dimarts, 13 de novembre de 2018

DEMOCRÀCIA I AUTORITARISME

"Jo no crec en les solucions postmodernes als problemes induïts per les estructures modernes. I, vulguis o no, l'estat-nació és una estructura moderna" (18:55); "L'autoritarisme és ara el default, en el nostre món" (50:30)... Un munt d'idees interessants, incloses aquelles en què no coincidim del tot, en la presentació a VilaWeb del llibre de Thomas S. Harrington, professor de Trinity College, a Connecticut, Una democracia cívica en temps autoritaris (Gregal, la versió anglesa aviat a Publicacions de la Universitat de València).

Una hora de conversa ben sucosa. Atenció, per exemple, a la insistència en el concepte de planificació de la cultura, perfectament aplicable al cas català (al minut 10), i en idees innovadores com la d'endogàmia oberta, plantejada cap al minut 23.


MÉS
Entrevista amb T. Harrington: "Catalunya és un laboratori en la lluita contra l'autoritarisme" (VilaWeb, 3-XI-18)
F l u x, "Investigar la cultura" (28-X-18)


dilluns, 12 de novembre de 2018

EL RISC D'ESCRIURE

Cada any penso que el cartell del PEN Català pel Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit és difícil de superar. Aquest any hi torno, impressionat per la proposta de Francesc Torres (i gràcies, com sempre, al teixir xarxa de Manuel Guerrero).

Comença una setmana intensa d'activitat i reivindicació, amb actes a Barcelona, València, Alaró, Lleida i Sant Just Desvern.



dissabte, 10 de novembre de 2018

ISAKOV IN DA HOUSE

Tanques els ulls i penses "Que la gira passi per Hartford". I hi passa. Avui.

Gran cap de setmana, doncs.




dijous, 8 de novembre de 2018

FETS BÀSICS


Això és un llibre. És blau.
Això són pàgines. Són blanques i negres.
Ell és un home famós. Els cucs
no saben el seu nom ni el seu color.

                      W.S. Graham, Poetry de gener de 2018

dimarts, 6 de novembre de 2018

1981

Som al 1981. Franco fa sis anys que descansa al Valle de los Caídos. Tot es pot mirar des de diversos punts de vista: al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores publica una tria de Prosas escogidas com homenatge a Josep Carner. Bravo, o per fi. Al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores fa servir encara el segell amb el pollastre franquista i encarrega el pròleg d'un llibre així a Guillermo Díaz Plaja. Al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores envia a les ambaixades llibres com aquest, d'un seu diplomàtic egregi, i l'ambaixada d'Espanya als Estats Units el fa servir com obsequi.

1981, com qui diu avui.



diumenge, 4 de novembre de 2018

ORIENTALISME NORD-AMERICÀ

La tardor subratlla la lectura o la mirada japonitzant als edificis del primer Frank Lloyd Wright, el d'Oak Park i Chicago.




dissabte, 3 de novembre de 2018

DESCARREGA

Take a load off Fanny, take a load for free... Avui sóc a Chicago, a cals Wilco i ca la Mavis Staples. O com si hi fóssim.

Bon cap de setmana, doncs.




dimecres, 31 d’octubre de 2018

diumenge, 28 d’octubre de 2018

INVESTIGAR LA CULTURA

D'ara endavant, quan em preguntin què són els polisistemes i qui és aquest Itamar Even-Zohar podré afegir a la resposta aquesta bona entrevista d'Antoni Bassas.


Vostè es dedica a la investigació de la cultura. En quin sentit?
La cultura és un fenomen que ha interessat sempre els éssers humans. Des de la història més antiga ja es van adonar que hi havia grups que tenien altres creences o s’organitzaven d’una altra manera. Des dels anys 70, amb els treballs de Luigi Luca Cavalli-Sforza i Marcus Feldman, s’ha desenvolupat el concepte que la cultura és també un tret de la vida d’altres éssers vius, com els ocells, els peixos i els primats, de manera que hem arribat a una conclusió molt important: cultura és el conjunt d’informacions necessàries per fer possible la vida. Si un ocell no pot aprendre els senyals sonors de la seva espècie no podrà trobar aliments o parella.

Llavors la cultura és molt més que la llengua.
Esclar!

Cultura és identitat?
No, és tot el que condiciona la nostra vida, el que mengem, el que fem... Per exemple, la cultura inclou quins són els límits de la ironia o de la serietat. Les dones israelianes que van emigrar d’Etiòpia ara estan més enfadades que abans perquè a Israel han trobat la legitimitat per estar enfadades. Abans, a Etiòpia, no era legítim que una dona s’enfadés, només podien enfadar-se els homes. És a dir que les emocions també estan condicionades pel territori.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

TOP

Sap greu que gent del nivell i amb els coneixements de Joan B. Culla hagin de perdre temps i energia espiritual en qui, com Inés Arrimadas, no té cap interès a saber ni a rectificar. Però mira, així podem llegir paràgrafs com aquest:

"A veure, senyora Arrimadas, si amb alguns exemples m’explico millor. Si vostè tingués raó respecte de l’afusellament de Companys, la jutge Carmen Lamela no hauria pogut enviar a la presó cap líder independentista en qualitat d’instructora de l’Audiència Nacional, per la senzilla raó que aquesta Audiència –simple mutació, el gener de 1977, del Tribunal de Orden Público franquista– no existiria, com no existeix en cap altre país democràtic. Si vostè tingués raó, la membre del Tribunal de Comptes Margarita Mariscal de Gante no estaria a punt de dictar nova sentència per la consulta del 9-N, perquè sense les credencials del seu pare (Jaime Mariscal de Gante, inicialment policia de la dictadura i després magistrat del TOP) és poc probable que la filla hagués fet la carrera judicial i política que ha fet. (...)"

   Joan B. Culla, "Companys i Arrimadas" (Ara, 22-X-18)


dilluns, 22 d’octubre de 2018

TURISME I CIUTATS

Aquest dijous a la tarda inaugurem a Barcelona, a l'auditori Mercè Rodoreda de la UPF, el tercer seminari de la International Society for Polysystem Studies (ISPS), coorganitzat enguany juntament amb l'Institut de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra i Trinity-in-Barcelona.

I ho fem amb una conferència sobre "Turismo como aliado o amenaza: identidades y espacios públicos en Santiago de Compostela" a càrrec del professor Elias J. Torres-Feijó, de la USC, i director de la xarxa Galabra.

L'acte és obert al públic.

dissabte, 20 d’octubre de 2018

ALGUN DIA, POTSER

Aquest país pobre, trist, deixat i dilatat també hi és, també són els Estats Units. El vídeo és de fa trenta anys però podria ser d'ara, posant-hi una mica de color i quatre mòbils.

Bon cap de setmana als viatgers que surten de l'autopista.




divendres, 19 d’octubre de 2018

PEDRA PLANA

Diumenge a Sant Cugat, dins del programa del Festival de Poesia, s'organitza la Samperíada, un homenatge a Màrius Sampere. Jo no hi podia ser però hi volia ser, i llavors, com diu la cantarella digital, el que va passar us sorprendrà: vaig acabar escrivint un poema. Si aneu a la Samperíada el podreu escoltar (també a Sam Abrams, Lala Blay, Carles Duarte, Núria Martínez-Vernis, Marc Romera, Cèlia Sànchez-Mústich, Àlex Susanna, Jordi Valls i Mireia Vidal-Conte); si no, aquí el teniu.



TOCAR UN ESCRIPTOR MORT

                                                  A Màrius Sampere

Tocar un escriptor mort és desenterrar paraules,
és triar palets de riu per llançar-los a la lluna
i seure a esperar la veu amb un fil blanc a les mans.

Tocar un escriptor mort és girar-li les costures
com ens va ensenyar la mare i mirar-nos les mans buides,
és furgar-nos les butxaques mentre cauen les monedes.

Tocar un escriptor mort abans de la seva mort
és el que sol fer la gent: donar les gràcies, somriure,
quedar per veure’ns aviat, agafar-lo fort pel braç.

Jo vull tocar-lo ja mort, després que se n’hagi anat,
buscar la vella energia que la nit ha refredat:
palpar-li les alegries i cada llibre i el cap
fins a la llengua apagada, jugar amb l’anell de l’escriba
entre els dits amb què desfeia les idees i la rima,
burxar la punta dels dits al final de les mans fortes.

Tocar la mort amb paraules, no tocar paraules mortes.
Agafar la pedra plana i posar-me-la a la boca
com si fos un tros de riu, i fluir i omplir-la tota.

                                                                JS

dijous, 18 d’octubre de 2018

FELIÇOS ELS MALDESTRES

"Hi ha un conte de Carner que acaba dient que la felicitat, quan arriba, ens agafa amb cara d’enzes. I hi ha aquell poema commovedor, inoblidable, en què Borges, ja avançada la seva vida, es retreu no haver estat feliç. De vegades, sentint històries de gent, fa ganes de pensar que el que caracteritza més aquest animal que som és la seva malaptesa colossal per a la felicitat. O per al simple benestar. I sí, també m’interessa això dels canvis de què no som conscients: com és de minso el control que portem sobre cap on anam o cap on no anam. Som éssers molt, molt maldestres."

Són paraules de Miquel Àngel Llauger, poeta i traductor de poesia, bon poeta i bon traductor, entrevistat per Esteve Miralles a Núvol perquè va guanyar el premi Gabriel Ferrater amb la "novel·la coral en vers" Fourmillante, i perquè aquests dies ha aparegut el llibre i ell va a presentar-lo a Sant Cugat. De fet, Llauger fa doblet a la vila: dissabte al migdia hi presenta Volen quan volen i fa un taller de poesia per a infants a Pati de llibres i dilluns 22 bateja en públic Fourmillante de la mà de Jordi Cornudella i Xènia Dyakonova al Cafè Audtori, a les set de la tarda. Vallesans i vallesanes, aprofiteu-ho!

dimecres, 17 d’octubre de 2018

BACKYARD

Em miro el pati del darrere, l'eixida (dubto com dir-ne, del backyard) de la casa on m'estic a Nova Anglaterra. Me'l miro sense pressa. Octubre. Si miro sense pla ni rellotge veig caure les fulles, ara una, ara una altra, de tant en tant un branquilló. Si miro molta estona en silenci, sense voler ni esperar res. Llavors és quan la tarda em regala totes aquestes fulles i les va deixant a terra, ara una, ara una altra, per a l'any que ve, si encara sé mirar amb calma. L'any que ja ve.













PS. Veig que a @llambreig li passa una cosa semblant.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

SISTEMA DE SISTEMES

D'aquí a un parell de setmanes s'aplegarà a Barcelona (després d'haver-ho fet en anys anteriors a Islàndia i a Trento) la International Society for Polysystem Studies (ISPS), creada per ser el punt de trobada dels que hem après a mirar-nos la cultura, en el sentit més ampli i més articulat, de la mà dels escrits i de la figura d'Itamar Even-Zohar, catedràtic emèrit de la Universitat de Tel Aviv.

Aquest tercer seminari internacional està coorganitzat per l'Institut de Cultura de la UPF i pel programa Trinity-in Barcelona. Si hi esteu interessats, aquí podeu fer un cop d'ull al programa i a la llista de participants de la trobada, que inclou especialistes provinents dels Estats Units, de Galícia, d'Holanda, d'Islàndia, d'Israel, d'Itàlia i del País Basc.


diumenge, 14 d’octubre de 2018

LLIURES

Fer servir el vers lliure em ve tant de gust com posar-me a jugar a tennis sense xarxa.

 Robert Frost




dissabte, 13 d’octubre de 2018

NO SEREM D'ENLLOC, QUAN MARXEM

Aquí em teniu, immers en un curset intensiu de nordamericanitat. L'altre dia, per exemple, després de veure Inside Llewyn Davis dels Coen, vaig anar a parar a la biografia de Dave Van Ronk, i, d'ell i el Gaslight Cafe i l'escena a Greenwich Village als anys seixanta, al concert "An Evening For Salvador Allende" de 1974 i a Bob Dylan i Phil Ochs.

En fi, que bon cap de setmana als vius i als morts.




dijous, 11 d’octubre de 2018

dimarts, 9 d’octubre de 2018

PARAULES SOBRE LES PARAULES

Per a un filòleg (d'Hispàniques, en dèiem abans) publicar a Ediciones Cátedra ve a ser com pujar el Tourmalet. Jo aquests dies en baixo a poc a poc, mirant de disfrutar el trajecte: ja és a les llibreries Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), fruit de la beca i de l'estada de recerca l'any passat a la Universitat de Chicago però, tirant enrere, també d'un grapat d'altres estades i congressos i articles i discussions i marrades.

El llibre està pensat per a aquells que els interessa la història cultural, la literatura catalana i el que en diríem planificació cultural: la lenta elaboració d'una cultura compartida, mancomunada. Paraules sobre les paraules de la tribu.


Aquí en teniu la fitxa editorial.

Aquí podeu llegir-ne i descarregar-vos-en la introducció ("Escritores, literatura e identidad en Cataluña").

Aquí podeu fer-hi un cop d'ull i comprar-vos-el visqueu on visqueu, en paper o en edició per a Kindle.

Un tuit d'autor cofoi.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

LLOSTRE

Nois i noies, senyores i senyors: Gregory Alan Isakov acaba de treure disc nou! Es diu Evening Machines. Si sou de spotify, l'hi teniu sencer. Si no, el F l u x us n'avança aquí un dels temes.

Perquè ens agraden la bona música i els bons caps de setmana.




Amb una propina esplèndida (també inèdita) no recollida al disc: "In tall buildings", versió d'un tema del cantant de folk John Hartford.

divendres, 5 d’octubre de 2018

DE COMPTAR

No comptis les plomes, compta les ales.

  Dan Mangan, "About As Helpful As You Can Be Without Being Any Help At All"

dijous, 4 d’octubre de 2018

EL MÓN D'AVUI

La setmana passada es va reunir a Pune, a l’Índia, a l’estat de Maharashtra, el 84è. congrés anual del PEN Internacional (amb la presència dels delegats catalans, nascuts tots dos al País Valencià). Una de les conferències convidades l’havia de fer l’assagista Ngugi wa Thiong’o, publicat en català de la mà de Raig Verd, en versions de Josefina Caball. Però no hi va haver conferència perquè l’escriptor kenyà, que ara viu als Estats Units, no va obtenir el seu visat per viatjar. Així és el nostre món, avui: màxima connectivitat, gran mobilitat i cada vegada més control, sense explicacions.

Suposo que Thiong’o, que ha viscut al llarg dels anys presó i exili i que, a partir del pas de la llengua anglesa al kikuiu com a eina literària, ha anat assumint la representativitat d’una veu altra, menor i menystinguda, s’ho devia prendre amb filosofia. En una entrevista al Pune Mirror no fa cap retret, menciona només la seva decepció, i subratlla en canvi els vincles en el camí de la desobediència civil i l’anticolonialisme entre l’Àfrica i l’Índia. També assenyala el repte de la literatura actual: generar una narrativa que apunti la imaginació dels lectors envers un món en què el benestar de la gent no depengui de la pobresa dels altres. Quan li pregunten per una de les seves cicatrius respon: “Tots portem a sobre senyals del colonialisme. Del que es tracta és de convertir els senyals en estels”.

El títol del congrés del PEN era “Experiments amb la veritat: llibertat, veritat i diversitat”, un ressò molt segle XXI de la tríada republicana francesa del XVIII. Tanco els ulls i evoco els noms d’escriptors i escriptores catalans que juguen, amb visat o sense, amb permís o sense, en aquest camp extens i enfangat on convergeixen llibertat, veritat i diversitat. En un món on encara hi ha presons i exilis i incomprensions i menysteniments: l’escenari de la nostra cultura, que és el de tantes altres cultures i literatures arreu del món, com si tots fóssim en un congrés mundial d’experimentadors amb la veritat.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-18
Versión en castellano




dimecres, 3 d’octubre de 2018

Y UN CAÑONAZO

"Himno nacional completo, con arma presentada, una descarga de fusilería y la salva de cañonazos que corresponda". Ja coneixem les demandes dels néts de Franco per al trasllat de les restes del Generalísimo.

Però no diuen cap a on, el cañonazo. A mi se m'acuden coses.




diumenge, 30 de setembre de 2018

CONSTRUIR

Setmanes obrint cada dia la tapa de la gran bústia de fusta al porxo de casa. De vegades un sobre, un simple sobre, et pot fer feliç. Com un ganàpia amb sabates noves.


dissabte, 29 de setembre de 2018

AIRLANN

Què els donen, a Irlanda? Apa, bon cap de setmana a tothom, menys als policies que celebren haver atonyinat ciutadans i als ciutadans que celebren que la policia atonyini compatriotes.





Aquí en teniu més.


dimecres, 26 de setembre de 2018

UNA HORA

Si féssim un concurs de millors moments del dia, el de l'esmorzar tranquil en terra estranya sense compromisos a la vista se l'enduria de llarg.




dimarts, 25 de setembre de 2018

MINUTEMEN

Als cementiris —oberts i ben cuidats— hi ha més banderes amb les barres i estrelles que creus o estrelles de David o altres símbols religiosos. La religió aquí és l'Estat, o també de l'Estat. L'eternitat té doncs un parell de segles.




diumenge, 23 de setembre de 2018

PER QUÈ EM PORTES JOGUINES?

Ja us la dec haver posat algun dia: la cançó és esplèndida i el poema, de Charles Causley, encara millor. Sóc tirant a pesat amb el que m'agrada molt. Demà ja us explicaré per què hi torno. Ara, de moment, bona resta de cap de setmana per a tothom.



divendres, 21 de setembre de 2018

NO QUIERO SALIR

El Francisco Mercury del Guadarrama és "un anciano desahuciado, travesti y oprimido..." Oh yeah!

A Polònia se superen, després del "Y no estaba muerto" de l'any passat.




dijous, 20 de setembre de 2018

BREVILLE

Avui he fet un cafè amb llet perfecte. Ara ja puc posar-me a treballar en el segon tema important de la llista.




dimarts, 18 de setembre de 2018

D'ADMIRAR (I VIATJAR)

"Quan torneu a casa sense haver admirat res pel camí, el deu lar se us vesteix d’escarceller."

Josep Carner, La Publicitat, 23-I-1930


Sobre el tema (de l'admiració), un munt de frases més de Carner, aquí. L'home és inesgotable. Via les Marjades d'Enric Bou.

diumenge, 16 de setembre de 2018

NOVA GARROTXA

"Pro Ecclesia et Patria" (per l'església i pel país) a la façana de l'antic laboratori reconvertit en cinema de Trinity College, a Connecticut. Pels que ens pensàvem que els carlins eren un assumpte catalanesc o hispànic.




dissabte, 15 de setembre de 2018

EN UN ALTRE TEMPS I AQUÍ

Algú ho diu en un dels comentaris: "crying for joy". M'escolto l'enregistrament imaginant aquell diumenge de juny a Manhattan que encara no havíem nascut, amb gent arribant tard i buscant lloc a les fosques, algú que es palpa la butxaca de l'americana, un altre que demana per beure, aquella mà damunt d'una altra mà, i les escombretes aturades a la de Paul Motian mentre espera que Bill Evans enllesteixi la primera frase musical i ell hagi d'entrar.

Bon cap de setmana a tots els arribats a destemps.




dijous, 13 de setembre de 2018

CANVI

Començo a acceptar la distància com a mitjà de pagament.




dimecres, 12 de setembre de 2018

REESCRIURE ESPAIS

El 1886 nou dones de Weston van comprar la bassa d’Oliver Farrar per fer-ne un parc públic, el primer de l’estat de Vermont. Avui, una junta de nou dones hereva de les pioneres gestiona el Weston Green, al centre del poble. El mateix any, Dorotea de Chopitea encapçalava el grup de barcelonins rics que va comprar uns terrenys al cim de Collserola per oferir-los al futur sant Joan Bosco. Ara trobem normal que se’n digui Tibidabo i que hi hagi una església, però com el Weston Green algú en va tenir la idea i la iniciativa, algú va pensar i va refer el fang i el turó. Contra l’oficialisme i l’estatalisme, hi ha llocs al món on bona part de les coses provenen de la iniciativa privada i, si de cas, les institucions després s’hi han afegit o ho han assumit.

L’any 1965 es va crear a Folgueroles Amics de Verdaguer, que el 1967 obrí la Casa Museu Verdaguer i, amb els anys, la Fundació Jacint Verdaguer. Folgueroles és un poble petit i la Fundació té un pressupost modestíssim, però la literatura catalana els deu iniciatives com la intervenció de Perejaume dibuixant a la riera la signatura del poeta l’any del seu centenari, l’enregistrament del “Canigó en 125 veus”, l’impuls de Verdaguer Edicions (aquí hem parlat de la impressionant tria de Canigó enregistrada per Lluís Soler) o, ara mateix, l’exposició “Verdaguer segrestat”. Tot això ha tingut des de 2002 al capdavant (al capdavant i al capdarrere) la Carme Torrents, una historiadora de l’art i museòloga enderiada a més a convertir la Casa Museu en un dels pilars de la xarxa del patrimoni literari català. I ho va aconseguir, amb la creació d’Espais Escrits el 2005. Ara la Carme es jubila, però la Fundació i la Casa i les Edicions continuaran.

En un país que, governat pels nacionalistes, ha reduït a la meitat el ja prou migrat pressupost de Cultura tot mantenint els sous dels alts funcionaris, en un sector precaritzat fins a la ratlla (vermella o groga, qui ho sap) de la inanició, dir Fundació Jacint Verdaguer i dir Carme Torrents és dir per on podem anar. Tant de bo que qui vingui després ho sàpiga fer igual de bé.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-IX-18
Versión en castellano





dissabte, 25 d’agost de 2018

BY AND BY

Vaig demanar un desig i s'ha acomplert: si tot va bé, d'aquí a un mes ho escoltaré en directe. O sigui que avui tot sembla camí avall: bon cap de setmana a tothom i bon retorn a la realitat. Som-hi, que ens esperen un final d'estiu i una tardor intensos.





I sí: la lletra és un poema de Gerard Manley Hopkins. Un d'aquells que si mai arribes a fer alguna cosa que s'hi assembli ja et pots donar per satisfet. Jo fa anys que miro simplement de traduir-lo i la versió encara em grinyola.

dimecres, 22 d’agost de 2018

ESTIU?

La meva capacitat per no fer res s'està veient clarament afectada per les llistes i l'agenda.




dissabte, 4 d’agost de 2018

CALORADA

Què n'hem de fer, de tanta calor? Sembla que no en pugui sortir res, però els bons en treuen un poema com aquest "Palermo" de Billy Collins, aviat en català i en llibre a can Godall.


PALERMO

Va ser una bestiesa sortir de l’habitació.
La plaça buida centellejava.
El rellotge semblava a punt de fondre’s.

La calor era una maça picant una pilota
i rebotent-la contra les ortigues de l’estiu.
Fins i tot les abelles havien decidit plegar.

Tret de nosaltres (que ens havíem aturat
sota un tendal), l’única cosa que es movia
era un esquirol que corria cap aquí i cap allà

com si s’estigués repensant
travessar o no el carrer,
amb el cap i la cua tibants d’indecisió.

Tu et miraves un aparador
però jo observava l’esquirol,
dret ara sobre les potes del darrere:

després d’aturar-se i mirar en tots sentits
es va posar a cantar amb una veu preciosa
una ària trista sobre la vida i la mort

amb les potes del davant recollides contra el pit
i la cara plena d’enyor i esperança,
mentre el sol percudia

sobre els teulats i els tendals de la ciutat
i la terra continuava girant
i sostenint al seu lloc la lluna,

que aparegué més tard
quan sèiem al cafè
i jo em vaig enfilar a la taula,

animat pel propietari,
i vaig cantar per tu i pels altres
la cançó que l’esquirol m’havia ensenyat.

 Billy Collins
 Versió de JS



dijous, 26 de juliol de 2018

DESATENCIÓ

Una altra vegada preparo maletes i carpetes. Em sembla que el blog estarà un temps inactiu. Enjoy.


diumenge, 22 de juliol de 2018

BE HAPPY

La vanitat és incompatible amb la felicitat.

   Choderlos de Laclos











(via Rodamots. Cada dia un mot)

divendres, 20 de juliol de 2018

COMADIRA AL MIL TRES-CENTS

De vegades –cada vegada més– se'm confonen els pintors i els segles: avui he trobat un Comadira del XIV al monestir de Pedralbes, a la capella de Sant Miquel, acabada de restaurar (si encara no hi heu anat poseu-ho a l'agenda com un sí sí sí).




dissabte, 14 de juliol de 2018

QUÍMICA ESTIVAL

Enmig de tanta tonteria ambiental, sàpiguen que acaba de sortir el primer senzill d'un disc nou (Evening Machines) de Gregory Alan Isakov. Als senyors @ClaretVives, @danicapoblog i a mi una cosa així ens arregla el mes. Espero que ara a algú altre, si no el coneixen, també.

Apa, i bon cap de setmana. Ah, i visca els països petits.





dijous, 12 de juliol de 2018

ALLÀ I AQUÍ

Quan arribes allà, allà no hi ha cap allà. (Gertrude Stein, with a little help of the zen i tal com sabem bé per experiència els pescadors de canya)




dilluns, 9 de juliol de 2018

DOS AMIGOS

M'encanta el joc que s'ha posat en marxa informalment a Twitter, similar en part al "Cartoon caption contest" del New Yorker, a partir de la foto del rei Felipe VI i Barack Obama drets davant del Gernika, amb la gent imaginant què devia dir el rei d'Espanya a l'expresident nord-americà. I no he sabut estar-me'n de fer-hi la meva aportació.

"Picasso lo tituló 'Gernika'. Que en vascuence significa 'La ley es la ley,
en España manda el Rey. Y por eso lo trajimos a Madrid'."


diumenge, 8 de juliol de 2018

PERLES DE RUMI, MANENT, SHAKESPEARE I VINYOLI






Tot és u: l'onada i la perla, la mar i la pedra.
 Rumi


Alguna cosa em ressona dins del cap, i deixo que ressoni. Hi ha aquella quasi-cançó de Marià Manent amb el mar i enmig una perla, com una rosa al mig de la terra trista... Pot ser que Manent hagués llegit Rumi? O tots dos van somiar coses similars?

DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA 
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,

tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig

fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,

tu, com una rosa.

Sabia res Manent del sufisme? El que havia llegit segur és Shakespeare i La tempesta, com Joan Vinyoli. Aquí, la traducció d'aquest de la "Cançó d'Ariel" shakespeariana:



Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n’està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s’ha perdut; una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.


Vinyoli havia escrit una "Cançó de mar" que acaba amb el vers "i se m'han fet totes les perles ulls", i llavors va adonar-se que allò



era una rèplica gairebé literal del tercer vers de la cançó d'Ariel --el que eren els meus ulls són perles ara-- (escena segona, acte primer de La tempesta, de Shakespeare). Va meravellar-me que el meu poema, nascut arran d'un somni, fos tot ell com preparat per arribar al "màgic" vers final, que li dóna, al meu entendre, un peculiar encís i entitat, gràcies a la referència al de Shakespeare. No em va sorprendre, però, que fos així, perquè l'extraordinària cançó d'Ariel em va colpir ja a la primera lectura i me l'he repetit de memòria moltes vegades, tantes almenys com m'he interrogat sobre l'"essència" de la poesia lírica". Aquest senzill i breu poema deixa l'ànim en suspens, fascinat per la simple descripció lírica de les mutacions que sofreix el cos d'un negat, el qual, tanmateix, no s'altera, ans solament es transforma en una cosa rica i rara.

[J. Vinyoli, "Nota a 'Cançó de mar' i a 'Cançó d'Ariel'"]




MÉS
Miquel Àngel Llauger fa la llista de les diverses versions catalanes de la "Cançó d'Ariel" de Shakespeare (a partir d'aquest article acadèmic de Dídac Pujol).


dimecres, 4 de juliol de 2018

ARENAS, AMBAIXADORA

Un dels aspectes que caracteritza la democràcia, comparada amb altres règims que la imiten, és la capacitat per rellevar els dirigents que no han fet bé la feina (i els que l’han feta molt malament, és clar). Si per comptes de democràcia parlem de democràcies avançades, un dels trets que les distingeix és que a més de rellevar els poc competents saben agrair, quan arriba el moment del relleu, la feina dels que sí que han estat eficaços i marxen deixant la seva ciutat, entitat o país millor de com els van trobar. No és el nostre cas: aquí cada dia veiem mostres que la discussió sobre el càstig als inútils és molt més llaminera que pensar com agrair i recompensar els bons dirigents.

Des de 2010 i fins fa un parell de setmanes la filòloga i editora Carme Arenas ha presidit el PEN Català, i en aquests vuit anys de feina intensa ha dut l’entitat literària a un envejable nivell d’activitat, de visibilitat i de reconeixement (inclosos diversos premis als darrers anys). Arenas és a més una valorada traductora de l’italià (d’autors com Italo Calvino, Umberto Eco, Salvatore Satta o Italo Svevo) i va ser abans secretària general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i també del PEN (amb Dolors Oller com a presidenta), a més de comissària dels centenaris de Carles Sindreu i Joana Raspall. Òbviament, no ha fet la feina sola: ha tingut sempre al costat la napolitana Raffaella Salierno, responsable del programa Escriptor Acollit de la xarxa ICORN de ciutats refugi, però quan una entitat va bé el president o presidenta és qui simbolitza la feina. Exigent, constant i discreta, en aquest cas. En un moment internacional dolç, a més, en què Carles Torner és el Director Executiu del PEN Internacional i Simona Škrabec la responsable del Comitè Internacional de Traducció i Drets Lingüístics.

En el 95è aniversari de l’entitat, Joan Safont ha titulat el llibre commemoratiu PEN Català, un exemple de diplomàcia cultural. No hi ha diplomàcia sense diplomàtics: amb aquestes ratlles volem deixar constància que Carme Arenas ha estat una ambaixadora extraordinària. Cap govern no l’hi agrairà. Per això ho fem nosaltres.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 4-VII-18
Versión en castellano



diumenge, 1 de juliol de 2018

DOS O RES

«No es pot entendre un idioma fins que no n'entens com a mínim dos», Geoffrey Willans (via @sklla1).

Això en anglès, en castellà, en xinès, en francès, en italià. I anar-ho escampant, més que discutir.




dissabte, 30 de juny de 2018

GENTLE ON MY MIND

Ara que tot és 1968, una gran cançó escrita aquell any per John Hartford (i carregada de Grammys), en una versió i un duet de barretada. La millor tonada per a un bon cap de setmana.

(Aquí podeu comprovar com pot anar-se'n de lluny una versió d'una altra, i somriure. Tot i que aquí la cosa millora –per la veu, és clar, no per la producció, tirant a horrorosa–).





It's just knowing that the world
Will not be cursing or forgiving
When I walk along some railroad track and find
That you're movin' on the back roads
By the rivers of my memory
And for hours you're just gentle on my mind


dijous, 28 de juny de 2018

UN NOU SANTORAL, LAIC I CATALÀ

Endreçant papers m'adono que han passat tres anys des de les primeres sessions de treball amb l'historiador Jaume Claret per preparar la presentació pública que havíem de fer (a l'Anglo-Catalan Society) de la recerca conjunta sobre la munió d'entrevistes a personatges destacats de la cultura catalana als anys seixanta i setanta, ara finalment convertida en l'article "Un santoral laic de referència. Les sèries d'entrevistes a figures culturals en el tardofranquisme", acabat d'aparèixer a Catalan Review (no en obert, ho sento).

A l'article hi ha Baltasar Porcel i Montserrat Roig com a entrevistadors i protagonistes, però les pàgines són plenes d'una plèiade d'altres noms, d'entrevistadors (Lluís Busquets i Grabulosa, Joaquim M. Puyal, Antoni Ribas, Robert Saladrigas, Joaquín Soler Serrano) i sobretot d'entrevistats, centenars d'entrevistats, amb una llista preciosa cap al final de la peça.

Miro les dates dels papers i penso que en molts casos cal fer-se càrrec, en l'àmbit de les humanitats, que aquest és el ritme per a la recerca&presentació&redacció&discussió&revisió&publicació acadèmiques. Com amb l'arròs o amb els fills, amb el coneixement compartible no hi ha manera de forçar que les coses vagin més de pressa, si no les volem de supermercat.




dimecres, 27 de juny de 2018

D'EXÀMENS

En aquest, poden usar diccionari. Majoria de butxaca, o assimilats (malgrat l'avís de Carner que els diccionaris de butxaca no només deformen la butxaca), alguns francament antics. Al fons de l'aula, em crida l'atenció un noi que per comptes de mirar al sostre o al buit passa les estones que no escriu llegint, seriós, encalmat, el seu diccionari.




dissabte, 23 de juny de 2018

SANT PAU

Avui aquí sant Pau passa per davant de sant Joan.

Mentre un pugui descobrir grups i vocalistes i temes així, la comèdia trista del dia a dia s'aguanta. Bon cap de setmana i bona revetlla, i la meva solidaritat per unes hores amb els gossos (els animals, no els humans).





Ah, i si us agraden els St. Paul and the Broken Bones no us perdeu les seves actuacions a la NPR (la primera peça, "Half the City", és antològica) i a la KEXP, un quart d'hora d'alegria per banda.

dijous, 21 de juny de 2018

1492, NO 2018

"Els immigrants més perillosos van arribar l'any 1492" (via @josepjulien).




dimecres, 20 de juny de 2018

AIXÒ ÉS FUTBOL

Via un medievalista savi i futboler, Xavier Renedo, he anat a parar a aquest poema de l'escriptor (i comentarista esportiu) Musa Okwonga (@Okwonga), en un muntatge en video promogut per l'Associació Anglesa de Futbol per celebrar el seu 150è aniversari (com farien els d'aquí amb la Marta Sánchez, per entendre'ns). Hi surt gent com Steven Gerrard, Arsene Wenger, Theo Walcott i un llarg enfilall d'històries, imatges, tòpics i records, i en un dels versos la gran frase de Bill Shankly. Futbol i molt més que futbol, doncs.




dissabte, 16 de juny de 2018

SENSE CONTROL

Ostres, com m'agrada aquesta gent... I mira, sense buscar-ho, de propina i parlant d'una altra guerra civil, hi trobareu una de les millors descripcions que recordo de les llopades que van arrencant llaços i pintant arribaespañas: They beat their chests and they swear we're going to rise again.

Apa, bon cap de setmana. I ja posats a demanar, que Islàndia guanyi el Mundial.




dimecres, 13 de juny de 2018

AL PARADÍS

Ens ho havien promès, que els catalans algun dia ho tindríem tot pagat. El que no sabíem era que el nostre lloc de delícies seria enmig del desert envoltats de coiots i que per entrar-hi hauríem de renunciar a l'accent. La foto és de Robert Adams. Poseu l'intermitent.




dimarts, 12 de juny de 2018

SALVAT A LA SELE

Mentre reviso segones proves i organitzo l'índex de noms del llibre, Ediciones Cátedra ha donat permís al blog de Llengua i literatura catalanes de la UOC per reproduir un dels capítols de Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), producte de l'estada a Chicago i que se suposa que a la tardor ja serà a les llibreries.

Atès que El poema de La rosa als llavis és una de les lectures prescriptives de literatura catalana per a la Selectivitat d'enguany, que just comença avui, hem escollit el capítol sobre Joan Salvat-Papasseit. Aquí el teniu sencer. A veure què us sembla.

I sort a la Selectivitat als que la feu, als que la vigileu, als que la corregireu i als pares i germans que també la patiu.



divendres, 8 de juny de 2018

LITERATURA I VIDA

"Els qui venen llibres s’han de preocupar que la gent compri llibres. Els qui ens dediquem a escriure, ens interessa que la literatura formi part de la vida de la gent (...)"

Això i alguna altra cosa sobre poesia, versos, poetes, llibres, llibreries i literatura ho trobareu en aquesta extraordinària (en el sentit que no és gaire habitual: que te'n facin, que et deixin esplaiar-t'hi, que transcriguin tan bé el que hi dius: gràcies, Clara Ardévol!) entrevista a can VilaWeb amb l'autor del F l u x i d'un grapat ja de llibres als quals s'acaba d'afegir ara la tria de Compta amb mi. Trenta-dues mostres d'amistat (Columna).




dimecres, 6 de juny de 2018

FERIDA MALLORQUINA

La versió catalana de La mancadura de Berta Piñán, La ferida, segueix el seu camí xiroi. Aviat (dilluns 18 de juny a les set de la tarda) serà a la terra dels editors, a Palma, a la llibreria Drac Màgic.


MÉS
Sobre Berta Piñán i La ferida al  F l u x.
Jordi Llavina entrevista Berta Piñán: "Reivindico una tradició negada o falsejada" (Ara Llegim, 12-V-18)