M'ha tornat a les mans aquesta meravella de Cole Porter en una pel·lícula de George Sidney on uns comediants de Broadway posen en escena Shakespeare. Honor també a James Whitmore i Keenan Wynn (i a Èsquil i Eurípides): "Ara les noies elegants volen versos com els d'abans..."
Tal dia com avui, ara fa cinquanta-cinc anys, morí a Santa Monica (Califòrnia) un dels més grans compositors (i lletristes!) de la música popular del segle XX, Cole Porter, carn de mite, de fama. Havia nascut a Indiana el juny de 1891, i ja de jove va convertir-se en un referent del teatre musical nord-americà, després del cinema en la gran època del mitjà i, en paral·lel, també en un clàssic dels estàndards del jazz vocal.
Si passeu per aquí de tant en tant sabeu que hi tinc una certa flaca (bé, una flaca certa). I amb els anys no em passa.
Penses en mi com si fos neu,
blanc, fred i relliscós?
Penses en mi com si fos jazz,
o corba, o negre, o fosc?
Algun dia enredaré un editor i li diré que ho he escrit jo, o que hi versiono un Pulitzer poc conegut, no la lletra del tema propi que una cantant de jazz de primera va incloure al seu disc dedicat a Cole Porter, el geni frívol d'Anything goes. Aquí la teniu al piano. I per cert: si sou al Midwest, Patricia Barber actua avui al Green Mill abans de sortir de gira per Europa.
Tots drets, si us plau. Tal dia com avui de 1891 va néixer a Peru, Indiana, el mestre Cole Porter, compositor i lletrista i una font de plaer auditiu inesgotable mentre passen i muden els temps.
With a million neon rainbows burning below me,
And a million blazing taxis raising a roar,
Here I sit, above the town,
In my pet-paillated gown,
Down in the depths
of the ninetieth floor...
Amb aquella mena de clarividència que vista en perspectiva ens fa morir de riure (de nosaltres mateixos també: cadascun podria explicar alguna anècdota per l'estil), l'any 1952 l'agent Irving Lazar va dir de Frank Sinatra: "És home mort".
Un article de James Kaplan a Vanity Fair ("Frank Sinatra's 'I've Got You Under My Skin': The Full Story", llegiu-lo aquí), de fet un extracte de la segona part de la seva biografia a punt d'aparèixer, conta amb detall la reconstrucció i, en realitat, l'enlairament definitiu de Frank Sinatra als anys cinquanta a Capitol Records, amb la figura clau de l'arranjador Nelson Riddle pel mig, a partir de "I've Got The World On A String". Un gran joc de sumes i multiplicacions. I per cert: qui són els arranjadors, en (la nostra) literatura?
 |
| Amb Count Basie, el 1964. Foto: John Dominis/Getty Images. |
Si gran part del que escolteu o llegiu cada matí a les notícies a vosaltres també us sembla una paròdia, dediquem-nos tots plegats a disfrutar les paròdies de veritat, les bones. Com aquesta amb Gene Kelly i Mitzi Gaynor, coreografiada per Kelly en una pel·lícula de George Cukor amb música i cançons de Cole Porter. Amb permís de Marlon Brando.
I això a banda, bon cap de setmana a tothom.
Trenta-bastants graus a l'ombra a quarts de sis de la tarda. Sobren les paraules. Però si en voleu més tornades a dir amb un altre ritme, teniu la versió clàssica d'Ella Fitzgerald, la francesa de Stacey Kent i una prou curiosa, molt eighties, dels Erasure al "Red, Hot + Blue" (que admeto que és la que jo recordava).
Passant pàgines del diari de dissabte trobo sense esperar-m'ho la necrològica d'Anita O'Day, morta aquest dijous a prop de la frontera dels noranta. Sense ser la meva cantant predilecta, O'Day té etiqueta pròpia al record per l'arxiconeguda conversa amb Roy Eldridge i la seva trompeta a "Let me off uptown", i remenant cds i antologies retrobo el seu swing lleuger a l'inici de la versió de "One of those things" (en un disc de versions de Cole Porter de 1959) o un excel·lent "Tea for two" a tota pastilla amb baix, piano i platets, a banda d'una gràcia innegable per jugar amb els canvis de ritme al "Sweet Georgia Brown" que comença amb aquells timbals de fons a pèl... Mai no m'ha convençut gaire, en canvi, el seu "Bewitched, bothered and bewildered" (regne d'Ella per excel·lència), mancat de la tensió dramàtica que sí que sap en canvi incorporar a un altre gran Rodgers&Hart, "Ten cents a dance", malgrat la big band de fons. Perquè Anita O'Day és cantant de big band, o cantant amb big band, alhora que Verve lady. Per al meu gust, gairebé sempre sembla que vagi un pèl massa accelerada, però segurament això ha estat part de la gràcia d'una de les carreres més llargues i prolífiques del jazz vocal, recorreguda de la mà de la popularitat i els èxits però també, com manen certs cànons, de la lluita contra addiccions diverses i contra la fera frívola del gust canviant dels temps.
Aquí podeu escoltar-la (i veure-la!) interpretant dos temes memorables al Festival de Jazz de Newport de 1958.
Atenent la invitació del Llibreter, responc el meme sobre discos i llibres que ens entreté aquests darrers dies...
A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Un d'Elvis Costello (em temo que els tinc gairebé tots).
Un de Morrissey.
Un dels primers Queen, i per compensar "Wish you were here".
Un dels primers Everything But the Girl.
Un d'Eva Cassidy (potser "Songbird").
Un dels dos d'Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.
"Ara i aquí" de Lluís Llach.
El quartet "La mort i la donzella" de Schubert.
"Red, hot + blue"
"Chet Baker introduces Johnny Pace"
(i "Coral romput", tot i que aquest el tinc en cassete)
Però hi falten els Gipsy Kings, Gato Pérez, Bocherini, Estrella Morente, Lucio Dalla, Maria del Mar Bonet, "The river", algun de boleros, Crowded House, El Último de la Fila, els dos primers de Joan Manuel Serrat, el d'Espriu de Raimon, Natalie Merchant, els REM, Pascal Comelade, Peter Gabriel, Golpes Bajos...
Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Suposo que me'n faria una mica algun dels centenars de vinils que descansen de fa anys tancats en un bagul. Supertramp i l'ELO, per exemple?
Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
0.
L’últim cd que he comprat:
Avui mateix, a Móra d'Ebre, "Si no fos", de Quico el Célio, etc.
L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
"Río abajo", de Jorge Drexler, repetida.
Cançons que escolto i signifiquen molt per a mi:
"Losing my religion", dels REM; "Alison", d'Elvis Costello; "Fields of gold", d'Eva Cassidy; "You're the top" o "I've got you under my skin", de Cole Porter; "Bewitched, bothered and bewildered", de Rodgers i Hart; "What a wonderful world", en les versions de Louis Armstrong, Eva Cassidy o Joey Ramone, segons el moment; "Jim", cantada per Maria del Mar Bonet (també les seves tonades de segar); "Perquè vull", d'Ovidi Montllor; "Com un puny", de Raimon; "Suzanne" o "Chelsea Hotel", de Leonard Cohen; "Disneylandia" o "Aviones plateados", d'El Último de la Fila; "Brass in pocket", dels Pretenders; "Reel around the fountain" o "There Is A Light That Never Goes Out", dels Smiths; "If it makes you happy", de Sheryl Crow...
Llibres que llegeixo durant l’any:
Sencers, potser només una trentena. A trossos, no paro.
Llibreria o biblioteca:
Llibreria, i la biblioteca de casa. O la de Catalunya, per anar a treballar (quan hi anava).
Últim llibre comprat:
A la llibreria Hiperión, Ahí te quiero ver (Icaria), de Jorge Riechmann, i El sexo y el espanto (Minúscula), de Pascal Quignard. A la Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs, In nuce (Lo Trull), d'Hèctor Moret, i Les cançons de la nostra gent (Gobierno de Aragón) recopilades per Josep Galán.
Últim llibre llegit:
Encara que és de fa unes setmanes, no voldria deixar de destacar una joia a la qual he arribat tard: El dia de l'ós (La Magrana), de Joan-Lluís Lluís.
Llibres que llegeixo en aquests dies:
Tinc començats El perfum dels dies de Josep M. de Sagarra, La velocidad de la luz (Tusquets) de Javier Cercas, D'un lloc a l'altre (Galerada) de Ramon Farrés, el de Pascal Quignard citat més amunt i una cosa extraordinària en la qual em refugio quan la literatura i la tonteria m'avorreixen: El món en jocs (RBA), d'Oriol Comas, que si fóssim una mica més anglesos seria al capdamunt de les llistes de més venuts de no ficció.
Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
L'illa del tresor, de R.L. Stevenson; Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos; La paraula en el vent, de Josep Carner; Les dones i els dies i Las personas del verbo; Si això és un home, de Primo Levi. Cadascun a la seva manera, en el seu moment i per raons diverses.
Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":
El Jordi Cos, el David Figueres, l'Oriol Izquierdo, el Biel Mesquida i l'Ignasi Pàmies.
Que em perdoni Cole Porter, però dono explicacions. I ja podeu riure, encara és pitjor: dono explicacions per una cosa que no ha passat.
Us explico l'escena: un amic meu, escriptor català el nom del qual coincideix amb el de l'actual director de la Institució de les Lletres Catalanes, presenta a la premsa un llibre de notes diguem que difícil de qualificar i, davant de la pregunta sobre a quin gènere adscriure'l, s’embranca en una reivindicació de la prosa entesa en un sentit més ampli que el de la novel·la tradicional. Ell és dels que compra i llegeix i enveja prosa molt diversa i dels que pensen que, enllà de la poesia, bona part del més destacable en català al segle XX (per no parlar de les Cròniques o de Ramon Llull) s'ha d'anar a buscar als contes (de Calders, Rodoreda o Monzó, per exemple), a l'articulisme (de Pla, Carner o Espinàs), al dietarisme (de Manent, Gimferrer o Puig), a l'assaig (de Fuster, Vicens Vives o Batllori), a les correspondències (de Riba, Sales o Coromines) o a les memòries (de Sagarra, Gaziel o Fontserè). Dins d’aquest corrent s'hi sent més còmode com a lector i autor que no en el de la novel·la convencional, una opció que més aviat li fa mandra, amb totes les excepcions que calgui (excepcions que acaben essent casos que s’allunyen del convencionalisme, d’Auster, Coetzee o Sebald a Anglada, Fonalleras o Serra, tots presents al llibre en qüestió). Això és el que el meu amic va dir. Cau el teló. Títol de la notícia? "Jaume Subirana reivindica la prosa de reflexió i renega de la novel·la". D'aquí a "El director de la Institució menysprea la novel·la" i a "Un buròcrata del Departament de Cultura ataca els novel·listes catalans" (el pas següent, insults inclosos, us l'estalvio) només hi ha uns quants dies, la dinàmica del joc del telèfon i la bona voluntat dels Amics del Tripartit...
Bé, em sap greu decebre els que es punxen per poder dir que sagnen, però ni l'escriptor que signa aquest bloc ni el director de la Institució de les Lletres Catalanes que li usurpa el nom mai no han renegat de la novel·la catalana ni dels novel·listes en la nostra llengua. El primer mira de no renegar d'allò a què no es dedica, i el segon seria un inconseqüent si ho hagués fet. Però no. Van pecar, potser, de creure's dos i no entendre que semblen un. O de defensar una opció literària no majoritària. O d'opinar sense prevencions. En tot cas, qui estigui lliure de tots aquests pecats, que tiri la primera trilogia subvencionada.
Després de ser llançat per la Teresa i la Tina a l'infern dels que fan frases desafortunades i acudits fastigosos en pretesos homenatges inoportuns, contravinc la regla d'or de Cole Porter (no t'excusis, ni donis explicacions) per demanar a qui convingui disculpes per haver-me recordat de la Marçal (un dels millors poetes del poesia catalana de la segle XX) en un dia que em va ensenyar a recordar. El meu homenatge era per a ella, que essent una militant de pedra picada tenia prou sentit de l'humor per mesclar en un còctel d'onze paraules absurd, amfibologia, paralipsi i paral·lel, i encara aconseguir fer-te somriure. Ara que es veu que això dels "dies de" és un horror definitivament passat de moda, em sap greu pensar que no llegiré mai més a cap blog com cal ni un sol missatge electoral un dia d'eleccions, ni republicà el 14-A, ni sobre llibres el 23-A, ni del Fòrum el 9-M, ni de sant Joan el 24-J, ni sobre nacionalisme l'11-S, ni sobre l'altre nacionalisme el 12-O o el 20-N, ni de Nadal el 25-D, ni de Cap d'Any el 31-D, ni de Reis el 5-G, ni contra sant Valentí el 14-F, ni etcètera, etcètera.
Entrades
Comentaris
