SNYDER, COM ROQUES

Lay down these words
Before your mind like rocks.

Gary Snyder va publicar el seu primer llibre de poemes, Riprap, al Japó l'any 1959. Avui a les llibreries dels Estats Units pots comprar una preciosa edició del cinquantenari (que inclou Riprap i les versions de Han-Shan, Cold Mountain Poems) a la contracoberta de la qual se situa Snyder, per l'obra i pel seu exemple vital, entre Tu Fu i Thoreau.

A "Zen Master", l'entrevista amb ell que mencionava a l'entrada anterior, hi ha unes paraules de Seamus Heaney (el vincle potser no és evident --o no ho era per a mi--, fins que hi penses una estona) sobre els poemes plens de pedres de Riprap, amb l'experiència com a treballador d'una brigada a les pedreres de granit de Sierra Nevada al darrere. Heaney hi parla de paraules posades com pedres, pesants i sòlides, al davant dels ulls de la ment del lector: “I felt absolutely at home with the colloquial voice and the honest-to-god, honest-to-earth elemental content—the things of the poems. There is something unleavened about that first book. The elements of the poems are trustworthy, and you feel there’s a real coherence in the sensibility that’s transmitting them to you. And, in the primal, mythic-poetry sense, he’s back on the Hill of Parnassus.” Something unleavened: cru, o millor sense llevat. Àzim, honest, elemental. I tenia seixanta anys de carrera per davant.

POEMES I QUADRES

"Quan la gent em diu que no entén un poema, jo els dic: 'Bé, tu escolta'l i prou. L'exposició al poema és part de la seva força. No t'enderiïs amb una comprensió intel·lectual dels versos'. No esperem entendre l'art visual d'aquesta manera".

  Gary Snyder a Dara Goodyear, en una magnífica entrevista de 2008 ("Zen Master") a The New Yorker

LLOCS QUE ENS ACULLEN

The pattern fades, the city stands.

Bon cap de setmana altra vegada, i bentornades i tornats tots.

UNA RODERA DEL CARRO DE LA MORT

Ja l'heu vista? Jo friso, però encara no.





Aquí teniu una altra presentació una mica més extensa del documental. Aquí, el blog de la productora, amb informació sobre el projecte. I aquí, un mapa de la ruta de Verdaguer l'estiu de 1882.

PETITES GRANS ACCIONS

Poca gent sap que en l’horror del camp de concentració de Mauthausen hi va haver, a més dels forns crematoris de la ignomínia, una biblioteca. I encara menys gent sap que aquesta biblioteca la va fer Joan Tarragó, combatent al bàndol republicà, exiliat, enrolat en l’exèrcit francès, capturat pels alemanys i enviat a Mauthausen l’any 1941. Al camp, Tarragó formà part de la xarxa de resistència i, a partir dels llibres que recuperaven de la roba i les pertinences dels nous detinguts, organitzà una petita biblioteca clandestina amagada sota el terra de fusta de la barraca número 13 del camp. Una biblioteca. A Mauthausen. Émile Zola i Fiodor Dostoievski contra Franz Ziereis i Karl Chmielewski.

Anys enrere vam recuperar la figura del fotògraf Francesc Boix, que va fer el viatge del Poble-sec també fins a Mauthausen, on treballà com a fotògraf, i acabà sent un dels testimonis clau a Nuremberg contra l’horror nazi als camps. Ara podem afegir al nom de Boix el de Joan Tarragó (1914-1979), nascut al Vilosell, a les Garrigues, un poble que no arriba als dos-cents habitants però que des de fa un any té una biblioteca com no n’hi ha d’altra a Catalunya: nascuda de la idea i l’energia de dues veïnes (Cristina Llorens i Marta Guillén), va ser inaugurada mesos enrere en memòria de Tarragó i, per això, batejada com “La Clandestina”. Una iniciativa privada assumida per l’ajuntament que evoca un fet menor, un petit gest contra la barbàrie, i que el duplica en el present treballant des de la il·lusió i el sentit, enllà de dimensions i propaganda. En l’acte de bateig de la biblioteca un dels fills de Joan Tarragó, Llibert Tarragó, llibreter i activista cultural (autor d’un dels millors llibres sobre Catalunya escrit “des de fora”: Le puzzle catalan: La nation fiévreuse) explicà que el seu pare no es recuperà mai del pas per Mathausen, i que al camp i després del camp el que omplia el cap dels més compromesos era la lluita, l’organització.

Obrir una biblioteca allà on ningú no n’esperaria una. Com un gest de confiança i de memòria, d'organització, com una inversió. Petites gran accions, enrere i endavant.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-IX-19
Versión en castellano

300

"Repeteixo: La Plaça [es] llegirà encara d'ací 300 anys. Si encara queden catalans."

  Armand Obiols en una carta a Mercè Rodoreda de 10-V-1962

Aquesta confiança.

VENTADA

Com li va passar a Greg Brown, però canviant d'estació, un vent d'estiu se m'ha endut la llista de coses a fer, i les ganes d'un munt de coses, inclòs el manteniment del blog. O sigui que enguany avanço la pausa vacacional. O potser no del tot, qui ho sap, si algun dia us trobo a faltar. De moment I wanna catch some fish.
















In a mucked up lovely river, 
I cast my little fly. 
I look at that river and smell it
and it makes me wanna cry. 
Oh to clean our dirty planet, 
now there's a noble wish, 
and I'm puttin my shoulder to the wheel 
'cause I wanna catch some fish. 

SAN LUIS, CO

Weightlessness, no gravity
Were we somewhere in-between?
I'm a ghost of you, you're a ghost of me
A bird's-eye view of San Luis...

RECTES

Una de les maneres de percebre fins a quin punt la nostra vida és poc natural és constatar el munt d'angles rectes que ens envolten, arreu i a cada moment. Les excepcions: quan dormim, quan mengem, quan estimem, quan imaginem, quan escoltem.

TANTA TANTA LITERATURA

"El resultat és un volum d’història i anàlisi cultural on es fixa en el rol, les traces i les relacions dels agents literaris (escriptors, editors, traductors, organitzacions, institucions, revistes...), en el seu ressò “simbòlic” i “retòric” i en com han acabat configurant la “cultura catalana contemporània”. En darrer terme, explica -o fa que s’entenguin millor- alguns dels fenòmens de l’època actual. Entre d’altres, “la potència editorial de Barcelona”, la gran quantitat d’escriptors i de premis, el commemoratisme (de “país enamorat de les celebracions” d’efemèrides d’escriptors), la hiperliteraturització del país i la cultura i la “retòrica literària d’honor i servei” (que contrasta, diu, amb “uns pressupostos públics de cultura minvants des de fa molt de temps” i amb el fet que “el nacionalisme retòric” recorri als escriptors com a “moneda de canvi”). Quin sentit atorga a la hiperliteraturització? Doncs des de l’elevada xifra de servidors públics d’un cert nivell que són filòlegs o “la forta presència de referents literaris en la vida pública” fins a la tirada -des de principis dels anys noranta- als centenaris d’escriptors o l’atenció “monopolitzadora” del Sant Jordi. “Com passa en altres comunitats fortament lingüístiques, a Catalunya la creació i gestió de la identitat nacional ha anat -i continua anant- associada a la llengua pròpia i a la literatura”."

Ho diu a "Totes les coses que ens fan un país hiperliteraturitzat" Anna Ballbona destil·lant a l'Ara d'ahir dissabte una llarga, apassionada i apassionant conversa a partir del Construir con palabras.

EL FEBLE RECULA

Només el futbol (i potser el nacionalisme) supera la llengua en nombre de gent que opina amb vehemència sobre un tema en què no són especialistes, sovint menystenint a més els especialistes. Què ha de saber algú que ha passat trenta anys estudiant les llengües, si jo la parlo cada dia? Què ha de saber un metge sobre peus o ronyons o braços, si nosaltres som els que sentim els nostres?

Aquests dies, arran d’un reportatge televisiu, tornem a discutir sobre l’ús i el futur de la llengua catalana, i com que amb això tothom s’hi atreveix hem llegit coses com ara que “el català sobreviurà sí o sí” o que hi ha una “obsesión por la imposición lingüística”. Bé, les dades (i l’ull i l’orella de qualsevol que observi sense prejudicis) diuen que el català, lluny d’imposar res, recula. És una llengua antiga i va sobreviure al franquisme? Sí. Però a hores d’ara, en un context molt diferent, recula en percentatges d’ús i en presència pública: vagin, si no es creuen els especialistes, a un jutjat, a un quiosc, a una reunió de veïns, a un bar, engeguin la tele, pugin a un autobús. I recula a Catalunya: la presència de la parla de Ramon Llull a Perpinyà, a Alacant o a Eivissa és entre minoritària i ultraminoritària.

Davant d’aquests fets (no d’aquesta opinió, d’aquests fets) hi ha qui opta per no dir ni mu (encara espero un programa interessant-se per la meva llengua, una de les que la Constitució Espanyola obliga a protegir, a Tele5, a LaSexta o a TVE), hi ha qui se n’alegra que desaparegui la diversitat i hi ha qui es pregunta què es podria fer per evitar-ho. Ben mirat, durant la Transició això ja era així. La diferència és que llavors es va arribar a un cert consens majoritari a favor de la tercera opció, i ara sembla que aquest consens es trenca. “Per culpa dels independentistes”, diuen –regalant protagonisme a una suposada minoria– els contraris a imposicions que no s’adonen de quantes coses imposen ells. El cas és que fa uns dies que discutim la discussió, no el fet. Com als Estats Units amb el canvi climàtic o a Itàlia amb el tancament marítim de fronteres. Mentre discutim sobre opinions, els febles reculen. I alguns se’n riuen.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VII-19
Versión en castellano

CERVANTES I ELS EVANGELIS

En un article interessant sobre la misèria i les dificultats de Pío Baroja durant la Guerra Civil espanyola, topo amb aquest paràgraf en què surten a escena Eugeni d'Ors i l'ombra allargassada de Cervantes o el Quixot com amulets del nacionalisme cultural espanyol o espanyolista:

No ayudó precisamente la publicación en España de una recopilación de textos que (seguramente titulada por el editor José Ruiz-Castillo) apareció rotulada en 1938 como Comunistas, judíos y demás ralea y con un prólogo de Giménez Caballero encabezado con estas palabras: "Un precursor español del fascismo", que era un artículo ya aparecido en 1934. Esto, sostiene Mainer, tuvo que autorizarlo Baroja, quien de muy mala gana tuvo que acudir a Salamanca durante una estancia en España en plena Guerra Civil (de abril de 1937 a febrero de 1938): Eugenio d'Ors escenificaba la creación del Instituto de España, que agrupaba todas las Reales Academias. "Allí sobre un ejemplar de los Evangelios y otro del Quijote", relata Mainer en su libro, "se le dio a elegir entre el juramento y la promesa". Según unos, dijo "Lo que sea costumbre". Otros sostienen que comentó: "Lo que manden". Así que se volvió a su exilio parisino semanas después.

  Manuel Llorente, "Pío Baroja en París: 'Muy solo, viejo y sin dinero'" (El Mundo, 1-VII-19)