POESIA

Diguem-ne un camp on vénen a pasturar
sota els núvols del vespre
els animals que l’Arca es va descuidar.

O una cisterna on la pluja que va caure
abans de la història degota d’un llavi de ciment.

Te’l miris com te’ls miris,
no és el lloc per instal·lar-hi
el cavallet de tres potes del realisme

o per fer que un lector hi pugi
saltant el munt de tanques d’una trama.

Deixa que l’escriptor robust
amb la seva màquina sorollosa
descrigui la ciutat on Francine havia nascut,

com llegia el diari Albert al tren,
com voleiava la cortina al dormitori.

Deixa a la dramaturga amb el jersei descosit
i un gos cargolat a la catifa
que mogui els personatges

d’entre bastidors a l’escenari
per afrontar la foscor plena d’ulls de la sala.

La poesia no és el lloc per a això.
Ja tenim prou feina amb
queixar-nos pel preu del tabac,

passar el cullerot degotadís
i cantar cançons a un ocell engabiat.

Tenim molta feina no fent res,
i tot el que ens cal per a això és una tarda,
una barca de rems sota un cel blau

i potser un home pescant des d’un pont de pedra,
o, millor encara, ningú en aquell pont.

         Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja (Godall, 2019)
         Versió de JS



POETRY

Call it a field where the animals
who were forgotten by the Ark
come to graze under the evening clouds.

Or a cistern where the rain that fell
before history trickles over a concrete lip.

However you see it,
this is no place to set up
the three-legged easel of realism

or make a reader climb
over the many fences of a plot.

Let the portly novelist
with his noisy typewriter
describe the city where Francine was born,

how Albert read the paper on the train,
how curtains were blowing in the bedroom.

Let the playwright with her torn cardigan
and a dog curled on the rug
move the characters

from the wings to the stage
to face the many-eyed darkness of the house.

Poetry is no place for that.
We have enough to do
complaining about the price of tobacco,

passing the dripping ladle,
and singing songs to a bird in a cage.

We are busy doing nothing –
and all we need for that is an afternoon,
a rowboat under a blue sky,

and maybe a man fishing from a stone bridge,
or, better still, nobody on that bridge at all.