LLUM I PINTURA (I BELLINI I VENÈCIA)

"La luz fue la pasión de Bellini a lo largo de toda su existencia. No es de sorprender cuando se piensa que trabajó en Venecia y sobre Venecia. Claro está que sin luz no tendríamos pintura alguna; sin luz no vemos. Sin embargo, lo que atraía a Bellini no era la luz, que, al destruir la oscuridad, nos permite distinguir los objetos; lo que le atraía era la manera en la que la luz, cuando es difusa, crea una unidad de todos los objetos sobre los que se derrama. Esta es la razón, por ejemplo, por la que una estancia o un paisaje son tan distintos vistos a las tres de la tarde y a las once de la mañana. Quizá para ser más precisos habría que decir que el interés real de Bellini era la luz del día. En este sentido, la luz implica espacio. No es solo una chispa o una llama; es un día entero. Y así, luchó toda su vida por crear en sus cuadros el espacio que pudiera mantener y contener todo aquello que encierra para nosotros la luz natural."

  John Berger, Sobre los artistas (vol. 1, 66-67)

G. Bellini, Madona i infant 
(The Metropolitan Museum of Art)

PORTA DEL CEL

"Porta segura del cel: guia la ment, dirigeix la vida. Que les meves accions a tu siguin confiades". Aquesta (bé, aquesta: IANUA CERTA POLI DUC MENTEM DIRIGE VITAM: QUAE PERAGAM COMMISSA TUAE SINT OMNIA CURAE) és la inscripció amb fines majúscules negres que hi ha al daurat de l'interior de la cúpula imaginada (i pintada) per Giovanni Bellini l'any 1488 al seu tríptic de Santa Maria dei Frari, a Venècia, una Mare de Déu amb l'infant i sants que presideix l'actual sagristia de l'església, antiga capella de la família Pesaro (a Ca' Pesaro hi ha avui el Museu d'Art Oriental, i va ser un encàrrec dels Pesaro la impressionant Pala Pesaro de Tiziano, avui a la nau principal de la mateixa basílica).

La Madonna i el Nen presideixen l'escena davant d'un brocat venecià roig i daurat, enlairats per la perspectiva, de forma similar a com ho fan a la Pala di San Giobbe, de la mateixa època, conservada a l'Accademia. Tenen sant Pere i sant Nicolau a una banda i a l'altra sant Marc i Sant Benet, amb la gran taca fosca de l'hàbit negre damunt del qual destaca com una lluerna el Llibre sant obert, la línia recta del qual fins al daurat de l'absis passa just per sobre del cap del Salvador.

La porta (o entrada, si volem) del cel s'obre mirant amunt, a una il·lusió. Porta segura del cel... Pregària, lema imaginat, escrit, pintat, enunciat. I tot torna a començar.

PREPARANT VENÈCIA

"Cap altre artista no s'acosta tant a fer-nos creure en la vida palpitant d'allò que pinta", Katya Andreadakis Berger en una carta al seu pare, John Berger

Ticià, "L'Assumpció de la Mare de Déu"
(1516-1518, S. Maria Gloriosa dei Frari, Venècia)

GUGLIE

Grup de turistes americans joves acabats de descarregar:

—Oh, a bridge!

—There's gonna be a lot of bridges, today.

UN GAT A VENÈCIA

Cadascú té les fantasies que té pel dia que poguéssim tornar a començar en la forma i el lloc que volguéssim. La de Joseph Brodsky era ser gat a Venècia. Ho explicava el desembre de 1979 en aquesta entrevista amb Sven Birkerts per a The Paris Review, que no comença gaire bé i llavors va creixent com la marea alta, sorda i potent.

AIGUA, LLUM I APÒSTOLS

Brodsky. A Venècia l'aigua juga un paper especial. Però primer és molt interessant comparar l'arquitectura veneciana amb la romana del mateix període. A Roma hi deu haver un quilòmetre, entre les figures dels apòstols a les façanes. A Venècia aquells mateixos apòstols estan espatlla contra espatlla, tots junts, en filera. Com un exèrcit. Aquesta increïble densitat crea un fenomen peculiar venecià, no barroc sinó una cosa molt diferent i específicament veneciana.
  Però de tota manera, el més sorprenent de Venècia és l'aigua. L'aigua és, si vols, una forma condensada de temps. Si hem de seguir el llibre de la B majúscula, recordem el que hi diu: "I l'Esperit de Déu planava sobre les aigües". Si Ell planava sobre les aigües, vol dir que hi era reflectit. Quan dic Ell vull dir el temps, és clar. O el Geni del temps, o el seu Esperit. I atès que Ell és reflectit a l'aigua, en algun moment l'H2O esdevé Ell. O més aviat ja l'ha esdevingut. Pensa en totes aquelles arrugues a l'aigua, els plecs, les onades, com es repeteixen. Especialment quan l'aigua és grisa, és a dir, del mateix color que ha de ser el temps. D'aquí la idea d'Afrodita sorgint de les ones. Ella neix del temps, és a dir de l'aigua.

Volkov. I tot això passa a Venècia?

Brodsky. Naturalment. Perquè hi ha un munt d'aigua i tot es reflecteix en tot. Per això les constants transformacions. No sé com explicar-ho... Posem que un ocell vola per damunt de l'aigua. Vola avall des de bastant amunt com un colom, però a l'altra banda t'hi fixes i ara apareix amb la forma d'una gavina. El vol per sobre de l'aigua és especial. És un vol que paga un tribut a la reverberació, diferent de qualsevol altra cosa, i increïblement bonic, perquè hi ha aquesta antítesi, aquesta possibilitat de transformació. Quan el sol es pon a Venècia i la posta es reflecteix a les finestres, semblen peixos amb escates brillants, rutilants. Recordes totes aquelles finestres quasi-gòtiques, o més aviat romàniques tornant-se gòtiques? Després, al vespre, quan els llums s'encenen a les finestres, ja són de fet peixos, il·luminats per dins, amb escates a mig tancar.

   Joseph Brodsky i Solomon Volkov a Conversations with Joseph Brodsky (The Free Press, 1998)

Santa Maria Assunta, Cannaregio, Venècia

MÉS
"A fora" (F l u x, 3-II-13)
"Tocar, veure" (F l u x, 27-XI-12)
"Un Rothko" (F l u x, 13-XI-12)

REPLECS I RÈPLIQUES

Quan penses que ja el tens vist i te'n pots estar, de Singer Sargent, arribes al retrat de "Madame Paul Escudier", pintat a Venècia el 1882 (joc de llums i ombres i densitat dels colors) i, ostres, t'has d'asseure una estona a mirar-te'l amb calma. I si bades et trobes replicant-ne les mans, tot i que ara i aquí sense aquell setí blau a sota, i sense l'arpa de llum ni els canals esperant-te a fora.

Art Institute of Chicago

CÀRREGUES PRECIOSES

Tir i Sidó, 'pals de cedre, veles de lli, rems de roure de Llevant': la veu del profeta Ezequiel ressona encara als ports. Hi ha càrregues precioses enfonsades en aquelles aigües. Les seves ombres són encara al fons, entre les restes del passat.

Ho escriu a "Ombres de ciutats mediterrànies" l'assagista Predrag Matvejević, nascut a Mostar i naturalitzat italià, autor del Breviari mediterrani (pot ser que no estigui traduït al català?). Les "Ombres..." són el text que clou un llibre de bandera, L'altra Venècia, i aquesta hi és la primera d'una sèrie de breus evocacions de ciutats històriques a la vora del mar que a tots ens va fer. Després vénen Atenes, Alexandria, Siracusa, Jerusalem, Roma, Cartago, Leptis Magna, Nàpols, Gènova, Marsella, Beirut, Barcelona (sí, Barcelona: "El mar ha empès la ciutat cap a terra, la terra ha empès la ciutat cap al mar. [...] En l'endemig, la ciutat ha buscat un destí català"), Dubrovnik/Ragusa, Sevilla, Salònica i Istambul.




MÉS
Podeu llegir La otra Venecia en castellà a Pre-Textos (2004), el Breviario mediterráneo a Destino (2008) i una meravella que es diu Nuestro pan de cada dia a Acantilado (2013).

TRANSPORT

Escoltar Vivaldi (l'oboè del concert en do major RV 449, per exemple) i venir-te aquestes ganes de plorar en sec i de sortir a passejar per Venècia, sol i en silenci, llarg, a la tarda si pot ser, i de seure a mirar sense intenció les algues molles a la pedra allà on puja i baixa l'aigua amb el pas de cada barca, dels dies, de les notes.

HI HAURÀ UN SETEMBRE

Mentrestant, bon cap de setmana a tothom.

RIALTO I MÉS

No us perdeu aquestes imatges de Venècia a finals del segle XIX: sis fotocroms (tècnica que combinava fotografia en blanc i negre i litografia en color) provinents de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, on es poden consultar moltes més imatges de la mateixa sèrie.

MONA

Proverbi vènet escrit a la porta del lavabo d'una ostaria:

       Il saggio sa niente   [El savi no sap res]
       L'intelligente sa poco   [L'intel·ligent sap poc]
       L'ignorante sa tanto   [L'ignorant sap molt]
       El mona sa tutto   [L'idiota ho sap tot]

I he somrigut content per una vegada de saber ben poc de tantes coses, i he pensat en una idiota que sap i parla de tot i menteix somrient quan li convé amb general (o quasi general) contentament, i en el grapat de tertulians que ni s'excusen de pontificar sobre Lampedusa, Tahir, Bilderberg i Calaceit en una sola seguda mentre xarrupen un tallat de màquina sense apunts ni dades ni gairebé transició. Mones.

HOTELS

"You'd have to be a novice to ever trust Venice..." Ho diu Kazuo Ishiguro (qui a "Crooner" ja barrejava cantants i Venècia), i ho canta així de bé Stacey Kent a "The Ice Hotel", del disc Breakfast On The Morning Tram (2007).

Bon cap de setmana.

CHIKUDO

Un cirerer florit. Dues branques d'un cirerer florit. Fulles i flors (marró i blanc) de dues branques d'un cirerer florit. Cada flor, una per una. Cada fulla. I totes alhora. Fa dos-cents anys al Japó. Ara, aquí.

INGORGO O EMBÚS

Diumenge a Venècia hi va haver la Vogalonga, un festival anual del rem popular que se celebra des de mitjans dels anys setanta i que se suposa que assenyala l'arribada de la primavera. La qüestió és que aquest any, a l'alçada del pont de Tre Archi, al Cannaregio, es va organitzar un gran embús que va tenir la circulació aquàtica col·lapsada una bona estona i va fer les delícies de participants i espectadors.

Si teniu molt bona vista, veureu que òbviament la culpa també va ser dels catalans.

A FORA

El canal i el vespre a l'altra banda dels vidres. Passa en silenci una barcassa, amb petits llums encesos surant sobre el negre. Sents de fons la veu del conferenciant però el que veus és la mudesa fosca, densa, viscosa de l'aigua, com un llençol xop arrapat i escorredís. Al balcó les banderes tiben la corda, onegen pesants com mantes exhaustes boquejant fora de l'aigua. Tot és una gran bombolla, i no saps on comença ni on acaba què.

MIG MATÍ

Seure en una terrassa (o, amb aquest fred, a dins rere els vidres) a veure passar mig matí. Com si fos el riu i tu un arbre. Pedra plana del carrer, gent que passeja, botigues plenes de bestieses petites i llampants, guants i mapes a les mans, el quiosc, humitat, el llum verd de la farmàcia, parelles que seuen en silenci, el toc de color dels nens, l'aroma del cafè, coloms foscos com els anoracs. Inaprensible, el que ens plau. Intangible. Agafaries el temps al vol, com un mosquit lent, i si ho poguessis fer ja no voldries. Silenci del mòbil. Contradictio in terminis: llegir el diari del dia a Venècia.

SOBRE NOSALTRES MATEIXOS

(...) Diuen, i això ja és un mite, que no es pot escriure res de nou sobre Venècia. Potser no. Però jo crec que sí, perquè, en el fons, quan escrivim sobre Venècia, escrivim sobre nosaltres mateixos, sobre els seus encanteris i les nostres transformacions, sobre la nostra decadència i la nostra persistència. Cada vegada que hi vaig, em fascina d'una manera diferent. I aquesta vegada ha estat la fascinació de la flotabilitat. A Venècia tot sembla que floti, sobretot els edificis més grans, i sobretot els tres edificis gloriosos de Palladio sobre el canal de la Giudecca. San Giorgio, Le Zitelle i, sobretot, per mi, Il Redentore, que és un sòlid perfecte, un cristall meravellós, vivent en la seva geometria, que respira pausadament sobre les aigües i navega sense moure's de lloc. Aquests tres edificis, vistos a l'hora de la posta, des de les Zattere, són una raó suficient per viatjar a Venècia.

Una altra és la Tempestat de Giorgione. No sé si arriba a fer un metre quadrat, però és la pintura més meravellosa de totes les pintures meravelloses que guarda Venècia. Hi ha els Bellinis sobirans, és clar, escampats i amagats en esglésies més o menys trobadisses, com ara I Frari o San Francesco della Vigna, o a la Fundació Querini-Stampalia, o a la mateixa Accademia on es guarda la Tempestat . Hi ha els Tizianos, evidentment, i els Veroneses, els carpaccio, perduts a San Giorgio degli Schiavoni, i els Tintorettos, que flamegen a San Rocco. Però la Tempestat és el paradigma de Venècia: misteri, foc, ruïna i idil·li. I perdurabilitat. (...)

 Narcís Comadira, "Venècia amb aigua baixa" (Ara, 15-XII-12)

EL CAPELLÀ VERMELL

AQUÍ VA VIURE VIVALDI

Moltes ciutats, fins i tot països, tenen el seu famós històric, que han convertit en marca i que els serveix per il·lustrar tant bitllets com tasses i samarretes, per donar nom a un centre cultural o a un tren. A Venècia la nòmina de noms il·lustres és tan extensa (de Marco Polo a Goldoni, de Casanova a Bellini o el Tintoretto) que no sabrien gaire per on començar. I a més ja tenen les gòndoles o el Campanile... Al capdamunt de la meva llista particular hi ha un tòpic: Antonio Vivaldi.

I

Al quadre de Cima da Conegliano que presideix l'altar de San Giovanni in Bragora, emmarcat per dues columnetes de marbre, Joan el Baptista, a la dreta, bateja un Jesús alt i prim amb el cos lleument vinclat endavant com l'arbre jove i fi que darrere d'ell també s'inclina. A la pica de la parròquia (ens ho recorden una placa a l'exterior i una còpia de la partida de baptisme penjada a dins) hi va ser batejat el 6 de maig de 1678 Antonio Lucio Vivaldi, que havia nascut setmesó a principis de març i pel seu precari estat de salut (també perquè aquell dia hi va haver un terratrèmol) ja havia rebut una primera aigua provisional a casa seva, a Ca' Salomon (al Campo della Bragora, el de l'església, avui Bandiera e Moro). Vivaldi tindrà per sempre la salut fràgil: parla del "male che io patisco a nativitate, pel quale io sto opresso", una "strettezza di petto" (potser asma), i explica que per això s'està molt de temps a casa i no surt si no és amb gòndola o amb carruatge, perquè gairebé no pot caminar del mal que li fan els ossos.

El seu pare, Giovanni Battista Vivaldi, era barber i violinista, amb un cert reconeixement a la ciutat de la Sereníssima: arribà a formar part de l'orquestra de la basílica de San Marco (llavors capella del Dux: la catedral era a San Pietro di Castello). El pare va ensenyar a tocar el violí al primogènit (que va tenir vuit germans més, dos dels quals moriren molt petits), i Antonio mostrà de seguida un talent precoç i extraordinari. De fet, a l'època Vivaldi era reconegut per tothom bàsicament com un violinista excepcional, dels millors del seu temps, i com un compositor més o menys remarcable (Carlo Goldoni, conciutadà i contemporani, el considerava "un eccellente suonatore di violino e un mediocre compositor"). [...]

 JS, "Aquí va viure Vivaldi", L'Avenç, 385, desembre de 2012

MIRACOLI

El Renaixement italià (que vol dir el Renaixement), com segles després el nostre Noucentisme, és tot ell una violència contra la inèrcia. És artificial en el sentit de no natural, de conscient i arbitrari, de programàtic (i, de fet, platònic). En arquitectura, és pur geometrisme a escala, meravella dels marbres com un immens joc d'estampats sempre dins, però, de la combinació de formes geomètriques bàsiques. A la recerca d'un equilibri que és mental, imaginat, que al món no hi és. O sí, ara sí: gràcies a aquests edificis.