divendres, 18 abril de 2014

SI POTS TENIR EL CAP CLAR...

Si pots tenir el cap clar mentre els que t’acompanyen
tots van perdent el seu i te’n culpen a tu,
si pots confiar en tu quan tots se’n desenganyen
però deixes espai perquè dubtin de tu;
si pots tenir paciència i l’espera no et cansa
o, quan algú menteix, no menteixes també
o, quan algú t’odia, l’odi no se t’empassa
i no sembles un sant ni tampoc massa llest.
(...)

 Rudyard Kipling, "If..."
 Versió de JS


Rudyard Kipling, Si... (Símbol, 2014)

dijous, 17 abril de 2014

BARRA LLIURE

Espanya és, cada dia més, una gran família.
















Via @AturemElFeixism

dimecres, 16 abril de 2014

SCRIPTA MANENT

Hi ha una imatge poc coneguda però emblemàtica del jove Albert Manent: som a l’estiu a mitjans dels anys cinquanta, a l’ombra d’un arbre a l’Aleixar, el mas familiar, i Manent pica pacientment a màquina durant hores i hores, durant dies i dies, llargues llistes. Primer van ser els poemes que Josep Carner no tenia a l’abast en el seu exili de Brussel·les per compilar l’obra completa (Carles Riba i el pare d’Albert, Marià Manent, havien convençut l’autor de Nabí per aplegar-la). Després dels versos van venir les llistes de poemes escollits, per seccions, i encara la lenta comprovació que no hi hagués repeticions ni errors (Carner anava revisant sobre la marxa) entre el miler de poemes finalment aplegats a Poesia (1957). Albert Manent, nascut a Premià de Dalt el 1930, tenia poc més de vint anys: pensin en els joves de vint-i-pocs anys que coneixen i diguin-me quants creuen que es passarien l’estiu picant llistes de poemes per a un vell escriptor gloriós però absent que vivia en els llimbs de l’exili i de l’“abans de la guerra”.

És damunt d’aquella imatge de treball i de servei alhora que em sembla que podem alçar tots els altres Albert Manent que van anar venint després: el resistent polític, el maquinador a l’ombra de tantes iniciatives culturals, el funcionari de la renascuda Generalitat, l’erudit a la percaça de noms de núvols i boires, el col·leccionista de pseudònims, l’historiador de l’exili (mai no li agrairem prou els quatre volums del Diccionari dels catalans d’Amèrica), el biògraf, el memorialista, el col·laborador en premsa... Per tot plegat va obtenir el 2011 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però el gest de posar-se al servei d’una il·lusió (la de la llengua i la gent que la sustenta) ja hi era fa seixanta anys als estius de l’Aleixar.

Com apunta l’adagi llatí, Verba volant, scripta manent: les paraules dites volen, les escrites resten. És a aquesta pervivència de les paraules –i en elles a la pervivència d’un poble– que Albert Manent ha dedicat la seva vida. I és per això que molts li n’estem agraïts amb un agraïment que ultrapassa totes les distàncies.

-------------------------------
Publicat avui a El Periódico
Versión en castellano



MÉS
Albert Manent, "Qui sóc i per què escric" (lletrA, UOC)
Jordi Amat, "Albert Manent, el meu mestre d'energia" (Núvol, 16-IV-14)
Agustí Pons, "Què ens ha deixat Albert Manent?" (Núvol, 15-IV-14)
Jordi Gràcia, "Tejedor de vínculos" (El País, 15-IV-14)
José Martí Gómez, "Adiós a Albert Manent" (La Lamentable)
Jaume Subirana, "En paraules dels altres" (2001)


dimarts, 15 abril de 2014

EL SENYOR MANENT

M'assabento en mala hora del seu traspàs. Com tants d'altres, jo no hauria pogut completar la tesi sense la seva generosa ajuda, no m'hauria embolicat a editar cartes de Carner ni a seguir el rastre d'Emilie Noulet sense el seu guiatge i entusiasme, no hauria sabut qui eren la meitat dels noms relacionats amb l'exili que anava trobant sense aquella prodigiosa memòria arxivística. Amb motiu del seu setantè aniversari vaig dedicar-li aquestes línies, que diria que no han caducat.

Descansi en pau.


dilluns, 14 abril de 2014

LA GAUCHE NOSTRA

A l'entrevista en vídeo que es pot veure just abans de la sortida de l'exposició de Colita a La Pedrera ("Colita, perquè sí!"), la fotògrafa dóna la millor definició de la Gauche Divine que conec, amb el valor afegit de fer-la des de dintre i amb un somriure: "Gente guapa haciendo tonterías". Just el bois.





dissabte, 12 abril de 2014

TRUCS

Una mica de màgia de cap de setmana. Encara que Guardiola ja no hi sigui per avisar-nos que tenen disc nou, ni per dur-nos a la final.


divendres, 11 abril de 2014

INCUBANT SANT JORDI

Ja hi ha una mena de "Sant Jordi mood" en l'aire. Avui per exemple he rebut el missatge sobre la Diada d'Adesiara, un dels segells que a hores d'ara cal seguir, i me n'agrada molt el lema: "el millor màrqueting de Sant Jordi, la literatura de debò" (també l'altre que usen: "Els best-sellers clàssics. No els confongueu amb els clàssics best-sellers").

A casa va arribar l'altre dia com qui diu acabat de sortir del forn el paquet amb els exemplars de "Si...", la versió catalana de l'"If..." de Rudyard Kipling, un dels poemes més famosos del món, convertit en esplèndid àlbum infantil il·lustrat (per Giovanni Manna) de la mà de la gent de Símbol Editors.

Però la notícia de l'any, a Barcelona, em sembla que són les noves llibreries. Estaria bé que algú organitzés el dia 23 (o abans o després) una ruta llibrescofestiva de No llegiu, al Poblenou, a La Memòria i la nova Ona a Gràcia, passant per la Calders, per La Impossible, per la traslladada Jaimes i per les altres que em dec descuidar, inclòs el local en obres de la Nova Documenta que s'està incubant.




dijous, 10 abril de 2014

LLIÇÓ A OLIVA

En aquests dies d’implosió al sector cultural, de tensió i de mala relació entre veïns, d’insultant preponderància de la majoria i d’avorrit monocultiu de suposats èxits massius, a Oliva, una petita vila de la Safor on van néixer Vicente Parra i Enric Sòria i on viu Francisco Brines, he assistit recentment a una lliçó de gestió pública administrada en vers. Dies enrere s’hi va celebrar la desena edició del Poefesta, un festival de poesia posat en marxa i mantingut per l’escriptora i activista Àngels Gregori (premiada l’any passat als Jocs Florals de Barcelona) que a poc a poc, sempre de la seva mà però amb la col·laboració d’un grapat de voluntaris, s’ha fet un lloc de referència entre els festivals literaris hispànics a base d’escollir molt bé els convidats, tractar-los encara millor i, sobretot, d’omplir un teatre de sis-centes localitats amb un públic càlid i atent.

Al Poefesta d’Oliva, basat en la iniciativa privada i alhora sobrat de patrocinadors, hi van conviure i s’hi barrejaven català –valencià, si volen–, castellà, basc i anglès (amb la presència-sorpresa de l’actriu Julie Christie per llegir en homenatge a W.H. Auden), hi ha programades en paral·lel des d’activitats infantils a maridatges literario-culinaris, s’escampen poemes pels aparadors de les botigues i la televisió local dedica un programa d’una hora als escriptors tractant-los com si juguessin en un equip de futbol. El secret? Fe en el projecte, continuïtat, arrelament, moltes hores de feina i entusiasme. Potser no és tan difícil.

La nit del passat dia 4, al Teatre Olímpia, Brines va celebrar-ho amb una frase: un festival així dóna qualitat a Oliva. Però es va descuidar la torna del fet: amb gestos com el Poefesta també són Oliva i el País Valencià (no la ciutat de València) els que ens alliçonen sobre la possible tranquil·la coexistència de llengües, sobre la inevitable recuperació del paper de la societat civil i de la iniciativa i el compromís particulars. El Poefesta és bona literatura en clau de festa i articulació ciutadanes: un favor més que la cultura podria fer a aquest país enrigidit, a la nostra societat descompartida.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-IV-14
Versión en castellano












MÉS
Enregistrament complet del festival Poefesta, a Tele7 Safor.

dimecres, 9 abril de 2014

AL·LERGEN

Al proper lletrista o poeta o columnista que parli amb alegrois de l'arribada de la primavera li engego un tret.



dimarts, 8 abril de 2014

S'HA OBERT LA VEDA

Perdoneu-me, però la notícia del dia no és al Congreso de los Diputados: això sabem tots com anirà, quin valor té i més o menys a on ens durà. La notícia del dia surt en lletra petita a VilaWeb i és la condemna per part de l'Audiencia a un any de presó i set anys d'inhabilitació a dos bastoners d'una colla de Gràcia que van exhibir dues fotografies de dues presoneres durant els actes de la Diada de 2012 a Barcelona. No van fer cap mal, no van trencar res, ni tan sols no van dir res: mostraven dues fotos. Com els quioscos de Madrid mostren retrats de Franco o tants carrers de Cantàbria lluen el nom de reconeguts genocides. Però a aquests dos els han condemnat. Com es condemnarà a partir d'ara d'acord amb la llei feta a mida per la majoria absoluta del PP les escoles balears en què pengi una senyera (si Jaume I o Ramon Llull o Joan Alcover o Francesc de Borja Moll alcessin el cap!).

Un any de presó per ensenyar una foto: aquesta és la notícia, que enllaça amb l'altra d'ahir en què l'alcaldessa de Cabrils ha hagut d'anar al jutjat a defensar-se per voler cedir el padró a la Generalitat (l'Estat això no ho fa mai, ni les grans companyies d'energia o de comunicacions) denunciada per un vilatà que diu que sent que s'atempta contra el seu dret a la intimitat. I aquesta altra notícia enllaça amb les de demà i de demà passat en què un i un altre responsable d'Òmnium, de l'ANC, d'un diari o ràdio, d'una editorial, d'una festa popular o d'una escola pública hauran de donar explicacions i seran condemnats i a mig termini acabaran anant a la presó per denúncies de l'escamot incendiari (ells es diuen ignífugs) contra el nacionalisme català en què se sumen espanyolistes amb americana, sindicats d'extrema dreta, partits nacionales que cotitzen a l'alça, capçaleres subvencionades i agències estatals de diverse índole, tots preocupats per aturar el feixisme i el rentat de cervells a Catalunya.

Dies enrere m'ho advertia un amic basc ben informat: "Nosaltres fa anys que ho patim, ara us toca a vosaltres". Denúncies, judicialització, manipulació, imatge distorsionada d'una societat suposadament violenta i violentada, difamació mediàtica, condemnes per pensar o opinar contra la Constitució, per ser amic d'algú, per haver-hi compartit taula o micròfon, bufetades o tortura (sí, a Espanya es tortura). No sé si això és bo o és dolent. Sí que sé que fa una mandra infinita, i que m'entristeix imaginar el país en què hauran de viure durant els propers anys les meves filles. Un país en què la majoria, la llei, els mitjans i les armes són tots a la mateixa banda, i aquesta banda és qui dicta què volen dir les paraules del diccionari: diàleg, unitat, concòrdia, justícia. I qui decideix quan s'obre i es tanca la veda.



dilluns, 7 abril de 2014

ORELLA PARADA

Unes gotes més de l'alegria retòrica de viatjar amb tren i trobar-hi veïns de vagó d'aquells desinhibits i amb mòbil fàcil. Estranys besllums de la menudalla compartida, del no-res sota tarifa.

—Se ha cortao, sí. Es que estamos pasando por el túnel.

—Que coño... ¿qué hago?

—Digo, hombre, no sé estos, pero yo...

—Sí, Javi me llamó anoche y me dijo que tenía el bautizo de su sobrino.

—Que tenía que ir y que tenía que ir...

—Me dijo a mí Pedro que no está, que no.

—La gente tiene su vida.

—A mí en teléfono me pasa.





diumenge, 6 abril de 2014

PARENTIU

Al tren, al seient del darrere, una cosina germana però de la banda de la família que no ens parlem gaire:

—¡Yo quiero que pierda el Barça siempre!