divendres, 24 de novembre de 2017

AI

Mires la propaganda que reps, aquest dies com una intensa pluja negra, i penses: "Molts algoritmes i molta intel·ligència artificial, però que poc que em coneixeu".




dijous, 23 de novembre de 2017

TU CALLA, DICTADOR

S'ha de reprimir i deixar sense veu la minoria perquè és nazi i discrimina. La minoria. Resumint, el punt de vista del Poder avui a Espanya ve a ser aquest. I així de sofisticat.





dimecres, 22 de novembre de 2017

DE AMICITIA

Fardin altres de mèrits o de foto palpant famós, jo gallejo de bons amics:

• Oriol Comas i Coma: "Juga cada dia: seràs més feliç i allargaràs la teva vida" (La Vanguardia, 22-XI-17)

• Fernando Beltrán: "L'home que bateja les empreses" (Diari de Girona, 4-XI-17)

• Núria Iceta: "Més en menys" (El Periódico, 9-X-17)

• Carme Arenas: "En aquest país els creadors es moren de gana, i no tan sols els escriptors" (VilaWeb, 23-V-17)




dimarts, 21 de novembre de 2017

EN MANS DE QUI ESTEM

Nivellàs institucional, a partir de 1:45, i aquest to de ròlex i gomina: "Pues nada, ya l'he dao los datos"; "Esto de la memoria está muy bien, de verdad, lo digo sinceramente, me parece que es algo muy útil"; "Pero me va a permitir señoría que yo le pida que no haga memoria selectiva"; "Condenar el bombardeo de Guernica es una cosa estupenda que yo desde luego hago"... Agustín Conde Bajén, Secretario de Estado de Defensa de España. Secretario de Estado.




diumenge, 19 de novembre de 2017

PINTAR, ESCRIURE

Fet amb pinzell mil anys enrere, sobre l'escriure i la identitat. D'un llibre senzillament extraordinari que aquests dies fullejo per fer-ne llibres nous, mil anys després.


QUAN YU KE PINTA BAMBÚS

Quan Yu Ke pinta bambús
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
¿Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i tan singular?

                               Su Shi / Su Dongpo
                               Versió de Manel Ollé




dissabte, 18 de novembre de 2017

CAPVESPRE

De Gregori, Dylan i nosaltres. Així en família. Bon cap de setmana.

E credo di sentire una preghiera
e mi potrei sbagliare e oppure non lo so.
E non è buio ancora, ma lo sarà fra un po'





divendres, 17 de novembre de 2017

ADMISSIÓ

Jo també vaig néixer amb un retard. En el meu cas, de deu minuts.

dijous, 16 de novembre de 2017

dimecres, 15 de novembre de 2017

ÀLBUM

La mort té vida pròpia.
Fixa't en el seu àlbum,
com canvia en un any:
com s'ha difuminat
aquella taca fina,
i en aquesta foto
allò altre darrere
del cirerer florit
bé podrien ser ombres.
De fet no pots
provar que no
ho siguin.

                    Kay Ryan
                    versió de JS




MÉS
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan


dilluns, 13 de novembre de 2017

SOM SALDOS

Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant.

Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els catalans rics. Un servidor és lector i admirador de tots dos, amb el defecte de viure a Barcelona. No sé si aquí les coses van diferents, però si l'autor de Soldados de Salamina ha passejat per Sarrià o Pedralbes, com explica l'estranya floració de banderes espanyoles? I com és que l'economia del país no es dispara amb el milió de rics aplegats dissabte al carrer Marina? Alguna cosa no lliga en certes frases ràpides, fulgurants com llampecs, que després hi ha mitjans i ciutadans que usen i repeteixen convertides en bales i destrals. I perdonin-me les imatges: faríem bé, tots plegats, de començar a abaixar el foc fent l'esforç de racionar les metàfores i els adjectius feridors. Com ara quan Cercas sostenia dies enrere a Libération ("En Catalogne, une dangereuse fiction narcissique") que a Catalunya ens hem encaparrat a suïcidar-nos o que en aquests moments les millors persones hi són capaces dels més grans errors, intoxicades per fantasies verinoses.

A mi, intoxicat per la literatura, tot plegat m'ha recordat el que l'any 1943 Josep Carner escrivia a Mèxic parlant d'Alfonso Reyes: "Los que se criaron dentro de un orbe cultural en auge, o siquiera dentro de una lengua que aún sostenía su fuerza imperial, por eso mismo han vivido limitados, dentro de ese orbe o de esa cultura. Nosotros, en cambio, hemos tenido que buscar la figura del universo juntando especies dispersas en todas las lenguas y en todos los países. Somos una raza de síntesis humana. Somos el verdadero saldo histórico".

N'hi ha que viuen en un orbe cultural en auge i altres que som saldos històrics. Ningú és més llest per la banda on ha caigut o on ha decidit instal·lar-se. Però estaria bé recuperar la perspectiva, i l'equanimitat. A més d'una certa solidaritat. Els catalanistes podem estar equivocats, Javier, però no som suïcides. En tot cas, som saldos.


MÉS
Josep M. Fonalleras, "Euforia y pánico" (El Periódico, 9-XI-17)
Javier Cercas, "Los independentistas son los catalanes ricos" (El Periódico, 11-XI-17)
Tom Harrington, "Catalonia and the Art of Differential Diagnosis" (CounterPunch, 14-XI-17)


diumenge, 12 de novembre de 2017

SALVAGUARDIA

"Cuenta hoy Cataluña con un gran poeta lírico que sólo puede parangonarse en la historia de las letras catalanas con Verdaguer y con Maragall. Tal es José Carner. Como los dos insignes poetas citados, es católico, apostólico, romano, y tan ferviente catalanista que hasta el anticatalanismo de algunos catalanes parécele un catalanismo sui generis. Para Carner, fuera de Cataluña nada hay en España; la España interior, dice, no opone al espíritu colectivo de Cataluña más que el privilegio y el instinto de su salvaguardia. (...) Carner es rico y casticísimo en su catalán, de los que rebuscan vocablos en los autores de la edad media y en el habla campesina, y los adapta científicamente para enriquecer la prosa; no se hace obscuro sin embargo, o, al menos, en el grado que otros de sus contemporáneos, por su tendencia a lo popular y su fino instinto de verdadero poeta. Es clásico por la medida, templanza y reflexión de su musa, con algo de melancolía y otro algo de humorismo a la inglesa."

   Ángel Salcedo Ruiz, La literatura española. Resumen de historia crítica, vol. IV (Madrid, Ed. Calleja, 1917)




dissabte, 11 de novembre de 2017

TAMBORINANT

Cauen governs legítims, governen els corruptes, perdem el poc que teníem, dormim malament i Dembelé segueix de baixa. Però Joe Henry treu disc nou.

Apa, bon cap de setmana a tothom. Tret dels que aplaudeixen que s'empresoni la gent.