dimarts, juliol 14, 2009

SENSACIONS

No dic res, ni penso gaire. Avui que a cal francès fan festa us deixo amb Rimbaud i amb cinc magnífiques versions catalanes de mica en mica més alliberades de Josep Palau i Fabre, que ho deia de memòria amb els ulls grans gairebé closos.

Sensation, d'Arthur Rimbaud from blocsdelletres on Vimeo.


SENSATION

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:
Réveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l'amour infini me montera dans l'âme;
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature –hereux comme avec une femme.

  Arthur Rimbaud


SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura –com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
–tot sol, amb mi mateix– com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit –el cap nu– irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor –altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal –o animal– i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol·len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. –Resta el desig pregon.

  Josep Palau i Fabre

diumenge, juliol 12, 2009

IMAGO

Un arbre sec a la riba ple de pardals com fulles fosques, arrodonides, vives.

dissabte, juliol 11, 2009

OMBRA D'ANNA

Aquesta gent han fet un disc estupendo, ben recomanable, i no només perquè ho digui l'orella sempre atenta d'en JJ...

divendres, juliol 10, 2009

MONUMENTS I PERSPECTIVA

Trobo en un número endarrerit de L'Avenç (el de novembre de 2008) un article de Perejaume parlant de la discutida intervenció arquitectònica als entorns del Palau de la Música. Conté un doble punt de vista que em sembla interessant: per una banda, parlant del boom turístic a la Barcelona actual, Perejaume sosté que "la ciutat té l'aspecte de viure encara, quinze anys després, en una inacabable, en una extenuant cerimònia d'inauguració: els turistes baixen de les grades a la sorra de l'estadi que és tota la ciutat perquè el cràter de l'estadi no ha parat de créixer i gairebé ja no queda ciutat fora de l'estadi". Dit això, l'artista (i excel·lent poeta) argumenta que la nostra ha estat (comparada amb la francesa, per exemple) una cultura pobra i que bona part dels grans edificis barcelonins de finals del XIX i principis del XX són "formes de tresor. La relluència d'aquest tresors en l'àmbit dels dos grans edificis teatrals era incrementada per l'efecte sorpresa de ser imprevisibles, desplegats inesperadament, de sobte, com un truc de màgia: el Liceu amb un interior fastuós encapsat en una façana anodina que no el feia preveure (...), el Palau amb un edifici, façana tot ell, interior tot ell, encapsat pels carrers estrets que l'envolten, com un paó posat en un niu de coloms". Que Domènech i Montaner va pensar el Palau allà on era i en l'entorn en què era, vaja, i que la nostra dèria actual per obrir perspectives potser té més a veure amb la potència de les càmeres digitals i de les targetes de crèdit, amb les mides d'autocars i parasols, que no amb la necessitat o la idoneïtat d'edificis i ciutat. Llavors, arriba una sentència final per subratllar: "De vegades per un excés de visualitat les obres queden sense res per oferir-nos, sense res que hi puguem descobrir". Diria que qualsevol que hagi estat a Niaux, al Sant Sepulcre o, per no anar-nos-en tan lluny, a la Biblioteca Arús ho pot entendre. Ens està avisant (i m'hi sumo) que la visualitat, l'espectacularitat, la immediatesa no són les úniques virtuts possibles. Mentrestant, sentimental, Cohen canta allò de "I love the country but I can't stand the scene".

dimecres, juliol 08, 2009

UBI SUNT

És sabut que en alguna banda, real o imaginada, hi ha d'haver un enorme magatzem a on van a parar tots els guants i els mitjons desaparellats, les fitxes de parxís o d'scrabble i els naips que inevitablement falten quan et poses a jugar, els botons que vas desar per sempre més en un racó per cosir-los l'endemà i tots els paraigües que al llarg dels anys hem anat oblidant-nos com degotants molles de pa pels autobusos, restaurants i sales de reunions de la nostra vida. Ara diu que en aquest gran cafarnaüm dels oblits comuns, al costat potser de l'arxiu de cartes que no van arribar mai al seu destinatari o de la secció d'electrodomèstics reparats que ningú no va passar a recollir, els funcionaris dels nostres descuits hi donen d'alta cada setmana milers de portàtils per gentilesa només dels aeroports dels Estats Units. M'agrada imaginar-me'ls tots junts, apilats en prestatges i més prestatges que es perden en l'ombra, milers d'ordinadors plens d'informació que ningú no reclama, gigues i gigues de memòria que no hauran servit per res, com la força, els diners, els crits, els galons de tants i tantes.

dimarts, juliol 07, 2009

TEMPS DE GUERRA

Llegir junts, en paral·lel, La ruta blava de Sagarra (TV3 i MOM Produccions n'acaben de rodar un interessant documental, amb el fill de protagonista, que es pot veure sencer aquí), el Nabí de Carner, El vel de Maia de Manent i els papers de Pla i de Foix del moment, si tinguéssim clar quins són. Sobre l'escriure en temps de guerra (gairebé) sense guerra.

dilluns, juliol 06, 2009

MILERS DE DIES SOMRIENT

Coi, et despistes un moment i han passat deu anys... Reprodueixo el missatge que ens va enviar divendres l'Enric Gomà, responsable de la llista "Al carrer", de la qual ja us he parlat alguna altra vegada. Per cert: busquem candidats per arribar als cinc-cents subscriptors, que ja en falten molt pocs.










El 4 de juliol de 1999 vaig enviar el primer alcarrer –i era un diumenge. Vam començar amb 25 pioners, dels quals en continuen 18 (uns herois) [...] Com faig a cada aniversari, envio l’alcarrer fundacional, que va ser aquest:

"Al carrer" és un servei que recull tots els pensaments, impressions, sensacions, que els estranys, amables o no, llancen a la deriva pels carrers, avingudes i establiments públics. Frases que entranyen un significat críptic, mistèric, enigmàtic, de vegades incomplet, de vegades excessivament evident.

Sentit a la Rambla Catalunya de Barcelona, el 3 de juliol de 1999:

-Jo no sóc marimandona, però reconec que m'agrada dirigir el cotarro perquè les coses vagin bé.

diumenge, juliol 05, 2009

SUMMERTIME

Books oh books along a dusty road
Take to the right, right after the sign you'll find me there
My nose is bleeding from rubbing it into books
I'm working hard on an intellectual look...




Gràcies pel consell, Jordi!

dijous, juliol 02, 2009

COSES (ENDOLLADES) QUE PASSEN

Que Oriol Soler ha reprès el seu Núvol Vermell des de dins de Cultura03.

Que Joan-Daniel Bezsonoff, l'autor de l'esplèndid Una educació francesa, té bloc recent.

Que el Metrònom Ferrater va incorporant continguts, i ara a més promet una sessió en viu i en directe (al Poesia i + de Caldetes).

Que a Lletra preparen una versió beta renovada en perspectiva 2.0, en l'horitzó ja dels deu anys de funcionament, francament interessant.

Que Vicent Partal publica en format e-book el nostre primer llibre exclusivament digital, un relat de la seva experiència en primera línia ara fa vint anys a la plaça de Tiananmen.

dimecres, juliol 01, 2009

LA MEVA NENA

M'assec al volant del cotxe amb prou quilòmetres i minuts tot sol per endavant i acosto l'índex al botó de l'aparell de música prefigurant ja la veu greu i el ritme cadenciós de Leonard Cohen que hi vaig deixar posats, a l'espera. Sonen a tota castanya les Sugarbabes.

dimarts, juny 30, 2009

LLETRA I MÚSICA

"La lletra es dissol en la música i la música es dissol en lletra, i el que te'n queda és aire fresc i una sensació d'envigoriment". Diu Leonard Cohen (0:44). M'apunto a la idea de Lou Reed (3:47) que som molt afortunats d'estar vius mentre ell ho està.

dilluns, juny 29, 2009

ALTA VIRTUT










ÉMILIE NOULET, LA VIRTUT DE L'ADMIRACIÓ

Émilie Noulet (Auderghem 1892-Brussel·les 1978) contava que un dia, quan només tenia quinze anys, havia trucat a la porta del gran poeta belga Émile Verhaeren i, en obrir-li aquest, s’havia quedat allà palplantada, amb un llibre d’ell a la mà, sense gosar dir res. Uns anys més tard, Noulet s’havia doctorat en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Léon Dierx (poeta de la “sensació vaga”), havia aconseguit una beca per ampliar estudis a l’Institut des Hautes Etudes i a la Sorbona, a París, i publicà, el 1927, el seu primer Paul Valéry. Diu que l’autor es presentà un dia a la redacció del Mercure de France per demanar, contra el que era el seu costum, l’adreça del senyor E. Noulet (així signava ella els seus treballs), que acabava d’escriure quelcom que Valéry trobà “très important”. Amb el pas del temps, Noulet havia de reeditar el seu llibre, ampliant-lo, fins a tres vegades, i va acabar convertint-se en una de les principals expertes internacionals sobre l’autor de La Jeune Parque. Però no només sobre ell: com apunta amb clarividència Marià Manent en el bell article necrològic que li dedicà, Émilie Noulet va passar de la “poesia de la intel·ligència” a la “poesia de l’arcà”, i va anar dedicant bona part de la seva feina com a professora i crítica literària a “llegir”, a més de Valéry, Mallarmé, Rimbaud o Saint-John Perse: bona part dels poetes més suposadament “obscurs” de la poesia contemporània.

Com a crítica, Noulet va ser col·laboradora regular, al llarg dels anys, de publicacions com la Nouvelle Revue Française, el Mercure de France, Combat, Synthèses o Lettres Nouvelles... Professora a la Universitat Lliure de Brussel·les (que amb motiu de la seva jubilació li ofrenà en un solemne homenatge els quatre volums del seu Alphabet critique. 1924-1964), des de l’any 1954 era membre numerària de l'Acadèmia Reial de Llengua i Literatura francesa de Bèlgica, i el 1963 va ser nomenada Doctora honoris causa per la Universitat de la Sorbona. D’entre els seus llibres, a més dels ja assenyalats, val la pena destacar Le premier visage de Rimbaud, de 1953 (durant uns anys, Armand Obiols li feia de “corresponsal” a París, a la recerca de qualsevol novetat bibliogràfica sobre els grans poetes simbolistes), diverses traduccions de Josep Carner al francès i Le ton poétique (1971), obra de maduresa intel·lectual, dedicada “À la mémoire de Josep Carner, mon mari”. Malauradament, cap d’aquests títols no ha estat mai traduït al català.

Jean Tardieu en deixà escrit a Vénen a buscar el senyor Jean (edició catalana a Tres i Quatre, 1991): “De la mateixa raça universal era la meua benvolguda amiga Émilie Noulet, que, exegeta de Valéry, de Saint-John Perse i d’alguns altres, ha dedicat tota la seua vida a la poesia, la qual considera com un dels més alts valors de l’esperit humà i no sols com una tècnica entre altres.” I fa una interessant confidència: “Malgrat una notable diferència d’edat, vam estar tan a prop l’un de l’altre, ella ja professora respectada a la universitat de Brussel·les, jo un jove escriptor a la recerca del seu propi camí, que vam estar a punt de casar-nos. Però el destí va decidir-hi altrament i, després de la diàspora de la Segona Guerra Mundial me la vaig trobar casada amb el gran poeta català Josep Carner.” Marià Manent per la seva banda, conta que l’any 1948, a Londres, T.S. Eliot li va preguntar com podia obtenir el treball d’ella que després esdevindria Dix poèmes de Stéphane Mallarmé, del qual tant havia sentit a parlar però que en aquell moment només circulava ciclostilat. Admiradora d’escriptors i per ells admirada, no deu ser una casualitat que el pròleg al seu volum d’estudis sobre Paul Valéry s’obri precisament amb aquestes paraules: “L’admiration est une haute vertue”.

-------------------------------
Publicat a El País/"Quadern", 25-VII-2002

diumenge, juny 28, 2009

PLAFÓ

Hi han pintat amb detall
els contorns de les eines
per mostrar-nos a on va cadascuna,
trepant i enformador,
martell d'orelles i xerrac,
com els contorns de mans a les parets
de velles cavernes a França,
pintats amb sutge i amb saliva
ara fa deu mil anys
a la flama vacil·lant del temps:
mans prestades per treballar en el món
i mai no retornades.

          Ted Kooser, de Delights and Shadows (en castellà a Pre-Textos)
          Traducció de JS

dissabte, juny 27, 2009

JA VA BÉ

En aquest nostre món d'imatges en moviment, sembla mentida que una de les millors veus del moment tingui uns vídeos tan fluixets a la xarxa. Al final n'he trobat un d'estudi, que és un subgènere prou curiós, i així podem afegir l'atenenca Peyroux (d'Athens, Georgia, la terra dels REM) a la tria dels dissabtes. Bon cap de setmana.



(M'agrada el retrat de la primera estrofa: "Vaig demanar-li paraules boniques i em va passar una novel·la...")

divendres, juny 26, 2009

KADARE

Llegeixo una entrevista periodística amb Ismail Kadare (en català a Club Editor, Edicions 62 i Proa), a qui acaben de concedir el premi Príncep d'Astúries de les Lletres. Com que és a l'ABC, la meitat de l'espai s'estén sota l'epígraf "País, lengua, tamaño" (sant Sigmund). I, cap al final, s'hi diu: "Kadaré insiste en que es 'un escritor profesional. No estoy para glorificar una lengua. Para mí, el albanés es una herramienta de expresión, una máquina perfecta para la literatura. Yo soy sólo un maquinista que conduzco una máquina que funciona de maravilla', concluye." No sé si els lectors del diari sabran aplicar-s'ho gaire, però m'agrada la idea que cada llengua és una màquina perfecta per a la literatura en el seu espai natural (que és el de la seva comunitat de parlants), i sobretot aquesta imatge del maquinista i la màquina que va tota sola, amb nosaltres –això sí– als comandaments.

dijous, juny 25, 2009

OBSTINACIONS

Una

Dues

Tres

Quatre...

Hi ha assumptes (i presumptes) que sembla que no duguin data de caducitat.

dimarts, juny 23, 2009

FETITXES

"Els diners són la intoxicada gasolina del futbol. Mouen les coses, però no sabem amb quin rumb"...

Jo, de gran, vull saber escriure sobre futbol com Juan Villoro.

dilluns, juny 22, 2009

MONEDES DE JUNY

                                   [Fragments de Carles Sindreu, La klàxon i el camí (1931)]


Juny: un infant a l'ombra d'un avellaner apila monedes al sol.

= = =

La carretera s'ha gratat l'esquena a plaer sobre la catifa metàl·lica del radiador de l'automòbil.

= = =

L'oreneta té el ventre de color de núvol.

= = =

Ratlles molt juntes i molt fines indicant sobre les cartes geogràfiques les muntanyes altes. Sentim, en passar-hi lentament les gemmes dels dits per sobre, aquelles fibladetes fredes dels aires de les altures.

= = =

Em mirava a través d'un tel gelatinós, tal com ens esguarden les aigües quietes des del fons dels pous.

= = =

Entre les seves dents unes bombolles de bateria elèctrica ben carregada.

= = =

Escoltar els petits sorolls del bosc i destriar-los. Amb la cigarreta als llavis, veure arribar els gossos de l'empait. Posar-los la mà sobre el cor. I veure tot el paisatge que fuig de pressa.

= = =

Tenia l'habitació empaperada amb bitllets de tram. De nits, anava somniant trajectes.

= = =

Quatre gotes de pluja matinal: el bec dels pardals sobre el vidre de la meva finestra.

= = =

Oferiré als meus clients aquest cotó amb el mateix posat amb què ofereixo les meves imatges literàries. Imatges de bona color, però curtes de fibra...

                                                [Més sobre Sindreu aquí, per exemple.]

dissabte, juny 20, 2009

DE PESCA

divendres, juny 19, 2009

SUU

Avui és l'aniversari d'Aung San Suu Kyi. Milers de persones escampades pel món li han escrit seixanta-quatre paraules de felicitació, per dir-ho d'alguna manera. Us hi voleu afegir?










Aquí teniu el missatge del Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN Internacional sobre els darrers càrrecs contra la política i activista, que l'han duta novament a la presó després d'anys de detenció domiciliària.

dijous, juny 18, 2009

MOURE'S AMB ELS LLIBRES

Si jo fos editor, voldria tenir al meu catàleg un autor capaç d’omplir-me per iniciativa pròpia l’Auditori de Barcelona amb un públic de pintes i edats heterogènies vinculat entre si només per la relació amb un títol.

Si jo fos promotor d’espectacles, demanaria la targeta a algú capaç de fer pujar dalt d’un escenari, junts i en harmonia, Matthew Tree, Sergi López, Albert Om i Nina acompanyada per Elisabet Raspall, o Miguel Gallardo, El Tricicle, Neus Bonet i Joan Miquel Oliver: una llarga rastellera de noms d’autors, actors, comunicadors i cantants aplegats per un acte, en el fons, de lectura.

Si jo fos gestor cultural miraria d’apuntar-me la fórmula que permet sumar i potenciar entre si tant de talent que habitualment fa la viu-viu per lliure, que sol mirar amb tanta facilitat per sobre de l’espatlla els del gremi del costat i que majoritàriament pensa que els focus són per a altres sectors, que els llibres lliguen millor amb el recolliment i la intimitat.

Si fos lector i no conegués en Màrius Serra o el seu Quiet i m’hagués perdut diumenge passat al vespre la gala “Mou-te pels Quiets” a favor de les fundacions Guimbarda i Nexe, m’ho apuntaria amb signe d’exclamació a la llista de repesques pendents. Perquè tots sabem per l’escola que els llibres serveixen per aprendre i per fer-nos pensar, i sabem per algun amic, per molts llibreters i per les llistes de vendes que també serveixen per entretenir-nos, però de vegades sembla que els usos possibles dels llibres s’acabin aquí. I això no és així: ni ho ha estat històricament ni té per què ser-ho ara. A més de distreure’ns o fer-nos reflexionar, els llibres poden promoure (han promogut) fenòmens socials, poden generar dinàmiques inèdites, poden fer visibles parts de la societat que solen viure en la penombra de les perifèries. Això és el que Màrius Serra i el seu Quiet havien anat aconseguint fins ara a la manera encalmada que els llibres treballen, però diumenge tot plegat va donar un salt espectacular a partir de l’esdeveniment en què va acabar convertint-se la convocatòria “Mou-te pels Quiets”. Que un llibre i un escriptor (i un tema i un protagonista, és clar) hi siguin al darrere em sembla una excel·lent, molt satisfactòria notícia de final de curs.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 17-VI-09
Versión en castellano













Foto de Jordi Ribó

dimecres, juny 17, 2009

TU, CHEETAH

Una persona gran parlant com si s'adrecés a un nen petit: parla amb un gos. Un nen parlant com si s'adrecés a un gos: parla amb un seu germà petit. Un ministre parlant com si s'adrecés al seu germà petit: parla amb els ciutadans.

diumenge, juny 14, 2009

L'ENERGIA DE L'ODI

Ja se sap que sobre gustos... En tot cas, s'ha d'admetre que l'angelet ha escollit bé el seu nou destí.

dissabte, juny 13, 2009

PENÈLOPE HYNDE

Ella ha tornat. I els pretendents estem de festa.

dijous, juny 11, 2009

SUPERQUÍS

El diari considera notícia que Abel Matutes posi Abel Matutes al vaixell més gran de tots els que ha encarregat per a la naviliera Balearia. Què voleu, jo passo cada dia sota mitja dotzena d'aquests cartells en què amb grans lletres vermelles em recorden que la fantasia de Pujol sobre la Generalitat com administració de l'Estat era això, una fantasia, i on el més petit, gairebé il·legible, és l'única dada d'interès: què se suposa que hi fan, allà. I què, el què, tenint el qui... Un qui, això sí, tan gros com sigui possible. Un superquí.