Tercer dia ja de velocitat tectònica de la connexió a Internet, i un grapat d'hores sense telèfon. Per què serà que no m'estranya gens que ningú de Telefonica (o Movistar, o com es digui ara la Cosa) no es posi en contacte amb nosaltres per disculpar-se o donar explicacions o avisar de quant de temps més seguirem així? A la vella lluita de classes marxista l'ha substituïda aquesta dictadura blana i patrocinada de les grans corporacions.
Cada any, avui, faig memòria d'un reguitzell d'elles, amb ma mare i la iaia i la Maria-Mercè al capdavant de la legió de la dignitat.
Bon cap de setmana.
Sí, hi ha un món darrere i un món al voltant de les paraules. Però tant com aquests hi ha un altre món a dins de les paraules.
Carles Riba, sobre la poesia: "Donar el nom de les coses, que és com definir-les, però amb un màxim de llum en un mínim de matèria expressiva" (1921).
A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona han programat un parell de conferències com a complements de l'exposició "Entorn 1900", oberta fins al mes de maig i que no deixaré de recomanar-vos per poc que us interessin Barcelona i Collserola i els seus espais i la seva memòria.
La primera conferència la farà dimecres vinent, dia 12, el fotògraf i investigador Ricard Martínez sobre "Il·lusió òptica i indústria. La fotografia estereoscòpica i l'origen de la cultura audiovisual". La segona, el dia 19, serà un repàs de les visions literàries de Collserola al voltant de 1900, amb projecció paral·lela d'algunes de les imatges de l'exposició, com es feia abans a les classes i xerrades amb diapositives.
El mateix dia (de fet, en poques hores) escolto a la ràdio la notícia del judici a Cardedeu pel mural pintat en una paret d'ADIF, prèvia denúncia del regidor del PPC (que ara sosté que el cas "s'ha polititzat"), llegeixo a VilaWeb el cas d'uns nois de Tarragona als quals han detingut i multat per cantar "Els segadors", descobreixo per un tuit de @calreflex la informació estrambòtica sobre el grup de pobres "agentes andaluces, canarios y gallegos" de la Policía Nacional que han posat una denúncia al gimnàs municipal de Martorell per la negativa "a relegar el uso del catalán en el aula" como tiene que ser (d'això a Llatinoamèrica en diuen "derecho de piso") i, sobretot, se m'obren uns ulls com unes taronges en veure la doble pàgina que ahir publicava el diari (ehem) La Razón amb fotos passades per la policia o per algú d'Interior amb noms i cognoms (només falta que hi posin les adreces) dels jutges que donen suport a la convocatòria del referèndum del 9N en una secció curiosament titulada "Punto de mira".
Per brometes com aquesta, amb punts de mira pintats a la paret, al País Basc més d'un ha estat apallissat i ha anat a la presó. Com sembla que volen que hi acabem anant molts de nosaltres, mig país, per l'incomprensible encaparrament a parlar i estimar la nostra llengua, com se suposa que fan ells. Amb la diferència que la nostra estima no passa pel maltracte al veí, al menor, al desconegut. En fi, mals temps, molt mals temps els que s'endevinen en l'horitzó. I amb un obedient estol de regidors i diputats del PPC i de C's i de funcionaris de l'Estat (és a dir, de tots plegats) fent de brigada de neteja lingüística. La cara crua de la Pentecosta, amb apòstols i apòstoles convençuts que la seva flameta és més grossa i la seva veritat més veritable. Que Déu parla la llengua de Tomás de Torquemada, per entendre'ns.
Llegint embadalit les pàgines inicials d'El tramvia groc (Proa, 2013) m'anava venint al cap el record d'un text que hi ressona amb unes altres vies de ferro, a Perpinyà per comptes de València, però ple també ple de memòria infantil evocada des de l'edat ja més que adulta: El tramvia de Claude Simon. I llavors a la pàgina 66 ("i, amb un soroll de cremallera, estrenyia els frens") ve que hi apareix literalment Le tramway, i resulta que la traducció al català (publicada el 2002 a L'Eclèctica, de Bromera) la signava... Joan-Francesc Mira. Et de nouveau cela s'est produit...
Llegeixo la frase "Eliminer le pantalon rouge? Jamais! Le pantalon rouge, c’est la France!", pronunciada pel ministre de la Guerra francès Eugène Étienne poc abans que la seva emocionada exaltació de patriotisme cromàtic acabés costant uns quants centenars de milers de morts a les batalles d'obertura de la Primera Guerra Mundial, i no puc no pensar en la bacanal de desplaçament simbòlic i tèxtil que vivim ara mateix a Catalunya (amb obertura de botigues franquiciades i tot), en la segona equipació del Barça d'aquesta temporada, en tants logos d'organismes i campanyes de la Generalitat, en els tricornis encara vigents de la Guardia Civil, en el pavelló espanyol al Mobile i la Marca España en general, en el meu DNI, i en el curiós atzar que fa que, a l'hora de posar groc i grana junts on no cal o no toca, espanyols i catalans (i aragonesos) ens acabem assemblant tant.
Enmig del cor de cretins i cretines amb càrrec i megàfon, ens queda el consol que gent com Geoff Cowling, anys enrere cònsol anglès a Barcelona, sense prendre partit però atenent-se als fets i al sentit de les paraules, gosi dir al Financial Times les coses pel seu nom (en resposta a qui sostenia que el referèndum català va "en contra dels valors que defineixen Espanya com una democràcia") i tornar les peces allà on haurien de ser al tauler d'una partida substancial:
"Tal com Escòcia, el Parlament de Catalunya disposa d'una majoria en favor d'un referèndum sobre la independència. El Parlament de Westminster ha donat a Escòcia el dret de decidir el seu futur. En canvi, el Parlament espanyol a Madrid es nega a debatre la petició de Catalunya. La democràcia no és temuda al Regne Unit: és acceptada amb els braços oberts. La democràcia, per tant, no s'hauria de témer tampoc a Espanya."
Fa mil anys a la Xina es veu que l'assumpte ja anava bastant com avui per aquí (i Su Shi sabia molt bé de què parlava)...
BANYANT EL MEU FILL
Tothom vol, si té un fill, que siga intel·ligent.
A mi la intel·ligència m’ha arruïnat la vida.
Deixeu que aquest xiquet siga vulgar i estúpid;
així, sense patir, tindrà càrrecs i honors.
Su Shi
Versió d'Eduard J. Verger
Arribo tard a la retransmissió del debat de la Nación al Congreso de los Diputados. Escoltant en diferit Mariano Rajoy no puc no sentir de fons el ressò de les paraules immortals dels Luthiers: "El trono, la gloria vana, el oropel vacuo..." I aquella il·lusió davant de l'estàtua a un mateix: "Mira, mira juglar: ¡mira la estatua que me inmortaliza sobre brioso corcel!"
Su canción, su poesía... ¡nunca se olvide de su!
Entrades
Comentaris
