Dins de la carpeta Maridatges que no Esperaves, aquí teniu el de Bob Dylan i Rodgers & Hammerstein II, amb aquesta versió de "Some Enchanted Evening", del musical South Pacific. (Val a dir que el disc Shadows in the Night (2015) és ben bé, com en diuen per aquí, un underrated.)
Ah, aquest "so del seu riure"... Apa, bon cap de setmana a tothom.
És una de les meves cançons (i una de les meves lletres) preferides, i mai no n'havia vist aquest enregistrament, amb el brillant íncipit. Au, doncs, bon cap de setmana per a totes i tots, bojos i no tant. I vigileu que no us faci aquell mal dolç la nostàlgia.
Visca les (bones) versions i els (bons) duets.
I bon cap de setmana, de la mà d'aquestes dues senyorasses, amb el Nobel de fons.
Aquí em teniu, immers en un curset intensiu de nordamericanitat. L'altre dia, per exemple, després de veure Inside Llewyn Davis dels Coen, vaig anar a parar a la biografia de Dave Van Ronk, i, d'ell i el Gaslight Cafe i l'escena a Greenwich Village als anys seixanta, al concert "An Evening For Salvador Allende" de 1974 i a Bob Dylan i Phil Ochs.
En fi, que bon cap de setmana als vius i als morts.
De Gregori, Dylan i nosaltres. Així en família. Bon cap de setmana.
E credo di sentire una preghiera
e mi potrei sbagliare e oppure non lo so.
E non è buio ancora, ma lo sarà fra un po'
A la seva autobiografia, Bob Dylan explica que el dia que tornava del funeral de son pare al Midwest va trobar a sobre de la taula una carta d’Archibald MacLeish, un dels grans poetes nord-americans (els altre són, segons ell, Carl Sandburg i Robert Frost): "Aquests tres, els Yeats, Browning i Shelley del Nou Món, eren figures gegantines, havien definit el paisatge de l’Amèrica del segle XX. Ho havien posat tot en perspectiva. Fins i tot si no en coneixies els poemes, coneixies els seus noms". Això fan els clàssics literaris: donar la mesura, posar en perspectiva. I perviure entre nosaltres.
L’any 1970 un Josep Carner ja octogenari que vivia a l’exili, a Bèlgica (ves quines coses), i des d’allà simbolitzava tot un segle de cultura catalana, retornà fugaçment a Catalunya per, entre d’altres coses, recollir un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que finalment no se li va concedir. Carles Casajuana, escriptor i diplomàtic com Carner, acaba d’escollir aquell moment (que era també el del final del franquisme) i aquell personatge per construir la seva darrera novel·la, Retorn (Columna), elegant i tornassolada com un record o un mite, o com el record d’un mite. Alhora, aquests dies Quadern Crema distribueix Epístoles a Josep Carner, el darrer llibre del poeta i traductor Salvador Oliva, que ha escollit la figura de l’autor de Nabí per adreçar-hi tres poemes que són fines reflexions sobre poesia, català, crítica i literatura catalana. Assaig en vers. L’aposta és arriscada... i reeixida. Precisament el Nabí, publicat fa vuitanta anys, va ser l’any 2000 al centre d’una polèmica literària que aquí reapareix sense estalviar dards ni mordacitat.
Ens acostem al mig segle de la seva mort i Josep Carner segueix, doncs, sent present, sent productiu, donant forma i paraules a llibres i a debats. Ja ho deia Bob Dylan: defineix el paisatge i posa les coses en perspectiva. Fins i tot si no has llegit el Nabí coneixes el nom de Carner. I si l’has llegit, somrius i segueixes llegint. És el que passa amb els antecessors. Amb els clàssics.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-XI-17
Versión en castellano
Enllà de les opinions personals (com diria Pla, sempre fàcils i francament sobrevalorades), la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan ha generat una interessant collita d'articles interessants. Navegant així mig a la deriva, trobo aquests set que conformen un bon panorama:
- Jordi Amat, "Negra alma de Dylan" (El Subjetivo)
- Salvador Climent, "Bob Dylan, premi Nobel de literatura" (humanitats, 17-X-16)
- Agustí Colomines, "Bob Dylan, senzillament" (elnacional.cat, 17-X-16)
- Mercè Ibarz, "Preguntes Dylan" (VilaWeb, 14-X-16)
- Carolyn Kellogg, "Why Bob Dylan's prize is the best thing that can happen to the book world" (Los Angeles Times, 14-X-16)
- Natalie Kon-yu, "Bob Dylan's prize isn't radical. He's just another white male writer" (The Guardian, 14-X-16)
- Diego E. Manrique, "El esperpento del Nobel" (El País, 16-X-16)
El Marcel Riera me'n dóna la notícia: Bob Dylan té a punt un disc de versions de Frank Sinatra. Estranyats? Com jo. Però si grates una mica trobes que s'admiraven mútuament, i que l'any 1995 Dylan ja participà al concert del vuitantè aniversari de l'Ulls Blaus cantant-li (sembla que a requeriment de l'homenatjat) "Restless Farewell", i allò de
But it’s not to stand naked under unknowin’ eyes
It’s for myself and my friends my stories are sung
MÉS
"Full Moon and Empty Arms" cantada per Bob Dylan.
"Full Moon and Empty Arms" cantada per Frank Sinatra.
Al món de les lletres en general i al sector editorial en particular també es viu entre cops de porta, corrents d’aire, menús cada vegada més lacònics i sopes amb més Maizena, i la sensació que et fan aixecar els peus mentre passen l’escombra i van recollint, que algú s’escura la gola a prop com convidant-nos a marxar... Anem fent llista de llibreries que pleguen, el Grup 62 anuncia els canvis que l’integren ja del tot i el liofilitzen dins de Planeta, acabem de saber que tanca Edi.Cat, pioners del llibre digital en català, i cinc anys de retallades i retards en els ajuts i de reducció sostinguda de les vendes de llibres s’han endut per endavant avançaments, encàrrecs i tarifes més o menys dignes... En moments així, de tota manera, ara que ens recorden que hem de recordar Joan Vinyoli alguns que no el llegien quan Xavier Folch l’editava (primer a Ariel, després a Empúries), jo crec que és bo evocar en quines circumstàncies personals, editorials, polítiques, fins i tot econòmiques si voleu, van escriure i publicar els seus llibres (no només els primers llibres) Salvat-Papasseit, Carner, Riba, Calders, Foix, Bonet, Brossa, la Rodoreda d’abans de La plaça del Diamant, el Moncada d’abans de Camí de sirga.
Fa dos mil anys el gran Horaci escrivia convençut de la perennitat de la pròpia obra, més duradora que el bronze (Exegi monumentum aere perennius), però ja al Renaixement Petrarca es plany perquè té la impressió com si els versos els hagués escrit en el vent (la imatge no és de Dylan). Amb el Romanticisme, John Keats escollirà el famós epitafi que parla d’un el nom del qual va ser escrit en l’aigua; Jacint Verdaguer a “Vora la mar” es demana “Per què escriure més versos en l’arena?” i vol fer-ho amb estels i, ara fa uns anys, Narcís Comadira replicava dient que ell escriu sobre benzina...
Aire, aigua, sorra, benzina: si el que escrivim ja és sempre temporal, i efímer, què n’hem de dir d’allò sobre què escrivim? Tant si ens referim als temes com si parlem de suports, vivim i escrivim (sempre ha estat així) entre cops de portes.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-II-14
Versión en castellano
Fa dies que volia explicar-vos que estic de festa perquè al darrer número de la revista Els Marges (el 91, amb data primavera 2010) hi apareixen finalment l'intent de poètica i la tria de poemes que els vaig enviar per a la secció "Sobre poesia i sobre la meva poesia" (si teniu el Zinio Reader, hi podeu accedir en línia). D'altra banda, l'Institut Ramon Llull ha decidit penjar en obert l'entrevista i la lectura dels poetes que vam participar a Poetàrium i també us ho volia explicar. Però amb tant d'ego i tanta poètica pel mig, suposo que podeu imaginar-vos que no sabia gaire com mencionar-ho, fins que avui el "Dos cuestionarios" del Yo, etc de Martín López-Vega m'hi ha donat peu amb aquest paràgraf que comença amb una frase sobre allò que dèiem que no dubtaria ni un segon a fer meva:
"Creo en una idea fuerte de la tradición. Que haya que repensarla no quiere decir que se pueda repensar de cualquier manera. No todos han tenido la misma importancia. A veces oye uno estupideces del tipo 'para mí ha sido tan importante Bob Dylan como Quevedo'. Bien, si quien dice eso se refiere a su vida, es correcto, pero si sus poemas se parecen más a las letras de Dylan que a los poemas de Quevedo, no me interesa nada, a no ser que les ponga también una música como la de Dylan, y entonces me interesará, pero como cantante, no como poeta. Ahora también está muy de moda el elemento performativo, que también es interesante, pero es otra cosa. Una vez en Barcelona 'actué' con otro poeta que llegó y dijo: 'Iba a leer un poema, pero he pensado que mejor me lo voy a comer'. Me hizo algo de gracia, pero no nos dedicamos a lo mismo. Yo quiero hacer lo mismo que Auden y él, lo mismo que Fofito." [+]
Ara que Barcelona viu una mena de nit dels rockers vivents allargassada amb concerts de Roxy Music, Kiss, Bob Dylan, Crowded House i altres noms i grups supervivents de les tenebres del segle passat, no deu ser tan estrany que un dels millors expresidents i ara solistes de l'escena política internacional, amic de xèrifs, sentinella d'occident, lector de Pla i abdominalista conspicu, agafi el roc i la fona i salti a l'arena estival dels herois amb una peça a The Times (aquí una paràfrasi bastant significativa) que ja voldrien tenir bemolls per signar la caterva de pensadors i polítics i analistes acovardits per la realitat, la complexitat, la dignitat o la prudència, que no acaba amb -at, d'acord, però als vells ròquers amb cabells llargs i bigoti i maquillatge cap rima no els fa perdre's una bona farra... I que consti que parlo de ròquers, no de roquers, aquells fons marins de roques terroristes traïdores allà on una democràcia pot encallar si bada gaire, o si s'hi encaparra. El nostre heroi ho ha deixat escrit: "Si cau Israel, caiem tots". I cau i s'alça i s'espolsa la lucidesa i torna a engrapar el micròfon amb aquell somriure d'ulls petits dels hiènids.
"Es tracta de com ressonen: saps que ressonen amb una veritat que és difícil de trobar però que opera amb una mena de força en la teva vida. Sovint em passa això amb una cançó de Dylan, fins i tot amb cançons d'Édith Piaf, en què les paraules van massa de pressa per a mi perquè realment les entengui, en francès, però tens la sensació que parlen d'alguna cosa que és veritat, que és veritat i que tu no pots ubicar per tu mateix, i resulta que algú l'ha ubicada per tu, i sents com si en aquell moment posessis l'última peça del trencaclosques, com si aquell moment hagués estat clarificat, el moment en què ets, el moment en què l'estàs sentint: és com que totes les peces encaixen... No és meravellós, quan totes les peces encaixen?"
Leonard Cohen, entrevistat a I'm Your Man
Allen Ginsberg no és la mena d'artista que m'exalta (condemneu-me a l'infern: també em passa amb els Rolling, i ja de molt abans d'aquesta pantomima d'ara amb salts de cocoter i fiascogires geriàtriques), però en llegeixo en l'apunt d'abans d'ahir al bloc d'Oriol Izquierdo (molt recomanable també a l'estiu) una idea solar que incorporo a la llista de millors explicacions de l'inexplicable: la poesia són paraules amb poder. La frase sencera (a càmera a Martin Scorsese parlant de Bob Dylan, aquest sí fascinant) diu: "La poesia són paraules amb poder que et posen els pèls de punta, que reconeixes a l’instant com una forma de veritat subjectiva que té una realitat objectiva".
Paraules amb poder, amb capacitat de. Per entre tanta paraula inevitablement immediata, vana, útil, buida, habitual, redundant, gratuïta. Logos.
Entrades
Comentaris
