I ALTRES CONTES

Tot de coreans en fila índia omplen un avió a punt d'enlairar-se del Prat cap a Finlàndia. Sento que sóc el simple començament d'un conte de Calders.

INTONS

Comprar el diari de bon matí, passejar-lo tot el dia i al final desar-lo sense llegir. Al començament em sabia greu: ara penso que potser hi ha un esquitx inconscient de saviesa que encara no sé formular, en el gest.

SOPAR DE POETA

Avui 25 de gener fa anys, molts anys, que va néixer a Ayr el poeta escocès Robert Burns, i de fa temps els seus lectors organitzen el Burns Supper, o Robert Burns Night (Burns nicht, en scots), per honorar l'obra i la memòria del primer "poeta nacional" europeu.

Aquí podeu escoltar l'arxiconeguda "A Red Red Rose" dita per Tom O'Bedlam, i llegir-la en la versió catalana de les 23 roses per Sant Jordi.











MÉS
Podeu seguir a Twitter el hashtag #BurnsNight.

FINALS

El dia que plegui, estaria bé que algú toqués o fes sonar alguna cosa així.

Mentrestant, bon cap de setmana a tota la companyia. També als de la UOC que s'examinen.

BONA COMPRA

M'havien avisat i, com tantes altres vegades, trigava a fer-ne cas.

Avui els minuts se me'n van de gust i s'apilen fent formes noves que juguen amb els blancs i les paraules, mentre llegeixo els versos de I Déu en algun lloc als Jardins de Samarcanda:


FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

 Sònia Moll












MÉS
El blog de l'autora: La vida té vida pròpia
Cristian Segura, "Sònia Moll Gamboa" (Ara, 17-V-14)

VENTADA

Diuen les prediccions meteorològiques que s’acosten dies de vent i fred. Parlo d’aquesta setmana a Catalunya, i de fa mitja dotzena llarga d’anys i el que quedi a les lletres del país. Segons com diríeu que tot continua igual, que la roda va fent i arriben Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre en Català, la Nit de Santa Llúcia i, dotze mesos després, Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre, la Nit de Santa Llúcia... Però si un mira enrere, i no cal allargar gaire la vista, s’adona que cap d’aquestes cites no és ben bé com era, i que pel camí ens hem quedat sense moltes coses i moltes persones, coses i persones difícilment substituïbles.

Dilluns dia 12, per exemple, es va fer al Teatre Romea un homenatge a Josep M. Castellet. Està bé, fer homenatges, però ell ja no hi és, com ja no hi són el Quo Vadis al carrer del Carme ni el Grup 62 al del Peu de la Creu: jo he vist somriure i actuar Castellet (sempre com si no actués) a l’AELC i a la Institució de les Lletres Catalanes, o enmig de l’embolic de Frankfurt i, què volen que els digui?, trobo que a hores d’ara no té relleu. El mateix podríem dir de Jaume Vallcorba: Quaderns Crema i Acantilado continuaran, sí, però ens hem quedat sense ell i no tenim gaires més editors a la seva alçada. Trobo també a faltar el somriure de Montserrat Abelló, l’energia d’Emili Teixidor, la murrieria de Gerard Vergés, l'erudició d’Albert Manent... Ja ho sé: és llei de vida. Però el torb fred escombra una terra pobra en un temps difícil. Perquè les institucions s’han anat encarcarant, l’ús de la llengua va cap enrere, abaixen la persiana llibreries on ens deixàvem la setmanada, tanquen les distribuïdores, la gent torna a publicar sense contracte, els avançaments s’han eixarreït i les liquidacions de CEDRO o la SGAE semblen plats liofilitzats dels imitadors de Ferran Adrià.

Diu que un pessimista és un realista ben informat. Jo veig que la ventada va encongint el panorama, amb un grapat de gent que fa com si tot seguís com sempre. I el nostre sempre ja era ben prim.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-I-15
Versión en castellano

QUI CANTA

Passo a prop d'una dona que canta mentre treballa (escombrant el terra a quarts de nou del matí davant d'un cafè del centre), i de cop m'adono del temps que feia que no ho sentia. I en recordo tantes, si tanco els ulls...

PREPOSITIVA

Tant de temps demanant-nos per a qui s'escriu, quan la pregunta a fer era amb qui escrivim.

BOB & FRANK

El Marcel Riera me'n dóna la notícia: Bob Dylan té a punt un disc de versions de Frank Sinatra. Estranyats? Com jo. Però si grates una mica trobes que s'admiraven mútuament, i que l'any 1995 Dylan ja participà al concert del vuitantè aniversari de l'Ulls Blaus cantant-li (sembla que a requeriment de l'homenatjat) "Restless Farewell", i allò de

But it’s not to stand naked under unknowin’ eyes
It’s for myself and my friends my stories are sung





MÉS
"Full Moon and Empty Arms" cantada per Bob Dylan.
"Full Moon and Empty Arms" cantada per Frank Sinatra.

AMBAIXADORS SENSE AMBAIXADA

Em va passar per malla: al Quadern d'El País de la setmana passada Carles Geli publicava una extensa entrevista amb l'escriptor i activista Carles Torner, que en aquests moments és el Secretari executiu del PEN Internacional.

De la llarga conversa, tot ella d'interès, voldria subratllar-ne ara i aquí un aspecte que no sé si tenim prou present, emocionats com estem alguns amb la resplendor dels bits: el de la de la vigilància (i la repressió via) digital sobre els escriptors i creadors.

P. El 2000 el PEN comptabilitzava 201 casos d’escriptors o periodistes perseguits o empresonats; el 2014 s’ha tancat amb 900. La llibertat d’expressió i la circulació lliure d’idees va enrere al món?
R. En part sí, però el que passa és que en aquest temps s’ha eixamplat el concepte d’escriptor gràcies a les noves tecnologies i a les xarxes socials, i han aparegut noves plataformes d’escriptura, com els blogs, que són una clara activitat social. És un nou discurs públic que et pot fer ser perseguit.

P. O sigui: les noves tecnologies són una arma de doble tall...
R. Promouen la llibertat com mai abans, però també la repressió. La intromissió dels governs és fortíssima. Els EUA i Anglaterra venen tecnologia punta per intervenir les comunicacions electròniques. A Rússia, la Xina, l’Iran o Turquia ja han detingut o perseguit judicialment escriptors pel que han dit en blogs o correus electrònics. És un fenomen nou i difícil de copsar, fins i tot en les seves conseqüències, com l’autocensura. El PEN nord-americà va fer un informe fa un any sobre el tema, i el PEN Internacional ja va aprovar la Declaració de la Llibertat Digital abans de l’afer Snowden.

P. Tan preocupant és?
R. I tant. Hi ha escriptors que canvien la seva conducta per por de ser espiats: no consulten segons quines fonts, no envien segons quin missatge a segons qui, no fan públic que participen en actes (o no hi participen directament), no escriuen sobre temes espinosos... Aquest mateix dilluns vam fer públic un segon informe; amb les dades, podem afirmar que la vigilància digital massiva ja afecta directament la llibertat d’expressió i la circulació d’informació arreu del món. S’ha trencat la confiança de molts escriptors en els seus governs, i això també en democràcies com els Estats Units o el Regne Unit, considerades abans segures per a la llibertat d’expressió. S’ha creuat una frontera: els escriptors pateixen per la vigilància governamental a Internet tant en règims democràtics com en règims repressors. El sol fet que confessin aquestes formes d’autocensura implica un retrocés més gran en les llibertats públiques.

P. És quantificable?
R. Sí. Un 63% dels enquestats en països sense llibertat han evitat parlat d’un tema per telèfon o per email, o s’ho han plantejat seriosament per por de la vigilància del govern. Però és que, en països lliures, el percentatge és d’un de cada tres, un 34%. I els que han evitat buscar informació a Internet o visitar webs sobre temes conflictius és d’un 26% en països lliures, el mateix percentatge que en els que no tenen cap llibertat.

MÉS
"Global Chilling": Com afecta la vigilància massiva els escriptors internacionals (informe del PEN)

LA BELLA LLENGUA QUE S'ESCRIU COM ES PRONUNCIA

—Yer Manuè?

—Sa ío.

EN SILENCI

"Quan és molt miolaire, el gat no caça gaire" (o "El gat miolaire no sol caçar gaire").

[Adaptació al català d'un proverbi jiddisch, que naturalment no parla només d'animals domèstics]