dijous, 27 de novembre de 2008

ENFILATS


* Nadal en la clandestinitat (Enric Gomà) *
* El vers de Nadal (Josep M. Fonalleras) *
* I per Nadal, miracles (Ignasi Aragay) *
* Dalt de la cadira (David Figueres) *
* Una mirada clara... (Salvador Cardús) *



* Comentat a Poesia Infantil i Juvenil i a Sobre llibres *
* En Ramon, en Pere i l'Esperança Camps ja el tenen *
* En parlen Jordi Cervera i Joan-Josep Isern *
* En parlen JoEscric.com i L'illa dels llibres *
* Se'n parla a L'emoció violeta *
* En parla Teresa Baró *
* El llibre a ca l'editor



A l'hora que aquesta entrada aparegui (zip, zip) màgicament penjada al bloc, seré assegut entre l'editora d'Ara Llibres i el sociòleg Salvador Cardús presentant als mitjans el primer volum d'una col·lecció d'antologies de poesia "amb tema" que avui comença a caminar. Us deixo amb la coberta del llibre, un fragment de l'amable pròleg que ha escrit en Cardús i un bon tros del paperet que a tall de postfaci jo hi he afegit. Que tingueu (m'avanço com les garlandes i els llums al carrer) molt bones festes. I que us animeu a celebrar-ho dient de cor algun poema.




DIR EL VERS, DIR EL PAÍS, DIR EL FUTUR


[...] La importància del domini de la paraula dita, i particularment de dir el vers de Nadal, es deu al fet que posa a prova un enorme conjunt d’habilitats extraordinàries indispensables per a la futura sociabilitat dels individus i les comunitats. En conjunt, les podríem anomenar qualitats comunicatives, però enteses en el sentit més ample. Per començar, hi ha l’entrenament emocional per superar la vergonya d’una situació que posa qui diu el vers al centre de tota l’atenció. La gràcia, d’altra banda, és que aquesta timidesa no se supera amb desvergonyiment sinó per l’acció ritual, ben pautada i, per tant, a través del domini de les regles de la sociabilitat. En concret, el ritual serveix per donar a la paraula el seu espai –enfilar-se a la cadira amb elegància i delicadesa- i el seu temps, el seu ritme. Cal esperar que tothom hagi fet silenci i llavors cal seguir el ritme del vers. I cal aprendre –el qui parla i els qui escolten- a respectar aquell brevíssim silenci que hi ha d’haver entre la darrera paraula dita i les primeres mostres d’aprovació. No és menys important la qüestió de la vocalització, de saber que no es tracta només de dir, sinó de fer-se entendre. Alhora, és important treballar el gest que ha de seguir la paraula, per tal que s’acomodi a les proporcions d’allò que es diu i que en completi el sentit. I, naturalment, també cal aprendre a agrair l’atenció rebuda. Tot això a banda de l’exercici de memòria previ que demana disciplina i esforç, acompanyat d’un treball de comprensió del text que ens haurà d’ajudar a fer les puntuacions correctes. En fi, que sense exagerar gens ni mica, es pot afirmar que dir el vers de Nadal és un exercici d’alta tecnologia comunicativa que posa en marxa un munt de mecanismes que cal saber coordinar de manera precisa.
Salvador Cardús


DUES PARAULES


"Temps de Nadal, temps de cançons": així s’obre un vell llibre del músic i poeta Joan Llongueres. Efectivament, a casa nostra és ben viva la tradició d’associar les festes nadalenques amb el cant i, més en general, amb la paraula: a Catalunya cantem nadales, els poetes no han deixat mai d’escriure poemes amb el Nadal com a motiu i per Festes a moltes cases, al voltant de la taula, a l’hora de les postres els més menuts s’enfilen dalt d’una cadira per recitar "la dècima", normalment uns versos nadalencs. A més, darrerament, amb la revalorització de la memòria per part de mestres i experts, l’escola i la tradició s’han donat la mà en un costum reforçat o de vegades directament reprès, i gairebé tots els nens i nenes acaben aprenent a classe algun poema de Nadal: que ens el diguin o no i que en sapiguem ampliar el repertori ja només depèn de nosaltres: pares, oncles, avis, padrins…


Amb 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira volem apostar en aquesta direcció, per aquesta cruïlla entre cultura popular i literatura. La nostra intenció ha estat triar i aplegar un bon grapat de nadales i poemes sobre el Nadal per oferir-los a escoles i famílies, a lectors i recitadors. Són poemes per ser apresos i dits (o llegits) a totes les edats: n’hi ha de ben simples o breus per als més petits, i també altres més extensos i menys senzills per als nois i noies o, per què no, per als adults que ens hi vulguem afegir. N’hi ha que potser ja sabeu de memòria, d’altres que us sonaran i molts que segur que no coneixíeu i que us sorprendran per l’enfocament, l’originalitat, l’humor o fins i tot l’autoria. Obriu el llibre a l’atzar o llegiu-vos-el amb calma: és ple de sorpreses. [...]
JS

5 comentaris:

  1. Això de la dècima sobre la cadira em sembla ja una cosa massa rònega i embafada. Res a veure amb la poesia i sí amb la sobretaula etílico-familiar catòlico-nacional amb torrons i neules sucades amb cava. !Horror!

    ResponElimina
  2. Tot són punts de vista: a mi sentir la canalla esforçar-se un cop a l'any per dir bé i de memòria Garcés, Guerau o Verdaguer m'agrada. M'embafa més segons quin llibre amb premi, segons quin recital mal llegit o segons quin poeta adult quan l'entrevisten...

    ResponElimina
  3. jo ho trobo d'allò més maco, el nen petit que s'ha esforçat en aprendre's la poesia...

    aquest llibre... ja està a la meva llista!

    ResponElimina
  4. He anat a dues llibreries i se'ls havia acabat :(

    ResponElimina
  5. De tant en tant hom veu actors consagrats ésser convidats a declamar emfàticament els versos d'un o altre poeta: quants i quants d'aquests no van pujar mai a la cadira la nit de Nadal...

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió