CHICAGO (1950)

 

Ara que sembla que tenim la neu aquí a tocar, una fotografia de Harry Callahan a la col·lecció de l'Art Institute of Chicago. 

VOLAR

Avui fa noranta-set anys que va començar a volar el millor avió del món: el de la imaginació de tants barcelonins. 

[via @historiesdebcn. La fotografia és de Josep Brangulí]

 

ÀLBUM DE FOTOS (I ALLÒ ALTRE)

[F l u x d'estiu, #16. Deu anys de versions]

Kay Ryan, "Àlbum"  

La mort té vida pròpia...

 

 POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"

Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"

R.S. Thomas, "El prat il·luminat"

Wislawa Szymborska, "Possibilitats"

Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"

William Shakespeare, sonet CXXX

Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"

Billy Collins, "Palermo"  

Sasha Dugdale, "El cor de l'albada"

Wendy Cope, "Al tren"  
W.S. Merwin, "La cançó nova"

BON VIATGE, PAUL

 I gràcies per tanta bona lletra.

LA BARCELONETA, SEGLE AMUNT O AVALL

La platja de la Barceloneta, en una fotografia de Wolfgang Weber de cap al 1927. És l'any d'El somni de Tomàs Garcés. Fa poc que ha mort Salvat-Papasseit i aviat s'inaugurarà a la ciutat l'Exposició Internacional. El PEN Català i la Llibreria Catalònia s'obren pas. Josep Pla publica Relacions, i Carles Riba, Els marges. 

Un govern inquiet faria servir imatges així per promoure Barcelona.

(via @CatalunyaColor)

 

QUE SEMPRE FOS DIUMENGE

Foto: Fred Stein (via Jelena Makarov)

PER OBSERVAR MILLOR

Miquel Barceló passejant pel Museo del Prado amb el fotògraf Jean Marie del Moral com a testimoni a "El Prado de Barceló" (El País Semanal, 2-VI-19).

I llavors salta l'espurna, la meravella, l'alegria íntima en trobar-t'hi, d'alguna manera (modesta i banal si voleu), retratat: "Cuando voy a un museo, si puedo llevo siempre un cuaderno pequeño en mi bolsillo. Puede sorprender, pero suelo detenerme en los mismos detalles. No es para recordar, pero me ayuda a observar. En estos cuadernos también hay cosas que no tienen nada que ver: listas de compras, notas diversas… Hago los cuadernos como realizo mis cuadros: sin objetivo preciso. Son pulsiones. Los cuadernos no son estudios ni preparatorios de nada. Tomo notas por todos lados, no saco fotos, dibujo en mis cuadernos".

Foto: Jean Marie del Moral

COM ERA?

I si fem tantes fotos del cos simplement  perquè no sabem o no podem reviure l'abraçada?

AL PARADÍS

Ens ho havien promès, que els catalans algun dia ho tindríem tot pagat. El que no sabíem era que el nostre lloc de delícies seria enmig del desert envoltats de coiots i que per entrar-hi hauríem de renunciar a l'accent. La foto és de Robert Adams. Poseu l'intermitent.

MONTSERRAT ROIG, TOT TERRENY

Fins al 30 d’abril tenen l’oportunitat d’anar a veure l’exposició “Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia” a El Born Centre de Cultura i Memòria (cert: els gestors municipals han tingut millors dies, rebatejant). Roig va ser escriptora i periodista (a més de feminista, antifeixista, catalanista i algun altre adjectiu que em dec descuidar), i la inspirada autora de l’adagi que diu que a la literatura catalana un o una, faci els anys que faci que s’hi dedica, sempre està tornant a començar.

Potser no és mala idea, doncs, tornar a Montserrat Roig, perquè ha passat més d’un quart de segle de la seva mort, els seus llibres costen de trobar a les llibreries, van desapareixent els darrers testimonis directes dels camps d’extermini (per a nosaltres la memòria dels deportats no morirà mai gràcies al seu Els catalans als camps nazis, premi de la Crítica Serra d’Or, promogut per Josep Benet però assumit per ella amb passió professional i personal fins a fer-ne un tros de la seva vida). I perquè la magnífica sèrie dels retrats fotogràfics que va fer-li la seva amiga Pilar Aymerich mostra una veritable donassa (donota com a femení d’homenot és un d’aquells substantius, ai, amb gènere marcat) i il·lustra bellament dues dècades, els setanta i els vuitanta, centrals per a la cultura catalana moderna.

Roig va ser, amb Baltasar Porcel, la gran entrevistadora d’aquells anys: a l’exposició, seguin sense pressa a veure fragments de les seves entrevistes en el blanc i negre del temps en què molts pensaven que tot estava per fer i tot era possible. Es va estrenarl'any 1977 amb el programa Personatges al Circuit Català de TVE, en un mitjà nou on el català també començava a obrir-se pas. En literatura havia debutat amb els contes de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, premi Víctor Català (va rebre’n la notícia tancada amb a Montserrat per protestar contra els consells de guerra de Burgos), i la novel·la Ramona, adéu, i ja no va parar fins als reculls d’articles dels seus darrers dies. Inquieta, directa, entusiasta, generosa. En vida i ara també en aquesta memòria exposada, a la recerca de la utopia.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-III-18
Versión en castellano

ÀLBUM

La mort té vida pròpia.
Fixa't en el seu àlbum,
com canvia en un any:
com s'ha difuminat
aquella taca fina,
i en aquesta foto
allò altre darrere
del cirerer florit
bé podrien ser ombres.
De fet no pots
provar que no
ho siguin.

                    Kay Ryan
                    versió de JS



MÉS
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan

ARMATS I DESARMATS

Soldat britànic i nen (Belfast, 1981)

Xabi Ventura (Iruñea, 1985)
 
















Joan Socies Fiol (Felanitx, 2012)

(Cuartel del Bruc, Barcelona, 2014)

 José Carlos León (Valls, 2017)

A LA CINQUENA

Què feu que no seguiu a twitter @stjohnsphoto, el compte sobre fotografia de la St John's International Academy, una escola secundària "with academy status" de Marlborough, UK?

Avui, per exemple, hi han penjat "The Flatiron" (1904), d'Edward Steichen, amb l'edifici acabat de construir, i m'agradaria que em diguéssiu així en una mirada ràpida si és una foto, un quadre, un conte, una cançó de Joe Henry o una escena d'una pel·lícula de Jim Jarmusch o James Ivory. Per exemple.

¡HABRÁ PARA TODAS!

En cuanto el hombre llamado por este camino ha consultado la libreta de cuentas y ve que hay un sobrante en el balance de su negocio, ya le bulle por el perturbado entendimiento la idea de poseer una de esas granjas modelo de mal gusto y entrarse a formar parte del gremio de propietarios campestres, con una buena fe y un entusiasmo dignos de mejor causa.

Un domingo por la tarde sale el menestral con toda la parentela de que puede disponer y algunos amigos de añadidura, la esperanza en el corazón y el fuego sacro en la mente, a fin de dar con el terreno donde empotrar la finca deseada. Encamínase sin vacilar un momento hacia Vallcarca y San Gervasio, pues ya sabe de antemano que son aquéllos los países más castigados por la enfermedad contagiosa de que estamos hablando.

Una vez allí la comitiva contempla un vuelo de blancas torres escalonadas como las tumbas del cementerio del Noroeste, unas a espaldas de las otras, disputándose la vista del mar con encarnizamiento. La batalla es allí muda y sangrienta. Apenas una levanta la frente para mirar al fondo, ya le asalta otra por encima la azotea con dos palmos más de altura y le gana el panorama de enfrente; se apercibe la del lado y hace brotar en su seno un minarete como por encanto, dejando en la penumbra todas las casas que tiene a sus espaldas; aquéllas, indignadas, se elevan también de puntillas sobre sus cimientos y los cimientos crujen de pesos tan inesperados y todas con las cabezas erguidas esperan como en los toros una voz de terremoto que le grite: “Señoras torres, sentarse, que ancho es el mundo y habrá panorama para todas”.

  Santiago Rusiñol, "Las torres de recreo" (8-IX-1889)

MÉS
Santiago Rusiñol. Obra completa (site promogut per l'IEC)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

LLEGENDES DEL TIBI DABO

Y hay más todavía. Ya la ciudad comienza a escalar el monte y a poblarlo de jardines, huertas y casas de campo. Pronto acabará por invadirlo. Por de pronto ya se apoderó de su cima, donde alzó un pabellón, que se llama de la Reina Regente, y ha mandado abrir anchas y espaciosas vías que cruzan el monte en varias direcciones, ofreciendo delicioso paseo a los amantes de sitios encantadores y soberbios puntos de vista. Allí los hay admirables, como en pocas partes.

El Tibi Dabo de mi juventud, el monte romántico de mis recuerdos y de mis huelgas de estudiante, va abandonando su carácter, y a medida que se civiliza, se pierde. Ya no es aquel monte fragoso y solitario de otras épocas. No tardarán en desaparecer sus encantos y misterios. Se irán estos, como tantas otras cosas se fueron. El mejor día, sus bosques centenarios y sombrosos se convertirán en jardines a la inglesa, llenos de luz y de sol, y se discutirán sus leyendas, aquellas sus hermosas y romancescas leyendas, para mejor burlarse de ellas y escarnecerlas.

  Víctor Balaguer, “La leyenda del Tibi Dabo”, La Vanguardia, 7-V-1896

MÉS
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

UNA ASCENSIÓ AL TIBIDABO

Res hi ha al mon per artístich ni bell que sigue que pugui compararse á los sorprendents cops de vista que en aquell dia desplegá á nostres ulls la fertil naturalesa: ¡ahont pot jamay la má del home juntar aquella vivesa y capritxosa varietat de colors, aquella grandiositat que d’un sol cop captivá nostra ánima. Oh! jo’l recordo be aquell dia: lo fresch oreig, los dolsos alens del bosch plé de la aroma dels pins y sajolidas, de las floridas gatosas y flayrosos romanins, nos davan dalit pera pujar aquella costa tan penosa y nos la feyan apareixer suau y reposada; de tant en tant giravam la vista cap enrera, y cada volta que aixó feyam, un crit d’admiració y de goig fugia de nostres llavis: que hermós era tot! Trescant anavam com joyosas cabretas cap amunt ab la esperansa de gosar molt mes al serne á dalt.

¿Vos ne recordeu? despres d’una hermosa pineda, eixirem á un bosch de tall tot plé de cirerers d’ arbós; la hermosa cirereta era ja cayguda y la flor blanca en bellugadors penjoys, omplenava tota la brancada alta; nos enfilarem de dret á dret, y confesso que per poch nos faltá, dalit pera embestir la última estrevada; vostra esposa’ns digué: –Si vols arribar com á jove, puja com á vell, diu lo refrá–; mes nosaltres, no fentne cas, embestirem cap amunt, quan de sobte, fent l’ últim esfors, aparegué á nostra vista, la incomparable grandesa de tot un mon á nostres peus; ¿vos ne recordeu?

A sota mateix la populosa ciutat empori de las arts y ciencias, gran, plena de vida y sempre envejada de estranys y propis, ab tots sos pobles vehins que desd’allí nos pareixian donarli la má fent una sola casada; mes enllá la blava mar, per ahont forem árbitres un dia de tota la terra, besantla ab sas blancas onas que s’ estrellavan á sos peus, y las naus qu’ entrant y eixint la omplian de riquesa; veyam á un costat lo monastir de Sant Geroni en mitj de la gemada y fresca Vall d’Ebron, avuy sols runas y tristesa; lo castell de Montcada; lo de Montornés, enlayrats en sas puntxagudas cimas; mes enllá y envers tramontana, lo Montseny ab sa llarga vesta blanca, y al lluny, los Pirineus ab sa testa blanquinosa y altiva; á la esquerra y cap á mitj-dia veyam la cinta de plata del rich Llobregat ab sas bellas riberas y gemats camps y, per fi, girantnos enderrera, descubrirem quasi al nostre nivell, al Montserrat!

  Maria de Bell-lloc, “Una visita al Tibidabo” (aplegat a Llegendes catalanes, 1881)


MÉS
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"¡Habrá para todas!". Fragment d'un text de Santiago Rusiñol (F l u x, 10-XI-16)

VISIONS LITERÀRIES

Si us ve de gust venir a fer un tomb visual i literari pel Collserola de començament del segle XX de la mà de dos fotògrafs pioners afeccionats i de Guimerà, Maragall, Rusiñol o Verdaguer, aquest dimecres a la tarda a la Biblioteca Collserola-Josep Miracle, a Vallvidrera, us espera "Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada", dins del cicle "Donde la ciudad cambia su nombre. Històries de la perifèria".

LA CÉRVOLA EN MI

M'agrada molt TheRedList. La imatge de Janet Delaney que proposen avui, per exemple, és de primera.

Janet Delaney, "Woman with tree" (1987)

RIALTO I MÉS

No us perdeu aquestes imatges de Venècia a finals del segle XIX: sis fotocroms (tècnica que combinava fotografia en blanc i negre i litografia en color) provinents de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, on es poden consultar moltes més imatges de la mateixa sèrie.

ENTORNS, ENCARA

Fins al dissabte 17 de maig encara sou a temps de visitar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (pl. Pons i Clerch, a l'edifici on hi ha el Museu de la Xocolata) l'exposició "Entorn 1900", una esplèndida col·lecció d'imatges de Collserola i els barris que hi toquen (Horta, Penitents, Sant Gervasi, Sarrià) al tombant dels segles XIX i XX.

Per animar-vos a no perdre-us l'exposició, els responsables de l'AFB han preparat aquest passeig virtual en 3D per algunes de les imatges de la mostra.



Entorn 1900 from Barcelona Cultura on Vimeo.