SORT

Sort que soc major d'edat i sempre vaig amb gent...

 

UN BON DIA

"Avui sembla un bon dia per recordar a la gent que 'Jo només obeïa ordres' va ser rebutjat com argument de defensa als judicis de Nuremberg", Karly Kingsley

NO HO OBLIDEM

«Tinguem això clar. I ara anem a les memòries del rei emèrit, aquest llibre que es diu Reconciliación del qual, gràcies a la versió francesa que ja circula, n’anem sabent detalls. Passaré per alt les beneiteries de Juan Carlos I quan parla de les seves amants, dels “errors” que va cometre per culpa de les “debilitats d’un home”: les carnals, amb Corinna, per exemple, o les econòmiques, com els diners que va rebre del rei d’Aràbia Saudita. Tampoc no em fixo en les barrabassades gairebé humorístiques (si no fos que són un insult a la dignitat dels conciutadans): des del “sacrifici de deixar Espanya, l’expatriació forçosa” fins a definir-se com “l’únic espanyol que no cobra pensió després de quaranta anys de servei”.

»Em fixo en el que diu sobre Franco. “Si sóc rei és gràcies a ell”. Tot el castell de cartes de la Transició, tots els elogis a les bondats del pacte constitucional, cauen amb estrèpit. Va ser rei –i ho diu ell– gràcies a aquell general que el tractava “amb tendresa i amabilitat” i a qui “respectava enormement” i del qual “apreciava la seva intel·ligència i el seu sentit polític”. Aquell general, que va ser correligionari de Mussolini i de Hitler i que va ordenar i executar el terror fins poc abans de morir. “No oblidis”, va dir Juan Carlos I al seu fill, en el moment de la renúncia, “que heretes un sistema que jo he construït”. No ho oblidem: un sistema amb uns fonaments enfangats en un cop d’estat criminal i en una llarga dictadura, sanguinària, terrorífica. Això és el que hem de transmetre als nostres fills.»

       Josep M. Fonalleras, "Principis fonamentals" (El Periódico, 12-XI-2025)

POLÍTICA (W.B. Yeats)

[F l u x d'estiu, #1. Deu anys de versions]

W.B. Yeats, "Política" 

Com vols, veient aquesta noia...

LLL A BARCELONA I A GIRONA

Literatura, llengua i lloc: en parlarem a Barcelona demà dimarts 17, a Laie Pau Claris (a les 7h de la tarda), en conversa amb Eduard Aibar i Simona Škrabec. I a Girona dimecres 25, també a les 7h a la Llibreria 22, amb Josep M. Fonalleras i Carles Torner, que hi presentarà al costat de LLL el seu Com ser ambaixador d'un país sense ambaixades (Pòrtic).

 

 

 

 

TASTI EL MOSSÈN

"La història del món, estimat (...) és qui menja i qui és menjat". Trobo que en aquests nostres temps trumpians s'hauria de reposar el Sweeney Todd de Sondheim i Hugh Wheeler. El barber diabòlic del carrer Fleet va bé per explicar moltes coses, o per fer-les més passadores. I no recordava que a la lletra també hi surten els poetes (menys encara que hi tinguin a veure amb els nostres estudis de posteritat):

Haven't you got poet
Or something like that?

No, you see the trouble with poet
Is how do you know it's
Deceased?
Try the priest

 

UNA CONVERSA AMB BERTA PIÑÁN

Al número de gener de L'Avenç hi ha sortit la conversa que vam mantenir amb l'escriptora Berta Piñán sobre llengües, política, poesia i altres assumptes que ens vinculen. Va passar a la llibreria La Central, dura una bona estona i hi vam parlar cadascú en la seva llengua, en asturià i en català, com hauria de ser més habitual. La veritat és que hi vam xalar, i vull creure que això es nota. 

Des de fa uns mesos les converses tenen una versió en vídeo que es pot veure al canal Youtube de la revista. Cal agrair a L'Avenç que continuï sent un espai on la gent pot parlar llarg i sense traves. Sobre història, cultura i memòria, com diu el nou subtítol de la publicació. Una bona manera d'avançar.

 

Altres vegades que la Berta Piñán i els seus versos han aparegut ja al Flux.

UN AVENÇ

Tinc permís per explicar-vos que ahir a La Central s'hi coïen coses bones de la mà de la revista L'Avenç. Aviat en paper i a la xarxa. I la primera claqueta de ma vida.

ABC D'ODI (AL CATALÀ)

Sociopatia acadèmica i periodística sumades. Les Illes i el País Valencià són el camp de batalla, i els catalanoparlants som la nosa a eliminar.

DIPLOMÀCIA CULTURAL

Això és avui i demà. Hi parlarem de diplomàcia cultural i de diversos casos catalans. I jo, per això, del PEN i d'Even-Zohar, amb permís de la Simona Škrabec (amb qui vam escriure una peça llarga apareguda en anglès al llibre Culture as Soft Power publicat per De Gruyter. Si us interessa, aquí us la podeu descarregar).

 

MCAFEE

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Qui és Noëlle McAfee, catedràtica de filosofia? 

ANIHILAMENT

L'única cosa que pots fer amb un enemic és destruir-lo, anihilar-lo. Per tant, millor no tenir enemics.

 

 

INJÚRIA

 

COM SI

Fem com si. Els catalans (i catalanes) juguem a la Champions, en això. 

 

SO WHAT CAN I DO

Trobo que el ritme de les cançons dels Cigarettes After Sex s'adiu d'allò més bé amb la calorada, i amb una espera desesperançada. Aquí en teniu el single nou que acaben de presentar, "Bubblegum". I bon cap de setmana a tothom. Tant de bo que no se'ns enganxi allò a la sola de la sabata.

PLA DE CRANCS

Dissabte de Glòria. Tuit del Grup de Treball de Biblioteques Escolars. A la salut de tots els Plans (i planificadors) de Lectura catalans dels darrers trenta anys. Amb Cultura i Ensenyament transferidíssims.

 

 

SA MAJESTAT

 

Que diu que ja no tributarà. Tampoc.

MANIA, ALEMANIA

Registrador i tautòleg. Tenim Hegel, Wittgenstein i llavors ja ve Rajoy: "dije que Alemania es Alemania y creo que Alemania me ha dado la razón".

 

 

NI RENAN NI PLEBISCIT, PORRAS

Joan B. Culla descriu molt bé a "La sedició i el plebiscti quotidià" (Ara, 7-XI-22) el panorama madrileny pel que fa a la reforma jurídica del delicte de sedició que mira de fer el PSOE  i a la reacció de la dreta espanyola. Per això no me n'estic de citar-lo in extenso: 

"Si ja va quedar verificat que Alberto Núñez Feijóo no sap qui va ser George Orwell, és evident que tampoc no ha sentit a parlar mai d’Ernest Renan. Les nacions modernes, a l’Occident liberal, s’han construït sobre la base del consens. Un consens no espontani, esperonat per polítiques d’assimilació i aculturació de les minories, però alimentat sobretot per l’existència d’un projecte nacional/estatal atractiu i generós en oportunitats per als que s’hi adherissin, de tal manera que l’estat/nació guanyés de manera còmoda i repetida aquell “plebiscit quotidià” a què s’havia referit Renan. 

   L’estat francès no convertí els occitans o els catalans del nord en francesos a punta de baioneta o a cops de porra, ni tancant els que dissentissin dues dècades en un presidi. Ho va aconseguir per la via de la seducció, dels avantatges: oferint-los una educació eficient –en francès, per descomptat, no en patois–, carreres professionals o funcionarials brillants, plataformes de projecció internacional per a llur creativitat, etcètera. Josep Joffre (Rivesaltes, 1852) no va seguir el camí de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859) perquè a ell França sí que li va oferir una carrera militar brillant i exitosa, un patriotisme reeixit. 

   Si l’estat espanyol no ha estat ni és capaç d’oferir res d’això, sinó tan sols collonades com ara la Marca España, España Global, etcètera; si, en lloc de guanyar a Catalunya el “plebiscit quotidià”, el sentiment nacional espanyol hi topa amb el rebuig frontal d’una gran part de la ciutadania –la qual en voldria un altre, de plebiscit–; si, en resum, Espanya ha renunciat per complet a seduir els catalans que volen deixar de ser espanyols, ¿el PP creu que la solució és l’enduriment de l’amenaça repressiva, el "Si ho torneu a intentar, us podrireu a la presó"? Ja em disculparà el senyor Feijóo, però aquesta és una recepta pròpia dels règims més reaccionaris del segle XIX europeu; així era com pretenien mantenir la seva unitat aquell imperi otomà o aquella Rússia tsarista que eren descrits com a “presons de pobles”... i que van acabar implosionant. Aviat començarà el 2023, i no som a Rússia ni a Turquia."

EN MÚTUA COMPANYIA

Incendi retòric, frivolitat política i buidor d'idees. Què podria anar malament?