LA COSA MÉS ULTRALOCAL

"Completament. Sobre això hi ha dues coses: l’abstracció i la universalització. En el cas de l’abstracció, és clar, si concretes molt, acabes fent abstracció. I després hi ha la universalització. Hi ha qui pensa que sense context l’obra es torna més universal. Però és tot el contrari: la cosa més ultralocal és la cosa més universal. Llegint qualsevol escriptor una mica seriós ho trobes, això. La literatura sempre parla de coses íntimes. I una cosa íntima la trobes en la cosa més immediata. Mireu: quan van traduir Els nois als Estats Units, feia ben poc que hi havia hagut els atemptats de la sala Bataclan de París. L’endemà dels atemptats, a Vidreres es va trobar un cotxe amb armes. De cop, el centre del món era Vidreres. I, justament, una revista americana m’entrevistava pel llibre Els nois, que passa a Vidreres, en el mateix moment que el món havia centrat la mirada en aquest poble."

Llegiu, llegiu l'entrevista de Montse Serra a Toni Sala al VilaWeb d'avui. I la novel·la Persecució, és clar (a L'Altra Editorial).

A BETEVÉ

Per si per comptes de comprar el llibre (o pispar-lo: l'altre dia me'n van explicar el primer cas) sou dels que preferiu les versions explicades.

DEU, VINT, CENT I TORNADA

L'assumpte aquest dels deu anys enrere em podria dur a aquesta entrada de desembre de 2008 evocant al F l u x els deu anys de la mort de Joan Brossa, ara fa doncs vint anys, avui que en fa cent del naixement del poeta. Un enfilall de lletres i xifres i vies i camins, tot en roig i blanc i negre.

L'ablocGcedari (en homenatge a Brossa)
Els entra-i-surts de Brossa, site a Lletra

MANS A L'ESPATLLA

Al penúltim disc de Mary Chapin Carpenter, The Things That We Are Made Of, hi destaca un tema de temps lent que sembla pensat per fer lluir la lletra: “Hand on My Back”. La cantautora hi parla de record i agraïment, i de com a mesura que avancem en la vida lliçons i somnis es van entrellaçant: “Tots tornem a terra, tots caiem del cel/ Cremem, ens trenquem, ens fem malbé i plorem/ Però ens mantenim sencers per la vista i per un pacte/ Que comença amb el frec de la teva mà a la meva espatlla”. Escolto la cançó i la torno a escoltar lluny de casa i dels fets dels darrers temps, els bons i els luctuosos, i entre aquests darrers m’adono que en pocs mesos han mort dues persones que d’alguna manera van ser mans a la meva espatlla.

Ho va ser el novel·lista i crític Robert Saladrigas (1940-2018), responsable durant molt de temps de la secció de llibres de La Vanguardia, on als anys vuitanta va acollir un crític vintejador i sense experiència amb tres caps (Josep-Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i qui això signa) i un nom inventat, Joan Orja. Saladrigas no ens coneixia de res i ens va fer una confiança absoluta: no recordo un sol cas de censura ni cap entrebanc greu en quatre anys de ressenyes regulars, no sempre complaents, i sí en canvi un grapat de converses tranquil·les, curioses i encoratjadores. Gent bona, bona gent. També ho va ser Màrius Sampere (1928-2018), ara noticiat i homenatjat però durant anys –fins que el va anar reivindicant la tossuderia de Vicenç Llorca, Àlex Susanna o Sam Abrams– poc més que un llampat perifèric. Sampere era, com Saladrigas, discret, amable i generós, i la seva mà tremolosa tremola encara al meu avantbraç quan l’evoco. De vegades penso si no em devia passar així part de la seva fal·lera d’escriure.

Quantes mans hi caben, una damunt de l’altra, a les nostres espatlles tan menudes? Recomença la cançó de Chapin Carpenter: “Em moc pel món com una fletxa que vola/ partint l’aire mentre cartografio el cel/ I avall molt avall l’eco no es perd/ Records que sonen com cadenes que trontollen”. Fletxa i aire, baules i cadenes, mans i espatlles. Memòria i agraïment.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-I-19
Versión en castellano

1981

Som al 1981. Franco fa sis anys que descansa al Valle de los Caídos. Tot es pot mirar des de diversos punts de vista: al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores publica una tria de Prosas escogidas com homenatge a Josep Carner. Bravo, o per fi. Al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores fa servir encara el segell amb el pollastre franquista i encarrega el pròleg d'un llibre així a Guillermo Díaz Plaja. Al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores envia a les ambaixades llibres com aquest, d'un seu diplomàtic egregi, i l'ambaixada d'Espanya als Estats Units el fa servir com obsequi.

1981, com qui diu avui.

FELIÇOS ELS MALDESTRES

"Hi ha un conte de Carner que acaba dient que la felicitat, quan arriba, ens agafa amb cara d’enzes. I hi ha aquell poema commovedor, inoblidable, en què Borges, ja avançada la seva vida, es retreu no haver estat feliç. De vegades, sentint històries de gent, fa ganes de pensar que el que caracteritza més aquest animal que som és la seva malaptesa colossal per a la felicitat. O per al simple benestar. I sí, també m’interessa això dels canvis de què no som conscients: com és de minso el control que portem sobre cap on anam o cap on no anam. Som éssers molt, molt maldestres."

Són paraules de Miquel Àngel Llauger, poeta i traductor de poesia, bon poeta i bon traductor, entrevistat per Esteve Miralles a Núvol perquè va guanyar el premi Gabriel Ferrater amb la "novel·la coral en vers" Fourmillante, i perquè aquests dies ha aparegut el llibre i ell va a presentar-lo a Sant Cugat. De fet, Llauger fa doblet a la vila: dissabte al migdia hi presenta Volen quan volen i fa un taller de poesia per a infants a Pati de llibres i dilluns 22 bateja en públic Fourmillante de la mà de Jordi Cornudella i Xènia Dyakonova al Cafè Audtori, a les set de la tarda. Vallesans i vallesanes, aprofiteu-ho!

PARAULES SOBRE LES PARAULES

Per a un filòleg (d'Hispàniques, en dèiem abans) publicar a Ediciones Cátedra ve a ser com pujar el Tourmalet. Jo aquests dies en baixo a poc a poc, mirant de disfrutar el trajecte: ja és a les llibreries Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), fruit de la beca i de l'estada de recerca l'any passat a la Universitat de Chicago però, tirant enrere, també d'un grapat d'altres estades i congressos i articles i discussions i marrades.

El llibre està pensat per a aquells que els interessa la història cultural, la literatura catalana i el que en diríem planificació cultural: la lenta elaboració d'una cultura compartida, mancomunada. Paraules sobre les paraules de la tribu.

Entrevista de Víctor Fernández per a La Razón: "La de Cataluña es una sociedad hiperliteraturizada" (28-II-19)

Entrevista de David Guzmán al programa "Terrícoles" de betevé (18-II-19).

"Ens cal més planificació i menys sentimentalisme". Entrevista a partir del llibre amb Esteve Miralles, al digital de cultura Núvol (26-XII-18).

Ressenya de Lluís Quintana al Blog de l'Escola de Llibreria (21-XII-18).

Un tuit d'autor cofoi.

Aquí podeu fer-hi un cop d'ull i comprar-vos-el visqueu on visqueu, en paper o en edició per a Kindle.

Aquí podeu llegir-ne i descarregar-vos-en la introducció ("Escritores, literatura e identidad en Cataluña").

Aquí, la fitxa editorial.

CONSTRUIR

Setmanes obrint cada dia la tapa de la gran bústia de fusta al porxo de casa. De vegades un sobre, un simple sobre, et pot fer feliç. Com un ganàpia amb sabates noves.

UN NOU SANTORAL, LAIC I CATALÀ

Endreçant papers m'adono que han passat tres anys des de les primeres sessions de treball amb l'historiador Jaume Claret per preparar la presentació pública que havíem de fer (a l'Anglo-Catalan Society) de la recerca conjunta sobre la munió d'entrevistes a personatges destacats de la cultura catalana als anys seixanta i setanta, ara finalment convertida en l'article "Un santoral laic de referència. Les sèries d'entrevistes a figures culturals en el tardofranquisme", acabat d'aparèixer a Catalan Review (no en obert, ho sento).

A l'article hi ha Baltasar Porcel i Montserrat Roig com a entrevistadors i protagonistes, però les pàgines són plenes d'una plèiade d'altres noms, d'entrevistadors (Lluís Busquets i Grabulosa, Joaquim M. Puyal, Antoni Ribas, Robert Saladrigas, Joaquín Soler Serrano) i sobretot d'entrevistats, centenars d'entrevistats, amb una llista preciosa cap al final de la peça.

Miro les dates dels papers i penso que en molts casos cal fer-se càrrec, en l'àmbit de les humanitats, que aquest és el ritme per a la recerca&presentació&redacció&discussió&revisió&publicació acadèmiques. Com amb l'arròs o amb els fills, amb el coneixement compartible no hi ha manera de forçar que les coses vagin més de pressa, si no les volem de supermercat.

SALVAT A LA SELE

Mentre reviso segones proves i organitzo l'índex de noms del llibre, Ediciones Cátedra ha donat permís al blog de Llengua i literatura catalanes de la UOC per reproduir un dels capítols de Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), producte de l'estada a Chicago i que se suposa que a la tardor ja serà a les llibreries.

Atès que El poema de La rosa als llavis és una de les lectures prescriptives de literatura catalana per a la Selectivitat d'enguany, que just comença avui, hem escollit el capítol sobre Joan Salvat-Papasseit. Aquí el teniu sencer. A veure què us sembla.

I sort a la Selectivitat als que la feu, als que la vigileu, als que la corregireu i als pares i germans que també la patiu.

AVUI AQUÍ NO HI HA MÚSICA

Ha mort Màrius Sampere.

























- "Per a mi un poema és dir el que no es pot dir". Conversa amb Oriol Izquierdo a QVC
- Entrevista a Poetàrium
- Màrius Sampere a lletrA
- Màrius Sampere al F l u x
- "La fredor als llavis"

VOLÍEM PASSAR PEL PORTAL DEL JARDÍ DEL MONESTIR UN VIDRE QUADRAT DE GRANDOR EXTREMA

Com més anys passen, més m'impressiona i m'intoxica Foix. Aquest 2018 en fa cent vint-i-cinc del seu naixement, i un segle de l'edició del Diari 1918. Amb aquest motiu, a la Fundació J.V. Foix publiquen cada setmana un dels textos del Diari (us hi podeu subscriure) i els difonen a la Xarxa. Avui he rebut i he llegit el que comença "Volíem passar pel portal del jardí..." i encara n'estic estabornit, assegut aquí a la cadira normal, no les de vori, darrere dels saurins i els profetes.

EL NO SANT JORDI

Quan vostès llegeixin això les parades i les aglomeracions de Sant Jordi al centre de Barcelona i d’altres ciutats catalanes ja seran història i les roses començaran a decandir-se al gerro del rebedor. Dilluns, el món editorial, els llibreters i els escriptors vam viure una altra fogonada que ens donarà a tots plegats aire fins a l’any vinent, enmig de la crisi sempiterna i les incerteses del país. La literatura i el llibre catalans són i no són Sant Jordi: se n’enorgulleixen i l’exhibeixen, en depenen i l’estimen, l’enyoren i el bescanten, el pateixen i el celebren. Per un dia, les lletres i la lectura hauran estat mainstream: si no compres i comentes algun llibre sembla que siguis un no ningú, com passa l’endemà de guanyar una Champions amb el futbol, l’onze de setembre amb la paraula Catalunya o el dia de Cap d’Any amb el cava i el raïm.

Després de dies d’inundació mediàtica, molts de vostès podrien ara donar algun nom de triomfador d’aquest Sant Jordi, segurament provinent de les llistes de més venuts o del pomet dels autors més coneguts. Fa un parell d’anys Màrius Serra (que enguany ha implicat les llistes a la trama de La novel·la de Sant Jordi) i Sergi Pàmies es van entretenir a calcular el percentatge de les vendes de Sant Jordi que representen els llibres de la llista dels més venuts: tots junts, no arribaven al 7 per cent. Vull dir que parlem d’un fenomen divers i dispers, que a Sant Jordi hi ha afortunadament molta vida enllà del que més sona: per poc que s’hi hagin fixat, hauran trobat als suplements i als taulells noves editorials (la darrera, Quid Pro Quo, benvinguts), traduccions inèdites, llibreries acabades d’estrenar (com La Inexplicable a Sants o La Carbonera al Poble-sec), autors novells: tots segueixen en dansa a partir del dia 24.

Som més que afortunats de tenir la diada de Sant Jordi, però també tot el que no és Sant Jordi, que és molt i molt divers. Sense llistes ni cues ni autobombo ni imatges cursis al whatsapp. Benvinguts als tres-cents seixanta-quatre dies que no són Sant Jordi.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-IV-18
Versión en castellano

MONTSERRAT ROIG, TOT TERRENY

Fins al 30 d’abril tenen l’oportunitat d’anar a veure l’exposició “Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia” a El Born Centre de Cultura i Memòria (cert: els gestors municipals han tingut millors dies, rebatejant). Roig va ser escriptora i periodista (a més de feminista, antifeixista, catalanista i algun altre adjectiu que em dec descuidar), i la inspirada autora de l’adagi que diu que a la literatura catalana un o una, faci els anys que faci que s’hi dedica, sempre està tornant a començar.

Potser no és mala idea, doncs, tornar a Montserrat Roig, perquè ha passat més d’un quart de segle de la seva mort, els seus llibres costen de trobar a les llibreries, van desapareixent els darrers testimonis directes dels camps d’extermini (per a nosaltres la memòria dels deportats no morirà mai gràcies al seu Els catalans als camps nazis, premi de la Crítica Serra d’Or, promogut per Josep Benet però assumit per ella amb passió professional i personal fins a fer-ne un tros de la seva vida). I perquè la magnífica sèrie dels retrats fotogràfics que va fer-li la seva amiga Pilar Aymerich mostra una veritable donassa (donota com a femení d’homenot és un d’aquells substantius, ai, amb gènere marcat) i il·lustra bellament dues dècades, els setanta i els vuitanta, centrals per a la cultura catalana moderna.

Roig va ser, amb Baltasar Porcel, la gran entrevistadora d’aquells anys: a l’exposició, seguin sense pressa a veure fragments de les seves entrevistes en el blanc i negre del temps en què molts pensaven que tot estava per fer i tot era possible. Es va estrenarl'any 1977 amb el programa Personatges al Circuit Català de TVE, en un mitjà nou on el català també començava a obrir-se pas. En literatura havia debutat amb els contes de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, premi Víctor Català (va rebre’n la notícia tancada amb a Montserrat per protestar contra els consells de guerra de Burgos), i la novel·la Ramona, adéu, i ja no va parar fins als reculls d’articles dels seus darrers dies. Inquieta, directa, entusiasta, generosa. En vida i ara també en aquesta memòria exposada, a la recerca de la utopia.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-III-18
Versión en castellano

CIM

La vista des de la fotocopiadora mentre per fi imprimeixes l'original que s'arrossega de fa un any i mig ve a ser aquesta.

Vull dir que he fet el cim. Demà agafo l'avió.

CAMINANT

                       Melior est mors quan vita amara. (Eccl. 30, 17)

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
¿quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix véns per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

                  Jacint Verdaguer, Al cel (1903)

TODO ES JEFATURA

"Todo es aquí en España jefatura. Hay jefe del Estado, a quien no ha de tocarse ni mentarse; hay jefe del gobierno, a quien no ha de tocarse ni mentarse aunque os toque a vosotros y aunque os mente a vosotros; hay jefes de partido, a quienes tocaréis y mentaréis mientras os dé la gana si no tienen guerrillas a modo de "mamporros" o a la de "requetés"; hay jefes de fracciones de partido; hay jefes de secciones de fracciones; y aún hay jefes de grupos de secciones..."

    Joan Salvat-Papasseit, 7-VII-1915 
    ("Altres textos de Los Miserables", dins J. S-P, Obra completa. Poesia i prosa, Galàxia Gutenberg, 2006, p. 843)

AQUÍ AIXÒ NO

Un argument més a favor de la no aplicabilitat de la teoria postcolonial al cas català: això aquí simplement no passa.

"El poder per narrar, o per blocar que altres narratives es formin i emergeixin, és molt important per a la cultura i per a l'imperialisme, i constitueix una de les principals connexions entre tots dos. Més encara: al món colonial els grans relats d'emancipació i d'il·lustració van mobilitzar els pobles per alçar-se contra la subjecció a l'imperi i desprendre-se'n. Durant el procés, molts europeus i nord-americans, commoguts per aquests relats i pels seus protagonistes, lluitaren també pel sorgiment de noves històries sobre la igualtat i la comunitat entre els homes."

Edward W. Said, Culture and Imperialism (1993)

AGUALUSA I L'OBLIT

L’any passat vaig tenir la bona ventura de formar part del jurat del Premi Internacional de Literatura de Dublín, atorgat al millor llibre en prosa publicat en anglès d’entre els escollits per biblioteques d’arreu del món, inclosa la barcelonina Vila de Gràcia. El guanyador, Teoria general de l’oblit, de l’angoleny José Eduardo Agualusa, finalista també del Man Booker International i del Best Translated Book Award, acaba d’aparèixer en català traduït per Pere Comellas Casanova de la mà d’Edicions del Periscopi (en castellà l’ha publicat Edhasa). No passa cada dia que les novetats internacionals més destacades estiguin disponibles tot seguit en català, però en aquest cas d’entre els finalistes del premi a hores d’ara hi ha també a les llibreries Tota una vida de Robert Seethaler (La Campana), El simpatitzant de Viet Thanh Nguyen (Empúries) o La confessió de la lleona de Mia Couto (també a Periscopi): tots els asseguren hores de lectura de primera.

El cas és que Agualusa ja havia estat traduït al català: La Magrana va publicar-ne Nació criolla l’any 1999. Però cada vegada que he intentar trobar-lo en una llibreria he tornat a casa de buit. Com m’ha passat fa poc per altres raons amb l’edició de L’adversari d’Emmanuel Carrère (del 2000) o amb El malaguanyat de Bernhard (de 1995) en versió de Joan Fontcuberta (DEP). En català sembla que anem aclarint el gran bosc de la novetat internacional, però el fons de catàleg i la pervivència a les llibreries de les novetats traduïdes –amb l’esforç econòmic i promocional que això significa– continuen sent temes no resolts (i deixo de banda la poesia o l’assaig, certament qüestions al marge). Anys enrere, molts anys enrere, semblava que el print on demand resoldria el problema, i no va ser així. Després alguns ens vam fer la il·lusió que ho resoldria el llibre electrònic, però tampoc no acaba de ser així. Qui o què vindrà a tancar algun dia el cercle, a trencar la paret? Com podem saber que Ludovica Fernandes Mano continuarà entre nosaltres per molts anys, quan es proclami el premi IDLA 2018 i Teoria general de l’oblit deixi de ser novetat?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-II-18
Versión en castellano

ESCENA DE FEBRER A CIUTAT

Són les nou del matí. No plou ni glaça
i arreu s'estén la joia del treball.
Darrera d'una rossa un jove passa
i somriuen els dos, carrers avall.

Els tardans col·legials són a la plaça.
Juguen a fet. Blavor. Frega un mirall
la carnissera jove, fresca i grassa,
i... els nois empaita el guarda, al capdavall.

Refilen els ocells damunt les branques.
Esmorzen uns cotxers. És ja el sol alt.
I el vianant aquest, de barbes blanques,
retrobarà, impassible un criminal.

Para's un cotxe que després arranca.
Cerquen uns ulls a uns altres molt endalt.
I un balcó s'obre i una lletra es tanca,
i és medicina per al cor malalt.

    Josep M. de Sucre, L'Ocell Daurat (1921)