagin, si no es creuen els especialistes, a un jutjat, a un quiosc, a una reunió de veïns, a un bar, engeguin la tele, pugin a un autobús. I recula a Catalunya: la presència de la parla de Ramon Llull a Perpinyà, a Alacant o a Eivissa és entre minoritària i ultraminoritària.

Davant d’aquests fets (no d’aquesta opinió, d’aquests fets) hi ha qui opta per no dir ni mu (encara espero un programa interessant-se per la meva llengua, una de les que la Constitució Espanyola obliga a protegir, a Tele5, a LaSexta o a TVE), hi ha qui se n’alegra que desaparegui la diversitat i hi ha qui es pregunta què es podria fer per evitar-ho. Ben mirat, durant la Transició això ja era així. La diferència és que llavors es va arribar a un cert consens majoritari a favor de la tercera opció, i ara sembla que aquest consens es trenca. “Per culpa dels independentistes”, diuen –regalant protagonisme a una suposada minoria– els contraris a imposicions que no s’adonen de quantes coses imposen ells. El cas és que fa uns dies que discutim la discussió, no el fet. Com als Estats Units amb el canvi climàtic o a Itàlia amb el tancament marítim de fronteres. Mentre discutim sobre opinions, els febles reculen. I alguns se’n riuen.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VII-19
Versión en castellano

dilluns, 1 de juliol de 2019

CERVANTES I ELS EVANGELIS

En un article interessant sobre la misèria i les dificultats de Pío Baroja durant la Guerra Civil espanyola, topo amb aquest paràgraf en què surten a escena Eugeni d'Ors i l'ombra allargassada de Cervantes o el Quixot com amulets del nacionalisme cultural espanyol o espanyolista:

No ayudó precisamente la publicación en España de una recopilación de textos que (seguramente titulada por el editor José Ruiz-Castillo) apareció rotulada en 1938 como Comunistas, judíos y demás ralea y con un prólogo de Giménez Caballero encabezado con estas palabras: "Un precursor español del fascismo", que era un artículo ya aparecido en 1934. Esto, sostiene Mainer, tuvo que autorizarlo Baroja, quien de muy mala gana tuvo que acudir a Salamanca durante una estancia en España en plena Guerra Civil (de abril de 1937 a febrero de 1938): Eugenio d'Ors escenificaba la creación del Instituto de España, que agrupaba todas las Reales Academias. "Allí sobre un ejemplar de los Evangelios y otro del Quijote", relata Mainer en su libro, "se le dio a elegir entre el juramento y la promesa". Según unos, dijo "Lo que sea costumbre". Otros sostienen que comentó: "Lo que manden". Así que se volvió a su exilio parisino semanas después.

  Manuel Llorente, "Pío Baroja en París: 'Muy solo, viejo y sin dinero'" (El Mundo, 1-VII-19)




diumenge, 30 de juny de 2019

NEDA UN SO

Aquell somriure per dins quan el treball d'un estudiant et fa tornar a un poema de bandera. Gràcies, Cristiano.

A HORA FOSCANT

És tard, els camins ja no em tempten.—
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

    Josep Carner (Poesia, 1957)

dissabte, 29 de juny de 2019

MUNTANYA

El meu pare també construïa cases. Bon cap de setmana als constructors, i als que apaguen focs.





divendres, 28 de juny de 2019

LÈXIC FAMILIAR

Idiota: qui (podent-ho fer d'una altra manera) viu la vida com una cursa d'obstacles.

divendres, 21 de juny de 2019

UN POC DE SOL

La bellesa i l'equilibri existeixen: són, per exemple, en un quadre com aquest de Rembrandt o d'un seu deixeble ("Home assegut llegint en una sala noble", 1628-1630).

National Gallery, Londres

dijous, 20 de juny de 2019

DESAPROPIATS

En un extrem de les retòriques possibles hi ha, per exemple, la selecció d'adjectius que fa Josep Pla, i a l'altre coses com aquesta que desarma els lectors competents en un mupi de l'exnoucentista Passeig de Gràcia.