SNYDER, COM ROQUES

Lay down these words
Before your mind like rocks.

Gary Snyder va publicar el seu primer llibre de poemes, Riprap, al Japó l'any 1959. Avui a les llibreries dels Estats Units pots comprar una preciosa edició del cinquantenari (que inclou Riprap i les versions de Han-Shan, Cold Mountain Poems) a la contracoberta de la qual se situa Snyder, per l'obra i pel seu exemple vital, entre Tu Fu i Thoreau.

A "Zen Master", l'entrevista amb ell que mencionava a l'entrada anterior, hi ha unes paraules de Seamus Heaney (el vincle potser no és evident --o no ho era per a mi--, fins que hi penses una estona) sobre els poemes plens de pedres de Riprap, amb l'experiència com a treballador d'una brigada a les pedreres de granit de Sierra Nevada al darrere. Heaney hi parla de paraules posades com pedres, pesants i sòlides, al davant dels ulls de la ment del lector: “I felt absolutely at home with the colloquial voice and the honest-to-god, honest-to-earth elemental content—the things of the poems. There is something unleavened about that first book. The elements of the poems are trustworthy, and you feel there’s a real coherence in the sensibility that’s transmitting them to you. And, in the primal, mythic-poetry sense, he’s back on the Hill of Parnassus.” Something unleavened: cru, o millor sense llevat. Àzim, honest, elemental. I tenia seixanta anys de carrera per davant.

HEANEY I EL TERRORISME

"Abans de morir, al 2013, les darreres paraules que Heaney va escriure a la seva esposa van ser noli timere (no tinguis por). Pensant en el nou any, seria dolent no recordar-les. Perquè com més temem, més guanyen ells". Així es clou una bona peça del periodista Xavier Greenwood ("My family escaped the Manchester attack. Seamus Heaney’s words kept fear at bay") al Guardian sobre com Seamus Heaney (és a dir, la poesia) el va ajudar després d'un atemptat, i ens pot ajudar a nosaltres, a posar paraules a la por i a la vergonya. Per exemple.

PD. Quan tornarà a haver-hi un editor disposat a publicar Heaney en català?

GREUGES I LLEGATS

Heaney, encara. Avui, remenant papers, em trobo a les mans una frase seva parlant de Joseph Brodsky (a la necrològica sobre el Nobel russoamericà) i reverbera en un joc de miralls, com quan et talles amb un full de paper i no sembla res i després no pares de recordar-te'n. Traduïda, ve a dir: "Haver de parlar d'ell en pretèrit em sembla com un greuge a la gramàtica mateixa". Ja és això.

(Per cert, a La Central del carrer Mallorca he vist en una tauleta una tria de llibres del Nobel irlandès. Pot ser una bona excusa per acostar-s'hi. A banda de la poesia, si no heu llegit els seus articles i entrevistes segur que us sorprendran molt positivament.)










MÉS
Aquí teniu l'obituari de Heaney al New York Times (30-VIII-13).
L'article de Heaney sobre Brodsky amb motiu de la concessió a aquest darrer del premi Nobel, el 1987.
Narcís Comadira conta el seu paper en la traducció de Heaney al català ("Dietari d'estiu 5", Ara, 7-IX-13)

MAN & BOY

En un dels blogs que segueixo amb interès, No está escrito en mármol, trobo aquest resum breu i intens d'algunes idees de Heaney, formulades per ell mateix: el flaix (o instàntania) de consciència, la relació amb el teu grup (si els has de representar, o d'alliçonar, o n'has de ser la veu), la proposta de donar sentit a la pròpia vida en el temps de cadascú...

Si en voleu més, podeu complementar-ho amb aquest bon documental subtitulat de 1992 (abans doncs del Nobel), que inclou també el poeta recitant i responent preguntes sobre poemes i contant coses dels seus orígens irlandesos.

COM S'ESCRIU SZYMBORSKA?

Hi ha una d’aquelles contalles jocoses de final de jornada a l’autobús turístic que explica que Déu va fer als polonesos el present de posar-los entre Rússia i Alemanya perquè mai no s’avorrissin. Amb la història moderna a la mà l’acudit no deixa de tenir bona part de raó, però si obviem guerres i dinasties i anem a la literatura, i en concret a la poesia contemporània, el suposat camp de batalla dels dos grans imperis esdevé de cop potència imperial: perquè Polònia és el país (o, millor, la cultura) de Zbigniew Herbert (favorit d’un dels grans poetes vius: Seamus Heaney), de Czesław Miłosz, de Wisława Szymborska, d’Adam Zagajewski. I això per evocar només els noms dels poetes polonesos moderns més reconeguts, els que són a hores d’ara traduïts a les principals llengües cultes: poques poesies avui al món (amb tots els respectes per l’anglo-irlandesa) poden presentar una nòmina com aquesta de figures estel·lars de primer rengle internacional.

A la llista hi destaquen, potser per l’obvi reconeixement que el premi Nobel de literatura comporta, Miłosz, que va obtenir el guardó el 1980, i Wisława Szymborska, que el va obtenir l’any 1996 i que acaba de morir a Cracòvia. Tot i que havia nascut el 1923 a Prowent (avui Kórnik), la vella capital polonesa a la riba del Vístula, Cracòvia (a on va anar a viure amb la seva família als vuit anys) ha estat sempre la seva ciutat i allà ha viscut modestament i discretament fins a la seva fi. Estudiant de literatura i sociologia, Szymborska va treballar per a diverses revistes literàries, va fer crítica, va escriure versos i articles (busquin Lecturas no obligatorias) i va traduir del francès. L’any 1952 publica per primera vegada, però el que ella considera el seu primer llibre, Crida al Ieti, no arriba fins al 1957. De llavors ençà, una vintena de títols i una llista significativa de guardons que s’accelera als anys noranta i s’engreixa sobretot a partir d’aquell dia, a principis d’octubre de 1996, en què a les redaccions de mig món els periodistes de guàrdia devien demanar al suposat expert literari de torn: “Saps com s’escriu, Szymborska?”.

El llibre sempre obert

Admiradora de Joseph Brodsky (el que va dir que l’estètica és la mare de l’ètica), Wisława Szymborska pertany al grapat de dones i homes que en la llarga guerra freda no van renunciar al llenguatge contaminat pel comunisme d’estat i que, a poc a poc, van anar regenerant-lo tot fent equilibris entre escepticisme i responsabilitat, entre quotidianitat i utopia. En el cas de l’autora polonesa, amb una poesia clara i vibrant carregada de consciència però també d’humor (“Després de cada guerra/ algú ha de fer neteja...”) que en català podem llegir en un sol volum panoràmic publicat per Columna el 1997 (Vista amb un gra de sorra) en traducció de Josep M. de Sagarra i Àngel, mentre que en castellà ha anat sent regularment traduïda i editada per diverses editorials (Hiperión, Lumen, Igitur, Fondo de Cultura Económica) de la mà de traductors com Gerardo Beltrán o Abel Murcia. Sense arribar als programes especials a les ràdios poloneses de què ens parlava ahir al seu blog de traducció Xavier Farré des de Cracòvia, podem dir que a Espanya no hi ha a hores d’ara raó ni excusa per no donar als versos de Wisława Szymborska l’oportunitat de sorprendre’ns. I els asseguro que ho aconseguiran, perquè ella pertany a la rara estirp de poetes que saben trenar qualitat i comunicabilitat, que busquen (i troben) la revelació en el quotidià amb jocs i veus aparentment simples però difícils d’oblidar (escriguin a Google “cebula” i “vimeo” i entendran de què els parlo). Però ara posin si us plau tot això que els he dit entre uns prudents parèntesis, perquè tal com va dir davant del rei de Suècia aquella dona de cognom difícil de lletrejar, sigui el que sigui la inspiració (o, afegim, la poesia), neix d’un continu “No ho sé”. I aquesta sinceritat, aquesta fragilitat, aquesta relativitat és el que la fa (a la poesia, a la inspiració, a la poeta) tan atractiva.

Ha mort Wisława Szymborska (lletregin-ho amb calma: atenció i intenció ens vacunen contra l’obvietat). La persona se n’ha anat, però ens en queden, vius i refulgents, els versos: “Ves que cada començament/ no és sinó una continuació,/ i el llibre de l’esdevenir/ és sempre obert per la meitat.”

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-II-12
Versión en castellano

MÉS
David Castillo, "Adéu a una gran premi Nobel" (Avui, 3-II-12)
Fernando Sabater, "Ligeramente grave" (El País, 5-II-12)
Eva Vázquez, "Una poeta dins un gra de pols" (Avui, 5-II-12)
André Clavel, "Pourquoi il ne faut pas oublier Wislawa Szymborska" (L'Express/Lire, 6-II-12)
Josep M. de Sagarra Àngel, "La sublimitat del que és quotidià" (El Punt/Avui, 16-II-12)

CONVOCATÒRIA ELECTORAL

Ja hi tornem a ser, i la citació de fa vuit anys continua servint...

"The Tollund Man", de Seamus Heaney (versió de JS).
F l u x, 13 de novembre de 2003

HEANEY ENTREVISTAT

El poeta asturià Jordi Doce dóna notícia al seu bloc Perros en la playa de la publicació d'una llarga entrevista ("La voz del equilibrio") amb Seamus Heaney a Minerva, la revista del Círculo de Bellas Artes de Madrid. En una de les preguntes inicials, l'entrevistador comenta al poeta i premi Nobel que sembla que la seva poesia qüestioni l'afirmació d'Auden a l'elegia a Yeats en el sentit que la poesia no fa que passi res. L'inici de la resposta de Heaney (la transcric sencera en castellà, com ha estat publicada) és il·luminador:

Creo que la poesía imagina una posibilidad… Hay dos afirmaciones sobre la escritura poética que me parecen bastante pertinentes en el caso de Irlanda del Norte. R. G. Collingwood, un filósofo y esteta inglés, dijo en una ocasión que el artista, al contar sus secretos, cuenta los secretos de la comunidad, lo cual era totalmente cierto en nuestro caso. Y Louis MacNeice, nacido en el Ulster, dijo que el poeta representa el impulso generoso de la comunidad. Si se piensa en los escritores de los sesenta en Belfast –Simmons, Longley y yo mismo; me temo que en esa época no había mujeres entre nosotros–, había en efecto un impulso generoso y a la vez se contaban secretos de la comunidad. Y también usábamos a los clásicos para confirmarnos… Uno de mis primeros poemas, «Helicón personal», relacionaba los pozos de mi tierra natal con las fuentes de inspiración de la Montaña de las Musas donde tenía su granja Hesíodo. Longley se había licenciado en clásicas en el Trinity College de Dublín, de modo que Ulises aparece una y otra vez en sus primeros poemas. Y finalmente llegué al omphalos. A pesar de que aprendí latín en el colegio y no griego, con el correr de los años me di cuenta de que el mundo de la antigua Grecia se parecía más al mundo que yo conocía que el de la Roma imperial; mi mundo era más doméstico. Los griegos, después de todo, no tenían ese componente imperial. Eran una congregación de pequeños pueblos y todo lo que ocurría estaba muy apegado a la tierra, eran como el gentío que se reúne en las fiestas locales. De hecho, en Stepping Stones digo que los festivales griegos se parecían a un céilidh irlandés. Estaban llenos de vida y energía descontrolada. Había todo tipo de diabluras, bailes, bebidas, discusiones y, por qué no, furia local…

Imaginar possibilitats, contar els secrets comuns, representar l'impuls generós de la comunitat... No és pas un mal programa, per a la poesia i els que han decidit dedicar-s'hi.

HEANEY A MADRID

Demà passat dijous, a dos quarts de vuit del vespre, llegirà al Círculo de Bellas Artes de Madrid un dels millors poetes vivents segons aquest blocaire: l'irlandès Seamus Heaney. Ens n'avisa al seu bloc Martín López-Vega (que dies enrere hi parlava també d'un volum d'assaigs recentment traduït al castellà), i a més hi afegeix de propina la traducció d'un poema inèdit de l'irlandès que d'entrada ens situa

Como Jim Hawkins en la jarcia
de La Española, sin nada bajo los pies
salvo aguas verdes y un fondo de arenas limpias...

Per si al final no us ho podeu combinar, aquí podeu llegir (i escoltar) el discurs de Heaney en la recepció del premi Nobel 1995, "Crediting Poetry", i aquí podeu escoltar-lo recitant algun dels seus poemes.

--------------------------------
Comentari sobre l'acte (amb un text de presentació finalment no llegit) al bloc de Jordi Doce.

ASSALTES O T'ASSENTES?

Segurament ja dec haver deixat escrita en alguna altra banda (el repapieig digital és un dels riscos dels blocs longeus) la meva admiració pel Seamus Heaney assagista. Els seus textos sobre literatura en general i sobre poesia en particular són alhora brillants i clars, senzillament memorables. Francesc Parcerisas en va traduir al castellà una selecció publicada sota el títol De la emoción a las palabras (Anagrama, 1996), i jo mateix m'hi vaig posar a una escala menor amb "Calat i neguit: sobre la traducció de Beowulf" (en línia a Saltana). Avui trobo a can Xavier Farré una distinció (no una teoria, Heaney dixit, sinó una metàfora) útil i divertida: quina mena de lector, traductor o escriptor sou? Vosaltres assalteu o us assenteu?










Per al traductor literari, aquest intent de llegar una cosa al futur és la raison d’être de tot plegat i té a veure, doncs, amb l’esforç més ampli de la poesia mateixa, sobretot si es concep la poesia com l’ha concebuda Czeslaw Milosz, com «un dividend del que saps i del que ets». En altres paraules, això vol dir que la nostra llengua es ret tribut a ella mateixa quan el tribut li és exigit; suggereix que el nostre valor per a nosaltres mateixos en tant que individus, en tant que grup o fins i tot com a espècie pot ser recalculat i augmentat fent servir a bastament la suma total de l’experiència emmagatzemada a la nostra reserva de mots. [+]

MÉS
Genís Roca, "Explores o explotes?" (genisroca.cat, 25-V-13)

VERSIONS I REVERSIONS

Mesos enrere, quan amb Pauline Ernest vam publicar la traducció de Llum elèctrica, el que llavors era el darrer llibre de poemes de Seamus Heaney (n'acaba d'aparèixer District and Circle), un bon traductor i poeta doblat de ressenyador va retreure'ns a les pàgines del "Quadern" d'El País que les nostres versions catalanes no tinguessin vocació poètica, que no hi respectéssim prou el ritme i (quan n'hi havia) la rima dels poemes en anglès. Vint anys enrere, jo hauria signat una cosa semblant. Ara ja no.

Tret d'estranyíssimes excepcions en què la proximitat de les llengües i el geni del traductor ho permeten, són poc més que una quimera les versions poètiques que pretenen combinar a un nivell màxim per una banda el manteniment o traslació de la forma mètrica (accents, síl·labes, rima) i per l'altra, alhora, la fidelitat a les paraules i el que evoquen (dir en català tant com sigui possible del que es diu en l’original, afegint-hi el mínim del que no s'hi diu). Sí, ja sé que hi ha Marià Manent (poseu-lo, quan no se’n va d’excursió, al rengle de les excepcions abans esmentades). Però una peça de referència com el Baudelaire de Benguerel, per exemple, em sembla que mostra que sovint la preocupació per la mètrica i la rima en català acaben desvirtuant la suposada traducció, posada al costat de l’original. Perquè mentre es mantingui la versió original a pàgina esquerra (cosa que hauria de ser obligada), el traductor pot baixar un graó d’humilitat, pot esperar que el lector comenci per l'original (o que hi vagi a parar de seguida) i jo diria que ja farà prou si versiona tan bé com sap el que hi ha a la mà de la subtilesa (no només les paraules, és clar: els jocs, els dobles sentits, les referències), deixant en segona opció accents i rimes. Ara bé, tot plegat potser tampoc no té gaire importància: qui sap si d'aquí a vint anys més no hauré tornat a canviar de criteri...

Aquests dies, passo les hores traduint la poesia de Berta Piñán i, de tant en tant, obro una carpeta gastada on tinc els poemes del que vull que sigui el meu proper llibre de versos. Quan hi vaig arribar, el poema inicial del tercer llibre de l’asturiana, Temporada de pesca, de seguida va cridar-me l'atenció. Aquesta n'és la versió literal més afinada que he aconseguit fins ara:

ART POÈTICA

Al paper traço els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
A poc a poc compto les síl·labes
primeres. Dic casa, dic riu
i els seus secrets.
També amb compte amido
el pas dels anys, les cendres,
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així compleixo i celebro
amb poca traça els dies:
donar forma a la paraula és l'enigma.

Però com que el gran luxe de l'estiu són les hores per endavant, a base d'apuntar amb llapis variants lèxiques i algun dubte gramatical a la versió primera, aquí a sobre de la fusta de la taula va anar prenent cos un segon poema cosí germà de l'anterior però també, cada vegada més, del que jo escric, dels que hi ha a la carpeta vella només un pam més enllà. I amb un parell de llibertats i d'afegits, de cop, el poema m’anava d'allò més bé per incloure'l entre els meus: l'estiro, me l'emprovo i és com si sempre l’hagués tingut a l’armari. Cosa que tampoc no és tan estranya, tenint en compte que sóc jo que he volgut traduir Piñán, i qui li he proposat la tria de poemes. La versió primera, fidel, literal, duu a través de la complicitat al joc del retoc i a l'apropiació. És un exercici que vaig llegir per primera vegada a L'edat d'or de Francesc Parcerisas però que després he anat retrobant en molts poetes que m'agraden: la versió lliure, en què el traductor passa (aquí sí) a intervenir enllà de l'original i a convertir-se per tant en copropietari. Versions enteses com una mena de reversió: hi evoquem un estat previ al poema en què autor i traductor haurien pogut coincidir, amb la qual cosa la nova versió té quelcom d’homenatge, és clar, però alhora de retorn a un altre possible antic propietari que fins que va llegir el poema no va adonar-se que ell o ella també l'hauria pogut escriure, amb variants. I ara sóc aquí, de moment:

ART POÈTICA
(Versió lliure de Berta Piñán)

Traço al paper els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l’aigua, a la paraula.

Louis-Jean-François Lagrenee, 1774

MÉS ENLLÀ, MÉS DE PRESSA

Parlant de Joseph Brodsky en un article necrològic publicat al New York Times Book Review, el Nobel irlandès Seamus Heaney apunta que el també Nobel nord-americà d’origen rus (professor a la universitat de Michigan, Poet Laureate l’any 1991) havia exemplificat en vida precisament allò que més valorava de la poesia: la capacitat del llenguatge per anar més enllà i més de pressa de l’habitual, atorgant així una via d’escapada a les limitacions i les preocupacions del jo.

A banda de l’exactitud de la frase en referir-la a Joseph Brodsky, em sembla una resposta prou suggerent a la pregunta rere la pregunta sobre la poesia: sovint ens demanen (o ens demanem) per què escrivim poesia, i això té una primera resposta prou clara, que és que hi trobem (o que la poesia ens dóna) alguna cosa que no trobem enlloc més. Però, llavors, la següent pregunta és òbvia: i quina és, què és aquesta “cosa”? Apuntar que té a veure amb una capacitat, i amb una capacitat del llenguatge, és ja un bon punt de partida. Un punt de partida (un punt de vista) que molts compartim amb Joseph Brodsky i Seamus Heaney. No es tractarà, òbviament, de tot el que la poesia podria fer, sinó del que efectivament arriba a ser; no es tracta d’un simple joc d’elucubracions teòriques sinó d’un catàleg –-en el més noble sentit de la paraula-– d’intents, de camins, de recursos engendrats amb paraules (perquè sense engendrament no hi ha poesia).

TRANSLATE

"Potser no hi ha cap literatura entre les del nostre voltant que pugui ostentar com la catalana una nòmina tan brillant de poetes traductors. Els grans noms de la nostra poesia van lligats amb els més alts de la literatura mundial", escriu Ricard Torrents en un article al número 81/82 de Reduccions acabat d'aparèixer, un monogràfic sobre traducció poètica coordinat per Víctor Obiols. Aquests darrers dies han estat entre nosaltres, precisament, la dona i un dels fills d'Arthur Terry, professor, crític i excel·lent traductor desaparegut ara fa un any a qui s'ha dedicat un homenatge a la UAB i a la Llibreria Catalònia. Francesc Parcerisas, un dels responsables de l'homenatge, signa en aquest Reduccions l'article "Arthur Terry, l'intel·lecte democràtic", que es tanca amb la traducció d'un poema de Seamus Heaney. No en va Terry és el responsable de la traducció de Women and Days, l'antologia de poesia de Gabriel Ferrater amb pròleg de Heaney que ha editat Arc Publications. L'he posada a la lleixa de davant de l'ordinador, al costat de les versions en anglès molt més antigues de March, Riba, Carner i Espriu i d'una benemèrita sèrie de petits volums blancs miscel·lanis que va editar l'Institut Nord-americà. Llibres vells que ens fan companyia també en una altra llengua, en la de Thomas, Larkin, Lowell, Sexton i tants d'altres.

Com que demà me'n vaig a fira a Folgueroles, a la terra de Verdaguer, segur que acabaré tornant a casa amb algun altre bon llibre vell, qui sap si també traduït...

PARAULES, SILENCI I PLUJA

L'irlandès Seamus Heaney llegeix en asturià versos seus sobre aquesta terra que només fa uns mesos versionàvem amb la Pauline des del pis de Sarrià i que ara han traduït, amb els llibres a la vista de Visor i Edicions 62, Xuan Santori i Xuan Bello, que seu al meu costat. Som en una sala solemne de la Junta General d'Astúries i a fora mig plou (l'orbayu és una pluja molt fina, apunta en Xuan) mentre a dins els representants de tots els grups polítics es van acostant al micro amb un somriure d'orella a orella i mirant a les càmeres (són els representants dels mateixos grups que han menystingut aquestes paraules que ara diuen, els que se n'han burlat, els que les han ignorades o les neguen encara, també els que les defensen) per llegir versos contemporanis en una llengua que no consta a l'Estatut de la comunitat, i ara el director general de Promoció Cultural, Carlos Madera, llegeix a "Paniceiros":

Un mundu que yera altu luminosu esbeltu
Naciente y fonte y vocación de ríu

Onde los homes callen y el silenciu ye renuncia
Onde escaecimos el ser Onde claudicamos
(...)

BEACONS, FOGUERES, FIONN UISCE

L'u de maig, al Phoenix Park de Dublín, la presidència irlandesa de torn de la UE va decidir subratllar la cerimònia oficial de benvinguda als deu nous membres de la Unió amb un poema encarregat al Nobel (i Irish Poet Laureate) Seamus Heaney. El text original, titulat "Beacons at Bealtaine", fa referència a les alimares, els focs o fogueres d'alarma encesos antigament a la costa, precedents dels fars, i al Bealtaine, nom gaèlic de la festa del primer de maig, inici de l'estiu segons el vell calendari cèltic.

Avui que a la vora de l'aigua de la Mediterrània donem la benvinguda a l'estiu encenent uns altres focs, m'ha semblat que podia tenir sentit transcriure la versió catalana (provisional) del poema de Heaney...


FOGUERES DE BEALTAINE
                                                     Phoenix Park, 1 de maig de 2004

Uisce: aigua. I fionn: l’aigua és transparent.
Però enfonsa-t’hi i trobaràs que aquesta aigua gaèlica és grega:
aquí, sobre la fionn uisce, un fènix s’encén.

Els estrangers eren bàrbars per a l’oïda dels hel·lens.
Ara, deixem que els hereus dels qui no sabien
parlar l’idioma, d’aquells del balbuceig espès,

arribin amb el seu do de llengües des d’altres confins,
deixem que els responguin les veus que buscaven,
com fionn i uisce responen al fènix, aquí.

Els turons del primer de maig lluïen pertot incendiats,
quan els nostres avantpassats van avarar a la cala les barques
en uisce, fionn, mots estranys que aviat es van tornar clars;

així doncs, fem que el dia d’arribada dels nouvinguts
sigui un dia de retorn i que tothom digui
mots que no facin estrany, com és el nostre costum;

movem els llavis, i les ments, i que s’encenguin nous sentits
com fogueres antigues fent de fars, d’un cim a l’altre cim,
del mar central al mar del nord, brillant tan clares
com la flama del fènix brilla damunt fionn uisce, aquí.

                                           SEAMUS HEANEY (traducció de JS)

ELECCIONS

Seamus Heaney escriu al final de "The Tollund Man":

Out there in Jutland
In the old man-killing parishes
I will feel lost,
Unhappy and at home.

Allà a Jutlàndia,
a les velles parròquies sacrificials,
em sentiré perdut,
infeliç i com a casa.