dimecres, 29 de juliol de 2015

ORBAYU

Instal·lat a casa d'una amiga asturiana (escriptora, d'acord), hi trobo un vell diccionari escolar de català, el primer que vaig comprar quan vaig poder estudiar la meva llengua. El fullejo mentre a l'altra banda dels vidres del finestral per fi veiem ploure, i em pregunto a casa de quants escriptors catalans (a banda dels dos Jordis) hi deu haver un diccionari d'asturià, quants de nosaltres sabem escriure orbayu i distingir-lo del ziri-miri o del calabobos per parlar d'aquesta pluja menuda que refà els verds, cada verd amb un lleu accent divers.



dimarts, 28 de juliol de 2015

PENSAVA

Em pensava que l'edat melangiosa eren els quaranta. Encara no n'havia fet cinquanta.



diumenge, 26 de juliol de 2015

D'EDATS

"Qui és un nen als vint, és ruc als vint-i-un."

                                   Proverbi jiddisch

dissabte, 25 de juliol de 2015

UN ALTRE SANT JAUME

Imatges i personatges i una cornamenta omnipresent en un documental sobre la celebració de la diada del patró Santiago a l'altra banda de tot: a les planes de Junín, al Perú.

Bon cap de setmana a tothom, i bon sant als que ens toqui.



divendres, 24 de juliol de 2015

BUST, BÚSTIA, HOST, HÒSTIA, DRET, RET

No entenc com hi ha gent que pateix per trobar temes de tesi, o de treball final del que sigui: vas al quiosc i compres el diari, o engegues la tele o la ràdio, i no te'ls acabes, els temes. Això del bust de Joan Carles I al Saló de Plens de l'ajuntament de Barcelona, per exemple, en menys de vint-i-quatre hores ja dóna per a uns quants treballs combinats d'etologia, administració i administrats, fariseisme, mentida pública, histèria controlada, retòrica institucional, circ o Sciences Po, a escollir.

Ara fixin-se un moment en la foto del ple d'aquest matí, i prenguem-ne nota: ni al parament de la llar, no tenim dret. Els convides a casa a sopar i et mouen els quadres de lloc. Igual que la UEFA sap qui de nosaltres és violent de mena sense coneixe'ns de res, a Espanya hi ha un gran grup de ciutadans, amb majoria parlamentària aclaparadora a la Carrera de San Jerónimo, que han trobat el gust a jugar amb les lletres de la paraula democràcia i les de la paraula constitució, a anar-les remenant a veure què els surt que els convingui més. Segur que el Màrius Serra en sabria treure l'anagrama de torn. A mi de BUST em surt TUBS, però no acabo de tenir clar si això és bo o dolent.





dijous, 23 de juliol de 2015

UNA NADALA ESTIVAL

August Garcia, responsable del blog Rapsòdia i de Ran de les coses, muntat a partir de la poesia de Philip Larkin, ha posat en marxa el projecte "Surant com les pedres" que, per raons òbvies diria que senzilles d'entendre, em sembla una excel·lent iniciativa.

Ara fa uns dies hi va penjar aquesta cançó, que m'ha donat permís per difondre, feta a partir del poema "Nadal, ho dic". Diria que aquests dies van bé, per contrast, la mica de molsa, i les teies, i el fred recordat.



Foto: Patrixia Baires (Flickr)

dimarts, 21 de juliol de 2015

INFORMACIÓ PRIVILEGIADA SOBRE DÉU

"Hay personas que el dios que tienen es el del dinero", ha dit avui algú amb una responsabilitat pública de primer rang que és supernumerari de l'Opus, alt càrrec del Partido Popular de la seu en B, algú que cobra com a diputat des de 1989, que va omplir a dit una planta de Via Laietana de familiars quan era Delegat de Treball i que va trobar Déu, de tots els llocs possibles del món, ves, a Las Vegas.

"Hay personas que el dios que tienen es el del dinero", adverteix Jorge Fernández Díaz des d'un sofà blanc d'una seu blindada d'un Ministerio de pes. Ell ho deu saber de primera mà, perquè la gent de l'Opus que no ha treballat mai a cap empresa i ha tingut molts càrrecs i va de viatge a Las Vegas aquestes coses de Déu i els calers les dominen: ja portaven la recaptació d'aquelles botiguetes que hi havia tot al voltant del Temple.











MÉS
"FD se hace un cuartel de la Guardia Civil que nadie quiere en el pueblo de su padre" (Público, 3-I-15)
Ángel Sánchez de la Fuente, "El nacionalcatolicismo del ministro conversos Jorge Fernández Díaz" (La Lamentable, 16-V-13)
Manuel Jabois, "Mia san mia" (El País, 22-VII-15)

PROSOPOPEIA

Sóc el cafè amb llet a la tassa del paio d'aquí al costat, el de la cullereta vigorosa. I ja estic marejat com una sopa.








dilluns, 20 de juliol de 2015

IMPLICACIONS

"Como escritor que soy aunque si no lo fuera daría lo mismo creo que las lenguas son importantes; todas ellas, también aquellas que hablamos precariamente. Las palabras siempre van asociadas a trozos de vida, y sirven de gran ayuda a la hora de preguntarnos por las personas y por el mundo. Así me ocurre a mí con atta, ama, ebi, eguzki, Pater noster, te amo Gustavo, eres adorable Vanessa, hypocrisy, hable usted en cristiano y con miles de palabras más.

Con todo, hay lenguas que nos marcan más que otras y ocupan un territorio amplio de nuestro espíritu. Es mi caso con el euskara: no porque fue la lengua de mi niñez, ni por llevar consigo como dicen algunos escritores una particular visión del mundo me parece difícil, sino por razón de su especial historia; una historia dura en la que mi familia, mis amigos, los miembros de mi generación, una tercera parte o más de los vascos, y yo mismo, nos hemos visto implicados."

 Bernardo Atxaga, "Mi primera lengua"


dissabte, 18 de juliol de 2015

A.W.

Si també la considereu una de les millors veus del soul, el jazz i el pop de fa dècades (no ho dic només jo: a la pantalla Tony Bennett la posa al nivell d'Ella Fitzgerald i Billie Holiday) suposo que no us voldreu perdre Amy, acabada d'estrenar. Aneu-hi millor, però, un dia que tingueu l'ànim ventilat.

El documental acaba amb la seva versió d'aquesta esplèndida cançó dels Zutons mentre passen els llargs crèdits. I morralla biogràfica i estupefaent a banda, només per veure-la i sentir-la enregistrant "Back to black" a Nova York (la seva veu i prou, a l'estudi), només per sentir-la dir "black" aquestes tres vegades, ja valdria la pena pagar el que fos.

Ah, i visca el Barça, això també.





MÉS
- No us perdeu el vídeo de la versió juganera de "Valerie" que van fer amb el músic i productor Mark Ronson Amy Winehouse i cinc replicants seves, les Winettes (aquí en teniu una altra versió més convencional).
- Un molt bon concert (a Glastonbury, el 2007).
- "Back to black" en versió acústica.

divendres, 17 de juliol de 2015

CORRE LA REVOLTA

Dos comentaris de pes més, d'aquells que fa il·lusió llegir:

"¿com es compagina la poesia amb la revolta? ¿Com acaben essent aliades la dura disciplina literària i la necessitat de disposar d'un himne, de comptar amb un crit on la immediatesa de la lluita sempre guanya la pausa de la cesura? En aquest recull -50 poemes de revolta-, que té un abrandat pròleg de David Fernàndez, hi ha cançons revolucionàries i lògiques i conegudes crides a l'exaltació, dels clàssics i de poetes joves, de classe i de reivindicació feminista, de barricades i combats, però també hi ha detalls delicats, com la faula d'El llop i el ca, de Jean de La Fontaine, traduïda per Josep Carner. El gos promet una vida regalada al salvatge fins que aquest descobreix, en el cosí, la marca del collar que el ferma. Aleshores, el llop fuig. «I corre encar». És la millor definició de llibertat en un llibre apte per a temps certament agitats."

 Josep M. Fonalleras, "I corre encar" (El Periódico, 15-VII-15)

"Les antologies de Subirana sempre saben combinar poemes cèlebres (els que els lectors de poesia esperarien en aquella antologia) i poemes que ho són molt menys, poemes clàssics i moderns, poemes catalans i de fora, poemes d’autor consagrat i d’autor de consagració incerta. Aquí hi ha els grans clàssics de la revolta, com La Internacional, La Marsellesa o aquell vell himne que ens enviava a tots a les barricades. Hi ha alguns dels grans noms de la poesia engagé: Espriu, Pere Quart o Brossa, entre els catalans (tres maneres ben diverses, per cert, d’expressar en versos el desig de llibertat), o Paul Éluard, Bertold Brecht o Mario Benedetti, entre els del panorama global. Hi ha cançons, com Strange fruit, potser la més corprenedora del segle XX. I hi ha les veus catalanes d’ara mateix, que certifiquen que la poesia que va més enllà del que és estrictament personal és ben viva i s’expressa, també, de formes ben diverses: des de la bella divisa que parla de la veritat del crit, que trobam al sonet de Carles Torner, fins a aquella llibertat, potser més íntima, que es veu com un bocí de cel vist des del laberint vital, al poema de Sònia Moll."

 Miquel Àngel Llauger, "Poesia de revolta" (17-VII-15)

dijous, 16 de juliol de 2015

CLÀSSICS REPRESOS

Al lloc més destacat de l'aparador de Waterstones, una gran cadena de llibreries del Regne Unit, hi ha aquests dies un cartell, una pila d'exemplars i una pissarra que presenta la campanya "Redescobreix un clàssic", en la qual cada mes escullen i destaquen un títol de fons. M'hi aturo perquè l'escollit aquest juliol, amb el pingüí taronja a la coberta, és A Month in the Country, de J.L. Carr, una joia lleugera i punyent que recordo de Columna, on vam publicar la versió catalana de Víctor Obiols amb el jove protagonista arribant després de la guerra a un poblet de Yorkshire per restaurar-hi un fresc a l'església. El llibre és de 1980, però entenc que a Waterstones el considerin un clàssic: a mi no se me n'ha anat mai del cap. En castellà l'edità un temps després Pre-Textos. No el busqueu, però, a les llibreries.

Aquest "Redescobreix un clàssic" anglès podria ser també una magnífica oportunitat entre nosaltres perquè editors i institucions públiques anessin de la mà: un clàssic cada mes, reeditat per qui el tingui en catàleg i promogut i difós pel gremi o l'institut que toqui. Un clàssic al mes voldria dir dotze apostes segures a l'any! Jo veig la reedició catalana d'Un mes al camp ubicada com un guant, per exemple, a "El Cercle de Viena" o al catàleg de 1984 o del Club Editor (ja no l'imagino en canvi als segells catalans de Planeta).

Reprendre té més sentit que voltar en va, o que inventar la sopa d'all sense all i en tetrabrik. Anys enrere, l'exiliat Martí Soler ens explicava que la seva feina al mexicà Fondo de Cultura Económica era revisar l'immens catàleg i proposar-hi les reedicions. Reprendre: tornar al que ja s'ha fet ben fet, a paraules ja dites i llegides. Qui m'acompanya a Waterstones em demana per què torno a comprar A Month in the Country si ja el tinc. Llavors veig la citació del novel·lista canadenc Robertson Davies impresa en una de les parets de la llibreria, i somric: "Un llibre veritablement gran hauria de ser llegit a la joventut, rellegit en la maduresa i llavors, un cop més, en fer-te gran; com un bell edifici s'ha de veure de bon matí, al migdia i a la llum de la lluna".

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-VII-15
Versión en castellano