Una altra botiga antiga que tanca, i suposo que d'aquí a poc hi deuran obrir una altra sucursal d'una altra sabateria o joieria o bosseria o xandalleria, o un bar amb terrassa que acabarà oferint menú de migdia amb faltes. De veritat necessitem tanta roba, bevem tant de cafè?
Llengua meva fidel,
et vaig servir.
Cada nit col·locava davant teu pots amb colors,
perquè tinguessis un bedoll i saltamartins i un pardal
guardats en la meva memòria.
Ho vaig fer molts anys.
Eres la meva pàtria perquè me'n mancava cap altra.
Pensava que series també intermediària
entre mi i les bones persones,
tot i que en fossin vint, deu
o encara no haguessin nascut.
Ara reconec el dubte.
Hi ha moments que sembla que he malmès la vida.
Perquè ets la llengua dels ultratjats,
llengua dels insensats i dels odiosos
a si mateixos potser més que a d'altres països,
llengua dels confidents,
llengua dels desequilibrats,
malalts de la pròpia innocència.
Però sense tu qui sóc.
Tan sols un estudiós en un país llunyà,
a success, sense temor ni humiliacions.
De debò, qui sóc sense tu.
Un filòsof, com qualsevol.
Ho entenc, això ha de ser la meva educació:
privat de la glòria individual,
al pecador de la peça de moralitat
la Gran Glòria li estén una catifa vermella
i al mateix temps una llanterna màgica
projecta a la tela imatges del martiri humà i diví.
Llengua meva fidel,
potser sóc jo qui t'ha de salvar.
Així doncs, seguiré col·locant davant teu pots amb colors
clars i purs si això és possible,
Perquè en la dissort és necessari algun ordre o bellesa.
Berkeley, 1968
Czeslaw Milosz
Versió de Xavier Farré
Dinant tard, a taules desparades, els cambrers del Cherpi comenten una suposada onada d'entrades als bars del barri de matinada per endur-se'n les caixes de les màquines de joc i de tabac. I un dels cambrers diu tot seriós, fent-se enrere a la cadira com per acabar la conversa:
–Això dels robatoris hauria d'estar prohibit.
Avui Narcís Comadira fa anys. I a més de Les paraules alades té a punt d'aparèixer llibre nou (de títol, Lent) i en prepara d'altres (un de poemes predilectes a Ara Llibres) i va veure's recitat al Temporada Alta i homenatjat amb un plat al Celler de Can Roca i l'han entrevistat a VilaWeb i ara n'avarem a la xarxa aquest videomuntatge preparat per Josep Porcar a partir del poema "Ponentada gran", aparegut originalment a Usdefruit (1995).
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.
MÉS
"Comadira, per molts anys!" (VilaWeb, 22-I-12)
"Color de cor de síndria" (Salms)
"70 anys enarborant versos" (Els dies i les dones)
"Ponentada gran" (A hores perdudes)
"Narcís Comadira, 70" (Llunàtic)
"Molts d'anys i boníssims, amic poeta Narcís Comadira" (Plagueta de bord)
"Vent de ponent" (an→←na)
"Narcís Comadira, ja en la setantena" (Malerudeveure't)
"Entrevista a Narcís Comadira" (Viatger que s'extravia)
"Ponentada de Comadira" (Ramon Bassas)
A abcd, de Xavier Farré
"Narcís Comadira: celebració de la vida" (Nausica)
"Els setanta anys de Narcís Comadira" (Ara, 25-I-12)
Programa-entrevista a "L'última troballa" (Xarxa de Televisions Locals)
D'acord amb les paraules de l'arquebisbe de Santiago, Julián Barrio (el que va perdre el Còdex Calixtí i encara no sap com), tant el feixisme com la defensa i signatura de la pena de mort es veu que són valors bàsics de la civilització occidental. Ell ho deu saber, que és llicenciat en Història, però si és així llavors potser hauríem de seure un moment, ni que sigui en seu catedralícia, a discutir el sentit de la paraula valor.
MÉS
El juicio que Manuel Fraga Iribarne nunca tuvo" (José Luis Regojo)
"Fraga i la covardia" (Vicent Partal, VilaWeb)
"Doctor Jekyll y Mister Fraga" (J.B. Culla, El País)
Les ciutats que s'ho valen són fetes d'una xarxa de racons (botigues, restaurants, cafès, biblioteques, parcs) sovint poc coneguts del gran públic i en canvi subratllats a l'agenda de la gent del gremi, o del barri, o simplement pels atents al que passa no subjugats pel disseny o el màrqueting.
Un d'aquests llocs (de ressonàncies barcelonines històriques i literàries, a més) és el Círcol Maldà, on aquests dies (i si ho he entès bé fins a finals de febrer) Pep Tosar presenta "Tots aquests dois", un espectacle (finançat per crowdfunding) sobre la figura de Guillem d'Efak, la veu negra de la Nova Cançó, el baix d'aquella "Balada d'en Jordi Roca" que sonava al Vieta de casa dels pares en un disc de 45 rpm i que anys després vaig redescobrir, com un fil prim que s'estira i en surt un regal, cantada pel Biel Mesquida contra la nit freda i estelada de Farrera, al Pallars.
Sembla que algú hagi anat a dutxar-se al bany d'homes. Té mèrit, havent-hi com hi ha només una tassa de vàter.
"Tinc menys que no esperava, però potser he esperat més que no devia", Sèneca. O l'avís que alguns menys reals vénen també dels nostres més mentals. Citat a l'Ara per Eva Piquer parlant d'Aurea dicta. Paraules de l'antiga saviesa, un llibre-guia que és una enorme lliçó d'humilitat civilitzatòria (i civilitzadora) a dos mil anys vista.
[D'una entrevista a l'Ara amb un savi elegant i d'aquí, Ricard Torrents.]
Jo havia odiat i menyspreat Verdaguer, però em vaig adonar que era el nostre poeta romàntic i hi vaig voler aprofundir. Representa molt bé la Renaixença: es proposa retornar al seu nivell la llengua i la literatura; sent l'opressió d'una cultura superior, la castellana, que admirava, però que era justament el que sentia que l'oprimia. A més, fa una evolució social molt interessant perquè es revolta contra el poder i escriu En defensa pròpia , els millors articles periodístics escrits al XIX.
Li confesso que per a mi Verdaguer és un capítol avorrit d'un llibre de literatura catalana de tercer de BUP. He dit una heretgia?
No, no. El problema és que no sabem transmetre la nostra pròpia cultura. La presència de la cultura castellana és molt gran. I justament la universitat és la responsable d'això, que mai no es va prendre seriosament la formació dels professors, que van ser els que després van anar als instituts. Ha faltat la transmissió que assegura la circularitat d'una cultura nacional.
Avui tots els diaris i noticiaris parlen de l'embarrancament final dels mastodonts. Descansin en pau, lluny de nosaltres.
A la taula del costat esmorzen un parell d’executius encorbatats, i fan allò tan curiós de parlar pel mòbil cadascun per la seva banda. Un dels dos demana al seu interlocutor telefònic, mentre treu paper i llapis:
–Dame tu nombre y apellidos, Juan. ¿Eres una persona física, no?
Em fan preguntes sobre la paternitat. No, no en tenia vocació. És clar que de vegades vocació significa pensar-te que volies fer el que has acabat fent. Em vénen al cap els versos preclars de Ferrater a "Amistat del braç": "Jo, massa jove/ també, no havia après a reconèixer-me/ en l'acceptació més que en la tria".
"[...] Curioso país con el agua al cuello, en el que la capital, una Singapur mesetaria libre de las obligaciones de un distrito federal (cuota extra de solidaridad por los beneficios inducidos por el Estado y los monopolios privatizados), se permite el lujo de bajar impuestos y chulear al Gobierno amigo. Arriba, el fuero; en medio, el huevo; y abajo, el subsidio. España."
Enric Juliana, "Aguirre es la oposición" (La Vanguardia, 11-I-12)
L'escriptor asturià Xuan Bello, autor de l'impressionant Història universal de Paniceiros i d'altres peces esplèndides com La neu i altres complements circumstancials (tots dos traduïts al català per Adesiara), ha obert recentment bloc personal i literari a la xarxa: es diu Les isles interiores.
He decidit dedicar els propers dies a subratllar alguns regals que ens han dut els Reis, tot i que potser algú no acabi de ser-ne conscient (escric 'ens han dut' perquè parlo només de regals públics, ho sento).
El primer es diu Barcelona ephemera i publicitat, i ens arriba de la mà del dissenyador i col·leccionista Víctor Oliva (nét del gran impressor Oliva de Vilanova). Es tracta d'un web que és una mena de museu digital de petites meravelles gràfiques, centenars de papers diversos en principi negligibles impresos a Barcelona emtre 1850 i 1950: etiquetes, anuncis, cartells, nadales, revistes, postals... Tot bellament reproduït, datat i identificat. Avís: cliqueu a l'enllaç només si teniu una estona per badar i si manteniu una reserva de capacitat per a l'enlluernament al detall.
Anoche mientras dormía
del cansancio fatigao
no sé que sueño dorao
cruzó por la mente mia...
A l'Ateneu de Bétera escolte la presentació de Valencians contra la fil·loxera, un impressionant llibre de Joan C. Martín que per aquelles coses de la vida és editat, en català, per una casa anglesa, Anaconda. L'autor em sorprèn amb un discurs que va molt més enllà del que seria justificat pel títol. És un llibre de vins i vinyes, gens estrany car Joan C. Martín és probablement el millor especialista en la matèria que tenim, però sobretot és un assaig total sobre els valencians, sobre els nostres comportaments antropològics i sobre la política que se'n deriva.
Amb una saviesa aclaparadora, Martín explica que la societat valenciana va ser capaç d'aturar durant dècades la fil·loxera mentre aquesta es feia forta arreu del continent i portava la desgràcia a tots els països, excepte a València. No perquè sí. Del seu retrat emergeix un País Valencià 'calvinista, seriós, rigorós i solidari', que va ser una forma de viure. Una terra on la gent usava amb normalitat la vella paraula conjugar-s' (no la cerquen al diccionari que no hi és), que ell la defineix amb un rotund i emocionant 'vol dir que no deixaràs mai caure el teu veí'.
El relat de Martín demostra sobradament que va ser la cobdícia, l'ambició d'uns pocs i la traïció a la terra el que va permetre finalment l'entrada de la plaga, un retrat que basteix paral·lels amb la situació que vivim avui i fa del seu llibre una extraordinària explicació sociològica, també, del present. [...]
Vicent Partal, "Conjugar-se" (El Punt/Avui, 5-I-2012)
Per als enganxats locals a la comptabilitat celebratòria i els sempre atents planificadors d'aniversaris, aquí va l'avís que en aquest any 2012 acabat d'estrenar en fa trenta (glups) que a uns quants ens va canviar la manera de mirar-nos la tele, el dia que vam començar a veure una sèrie que després hem anat entenent que era (és) una de les millors de la història de la televisió (abans de The West Wing, The Soprano o The Wire): Brideshead Revisited, basada en la novel·la d'Evelyn Waugh de 1945 el pròleg de la qual en la versió catalana (Retorn a Brideshead, a Proa, em temo que descatalogada) de Ramon Folch i Camarasa s'obre així:
En arribar a les línies de la Companyia 'C', al cim del pujol, em vaig aturar i em vaig girar a donar una ullada al campament que deixava endarrera, i que ara s'estenia als meus peus entre la boirina grisa de la matinada. Era el dia de la nostra marxa. Quan hi havíem arribat, feia tres mesos, la neu ho cobria tot; ara la primavera desplegava les primeres fulles. Llavors jo havia pensat que, per més escenes de desolació que ens esperessin en el futur, no em podia témer cap de més brutal que aquella. Ara pensava que no me n'emportava ni un sol recorda plaent.
I acaba amb aquella frase esplèndida que en el record fa:
Jo hi havia estat abans, allà. Ho sabia tot d'aquell lloc.
Feia dies que volia parlar-ne, i ahir l'arrencada impecable de l'article de Salvador Cardús a La Vanguardia i la solvència de l'autor pensava que ja m'ho estalviaven, que amb una llarga citació i l'enllaç n'hi hauria prou. Però l'article no és (curiós) al web del diari, i rellegit diria que admet com a mínim un afegit personal... La peça s'obre així:
"A veure si som capaços de parlar amb claredat i de no crear més confusió: la pressió que fa el PP de Catalunya al Govern de la Generalitat per tancar les mal anomenades 'ambaixades' catalanes no té res a veure amb cap preocupació per la despesa pública del país. Aquesta és una obsessió del PP, com mostren les hemeroteques, anterior a la crisi. Allò que el PP vol retallar no és el pressupost sinó la voluntat política que Catalunya tingui veu internacional pròpia, per modesta i discreta que sigui. [...]" (S. Cardús, "Veu pròpia al món", 28-XII-2011)
i llavors parla i raona sobre la desinversió de la Generalitat en presència pública al món aparentment forçada pel Partit Popular (amb el detall klempererià d'analitzar l'ús i el sentit de les paraules: per què en diuen ambaixades, si tots sabem que no ho són).
Ja és curiós que, de totes les maneres possibles d'ajudar al país en aquests moments difícils, el PP hagi posat just aquesta al capdamunt de la llista, i ja és curiós que de totes les maneres possibles d'entomar una pressió prevista el govern d'Artur Mas s'hagi deixat fer xantatge just en aquesta zona dels ronyons. O potser és que no és cap xantatge. I aquest punt de vista sobre la qüestió (que l'articulista, discret, no desenvolupa, gairebé ni planteja) em sembla que no s'hauria de desestimar. Precisament perquè la política és l'art del possible, el bon polític serà el que sàpiga com fer possible salvar l'imprescindible, en quina moneda li (i ens) surt més a compte pagar el delme per mantenir-se al poder. Cardús obre el seu text (signat el Dia dels Innocents, val a dir-ho) amb un desig que fóra una veritable benedicció per al país, una excel·lent primera mesura sanitària nacional: que ens acostumem a (i fem l'esforç de) parlar amb claredat. Amén. Parlem doncs de la transigència de CiU amb el PP: del moment i l'assumpte i les formes i la retòrica amb què el govern del nostre país acata les instruccions de la mama del Manuel. Desmuntar delegacions internacionals i renunciar a una modestíssima veu pròpia al món per menys del que valen un parell de xofers de ministeri és un gest nítid i revelador. A canvi, continuarem tenint a Barcelona (i per a catalans, és clar) un partit anual de la irreal selecció catalana. No es tracta de ser al món ni que el món sigui aquí: volem poder seguir xerrant sobre que hauríem de ser més reconeguts.
LES MALALTIES BENIGNES
Empiocat, amb porugues mirades,
defujo l'aire lliure i els corrents
i demano tisanes perfumades,
aspirines, somriures complaents
que m'envoltin com d'una llum benigna,
d'una càlida manta de moher
i m'excusin de la peresa indigna,
de no pensar i llegir, de no fer res.
Que només amb aquesta picardia,
amb retorns temporals al si matern,
puc trampejar el dolor de cada dia,
les fredes melangies de l'hivern;
i, ben arrecerat a la camilla,
amb el cap nebulós i carregat,
puc contemplar amb regust de camamilla,
com Proust, tots els reductes del passat.
Un passat aparent, que es descabdella,
que em ve nedant per aigües tan subtils.
Narcís Comadira
"Naixem per a l'amor. És el principi de l'existència i la seva única fi."
Benjamin Disraeli
Now out of the night
New as the dawn into the light
Oh this child, innocent child,
Soft as a fawn
This child is born
One small heart
One pair of eyes
One work of art
Here in my arms
Here he lies
Trusting and warm
Blessed this bond
A child is born
Now out of the night
New as the dawn into the light
Oh this child, innocent child,
Soft as a fawn
This child is born
One small heart
One pair of eyes
One work of art
Here in my arms
Here he lies
Trusting and warm
Blessed this bond
A child is born
Escrits
Comentaris
