divendres, 5 de juliol de 2019

EL FEBLE RECULA

Només el futbol (i potser el nacionalisme) supera la llengua en nombre de gent que opina amb vehemència sobre un tema en què no són especialistes, sovint menystenint a més els especialistes. Què ha de saber algú que ha passat trenta anys estudiant les llengües, si jo la parlo cada dia? Què ha de saber un metge sobre peus o ronyons o braços, si nosaltres som els que sentim els nostres?

Aquests dies, arran d’un reportatge televisiu, tornem a discutir sobre l’ús i el futur de la llengua catalana, i com que amb això tothom s’hi atreveix hem llegit coses com ara que “el català sobreviurà sí o sí” o que hi ha una “obsesión por la imposición lingüística”. Bé, les dades (i l’ull i l’orella de qualsevol que observi sense prejudicis) diuen que el català, lluny d’imposar res, recula. És una llengua antiga i va sobreviure al franquisme? Sí. Però a hores d’ara, en un context molt diferent, recula en percentatges d’ús i en presència pública: vagin, si no es creuen els especialistes, a un jutjat, a un quiosc, a una reunió de veïns, a un bar, engeguin la tele, pugin a un autobús. I recula a Catalunya: la presència de la parla de Ramon Llull a Perpinyà, a Alacant o a Eivissa és entre minoritària i ultraminoritària.

Davant d’aquests fets (no d’aquesta opinió, d’aquests fets) hi ha qui opta per no dir ni mu (encara espero un programa interessant-se per la meva llengua, una de les que la Constitució Espanyola obliga a protegir, a Tele5, a LaSexta o a TVE), hi ha qui se n’alegra que desaparegui la diversitat i hi ha qui es pregunta què es podria fer per evitar-ho. Ben mirat, durant la Transició això ja era així. La diferència és que llavors es va arribar a un cert consens majoritari a favor de la tercera opció, i ara sembla que aquest consens es trenca. “Per culpa dels independentistes”, diuen –regalant protagonisme a una suposada minoria– els contraris a imposicions que no s’adonen de quantes coses imposen ells. El cas és que fa uns dies que discutim la discussió, no el fet. Com als Estats Units amb el canvi climàtic o a Itàlia amb el tancament marítim de fronteres. Mentre discutim sobre opinions, els febles reculen. I alguns se’n riuen.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VII-19
Versión en castellano

4 comentaris:

  1. És que vas provocant, escrivint això en un diari com aquest! :)

    ResponElimina
  2. Visten la lengua para provocar

    ResponElimina
  3. El que fa que la gent parli una llengua és el prestigi. Com que no som independents això és difícil, però Irlanda va aconseguir la independència i pràcticament tothom hi parla anglès.

    ResponElimina
  4. "El mal sempre ve de dintre. Fixa't en la llengua catalana: quan ha estat més perseguida, anàvem contra un enemic visible. Però ara la gent està relaxada, de seguida salta al castellà i no s'adona que de aquí a dos dies ens tindran completament dominats, perquè el nostre senyal d'identitat és el català. El nostre pitjor enemic son nosaltres mateixos." Montserrat Abelló.

    (De una interesante entrevista en www.catorze.cat) Ella, grande ella, lo veía claro. Los que amamos la lengua catalana desde territorios muchas veces oscurecidos en su ceguera, desgraciadamente vemos enemigos por todas partes...No solo dentro, también fuera. Pero, en este tiempo hostil, propicio al odio (Ángel González)mandemos abrazos y versos/besos castellanohablantes ya que también "ens fa mal la llengua".

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió