diumenge, 17 de maig de 2020

LA VUITENA LLETRA

Aquí estem, passat el temps. El setè llibre de versos es diu com la vuitena lletra de l'abecedari. I va treure el nas a Edicions 62 al mes de febrer, just abans de Tot Això.

Ara a poc a poc se'n van publicant cosetes, a banda d'alguna noticiassa com saber que l'any vinent sortirà en anglès de la mà de la gent de Fum d'Estampa Press. La culpa d'això, com de tantes altres coses, és en bona part de les meves agents d'Asterisc.


RESSONS

- Jordi Llavina, "Potser en farà un poema" (ressenya a Ara, Llegim, 16-V-20)

- Entrevista amb David Castillo, "Potser hem d'assumir que la poesia no és per a tothom" (El Punt Avui, 1-V-20)

- Gerard E. Mur, "Jaume Subirana i el jo ben travat" (Núvol, 25-III-20)

- Confinament en vers amb Esteve Miralles i Carles Torner (Núvol, 17-III-20)

- El vam presentar a Laie Pau Claris el 4 de març, dies abans del Cataclisme



dissabte, 16 de maig de 2020

ENSENYAMENT NOCTURN

Un estàndard, un clàssic, una alegria quan és cantada i puntuada així de bé.





(també quan la versionà una joveníssima Amy Winehouse. La cançó va ser afegida com a bonus track a l'edició de luxe del seu primer disc, Frank).

Bon cap de setmana a tothom, de nit i de dia.


MÉS
Una cantant de cantants, a més de popular. Conta Tony Bennett sobre la Washington a finals dels cinquanta, presentant-se a Las Vegas sense contracte: "She used to just come in with two suitcases in Vegas without being booked. And she'd just come in and put the suitcases down. And she'd say 'I'm here, boss'. And she'd stay as long as she wanted. And all the kids in all the shows on the Strip would come that night. They'd hear that she's in town and it would be packed just for her performance".


dissabte, 9 de maig de 2020

VILLAGE

El mestre Weller treu cançó, prèvia del disc nou, hi vas i així d'entrada sona com si toquessin i cantessin els Style Council, ten stories high. Però amb el caseller del segle canviat.

Apa, bon cap de setmana de coses estranyes a tothom, canalla inclosa.





divendres, 8 de maig de 2020

CONFITEOR

Navego i tuitejo potser una mica massa, escolto qui sap si massa poc. I gairebé tot m'importa cada cop més tirant a gens.


diumenge, 3 de maig de 2020

MOMENT BOLAND

En la mort d'Eavan Boland, el poeta i traductor Xavier Farré, sempre atent des de les seves terres septentrionals, ens va convidar amb el Miquel Àngel Llauger a traduir-ne algun poema, atès que encara no hi ha cap llibre d'ella en català. El Miquel Àngel ha traduït "Quarantine" en una versió excel·lent que molts ja haureu llegit. Ara ve la meva contribució a la demanda del Xavier, la traducció de "This Moment".


AQUEST MOMENT

Un barri.
Al capvespre.

Les coses es preparen
per passar
sense que les veiem.

Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.

Però encara no.

Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.

Una dona s’ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.

Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.

     —Eavan Boland, In a Time of Violence (1994)













MÉS
L'autora llegint el poema.
Una anàlisi del poema (a PoemAnalysis).
Entrevista a "The Writing Life" (2008): "Eavan Boland on loss, history and poetry" (28:42).

dissabte, 2 de maig de 2020

MISSISSIPPÍ

A vosaltres també us passa que el confinament us escalfa l'ànsia per llocs llunyans amb noms estranys, d'ortografia embolicada?

Apa, bon cap de setmana camí del millor llarg ball mental d'esses i pes i is.




dijous, 30 d’abril de 2020

DESIGUALTAT UNIVERSITÀRIA

Final més que pertinent a les reflexions d'un responsable acadèmic sobre el que el Coronavirus està representant per a l'ensenyament universitari:

"(...) En fin, en el contexto del confinamiento no falta quien se deja llevar por una ilusión embriagadora al afirmar que las universidades presenciales están dando pasos de gigante hacia la virtualización. Como si todo lo que no se ha hecho en dos o tres décadas se pudiese hacer a toda prisa y contrarreloj en un entorno tan poco propicio. La verdad es que a los profesores se les está exigiendo un esfuerzo casi heroico, que hace abstracción de su situación personal, no siempre sencilla, pues ellos también enferman pero se espera que sigan dando clases como si nada. Y a la inversa, el estudiante corre el riesgo de que se le pida lo mismo o incluso más que antes. Por ello parece más necesario que nunca hablar de educación y de desigualdad.

Thomas Piketty escribe en su último libro (Capital et idéologie, 2019, publicado en español por Deusto) que es el combate por la igualdad en la educación el que ha permitido el desarrollo económico y el progreso humano. Si esto es así, las universidades se encuentran ante una oportunidad de oro para reflexionar sobre la desigualdad en la sociedad en general y entre los estudiantes en particular. No cabe permanecer ajenos a situaciones de exclusión que provocan mucho sufrimiento entre los alumnos y su entorno.

Así pues, hace falta que los miembros de la comunidad educativa seamos conscientes de las desigualdades que indudablemente existen y que no partamos de la premisa falsa de que la virtualización de un curso por parte del profesorado produce al mismo tiempo la del estudiante. Los problemas sociales no van a desaparecer, eclipsados por la gravedad del drama sanitario, sino que este –y todas sus consecuencias, aún insospechadas– suponen el riesgo de ahondar más aún la ya existente brecha digital entre unos y otros. Por ello hay que saludar medidas como el préstamo gratuito de portátiles y otras que, aunque no sean suficientes para resolver el problema de fondo, van al menos en la buena dirección."

  Albert Ruda, "La universidad ante la pandemia: estudiantes que rezan para que sus megas no se acaben y profesores agobiados (eldiario.es, 28-IV-20)


dimecres, 29 d’abril de 2020

TORNA BRADBURY

"El bomber dubitatiu de la novel·la som segurament nosaltres mateixos, més en aquest temps en què les arbitrarietats policials i militars son utilitzades pel poder per demostrar qui mana. A què ve l’exhibició d’uniformes i medalles –guanyades on?– a què ens ha sotmès el govern 'progressista' en totes les rodes de premsa de les últimes setmanes?

La situació d’abús de les autoritats contra els llibres i la crema dels prohibits ara no caldria perquè la censura no cal que vingui de dalt sinó que és implícita a la civilització de rucs que hem aconseguit forjar. Si abans, nazis, soviètics, catòlics i musulmans havien cremat llibres, ara no es necessari perquè el llibre com a gran objecte cultural ha estat arraconat, fins i tot en el seu vessant d’entreteniment. Garcia Tur posa el dit a la nafra quan escriu 'una distopia en què la cultura de l’entreteniment més frívol ha desplaçat la cultura, en general'. 'És un món feliç, sempre que no et desviïs del lloc que tens marcat –consell: no surtis a fer un tomb perquè sí; no captis l’atenció de les autoritats o procediran a neutralitzar-te–. És un món, d’altra banda, on els llibres són material subversiu i la seva tinença, un delicte que es redimeix per via del foc. És un món irreal i, al mateix temps, prou familiar. Ens sorprèn i, a la vegada, tot plegat ens sona... Oi que ens sona?'."

  David Castillo, "Profecia d'un abús policial" (El Punt Avui, 29-IV-2020)




diumenge, 26 d’abril de 2020

CONFINAMENT

Em pregunten si treballo, en aquestes circumstàncies (si llegeixo i escric i tradueixo, suposo que volen dir). La veritat és que no gaire. Però m'he enregistrat en vídeo més vegades i més minuts que en la resta de la meva vida tota junta. Això sí, això segur.




dimecres, 22 d’abril de 2020

dilluns, 20 d’abril de 2020

AGORA CONTEMPLAMOS A MAR DE VIGO

                                        A Eduardo
Amei a mar de Vigo.
Amei a luz que modifica a doctrina dos astros
a total curvatura que da unidade ás formas
cando a badía nace cada mañá
e ti agardabas.
Foi o móvil primeiro.

Amei o espacio único
cando decrece a chuvia pola banda da Guía
e a mar indefinida —paráfrasis celeste—
pode entregar a luz.
Amei o reino onde as aves inician unha curva
melódica para morrer de amor nos outonos diáfanos
do norde.

Amei os días indecisos. Había un río inmóvil.
Aínda ausencia implacable escribía
nunha letra miuda a nosa historia
e pechamos nun códice as derradeiras páxinas
do amor. Opera omnia.

Agora contemplamos a mar de Vigo xuntos.
Vemos caer a noite nun equilibrio ingrávido
e escoitamos a última sinfonía do crepúsculo nas avenidas
interiores dun xardín en penumbra.
Ben sei que ficarei neste sosego para sempre.
Mentres cruzamos pórticos transparentes
pontes iluminadas
espacios sucesivos
chegan coma mensaxe as horas extinguidas
no axioma da existencia.
Ben sei que ficarei neste sosego inda despois
da morte.

                    Luz Pozo Garza, Códice calixtino (1986)