DEL COLOR QUE CALGUI

I bon cap de setmana.

UN POC DE SOL

La bellesa i l'equilibri existeixen: són, per exemple, en un quadre com aquest de Rembrandt o d'un seu deixeble ("Home assegut llegint en una sala noble", 1628-1630).

National Gallery, Londres

DESAPROPIATS

En un extrem de les retòriques possibles hi ha, per exemple, la selecció d'adjectius que fa Josep Pla, i a l'altre coses com aquesta que desarma els lectors competents en un mupi de l'exnoucentista Passeig de Gràcia.

PILA

No tinc vida per a tantes llibretes!

ART I BEN

Contra l'absurd, contra la tonteria, contra la tristesa, energia.

I alegria. I un bon cap de setmana.

BARCELLONA

Passejant aquests dies pel centre de Barcelona un es pregunta inquiet qui ha quedat a Itàlia per gestionar els serveis bàsics.

BLASMES

Veig aquesta gent tan convençuda del que pensa, tan predisposats, tan inclinats a la desqualificació i a la frase solemne, i no sé si envejar-los o apretar a córrer.

QUE SEMPRE FOS DIUMENGE

Foto: Fred Stein (via Jelena Makarov)

VIDA NOVA

Toti Soler fa avui setanta anys (me n'assabento gràcies a Joan-Josep Isern). Cadascú sabrà com retre-li el seu homenatge particular. Jo que no sóc músic i no sé viure sense música mai no podré agrair-li prou aquesta guitarra envescada, fina, furetejant al costat d'Ovidi Montllor donant vida a Coral romput, d'una qualitat, una densitat, una intensitat d'un altre món: el món que alguns voldríem ajudar a construir, nota a nota, paraula a paraula.

Per molts anys i gràcies, Toti.

LLUÍÍÍÍS...

ROTTERDAM, CAPITAL

“Tots els escriptors són del país de l’Exili”, va dir l’altre dia Ahmed Aboutaleb, alcalde d’ascendència berber de la ciutat de Rotterdam, a l’obertura de l’assemblea de la xarxa ICORN de ciutats refugi. A la sala hi havia poetes com Fatemeh Ekthesari, amb qui vam llegir junts ara fa un any a Palma, que no pot tornar a casa seva a l’Iran, condemnada a presó i fuetades, i escriptors d’un país que es vol europeu, Turquia, on el govern ha posat funcionaris públics a investigar novel·listes incòmodes com Elif Shafak i ha empresonat i ara té a l’exili periodistes com Can Dündar, que recentment explicava a Vicent Partal com el fet d’escriure li va salvar la vida a la presó (això i el record de Cervantes, no es perdin l’entrevista). El PEN Català forma part d’ICORN des de 2006, i actualment té acollit a Barcelona el periodista hondureny Milthon Robles.

Fa poc un reconegut escriptor i periodista barceloní feia befa en un mitjà digital de la feina del PEN, com altres en fan de la d’Amnistia Internacional, d’Open Arms o, aquests dies, de les Nacions Unides. Jo, què volen que els digui, segueixo a la banda humil i tossuda dels que creuen que el paper d’aquestes organitzacions és capital. De la mateixa forma que Rotterdam no és la capital d’Holanda però és una ciutat clau per a Holanda, la llibertat d’expressió i el respecte dels drets no són en si literatura, però són claus per a la literatura.

A l’Iran, a Turquia, a Holanda o a Espanya, a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VI-19
Versión en castellano

ENLLOC

Avui fa quaranta-nou anys que va morir a Brussel·les qui va saber escriure millor que ningú el que alguns sentim sobre tot plegat, del Supremo a Anfield passant pels amics a l'hospital, els vaixells perduts a la Mediterrània i aquests tomàquets sense gust de res embolicats amb plàstic.

COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.