A BETEVÉ

Per si per comptes de comprar el llibre (o pispar-lo: l'altre dia me'n van explicar el primer cas) sou dels que preferiu les versions explicades.

ABANS D'ASSIGNAR UNA RESSENYA

Potser sigui d'interès per als discutidors sobre la crítica literària al nostre país aquest fragment d'una entrevista amb Pamela Paul, Gregory Cowles i Barry Gewen, responsables de les ressenyes del New York Times, sobre les regles i criteris de la publicació per evitar conflictes d'interessos (via @KatyDerbyshire):

“First, we do a preliminary online search and go through our own archives. If you’ve reviewed an author for us before, you can’t review that person again. With small publishing houses, you can’t review someone if you’re in the same house, even if you don’t have the same editor or the same publicist. You can’t review someone who shares the same agent as you. If you’ve been on a panel with the author and it was antagonistic, we wouldn’t want you to review that person. If you have written a book blurb for the author or been blurbed by that person, you can’t review him or her.

All that said, we then ask the reviewer to disclose any possible conflicts of interest, and that often results in a back-and-forth.

What’s complicated is social media, because everyone is “friends” online. So we sometimes get into intricate discussions, like, “You follow her on Twitter, but have you ever direct messaged?” We want to get a sense of whether you actually know the author.”

  "How The Times Avoids Conflicts of Interest in Book Reviews" (8-X-2018)

ESCRIPTORS I SOCIETAT

Avís amb temps: dimecres 30 de gener, al costat de l'antic director de l'IRL i editor Xavier Folch i de l'assagista Simona Škrabec, dos bons coneixedors (i practicadors) del tema, celebrarem amb una conversa sobre escriptors, literatura i cultura catalana la publicació de Construir con palabras a Ediciones Cátedra.

La cita és a les set de la tarda a la llibreria La Central del carrer Mallorca, a Barcelona. No cal dir que hi esteu més que convidats.

CONSTRUIR

Setmanes obrint cada dia la tapa de la gran bústia de fusta al porxo de casa. De vegades un sobre, un simple sobre, et pot fer feliç. Com un ganàpia amb sabates noves.

D'EXÀMENS

En aquest, poden usar diccionari. Majoria de butxaca, o assimilats (malgrat l'avís de Carner que els diccionaris de butxaca no només deformen la butxaca), alguns francament antics. Al fons de l'aula, em crida l'atenció un noi que per comptes de mirar al sostre o al buit passa les estones que no escriu llegint, seriós, encalmat, el seu diccionari.

SALVAT A LA SELE

Mentre reviso segones proves i organitzo l'índex de noms del llibre, Ediciones Cátedra ha donat permís al blog de Llengua i literatura catalanes de la UOC per reproduir un dels capítols de Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), producte de l'estada a Chicago i que se suposa que a la tardor ja serà a les llibreries.

Atès que El poema de La rosa als llavis és una de les lectures prescriptives de literatura catalana per a la Selectivitat d'enguany, que just comença avui, hem escollit el capítol sobre Joan Salvat-Papasseit. Aquí el teniu sencer. A veure què us sembla.

I sort a la Selectivitat als que la feu, als que la vigileu, als que la corregireu i als pares i germans que també la patiu.

LITERATURA I VIDA

"Els qui venen llibres s’han de preocupar que la gent compri llibres. Els qui ens dediquem a escriure, ens interessa que la literatura formi part de la vida de la gent (...)"

Això i alguna altra cosa sobre poesia, versos, poetes, llibres, llibreries i literatura ho trobareu en aquesta extraordinària (en el sentit que no és gaire habitual: que te'n facin, que et deixin esplaiar-t'hi, que transcriguin tan bé el que hi dius: gràcies, Clara Ardévol!) entrevista a can VilaWeb amb l'autor del F l u x i d'un grapat ja de llibres als quals s'acaba d'afegir ara la tria de Compta amb mi. Trenta-dues mostres d'amistat (Columna).

ECOLOGISME

Potser caldria incloure-les a la llista d'espècies en perill d'extinció, les hores seguides de llegir i escriure.

BACK TO BASICS

No, no estic citant Christina Aguilera. Volia parlar-los d’un altre retorn: volia explicar-los que al gener de 2010, en aquesta columna, hi vaig publicar una peça titulada "Ja el tinc" on contava cofoi que els Reis m’havien portat un eReader, un lector electrònic de llibres. D’aleshores ençà no hem deixat de discutir, esperar, témer, desesperar i matisar sobre la mort o no del llibre en paper com sempre l’havíem conegut (no sempre: l’invent té poc més de cinc-cents anys) a mans del llibre electrònic, i de les llibreries de sempre a mans dels nous espais de descàrrega digital.

Ara resulta que Amazon, la bèstia negra de la compra en línia fundada per Jeff Bezos el 1994, ha obert una llibreria física a Nova York, a Columbus Circle, i trobo que la notícia ha passat bastant desapercebuda. La botiga es considera una "extensió física" del portal d’Internet "que integra els beneficis de la compra offline i online", i incorpora estratègies, productes i recomanacions provinents de l’experiència digital. Tafaner de mena, me n’hi vaig anar. I el que hi vaig trobar va ser un espai relativament reduït, poquets clients, uns llibreters o venedors molt amables (fet comú als Estats Units), una secció de “Llibres-més-posats-a-la-llista” d’Amazon, una altra de "Molt citables" (amb els llibres més subratllats pels usuaris de Kindle), l’ús de textos de ressenyes de clients (per comptes de crítics) i de la valoració mitjana (sobre cinc estrelles) juntament amb el nombre de ressenyes al portal com a criteris qualitatius... Era al món real i al virtual, a la vegada.

Sincerament, no vaig saber gaire què pensar. Qui hi guanya o hi perd, què s’hi guanya o s’hi perd. Com a símbol, que Amazon desfaci el camí fins a l’origen, de tornada a una llibreria "física", ho trobo potent. Potser ments més despertes o més acostumades a mirar endavant com les de Genís Roca o José Antonio Millán sabran destriar quant hi ha en el moviment de simple operació de màrqueting o de retorn a l’essència. Jo imaginava les reunions del gremi de llibreters, amb aquest nou soci, i se m’escapava un somriure.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 30-V-18
Versión en castellano

EL NO SANT JORDI

Quan vostès llegeixin això les parades i les aglomeracions de Sant Jordi al centre de Barcelona i d’altres ciutats catalanes ja seran història i les roses començaran a decandir-se al gerro del rebedor. Dilluns, el món editorial, els llibreters i els escriptors vam viure una altra fogonada que ens donarà a tots plegats aire fins a l’any vinent, enmig de la crisi sempiterna i les incerteses del país. La literatura i el llibre catalans són i no són Sant Jordi: se n’enorgulleixen i l’exhibeixen, en depenen i l’estimen, l’enyoren i el bescanten, el pateixen i el celebren. Per un dia, les lletres i la lectura hauran estat mainstream: si no compres i comentes algun llibre sembla que siguis un no ningú, com passa l’endemà de guanyar una Champions amb el futbol, l’onze de setembre amb la paraula Catalunya o el dia de Cap d’Any amb el cava i el raïm.

Després de dies d’inundació mediàtica, molts de vostès podrien ara donar algun nom de triomfador d’aquest Sant Jordi, segurament provinent de les llistes de més venuts o del pomet dels autors més coneguts. Fa un parell d’anys Màrius Serra (que enguany ha implicat les llistes a la trama de La novel·la de Sant Jordi) i Sergi Pàmies es van entretenir a calcular el percentatge de les vendes de Sant Jordi que representen els llibres de la llista dels més venuts: tots junts, no arribaven al 7 per cent. Vull dir que parlem d’un fenomen divers i dispers, que a Sant Jordi hi ha afortunadament molta vida enllà del que més sona: per poc que s’hi hagin fixat, hauran trobat als suplements i als taulells noves editorials (la darrera, Quid Pro Quo, benvinguts), traduccions inèdites, llibreries acabades d’estrenar (com La Inexplicable a Sants o La Carbonera al Poble-sec), autors novells: tots segueixen en dansa a partir del dia 24.

Som més que afortunats de tenir la diada de Sant Jordi, però també tot el que no és Sant Jordi, que és molt i molt divers. Sense llistes ni cues ni autobombo ni imatges cursis al whatsapp. Benvinguts als tres-cents seixanta-quatre dies que no són Sant Jordi.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-IV-18
Versión en castellano

PROBLEMES AMB POLÍTICS

"Els llibres, a Angola, mai no han estat un problema, perquè els nostres polítics no llegeixen. Per tant el problema no són els llibres, el problema són les entrevistes. Entrevistes, reportatges o articles als diaris, però no els llibres" (32:42). José Eduardo Agualusa al "Diàleg de Sant Jordi" d'ahir organitzat per Biblioteques de Barcelona a l’Auditori Disseny Hub amb ell i amb Xavier Aldekoa.




MÉS
Discurs d'acceptació del International Dublin Literary Award 2017.

LLEGINT L'ACTUALITAT

"¿Dónde está el hombre justo, que no lleve un revólver sino un libro, que no sea un soldado pero sí un misionero para la libertad?"

  Sant Joan (Salvat- Papasseit), Humo de fábrica (1918)

AGUALUSA I L'OBLIT

L’any passat vaig tenir la bona ventura de formar part del jurat del Premi Internacional de Literatura de Dublín, atorgat al millor llibre en prosa publicat en anglès d’entre els escollits per biblioteques d’arreu del món, inclosa la barcelonina Vila de Gràcia. El guanyador, Teoria general de l’oblit, de l’angoleny José Eduardo Agualusa, finalista també del Man Booker International i del Best Translated Book Award, acaba d’aparèixer en català traduït per Pere Comellas Casanova de la mà d’Edicions del Periscopi (en castellà l’ha publicat Edhasa). No passa cada dia que les novetats internacionals més destacades estiguin disponibles tot seguit en català, però en aquest cas d’entre els finalistes del premi a hores d’ara hi ha també a les llibreries Tota una vida de Robert Seethaler (La Campana), El simpatitzant de Viet Thanh Nguyen (Empúries) o La confessió de la lleona de Mia Couto (també a Periscopi): tots els asseguren hores de lectura de primera.

El cas és que Agualusa ja havia estat traduït al català: La Magrana va publicar-ne Nació criolla l’any 1999. Però cada vegada que he intentar trobar-lo en una llibreria he tornat a casa de buit. Com m’ha passat fa poc per altres raons amb l’edició de L’adversari d’Emmanuel Carrère (del 2000) o amb El malaguanyat de Bernhard (de 1995) en versió de Joan Fontcuberta (DEP). En català sembla que anem aclarint el gran bosc de la novetat internacional, però el fons de catàleg i la pervivència a les llibreries de les novetats traduïdes –amb l’esforç econòmic i promocional que això significa– continuen sent temes no resolts (i deixo de banda la poesia o l’assaig, certament qüestions al marge). Anys enrere, molts anys enrere, semblava que el print on demand resoldria el problema, i no va ser així. Després alguns ens vam fer la il·lusió que ho resoldria el llibre electrònic, però tampoc no acaba de ser així. Qui o què vindrà a tancar algun dia el cercle, a trencar la paret? Com podem saber que Ludovica Fernandes Mano continuarà entre nosaltres per molts anys, quan es proclami el premi IDLA 2018 i Teoria general de l’oblit deixi de ser novetat?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-II-18
Versión en castellano

EDAD

Si yo fuera mayor,
lo cual parece casi imposible,
amaría los ríos limpios entre las aneas,
el arco de las truchas,
las ocas paseando una tras otra tras la orilla,
bobas y solteras como señoritas puritanas,
la campana sonando lejana en la heredad,
todo como lo viera alguna vez
en un paraje nórdico.
Y allí, bajo el árbol de la vida,
sentarme a leer un libro hermoso,
ya leído.

Pero sí, soy mayor
y amo aun lo que apenas si recuerdo:
la madrugada alta y su ginebra,
la nuca que termina en rizo último
entre tus dientes,
despertar con el alba y con el miedo
de no saber quién duerme entre las sábanas,
la ola blanca y fría dejándome en el cuerpo
la escarcha de los christmas,
su ventura augural del año nuevo.
Y a la mañana al sol, junto a la barca,
leer el mismo libro de mis días.

           Pablo García Baena, Los Campos Elíseos (2006)

TRES ESCOMBRES

Res no fa pensar que en escriure L’escombra del sistema (Nostre Senyor tingui a la glòria els editors de Periscopi) a David Foster Wallace li passés pel cap el cas català, però el fet és que a hores d’ara els habitants del sistema literari en la llengua de Joan-Lluís Lluís devem ser la gent més repolida del món, escombrats per totes bandes.

Hi ha l’escombrada del llibre i el seu món, que van perdent pes específic, presència entre els més joves i importància en l’univers mental de la població en general, per molts Plans de Lectura que cada Conseller i Regidor de torn ens prometin (de fet, els Plans són la mostra més clara que alguna cosa lletja passa). Els llibres van sent escombrats, i els qui manen miren la tele o el mòbil. Algú s’imagina ara mateix una Françoise Nyssen (ministra de Cultura francesa, exdirectora de l’editorial Actes Sud) catalana o espanyola? Doncs això.

Hi ha llavors l’escombrada de la literatura i dels escriptors (no: llibre i literatura no són el mateix). De fa anys, d’ençà de la darrera crisi, els avançaments editorials s’han jivaritzat, baixen les vendes, s’han esfumat els bolos pagats, hi ha menys plataformes de promoció, els editors busquen gent coneguda a qui convertir en autor: tot plegat fa més i més difícil la professionalització, de vegades la simple professionalitat dels escriptors. Costa pensar el nom d’un/a escriptor/a viu que sigui referent per a la societat com havia passat (sí, passava) dècades enrere.

Finalment, per als tossuts irredempts, queda encara l’escombrada del català, que ha anat passant de llengua pròpia a cooficial, de requisit a afegit, de convidat a sospitós, convertit en víctima col·lateral (no m’apedreguin, si us plau) del Procés i de la paranoia lingüicida ja no d’espanyolistes militants sinó ara també d’un grapat de monolingües empadronats a Catalunya, les Illes i el País Valencià.

Passa i passa una escombra, l’altra escombra, la tercera escombra. Amb tanta escombrada, cada vegada costa més respirar. Per això vaig demanar als Reis un recollidor.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-I-18
Versión en castellano

LLIBRES RECOMANATS

Aquests són dies de demanar i comprar regals i haurien de ser-ho també de parlar de llibres, de fullejar-ne, de recomanar-ne, de regalar-ne. Tot i que fa poc ja us vaig apuntar els meus dos favorits indiscutibles al millor llibre de tots els llibres que s'han fet i desfet en aquest 2017, també he participat, com cada any, en la selecció a El Periódico dels millors (ja ens entenem) llibres de l'any. Aquí en teniu la tria, resultat de sumar i organitzar les opinions de cinquanta-dues persones implicades en el sector. I aquí els deu recomanats de literatura catalana. Trieu i remeneu. I regaleu-ne.

EL GALL CANTA A BARCELONA

Divendres vinent, dia 15, a dos quarts de vuit del vespre, cinc poetes i traductors de versos impresos als darrers mesos per El Gall Editor ens hem posat d'acord (sí, els poetes i traductors podríem donar exemple) per llegir plegats una mostra dels nostres llibres al nou Espai Mallorca, al Raval.

Dyakonova, Pàvlova, Homar, Llauger, un servidor, Kooser i Riera us hi esperem, doncs. Si veniu a acompanyar-nos sereu més que benvinguts.

2017 O 1935

A principis de 1935, el dramaturg Josep Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, escrivia a la seu central de Londres per avisar els delegats que havien de venir al Congrés internacional que se celebrà a Barcelona el maig d’aquell any: “La situació política del nostre país no és, malauradament, normal. La nostra acció cultural i política, que s’havia desenvolupat fins ara amb una llibertat gairebé absoluta, torna a ser greument limitada com a resultat dels esdeveniments revolucionaris del passat mes d’octubre”. El govern de la Generalitat i unes 3.000 persones (entre elles Pompeu Fabra, president del Patronat universitari i del PEN) estaven empresonats. Ai, els paral·lels.

L’altre dia discutíem amb un col·lega fins a quin punt la inversió pública en cultura afavoreix la creació de bon art, si una cosa no té res a veure amb l’altra o si podria fins i tot ser a l’inrevés: que justament el fet que vagin mal dades (sempre tinc al cap Mercè Rodoreda) esperoni la creativitat. Però no parlem només de creativitat: també de lucidesa, de capacitat per explicar allò complex, ambigu, dolorós. Hi ha l’inconvenient de la immediatesa, és clar (d’aquí que aquests llibres al sector se’n diguin instant books), però la millor crònica-retrat de la caiguda Jordi Pujol la va fer Toni Sala en una sèrie d’entrades al seu blog després recopilades a El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra), premi Ciutat de Barcelona 2014.

Avui tenim ja una primera collita de llibres parlant del Procés, de moment en format pamflet: n’acaben de publicar un informat observador intern, Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, Anagrama), un autor diguem-ne exiliat, Eduardo Mendoza (Qué está pasando en Catalunya, Seix Barral), i un extern amb encàrrec de Planeta, Fernando Savater (Contra el separatismo, “un golpe directo a la sinrazón de los separatismos”). Jo espero amb interès les relectures relligades dels vots, declaracions, empresonaments, banderes i cops de porra d’aquests últims mesos d’articulistes i bons escriptors com Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd, Marta Rojals o Francesc Serés.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-XII-17
Versión en castellano

CARRER, XARXA, LLIBRERIA

Tantes coses que no sabíem. Cada dia. Dia rere dia. Tantes.

VERDAGUER A SPOTIFY

“Amb son germà, lo comte de Cerdanya, / com àliga que a l’àliga acompanya, / davalla Tallaferro de Canigó un matí”... Si heu escoltat Vittorio Gassman dir la Divina Comèdia o Richard Burton recitant Dylan Thomas i heu pensat com jo que poques coses llibresques s’hi poden comparar, ara en teniu una de nostrada per posar al mateix nivell: Oir, la síntesi del Canigó de Jacint Verdaguer feta per l’actor Lluís Soler. Feta i dita. Soler va presentar la seva versió abreujada del gran poema èpic de mossèn Cinto (amb el permís de L’Atlàntida) el 2011 a Folgueroles, i després la va dur al TNC. Ara la gent de Verdaguer Edicions l’ha convençut perquè es fiqui en un estudi d’enregistrament i, sota la direcció de Roger Mas (de qui són les millors cançons amb poemes de Verdaguer que conec), deixi constància de la seva capacitat per dir tan bé com els millors uns versos densos i intensos, no pas senzills, que ja van camí del segle i mig de vida. El poema de la nació catalana restaurada, segons fórmula de Ricard Torrents.

Passaran els temps i els pressupostos, els grops i els governs, els ministres analfabets i els coronels venjatius, i Verdaguer seguirà dempeus. Passaran els llibres d’autoajuda, les traduccions apressades, els versets floralescos i els reculls de tuits, i Gentil i Flordeneu seguiran volant per damunt del Pirineu, com els campanars de Cuixà i Sant Martí ens admiren encara que la gent ja no sàpiga gaire què es un monestir. Ara tornen tots plegats a les llibreries, i potser tornaran també als escenaris, i en l’endemig s’han escolat, oh meravella, al meu Spotify, entre Bill Evans, Natalie Merchant i els Pulp, al costat de Burton i Gassman, de Bene i Branagh i Nunn i Rickman. Per poc més del que costa la samarreta de la manifestació de cada any (i per una desena part del que costa l’equipació també anual del club que és més que un club), aquí teniu Catalunya per posar-vos-la a l’orella, la de veritat, la que no passa sinó que deixa que ens hi reflectim nosaltres mentre passem. Tot plegat, gràcies a Verdaguer i a Lluís Soler. Oïu-los.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IX-17
Versión en castellano