Hem desfermat una bèstia mesquina i venjativa, i no tenim manera d'escapar-ne o de guanyar-la, ni tan sols de torejar-la. Ens esperen anys miserables (perquè així ho vol, a hores d'ara, la bèstia, i perquè les bèsties són bèsties, com bé sap la granota). Ens quedarem sols amb la nostra raó i la nostra ràbia, i les bronques entre nosaltres per adjudicar-li a algú la culpa. Just you wait, 'enry 'iggins, just you wait...
Escriure una cosa així, o cantar-la com Susan McKeown i Natalie Merchant, ni que s'hi assemblés remotament, i llavors ja poder jeure per la resta dels teus dies, passat el sol ponent.
Mentrestant, bon cap de setmana. I visca la Dickinson.
BECAUSE I COULD NOT STOP FOR DEATH
Because I could not stop for Death –
He kindly stopped for me –
The Carriage held but just Ourselves –
And Immortality.
We slowly drove – He knew no haste
And I had put away
My labor and my leisure too,
For His Civility –
We passed the School, where Children strove
At Recess – in the Ring –
We passed the Fields of Gazing Grain –
We passed the Setting Sun –
Or rather – He passed us –
The Dews drew quivering and chill –
For only Gossamer, my Gown –
My Tippet – only Tulle –
Emily Dickinson
Coses que mai no havies pensat que faries: dinar aquí, asseguts al cotxe. Demà passat us ho explico.
(Diu que el nom del lloc és una deformació en francès de com anomenaven aquesta zona d'aigua calma els indis Potawatomi, o bé una corrupció del francès antic chalemel, jonc).
Cinc-cents trenta (530) actes de graduació, porten. Però alguns a casa estan convençuts que els podem donar lliçons en un munt de coses.
Cadascú té les fantasies que té pel dia que poguéssim tornar a començar en la forma i el lloc que volguéssim. La de Joseph Brodsky era ser gat a Venècia. Ho explicava el desembre de 1979 en aquesta entrevista amb Sven Birkerts per a The Paris Review, que no comença gaire bé i llavors va creixent com la marea alta, sorda i potent.
Penses en mi com si fos neu,
blanc, fred i relliscós?
Penses en mi com si fos jazz,
o corba, o negre, o fosc?
Algun dia enredaré un editor i li diré que ho he escrit jo, o que hi versiono un Pulitzer poc conegut, no la lletra del tema propi que una cantant de jazz de primera va incloure al seu disc dedicat a Cole Porter, el geni frívol d'Anything goes. Aquí la teniu al piano. I per cert: si sou al Midwest, Patricia Barber actua avui al Green Mill abans de sortir de gira per Europa.
Pescador, versionaire, bibliòfil, musicòman, barceloní, carnerià, guardiolista... Quants defectes més es poden acumular a la vida?
Tots drets, si us plau. Tal dia com avui de 1891 va néixer a Peru, Indiana, el mestre Cole Porter, compositor i lletrista i una font de plaer auditiu inesgotable mentre passen i muden els temps.
With a million neon rainbows burning below me,
And a million blazing taxis raising a roar,
Here I sit, above the town,
In my pet-paillated gown,
Down in the depths
of the ninetieth floor...
El presentador de l'acte conta una bona història de Burt Lancaster, confrontat un dia a Anglaterra amb un actor shakespearià dels de la vella escola, a qui explicava que ell havia arribat a un punt que les crítiques ja no l'afectaven. L'altre li va respondre: "Bé, ara, quan arribis al punt que l'elogi tampoc no t'afecti, ja seràs allà".
Aquells moments d'escriptura en què el que ja saps atabala, i el que encara ignores t'ofega. Aquests moments.
És tan punyeterament clar, sembla tan esclatantment (i mòrbidament, i traïdorament) simple, que hi vaig i en torno una vegada i una altra i sempre em llisca de les mans a l'últim moment, per un substantiu imprecís o per un ball d'ordre de mots o per la manca d'una coma on prémer amb els dits. Amb això vull dir només. Això és només per dir-te. Només volia dir-te... Però quines prunes!
Bon cap de setmana a tothom, que el món s'afona!
I per fer-ho passar avall tenim el vídeo amb la rumba de Mireia Vives i Borja Penalba, enregistrat a la Bodega Saltó, al Poble-sec. Gràcies a Xavier Antich per la recomanació.
Entrades
Comentaris
