ENLLOC

Avui fa quaranta-nou anys que va morir a Brussel·les qui va saber escriure millor que ningú el que alguns sentim sobre tot plegat, del Supremo a Anfield passant pels amics a l'hospital, els vaixells perduts a la Mediterrània i aquests tomàquets sense gust de res embolicats amb plàstic.

COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.