dimecres, 29 de juny de 2016

LES NOSTRES SAGUES

Les sagues islandeses, escrites als segles XIII i XIV, narren amb una barreja de realisme i imaginació el poblament de l’illa de l’Atlàntic Nord al segle X, però la “localitat” de les sagues i la mitologia nòrdica no va ser cap inconvenient per inspirar bona part dels universos de Wagner o de Tolkien. Ens ho explica a la llar de Snorri Sturluson (autor o si més no promotor de la Saga d’Egil) Jón Karl Helgason, que estudia la pervivència de les sagues i el seu imaginari en proverbis, noms de llocs i de carrers o marques comercials. Islàndia és un país on per diverses raons el passat és poc material (ha deixat poca pedra), i això concedeix més importància a la literatura, en el seu cas a les sagues: la gent es mira el paisatge (i el passat, i el país) en bona part en termes del que en diu la literatura tradicional. En castellà una funció similar la compliria el Quixot de Cervantes. Em pregunto, però, quin seria aquest llibre en català...

Fa poc s’han fet públics els manifestos “SOS. Literatura a l’ensenyament”, del Col·lectiu Pere Quart, i “Per a una presència digna de la literatura a l’ensenyament”, consensuat per disset grups universitaris de recerca, amb demandes tan evidents que gairebé fan vergonya, començant pel fet que s’introdueixi la literatura com a matèria amb temps específic durant tot l’ESO i que s’incrementi el temps de docència que es dedica a la llengua i a la literatura catalanes. Els dos manifestos han obtingut un munt d’adhesions, individuals i d’entitats, però diria que intuïm que no passarà res: el tema no és culpa de Madrid, són els polítics i planificadors catalans els que han decidit o han acceptat el lent retirar-se de la literatura a l’ensenyament, un retirar-se que alguns ens temem que sigui també el de les nostres paraules a la societat en general. I ja sento qui apunta que és una qüestió estructural, que no hi ha res a fer. Llavors, que com a mínim no ens facin passar amb raons, que els responsables governamentals s’estalviïn articlets lírics i deixin de fer servir la literatura i els escriptors de draps de la pols. O sagues, o res.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 29-VI-16
Versión en castellano



dissabte, 25 de juny de 2016

ROSES ANGLESES

Avui em sembla que tocava. En la veu de Paul Weller, venint dels temps dels Jam, quan molts apreníem a pronunciar anglès i Anglaterra.

I ara, bon dissabte a tothom i bona resta de la història sense ells.



dijous, 23 de juny de 2016

AIGÜES AVALL, LA VIDA

Aigües avall, la vida, com la nit i l’amor.
Però deixa penyores a la platja, vermelles.
Joan veu la badia, i el poble allargassat
vora mar, campanar rosegat pel salobre.
L’estel del navegant es fon a l’horitzó.
Estel i campanar, quina enyorança viva!
Amb gust de cendra, fina la nit de Sant Joan.
El sol acoloreix els darrers vels de l’alba.

  Tomàs Garcés, La nit de Sant Joan (1951)

MÉS
Albert Benzekry, "La nit de Sant Joan, de Tomàs Garcés" (al blog Sega de mots)
El llibre original sencer, escanejat, al portal de la Càtedra Màrius Torres.
Un text esplèndid d'Enric Sòria sobre Garcés, a Lletra.
Un altre poema de Garcés sobre la nit Sant Joan.



dimarts, 21 de juny de 2016

ZONA FRANCA

Sense voler, m'he posat amb el Zafira a la comitiva fúnebre que segueix un llarg cotxe negre de morts pel passeig de la Zona Franca, camí del cementiri. Mentre avancem a poc a poc penso en funerals i en enterraments, en els que m'esperen, primer alguns altres, després el meu, i en quanta gent hi serà perquè passaven per allà, a quants els retindrà un semàfor, quants tindran ganes també de girar el volant i seguir aquesta noia d'esquena elegant que travessa amb parsimònia o aquella indicació de l'autopista, on sigui que vagin.



dilluns, 20 de juny de 2016

POLISISTEMES

Cada cultura i moltes comunitats tendeixen a pensar-se des de l'excepcionalitat, però hi ha dinàmiques i raons i punts de vista que ajuden a llegir-nos com a pàgines d'un gran llibre comú que llavors s'expressa en molts llengües i en un munt de circumstàncies.

Amb els professors Thomas Harrington, Jón Karl Helgason i Rakefet Sela-Sheffy portem un temps preparant la posada en marxa d'una International Society for Polysystem Studies (ISPS) que per fi es farà realitat la setmana vinent a Reykholt, a Islàndia, amb la celebració de la primera trobada anual de l'ISPS, organitzada al voltant de la figura del professor Itamar Even-Zohar, expert en estudis de la cultura i responsable de la teoria de polisistemes. La trobada s'obrirà amb una conferència de José Lambert, un dels noms de referència dels anomenats Translation Studies, i aplegarà, a més del pensador israelià, un grapat de deixebles seus vinguts d'Itàlia, la Xina, Turquia, els Estats Units i els Països Baixos.

Si tot plegat us sona una mica abstrús, a Reykholt us esperem.




MÉS
El lloc web del professor Even-Zohar.
"Factors i dependències en la cultura", article d'Itamar Even-Zohar traduït al català (Els Marges, 62, 1998).
"El paper dels sants culturals en els estats-nació europeus", article de Jón Karl Helgason traduït al català (L'Espill, 45, 2014).

diumenge, 19 de juny de 2016

TERCIOS DE TOLOSA

Robar, insultar i cremar amb orgull: torna la hispanidad més rància i més tronada. Gràcies a VilaWeb i a Jordi Borràs hem conegut l'existència de la pàgina de facebook "No estáis solos, España entera está en contra del separatismo", on han publicat aquest llarg vídeo, certament impressionant, d'uns afeccionats de La Roja, orgullosos del que fan i que els filmin ("Carlos, grábalo, grábalo, Carlos") despenjant d'una finestra una estelada a Tolosa, França, després del partit entre Espanya i la República Txeca guanyat amb gol de Piqué a passi d'Iniesta. Unes desenes de joves espanyols, doncs, agafant una cosa que no era seva i cremant-la (amb eficàcia diguem-ne peninsular) entre crits de "¡Yo soy español, español, español!", "¡Ártur Mas, cámara de gas!", "Quema eso, esa puta mierda", "¡A por ellos, oe!" (el mateix que se sent als mítings de Ciutadans, vés per on), "¡Que viva España!" i "España es una y no cincuentaiuna".

A qualsevol país ja no normal, sinó mitjanament decent una actuació com aquesta mobilitzaria el Ministerio del Interior i la Real Federación Española de Fútbol, i els responsables del robatori, dels crits i de la crema serien identificats i encausats de seguida. Però entre nosaltres, la por de l'actuació del Ministerio, amb un català al capdavant, queda clara en el fet que al vídeo de Tolosa tothom hi surti a cara descoberta, feliços de la gamberrada, i en el comentari del mantenidor del lloc a Internet ahir mateix: "Dado que ha tenido muy buena audiencia y nos hemos reído mucho con los separatistas y podemistas con sus argumentos sin sentido lo subo más arriba para quien se lo haya perdido!".



divendres, 17 de juny de 2016

RAÓ DE SER

M’agrada llegir, m’agrada escriure, m’agrada opinar i sento el món de les lletres (i això inclou els escriptors i escriptores, les editorials, les llibreries, les biblioteques, les fires, els premis, els suplements i revistes, Sant Jordi i les faltes d’ortografia) com un tros del meu món. Potser estava, doncs, fatalment condemnat a parlar de tot plegat i a acabar publicant un llibre com aquest. Un llibre que té un germà gran (Per a què serveix un escriptor?), de fa temps descatalogat, que també donava voltes a la societat literària catalana (en aquell cas, dels anys noranta del segle passat) vista amb curiositat i un punt de distància. El que La catalana lletra aplega ara és, com el seu subtítol indica, una dècada de societat literària, de 2006 a 2015, observada des del mirador efímer d’una columna de diari amb tota la llibertat que la modèstia i l’evanescència regalen a qui signa aquestes ratlles.

La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada està escrit contra la queixa, aquest moviment bucal tan poc estratègic i segons com tan català. Està escrit a favor de la lectura i dels autors que ens la fan feliç i memorable. I està escrit, com en dèiem abans, per deixar testimoni, quoi que ce soit.

Aprofito per agrair des d’aquí la confiança sostinguda en les meves columnes estantisses primer de Carles Geli i després, durant anys i panys, d’Ernest Alós, principal responsable que aquest llibre pugui ara publicar-se. També la complicitat de molts dels que han llegit, discutit, agraït o criticat els articles, amb Xavier Folch, Josep Maria Fonalleras, Enric Gomà, Oriol Izquierdo i Carlota Torrents al capdavant, per diverses raons. I vull finalment dedicar el llibre a la memòria de Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet, Gabriel Galmés, Albert Manent, Modest Prats, Emili Teixidor, Joan Triadú i Gerard Vergés, que malauradament ja no el podran llegir. Ars longa, vita brevis.

 Jaume Subirana, proemi a l'ebook La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada (Núvol, 2016)

dijous, 16 de juny de 2016

dimarts, 14 de juny de 2016

PER TOT EL CEL, CAPVESPRE

Per tot el cel, capvespre.
La llum mor a l’oest.
Volen els últims corbs,
cridant, cap al seu cau.
La lluna ha vingut prest.
Ja lluen les estrelles.
Sense pensar, sense cap por
ara, cor meu, troba la pau.

Dorm sense somnis, deixa enrere
el que t’obligui o sigui un fre.
Resol els greuges amb l’etern:
no són per sempre, les estrelles.
La lluna un dia morirà
i tu i jo, la Terra, el vespre.
Al cel tot és fix a l’espera
de la crescuda del passat.

  Vikram Seth, Summer Requiem (2015)
  Versió de JS


Amb l'agraïment del versionador a Miquel Àngel Llauger, que em va posar en la pista del poema original.

dissabte, 11 de juny de 2016

ACCIDENTALS

Un dissabte de fa anys ja vam tenir The Magic Numbers de convidats (fa tant que, entremig, han tingut temps de treure dos discos nous). Ara hi tornem amb "Accidental Song": guitarra i veus, com quan anàvem d'excursió. I que aquest sigui un bon cap de setmana per a tothom.





MÉS
De propina, una estranya versió (original segur) també unplugged, de "There is a light that never goes out".
Del darrer disc, Alias (2014), aquest "Out on the streets".
I una de les meves cançons preferides d'ells.

dimecres, 8 de juny de 2016

HOMENATGE A UN GOVERN

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners
.
                                                                               1969

         Philip Larkin, High Windows (1974). Traducció de Marcel Riera (Finestrals, labreu, 2009)











Si us ve de gust una estona de Larkin, ara com el 1969 o el 1974 o el 2009, avui a dos quarts de nou del vespre a l'Horiginal (c. Ferlandina, 29, a Barcelona), August Garcia i el seu grup presenten el muntatge "Ran de les coses. Poemes de Philip Larkin a toc de música".

MÉS
Sobre High Windows.
Per comprar-ne la versió catalana.