CAILLEBOTTE

Fins al 4 d'octubre hi ha oberta a l'Art Institute de Chicago l'exposició "Gustave Caillebotte: Painting His World". A més del quadre famós dels rascadors de parquet, cedit pel museu d'Orsay (que molts coneixem de quan vam estudiar Història de l'Art), a la tria, prou generosa, destaquen tot un seguit d'interiors burgesos amb escenes de vida més o menys quotidiana i, entre tots, alguns bons exemples de gent corrent llegint, com aquest "Interior, dona que llegeix" (1880, col·lecció particular) amb el curiós triangle generat sota les pàgines del diari que ella té entre les mans, on queda contingut (i transformat en un nou angle del triangle), més petit, a uns metres, ell que també llegeix. Lectura (lectures) a prop.

LLUM

"La llum és el personatge més important del quadre", Claude Monet. Com traslladar això al poema?

 

 

 

VEURE, PINTAR, ESCRIURE

[F l u x d'estiu, #17. Deu anys de versions]

Su Dongpo, "Quan Yu Ke pinta bambús" (trad. Manel Ollé)  

(...) I no és tan sols que no vegi la gent...

 

 POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"

Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"

R.S. Thomas, "El prat il·luminat"

Wislawa Szymborska, "Possibilitats"

Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"

William Shakespeare, sonet CXXX

Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"

Billy Collins, "Palermo"  

Sasha Dugdale, "El cor de l'albada"

Wendy Cope, "Al tren"  
W.S. Merwin, "La cançó nova"

Kay Ryan, "Àlbum"

MÉS O MENYS UNA NADALA

NADALA

 

 

 

DOGMA

 

Potser seria ateu

si no hi hagués

els àngels alts

i els querubins grassons

dins de núvols de plata

presidint tots aquests miracles.  

 

Billy Collins, Musical Tables (2022)

Versió de JS. Il·lustració de Giotto

 

VECELLI

A mesura que em vaig fent gran cada vegada m'agrada més el Tiziano (Ticià, si voleu) gran. És greu, doctor?

L'altre dia, no sé si adormit o en vetlla, vaig veure la seva casa sent saquejada per la gent de la ciutat que l'acabava d'honorar amb un gran funeral a Sant Marc i a I Frari, i riques brodadures estripades mig penjant molles en un canal. 

 

EL MIRACLE D'UNA MÀ

Si no us sona el Cima de Conegliano o no coneixeu Christopher Whyte (novel·lista en anglès, poeta en gaèlic escocès) o no sabeu què vol dir ècfrasi o ecfràctic, l'Anostrats d'avui és fet per a vosaltres. Visca Sant Tomàs.

VINT

Han vingut els pintors. Ara la casa ja no sembla nostra: torna a ser dels que érem fa vint anys.

 

LLUM I NIT

Don Williams és el pintor escollit per il·lustrar la coberta del darrer llibre de Ted Kooser, Red Stilts, publicat per Copper Canyon Press. El poeta li dedica un dels poemes del llibre, "Farmyard Light", i hi és fosc amb una mica de llum, com en aquest petit pastel, "Road in Headlights".

Kooser parla aquí sobre Williams.

 

 

TELLING

Té més força contar una mica que contar-ho tot.
-- Mark Rothko

UN POC DE SOL

La bellesa i l'equilibri existeixen: són, per exemple, en un quadre com aquest de Rembrandt o d'un seu deixeble ("Home assegut llegint en una sala noble", 1628-1630).

National Gallery, Londres

PER OBSERVAR MILLOR

Miquel Barceló passejant pel Museo del Prado amb el fotògraf Jean Marie del Moral com a testimoni a "El Prado de Barceló" (El País Semanal, 2-VI-19).

I llavors salta l'espurna, la meravella, l'alegria íntima en trobar-t'hi, d'alguna manera (modesta i banal si voleu), retratat: "Cuando voy a un museo, si puedo llevo siempre un cuaderno pequeño en mi bolsillo. Puede sorprender, pero suelo detenerme en los mismos detalles. No es para recordar, pero me ayuda a observar. En estos cuadernos también hay cosas que no tienen nada que ver: listas de compras, notas diversas… Hago los cuadernos como realizo mis cuadros: sin objetivo preciso. Son pulsiones. Los cuadernos no son estudios ni preparatorios de nada. Tomo notas por todos lados, no saco fotos, dibujo en mis cuadernos".

Foto: Jean Marie del Moral

COMADIRA AL MIL TRES-CENTS

De vegades –cada vegada més– se'm confonen els pintors i els segles: avui he trobat un Comadira del XIV al monestir de Pedralbes, a la capella de Sant Miquel, acabada de restaurar (si encara no hi heu anat poseu-ho a l'agenda com un sí sí sí).

LLUM I PINTURA (I BELLINI I VENÈCIA)

"La luz fue la pasión de Bellini a lo largo de toda su existencia. No es de sorprender cuando se piensa que trabajó en Venecia y sobre Venecia. Claro está que sin luz no tendríamos pintura alguna; sin luz no vemos. Sin embargo, lo que atraía a Bellini no era la luz, que, al destruir la oscuridad, nos permite distinguir los objetos; lo que le atraía era la manera en la que la luz, cuando es difusa, crea una unidad de todos los objetos sobre los que se derrama. Esta es la razón, por ejemplo, por la que una estancia o un paisaje son tan distintos vistos a las tres de la tarde y a las once de la mañana. Quizá para ser más precisos habría que decir que el interés real de Bellini era la luz del día. En este sentido, la luz implica espacio. No es solo una chispa o una llama; es un día entero. Y así, luchó toda su vida por crear en sus cuadros el espacio que pudiera mantener y contener todo aquello que encierra para nosotros la luz natural."

  John Berger, Sobre los artistas (vol. 1, 66-67)

G. Bellini, Madona i infant 
(The Metropolitan Museum of Art)

PORTA DEL CEL

"Porta segura del cel: guia la ment, dirigeix la vida. Que les meves accions a tu siguin confiades". Aquesta (bé, aquesta: IANUA CERTA POLI DUC MENTEM DIRIGE VITAM: QUAE PERAGAM COMMISSA TUAE SINT OMNIA CURAE) és la inscripció amb fines majúscules negres que hi ha al daurat de l'interior de la cúpula imaginada (i pintada) per Giovanni Bellini l'any 1488 al seu tríptic de Santa Maria dei Frari, a Venècia, una Mare de Déu amb l'infant i sants que presideix l'actual sagristia de l'església, antiga capella de la família Pesaro (a Ca' Pesaro hi ha avui el Museu d'Art Oriental, i va ser un encàrrec dels Pesaro la impressionant Pala Pesaro de Tiziano, avui a la nau principal de la mateixa basílica).

La Madonna i el Nen presideixen l'escena davant d'un brocat venecià roig i daurat, enlairats per la perspectiva, de forma similar a com ho fan a la Pala di San Giobbe, de la mateixa època, conservada a l'Accademia. Tenen sant Pere i sant Nicolau a una banda i a l'altra sant Marc i Sant Benet, amb la gran taca fosca de l'hàbit negre damunt del qual destaca com una lluerna el Llibre sant obert, la línia recta del qual fins al daurat de l'absis passa just per sobre del cap del Salvador.

La porta (o entrada, si volem) del cel s'obre mirant amunt, a una il·lusió. Porta segura del cel... Pregària, lema imaginat, escrit, pintat, enunciat. I tot torna a començar.

PREPARANT VENÈCIA

"Cap altre artista no s'acosta tant a fer-nos creure en la vida palpitant d'allò que pinta", Katya Andreadakis Berger en una carta al seu pare, John Berger

Ticià, "L'Assumpció de la Mare de Déu"
(1516-1518, S. Maria Gloriosa dei Frari, Venècia)

NADAL SEGONS GIOTTO

Cappella degli Scrovegni

Hi ha el bou i hi ha la mula
i hi ha la menjadora
i sant Josep, que pensa,
cara a l’espectador;
i un ramadet d’ovelles
i una cabreta bruna
i dos pastors d’esquena
que miren l’enrenou
que fan, sobre la cova
—la cova que no és cova—,
cinc àngels voleiant.
Cinc àngels que voleien
fent clares ballmanetes
davant d’un cel de fosca
que va perdent el blau.

I, al fons de tot de tot,
hi ha unes muntanyes grises,
fetes de roca dura,
tallades com cristalls.
I davant les muntanyes,
a un relleix de la penya,
estricte, hi ha el portal
—que no és un portal—.
És un sopluig de fusta,
precís, clar d’estructura,
senzilla arquitectura
per confegir un cobert.
I en el seu àmbit pobre,
hi ha la Verge Maria
i el Nen, que és la Paraula,
i que ara no diu res.

I treu el cap, sol·lícita,
en un racó, una dona,
i tot està aturat
en un moment etern.
I els nostres ulls sorpresos
s’ho miren, i una llàgrima
va congriant-se, càlida,
al cor del nostre hivern.

Narcís Comadira, Llast (2007)


MÉS
Comadira recita el poema, i versió en alemany.
Website de la Cappella degli Scrovegni.
Antologia de Narcís Comadira a Cátedra, El arte de la fuga.

A BRUSSEL·LES

"També hi vaig per tornar a veure un quadre meravellós que es conserva al Musée des Beaux Arts. Fins fa poc, el quadre era de Brueghel. Ara els savis, sempre hi ha d’haver savis esgarriacries, diuen que no ho és. Que, en tot cas, és una còpia d’un de desaparegut d’aquest pintor. Aquest pintor que deia: jo pinto la vida dels homes. Si és una còpia, és una còpia meravellosa. El quadre representa la caiguda d’Ícar, ja ho saben, aquella vella història del noiet, fill de Dèdal, que, tot volant, es va acostar massa al sol i l’escalfor va fondre la cera que soldava les plomes a les ales que li havia fet el seu pare. De fet, el quadre en qüestió porta per títol Paisatge amb la caiguda d’Ícar, i és que a Ícar gairebé no se’l veu. Unes cametes d’un cos que cau a l’aigua, tot molt petit, al fons, a la dreta. En primer pla, un llaurador que llaura. En segon pla, un pastor amb un ramadet de xais que pasturen. I al fons, el mar, amb un vaixell solemne que deixa a popa el xaf del noiet que cau del cel.

El quadre és famós per un poema de W.H. Auden que es titula Musée des Beaux Arts. El poeta anglès hi reflexiona, precisament, sobre el mirar cap a una altra banda. I sobre el sofriment que aquest mirar cap a una altra banda no deixa veure. Diu Auden que el llaurador havia d’haver vist una cosa mai vista, un noiet caient del cel, i que algú des d’aquell ric i delicat vaixell havia d’haver sentit el xaf. Però tots dos tenien coses a fer. El llaurador havia de llaurar i va continuar llaurant. I el vaixell tenia un lloc on anar i va continuar navegant calmosament. Els vells mestres mai van anar equivocats sobre el sofriment, diu Auden, i així, sempre hi ha qui no en fa cas. Mentre es martiritza algú, el cavall del botxí refrega el seu darrere innocent contra el tronc d’un arbre. I fins i tot, mentre el món espera el naixement miraculós (es refereix al de Jesús), sempre, diu, ha d’haver-hi nens que patinen en una bassa glaçada. La història, amb el seu sofriment, passa i molts no gosem veure-la. I altres no volen. (...)"

   Narcís Comadira, "La caiguda d'Ícar" (Ara, 2-XII-17)

MÉS
"Brasseurs" (F l u x, 21-X-14)

POLTRES

Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan observadores i tan gràcils com qualsevol de les pintures posteriors. Podríem dir que l'art va néixer com un poltre que de seguida es posa dret i camina. O, per explicar-ho menys vívidament (en la foscor tot és vívid): el talent per fer art acompanya la necessitat de l'art; arriben junts.

                                    John Berger, "Le Pont d'Arc" (Sobre el dibuix, Viena, 2016, p. 92. Trad. de Marta Pera Cucurella)

REPLECS I RÈPLIQUES

Quan penses que ja el tens vist i te'n pots estar, de Singer Sargent, arribes al retrat de "Madame Paul Escudier", pintat a Venècia el 1882 (joc de llums i ombres i densitat dels colors) i, ostres, t'has d'asseure una estona a mirar-te'l amb calma. I si bades et trobes replicant-ne les mans, tot i que ara i aquí sense aquell setí blau a sota, i sense l'arpa de llum ni els canals esperant-te a fora.

Art Institute of Chicago