APERCEBIMENT

Quan no hi ha antidisturbis, no hi ha disturbis.

ALLÒ QUE DIU LA VANGUARDIA (I A AMNISTÍA LI COSTA D'ENTENDRE)

Ahir el PEN Internacional va fer públic un comunicat mostrant la seva disconformitat amb la condemna de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ("The sentencing of Catalan writers and civil society leaders Jordi Sànchez and Jordi Cuixart to nine years in prison is a shocking outcome and must be overturned"). En va donar notícia VilaWeb, i avui se'n fa ressò fins i tot La Vanguardia en la seva edició digital. Acostumats com estem a una certa displicència mediàtica de part dels mitjans espanyols, des del PEN Català no podem fer altra cosa que celebrar-ho i agrair-ho.

Mentrestant, hom continua esperant el pronunciament d'Amnistía Internacional España, on se suposa que segueixen estudiant atentament la llarga sentència.

PORTER

Tal dia com avui, ara fa cinquanta-cinc anys, morí a Santa Monica (Califòrnia) un dels més grans compositors (i lletristes!) de la música popular del segle XX, Cole Porter, carn de mite, de fama. Havia nascut a Indiana el juny de 1891, i ja de jove va convertir-se en un referent del teatre musical nord-americà, després del cinema en la gran època del mitjà i, en paral·lel, també en un clàssic dels estàndards del jazz vocal.

Si passeu per aquí de tant en tant sabeu que hi tinc una certa flaca (bé, una flaca certa). I amb els anys no em passa.

SEDICIÓ

Foto d'Ariadna Rodríguez Masià

AL DESÈ

Una habitació en una altra ciutat i el disc nou dels Delines, els de Colfax.

Bon cap de setmana, apa.

ESCULLS

Havent-hi al món tantes altres coses esplèndides per ignorar, per què segueixo escoltant les notícies?

PACTAR AMB LA TERRA

Aquests dies llegim trasbalsats els plans del president Trump per aixecar la protecció al Tongass National Forest, a Alaska, la reserva forestal i minera més gran dels Estats Units (amb una superfície de 68.000 quilòmetres quadrats, dues Catalunyes, establerta per Theodore Roosevelt a principis del segle XX), per permetre-hi les perforacions petrolieres. I a l’estiu hem assistit a l’espectacle mediàtic del president brasiler Jair Bolsonaro rebutjant l’ajuda de la Unió Europea per lluitar contra els incendis que devastaven l’Amazònia. No són gestos nous ni es donen només al continent americà. De fet, va ser a Amèrica on va iniciar-se el moviment just en la direcció oposada, la de la protecció de la natura: el primer Parc Nacional del món va ser el de Yellowstone, establert el 1872, i figures com el naturalista John Muir (nascut a Escòcia i immigrat a Wisconsin) amb els seus textos i el seu activisme –i, diuen, una nit de vivac amb el president Roosevelt l’any 1903– van ser fonamentals en l’establiment de la xarxa de Parcs Nacionals i en el canvi d’actitud dels polítics i legisladors del país del Far West cap a una mena d’ecologisme primigeni que segurament va ser el que va salvar espais meravellosos com els parcs Yosemite o Sequoia.

“The mountains are calling”
La frase de Muir que ha fet més fortuna (avui estampada en samarretes, adhesius i imants de nevera), “Les muntanyes em criden, i hi he d’anar”, el consagrà ja en la seva època con un “preservacionista” que veia els grans parcs com espais per al descans, la inspiració i la pregària, en debat amb la idea d’explotació forestal científica que propugnaven “conservacionistes” com Gifford Pinchot (primer cap del US Forest Service). Llavors semblava que l’avenç o la modernitat estaven de la banda de l’explotació racional, però amb el pas dels anys i l’augment imparable de la pressió de l’home sobre el territori cada vegada més gent pensem en el silenci i la no-acció com alternatives reals a un col·lapse futur. De vegades, per canviar les coses cal gosar escoltar (i llavors posar en pràctica, és clar) idees contraintuïtives, o que ho semblen fins que demostren la seva eficàcia. Com ara per exemple, sense sortir de Califòrnia, la lluita contra els incendis cremant boscos de forma controlada per eliminar arbres morts i aclarir el sotabosc.

A tothom li sembla evident que un governant ha de fer l’esforç d’arribar a acords amb els seus rivals polítics (tot i que segurament aquests dies no són els millors per afirmar-ho a Espanya), i tothom signaria també la idea que per governar rectament els polítics han de pactar amb els ciutadans. Doncs bé: enllà dels altres polítics i dels ciutadans hi ha avui un pacte més primari, més elemental, però radicalment necessari, i prioritari: el pacte amb la Terra, amb la natura. Les muntanyes (i les valls i els rius, i els arbres, i el mar) criden i no podem seguir fent veure que no ho sentim. Malgrat el soroll dels cotxes, dels aires condicionats, de les campanyes electorals i dels lobbies, polítics i ciutadans hem de ser capaços de fer com John Muir i pensar i decidir a contracorrent.

------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-19
Versión en castellano

BIGOTRY

Un Relator Especial de les Nacions Unides sobre minories subratlla dues coses que passen al món: "banalisation of bigotry" i "minorities used as scapegoats". Se m'acuden uns quants diaris i televisions en español que aniria bé que usin una estona el traductor.

LA NOSTRA FEINA

com a professors, definida per una amiga (i bona professora): "Convince the students that it is not as it looks like".

DREAMIN'

Per a mi, el millor tema (i mira que n'hi ha de bons), amb el permís de The Mamas & The Papas, de la banda sonora de l'última de Tarantino, Once Upon a Time in Hollywood.

Apa, bon cap de setmana a tothom, amb pluja inclosa.

AVIAT I BÉ

Quan llengua, sentit comú, ritme i memòria compartida es troben, passen coses tan boniques com aquesta: "Aviat i bé no van pel mateix carrer". Si en voleu més (sobre frases fetes i sobre un hipotètic esperit balear, que tal vegada sigui mediterrani, o catolicomediterraniagrari), us recomano l'entrevista al diari Ara d'ahir amb Bàrbara Sagrera, responsable del Corpus de fraseologia de les Illes Balears. El llibre l'ha premiat i l'edita aquest petit miracle cultural que és la llibreria Món de Llibres, a Manacor.

SNYDER, COM ROQUES

Lay down these words
Before your mind like rocks.

Gary Snyder va publicar el seu primer llibre de poemes, Riprap, al Japó l'any 1959. Avui a les llibreries dels Estats Units pots comprar una preciosa edició del cinquantenari (que inclou Riprap i les versions de Han-Shan, Cold Mountain Poems) a la contracoberta de la qual se situa Snyder, per l'obra i pel seu exemple vital, entre Tu Fu i Thoreau.

A "Zen Master", l'entrevista amb ell que mencionava a l'entrada anterior, hi ha unes paraules de Seamus Heaney (el vincle potser no és evident --o no ho era per a mi--, fins que hi penses una estona) sobre els poemes plens de pedres de Riprap, amb l'experiència com a treballador d'una brigada a les pedreres de granit de Sierra Nevada al darrere. Heaney hi parla de paraules posades com pedres, pesants i sòlides, al davant dels ulls de la ment del lector: “I felt absolutely at home with the colloquial voice and the honest-to-god, honest-to-earth elemental content—the things of the poems. There is something unleavened about that first book. The elements of the poems are trustworthy, and you feel there’s a real coherence in the sensibility that’s transmitting them to you. And, in the primal, mythic-poetry sense, he’s back on the Hill of Parnassus.” Something unleavened: cru, o millor sense llevat. Àzim, honest, elemental. I tenia seixanta anys de carrera per davant.