ENCALÇAR

1 v. tr. [LC] Córrer (darrere algú) per atrapar-lo. L’he encalçat una estona i no l’he pogut haver. El gos encalçava una llebre.
 

DARRERE

El món podria ser així. Però no ens enganyem, és la part de darrere. Bé, però és. Ja... En fi, endavant.

 

COM SEMPRE

En temps d'incertesa, és un descans que el calendari que LaLiga i la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) van establir ahir per sorteig donés el mateix resultat que quan el calendari es decidia a mà i sense publicitat: primer partit del clásico entre Barça i Madrid a Barcelona (a porta tancada, enguany) i segon, ja en temps de decidir les coses, a Madrid i amb públic. Quan l'atzar i l'interès d'una part decideixen sempre el mateix l'assumpte deu tenir un nom (de cinc lletres, amb dues os) que no és casualitat, però ara no em ve al cap.

SIS

[...] "Què direm de Messi a les sobretaules per acabar abans? ¿Que feia caure els defenses amb un cop de maluc? ¿Explicarem l’eslàlom del Bernabéu? ¿Que corria més ell amb la pilota als peus que els defenses sense? ¿O explicarem el silenci que es feia a l’estadi quan queia a terra i semblava lesionat? ¿N’hi haurà prou amb dir que el dia que va guanyar la sisena Pilota d’Or encara pensàvem que podia no ser l’última?"

  Antoni Bassas, "Com explicarem Messi?" (Ara, 3-XII-19)





"They try to contain him but it's an impossible task. This man is just un-stoppable!" (06:20)

GUARDIOLA, SEGONS VALDANO

"En Guardiola conviven un soñador, un fanático y un artista. El soñador es apasionado, el fanático terco y los dos le convienen al maravilloso artista que construye obras admirables con distintos materiales y en distintos países. Obras que nunca son iguales y, sin embargo, son siempre reconocibles."

  Jorge Valdano, "Guardiola, soñador, fanático y artista" (El País, 18-V-19)

(sobretot, no us confongueu i no aneu a llegir l'editorial del diari el mateix dia, si no voleu tornar a prometre-us no tornar a llegir El País i, doncs, perdre-us peces com la de Valdano)

A L'ESPECIALISTA

"Miri's un parell de vegades això cada dia abans o just després de les notícies".

SÍ O NO, MESSI?

No és la primera vegada que em passa: jo, avui, sóc Fonalleras (vull dir que signaria tal com estan escrites cadascuna de les seves paraules)...

NO SÓC MESSI

Puc entendre qui veu una conspiració en l'afer Messi. Puc entendre aquell que no entén com és que els arguments contra Messi, essent similars als del cas Nóos, tenen, per un costat, l'efecte d'una condemna i, per l'altre, una absolució o un deseiximent de l'acusació. Un ho havia de saber tot i l'altra no estava obligada a saber res. Puc entendre que és un despropòsit comparar Messi amb el cap d'una banda criminal, el que diu «que sembli un accident» sense preocupar-se pels detalls, i també que el concepte «ignorància deliberada» és una expressió jurídicament curiosa que no és ben bé la idea que tenim d'un mafiós sinó d'un ignorant en assumptes tributaris que desitja un objectiu sense aturar-se a pensar com s'aconsegueix o sense voler saber quins mitjans són necessaris per a la finalitat cobejada. I que aquesta argúcia legal és percebuda, per molts, com un excés de zel en un noiet que juga a la pilota i que deu fer com fan tants d'altres. I puc entendre que hi hagi qui reclami una justícia equitativa i universal i qui abomini de la intervenció de poders blancs i malèfics en tot aquest assumpte.

Però jo no sóc Messi. I em fa una vergonya terrible veure com el Barça justifica una campanya que no té cap sentit i que presenta una persona que ha defraudat com si fos l'heroi de la pàtria. I que reclama el tancament de files en un tema que, com a mínim, mereix la gradació dels grisos. No, jo no sóc Messi.

  Josep M. Fonalleras, "No sóc Messi" (El Periódico, 13-VII-16)


MÉS
Xavier Bosch, "Operación Barça" (El Mundo Deportivo, 12-VII-16)
Alfredo Relaño, "El Barça, Neymar, Messi y Hacienda" (As, 14-VII-16)

COM AIXÒ, ALLÒ

[una entrada de fa vuit anys, en homenatge]













"Em rebel·la. Em posa nerviós. I no perquè no sàpiga de què va la història. Em refereixo a aquesta capacitat autodestructiva que té Catalunya i tot el que l'envolta. Em refereixo a aquesta mala virtut no ja de creure, sinó d'estar convençut que els altres tenen alguna cosa que nosaltres no tenim".

Ho admeto, el text ha estat lleugerament tunejat: allà on hi diu Catalunya poseu-hi FC Barcelona i recuperareu l'original de Johann Cruyff. D'un temps ençà, els dilluns toca comprar El Periódico només per poder llegir (com anys enrere ho havíem fet amb les tires de Jordi Culé) "Les claus de Cruyff" a la contraportada del diari. Però abans d'ahir semblava que ens havíem equivocat i que per comptes de parlar de la maregassa prèvia al partit amb l'Osasuna llegíem un article a la secció d'opinió de l'Avui o escoltàvem algú als passadissos d'un congrés de sociòlegs nacionals. Potser no era per casualitat que Cadalso, ja a finals del segle XVIII, sostingués que els catalans som una mena d'holandesos d'Espanya. Dilluns, l'exfutbolista acabava dient (i ara sóc literal): "En aquest sentit, jo no veig tan diferent l'entorn del València del del Barcelona. Ni els uns ni els altres sembla que valorin el que tenen fins que ja no ho tenen". Jo tampoc no l'hi veig, admirat amic... Potser sí que haurem de començar per analitzar (i relativitzar, desargumentar) l'entorn, quan parlem de Catalunya. Si l'entorn no se'ns menja a tots abans.

SORT, TRONXO

"El cel és un lloc on el Barça li fa un gol al Madrid cada minut". Bona golejada, mossèn Ballarín.

OUTRAGE!

Hi ha coses que tornen cada any: els polls a l'escola, les travesses pel Nobel, els dinars de Nadal i Sant Esteve, les rebaixes, Sant Jordi, certes columnes a certs diaris i, darrerament, la final de la Copa de Su Majestad el Rey i la simpàtica botifarra de discussions que arrossega sobre quin dia es jugarà, a quin estadi i com ens ho farem per impedir que els espectadors xiulin la Marcha Real. Enguany el sorteig ja es va ocupar de mig solucionar el problema enfrontant entre si l'Athletic de Bilbao i el F.C. Barcelona, però el club dels catalans desafectes ha aconseguit arribar a la final i ara ens esperen tres entretinguts mesos d'acalorat debat estèril sobre tot plegat.

Si voleu afegir un toc cosmopolita a les picabaralles, podeu adduir que a la terra de la Revolució, de les baguets i de Montaigne els passa una cosa semblant, i de fa temps. Tant que té entrada pròpia a la Wikipédia ("Outrage aux symboles nationaux en France") i tot.





MÉS
Dos professors universitaris desvagats han escrit un article acadèmic sobre el tema.
"Coses no tan dites" (F l u x, 27-V-12)

CATALUFOS

Ell (que entrena un equip d'alevins i, pel que deduirem després, és soci amb seient a la tercera graderia) li va descrivint a ella (que no sap res de futbol, o fa com que no en sap res) el perquè de tot plegat, cada cosa que va passant al Camp.

Quan arriba el minut 17:14 i ella li demana per què canta allò la gent, ell fa "No sé" i "Es por un año, mil setecientos", sembla que un dia l'hi va explicar un veí del seu seient "Hablando en catalán, porque es catalufo".

Pot ser que costi bastant, ampliar la base social de l'Assumpte.

INFORMACIÓ PRIVILEGIADA SOBRE DÉU

"Hay personas que el dios que tienen es el del dinero", ha dit avui algú amb una responsabilitat pública de primer rang que és supernumerari de l'Opus, alt càrrec del Partido Popular de la seu en B, algú que cobra com a diputat des de 1989, que va omplir a dit una planta de Via Laietana de familiars quan era Delegat de Treball i que va trobar Déu, de tots els llocs possibles del món, ves, a Las Vegas.

"Hay personas que el dios que tienen es el del dinero", adverteix Jorge Fernández Díaz des d'un sofà blanc d'una seu blindada d'un Ministerio de pes. Ell ho deu saber de primera mà, perquè la gent de l'Opus que no ha treballat mai a cap empresa i ha tingut molts càrrecs i va de viatge a Las Vegas aquestes coses de Déu i els calers les dominen: ja portaven la recaptació d'aquelles botiguetes que al segle I hi havia tot al voltant del Temple.











MÉS
"FD se hace un cuartel de la Guardia Civil que nadie quiere en el pueblo de su padre" (Público, 3-I-15)
Ángel Sánchez de la Fuente, "El nacionalcatolicismo del ministro conversos Jorge Fernández Díaz" (La Lamentable, 16-V-13)
Manuel Jabois, "Mia san mia" (El País, 22-VII-15)

DETENIR EL DISCREPANT

Diu que si demà xiulo em detindran. Probablement qui proposa aquestes coses no ha estat mai en un concert de música rock, en un embús monumental, en una assemblea universitària o en alguns partits de la Roja.

Aquests dies circula per Twitter un escrit anònim que de tan evident faria somriure si no fos per les dificultats que fa anys que la raó i l'evidència passen a l'Espanya institucional: s'hi diuen coses com ara que polititzar l'esport no és pitar un himne, sinó obrir amb l'himne (amb qualsevol himne) un partit de futbol; que quan un programa una cançó (o un discurs) i espera que al final la gent aplaudeixi per la mateixa regla de tres ha d'acceptar que alguns, molts o pocs, no aplaudeixin, o se'n riguin, o xiulin; que si som lliures per aplaudir un Rei hem de ser-ho també per callar o per xiular-lo. Curiós país aquest en què les obvietats circulen sense signar per Internet i la policia, moguda per les autoritats judicials i atiada pels mitjans, actua just en la direcció contrària.

Però ja sabem que no hi ha res de nou sota el sol: amb el professor Jaume Claret hem escrit una peça breu sobre els antecedents (malauradament nombrosos, i antics) de barreja de xiulada, futbol i repressió a l'Espanya de diversos règims polítics. Aquí en podeu llegir la versió (reduïda) que en publica avui La Vanguardia.










MÉS
"Pitos al himno" (El derecho y el revés, 1-VI-15)
"Intoleràncies" (F l u x, 1-VI-15)
Joan J. Queralt, "Tornem-hi amb l'himne" (El Periódico, 30-V-15)

PIANO PIANO

Parlant de grans pianistes, una de l'home que diu que feia concerts amb un auricular connectat a una ràdio dissimulada a l'americana quan hi havia partit del Barça. Com hauria xalat ell també amb Messi!

Apa, bon cap de setmana a tothom. I oficialidá ya!

ARS LONGA

Una lliçó de control i coordinació col·lectius en dos minuts. Que tots els èxtasis a la vida fossin tan llargs com aquests cinquanta-un tocs seguits d'ahir a la nit.



 barca possession city per allasfcb

ME'N RECORDO

CROMÀTICA

Com la de les olors, la dels colors. La força dels colors. Ha estat veure aquesta foto i de cop se m'ha obert endins una finestra d'associacions, de records, de llocs, de veus, de llums: aquests són els colors de la meva samarreta, de petit. Justament aquests. No dic que siguin els bons, ni que els altres no ho siguin, ni que no en tingui d'altres. Però aquest blau fosc tirant a lilós o a destenyit i aquest roig musc, combinats, són els colors de quan no ens importava perdre i no paràvem de calcular i els partits eren a les cinc i ens esbatussàvem al pati i ningú no duia la samarreta fora del Camp.

Després ha vingut la glòria, però allò també estava bé.

USUAL SUSPECTS

Avui, després del seminari de recerca en curs del grup IdentiCat, discutíem amb la professora Luisa-Elena Delgado, de la universitat d'Illinois at Urbana-Champaign, sobre casos i exemples del nacionalisme espanyol que aplega al seu llibre a punt d'aparèixer en castellà (que serà de lectura i defensa obligada). Després, al bar on feia el cafè de cloenda de la jornada, el déu de les casualitats (que ja sabem que no existeix, es diu Destí) m'ha posat sota els ulls una entrevista amb Joaquín Leguina, significat expolític socialista, primer president de la comunitat de Madrid (de 1983 a 1995), que es veu que té clar que hi ha coses molt pitjors que el poder econòmic:

—¿Qué sensaciones le da el palco del Madrid?
—Es un palco de gente adinerada, pero lo prefiero al palco del Barcelona que está lleno de políticos que quieren hacerse la foto para ver quién es más nacionalista. Eso de que el Barça­ es más que un club es sospechoso. Yo nunca sería de un equipo así. El palco del Barça es un espectáculo deprimente.

Sense saber-ho, Leguina m'ha donat l'etiqueta, la fórmula que em rondava fa temps però per a la qual no acabava de trobar les paraules justes: el Barça (vol dir, no ens enganyem, el Barça i els catalans) és a hores d'ara sospitós. La resta de substantius usats a l'entrevista en referir-se al tema són diguem-ne preocupants: cáncer, pelea, batalla, abismo, estacazo, ley, enemigo, navaja, pescuezo... Però en tot cas de moment prenguem nota que Barça i els catalans, a hores d'ara, vistos des de Chamartín per castellanos viejos com Leguina, són com els sospitosos habituals. Dignes doncs de distància i de vigilància. De moment.

PEP

Noms d'agost al F l u x: Pep Guardiola.

FER BÉ LES COSES

Ahir a Barcelona, just per sota de la Diagonal, noranta mil persones vam escalfar-nos les mans en directe mentre pensàvem en el plaer i la seva durada, tan relativa, mentre teníem l'estranya i incòmoda sensació que per una vegada s'estaven fent bé les coses (home, s'haurien pogut estalviar el Llach), mentre evocàvem il·lusió i memòria, intensitat i educació, èxits i fracàs des de l'admiració i l'agraïment. No parlo de flors i violes, ni de cap fenomen de manipulació de masses, i sí en canvi d'un orgull serè i tan lúcid com calgui per ser d'aquesta colla, per haver tingut la sort de formar part d'alguna manera d'aquests moments, per haver après a veure, a valorar i a celebrar triangles ràpids i efímers, passades al buit, gestos col·lectius, errors reciclats.

Avui Ernest Folch escriu al diari Ara: "Passaran els anys, i els nens d'avui explicaran als seus néts que van ser al Camp Nou aquell 5 de maig. Parlaran de les pancartes que la gent va portar i explicaran que Messi va travessar el camp per donar les gràcies al tècnic que el va dur fins al cel. Diran que ells eren allà el dia en què el Pep va dir 'A mi no em perdreu mai' i confessaran que ells van veure per primera vegada a la vida un equip fent el passadís al seu propi entrenador. Recordaran també aquella última sardana, l'última dansa en honor del millor entrenador que ha vist mai el futbol. (...) I quan passi el temps i l'emoció d'ahir es sedimenti, serà un moment per reflexionar. Caldrà dir que per primera vegada un mite marxa per la porta gran i amb el reconeixement unànime de tothom".











MÉS
Juan Villoro, "Formes de dir adéu" (El Periódico, 3-V-12)
Miquel Berga, "Distància" (El Punt/Avui, 6-V-12)
"Crítiques a Guardiola per acomiadar-se en català" (e-Notícies, 7-V-12)
Llibert Tarragó, "Lettre au petit Max en rentrant du stade" (repúblic cafè, 6-V-12)