SCHIFFRIN I RASPALL

Què tenen en comú un editor independent nord-americà i una poetessa centenària de Sant Feliu de Llobregat? A banda del fet circumstancial d’haver mort amb pocs dies de diferència, vull dir... El teòric de la cultura israelià Itamar Even-Zohar distingia fa anys el doble punt de vista possible en mirar-se la cultura “com a béns” i “com a eines”: hi ha d’una banda la cultura feta d’objectes preciosos, vista com una col·lecció de béns acumulables i avaluables (que sovint atorga a qui la té riquesa i estatus), i de l’altra la cultura entesa com un conjunt d’eines que organitzen la vida (individual i col·lectiva), sovint fent-la millor.

Joana Raspall ha estat bibliotecària, va ajudar a salvar llibres durant la guerra civil, va fer classes de català a casa en la postguerra, va col·laborar en la redacció de diversos diccionaris i ha escrit un grapat de llibres de poesia infantil que han ensenyat a llegir i a mirar la vida d’una manera més amorosa a milers de nens i nenes. Pocs béns i moltes eines.

André Schiffrin era fill de l’emigrant rus que fundà la Bibliothèque de la Pléiade a París i que n’hagué de fugir pels nazis, i esdevingué ell mateix editor als Estats Units, capitanejant durant prop de trenta anys Pantheon Books i convertint-se en emblema de l’edició independent. El 1990, quan Random House comprà Pantheon, Schiffrin es va quedar sense feina, i llavors va fundar un segell sense ànim de lucre, The New Press, i va escriure un llibre de títol prou significatiu: L’edició sense editors (1999). Pocs béns i moltes eines.

Vull dir que els hereus directes de l’un i de l’altra probablement deuen tenir poca renda a heretar, però els seus conciutadans en canvi tenim molt a repartir, en forma de tot el que ens han donat i com ens han ajudat. I no estic fent catequesi de primer grau: si mirem al nostre voltant amb ulls informats ens adonarem de fins a quin punt la cultura (assistencial, educativa, literària, musical, plàstica) en què vivim és filla i deutora dels Schiffrin i les Raspall.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 11-XII-13
Versión en castellano

ACATAR O A QATAR

"El Real Madrid es y ha sido político. Ha sido siempre tan poderoso por estar al servicio de la columna vertebral del Estado. Cuando se fundó en 1902 respetaba a Alfonso XIII, en el 31 a la República, en el 39 al Generalísimo, y ahora respeta a Su Majestad Juan Carlos. Porque es un Club disciplinado y acata con lealtad a la institución que dirige la nación."

 Raimundo Saporta, El País, 3-XII-1978

AQUESTS PERSONATGES

La Camarga, en Montoro, el Santa Mònica, aquell ministre d'Exteriors que ofèn sempre que parla, directors i directores públics fugaços que asfixien la societat civil i després s'hi van a fer una foto, Fabra a El Mundo i Rajoy a El País... Després d'una conversa afable amb un altre poeta que em guanya a escuder de la poesia en altres llengües, en arribar a casa i obrir un cop més l'últim llibre que ens ha regalat, em vénen a les mans aquests versos:

EL POLÍTIC

Havia estat collint herbes i me n'anava
a la ciutat a vendre-les quan em vaig aturar
a reposar al costat d'uns arbres, a la Porta
Blava. Vaig veure com s'acostava un genet.
El seu rostre era pàl·lid i feia una mirada
estranya, com de por. Parents i amics al seu
costat s'amuntegaven per dir-se adéu però ell
ni tan sols va alentir la marxa. Estranyat, vaig
preguntar a aquells que coneixia qui
era aquest personatge. Van dir-me que es tractava
d'un conseller privat els deures greus del qual
eren el fonament de l'Estat. La ració
de menjar que rebia valia per deu mil.
L'emperador solia anar a casa seva
tres vegades al dia. Ahir el convocaven
a la reunió d'herois. Avui l'han desterrat
al país de Yai-zhou. Als consellers dels reis
els sol passar que l'alba del favor esdevingui
al vespre la caiguda. És molt verda la gespa
dels barris orientals i enmig de l'herba hi ha
un camí que s'enfila als turons. Descansant
com si res entre núvols blancs, aquesta vegada
es pot dir que ha tingut un 'èxit' infal·lible!

 Bai Juyi
 Versió de Marcel Riera

INSTITUCIONS I IDENTITAT

Dijous i divendres vinent, 12 i 13 de desembre, el projecte de recerca en què participo (vinculat al grup de la UOC Llengua, cultura i identitat en l'era global, IdentiCat) organitza al CaixaForum de Barcelona un seminari internacional que duu per títol "Institucions i identitat en la cultura catalana de la normalització".

S'hi aplegaran experts nacionals i internacionals de diversos àmbits dels estudis de la cultura, amb un focus en la relació d'aquesta amb la identitat i la memòria en el cas dels anys de la Transició a Catalunya. Els dos ponents destacats són els professors Andrew Dowling, de la universitat de Cardiff, que recentment ha publicat Catalonia since the Spanish Civil War: reconstructing the nation, i Sharon G. Feldman, de la universitat de Richmond, autora de A l’ull de l’huracà: Teatre català contemporani (L'Avenç, 2011).

L'assistència hi és lliure i gratuïta. Aquí en teniu el programa.

AUSTER I STEVENSON: FER-HO VEURE

La Laia, bona lectora i editora, co-responsable que el Jardí de versos d'un nen de Stevenson es pugui llegir en català, m'envia un fragment memorialístic de l'Informe de l'interior de Paul Auster, acabat d'aparèixer, on l'autor de la Trilogia de Nova York explica que tot plegat va començar en vers, i amb aquells poemes de Stevenson...

"Per al vuitè aniversari, aquesta mateixa àvia estimada et va regalar una edició en diversos volums de les obres de Robert Louis Stevenson. La llengua de Segrestat i de L'illa del tresor era massa difícil per a tu a aquella edat [...], però vas avançar amb coratge per les pàgines de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que no era tan gruixut, per bé que tampoc no et vas assabentar de bona part de la història. En canvi, et va encantar Jardí de versos d'un nen, que era molt més senzill, i com que sabies que Stevenson ja era gran quan va escriure aquells poemes, vas quedar admirat de veure la destresa i la convicció amb què utilitzava la primera persona al llarg de tot el llibre, fent veure que escrivia des del punt de vista d'un nen petit, i ara t'adones, de sobte, que aquesta va ser la primera noció que vas tenir dels mecanismes amagats de la creació literària, el procés desconcertant mitjançant el qual una persona pot ficar-se en un cervell que no és el seu. L'any següent vas escriure el teu primer poema, inspirat directament per Stevenson, ja que era l'únic poeta que havies llegit."

 Paul Auster, Informe de l'interior (Edicions 62, 2013)

GIVE A SMILE

Ahir va fer vint-i-cinc anys de la mort d'aquest senyor tan gran (el de les ulleres fosques i la perruca).

Bona resta de cap de setmana, a les guapes i a la resta.





[Aquí la seva veu (i alguna cosa més) també hi és...]

EN NOM DE

En un text sobre història i ficció, Michel de Certeau descriu i desmunta, ja fa anys, els telenotícies i les rodes de premsa ministerials d'avui (i de llavors, és clar):

"L'actualitat (aquest real quotidià) juga el mateix paper que temps enrere jugava la divinitat: els sacerdots, els testimonis o els ministres de l'actualitat la fan parlar per llavors ordenar en nom seu. (...) L'estructura és sempre la mateixa: consisteix a dictar inacabablement en nom del 'real' el que s'ha de dir, el que s'ha de creure i el que s'ha de fer".

 Michel de Certeau, "La història, ciència i ficció" (Histoire et psychanalyse entre science et fiction, 1987)

POSTMODERNIQUÈ?

"¿Com transmetre a les èpoques futures, com dur a la consciència dels germans llunyans separats de nosaltres per milers de llocs l'esperit i l'aparença de tota la joia i la vitalitat que omplen l'univers? Només l'art pot perpetuar la realitat vivent de les coses d'aquest món, i l'únic art capaç d'un benefici com aquest és l'art veritable que resideix en el regne de la genialitat."

 Katsushika Hokusai (1760-1849)














MÉS
"Chikudo" (F l u x, 2-X-13)

AIXÍ

El temps d’aclucar els ulls,
de dibuixar una lletra,
d'escurar el vas amb set,
de besar-li l’esquena,
d’escoltar una cançó.
Així, tota una vida.

                     JS

DE CONFIANÇA

"Has de tenir un mecànic de confiança", aconsella somrient. I m'adono que tal com estan les coses si pronuncio la paraula "oxímoron" es pensarà que renego.

XIMPLES IBÈRICS

Quin món tan absurd (o ximple, o idiota) que per ser-hi esclau has d'haver estudiat... Un col·lega i tanmateix amic atent i savi i amb arrels galaicoportugueses em passa l'enllaç a aquesta cançó dels Deolinda en la llengua d'Eugénio de Andrade, "Parva que sou". Podria servir com a himne de bona part dels fills, nebots i estudiants pels volts de la vintena que conec. Més avall en teniu la versió catalana.





XIMPLE QUE SÓC

Sóc de la generació sense remuneració
i no em molesta aquesta condició.
Que ximple que sóc!

Perquè això va malament i continuarà així,
ja és una sort que pugui fer pràctiques.
Que ximple que sóc!
I em poso a pensar,
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

Sóc de la generació de "a casa dels pares”,
si ja tinc de tot per què voler més?
Que ximple que sóc!
Fills, marit, sempre ho posposo
i encara em falta pagar el cotxe,
que ximple que sóc!
I em poso a pensar,
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

Sóc de la generació de "per què m’he de queixar?”
A la tele surt algú que està molt pitjor.
Que ximple que sóc!
Sóc de la generació de "jo ja no puc més",
que aquesta situació fa massa que dura
i jo no sóc ximple!
I em poso a pensar:
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

 Versió de Jaume Claret i JS


MÉS
La cançó versionada en català.
Al blog de Pol Bolíbar.

POPCORN

Ahir va caure un tirà, i el mateix dia un president mundial indultava dos galls dindi i la majoria absoluta corrupta d'un parlament local tancava l'única televisió en la llengua pròpia. Ja sabem que la història no fa mai justícia, però de tant en tant se li escapen regals així, arrebossats amb absurd, amargor i espectacle.