RODA DE FIRA

Roda, en català en diem roda, o roda de fira. La de l'Exposició Universal de Chicago de 1893 era a on ara hi ha el Midway Plaisance, a quatre passes de casa, i feia vuitanta metres d'alçada. Parlem dels anys en què tot just es construïen els primers gratacels, com el Rookery (1888), de dotze plantes i 55 metres d'alçada, més tard renovat per Frank Lloyd Wright.

L'any despres de l'Exposició van desmuntar la gran roda, i poc després, el 1896, la van convertir en l'atracció principal del Ferris Wheel Park (pel nom del constructor), al que avui seria Lincoln Park. De llavors n'hi ha una filmació feta pels germans Lumière que podeu veure a Youtube. Més tard encara la van desmuntar per segona vegada i la van tornar a muntar a Saint Louis, a l'Exposició Internacional de 1904.

BRUNYIU LES VOSTRES ANTOLOGIES

M'ha tornat a les mans aquesta meravella de Cole Porter en una pel·lícula de George Sidney on uns comediants de Broadway posen en escena Shakespeare. Honor també a James Whitmore i Keenan Wynn (i a Èsquil i Eurípides): "Ara les noies elegants volen versos com els d'abans..."

 

LOWLANDS

Avui he trobat el cartell de Marta of the Lowlands, la pel·lícula perduda (1914) de Paramount Pictures, i l'he penjat a l'aula de la universitat i quina il·lusió, ves.

 

 

VOTA

 

SOC MECENES

Avui he celebrat el dia del naixement de Jacint Verdaguer fent-me mecenes a Verkami del projecte Canigó 1883, un projecte de pel·lícula o documental (té una mica de cada) d'Albert Naudín i la FJV sobre el poeta i els Pririneus amb la veu de Lluís Soler, que un ja no sap si és la d'ell o la de l'escriptor.

Us convido a afegir-vos aquí al projecte.

 

QUE PARLIN

Avui ho fem, ho pengem i escoltem, en diumenge. I que parlin. Amb un que canta com podríem cantar nosaltres sobre un fons més que conegut. "How about silence?"

Molt bona resta de cap de setmana a tothom.

 

 

David Lynch: "Harry Dean singing Everybody's Talkin' is one of the most beautiful things I've ever seen or heard... His ending of the song is pure beauty, deep, deep, deep, beauty... He takes the song and he takes you to another place with it" (Mojo Magazine).

STELLA

Imagineu tres noms o tres objectes o tres olors o tres colors que us agradin molt i ajunteu-los: poques vegades combinaran com a "Stella by Starlight" ho fan Miles Davis, John Coltrane i Bill Evans. 

I mira que la cançó ve d'una pel·lícula de por sense pedigrí i que, convertida en estàndard, ha estat versionada per gegants com Frank Sinatra, Chet Baker, Nat King Cole, Mina o Ella Fitzgerald, però res no iguala, pel meu gust, aquest enregistrament que enllaço avui. Gaudiu-ne. També del cap de setmana.

 

MALEÏDA

Algú l'ha vist i ens en pot fer cinc cèntims? El tràiler promet. En nom de Déu, amunt!

UNA GRAN IMPRESIÓN

Yagüe, Cabanellas, Mola, Orgaz, Queipo de Llano... La llista dels generals que ballen al voltant de Francisco Franco a Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar (2019), es llegeix com una guia urbana dels anys cinquanta a qualsevol ciutat espanyola de províncies.

Voltant per Wikipedia de biografia en biografia he confirmat la curiosa rastellera de morts en accident aeri de jerarques militars enutjosos per al Generalísimo (un paio amb sort), i he après que Pablo Neruda va dedicar un breu però intens poema a Emilio Mola, "el Director", l'autor de la reveladora Instrucción Reservada del 19 de juliol de 1936 que deia, a la Base 5ª: "Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado".

El 3 de juny de 1937 l'Airspeed Envoy en què el general viatjava s'estavellà a Alcocero (Burgos), rebatejat des de llavors com Alcocero de Mola. Aquests són els versos que li dedicà Neruda:

MOLA EN LOS INFIERNOS

Es arrastrado el turbio mulo Mola
de precipicio en precipicio eterno
y como va el naufragio de ola en ola,
desbaratado por azufre y cuerno,
cocido en cal y hiel y disimulo,
de antemano esperado en el infierno,
va el infernal mulato, el Mola mulo
definitivamente turbio y tierno,
con llamas en la cola y en el culo.

DREAMIN'

Per a mi, el millor tema (i mira que n'hi ha de bons), amb el permís de The Mamas & The Papas, de la banda sonora de l'última de Tarantino, Once Upon a Time in Hollywood.

Apa, bon cap de setmana a tothom, amb pluja inclosa.

NO SEREM D'ENLLOC, QUAN MARXEM

Aquí em teniu, immers en un curset intensiu de nordamericanitat. L'altre dia, per exemple, després de veure Inside Llewyn Davis dels Coen, vaig anar a parar a la biografia de Dave Van Ronk, i, d'ell i el Gaslight Cafe i l'escena a Greenwich Village als anys seixanta, al concert "An Evening For Salvador Allende" de 1974 i a Bob Dylan i Phil Ochs.

En fi, que bon cap de setmana als vius i als morts.

NOVA GARROTXA

"Pro Ecclesia et Patria" (per l'església i pel país) a la façana de l'antic laboratori reconvertit en cinema de Trinity College, a Connecticut. Pels que ens pensàvem que els carlins eren un assumpte catalanesc o hispànic.

I SI SÍ?

El noranta per cent de la ficció que consumim, a grans dosis, es basa en el principi soterrat que les coses o les persones no són el que semblen. Què passa, però, amb les que sí són el que semblen? Quin munt de vida, de realitat, malbaratada, deixada de banda.

BUZZ BUZZ BUZZ

Els que van fer els llums nadalencs de la Gran Via barcelonina deuen ser admiradors de Vincente Minnelli i Judy Garland. O de Stacey Kent, que juntament amb Al Jonson fa una versió esplèndida (pel meu gust millor que la pel·liculera) de la cançó i l'escena del tramvia.

Apa, bon trajecte a tots plegats.

ANNIE HALL

Aquesta mena de coses belles i vanes que, quan te n'assabentes, et fan feliç, com una espurna, un clatell fugaç o una bona rima: als darrers anys de la seva vida el pianista Bill Evans compartia amb el productor cinematogràfic Jack Rollins (si us agrada Woody Allen sabeu de qui us parlo) la propietat d'un cavall de carreres que es deia "Annie Hall".

CRÍTICA I ELOGI

El presentador de l'acte conta una bona història de Burt Lancaster, confrontat un dia a Anglaterra amb un actor shakespearià dels de la vella escola, a qui explicava que ell havia arribat a un punt que les crítiques ja no l'afectaven. L'altre li va respondre: "Bé, ara, quan arribis al punt que l'elogi tampoc no t'afecti, ja seràs allà".

ESTRELLAS LAND

Ho han tornat a fer: La la land és a les Espanyes (i als avions i organismes que en depenen, claro está) La ciudad de las estrellas, amb el detall que en aquest cas per comptes de treure's el títol hispànic de la punta del llapis han agafat com a mínim el d'una cançó, amb una sinècdoque tirant a clàssica.

En fi, bon cap de setmana a tothom, com sempre. Tituladors espanyols de pel·lícules inclosos.





MÉS
La banda sonora de la pel·lícula completa. Val la pena.
Emma Stone ballant també però en una peça una mica més animada (d'un dels Arcade Fire). I si us interessa la dansa, aquí teniu un vídeo amb el coreògraf de tot plegat.

A LA CINQUENA

Què feu que no seguiu a twitter @stjohnsphoto, el compte sobre fotografia de la St John's International Academy, una escola secundària "with academy status" de Marlborough, UK?

Avui, per exemple, hi han penjat "The Flatiron" (1904), d'Edward Steichen, amb l'edifici acabat de construir, i m'agradaria que em diguéssiu així en una mirada ràpida si és una foto, un quadre, un conte, una cançó de Joe Henry o una escena d'una pel·lícula de Jim Jarmusch o James Ivory. Per exemple.

A QUIET PASSION

Sabeu que ja s'ha estrenat la pel·lícula de Terence Davies sobre Emily Dickinson, amb Cynthia Nixon fent el paper de la poetessa (que en vida no va ser més que una dona estranya)? This is my letter to the world, That never wrote to me...

Es diu A Quiet passion (els grans retitoladors espanyols, amb el seu conegut esforç a favor de l'obvietat, ho han traduït com Historia de una pasión). A Barcelona, la fan als Méliès a les deu de la nit.

ROADS OF KIAROSTAMI

Quin gran final.