diumenge, 29 de maig de 2016

CORPUS BARCELONÍ



Ramon Casas, "Corpus. Sortida de la processó de l'església de Santa Maria" (oli de 1897, al MNAC). Via @anyramoncasas.

Un any abans, al pas de la mateixa processó s'havia produït l'atemptat del carrer de Canvis Nous, que matà dotze persones i va deixar desenes de ferits, i que acabaria duent al consell de guerra contra l'anarquisme conegut com el "Procés de Montjuïc".


MÉS
Relíquia laica: la petita història d'un tros de la bomba Orsini de l'atemptat de 1896 (al blog A contracorrent).

dissabte, 28 de maig de 2016

UNA DE NECROFÍLIA

Aquest dissabte de matí, a la plaça Urquinaona, uns quants veterans de la Legión espanyola, el cos militar copiat de França del qual fou comandant Francisco Franco i que participà en la repressió de la revolució d'Astúries, en la Guerra Civil Espanyola al costat dels sublevats, en la campanya de Rússia al costat de Hitler i de la División Azul, en la guerra d'Ifni contra els marroquins i al desastre del Sàhara contra tothom, aquesta trepa es manifesta avui a la ciutat de Ferrer i Guàrdia, Carles Pi i Sunyer i Montserrat Roig a favor de la Constitució espanyola, i hi desfilaran cantant, esperem-ho, "El novio de la muerte":

  Por ir a tu lado a verte,
  mi más leal compañera,
  me hice novio de la muerte,
  la estreché con lazo fuerte
  y su amor fue mi bandera
.

Per als que no podreu venir a Barcelona a veure-ho en directe, el vídeo musical d'aquest dissabte reprodueix l'himne de la Legión, adaptació d'un cuplet de Fidel Prado que als anys vint cantava Lola Montes. Crec que tot plegat serveix per entendre millor algunes coses.



divendres, 27 de maig de 2016

SANT JOSEP DE JESÚS

"Té una mística que cap altre club no pot igualar", ha dit amb un somriure liofilitzat en la seva presentació davant d'un altaret de marques comercials, acabat de sortir del barber i amb el nus de la corbata mal fet. Mística. Un club de futbol. Visca la batedora postmoderna. I que sant Joan, santa Teresa, sant Francesc, Ibn Gabirol, els sants sufís i tota la colla ens agafin confessats.



dimecres, 25 de maig de 2016

ESPORGAR LA FE

Passo per un dels pitjors moments per a qualsevol acumulador: el del col·lapse i l’intent d’endreça. Anava a escriure “tinc massa llibres a casa”, però siguem sincers: els col·leccionistes no érem a classe el dia que explicaven aquells adverbis que també són adjectius, com ara “massa”; no entenem què vol dir “llegeixo massa” ni “tinc massa llibres”. Per això acabem com acabem: dobles fileres als prestatges, llibres plans damunt dels altres, llibres per terra, llibres en caixes, llibres darrere del sofà i dalt dels armaris, llibres a casa dels pares, llibres a la feina, llibres i més llibres... Té raó, és clar, qui ens diu que no hi ha temps per llegir-los tots, qui desapareix discretament quan en busquem un que segur que hi ha de ser i no el trobem, qui se’n riu de la nostra maleta pesant, qui sospira quan repetim que Borges deia que la biblioteca ha existit des de sempre. Tenen raó, però no hi fa res.

Perquè els llibres que conservem a prop nostre ens retraten tant o més que les paraules que de vegades fem servir per presentar-nos: una biblioteca és la crònica dilatada de com l’atzar ens ha passat la mà per l’esquena. Cada llibre és un planeta, i en certa forma els que tenim a casa reprodueixen junts en petit tot l’univers a l’estudi, al passadís. De tant en tant hi hem de fer lloc, perquè l’espai a la Terra no és infinit i perquè la vida necessita ser esporgada, retirar cada cert temps el que ja no ens cal, però hi fem lloc per a nous volums, per al que ha de venir. Victor Hugo diu al poema “À qui la faute?” que una biblioteca, a més d’un tresor, és un acte de fe. Un acte de fe en la paraula i, tant com això, en la memòria i en l’educació: creiem que les coses poden ser millors, i sabem que això no passarà si no tenim en compte el que ja s’ha pensat i escrit, la saviesa i l’experiència humanes acumulades. Tenir a casa una biblioteca, tant se val la mida, creure que val la pena conservar i fer circular els bells artefactes que en diem llibres, és un acte de fe en la humanitat. I la fe sol comportar alguna (petita) renúncia, ai.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-V-16
Versión en castellano


dimarts, 24 de maig de 2016

LLOCS

De la sèrie "Llocs on no he estat mai i a on me n'aniria tot d'una": la cabana on Txékhov va escriure La gavina.  
 [via Valeria Bergalli i @OVinall]


dilluns, 23 de maig de 2016

ENQUIMERAR-S'HI

He comprat llibres per a dues o tres vides. Tal com estan les coses, em convindria començar a creure en la reencarnació.



diumenge, 22 de maig de 2016

PER ELLES I PER ELLA

Em pregunten qui és Elaine Stritch. Que qui és? És l'actorassa capaç de marcar-se, ja fa uns quants anys, aquest reguitzell de brindis a "The Ladies Who Lunch", cançó treta del Company de Sondheim (aquí, sobre l'expressió). Si tots plegats fóssim una mica més desperts pagaríem per passar-ho a TV3 i a TVE cada vuit de març. Unes quantes vegades, i amb subtítols.




MÉS
Com s'ho prenia la senyora quan no se'n sortia, sense maquillatge.

dissabte, 21 de maig de 2016

AQUÍ, ENCARA

Quan t'adones que potser ja has bufat massa espelmes, quan mires enrere i la profunditat de camp fa angunieta, quan algú que encara t'importa se't descuida, en moments que et calgui riure malgrat els malgrats que calgui, la combinació de Stritch & Sondheim és infal·lible.

Bon cap de setmana a totes i tots els que encara hi som. I per molts anys.




MÉS
Fa poc us recomanava el tema en la versió més recent de Jarvis Cocker, sí.

divendres, 20 de maig de 2016

ABUNDÀNCIA ESGARRIADA

Via VilaWeb tinc notícia del Restart Project i de l'existència de Restarters Barcelona. I faig llista mental d'algunes coses velles que tinc a prop substituïdes no quan s'han espatllat sinó abans i tot, quan encara funcionaven prou bé: la cartera, l'agenda, el mòbil, alguns professors de seixanta-pocs...



dijous, 19 de maig de 2016

ARCÀDIA MESETÀRIA

Avui inauguren a Madrid (a la Fundación Telefónica i fins a l'onze de setembre) l'exposició "Torres-García. Un moderno en la Arcadia", que hi arriba de Nova York i de Málaga. Com que no vindrà a Barcelona per tot allò que ja sabem de memòria (la subalternitat que ens espera), la mostra del primer gran uruguasho i català, autor dels frescos del "Saló de San Jordi en el Palau de la Generalitat de Barcelona, la silla del poder soberano catalán", bé val un AVE i una tasseta de brou a Lhardy.


dimecres, 18 de maig de 2016

ONGI ETORRI

Avui cal llegir l'editorial de Vicent Partal: "l’estat espanyol és l’únic del món on un grup armat pretén desarmar-se voluntàriament i no li ho deixen fer".



dimarts, 17 de maig de 2016

DE CASALS A COLAU

Quantes llengües grans i petites que no sabem! Quin munt de coses per aprendre i descobrir. I quina sensació tan estranya, poc després de la satisfacció de poder escoltar l'iranià, l'àrab o l'armeni sense intermediaris al Palau de la Música Catalana, descobrir que la mateixa alcaldessa que organitza el Festival Internacional de Poesia de Barcelona quan va a Nova York, a les Nacions Unides, troba que no toca parlar-hi la petita llengua de Pau Casals però de retruc no deu saber prou anglès, o potser no deu voler sonar imperialista, i per això usa el castellà. Així el català queda un cop més i com sempre, delmat i befat, a la intempèrie. Però aquesta intempèrie d'una manera menuda i antiga de mirar-se i de dir el món ara mateix no té foto.