23 D'ABRIL

Hem passat per la parada de Vox, al costat de les de partits polítics i associacions civils, com si fos un partit més, una altra associació. Realment, aquesta gent s'apunten a tot. O s'aprofiten de tot. Forges times.

 

SANT JORDI A NOVA YORK

Per a la llista de coses que costa d'entendre del nostre país: el Farragut Fund torna a organitzar el seu festival de Sant Jordi a Nova York, al West Village, i ho fa sense gaire suport institucional d'aquí (de les institucions catalanes o espanyoles de projecció exterior, vull dir). Per això hi he fet una donació, i us convido a afegir-vos-hi si podeu i us ve de gust. 

Del 23 al 26 d'abril hi haurà entre d'altres, a més de parades al carrer, la presentació de l'edició en anglès d'Aram's Notebook de Maria Àngels Anglada, traduït per Ara Merjian, i lectures de les traduccions de Marialena Carr i Mary Ann Newman d'Irene Pujades i Antònia Vicens. Teniu el programa del festival a la xarxa.

 

SAINT GEORGE AND THE DRAGON

(Deixo la paradeta en suspens per uns dies. Sóc a veure el sant patró a la terra de Joan Coromines.)

POESIA

Diguem-ne un camp on vénen a pasturar
sota els núvols del vespre
els animals que l’Arca es va descuidar.

O una cisterna on la pluja que va caure
abans de la història degota d’un llavi de ciment.

Te’l miris com te’ls miris,
no és el lloc per instal·lar-hi
el cavallet de tres potes del realisme

o per fer que un lector hi pugi
saltant el munt de tanques d’una trama.

Deixa que l’escriptor robust
amb la seva màquina sorollosa
descrigui la ciutat on Francine havia nascut,

com llegia el diari Albert al tren,
com voleiava la cortina al dormitori.

Deixa a la dramaturga amb el jersei descosit
i un gos cargolat a la catifa
que mogui els personatges

d’entre bastidors a l’escenari
per afrontar la foscor plena d’ulls de la sala.

La poesia no és el lloc per a això.
Ja tenim prou feina amb
queixar-nos pel preu del tabac,

passar el cullerot degotadís
i cantar cançons a un ocell engabiat.

Tenim molta feina no fent res,
i tot el que ens cal per a això és una tarda,
una barca de rems sota un cel blau

i potser un home pescant des d’un pont de pedra,
o, millor encara, ningú en aquell pont.

         Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja (Godall, 2019)
         Versió de JS



POETRY

Call it a field where the animals
who were forgotten by the Ark
come to graze under the evening clouds.

Or a cistern where the rain that fell
before history trickles over a concrete lip.

However you see it,
this is no place to set up
the three-legged easel of realism

or make a reader climb
over the many fences of a plot.

Let the portly novelist
with his noisy typewriter
describe the city where Francine was born,

how Albert read the paper on the train,
how curtains were blowing in the bedroom.

Let the playwright with her torn cardigan
and a dog curled on the rug
move the characters

from the wings to the stage
to face the many-eyed darkness of the house.

Poetry is no place for that.
We have enough to do
complaining about the price of tobacco,

passing the dripping ladle,
and singing songs to a bird in a cage.

We are busy doing nothing –
and all we need for that is an afternoon,
a rowboat under a blue sky,

and maybe a man fishing from a stone bridge,
or, better still, nobody on that bridge at all.

DIMARTS A LES ONZE

Diu que enguany per Sant Jordi faré de Billy Collins. Serà el més a prop que hi seré en ma vida. I al costat de la Matilde Martínez i la Mònica Miró. Què més vols, traductoret?

Bé, sí, una cosa: que vingueu a comprar els Set elefants drets sota la pluja. D'onze a dotze a la parada de Godall Edicions a la Rambla, a l'alçada de la plaça Reial No sé a on col·locarem els elefants, però ja se'ns acudirà alguna cosa.

EL NO SANT JORDI

Quan vostès llegeixin això les parades i les aglomeracions de Sant Jordi al centre de Barcelona i d’altres ciutats catalanes ja seran història i les roses començaran a decandir-se al gerro del rebedor. Dilluns, el món editorial, els llibreters i els escriptors vam viure una altra fogonada que ens donarà a tots plegats aire fins a l’any vinent, enmig de la crisi sempiterna i les incerteses del país. La literatura i el llibre catalans són i no són Sant Jordi: se n’enorgulleixen i l’exhibeixen, en depenen i l’estimen, l’enyoren i el bescanten, el pateixen i el celebren. Per un dia, les lletres i la lectura hauran estat mainstream: si no compres i comentes algun llibre sembla que siguis un no ningú, com passa l’endemà de guanyar una Champions amb el futbol, l’onze de setembre amb la paraula Catalunya o el dia de Cap d’Any amb el cava i el raïm.

Després de dies d’inundació mediàtica, molts de vostès podrien ara donar algun nom de triomfador d’aquest Sant Jordi, segurament provinent de les llistes de més venuts o del pomet dels autors més coneguts. Fa un parell d’anys Màrius Serra (que enguany ha implicat les llistes a la trama de La novel·la de Sant Jordi) i Sergi Pàmies es van entretenir a calcular el percentatge de les vendes de Sant Jordi que representen els llibres de la llista dels més venuts: tots junts, no arribaven al 7 per cent. Vull dir que parlem d’un fenomen divers i dispers, que a Sant Jordi hi ha afortunadament molta vida enllà del que més sona: per poc que s’hi hagin fixat, hauran trobat als suplements i als taulells noves editorials (la darrera, Quid Pro Quo, benvinguts), traduccions inèdites, llibreries acabades d’estrenar (com La Inexplicable a Sants o La Carbonera al Poble-sec), autors novells: tots segueixen en dansa a partir del dia 24.

Som més que afortunats de tenir la diada de Sant Jordi, però també tot el que no és Sant Jordi, que és molt i molt divers. Sense llistes ni cues ni autobombo ni imatges cursis al whatsapp. Benvinguts als tres-cents seixanta-quatre dies que no són Sant Jordi.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-IV-18
Versión en castellano

PLA DEL DIA

Escriure, corregir, traduir una estona, potser llegir, sortir a passejar entre parades de llibres i una gentada que somriu, dinar amb amics, tornar a corregir, potser escriure, celebrar. Sant Jordi.

SANT JORDI, ENDINS I ENFORA

Per circumstàncies de la vida (i gràcies a la meva feina universitària i a l’Institut Ramon Llull) enguany he celebrat la diada de Sant Jordi a l’estranger, concretament als Estats Units, a Chicago i a Washington, de la mà de les lectores de català d’aquestes dues universitats, Alba Girons i Laura Vilardell. I l’he celebrada amb roses i llibres, i parlant de literatura i de cultura amb estudiants, professors, traductors, expatriats, lectors estrangers interessats i simples passavolants, perquè al món hi ha de tot i només cal anar-ho a buscar i treballar-ho amb paciència, coneixement de causa i respecte. Coses semblants passaven també alhora, que jo sàpiga, a Nova York (de la mà del Farragut Fund i la infatigable Mary Ann Newman), a Amherst i a Califòrnia. Un gegant escoltant un infant, com als contes.

Això és el que la vicepresidenta del govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, no pot o no vol entendre quan ve a Catalunya a presidir, sense haver-hi estat convidada, un acte de suport a la candidatura de la festa de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El problema, és clar, no és que vingui: el problema mai no és anar als llocs, en tot cas pot ser-ho com hi vas i el que hi fas. Parlant sense parlar-ne del procés, la idea de llibertat de Sáenz de Santamaría (o la del seu escriptor de discursos) passa per citar a Barcelona els comuneros (que avui amb les lleis del PP serien a la presó) per recordar-nos alçant el ditet que Catalunya no és més que una comunitat autònoma entre disset, i passa segons ella per evocar un cop més com n’era de bucòlic tot segons Vargas Llosa quan el català convivia des de la clandestinitat amb la llengua del peruà i amb el franquisme. A Barcelona per Sant Jordi el gegant fa discursos als menuts, i els alliçona en castellà.

Dit això, com en el cas de l’autobús famós o amb el “Cara al sol” a l’enterrament d’incògnit ple d’autoritats a Melilla, el millor que podem fer és escoltar i callar. Nosaltres som com els lectors oberts de mires d’arreu, i el món és molt gran i conté un munt d’idees i de punts de vista, a més de la delectació per la força i la humiliació d'alguns ogres amb somriure de rateta.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 26-IV-17
Versión en castellano

Foto: Juanma Ramos. El Punt Avui

JA VE

I a la Universitat de Chicago i a la Universitat de Georgetown també el celebrem.

DIVERSITATS

Avui que la ressaca ja minva, us recomano dues reflexions sobre Sant Jordi ben pertinents, allunyades les dues de l'èxtasi mediàtic tan melós i satisfet que sol acompanyar la diada.

El traductor i poeta Xavier Farré, a "Un altre Sant Jordi", reivindica des de Wrocław els llibres i les llibreries (i llibreters) únics, i posa distància amb "les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu". Màrius Serra, per la seva banda, dedica la columna d'avui ("Es diu cinc per cent") a parlar precisament de les llistes, aportant una dada bàsica que no es té gens en compte i apuntant, ell que enguany hi surt: "Valoro molt que la meva última novel·la figuri entre els cinc llibres de ficció en català més venuts per Sant Jordi, al costat de les d’Amela, Moliner, Hawkins i Puig. Si escric és perquè vull que em llegeixin i em sento molt feliç de formar part d’aquest 5%. Però crec que ens cal canviar el tractament periodístic que fem d’aquests rànquings, compensant el pes del podi del 5% amb altres dades sobre el 95% restant de la venda. Al capdavall, Sant Jordi és la diada de la diversitat". O si més no ho hauria de ser.

I posats a parlar de llibres i de diversitat, us convido aquest divendres a una lectura de poesia fora de Barcelona. L'organitza la Biblioteca Sant Valentí de Navarcles, i hi participaran el cor reivindicatiu Incordis i el taller de lectura en veu alta de la biblioteca. A partir de les vuit del vespre, ens revoltarem en vers.

VÉS AMB COMPTE

Si avui és dissabte, toca vídeo.

Però si és Sant Jordi, deu tocar aquest (felicitats a Angle, Cossetània i Capital per produir-lo).

Bona diada a tothom!

ON VIUEN ELS LLIBRES

Avui, que és la festa grossa de la biblioteca de cadascun dels que comprarem algun llibre, deu ser també el dia de les Biblioteques particulars de Barcelona. El trobareu, amb una mica de sort, a la parada institucional de l'Ajuntament, a la plaça de Sant Jaume.





MÉS
JS, "No com sempre" (El Periódico, 15-IV-15)

NO COM SEMPRE

Una de les gràcies de viatjar a un país la llengua del qual no coneixes i no pertany a la família de cap de les que tu parles és precisament (diguin-me raret) sentir parlar la gent, posar-te a escoltar i a mirar les converses. Escoltar sense entendre-hi res permet una simpatia sense identificacions, promou una atenció enllà de la racionalitat: inevitablement et concentres en el to, en els gestos, en la mirada de cadascun dels interlocutors; et fixes en com posen el cos, en què fan amb les mans, en el volum i l’entonació amb què parlen... Tot d’elements que menystenim quan la conversa és en la nostra llengua perquè mentre l’altre parla nosaltres ja pensem en la resposta, i que menystenim també quan és en una llengua apresa perquè estem patint per si entenem o no el que ens diuen.

Ara que s’acosta Sant Jordi i tots plegats comprarem o ens farem comprar algun llibre, per què no provar la tàctica de qui escolta sense entendre-la una conversa a Estònia, al Rif o al Nepal? Per què no sortir de la nostra zona de confort literari i deixar-nos sorprendre o sotragar pel que ens pensem que no entendrem? És lògic que si hem llegit un llibre d’un autor i ens ha agradat en busquem un altre del mateix autor, però ¿per què, per una vegada, no deixem aquesta lògica de banda i ho fem just a l’inrevés? ¿Per què no buscar un llibre d’un autor que no haguem dut mai a casa, d’una literatura estranya (n’hi ha desenes traduïdes que segur que no hem llegit mai)? I el mateix amb la nostra editorial, la nostra col·lecció, la nostra època, el nostre gènere preferits: ¿per què no donar una oportunitat a una editorial que no coneguem de res; a una col·lecció de llibres grans, si la nostra predilecta els fa petits; a un clàssic llatí, si només llegim històries policíaques; a les ratlles curtes si sempre llegim novel·la? I llavors fixem-nos en el to, en els gestos, en la mirada del llibre nou, no només en el que explica. En la forma com l’autor hi posa el cos, què fa amb les mans, com hi pronuncia paraules noves, diferents. Això és la literatura.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-IV-15
Versión en castellano

PASQUA ABANS DE RAMS

Jo ahir, per celebrar que era dijous, que ja som a l'abril i que tenia una estona lliure (i perquè sí, què caram), vaig decidir fer Pasqua abans de Rams i regalar-me els llibres de Sant Jordi.

I ja tinc James Salter, Elizabeth Hardwick, Pier Paolo Pasolini, Charles Simic, Marta Rojals, Mireia Calafell i un tal Sèneca a sobre de la taula, pel que pugui passar. Així dijous 23 podré passejar i badar de gust, sense patir per si són o no a les piles i si arribo o no a agafar-los sense aixafar algú altre.

MON SANT

Els meus editors aquest Sant Jordi es diuen

Tushita Edicions (Les muntanyes són la teva ment)

Símbol Editors (Si..., de Rudyard Kipling)

Ara Llibres (50 poemes amb àngel)

Andana Editorial (L'ofici que més m'agrada)

i

Ajuntament de Barcelona (BarcelonABC. Alfabet de la ciutat)

INCUBANT SANT JORDI

Ja hi ha una mena de "Sant Jordi mood" en l'aire. Avui per exemple he rebut el missatge sobre la Diada d'Adesiara, un dels segells que a hores d'ara cal seguir, i me n'agrada molt el lema: "el millor màrqueting de Sant Jordi, la literatura de debò" (també l'altre que usen: "Els best-sellers clàssics. No els confongueu amb els clàssics best-sellers").

A casa va arribar l'altre dia com qui diu acabat de sortir del forn el paquet amb els exemplars de "Si...", la versió catalana de l'"If..." de Rudyard Kipling, un dels poemes més famosos del món, convertit en esplèndid àlbum infantil il·lustrat (per Giovanni Manna) de la mà de la gent de Símbol Editors.

Però la notícia de l'any, a Barcelona, em sembla que són les noves llibreries. Estaria bé que algú organitzés el dia 23 (o abans o després) una ruta llibrescofestiva de No llegiu, al Poblenou, a La Memòria i la nova Ona a Gràcia, passant per la Calders, per La Impossible, per la traslladada Jaimes i per les altres que em dec descuidar, inclòs el local en obres de la Nova Documenta que s'està incubant.

PAROLE

Que Pilar Rahola qualifiqui d'indecents i imbècils (o digui que el que fan és "molt indecent" i "una imbecil·litat") la bona gent del Gremi de Llibreters em sembla que ja és prou eloqüent, i que els obligui (o entre tots els obliguem) a corregir una simple llista (feta així i per consens amb el sector els darrers cinc anys) i a alterar-la per una paraula i òbviament pel seu nom deu ser una trista cosa. Però com que som escriptors... Avui Empar Moliner ho exemplifica amb precisió:

"Un autor mediàtic, com explicava l'ARA ahir, és un autor que surt als mitjans. En Màrius Serra i en Sergi Pàmies són autors mediàtics, doncs. En aquest cas, són escriptors que, gràcies al seu ofici, han estat contractats en aquests mitjans. La Rahola ha començat el camí a la inversa. Tant li fa. Té raó. Potser, doncs, seria just parlar d'autors "no mediàtics". Vull dir que n'hi ha, com la Rahola o el pare d'en Piqué, que tenen l'oportunitat de publicitar les seves novel·les, perquè els entrevisten a tot arreu. Potser per ser qui són i no pel que han escrit." [+]

Tot plegat deu ser cosa de com s'interpreten les paraules. I els camins. Rahola ja ha avisat, aclucant els ulls, que el seu pas a la literatura és "un camí sense tornada".










MÉS
Màrius Serra, "Sant Jordi Schindler" (La Vanguardia, 27-IV-13)
Ramon Pardina, "Com ser un escriptor mindundi" (Núvol)
Pep Montes, "Després de Sant Jordi... una mica de safareig" (Variacions, 25-IV-13)

MODÈSTIA

Vista la frisança d'alguns i algunes pels rànquings i la cua més llarga, pot ser bo de recordar —per donar una mica de perspectiva i per aplicar als honors un tel de modèstia— la crònica postsantjordiana a La Vanguardia Española del 27 d'abril de 1939:

"Los escritores señores Santa Marina, Gabriel Avilés y Capitán Vázquez Sans estuvieron algunas horas dedicando sus libros a los compradores y los altavoces contribuían a dar la nota de animación que ha distinguido la Feria de hogaño. Señoritas de F.E.T. y de las J.O.N.S. se encargaron de la venta, así como de la recogida de libros y donativos para las «Lecturas del Herido»."

La resta de la peça ("La Fiesta del Libro del Año de la Victoria"), aportada per Quim Torra, és certament impagable. I una molt bona lliçó de com poden arribar a canviar les coses en unes quantes dècades.

MÉS
Xavier Caballé: "Un any abans el discurs el feia Carles Riba" (Diari d'un llibre vell)

BELIEVERS

Pels que no creuen en Sant Jordi.

Sis milions de roses i divuit milions de visites no poden estar equivocades.




You once thought of me
As a white knight on a steed.
Now you know how happy I can be.
Oh, and our good times starts and end
Without dollar one to spend.
But how much, baby, do we really need.

SANT BREVÍSSIM

El dia abans del dia SJ i ara que tants parlen de microrelats i literatura minimal, recuperem un experiment de set anys enrere, quan ben pocs havíem sentit a parlar de tuíter. Amb el meu agraïment, un cop més, a tots els que llavors van voler ser-ne còmplices: Biel Mesquida, Subal, Ramon Bassas, el Llibreter, Carles Torner, Sergi Seguí, Manel Marquès, Guillem d’Efak Fullana, Eva Piquer, Jaume Capó, Pau Vidal, Jon, Jordi Cervera, Emma Piqué, James Scorer, Ofelia Ros, Antònia Vicens, Carles Miró, Manel Ollé, Esteve Miralles, Oriol Izquierdo, Marc Romera, Marta Coll, David Figueres, Ester Andorrà, Tina Vallès, Genís Roca, Jordi Cos, emgiro, Josep M. Fonalleras, Josep Gerona, Jep Ferret, Màrius Serra, Albert Benzekry, Ignasi Pàmies, Jordi Llavina, Carles Mulet, Enric Gomà, Carles Bellver i Eduard Ribera.