La mort té vida pròpia.
Fixa't en el seu àlbum,
com canvia en un any:
com s'ha difuminat
aquella taca fina,
i en aquesta foto
allò altre darrere
del cirerer florit
bé podrien ser ombres.
De fet no pots
provar que no
ho siguin.
Kay Ryan
versió de JS
MÉS
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan
Coses que mai no havies pensat que faries: dinar aquí, asseguts al cotxe. Demà passat us ho explico.
(Diu que el nom del lloc és una deformació en francès de com anomenaven aquesta zona d'aigua calma els indis Potawatomi, o bé una corrupció del francès antic chalemel, jonc).
Jo no he vist mai a ningú atrapar una truita nedant darrere d'ella per dins de l'aigua.
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca: t'has d'esperar un temps per saber si agafa o no algun peix."
Kay Ryan, "The Art of Poetry No. 94" (The Paris Review, 187, 2008)
via @parisreview
També les virtuts (la paciència, per exemple) demanen unes condicions mínimes en les quals ser exercides.
D'entrada podríem desactivar la mala llet. Un adagi llatí (Furor fit laesa saepius patientia) ja advertia que, posada massa sovint a prova, la paciència pot acabar convertida en ira. I de la ira en surten poc més que estèrils cops a l'aigua.
CANÇÓ DEL BANY
Fragant del bany, no et rentes el capell;
cos perfumat, la roba per llavar.
Detesta el món tot allò que és molt pur;
el virtuós s’amaga l’esplendor.
Vell pescador que t’estàs vora el riu,
hi tornaré i ens hi estarem tots dos.
Li Po, versió d'Eduard J. Verger
Aquest lent, lleu, mut balanceig hipnòtic de la part alta de les tofes dels pollancres a prop del riu, amb l'airet. Per això en diem també trèmols. Tots alhora i cadascun a la seva. No paren quiets i no van enlloc. Aprendre a moure's així, sense descans i sense pressa.
El que s'ha d'aprendre, és a dir el que es pot ensenyar, és cosa d'unes quantes hores. El que s'ha de saber, llavors, ve amb els anys.
"Fet i fet, al final la pesca no té a veure amb els peixos —segons com, tampoc al començament. Té a veure amb allò que ens permetem de pensar, amb el que veiem reflectit quan mirem en l'espill de la natura. I una de les coses que hi veiem és que sense rectitud no hi ha contesa, i per tant no hi ha victòria, només diverses formes tòxiques de derrota."
Mark Kingwell, Catch and release. Trout fishing and the meaning of life
"Arrel en la millor tradició catalana, mirada contemporània i traç oriental: així podríem completar un retrat apressat d’aquests poemes."
Miquel Àngel Llauger, "Carnerià, contemporani i oriental" (Diari de Balears, 18-XII-2011)
"El que ens crema com un Pirineu és que cal sobreviure. Està molt bé, per tot això, que li hagin donat un premi com el Gabriel Ferrater, poeta supervivent que va acabar en suïcidi. No només perquè Jaume Subirana sempre fa més bé a un premi que a l’inrevés; sobretot perquè l’associa a altres guanyadors també perfectes com l’Albert Roig o la Dolors Miquel que no escriuen per a ells i els seus crítics, avorrits i avorribles."
Jordi Galves, "Subirana, pa i peix" (Un dia en les carreres)
"El títol del llibre de Jaume Subirana ha fet surar a la superfície de la meva memòria el record dels banys àrabs de Girona on vaig entendre que la pedra surava perquè no era pedra."
Ricard Torrents, "Pedra que sura" (Atlàntida, 7-III-12)
"Cada poema és una petita condensació, molt neta, que aconsegueix remetre a una sensació clara"
Jordi van Campen, "Una pedra sura" (TotSantCugat.cat, 29-II-12))
"El poeta dota de significació superior escenaris, llocs i objectes quotidians. El seu ús de la imatge i de la metàfora sempre és delicat i concís, i amb un afany rector de contenció."
Víctor Obiols, "Feliç combinatòria" (Ara, Llegim, 22-II-12)
"Les mans molles", "Mormolant-te", "Al blanc inicial", "Respiren les estrelles", "Amb recepta", "Tot és aquí": posts al bloc de Ramon Bassas
"Jaume Subirana parla de la fal·làcia de la voluntat i la capacitat humanes, del present com a únic temps veritable. També poetitza la construcció de l'individu o, encara, la consciència de l'individu."
Anna Carreras, "Immersió i expansió" (La Vanguardia, Cultura/s, 4-I-12)
Màrius Serra en parla al Lecturàlia de Catalunya Ràdio (21-XII-11)
Comentari en curs a nosaltresllegim.cat
"Subirana aspira a fer destacar el so de la campana: és a dir, a tornar a (fer) sentir allò que, de tan evident, ja no sentim, allò que ens hem desacostumat a sentir, perquè el traüt de la vida ens en distreu i ens n'aparta."
Jordi Llavina, "Saber escoltar la campana" (El Punt Avui, Cultura, 1-XII-11)
"Dejen flotar sus piedras."
Diari de Terrassa, 11-XI-11
"Aconseguir que res no sobri no és fàcil, però el que resulta realment difícil és que res no falti."
Manuel Castaño, "Poemes que suren" (El País, Quadern, 10-XI-11)
Comentari del llibre al bloc de Pol Bolíbar
Jordi van Campen, "Ja en van onze edicions" (TOTSantCugat.cat)
Presentació al Festival de Poesia de Sant Cugat
"Per immersió", videomuntatge de Josep Porcar
Fitxa editorial del llibre
Surt la pedra (F l u x)
Per comprar-lo a Laie, a La Central, a Casa del Llibre.
I ara també a Amazon.
És neu vella, bruta, espessa
l'ample riu que se t’endú.
Hi ha branques tendres florides
voleiant a dins del fum.
Les filles ploren com mares,
la vinya és un mar de vi,
les estrelles riuen mudes
amb la llum d’abans d’ahir.
I vivim en les paraules
(tu, i jo, que no, que sí)
mentre salten i s’envolen
velles, tendres, aigua endins.
JS
Entrades
Comentaris
