El 12 de març de 1995, ara fa un munt d'anys que s'eixampla i s'afona, vaig publicar a l'Avui "Metamorfosi d'Ovidi". L'artista havia mort dos dies abans. L'article, escrit a rajaploma, deia i diu així...
 |
| Foto: Francesc Fàbregas, a l'Ateneu de Sant Just Desvern |
Noranta-sis anys del naixement de Vicent Andrés Estellés. Celebrats amb un poema que ja és de tots.
També està molt bé la versió de Pau Alabajos, que confesso que no coneixia.
Toti Soler fa avui setanta anys (me n'assabento gràcies a Joan-Josep Isern). Cadascú sabrà com retre-li el seu homenatge particular. Jo que no sóc músic i no sé viure sense música mai no podré agrair-li prou aquesta guitarra envescada, fina, furetejant al costat d'Ovidi Montllor donant vida a Coral romput, d'una qualitat, una densitat, una intensitat d'un altre món: el món que alguns voldríem ajudar a construir, nota a nota, paraula a paraula.
Per molts anys i gràcies, Toti.
Surt a l’escenari sense saltar ni cridar, sense fum ni efectes especials, ell tot sol vestit de negre, amb espardenyes de veta. Bé, no del tot sol: duu una guitarra. L’envolta una escenografia senzilla i eficaç de Lluís Danés i durant la propera hora llarga estarem amb ell, la seva veu, la guitarra, les paraules i aquests miralls i llums que canvien. Ell que tot just n’ha fet quaranta obre el recital puntejant “Mig segle fa que pel món/ vaig camina que camina/ per escabrós viarany/ vora el gran riu de la vida”, i un no pot no somriure: ara que els experts tornen a esbatussar-se i a fer gestos antipàtics amb l’excusa de la figura de Jacint Verdaguer, Roger Mas el canta i el recrea un segle després anant amb la barca d’una riba a l’altra riba, el vivifica i, doncs, hi dóna sentit. Les seves versions de “Camina”, de “Plus ultra” o d’“Anem” al disc Les cançons tel·lúriques (2008) hauran de ser a l’antologia de la millor poesia catalana musicada de tots els temps.
I ara vostès em podrien dir: “què fa aquest parlant d’un cantautor en una columna sobre llibres i literatura?”. Bé, diguem d’entrada que Roger Mas és un cantautor especial, un artista llegit que al llarg del concert, a més de cantar Verdaguer, llegirà Francesc Pujols i li dedicarà una cançó, ens parlarà de Goethe i en cantarà un poema traduït per ell, recitarà Joan Maragall i evocarà enaltit Jaume Sisa. Amb la seva veu intensa i afinada Mas barreja amb naturalitat cançons pròpies i poemes d’altri que en surten disparats, més rics i més densos, i així fan millor la xarxa de la cultura que som i podem ser. Amb un talent cru, pregon, extrínsec, un talent que fa pensar en els de Sisa, Ovidi Montllor o Adrià Puntí, difícils d’adular, de classificar i d’exportar, Roger Mas sap que la galàxia comença ben a tocar nostre, que una cobla pot ser una gran orquestra, que Solsona és al centre del món o, com va dir el poeta, que Amèrica és el poble del costat. I, així, la immensitat és oberta, i on altres veuen deserts un eixam de mons formigueja. També per a la literatura.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IV-16
Versión en castellano
El vídeo d'una pel·lícula que pel que sembla no veurem mai. Però que hi és. Ves: com l'Ovidi.
Mentrestant, bon cap de setmana a tothom.
TRAILER OFICIAL: L'OVIDI EL MAKING OF DE LA PEL·LÍCULA QUE MAI NO ES VA FER
from Sergi Miralles on Vimeo.
No sé si això on vivim serà mai una República, però al país que jo voldria i que d'alguna manera miro d'ajudar a fer néixer, amb uns quants còmplices escampats aquí i allà, hi haurà ritus col·lectius (òbviament, voluntaris) com ara veure o llegir o escoltar un cop a l'any determinades coses. Comparteixo, per exemple, amb gent com Joan-Josep Isern, el retorn periòdic al Coral romput de Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor i Toti Soler. I amb Josep Maria Fonalleras tornem a mirar-nos cada any pels volts d'aquests dies (si en coneixeu el conte o la pel·lícula, sabeu per què) Els morts de John Huston, basada en "Els dublinesos" de James Joyce, amb una escena quieta amb una cançó només sentida de lluny intensa com poques i amb aquell final que quan intentes explicar-lo sempre el fas malbé, un dels millors finals que he vist al cinema.
MÉS
"The Lass of Aughrim" interpretada amb la guitarra restaurada de James Joyce.
"Il·lusió, encara" (F l u x, 6-I-2010)
Aquests versos ja els vaig posar aquí anys enrere, quan ella morí, però no m'importa gens tornar-hi. Perquè avui, fa mil anys o fa quatre dies, ha nascut Vicent Andrés Estellés.
Aquí els podeu escoltar a més, mentre llegiu, dits i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler. Feliç ram convuls de síl·labes de vidre.
SONATA D'ISABEL
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any quaranta-vuit.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
Vicent Andrés Estellés (fragm.)
MÉS
El mateix fragment del Mural del País Valencià, recitat ara per Pau Alabajos.
Entrevista de Montserrat Roig a Estellés al programa "Personatges", de TVE (1978).
Josep M. Espinàs entrevista Estellés al programa "Identitats" (TV3, 1987).
una trista, una petita pàtria ("El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,/ el país del qual som amargs exiliats", VAE).
Perquè pugueu posar en pràctica una idea de @fonalleras
Més
Pere Ballart, "Poesia i modernitat: una lectura de Coral romput" (Els Marges, 56, 1996)
Jordi Sebastià, "Ovidi Montllor recorda Vicent A. Estellés" (El Temps)
Manuel Vázquez Montalbán, "Todos los ovidis" (El País, 11-III-1995)
J. Subirana, "Metamorfosis d'Ovidi" (Avui, 12-III-1995)
Dimarts vinent al vespre, el 33 dedica a la figura d'Ovidi Montllor, en el vintè aniversari de la seva mort, el documental "Ovidi per Ovidi" (mireu-vos el vídeo de promoció i somriureu amb mi).
Aquí al F l u x en som admiradors pertinaços. I no només perquè convertís en una cosa esplèndida i divertida aquells versets adolescents que ara han reprès la gent de Vàlius...
En fi: bon cap de setmana a tothom, inclosos els vegetarians.
Sabíeu que l'Ovidi Montllor (ahir va fer dinou anys del seu traspàs) havia estat també pianista negre amb accent valencià gravant a Barcelona com si fos a Casablanca?
Toni Mollà sí que ho sap, perquè hi era i ho auspicià, i ens ho explica al seu blog.
EL POEMA
En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.
Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.
No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.
Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.
De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrera l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.
Qui sap? Ningú no sap res de res, res.
Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.
Vicent Andrés Estellés
El poema dit per Josep Porcar
MÉS
Ovidi Montllor assabentat de la mort d'Estellés (VilaWeb)
Entrevistat per Montserrat Roig, el 1978
Estellés al F l u x abans d'ara
Apago el televisor fastiguejat. En moments com aquest encara se'l troba més a faltar... He trobat el vídeo del "Projecte L'Ovidi", i he pensat que ara que s'acosta el temps de l'any en què va deixar-nos potser estaria bé incorporar al F l u x un parell de peces velles pròpies (la primera, avui, l'article escrit en la seva mort), ara que de tot plegat comença a fer-ne molt temps però alhora sovint les coses ens són encara tan presents. Al vídeo, Toti Soler afirma: "Jo no he sentit a ningú dir poesia com l'Ovidi". Jo tampoc.
Projecte L'Ovidi from Octavi Masiá on Vimeo.
METAMORFOSIS D'OVIDI
Encara és fosc. En silenci, escolto el "Coral romput" escrit per Vicent Andrés Estellés en la mort de la seva filla i dit per la veu d'Ovidi Montllor i les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà. La tristesa, el vitalisme, la ràbia i la passió d'Estellés hi troben camí ral en una interpretació que és un políedre que giravolta: la veu del rapsode passa de l'alegria de l'aigua a l'aspror del ferro roent, d'esquerdar-se com el guix d'una paret prematurament envellida a deixar-se acaronar amb una qualitat de fusta noble i antiga, patriarcal, herència preuada que presideix la sala. Montllor s'hi revela, per damunt de tot, com un intèrpret excepcional. No, excepcional no: extraordinari. Això, extraordinari. Ningú diu com ell:
Jo m'he posat a escriure sense saber què dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.
Ho escriu Estellés, ho diu Ovidi, i jo ho escolto. O bé parla Estellés, Ovidi ens escolta i sóc jo qui escriu que la presència i l'obra d'Ovidi Montllor han donat i donen forma al meu petit país particular i ja no sé si possible (Una amable, una trista, una petita pàtria, / entre dues clarors, de comerços antics...), una llenca de terra diferent d'aquesta altra dels esgavells i els mapes provincials unida només per l'asfalt d'una autopista. I ell apunta, amb aplom:
El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.
Però els països són essencialment les seves persones. I, avui que no està de moda parlar d'exemplaritats, no em fa cap vergonya deixar escrit que Ovidi Montllor és un exemplar únic però espero que (per al nostre bé) imitable de ciutadà. Marina Rossell declarava en el recentíssim homenatge "La Cançó amb Ovidi" retransmès des d'Alcoi per Televisió de Catalunya: "Ningú, mai, no m'ha parlat malament de l'Ovidi". I això, en una terra d'on la generositat s'escola gota a gota per una escletxa petita però irreductible al fons del sac dels somnis, val tant com el pes en or de tots els que mai no han sabut ni volgut parlar-ne malament, de tots els que ara a més admirem en la distància la seva habilitat posant veu a la malaltia. Perquè ell continua dient versos:
Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il·lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...
En aquesta matinada barcelonina prenyada de ressons, aquí assegut, tot sol, escoltant com canvia i creix i s'amanseix i ressona la veu de l'Ovidi, se'm desdobla el cos i sóc molts: sóc tots els que sabem que aquest país no es pot fer sense gent crítica amb els poders, tots els que ens hem sentit amb ell més alcoians, tots els que enyorem els seus enregistraments i no entenem el seu llarg silenci i per això el vam aplaudir deu minuts llargs en la seva reaparició al Regina o al darrer homenatge al còmplice Salvat-Papasseit, tots els que quan sentim aquest timbre inconfundible diem "Mira, l'Ovidi"...
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre...
Vital, tossut, curiós, sincer, emprenyat a estones, Ovidi Montllor guarda un disc al calaix i continua treballant, segur que en prepara alguna. Té, ara arriba aquell tros de "Coral romput" que em posa, no sé per què, la pell de gallina:
Esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
No és veritat que s'hagi mort: ara mateix s'està fent de dia i l'escolto, i la seva veu continua dient els versos de Vicent Andrés Estellés. Com sempre.
Jaume Subirana, "Metamorfosi d'Ovidi", Avui, 12-III-1995
MÉS
"Alcoi descobreix una placa en record d'Ovidi Montllor" (VilaWeb, 3-II-13)
Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats...
Ahir vaig empassar-me sencer un cop més, escoltant en silenci amb aquella mena d'atenció a què els grans textos t'obliguen, el Coral romput d'Estellés, Montllor & Soler, com em consta que fa també un grapat escollit de lectors entre els quals hi ha bons amics i excel·lents crítics i poetes. El Coral uneix i discrimina. Ara, després de l'estrena a Girona, el muntatge de Coral romput a càrrec de Joan Ollé arriba al Teatre Lliure, i ha generat una reconfortant (i insospitada) onada de reaccions i enllaços. Com que em compto entre els membres fundadors del CAC veritablement important (la Confraria d'Amics del Coral), no puc ni voldré ser gaire objectiu. Però reservo el meu punt de vista per després d'haver vist l'espectacle, i ara us deixo amb els comentaris d'alguns que ja l'han vist i amb diversos enllaços destacats sobre la figura d'Ovidi Montllor:
Comentari a ca L'efecte Jauss.
Comentari d'en Joan-Josep Isern (un dels del CAC).
Al Xevi Planas el muntatge no li va agradar gens. Al David Figueres d'Els dies i les dones, en canvi, sí.
Fitxa de l'espectacle al Teatre Lliure.
La notícia a VilaWeb.
Llarga entrevista amb Toti Soler a l'Avui.
Declaracions d'Ovidi Montllor sobre Vicent Andrés Estellés.
Isabel Lorente al F l u x.
Arxiu Personal Ovidi Montllor.
Web (molt complet) del Centre Cultural Ovidi Montllor.
Atenent la invitació del Llibreter, responc el meme sobre discos i llibres que ens entreté aquests darrers dies...
A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Un d'Elvis Costello (em temo que els tinc gairebé tots).
Un de Morrissey.
Un dels primers Queen, i per compensar "Wish you were here".
Un dels primers Everything But the Girl.
Un d'Eva Cassidy (potser "Songbird").
Un dels dos d'Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.
"Ara i aquí" de Lluís Llach.
El quartet "La mort i la donzella" de Schubert.
"Red, hot + blue"
"Chet Baker introduces Johnny Pace"
(i "Coral romput", tot i que aquest el tinc en cassete)
Però hi falten els Gipsy Kings, Gato Pérez, Bocherini, Estrella Morente, Lucio Dalla, Maria del Mar Bonet, "The river", algun de boleros, Crowded House, El Último de la Fila, els dos primers de Joan Manuel Serrat, el d'Espriu de Raimon, Natalie Merchant, els REM, Pascal Comelade, Peter Gabriel, Golpes Bajos...
Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Suposo que me'n faria una mica algun dels centenars de vinils que descansen de fa anys tancats en un bagul. Supertramp i l'ELO, per exemple?
Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
0.
L’últim cd que he comprat:
Avui mateix, a Móra d'Ebre, "Si no fos", de Quico el Célio, etc.
L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
"Río abajo", de Jorge Drexler, repetida.
Cançons que escolto i signifiquen molt per a mi:
"Losing my religion", dels REM; "Alison", d'Elvis Costello; "Fields of gold", d'Eva Cassidy; "You're the top" o "I've got you under my skin", de Cole Porter; "Bewitched, bothered and bewildered", de Rodgers i Hart; "What a wonderful world", en les versions de Louis Armstrong, Eva Cassidy o Joey Ramone, segons el moment; "Jim", cantada per Maria del Mar Bonet (també les seves tonades de segar); "Perquè vull", d'Ovidi Montllor; "Com un puny", de Raimon; "Suzanne" o "Chelsea Hotel", de Leonard Cohen; "Disneylandia" o "Aviones plateados", d'El Último de la Fila; "Brass in pocket", dels Pretenders; "Reel around the fountain" o "There Is A Light That Never Goes Out", dels Smiths; "If it makes you happy", de Sheryl Crow...
Llibres que llegeixo durant l’any:
Sencers, potser només una trentena. A trossos, no paro.
Llibreria o biblioteca:
Llibreria, i la biblioteca de casa. O la de Catalunya, per anar a treballar (quan hi anava).
Últim llibre comprat:
A la llibreria Hiperión, Ahí te quiero ver (Icaria), de Jorge Riechmann, i El sexo y el espanto (Minúscula), de Pascal Quignard. A la Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs, In nuce (Lo Trull), d'Hèctor Moret, i Les cançons de la nostra gent (Gobierno de Aragón) recopilades per Josep Galán.
Últim llibre llegit:
Encara que és de fa unes setmanes, no voldria deixar de destacar una joia a la qual he arribat tard: El dia de l'ós (La Magrana), de Joan-Lluís Lluís.
Llibres que llegeixo en aquests dies:
Tinc començats El perfum dels dies de Josep M. de Sagarra, La velocidad de la luz (Tusquets) de Javier Cercas, D'un lloc a l'altre (Galerada) de Ramon Farrés, el de Pascal Quignard citat més amunt i una cosa extraordinària en la qual em refugio quan la literatura i la tonteria m'avorreixen: El món en jocs (RBA), d'Oriol Comas, que si fóssim una mica més anglesos seria al capdamunt de les llistes de més venuts de no ficció.
Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
L'illa del tresor, de R.L. Stevenson; Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos; La paraula en el vent, de Josep Carner; Les dones i els dies i Las personas del verbo; Si això és un home, de Primo Levi. Cadascun a la seva manera, en el seu moment i per raons diverses.
Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":
El Jordi Cos, el David Figueres, l'Oriol Izquierdo, el Biel Mesquida i l'Ignasi Pàmies.
Avui que m'estic a casa només una mica malalt puc llegir amb calma l'article d'Oriol Izquierdo a La Vanguardia d'ahir reivindicant l'Ovidi Montllor rapsode i poeta (atenció a la gira de Ressons), i me'n recordo d'un paper que jo vaig escriure anys enrere a Caràcters (sense resposta, és clar, perquè no té resposta l'essencial del que fem) parlant de Jaume Sisa i altres "cantants". I mentrestant m'escolto la meravella del darrer Leonard Cohen, un altre "altre" a qui he envejat durant tants anys intensitat i capacitat de suggeriment literaris que em comença a semblar banyat pel sol d'un sistema llunyà. I enfila "The letters" i he de deixar d'escriure i em miro els prestatges plens de llibres de l'estudi sense veure-hi en concret, barrejant, difuminant colors i línies i lletres...
You never liked to get
The letters that I sent.
But now you´ve got the gist
Of what my letters meant.
You´re reading them again,
The ones you didn´t burn.
You press them to your lips,
My pages of concern.
I said there´d been a flood.
I said there´s nothing left.
I hoped that you would come.
I gave you my address.
Your story was so long,
The plot was so intense,
It took you years to cross
The lines of self-defense.
The wounded forms appear:
The loss, the full extent;
And simple kindness here,
The solitude of strength.
You walk into my room.
You stand there at my desk,
Begin your letter to
The one who´s coming next.
I passa un núvol i la llum per uns moments canvia.
Entrades
Comentaris
