dissabte, 29 de desembre del 2018

INNOCÈNCIA

"Charles Péguy tenia una especial devoció pels Innocents. El seu Misteri dels Sants Innocents és una autèntica delícia. Ara ningú no el llegeix, i, a França, si parles bé de Péguy et miren amb mala cara. La França catòlica cada dia és més esvaïda i tot això dels llarguíssims poemes de Péguy no els interessa gens. Péguy parla amb una tendresa corprenedora d’aquests nens assassinats pel rei malvat. Al final del poema, cedeix la paraula a Déu i li fa parlar dels Innocents, i li fa dir que són nanos de la lleva del seu fill. I diu que, al cel, juguen a la rutlla, amb les seves corones i les seves palmes. Péguy va morir al començament d’una guerra que no va veure com s’acabava. Ara ha fet cent anys del final de la guerra que va capgirar Europa. La gent neix i viu en la història. La història transcorre i la gent s’hi mor, sense saber com acabaran moltes coses que l’han neguitejada profundament. Jo em puc morir demà, per exemple, i mai no sabré si els nostres presos viuen ja en llibertat, si els nostres exiliats han pogut tornar a casa, si el meu país, finalment, és un país lliure i sobirà, amo de la pròpia legislació, de la pròpia justícia. La història és cruel. Quan dic 'Jo no ho veuré', sempre penso que potser sí. Una ombra d’optimisme em fa les coses mínimament suportables. Però la veritat és que qui mana és la història, la que veu els moviments humans des del seu núvol llunyà i escriu el que passa. Potser cap dels catalans que som vius en aquest moment no veurem encara la llibertat del nostre país. O sigui que en tenim per a cent anys, com a mínim. Potser la veurem tots. Vivim en un estat d’ansietat que ens encoratja. Però que alhora ens fatiga, ens cansa. Això és la vida humana."

 Narcís Comadira, "Fragments de dietari" (Ara, 28-XII-18)



divendres, 28 de desembre del 2018

ANUNCIS, ANUNCIS, ANUNCIS

L'olor a la palma de la mà d'haver espremut una llimona. Aquesta olor, envasada.




dijous, 27 de desembre del 2018

CONSTRUIR AL NÚVOL

Llarga entrevista a partir de Construir con palabras, gentilesa d'Esteve Miralles, avui al Núvol. N'hi ha que ens costa tenir la boca tancada.





dilluns, 24 de desembre del 2018

NIT

La mort és vida i viceversa, encara que costi de creure. O de veure, o d'entendre.

Bon Nadal.





diumenge, 16 de desembre del 2018

dissabte, 15 de desembre del 2018

IS OVER

A poc a poc la prestatgeria dels cedés de jazz se'm va poblant d'ombres. Ahir va morir a Califòrnia la cantant Nancy Wilson, responsable d'aquesta esplèndida interpretació en blanc i negre de "The very thought of you", l'estàndard de Ray Noble, o, al disc amb el saxofonista Cannonball Adderley, de "The masquerade is over", una de les versions seixanteres més boniques que conec d'un clàssic del jazz cantat.





dimarts, 11 de desembre del 2018

XARXADA

Tot aquest temps passat mirant de connectar-nos a la xarxa wifi, a què el dedicàvem abans?




dilluns, 10 de desembre del 2018

dimarts, 4 de desembre del 2018

AU ADÉU

No he vist gaire cosa escrita sobre aquesta paradoxa per la qual com més hores tens a la teva disposició més a poc a poc treballes o, directament, més temps perds. Un altre exemple d'opulència en va. O de la teoria de la relativitat.


diumenge, 2 de desembre del 2018

PATRIOTISME ESMOLAT

"Patriotisme vol dir donar suport al teu país sempre, i al govern quan s'ho val."
  —Mark Twain

dissabte, 1 de desembre del 2018

TARDORAL

El clàssic "Autumn leaves" a deu mans, o cinc pianos.

Aquí ja són totes per terra. Bon cap de setmana despullat, doncs.




divendres, 30 de novembre del 2018

ESCRIPTORS VIUS

Avui fa 183 anys que va néixer Mark Twain, un dels escriptors il·lustres (i vius) vinculats a la ciutat de Hartford. Aquest tuit ens ho recorda.



dilluns, 26 de novembre del 2018

A L'ESPECIALISTA

"Miri's un parell de vegades això cada dia abans o just després de les notícies".




dissabte, 24 de novembre del 2018

dimarts, 20 de novembre del 2018

EL LLOC QUE INNOVA

Al documental “Silicon Valley: The Untold Story” s’esgrana l’èxit (i les crisis, cada cop superades) del lloc que avui és la Meca de l’alta tecnologia i el social media però que fa menys d’un segle (quan se’n deia vall de Santa Clara) eren tot camps de fruiters. M’interessen les raons que els especialistes i algun dels protagonistes de la història d’aquest espai aparentment màgic aporten per explicar per què tantes marques i tants invents avui essencials per a les nostres vides han nascut o han crescut justament allà, i no enlloc més. Un dels casos emblemàtics és el de Facebook, creat per Mark Zuckerberg a Boston però “fet” i expandit a Silicon Valley. I podríem afegir a la llista Adobe, Apple, Cisco, eBay, Google, HP, Intel, Netflix, Oracle, Tesla i tantes altres.

Els experts parlen d’una “màgia cultural” que fa que les coses funcionin, i a poc a poc concreten la suposada màgia: un ecosistema tecnològic, com una gran incubadora de talent, amb la combinació perfecta de condicions, gent i ambient; un espai relativament reduït amb una alta concentració de talent, amb l’ethos d’inventar i construir, la suma d’enginyers i emprenedors. En prenc nota mental pel que m’interessa, que és la cultura al meu país. O el meu país com a lloc on això podria passar al món de la cultura si sabéssim traduir-ho en termes nostrats. Com premiar les start-up culturals? Com augmentar la resiliència de les iniciatives? Com aconseguir empènyer empreses i institucions a abandonar, com recomana Don Valentine, fundador de Sequoia, allò en què ets bo per dedicar-te a una altra cosa en què pots ser millor?

No sóc babau, Catalunya no és Califòrnia. Però és bo buscar alternatives a l’anar fent, pensar fora de l’espiral de grans equipaments amb pocs recursos o subvencions i premis amb foto. Hàbitat favorable, gent amb talent, tothom connectat i condicions motivadores. Qui ha dit que l’alternativa al turisme no pot ser convertir-nos en un gran niu o hub cultural? Condicions i matèria primera hi són. Cal canviar dinàmiques i fer política. I això costa més que pagar una campanya de publicitat.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-XI-18
Versión en castellano



dissabte, 17 de novembre del 2018

NOVETAT

L'hivern que arriba com a novetat. Ja ve a ser això.

Bon cap de setmana a fredoliques i fredolics satisfets.




divendres, 16 de novembre del 2018

dijous, 15 de novembre del 2018

SOSTENIMENT

Semblo un poltre jove o un ase vell: com costa fer-me treballar hores seguides!




dimarts, 13 de novembre del 2018

DEMOCRÀCIA I AUTORITARISME

"Jo no crec en les solucions postmodernes als problemes induïts per les estructures modernes. I, vulguis o no, l'estat-nació és una estructura moderna" (18:55); "L'autoritarisme és ara el default, en el nostre món" (50:30)... Un munt d'idees interessants, incloses aquelles en què no coincidim del tot, en la presentació a VilaWeb del llibre de Thomas S. Harrington, professor de Trinity College, a Connecticut, Una democracia cívica en temps autoritaris (Gregal, la versió anglesa aviat a Publicacions de la Universitat de València).

Una hora de conversa ben sucosa. Atenció, per exemple, a la insistència en el concepte de planificació de la cultura, perfectament aplicable al cas català (al minut 10), i en idees innovadores com la d'endogàmia oberta, plantejada cap al minut 23.


MÉS
Entrevista amb T. Harrington: "Catalunya és un laboratori en la lluita contra l'autoritarisme" (VilaWeb, 3-XI-18)
F l u x, "Investigar la cultura" (28-X-18)


dilluns, 12 de novembre del 2018

EL RISC D'ESCRIURE

Cada any penso que el cartell del PEN Català pel Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit és difícil de superar. Aquest any hi torno, impressionat per la proposta de Francesc Torres (i gràcies, com sempre, al teixir xarxa de Manuel Guerrero).

Comença una setmana intensa d'activitat i reivindicació, amb actes a Barcelona, València, Alaró, Lleida i Sant Just Desvern.



dissabte, 10 de novembre del 2018

ISAKOV IN DA HOUSE

Tanques els ulls i penses "Que la gira passi per Hartford". I hi passa. Avui.

Gran cap de setmana, doncs.




dijous, 8 de novembre del 2018

FETS BÀSICS


Això és un llibre. És blau.
Això són pàgines. Són blanques i negres.
Ell és un home famós. Els cucs
no saben el seu nom ni el seu color.

                      W.S. Graham, Poetry de gener de 2018

dimarts, 6 de novembre del 2018

1981

Som al 1981. Franco fa sis anys que descansa al Valle de los Caídos. Tot es pot mirar des de diversos punts de vista: al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores publica una tria de Prosas escogidas com homenatge a Josep Carner. Bravo, o per fi. Al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores fa servir encara el segell amb el pollastre franquista i encarrega el pròleg d'un llibre així a Guillermo Díaz Plaja. Al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores envia a les ambaixades llibres com aquest, d'un seu diplomàtic egregi, i l'ambaixada d'Espanya als Estats Units el fa servir com obsequi.

1981, com qui diu avui.



diumenge, 4 de novembre del 2018

ORIENTALISME NORD-AMERICÀ

La tardor subratlla la lectura o la mirada japonitzant als edificis del primer Frank Lloyd Wright, el d'Oak Park i Chicago.




dissabte, 3 de novembre del 2018

DESCARREGA

Take a load off Fanny, take a load for free... Avui sóc a Chicago, a cals Wilco i ca la Mavis Staples. O com si hi fóssim.

Bon cap de setmana, doncs.




dimecres, 31 d’octubre del 2018

diumenge, 28 d’octubre del 2018

INVESTIGAR LA CULTURA

D'ara endavant, quan em preguntin què són els polisistemes i qui és aquest Itamar Even-Zohar podré afegir a la resposta aquesta bona entrevista d'Antoni Bassas.


Vostè es dedica a la investigació de la cultura. En quin sentit?
La cultura és un fenomen que ha interessat sempre els éssers humans. Des de la història més antiga ja es van adonar que hi havia grups que tenien altres creences o s’organitzaven d’una altra manera. Des dels anys 70, amb els treballs de Luigi Luca Cavalli-Sforza i Marcus Feldman, s’ha desenvolupat el concepte que la cultura és també un tret de la vida d’altres éssers vius, com els ocells, els peixos i els primats, de manera que hem arribat a una conclusió molt important: cultura és el conjunt d’informacions necessàries per fer possible la vida. Si un ocell no pot aprendre els senyals sonors de la seva espècie no podrà trobar aliments o parella.

Llavors la cultura és molt més que la llengua.
Esclar!

Cultura és identitat?
No, és tot el que condiciona la nostra vida, el que mengem, el que fem... Per exemple, la cultura inclou quins són els límits de la ironia o de la serietat. Les dones israelianes que van emigrar d’Etiòpia ara estan més enfadades que abans perquè a Israel han trobat la legitimitat per estar enfadades. Abans, a Etiòpia, no era legítim que una dona s’enfadés, només podien enfadar-se els homes. És a dir que les emocions també estan condicionades pel territori.

dimarts, 23 d’octubre del 2018

TOP

Sap greu que gent del nivell i amb els coneixements de Joan B. Culla hagin de perdre temps i energia espiritual en qui, com Inés Arrimadas, no té cap interès a saber ni a rectificar. Però mira, així podem llegir paràgrafs com aquest:

"A veure, senyora Arrimadas, si amb alguns exemples m’explico millor. Si vostè tingués raó respecte de l’afusellament de Companys, la jutge Carmen Lamela no hauria pogut enviar a la presó cap líder independentista en qualitat d’instructora de l’Audiència Nacional, per la senzilla raó que aquesta Audiència –simple mutació, el gener de 1977, del Tribunal de Orden Público franquista– no existiria, com no existeix en cap altre país democràtic. Si vostè tingués raó, la membre del Tribunal de Comptes Margarita Mariscal de Gante no estaria a punt de dictar nova sentència per la consulta del 9-N, perquè sense les credencials del seu pare (Jaime Mariscal de Gante, inicialment policia de la dictadura i després magistrat del TOP) és poc probable que la filla hagués fet la carrera judicial i política que ha fet. (...)"

   Joan B. Culla, "Companys i Arrimadas" (Ara, 22-X-18)


dilluns, 22 d’octubre del 2018

TURISME I CIUTATS

Aquest dijous a la tarda inaugurem a Barcelona, a l'auditori Mercè Rodoreda de la UPF, el tercer seminari de la International Society for Polysystem Studies (ISPS), coorganitzat enguany juntament amb l'Institut de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra i Trinity-in-Barcelona.

I ho fem amb una conferència sobre "Turismo como aliado o amenaza: identidades y espacios públicos en Santiago de Compostela" a càrrec del professor Elias J. Torres-Feijó, de la USC, i director de la xarxa Galabra.

L'acte és obert al públic.

dissabte, 20 d’octubre del 2018

ALGUN DIA, POTSER

Aquest país pobre, trist, deixat i dilatat també hi és, també són els Estats Units. El vídeo és de fa trenta anys però podria ser d'ara, posant-hi una mica de color i quatre mòbils.

Bon cap de setmana als viatgers que surten de l'autopista.




divendres, 19 d’octubre del 2018

PEDRA PLANA

Diumenge a Sant Cugat, dins del programa del Festival de Poesia, s'organitza la Samperíada, un homenatge a Màrius Sampere. Jo no hi podia ser però hi volia ser, i llavors, com diu la cantarella digital, el que va passar us sorprendrà: vaig acabar escrivint un poema. Si aneu a la Samperíada el podreu escoltar (també a Sam Abrams, Lala Blay, Carles Duarte, Núria Martínez-Vernis, Marc Romera, Cèlia Sànchez-Mústich, Àlex Susanna, Jordi Valls i Mireia Vidal-Conte); si no, aquí el teniu.



TOCAR UN ESCRIPTOR MORT

                                                  A Màrius Sampere

Tocar un escriptor mort és desenterrar paraules,
és triar palets de riu per llançar-los a la lluna
i seure a esperar la veu amb un fil blanc a les mans.

Tocar un escriptor mort és girar-li les costures
com ens va ensenyar la mare i mirar-nos les mans buides,
és furgar-nos les butxaques mentre cauen les monedes.

Tocar un escriptor mort abans de la seva mort
és el que sol fer la gent: donar les gràcies, somriure,
quedar per veure’ns aviat, agafar-lo fort pel braç.

Jo vull tocar-lo ja mort, després que se n’hagi anat,
buscar la vella energia que la nit ha refredat:
palpar-li les alegries i cada llibre i el cap
fins a la llengua apagada, jugar amb l’anell de l’escriba
entre els dits amb què desfeia les idees i la rima,
burxar la punta dels dits al final de les mans fortes.

Tocar la mort amb paraules, no tocar paraules mortes.
Agafar la pedra plana i posar-me-la a la boca
com si fos un tros de riu, i fluir i omplir-la tota.

                                                                JS

dijous, 18 d’octubre del 2018

FELIÇOS ELS MALDESTRES

"Hi ha un conte de Carner que acaba dient que la felicitat, quan arriba, ens agafa amb cara d’enzes. I hi ha aquell poema commovedor, inoblidable, en què Borges, ja avançada la seva vida, es retreu no haver estat feliç. De vegades, sentint històries de gent, fa ganes de pensar que el que caracteritza més aquest animal que som és la seva malaptesa colossal per a la felicitat. O per al simple benestar. I sí, també m’interessa això dels canvis de què no som conscients: com és de minso el control que portem sobre cap on anam o cap on no anam. Som éssers molt, molt maldestres."

Són paraules de Miquel Àngel Llauger, poeta i traductor de poesia, bon poeta i bon traductor, entrevistat per Esteve Miralles a Núvol perquè va guanyar el premi Gabriel Ferrater amb la "novel·la coral en vers" Fourmillante, i perquè aquests dies ha aparegut el llibre i ell va a presentar-lo a Sant Cugat. De fet, Llauger fa doblet a la vila: dissabte al migdia hi presenta Volen quan volen i fa un taller de poesia per a infants a Pati de llibres i dilluns 22 bateja en públic Fourmillante de la mà de Jordi Cornudella i Xènia Dyakonova al Cafè Audtori, a les set de la tarda. Vallesans i vallesanes, aprofiteu-ho!

dimecres, 17 d’octubre del 2018

BACKYARD

Em miro el pati del darrere, l'eixida (dubto com dir-ne, del backyard) de la casa on m'estic a Nova Anglaterra. Me'l miro sense pressa. Octubre. Si miro sense pla ni rellotge veig caure les fulles, ara una, ara una altra, de tant en tant un branquilló. Si miro molta estona en silenci, sense voler ni esperar res. Llavors és quan la tarda em regala totes aquestes fulles i les va deixant a terra, ara una, ara una altra, per a l'any que ve, si encara sé mirar amb calma. L'any que ja ve.













PS. Veig que a @llambreig li passa una cosa semblant.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

SISTEMA DE SISTEMES

D'aquí a un parell de setmanes s'aplegarà a Barcelona (després d'haver-ho fet en anys anteriors a Islàndia i a Trento) la International Society for Polysystem Studies (ISPS), creada per ser el punt de trobada dels que hem après a mirar-nos la cultura, en el sentit més ampli i més articulat, de la mà dels escrits i de la figura d'Itamar Even-Zohar, catedràtic emèrit de la Universitat de Tel Aviv.

Aquest tercer seminari internacional està coorganitzat per l'Institut de Cultura de la UPF i pel programa Trinity-in Barcelona. Si hi esteu interessats, aquí podeu fer un cop d'ull al programa i a la llista de participants de la trobada, que inclou especialistes provinents dels Estats Units, de Galícia, d'Holanda, d'Islàndia, d'Israel, d'Itàlia i del País Basc.


diumenge, 14 d’octubre del 2018

LLIURES

Fer servir el vers lliure em ve tant de gust com posar-me a jugar a tennis sense xarxa.

 Robert Frost




dissabte, 13 d’octubre del 2018

NO SEREM D'ENLLOC, QUAN MARXEM

Aquí em teniu, immers en un curset intensiu de nordamericanitat. L'altre dia, per exemple, després de veure Inside Llewyn Davis dels Coen, vaig anar a parar a la biografia de Dave Van Ronk, i, d'ell i el Gaslight Cafe i l'escena a Greenwich Village als anys seixanta, al concert "An Evening For Salvador Allende" de 1974 i a Bob Dylan i Phil Ochs.

En fi, que bon cap de setmana als vius i als morts.




dijous, 11 d’octubre del 2018

dimarts, 9 d’octubre del 2018

PARAULES SOBRE LES PARAULES

Per a un filòleg (d'Hispàniques, en dèiem abans) publicar a Ediciones Cátedra ve a ser com pujar el Tourmalet. Jo aquests dies en baixo a poc a poc, mirant de disfrutar el trajecte: ja és a les llibreries Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), fruit de la beca i de l'estada de recerca l'any passat a la Universitat de Chicago però, tirant enrere, també d'un grapat d'altres estades i congressos i articles i discussions i marrades.

El llibre està pensat per a aquells que els interessa la història cultural, la literatura catalana i el que en diríem planificació cultural: la lenta elaboració d'una cultura compartida, mancomunada. Paraules sobre les paraules de la tribu.

Ressenya d'Alfons Gregori a Pasavento. Revista de Estudios Hispánicos (2019)

Anna Ballbona, "Totes les coses que ens fan un país hiperliteraturitzat" (Ara, 5-VII-19)

Recomanació de Sant Jordi de Miquel Berga (Diari de Girona, 14-IV-19)

Entrevista de Víctor Fernández per a La Razón: "La de Cataluña es una sociedad hiperliteraturizada" (28-II-19)

Entrevista de David Guzmán al programa "Terrícoles" de betevé (18-II-19).

"Ens cal més planificació i menys sentimentalisme". Entrevista a partir del llibre amb Esteve Miralles, al digital de cultura Núvol (26-XII-18).

Ressenya de Lluís Quintana al Blog de l'Escola de Llibreria (21-XII-18).

Un tuit d'autor cofoi.

Aquí podeu fer-hi un cop d'ull i comprar-vos-el visqueu on visqueu, en paper o en edició per a Kindle.

Aquí podeu llegir-ne i descarregar-vos-en la introducció ("Escritores, literatura e identidad en Cataluña").

Aquí, la fitxa editorial.

dissabte, 6 d’octubre del 2018

LLOSTRE

Nois i noies, senyores i senyors: Gregory Alan Isakov acaba de treure disc nou! Es diu Evening Machines. Si sou de spotify, l'hi teniu sencer. Si no, el F l u x us n'avança aquí un dels temes.

Perquè ens agraden la bona música i els bons caps de setmana.




Amb una propina esplèndida (també inèdita) no recollida al disc: "In tall buildings", versió d'un tema del cantant de folk John Hartford.

divendres, 5 d’octubre del 2018

DE COMPTAR

No comptis les plomes, compta les ales.

  Dan Mangan, "About As Helpful As You Can Be Without Being Any Help At All"

dijous, 4 d’octubre del 2018

EL MÓN D'AVUI

La setmana passada es va reunir a Pune, a l’Índia, a l’estat de Maharashtra, el 84è. congrés anual del PEN Internacional (amb la presència dels delegats catalans, nascuts tots dos al País Valencià). Una de les conferències convidades l’havia de fer l’assagista Ngugi wa Thiong’o, publicat en català de la mà de Raig Verd, en versions de Josefina Caball. Però no hi va haver conferència perquè l’escriptor kenyà, que ara viu als Estats Units, no va obtenir el seu visat per viatjar. Així és el nostre món, avui: màxima connectivitat, gran mobilitat i cada vegada més control, sense explicacions.

Suposo que Thiong’o, que ha viscut al llarg dels anys presó i exili i que, a partir del pas de la llengua anglesa al kikuiu com a eina literària, ha anat assumint la representativitat d’una veu altra, menor i menystinguda, s’ho devia prendre amb filosofia. En una entrevista al Pune Mirror no fa cap retret, menciona només la seva decepció, i subratlla en canvi els vincles en el camí de la desobediència civil i l’anticolonialisme entre l’Àfrica i l’Índia. També assenyala el repte de la literatura actual: generar una narrativa que apunti la imaginació dels lectors envers un món en què el benestar de la gent no depengui de la pobresa dels altres. Quan li pregunten per una de les seves cicatrius respon: “Tots portem a sobre senyals del colonialisme. Del que es tracta és de convertir els senyals en estels”.

El títol del congrés del PEN era “Experiments amb la veritat: llibertat, veritat i diversitat”, un ressò molt segle XXI de la tríada republicana francesa del XVIII. Tanco els ulls i evoco els noms d’escriptors i escriptores catalans que juguen, amb visat o sense, amb permís o sense, en aquest camp extens i enfangat on convergeixen llibertat, veritat i diversitat. En un món on encara hi ha presons i exilis i incomprensions i menysteniments: l’escenari de la nostra cultura, que és el de tantes altres cultures i literatures arreu del món, com si tots fóssim en un congrés mundial d’experimentadors amb la veritat.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-18
Versión en castellano




dimecres, 3 d’octubre del 2018

Y UN CAÑONAZO

"Himno nacional completo, con arma presentada, una descarga de fusilería y la salva de cañonazos que corresponda". Ja coneixem les demandes dels néts de Franco per al trasllat de les restes del Generalísimo.

Però no diuen cap a on, el cañonazo. A mi se m'acuden coses.




diumenge, 30 de setembre del 2018

CONSTRUIR

Setmanes obrint cada dia la tapa de la gran bústia de fusta al porxo de casa. De vegades un sobre, un simple sobre, et pot fer feliç. Com un ganàpia amb sabates noves.


dissabte, 29 de setembre del 2018

AIRLANN

Què els donen, a Irlanda? Apa, bon cap de setmana a tothom, menys als policies que celebren haver atonyinat ciutadans i als ciutadans que celebren que la policia atonyini compatriotes.





Aquí en teniu més.


dimecres, 26 de setembre del 2018

UNA HORA

Si féssim un concurs de millors moments del dia, el de l'esmorzar tranquil en terra estranya sense compromisos a la vista se l'enduria de llarg.




dimarts, 25 de setembre del 2018

MINUTEMEN

Als cementiris —oberts i ben cuidats— hi ha més banderes amb les barres i estrelles que creus o estrelles de David o altres símbols religiosos. La religió aquí és l'Estat, o també de l'Estat. L'eternitat té doncs un parell de segles.




diumenge, 23 de setembre del 2018

PER QUÈ EM PORTES JOGUINES?

Ja us la dec haver posat algun dia: la cançó és esplèndida i el poema, de Charles Causley, encara millor. Sóc tirant a pesat amb el que m'agrada molt. Demà ja us explicaré per què hi torno. Ara, de moment, bona resta de cap de setmana per a tothom.



divendres, 21 de setembre del 2018

NO QUIERO SALIR

El Francisco Mercury del Guadarrama és "un anciano desahuciado, travesti y oprimido..." Oh yeah!

A Polònia se superen, després del "Y no estaba muerto" de l'any passat.




dijous, 20 de setembre del 2018

BREVILLE

Avui he fet un cafè amb llet perfecte. Ara ja puc posar-me a treballar en el segon tema important de la llista.




dimarts, 18 de setembre del 2018

D'ADMIRAR (I VIATJAR)

"Quan torneu a casa sense haver admirat res pel camí, el deu lar se us vesteix d’escarceller."

Josep Carner, La Publicitat, 23-I-1930


Sobre el tema (de l'admiració), un munt de frases més de Carner, aquí. L'home és inesgotable. Via les Marjades d'Enric Bou.

diumenge, 16 de setembre del 2018

NOVA GARROTXA

"Pro Ecclesia et Patria" (per l'església i pel país) a la façana de l'antic laboratori reconvertit en cinema de Trinity College, a Connecticut. Pels que ens pensàvem que els carlins eren un assumpte catalanesc o hispànic.




dissabte, 15 de setembre del 2018

EN UN ALTRE TEMPS I AQUÍ

Algú ho diu en un dels comentaris: "crying for joy". M'escolto l'enregistrament imaginant aquell diumenge de juny a Manhattan que encara no havíem nascut, amb gent arribant tard i buscant lloc a les fosques, algú que es palpa la butxaca de l'americana, un altre que demana per beure, aquella mà damunt d'una altra mà, i les escombretes aturades a la de Paul Motian mentre espera que Bill Evans enllesteixi la primera frase musical i ell hagi d'entrar.

Bon cap de setmana a tots els arribats a destemps.




dijous, 13 de setembre del 2018

CANVI

Començo a acceptar la distància com a mitjà de pagament.




dimecres, 12 de setembre del 2018

REESCRIURE ESPAIS

El 1886 nou dones de Weston van comprar la bassa d’Oliver Farrar per fer-ne un parc públic, el primer de l’estat de Vermont. Avui, una junta de nou dones hereva de les pioneres gestiona el Weston Green, al centre del poble. El mateix any, Dorotea de Chopitea encapçalava el grup de barcelonins rics que va comprar uns terrenys al cim de Collserola per oferir-los al futur sant Joan Bosco. Ara trobem normal que se’n digui Tibidabo i que hi hagi una església, però com el Weston Green algú en va tenir la idea i la iniciativa, algú va pensar i va refer el fang i el turó. Contra l’oficialisme i l’estatalisme, hi ha llocs al món on bona part de les coses provenen de la iniciativa privada i, si de cas, les institucions després s’hi han afegit o ho han assumit.

L’any 1965 es va crear a Folgueroles Amics de Verdaguer, que el 1967 obrí la Casa Museu Verdaguer i, amb els anys, la Fundació Jacint Verdaguer. Folgueroles és un poble petit i la Fundació té un pressupost modestíssim, però la literatura catalana els deu iniciatives com la intervenció de Perejaume dibuixant a la riera la signatura del poeta l’any del seu centenari, l’enregistrament del “Canigó en 125 veus”, l’impuls de Verdaguer Edicions (aquí hem parlat de la impressionant tria de Canigó enregistrada per Lluís Soler) o, ara mateix, l’exposició “Verdaguer segrestat”. Tot això ha tingut des de 2002 al capdavant (al capdavant i al capdarrere) la Carme Torrents, una historiadora de l’art i museòloga enderiada a més a convertir la Casa Museu en un dels pilars de la xarxa del patrimoni literari català. I ho va aconseguir, amb la creació d’Espais Escrits el 2005. Ara la Carme es jubila, però la Fundació i la Casa i les Edicions continuaran.

En un país que, governat pels nacionalistes, ha reduït a la meitat el ja prou migrat pressupost de Cultura tot mantenint els sous dels alts funcionaris, en un sector precaritzat fins a la ratlla (vermella o groga, qui ho sap) de la inanició, dir Fundació Jacint Verdaguer i dir Carme Torrents és dir per on podem anar. Tant de bo que qui vingui després ho sàpiga fer igual de bé.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-IX-18
Versión en castellano





dissabte, 25 d’agost del 2018

BY AND BY

Vaig demanar un desig i s'ha acomplert: si tot va bé, d'aquí a un mes ho escoltaré en directe. O sigui que avui tot sembla camí avall: bon cap de setmana a tothom i bon retorn a la realitat. Som-hi, que ens esperen un final d'estiu i una tardor intensos.





I sí: la lletra és un poema de Gerard Manley Hopkins. Un d'aquells que si mai arribes a fer alguna cosa que s'hi assembli ja et pots donar per satisfet. Jo fa anys que miro simplement de traduir-lo i la versió encara em grinyola.

dimecres, 22 d’agost del 2018

ESTIU?

La meva capacitat per no fer res s'està veient clarament afectada per les llistes i l'agenda.




dissabte, 4 d’agost del 2018

CALORADA

Què n'hem de fer, de tanta calor? Sembla que no en pugui sortir res, però els bons en treuen un poema com aquest "Palermo" de Billy Collins, aviat en català i en llibre a can Godall.


PALERMO

Va ser una bestiesa sortir de l’habitació.
La plaça buida centellejava.
El rellotge semblava a punt de fondre’s.

La calor era una maça picant una pilota
i rebotent-la contra les ortigues de l’estiu.
Fins i tot les abelles havien decidit plegar.

Tret de nosaltres (que ens havíem aturat
sota un tendal), l’única cosa que es movia
era un esquirol que corria cap aquí i cap allà

com si s’estigués repensant
travessar o no el carrer,
amb el cap i la cua tibants d’indecisió.

Tu et miraves un aparador
però jo observava l’esquirol,
dret ara sobre les potes del darrere:

després d’aturar-se i mirar en tots sentits
es va posar a cantar amb una veu preciosa
una ària trista sobre la vida i la mort

amb les potes del davant recollides contra el pit
i la cara plena d’enyor i esperança,
mentre el sol percudia

sobre els teulats i els tendals de la ciutat
i la terra continuava girant
i sostenint al seu lloc la lluna,

que aparegué més tard
quan sèiem al cafè
i jo em vaig enfilar a la taula,

animat pel propietari,
i vaig cantar per tu i pels altres
la cançó que l’esquirol m’havia ensenyat.

 Billy Collins
 Versió de JS



dijous, 26 de juliol del 2018

DESATENCIÓ

Una altra vegada preparo maletes i carpetes. Em sembla que el blog estarà un temps inactiu. Enjoy.