El món sonaria millor amb més Johnny Mercer, més Mark Twain i més Josh Ritter (i més Audrey Hepburn, admetem-ho) al voltant. Parem-hi l'orella.
Bon cap de setmana moll a tothom.
JOSH RITTER - Moon River (Johnny Mercer/Henry Mancini) from The Thrill Is Back on Vimeo.
L'assumpte aquest dels deu anys enrere em podria dur a aquesta entrada de desembre de 2008 evocant al F l u x els deu anys de la mort de Joan Brossa, ara fa doncs vint anys, avui que en fa cent del naixement del poeta. Un enfilall de lletres i xifres i vies i camins, tot en roig i blanc i negre.
L'ablocGcedari (en homenatge a Brossa)
Els entra-i-surts de Brossa, site a Lletra
Al penúltim disc de Mary Chapin Carpenter, The Things That We Are Made Of, hi destaca un tema de temps lent que sembla pensat per fer lluir la lletra: “Hand on My Back”. La cantautora hi parla de record i agraïment, i de com a mesura que avancem en la vida lliçons i somnis es van entrellaçant: “Tots tornem a terra, tots caiem del cel/ Cremem, ens trenquem, ens fem malbé i plorem/ Però ens mantenim sencers per la vista i per un pacte/ Que comença amb el frec de la teva mà a la meva espatlla”. Escolto la cançó i la torno a escoltar lluny de casa i dels fets dels darrers temps, els bons i els luctuosos, i entre aquests darrers m’adono que en pocs mesos han mort dues persones que d’alguna manera van ser mans a la meva espatlla.
Ho va ser el novel·lista i crític Robert Saladrigas (1940-2018), responsable durant molt de temps de la secció de llibres de La Vanguardia, on als anys vuitanta va acollir un crític vintejador i sense experiència amb tres caps (Josep-Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i qui això signa) i un nom inventat, Joan Orja. Saladrigas no ens coneixia de res i ens va fer una confiança absoluta: no recordo un sol cas de censura ni cap entrebanc greu en quatre anys de ressenyes regulars, no sempre complaents, i sí en canvi un grapat de converses tranquil·les, curioses i encoratjadores. Gent bona, bona gent. També ho va ser Màrius Sampere (1928-2018), ara noticiat i homenatjat però durant anys –fins que el va anar reivindicant la tossuderia de Vicenç Llorca, Àlex Susanna o Sam Abrams– poc més que un llampat perifèric. Sampere era, com Saladrigas, discret, amable i generós, i la seva mà tremolosa tremola encara al meu avantbraç quan l’evoco. De vegades penso si no em devia passar així part de la seva fal·lera d’escriure.
Quantes mans hi caben, una damunt de l’altra, a les nostres espatlles tan menudes? Recomença la cançó de Chapin Carpenter: “Em moc pel món com una fletxa que vola/ partint l’aire mentre cartografio el cel/ I avall molt avall l’eco no es perd/ Records que sonen com cadenes que trontollen”. Fletxa i aire, baules i cadenes, mans i espatlles. Memòria i agraïment.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-I-19
Versión en castellano
Un reporter anònim ens envia aquesta mostra, una més, de com el català s'imposa al món del comerç i retalla la llibertat i el cosmopolitisme, en aquest cas al centre de Barcelona. Imatges escruixidores d'uns pobres xocolaters partint-se la cara per retolar en la llengua de no se sap on.
Potser sigui d'interès per als discutidors sobre la crítica literària al nostre país aquest fragment d'una entrevista amb Pamela Paul, Gregory Cowles i Barry Gewen, responsables de les ressenyes del New York Times, sobre les regles i criteris de la publicació per evitar conflictes d'interessos (via @KatyDerbyshire):
“First, we do a preliminary online search and go through our own archives. If you’ve reviewed an author for us before, you can’t review that person again. With small publishing houses, you can’t review someone if you’re in the same house, even if you don’t have the same editor or the same publicist. You can’t review someone who shares the same agent as you. If you’ve been on a panel with the author and it was antagonistic, we wouldn’t want you to review that person. If you have written a book blurb for the author or been blurbed by that person, you can’t review him or her.
All that said, we then ask the reviewer to disclose any possible conflicts of interest, and that often results in a back-and-forth.
What’s complicated is social media, because everyone is “friends” online. So we sometimes get into intricate discussions, like, “You follow her on Twitter, but have you ever direct messaged?” We want to get a sense of whether you actually know the author.”
"How The Times Avoids Conflicts of Interest in Book Reviews" (8-X-2018)
Avís amb temps: dimecres 30 de gener, al costat de l'antic director de l'IRL i editor Xavier Folch i de l'assagista Simona Škrabec, dos bons coneixedors (i practicadors) del tema, celebrarem amb una conversa sobre escriptors, literatura i cultura catalana la publicació de Construir con palabras a Ediciones Cátedra.
La cita és a les set de la tarda a la llibreria La Central del carrer Mallorca, a Barcelona. No cal dir que hi esteu més que convidats.
Cançons que, no saps per què, associes amb un dia com avui. Amb tornar i tornar a començar, amb encara no deixar-ho. Bon any.
But now I'm sleeping fine
Sometimes the truth is like a second chance
I am the daughter of a great romance
And they are the children of the war
Well the sun rose with so many colors
It nearly broke my heart
And worked me over like a work of art
And I was a part of all that
So go ahead, push your luck
Say what it is you've got to say to me
We will push on into that mystery
And it'll push right back
And there are worse things than that
Cause for every price
And every penance that I could think of
It's better to have fallen in love
Than never to have fallen at all
Cause when you live in a world
Well it gets in to who you thought you'd be
And now I laugh at how the world changed me
I think life chose me after all
"Charles Péguy tenia una especial devoció pels Innocents. El seu Misteri dels Sants Innocents és una autèntica delícia. Ara ningú no el llegeix, i, a França, si parles bé de Péguy et miren amb mala cara. La França catòlica cada dia és més esvaïda i tot això dels llarguíssims poemes de Péguy no els interessa gens. Péguy parla amb una tendresa corprenedora d’aquests nens assassinats pel rei malvat. Al final del poema, cedeix la paraula a Déu i li fa parlar dels Innocents, i li fa dir que són nanos de la lleva del seu fill. I diu que, al cel, juguen a la rutlla, amb les seves corones i les seves palmes. Péguy va morir al començament d’una guerra que no va veure com s’acabava. Ara ha fet cent anys del final de la guerra que va capgirar Europa. La gent neix i viu en la història. La història transcorre i la gent s’hi mor, sense saber com acabaran moltes coses que l’han neguitejada profundament. Jo em puc morir demà, per exemple, i mai no sabré si els nostres presos viuen ja en llibertat, si els nostres exiliats han pogut tornar a casa, si el meu país, finalment, és un país lliure i sobirà, amo de la pròpia legislació, de la pròpia justícia. La història és cruel. Quan dic 'Jo no ho veuré', sempre penso que potser sí. Una ombra d’optimisme em fa les coses mínimament suportables. Però la veritat és que qui mana és la història, la que veu els moviments humans des del seu núvol llunyà i escriu el que passa. Potser cap dels catalans que som vius en aquest moment no veurem encara la llibertat del nostre país. O sigui que en tenim per a cent anys, com a mínim. Potser la veurem tots. Vivim en un estat d’ansietat que ens encoratja. Però que alhora ens fatiga, ens cansa. Això és la vida humana."
Narcís Comadira, "Fragments de dietari" (Ara, 28-XII-18)
L'olor a la palma de la mà d'haver espremut una llimona. Aquesta olor, envasada.
Llarga entrevista a partir de Construir con palabras, gentilesa d'Esteve Miralles, avui al Núvol. N'hi ha que ens costa tenir la boca tancada.
Entrades
Comentaris
