WENDELL FU

[F l u x d'estiu, #10. Deu anys de versions]

Wendell Berry, "Du Fu"  

Assegut aquí
a la meva barca (...)

POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"

Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"

R.S. Thomas, "El prat il·luminat"

Wislawa Szymborska, "Possibilitats"

Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"

William Shakespeare, sonet CXXX

Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"

MÉS O MENYS UNA NADALA

AL RIU, VEIENT

Al riu, veient la lliçó a un pare de setanta anys, regal d'aniversari del fill. Estem a vuit graus, el dia és rúfol, fa una mica de vent, i anem tots recoberts amb capes com entrepans al pati de l'escola. Costa explicar o transmetre aquesta pau, aquesta mena de reconciliació instigada pel paisatge, pel silenci, de tant en tant per la remor llunyana del corrent. Aquí sí, així sí. Ni avorriment ni angoixa ni mandra, en aquest mirar encalmat. Al fons, un altre pescador, aquest experimentat, contrapunteja les desventures amb la llançada del pobre home que ben podria ser jo. 

TRUITES, I IDEES

No les agafes lluny, però sí venint de lluny.

QUE SEMPRE FOS DIUMENGE

Foto: Fred Stein (via Jelena Makarov)

VERMUT AL RIU

CAMINANT

                       Melior est mors quan vita amara. (Eccl. 30, 17)

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
¿quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix véns per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

                  Jacint Verdaguer, Al cel (1903)

DU FU

Assegut aquí
a la meva barca
lligada a la riba
d'aquest riu que passa
en temps de ruïna,
ara penso en tu,
vell avantpassat.
T'envio records.

              Wendell Berry, New Collected Poems (2012)
              Versió de JS

SOM RIUS I LLACS

Tot un descobriment. La culpa, de l'Alba.

Des d'Illinois, pensant en el Segre, bon cap de setmana a tothom. Sant o no tant.

DEUS

Avui Vinyoli hauria fet 101 anys.











CAP A LES DEUS

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

 Joan Vinyoli, Les hores retrobades (1951)

DE VIRTUT PÚBLICA

CANÇÓ DEL BANY

Fragant del bany, no et rentes el capell;
cos perfumat, la roba per llavar.
Detesta el món tot allò que és molt pur;
el virtuós s’amaga l’esplendor.
Vell pescador que t’estàs vora el riu,
hi tornaré i ens hi estarem tots dos.

 Li Po, versió d'Eduard J. Verger

NOMS DE LES COSES

Al centre de la ciutat, el corrent d'aigua acanalat que la travessa es diu oficialment riu de la Providència, Providence River en anglès. Però una petita placa esplèndidament tipografiada en una banda d'un dels ponts (país de plaques, aquest) explica que de fet es tracta de la suma dels rius anomenats Woonasquatucket i Moshassuck.

Woonasquatucket en llengua algonquina (la dels indis de la zona, els narragansett) volia dir "allà on s'acaba l'aigua salada", i moshassuck el "riu on s'abeuren els ants". La mà de Déu, doncs, per a Roger Williams i els "fundadors" del segle XVII, i la mirada a la natura per als algonquins. Els noms de les coses sempre diuen coses.

MÉS QUE AIXÒ

Em miro un clap d'arbres agrumollats en pocs metres a l'altra banda del riu. Verd i arbre. Verds i arbres. Voldria descriure-ho, però no en sé, em surten només frases ínfimes, filamentoses, lluny de la riquesa, la intensitat, la densitat, la profunditat de la imatge. Em falten paraules (maneres pertinents i més precises de dir verd), això també, però és més que això. Com al "jo no sóc digne...", ho percebo però no sóc capaç de dir-ho, de recrear amb mots i frases la imatge, aquesta mitja dotzena d'espècies juntes, aquesta dotzena de verds barrejats, aquesta acumulació serena i esponerosa alhora de tons, volums i formes. Hi ha alguna cosa que crec que hi és i que no acabo de saber formular i no sé dir (potser no es pot dir, potser no sóc qui pot o ha de fer-ho). Una tofa d'arbres a prop de l'aigua, en una recolzada del corrent.

RIU MOLT GRAN

Venint del Llobregat i del Segre, per no parlar de la Muga o del Besòs, t'adones de seguida que com que no en tenim l'experiència directa (deixant a banda potser el tram final de l'Ebre) al català li falta una paraula que no sigui tan prima com riu per referir-nos a una mà d'aigua ampla, grassa, cabalosa com la del Danubi, per exemple.

NUESTRAS VIDAS SON LOS RÍOS

Em pregunten si el que recrea el llibre nou de versos és la idea que la vida és com un riu. Tinc tots els números perquè m'ho demanin unes quantes vegades. I no és ben bé això: jo penso que més aviat som com pescadors, que no és exactament el mateix. Em sembla que una de les coses que podem jugar a fer, una de les actituds possibles davant del fluir incessant de tot, és la suma de la paciència, la fe, la intensitat en la mirada i l'entrenament en l'alegria i sobretot en la decepció del pescador de canya. I que bona part dels nostres esforços i ambicions s'assemblen al curs repetit i vacil·lant de la minúscula, magnífica rapala.

SOBRE UN GRAN RIU

Dia Mundial de la Poesia


Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
      ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
      a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
      mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
      i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
      imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
      que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
      qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
      i minva cap al mar.
¿Quin moviment humà pot encara desfer
      l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
      o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
      que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
      sense un plany pel seu mal?

                                    Carles Riba, Segon llibre d'estances (1930)

CINC LLIÇONETES DE PESCA PER A LA VIDA QUOTIDIANA

Dins del riu, no moguis un peu si no tens afermat l'altre.


No té gaire sentit arriscar tot l'equip per desenredar una cullereta.


Espera't: aquest tros de riu opac d'aquí a unes hores t'ensenyarà el fons.


Si l'agafes en aigua tranquil·la, no lluita gens i té bigotis i el cos ple de rombes és un barb, per molt que t'agradaria que fos una truita.


No diguis "Cap ni una", digues "Avui no piquen".