TRUCA-LI

La felicitat deu ser una cosa semblant a veure aquesta gent en directe. I avui he sabut que a la tardor seran a València i a Madrid. Per què no també al cuadrante nordeste? 

Apa, bon cap de setmana als que truquen i als que no ho fem.

ABC D'ODI (AL CATALÀ)

Sociopatia acadèmica i periodística sumades. Les Illes i el País Valencià són el camp de batalla, i els catalanoparlants som la nosa a eliminar.

SIS-CENTS ANYS

i com si fos d'avui. Eu hai vist temps que no em plasia res... Qui no ha viscut dies, sense ser presoner, en què res no li agradava i, passat el temps, valora fins allò que l'entristeix? Som potser també una cobla llargament sostinguda, repetida. Composta per Jordi de Sant Jordi, cantada per Raimon (no sencera, ep), conservada en un manuscrit antic.

 

CAP A VALÈNCIA

La roda gira, la gira no s'atura. Diumenge 7 de maig al migdia serem a la 58 Fira del Llibre de València parlant sobre triar els teus poemes amb M. Josep Escrivà, que acaba de publicar La casa sota la lluna a Pagès. 

 

AU, ADÉU

 Avui em sento xativí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 (via @mariusserra)

AQUEST CANT GENERAL

 

SALIVA

Dimarts vinent a València empassarem saliva.

 

ENS HI ACLAMEM

Noranta-sis anys del naixement de Vicent Andrés Estellés. Celebrats amb un poema que ja és de tots. 

 

També està molt bé la versió de Pau Alabajos, que confesso que no coneixia.

RETALLS DE CONVERSA

Els autors de Serem Atlàntida, Joan Benesiu (JB), i d'Ignot, Manel Baixauli (MB), han inaugurat els actes virtuals del PEN Català 2020 en una conversa literària seguida per un centenar d'espectadors, de la qual he picotejat (al pas, i transcrites de memòria) aquestes frases:

"més que un estat d'alarma, semblava un estat d'excepció" (MB)

"per comptes d'un dietari, potser millor fer dieta" (JB)

"en qüestió de 15 o 20 anys anem a veure una democràcia molt debilitada, perquè la tecnologia ho permet" (JB)

"la natura ens ha demostrat que quan no estem és més feliç" (MB)

"per a mi l'arquitectura és molt important en les històries que escric. Perquè és com una metàfora de l'obra d'art" (MB)

"a Serem Atlàntida hi ha una tensió entre el no-lloc (visibilitzat al començament de la novel·la amb l'aeroport) i el lloc" (JB)

"el simulacre va guanyant terreny, com el guanya el camp de batalla" (JB)

"l'art és contemplació, no és possessió" (MB)

"per viure la literatura has de tenir temps i un grau d'atenció" (MB)

"inevitablement tens una posició moral. I això no s'ha de notar, però al final acaba notant-se" (MB)

"a mi com escriptor m'interessa mostrar les coses d'una manera sòbria" (JB)

"jo a Catalunya no trobe prejudicis (cap a la llengua). A on n'he trobat és al País Valencià" (MB)

"vivim un moment molt bo per a la literatura en català feta al País Valencià. I crec que això només és el començament (...) Però hi ha un desconeixement del que es fa ací: hi ha un decalatge molt gran entre el que es fa i la recepció que després té aquesta literatura" (MB)

"les editorials valencianes encara ho tenen difícil a Catalunya" (JB)

"a tu, Joan, t'acaben de donar un premi a nivell europeu i això no té eco en el nostre país" (MB)

"els xiquets no són idiotes. Hem de pensar així. I sempre posar el llistó una mica més a dalt" (MB)

[llibres que els van marcar d'adolescents] "jo recordo molt profundament haver descobert Borges i Pessoa" (JB)

[què han llegit durant el confinament] "jo he llegit l'Odissea (havia llegit la versió de Riba, ara he llegit la de Mira), i m'ho he passat molt bé. És que pense això, que els clàssics són molt divertits. També El món d'ahir, de Zweig... I vàries cosetes més" (MB)

"jo quan escric no pense en ningú. Sé més o menys quin és el meu públic: gent com jo" (MB)

"jo quan escric no pense que serà aprofitat per a una pel·lícula, però sí que pense en imatges" (MB)

"en la meva formació el cinema és fonamental. (...) I quan escric ho tinc present com imatge, però de cap manera no penso si anirà o no al cinema" (JB)

"quan pense en Trieste, no trobe una ciutat que tinga més densitat d'escriptors... excepte Sueca" (JB)

"sempre dic que l'art per a mi és una religió. Me trau d'ací i me proporciona l'espiritualitat que tots necessitem" (MB)

"és molt important la feina que fa el PEN, perquè s'ha de contrarestar la propaganda dels estats" (MB)

"esperem que algun dia tinguem els mateixos drets que els que parlen l'altra llengua" (MB)

"ara resulta que utilitzar una llengua [al País Valencià] és un atac contra uns altres. (...) Jo no tinc dret a veure una televisió en la meva llengua. I no passa res. Si vols pots, però nosaltres si volem no podem" (JB)

VIDA NOVA

Toti Soler fa avui setanta anys (me n'assabento gràcies a Joan-Josep Isern). Cadascú sabrà com retre-li el seu homenatge particular. Jo que no sóc músic i no sé viure sense música mai no podré agrair-li prou aquesta guitarra envescada, fina, furetejant al costat d'Ovidi Montllor donant vida a Coral romput, d'una qualitat, una densitat, una intensitat d'un altre món: el món que alguns voldríem ajudar a construir, nota a nota, paraula a paraula.

Per molts anys i gràcies, Toti.

1459

Em fan gràcia els que pregunten per què alguns catalans tenim aquesta obsessió amb el País Valencià (o amb les Illes), si no som d'allà. És que també som d'allà. Un dia com avui, per exemple, però de fa sis segles (sis segles, senyor Wert) moria a València un dels cappares de la meva poesia, de la literatura de tots plegats (també dels que no ho saben): Ausiàs March.

A la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives hi podeu trobar informació exhaustiva (inclosos catàleg, imatges, fonoteca i concordances) sobre March i la seva obra, i al RIALC (ja l'useu, aquest recurs meravellós?) hi ha la poesia completa, en edició fiable. El portal lletrA, a més, enllaça avui per celebrar-ho amb set versions musicades de poemes seus a l'espai "Música de poetes".


       ENTRE ELS ULLS I LES ORELLES

    1      Entre·ls ulls y les orelles
    2      yo·m trob un contrast molt gran,
    3      e d’aquell jutgessa us fan,
    4      parlant de vos maravelles.
    5      Dien los ulls que val mes
    6      de vos lo veure que l’oir;
    7      elles no y volen consentir,
    8      dient que lo contrari es.

    9      Vos qui de totes valeu mes,
    10     axi de fora com de dins,
    11     d’aquests dos senys mirau les fins
    12     e no l’esguart que propi·ls es.

Ed. Pere Bohigas: Ausiàs March, Poesies, rev. Amadeu Soberanas e Noemi Espinàs, Barcelona, Barcino («ENC»), 2000.

TORRÓ DE PEGA

El País Valencià ens torna a regalar una imatge i una història que resumeixen anys d'encaterinament col·lectiu i de subordinació a paraules buides però ben teatralitzades (via ‏@etfelicitofill). Aquí teniu la història de la foto tal com l'expliquen a Gente de la Safor.

No us fa pensar en aquella escena de la declaració als mitjans i la cançó de Chicago? O potser més aviat en aquella altra amb la cançó de Queen Latifa, "When You're Good to Mama", la de "perquè el sistema funciona, el sistema que en diem Reciprocitat"...

VALÈNCIA: CALENTA I FREDA

Coses curioses que passen: després de fer-li el buit (per dir-ho de forma educada) durant dècades, el Partit Popular de Xàtiva ha votat a favor de nomenar el cantautor Raimon fill predilecte de la vila on va néixer, allà on sa mare l'esperava al carrer Blanc. Celebrem-ho com una escletxa de llum al cor d'una terra on cultura pròpia i racionalitat (i agraïment) tenen bastant mal maridatge.

Però la frase del dia, d'antologia de l'acudit, del mal gust i de la idiotesa, la va pronunciar el representant municipal de Ciudadanos, que es va quedar sol votant en contra del reconeixement a Raimon perquè "seria millor destinar els diners de l’organització dels actes previstos a altres prioritats de caire social i obres de manteniment". Brillant, noi. També perquè el reconeixement té un cost zero. Partido Popular 1, Ciudadanos 0. Qui ens havia de dir que algun dia veuríem néixer a València una cosa pitjor que el PP!










MÉS
Ara fa cinc anys el PP encara s'oposava al reconeixement a Raimon.
Raimon actuarà a Xàtiva el 13 i 14 de novembre.

I SEGUESC EL CAMÍ

Aquests versos ja els vaig posar aquí anys enrere, quan ella morí, però no m'importa gens tornar-hi. Perquè avui, fa mil anys o fa quatre dies, ha nascut Vicent Andrés Estellés.

Aquí els podeu escoltar a més, mentre llegiu, dits i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler. Feliç ram convuls de síl·labes de vidre.










SONATA D'ISABEL

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any quaranta-vuit.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

 Vicent Andrés Estellés (fragm.)


MÉS
El mateix fragment del Mural del País Valencià, recitat ara per Pau Alabajos.
Entrevista de Montserrat Roig a Estellés al programa "Personatges", de TVE (1978).
Josep M. Espinàs entrevista Estellés al programa "Identitats" (TV3, 1987).

ALDEANOS TODOS

Gracias, Carolina. Gracias, Ciudadanos. Hasta ahora no habíamos entendido por qué a algunos nos cuesta todo tanto. Hacía falta una hija de papá catalán nacida en Washington usando la lengua de Castrillo Matajudíos para iluminarnos desde Valencia y hacer que caigamos del burro local. Dejemos atrás Altea, perdón: la aldea. Disfrutemos las increíbles ventajas de saber una sola lengua, grande y libre. Como dice el libro de Planeta: No Importa de Dónde Vienes, sino Adónde Vas (las mayúsculas deben ser de su CM).

A LA MANERA DE VALÈNCIA

Avui és un bon dia per penjar un vídeo com aquest (o aquest altre).

Salut i Ovidi!

UNA AMABLE,

una trista, una petita pàtria ("El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,/ el país del qual som amargs exiliats", VAE).




Perquè pugueu posar en pràctica una idea de @fonalleras

Més
Pere Ballart, "Poesia i modernitat: una lectura de Coral romput" (Els Marges, 56, 1996)
Jordi Sebastià, "Ovidi Montllor recorda Vicent A. Estellés" (El Temps)
Manuel Vázquez Montalbán, "Todos los ovidis" (El País, 11-III-1995)
J. Subirana, "Metamorfosis d'Ovidi" (Avui, 12-III-1995)

EL PP FA MIRACLES

Oh, senyora Collado! Llàstima que Mònica Oltra li canti les vergonyes en seu parlamentària.




MÉS
Una mica més d'Oltra: "I vénen ací a què, a parlar dels catalans?"

AGULLONAR

L'Estat triga un munt d'anys a jutjar divuit feixistes, entre els quals l'assassí confés d'un jove valencià, i uns dies abans del judici la Guardia Civil destrueix casualment les armes que havien de ser aportades com a prova al judici. A les imatges de la informació sobre el judici els acusats es tapen els rostres perquè no se'ls reconegui, i tu recordes amb un somriure amarg el diari madrileny que publicà fa poc a tota pàgina sense permís les cares dels jutges pro-consulta filtrades per membres de la Policia Nacional. I per postres TVE1 menciona finalment la notícia en horari de màxima audiència (vint anys després)... donant el nom de la víctima, Guillem Agulló, com a presumpte assassí. Errors, casualitats, descuits. Però sempre, tots, en la mateixa direcció.

¿Què passaria si a qui s'hagués mencionat com assassí fos a una víctima d'ETA i qui ho hagués fet fos TV3, si el president Rajoy rebés els familiars d'aquestes altres víctimes del terrorisme feixista i els enaltís com ho fa amb les víctimes d'ETA, si les proves que les "fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado" destruïssin just a temps sense voler servissin per rebaixar la condemna d'un nacionalista reaccionario?

És per coses així que molts pensem que Espanya és encara una democràcia a mitges, i que els artistes i intel·lectuals tenen una enorme responsabilitat en el guany de qualitat democràtica pendent. Però a Mario Vargas Llosa, Jorge M. Reverte, Albert Boadella, Jon Juaristi, Félix de Azúa o Arcadi Espada els preocupa molt més que un assassinat polític de segona el fet suposadament incontrovertit (i indemostrable) que "hasta ahora, el desafío secesionista no ha recibido la respuesta que merece". Per això s'adrecen a Rajoy. No perquè demani disculpes en nom de l'Estat i faci imperar la llei i la justícia en el cas Agulló i en d'altres, sinó perquè ajusticiï. Una llengua, una comunitat, la memòria d'un jove. Algo.

L'OCEÀ ESTELLÉS

Burjassot, el País Valencià i la cultura catalana (o la cultura en la llengua d'Ausiàs March, si hem de ser políticament correctes) tenen en Vicent Andrés Estellés un patrimoni literari, que vol dir cultural, de primera magnitud. Però la seva magnitud, en el sentit de grandor, és tant qualitativa com quantitativa: es calcula que Estellés deixà escrits més d'un centenar de llibres, publicats a més de forma desordenada ateses les circumstàncies polítiques i editorials de l'època, la qual cosa dóna a la seva obra una qualitat oceànica comparable a la d'un Pablo Neruda.

Dues vegades fins ara s'havia plantejat l'edició de la poesia completa d'Estellés. La primera, el 1972, ja a càrrec de l'editorial Tres i Quatre. Després d'un grapat d'anys i de diversos imponderables, entre els quals la mort del poeta el 1993 (i de la seva vídua, Isabel Lorente, el 2006), ara som davant del tercer intent i, sens dubte, del més seriós. L'editora, Laia Climent, ha confiat la coordinació de l'obra completa d'Estellés a dos professors reconeguts, Vicent Salvador, de la Universitat Jaume I, i Josep M. Murgades, de la Universitat de Barcelona, i el projecte té una durada prevista de quinze anys, a raó d'un llibre per any. En aquests moments ja és a les llibreries el primer volum de l'Obra completa, a cura de Ferran Carbó, que aplega de Ciutat a cau d'orella (1953) i La nit fins a La clau que obri tots els panys, el llibre on va aparèixer un dels tresors de la lírica estellesiana i de la poesia catalana del segle XX: "Coral romput", escrit el 1957 però que trigà força anys (com tantes obres de l'autor) a veure la llum. I que llavors va ser enregistrat per Ovidi Montllor i Toti Soler, el 1979, en un memorable doble disc d'Ariola durant molt de temps impossible d'aconseguir ("Una amable, una trista, una petita pàtria..."). Aquells que no coneguin Estellés, que comencin pel "Coral romput": si no queden enganxats per aquests versos (i per la veu d'Ovidi i la guitarra de Toti Soler) tenen el meu permís per passar al següent nom de la poesia catalana contemporània.

Ens acostem a l'oceà Estellés. Torna a arribar-nos una brisa oceànica, que prou falta que ens fa.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-VII-14
Versión en castellano

MÉS
Vicent Andrés Estellés entrevistat per Montserrat Roig a "Personatges" (TVE), el 1978.
Ovidi Montllor entrevistat per Montserrat Roig a "Personatges" (TVE), el 1978.