Si aquests dies teniu la mala pata d'haver de veure els programes de Nadal a les televisions públiques i privades i us toca entomar les cançons que hi canten, recordeu que al 1993 a Irlanda al programa de Nadal del Late Late Show hi van portar aquesta noia a cantar aquesta cançó.
Visca Irlanda.
i com si fos d'avui. Eu hai vist temps que no em plasia res... Qui no ha viscut dies, sense ser presoner, en què res no li agradava i, passat el temps, valora fins allò que l'entristeix? Som potser també una cobla llargament sostinguda, repetida. Composta per Jordi de Sant Jordi, cantada per Raimon (no sencera, ep), conservada en un manuscrit antic.
“Vaig tenir la sort de conèixer Carner durant aquells anys d’exili a Mèxic. Sempre em va impressionar i captivar la seva clara i serena intel·ligència i el seu domini de la llengua. Va ser un gran poeta, i un gran escriptor, en diverses llengües. Els que el vam conèixer durant aquells anys difícils, no podíem sospitar l’angoixa íntima del poeta, ja que mantenia una aparença d’optimisme i confiança, convençut que acabada la guerra tornarien a Catalunya la llibertat i la democràcia. Hi havia doncs dos Carners: un oficial, extern, ple de confiança en el futur, que presidia els Jocs Florals, fundava revistes i ajudava a crear editorials, i un altre Carner íntim, preocupat i pessimista. En la meva memòria l’optimisme oficial de Carner contrasta vivament amb el pessimisme de Carles Riba”.
No us perdeu la resta de l'entrevista de Bernat Puigtobella a Manuel Duran, exiliat republicà i professor emèrit a Yale, a Núvol.
The pattern fades, the city stands.
Bon cap de setmana altra vegada, i bentornades i tornats tots.
"Repeteixo: La Plaça [es] llegirà encara d'ací 300 anys. Si encara queden catalans."
Armand Obiols en una carta a Mercè Rodoreda de 10-V-1962
Aquesta confiança.
Aquell somriure per dins quan el treball d'un estudiant et fa tornar a un poema de bandera. Gràcies, Cristiano.
“Tots els escriptors són del país de l’Exili”, va dir l’altre dia Ahmed Aboutaleb, alcalde d’ascendència berber de la ciutat de Rotterdam, a l’obertura de l’assemblea de la xarxa ICORN de ciutats refugi. A la sala hi havia poetes com Fatemeh Ekthesari, amb qui vam llegir junts ara fa un any a Palma, que no pot tornar a casa seva a l’Iran, condemnada a presó i fuetades, i escriptors d’un país que es vol europeu, Turquia, on el govern ha posat funcionaris públics a investigar novel·listes incòmodes com Elif Shafak i ha empresonat i ara té a l’exili periodistes com Can Dündar, que recentment explicava a Vicent Partal com el fet d’escriure li va salvar la vida a la presó (això i el record de Cervantes, no es perdin l’entrevista). El PEN Català forma part d’ICORN des de 2006, i actualment té acollit a Barcelona el periodista hondureny Milthon Robles.
Fa poc un reconegut escriptor i periodista barceloní feia befa en un mitjà digital de la feina del PEN, com altres en fan de la d’Amnistia Internacional, d’Open Arms o, aquests dies, de les Nacions Unides. Jo, què volen que els digui, segueixo a la banda humil i tossuda dels que creuen que el paper d’aquestes organitzacions és capital. De la mateixa forma que Rotterdam no és la capital d’Holanda però és una ciutat clau per a Holanda, la llibertat d’expressió i el respecte dels drets no són en si literatura, però són claus per a la literatura.
A l’Iran, a Turquia, a Holanda o a Espanya, a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VI-19
Versión en castellano
La setmana passada es va reunir a Pune, a l’Índia, a l’estat de Maharashtra, el 84è. congrés anual del PEN Internacional (amb la presència dels delegats catalans, nascuts tots dos al País Valencià). Una de les conferències convidades l’havia de fer l’assagista Ngugi wa Thiong’o, publicat en català de la mà de Raig Verd, en versions de Josefina Caball. Però no hi va haver conferència perquè l’escriptor kenyà, que ara viu als Estats Units, no va obtenir el seu visat per viatjar. Així és el nostre món, avui: màxima connectivitat, gran mobilitat i cada vegada més control, sense explicacions.
Suposo que Thiong’o, que ha viscut al llarg dels anys presó i exili i que, a partir del pas de la llengua anglesa al kikuiu com a eina literària, ha anat assumint la representativitat d’una veu altra, menor i menystinguda, s’ho devia prendre amb filosofia. En una entrevista al Pune Mirror no fa cap retret, menciona només la seva decepció, i subratlla en canvi els vincles en el camí de la desobediència civil i l’anticolonialisme entre l’Àfrica i l’Índia. També assenyala el repte de la literatura actual: generar una narrativa que apunti la imaginació dels lectors envers un món en què el benestar de la gent no depengui de la pobresa dels altres. Quan li pregunten per una de les seves cicatrius respon: “Tots portem a sobre senyals del colonialisme. Del que es tracta és de convertir els senyals en estels”.
El títol del congrés del PEN era “Experiments amb la veritat: llibertat, veritat i diversitat”, un ressò molt segle XXI de la tríada republicana francesa del XVIII. Tanco els ulls i evoco els noms d’escriptors i escriptores catalans que juguen, amb visat o sense, amb permís o sense, en aquest camp extens i enfangat on convergeixen llibertat, veritat i diversitat. En un món on encara hi ha presons i exilis i incomprensions i menysteniments: l’escenari de la nostra cultura, que és el de tantes altres cultures i literatures arreu del món, com si tots fóssim en un congrés mundial d’experimentadors amb la veritat.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-18
Versión en castellano
A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.
I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.
Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.
Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.
Josep Carner, Poesia (1957, edició original: Paliers, 1950)
Brussel·les és per a molts la ciutat (o una de les ciutats) d'ells dos. Com ho és també d'alguna manera de Jean-Baptiste Rousseau (que aquí es trobà amb Voltaire, i morí a l'exili), de Josep Carner (que hi va viure un quart de segle i hi morí, també exiliat), de Paul Claudel (que hi va ser ambaixador de 1933 a 1936). Poetes que fugien, que treballaven, que estimaven, que resaven, que s'enyoraven, que odiaven, que escrivien, que llegien al voltant de la Grand Place.
En l’actual retallada a gran escala de riscos i apostes per part dels editors (també de les institucions), un llibre com Cartes 1947-1953, que aplega la correspondència entre Armand Obiols i Josep Carner, hauria de ser saludat posant-nos drets i aplaudint. És possible que si ho fan la gent els miri amb desconfiança: Carner encara és més o menys conegut (poc, si volen, però se’l cita); Joan Prat i Esteve, en canvi, nat el 1904, crític i escriptor que signava els seus textos Armand Obiols, forma part de l’humus fèrtil de la cultura catalana dels anys vint i trenta empès avall cap al mar de l’oblit per la Guerra civil, l’exili, la Guerra mundial i la llarga postguerra. Membre amb Trabal i Joan Oliver de l’irreverent Grup de Sabadell, Obiols va ser redactor en cap de la Revista de Catalunya (el 1937-38 i novament el 1947-48), un projecte alhora combatiu i d’alta cultura on va aparèixer una primera versió del Nabí de Carner. Es retrobarà amb el “Príncep dels poetes” ja a l’exili, instal·lats un a Brussel·les i ell a París (més tard a Ginebra) al costat de Mercè Rodoreda, la Sonetista a qui moltes cartes fan referència.
Perquè les cartes recullen moltes dades puntuals sobre la vida en l’eix Brussel·les-París de tres grans escriptors: Carner, Obiols i Rodoreda. Hi apareix a més bona part del món cultural i polític català a Europa a mitjan segle XX: Joan Miró, Joan Puig i Ferreter, Apel·les Fenosa, Ferran Canyameres, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Jean Cassou, Roger Caillois.... Té cap importància, avui, tot això? Jo encara diria que sí, però ja no n’estic tan segur (si llegissin el que he escrit els malaguanyats Albert Manent i Jordi Castellanos em tustarien amablement el clatell: fem cas als mestres).
L’edició d’una correspondència és sempre envitricollada. Agraïm a la Fundació La Mirada (el 2010 ja edità les Cartes a Mercè Rodoreda d’Obiols) que s’hi hagi animat, als hereus que ho autoritzessin i a l’investigador Jordi Marrugat que hi hagi deixat hores i pestanyes. Potser no és del tot fora de lloc, avui, submergir-nos en el que feia seixanta anys enrere el talent català davant de les dificultats i la derrota.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-V-14
Versión en castellano
Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!
Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençut per tant desig?
No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.
I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no ho pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.
Santiago de Xile, 1947
Pere Quart, Refugi de versos
No només el protagonista de Climent, va a la casa de Keats a Roma. Tal dia com avui va morir a l'exili, a Mèxic, un gran poeta i assagista, un dels grans.
Juan Luis Panero, recentment desaparegut, ho recordava anys enrere: la literatura és un esplèndid podrimener.
LUIS CERNUDA
En Madrid, donde me dieron la noticia de tu muerte,
en Sevilla, años después, en una extraña primavera,
en Londres, repitiendo tantas veces
el sonido de tu voz, el roce de tu mano.
En Nueva York, mirando caer la nieve
—junto a aquel cuerpo que tanto quise—,
y en México, bajo la lluvia, frente a la piedra rajada,
que nada guarda sino tu nombre y la ceniza de un recuerdo,
has estado conmigo, fantasma de un fantasma.
Y esta tarde de Roma —en la casa en que muriera Keats—,
bajo la luz transparente de principios de otoño,
he vuelto a sentir, casi un temblor, tu presencia,
la terca pasión de tu memoria,
algo remoto y familiar como tu fotografía.
Que esa presencia, esa memoria me acompañen
hasta el día en que sean reflejo fiel,
testimonio inútil de un sueño derrotado
y una mano cierre mis ojos para siempre.
Juan Luis Panero, Desapariciones y fracasos (1978)
LLEGEIXO EL ZHUANGZI
Marxo a l'exili, lluny de casa.
El cor s'estranya de la poca tristor.
Potser amb Zhuangzi he après a saber d'on sóc:
del meu país, la terra d'enlloc.
Hi ressona (bé, hi pressona: mil dos-cents anys abans) el "país natal: exili" de Maria-Mercè Marçal, però són versos de Bai Juyi, que va viure a la Xina dels Tang del 772 al 846. És un dels poemes inclosos al que promet ser un dels títols de la temporada (bé, de moltes temporades, perquè és d'aquella mena de llibres que van fora del temps): Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica, de l'editorial Alpha, a càrrec del poeta i professor Manel Ollé.
L'antòleg i traductor (que ha escrit sobre l'interès i la pràctica de Carner, Manent i Joan Ferraté per la poesia xinesa) reivindica en aquesta tria, segons deia ahir a VilaWeb Lletres, "la idea del clàssic que no estableix distància, sinó que pot ser contemporani d'un hom mateix. Per mi, és possible la traducció que acosti el poema. És possible adreçar-se al lector des del poema i no tant des del xinès. Hi ha uns temes més representats que no uns altres, perquè són els que m'interessen: una part de poemes amorosos, una altra part de poemes més filosòfics, de sentiment del tot, i uns altres que són més de detall..."
El segon acte de la inacabada Moses und Aron i la darrera peça per a piano publicada per Arnold Schönberg van ser compostos a Barcelona, en una torreta del barri de Vallcarca al carrer que ara duu el seu nom, llavors als afores i ara encaixada entre cases més altes, on el compositor austríac havia vingut a refugiar-se del clima polític del seu país acceptant la invitació del deixeble i amic Robert Gerhard. A Vallcarca, Schönberg s'hi va estar de l'octubre de 1931 fins al juny de 1932: el poeta Carles Sindreu, vinculat al Club de Tennis La Salut, l'hi feia classes de tennis, i allà va néixer la seva filla Núria. El 1933, mentre era a París de vacances, va saber que tornar a Berlín amb el recentment escollit Adolf Hitler al poder podia ser-li perillós, i decidí (després d'anar a una sinagoga a demanar ser reconegut com a jueu) anar-se'n als Estats Units, on passà a dir-se Schoenberg. Adéu doncs per sempre Viena, l'Acadèmia Prusiana de les Arts, Vallcarca i París...
Ara m'assabento amb alegria que la col·lecció Sagrats i Clàssics de Fragmenta Editorial publica el llibret (ells ho escriuen libretto) de Moses und Aron, amb traducció (i llarga presentació) del teòleg i antropòleg Lluís Duch, amb l'ajut de Josep Barcons. Un altre Moisès que la nostra cultura acollirà.
[Ve d'aquí...]
El poema és un bon exemple de construcció clàssica. S’obre situant el lector, determinant el punt de vista de la veu (i el nostre, és clar): “Després de tot, / ara que els arbres donen brot, / aquesta llum desarraulida / em farà, vell, mudar de vida” (v. 1-4). Després de tot, al final d’un llarg recorregut, la primavera amb la seva llum desarraulida (no ho busquin al diccionari: si arraulir-se és ajupir-se, abatre’s, una llum desarraulida serà aquella que s’expandeix com, efectivament, ho fa la llum primaveral), la primavera dèiem farà que algú vell canviï de vida. “Perquè en la fulla ja amatent...” (v. 5-9): la vida que recomença conté ja en si tot i que no el mostri el cicle natural complet: naixement, pas i prefiguració de la mort. I en el moment inicial del cicle, en l'esclat de la primavera en una simple fulla, qui parla al poema (que sabem que ha viscut llargament) hi llegeix ja el cicle sencer, i el seu futur tornar a començar.
Llavors la veu canvia de punt de vista i fa una prometença sagrada (el to, doncs, per si encara no ho teníem prou clar, és major): no servir el present, sinó el que hagi de venir... quan ell ja no hi sigui (v. 16-18). I seguir sense recança una esperança que no és la d’ell, que ja no tindrà a veure amb ell.
Tornem però un moment enrere, a un element en què potser ens hauríem d’haver fixat al principi de tot: el títol. “Dedicació”. Què vol dir, dedicació? Hi ressona la idea de dedicatòria, però dedicació és de fet l’acció de dedicar-se: a què t’has dedicat, què has fet (a la/amb la teva vida). Estàvem ja avisats, doncs, d’un recompte, d’uns mots dits o escrits girant la vista enrere. Però és que a més una dedicació és la inscripció que relata la consagració d’un temple: nou subratllat, doncs, del to major, greu (en el sentit de transcendent) d’aquest balanç. Amb mesura, però: Carner, el Carner irònic de sempre, hi és del tot present: “No pas que em prengui la malura / de dar-me estil d’omnipotent” (v. 19-20)... I aquí tot seguit, permetin-m’ho, tot just després de dir que no ho farà, quina lliçó de teologia fonamental, quina espinada per a un programa de vida, quina sentència a un pas de la saviesa popular que l’obsedia als darrers anys de la seva vida: “Déu, tot sencer dins el present, / no s’hi complau ni s’hi detura”. Segona vegada que ens ho diu: “Dedicació” és un poema contra –o, més que contra, per depassar– el present.
S’ha dit que en la reescriptura de Poesia (1957) Carner accentua la mirada des de la vellesa. D’acord. Però des de quina vellesa? Perquè vells ens hi acabem tornant tots, això en si té ben poc interès. La gràcia és com és la vellesa d’“Absència”, de Poesia: una vellesa (una perspectiva del final) esperançada, fidel i sàvia (perquè ha entès, perquè ha assumit, una esperança que va “al dellà del seny” sense recança). Carner vol fer d’ales i guiatge a la sement que es descoratja abans de caure al solc obert (per podrir-s’hi... i germinar) [v. 29-32]. I sent el seu cor oprès (oprimit) paradoxalment alliberat per nous espais (v. 39-40), enllà de la por davant del desconegut: “En món encara no palès, / res com no puc, m’és tot permès” (p. 41-42). És a dir: al Carner home (com al Carner poeta) les constriccions se li tornen nous espais de llibertat. Lliçó de vida a través de la poesia. I de futur: “Só del futur que lleva” (que es lleva, que lleva àncores, que comença). “Dedicació” és malgrat el seu inici (o tal com apunta ja des de l'inici) un poema sobre el futur, sobre la transcendència enllà de tot, passat el propi jo, en un futur que de fet ja és aquí, com apuntava la imatge de "la fulla ja amatent" del vers 5.
[Continua aquí]
Entrades
Comentaris
