MANIA, ALEMANIA

Registrador i tautòleg. Tenim Hegel, Wittgenstein i llavors ja ve Rajoy: "dije que Alemania es Alemania y creo que Alemania me ha dado la razón".

 

 

VIVALDI A LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui a la tarda anem a escoltar el Gloria de Vivaldi (Gloria RV 589) interpretat per una orquestra amateur de flautes de bec, el Consort Pere Serra, a la cripta de la Sagrada Família. El Consort celebra el seu desè aniversari, i ho fan de la millor manera: han hagut de doblar concert, després d'exhaurir les entrades d'un primer concert que es va fer setmanes enrere. Petites alegries que de tant en tant ens dona el Verkami.. El Capellà Vermell de l'Ospedale della Pietà de Venècia també n'estaria content. Et in terra pax.

 

O

L'estranya memòria de coses que no han passat.

MÉS CASA

Què voleu, una casa menuda on has preparat cafè amb cafetera italiana és més casa.

DESPRÉS DE PLOURE MOLT

L'altre dia ens en vam quedar amb les ganes, oi @ClaretVives?

Apa doncs, bon cap de setmana als estranys i als estrangers.

LLEGIR BÉ

Llegir no és una virtut, però llegir bé és un art.

~Edith Warton, "El vici de la lectura"

 

QUÈ FA TANTA GRÀCIA

De vegades em ve com la intuïció que ja comencem a ser uns ganàpies. Bé, doncs aquí en teniu un altre, cantant una cançó que també suma dècades composta per ell però popularitzada per un favorit de qui escriu això, ja ho sabeu.

Apa, doncs. I molt bon cap de setmana als que també us ho heu preguntat algun cop.

 

NI RENAN NI PLEBISCIT, PORRAS

Joan B. Culla descriu molt bé a "La sedició i el plebiscti quotidià" (Ara, 7-XI-22) el panorama madrileny pel que fa a la reforma jurídica del delicte de sedició que mira de fer el PSOE  i a la reacció de la dreta espanyola. Per això no me n'estic de citar-lo in extenso: 

"Si ja va quedar verificat que Alberto Núñez Feijóo no sap qui va ser George Orwell, és evident que tampoc no ha sentit a parlar mai d’Ernest Renan. Les nacions modernes, a l’Occident liberal, s’han construït sobre la base del consens. Un consens no espontani, esperonat per polítiques d’assimilació i aculturació de les minories, però alimentat sobretot per l’existència d’un projecte nacional/estatal atractiu i generós en oportunitats per als que s’hi adherissin, de tal manera que l’estat/nació guanyés de manera còmoda i repetida aquell “plebiscit quotidià” a què s’havia referit Renan. 

   L’estat francès no convertí els occitans o els catalans del nord en francesos a punta de baioneta o a cops de porra, ni tancant els que dissentissin dues dècades en un presidi. Ho va aconseguir per la via de la seducció, dels avantatges: oferint-los una educació eficient –en francès, per descomptat, no en patois–, carreres professionals o funcionarials brillants, plataformes de projecció internacional per a llur creativitat, etcètera. Josep Joffre (Rivesaltes, 1852) no va seguir el camí de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859) perquè a ell França sí que li va oferir una carrera militar brillant i exitosa, un patriotisme reeixit. 

   Si l’estat espanyol no ha estat ni és capaç d’oferir res d’això, sinó tan sols collonades com ara la Marca España, España Global, etcètera; si, en lloc de guanyar a Catalunya el “plebiscit quotidià”, el sentiment nacional espanyol hi topa amb el rebuig frontal d’una gran part de la ciutadania –la qual en voldria un altre, de plebiscit–; si, en resum, Espanya ha renunciat per complet a seduir els catalans que volen deixar de ser espanyols, ¿el PP creu que la solució és l’enduriment de l’amenaça repressiva, el "Si ho torneu a intentar, us podrireu a la presó"? Ja em disculparà el senyor Feijóo, però aquesta és una recepta pròpia dels règims més reaccionaris del segle XIX europeu; així era com pretenien mantenir la seva unitat aquell imperi otomà o aquella Rússia tsarista que eren descrits com a “presons de pobles”... i que van acabar implosionant. Aviat començarà el 2023, i no som a Rússia ni a Turquia."

DUKE ELLINGTON A CASA

Com si fóssim en una sala d'aquelles amb bar i taules i orquestra. Apugeu el volum i tanqueu els ulls. Ara us venen a servir unes copes de xampany.

Bon cap de setmana!

 

INVESTIGAÇÕES NA CULTURA

Sí, la cultura és objecte de recerca, d'anàlisi i de discussió possibles. La setmana vinent, els dies 27 i 28 d'octubre, tindré la sort de compartir micro i discussions a la USC, a Santiago de Compostela, en el seminari "Investigações na Cultura", amb col·legues investigadors en cultura que admiro: Emilio Carral Vilariño, Itamar Even-Zohar, Antonio Monegal, Clara Saraiva, Rakefet Sela-Sheffy i Elias J. Torres-Feijó.

Les sessions seran retransmeses en obert en streaming a través de https://www.facebook.com/RedeGalabra.

FELIP DE FIRA

"La Fira del Llibre de Frankfurt congrega més de 7.000 empreses i institucions que proven de fer fortuna amb els seus llibres i autors. La sensació que es té passejant-s'hi és de recerca frenètica d'oportunitats i de concentració de talent: a la fira hi pot passar de tot. El primer dia d'aventura, la il·lusió sura en l'aire i en les cares dels milers d'editors, agents i autors que omplen passadissos, auditoris i places. (...) La presència catalana d'enguany –una vintena d'autors– pot semblar, a simple vista, una gota enmig de l'oceà. De fet, fins i tot el rei Felip VI va ometre, en el discurs inaugural, que el 2007 la cultura catalana havia estat convidada d'honor a la fira: va enllaçar la invitació espanyola del 1991 amb la del 2022, com si entremig no hi hagués res més. "Em sembla una manca d'oportunitat política i un error –comenta Pere Almeda, director de l'Institut Ramon Llull–. Cada cop que obre la boca fa més ampla la distància entre la cultura catalana i l'espanyola." (Jordi Nopca, "El talent català triomfa a Frankfurt...", Ara, 20-X-22).

La idea d'Espanya que té Felip VI neix a la Plaza de Oriente i s'expandeix per excolònies i ambaixades. Així els va. 

 

 

COM UNA PÀTRIA

No vaig conèixer Gabriel Ferrater. Però cada vegada que llegeixo aquest poema, o el llibre de Carner que hi menciona, sé que llegeixo el que ell llegia, que dic per dins el que deia i m'aturo on s'aturava. Així anem fent una literatura, una cultura: mots compartits que diem i ens parlen. Com una pàtria.

Josep Carner

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan 
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

                       Gabriel Ferrater, Menja't una cama (1962)