33 GRAUS

Si ens deixessin posar-nos noms, com els indis, no m'importaria gens que el meu fos El Que Ve a Regar.

 

QUE SEMPRE FOS DIUMENGE

Foto: Fred Stein (via Jelena Makarov)

TEOREMA DEL VIATGER

Quan aprens com funciona la dutxa, ja te n'has d'anar.

ARA PUC DIR...

IV

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
                               Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
                       i declinar.

          Joan Vinyoli, Elegia de Vallvidrera (1984)

EL PASSEJANT DE HARTFORD

Potser la veritat depèn d'una caminada al voltant del llac.

    Wallace Stevens


 






(via @holdengraber)

AIRE

Aigua, líquid, riu. Fresca. Nedar, capbussar-se, surar. Ombra. Aire, ventet, brisa. Espardenyes. Res al canell. Badar. Llegir. Badar. Aigua.

Bon cap de setmana a tothom, i bones vacances a qui en tingui.

AIGUA, LLUM I APÒSTOLS

Brodsky. A Venècia l'aigua juga un paper especial. Però primer és molt interessant comparar l'arquitectura veneciana amb la romana del mateix període. A Roma hi deu haver un quilòmetre, entre les figures dels apòstols a les façanes. A Venècia aquells mateixos apòstols estan espatlla contra espatlla, tots junts, en filera. Com un exèrcit. Aquesta increïble densitat crea un fenomen peculiar venecià, no barroc sinó una cosa molt diferent i específicament veneciana.
  Però de tota manera, el més sorprenent de Venècia és l'aigua. L'aigua és, si vols, una forma condensada de temps. Si hem de seguir el llibre de la B majúscula, recordem el que hi diu: "I l'Esperit de Déu planava sobre les aigües". Si Ell planava sobre les aigües, vol dir que hi era reflectit. Quan dic Ell vull dir el temps, és clar. O el Geni del temps, o el seu Esperit. I atès que Ell és reflectit a l'aigua, en algun moment l'H2O esdevé Ell. O més aviat ja l'ha esdevingut. Pensa en totes aquelles arrugues a l'aigua, els plecs, les onades, com es repeteixen. Especialment quan l'aigua és grisa, és a dir, del mateix color que ha de ser el temps. D'aquí la idea d'Afrodita sorgint de les ones. Ella neix del temps, és a dir de l'aigua.

Volkov. I tot això passa a Venècia?

Brodsky. Naturalment. Perquè hi ha un munt d'aigua i tot es reflecteix en tot. Per això les constants transformacions. No sé com explicar-ho... Posem que un ocell vola per damunt de l'aigua. Vola avall des de bastant amunt com un colom, però a l'altra banda t'hi fixes i ara apareix amb la forma d'una gavina. El vol per sobre de l'aigua és especial. És un vol que paga un tribut a la reverberació, diferent de qualsevol altra cosa, i increïblement bonic, perquè hi ha aquesta antítesi, aquesta possibilitat de transformació. Quan el sol es pon a Venècia i la posta es reflecteix a les finestres, semblen peixos amb escates brillants, rutilants. Recordes totes aquelles finestres quasi-gòtiques, o més aviat romàniques tornant-se gòtiques? Després, al vespre, quan els llums s'encenen a les finestres, ja són de fet peixos, il·luminats per dins, amb escates a mig tancar.

   Joseph Brodsky i Solomon Volkov a Conversations with Joseph Brodsky (The Free Press, 1998)

Santa Maria Assunta, Cannaregio, Venècia

MÉS
"A fora" (F l u x, 3-II-13)
"Tocar, veure" (F l u x, 27-XI-12)
"Un Rothko" (F l u x, 13-XI-12)

AIGÜES AVALL, LA VIDA

Aigües avall, la vida, com la nit i l’amor.
Però deixa penyores a la platja, vermelles.
Joan veu la badia, i el poble allargassat
vora mar, campanar rosegat pel salobre.
L’estel del navegant es fon a l’horitzó.
Estel i campanar, quina enyorança viva!
Amb gust de cendra, fina la nit de Sant Joan.
El sol acoloreix els darrers vels de l’alba.

  Tomàs Garcés, La nit de Sant Joan (1951)

MÉS
Albert Benzekry, "La nit de Sant Joan, de Tomàs Garcés" (al blog Sega de mots)
El llibre original sencer, escanejat, al portal de la Càtedra Màrius Torres.
Un text esplèndid d'Enric Sòria sobre Garcés, a Lletra.
Un altre poema de Garcés sobre la nit Sant Joan.

TOTHOM HO FA

A cada font, sortidor, fontana o fonteta, monedes i més monedes. L'acte reflex ens enfonsarà, com espècie.

A GUAL

Continuem refrescant amb aigua aquest estiu. Ara es tracta de passar a gual el cap de setmana. I disfrutar-ho.





Una altra versió, amb menys quilos.

UNA MICA D'AIGUA

NI AQUESTA TERRA

CISTERNA

Ni les clivelles de la pedra calcària
on tenen les sargantanes el seu secret imperi
i pugen per l'escorça del garrofer, sempre vibrants,
ni aquesta terra cansada, de camps abandonats
on la savina abraça la figuera feixuga
i els ametllers eteris posen el seu verd àcid
sobre el més immutable, tranquil, de l'olivera,
sinó aquest cor ombrívol,
aquesta entranya fèrtil que conserva
tots els plors de l'hivern i en sap fer vida
latent. Per ella
l'estiu angoixat de cigales
que es veu cremar la pell mentre impassible mira
com es fan vells els arbres, com s'assequen
branques i camps enyorosos d'arades, es torna tendre.
Per ella, també,
tota altra sequedat es veu reconfortada.

A sol batent, en la nit més obscura,
tresor de cristalls fresquíssims,
reserva de memòria,
cova d'amor, cisterna...

 Narcís Comadira (Enigma, 1985)


Paisatge

De vegades, Narcís Comadira es complau en els ex abrupto. Un poema que comença amb la conjunció “ni” implica escapçament i ajornament, i doncs una promesa (o, dit d’una altra manera, un deute). Si el poema comença amb dos “ni” consecutius implicarà un doble ajornament i, per això mateix, l’ampliació d’allò negat. A “Cisterna” llegim que ni les clivelles de la pedra calcària ni aquesta terra gastada no... No què? Caldrà esperar encara: d’entrada, la veu del poema només diu que no pas les clivelles de la pedra i no pas la terra gastada, sinó un cor ombrívol, una entranya. L’acció, el verb, l’haurem de posar de moment (mentalment, doncs) nosaltres, lectors: potser no escullo, o no miro, o no evoco ni la pedra clivellada ni la terra cansada sinó allò que pedra i terra contenen i alhora amaguen (i allò a què donen forma), “aquesta entranya fèrtil que conserva/ tots els plors de l’hivern i en sap fer vida/ latent”.

El poema té una obertura gairebé diríem que de postal mediterrània. Ara bé, des del truncament inicial intuïm que la imatge evocada pot ser tan realista i precisa com ho és aquesta (amb els clivells a la pedra calcària per on repten sargantanes, el garrofer, la savina, la figuera, els ametllers, l’olivera) però que el paisatge conté alhora alguna cosa més. Que quan s’hi menciona una entranya que conserva els plors hivernals és a la cisterna del títol que ens hem de remetre, i que llavors la clau de lectura, podent continuar sent realista, ha de passar a ser també ja simbòlica, perquè només en aquesta tessitura una cisterna esdevé cor o entranya. El poema evoca la llum mediterrània, el so dels grills, la densitat de l’aire d’un estiu a sol batent, però tant com això es refereix a un altre paisatge, a un altre pas del temps, i per tant a alguna mena especial de cisterna que deurà guardar una mena també especial d’aigua. [+]

  Jaume Subirana


Podeu llegir la resta del text a Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors, ja a les llibreries.

A FORA

El canal i el vespre a l'altra banda dels vidres. Passa en silenci una barcassa, amb petits llums encesos surant sobre el negre. Sents de fons la veu del conferenciant però el que veus és la mudesa fosca, densa, viscosa de l'aigua, com un llençol xop arrapat i escorredís. Al balcó les banderes tiben la corda, onegen pesants com mantes exhaustes boquejant fora de l'aigua. Tot és una gran bombolla, i no saps on comença ni on acaba què.

PERÒ EN LA SEQUEDAT

PA SEC

Dies de mocador a la màniga
i llàgrimes al canell.
Nits de carn desbocada
que cavalca per la planúria
d'un llit desfet,
         cercant aigua.

Ja no sé qui és la meva set,
i la llengua se'm trenca
com el pa sec.

Els mots, les engrunes.

  Anna Garcia Garay


Tornar després d'un temps a fora té de bo haver d'anar obrint el correu acumulat i trobar-hi llibres de fa poc, repescant-ne la lectura. Això m'ha passat amb Els mots encreuats d'Anna Garcia Garay (@annacroac), darrer premi Sant Cugat-Gabriel Ferrater, d'on ara transcric aquest poema.

MIGDIA

STORTO

Reflexos de l’aigua
a la pedra clara
de sota del pont.
En diuen migdia.
Un altre en diria
la llum de la son.

  JS

GARGOLANT

Aigua als peus i al cap, i nosaltres en l'eixut.

ELS PEUS A L'AIGUA

Que passeu un bon cap de setmana amb el cap en remull escoltant Dan Mangan (a qui ja us vaig presentar fa un temps, us en recordeu?) i el so del pas d'aquests dies per entre les fulles i els arbres i els boscos...

EL PAÍS QUE SE'NS DEU

Germán Garcia (AFP)

XXXI

he llançat el pot a l’aljub

mentre veia el migdia calent dels garrofers.

crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.

amb el cordell, he pouat després l’aigua.

era una aigua verdosa,

o m’ho semblava a mi,

era un petit miracle d’aigua.

n’he begut lentament i complagudament.

he comprès que m’estime així la vida,

aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub,

distretament beguda.

 Vicent Andrés Estellés, Horacianes

INCENDI I MÚSICA

HARPA

L'aire fai sonar
(fueyes ardiendo roses)
les cuerdes arreches del agua.

  Xuan Bello, El llibru de les cenices (1988)



ARPA

L'aire fa sonar
(fulles incendiades roses)
les cordes tibants de l'aigua.

 versió de JS

UN VAS D'AIGUA?

I un bon cap de setmana.