dijous, 30 octubre de 2014

GRÀCIES, MOLL

Quan vam posar en marxa el portal Lletra, una de les primeres pàgines va ser (em consta que per a sorpresa d’alguns) la de l’Aplec de Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, recopilades per mossèn Antoni M. Alcover amb el suport del menorquí Francesc de Borja Moll. La continuació d’aquesta obra va representar a més un dels gèrmens de la fundació a Palma, el 1934, de l’Editorial Moll, que també es féu càrrec de l’altre gran monument balear de la llengua catalana: els deu volums del Diccionari català-valencià-balear, el DCVB. Jo no sé qui llegeix avui les Rondaies..., ni qui passa les pàgines del DCVB amb la delectança amb què jo ho feia a casa dels pares d’un company d’estudis, però sí sé que amb obres com aquesta la dignitat d’una llengua i d’una gent és molt més difícil de menystenir. I té més possibilitats de recuperar-se.

El projecte de l’Editorial Moll, ara aterrat per la lògica del mercat, prové de (i s’entén en) una època en què la feina d’editor tenia a veure amb recuperar, amb documentar i difondre la llengua i la cultura pròpies. La figura de Francesc de Borja Moll és un bon exemple de la suma d’esforç particular i fe en allò que es fa. El seu nom (com el de tants autors al catàleg: Bonet, Llompart, Sanchis Guarner, Villalonga) mostra clarament el que perdem. Mostra també un temps d’on venim (i a on qui sap si no retornem), amb nuls recursos públics i màxima implicació privada. El problema és que els semàfors o les celebracions es poden restituir quan hi torni a haver diners, si mai n’hi torna a haver; les iniciatives i institucions culturals, en canvi, un cop clausurades no tornen a brotar, i deixen a terra (en el dia a dia del país) un clot, com quan arrenques aquells arbustos amb arrels molt més grans que les branques a la vista. “Les Illes d’Or”, “Raixa” o “Els Treballs i els Dies” són noms que ressonen per als filòlegs. No deixaran de fer-ho perquè Moll cessi la seva activitat, com tantes altres editorials importants ho han fet al llarg dels temps, però sí que assoleixen ara la paradoxal fortalesa de les coses passades: inalterables ja, i inabastables. De tots plegats depèn que n’hi hagi de futures, i que en siguin (en siguem) dignes.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 29-X-14
Versión en castellano







MÉS
Isidor Marí, "Editorial Moll, adéu... o a reveure?" (Núvol, 20-X-14)
Joan-Carles Girbés, "L'edició 'imprescindible'" (El País, Quadern, 29-X-14)

dimarts, 28 octubre de 2014

CROMÀTICA

Com la de les olors, la dels colors. La força dels colors. Ha estat veure aquesta foto i de cop se m'ha obert endins una finestra d'associacions, de records, de llocs, de veus, de llums: aquests són els colors de la meva samarreta, de petit. Justament aquests. No dic que siguin els bons, ni que els altres no ho siguin, ni que no en tingui d'altres. Però aquest blau fosc tirant a lilós o a destenyit i aquest roig musc, combinats, són els colors de quan no ens importava perdre i no paràvem de calcular i els partits eren a les cinc i ens esbatussàvem al pati i ningú no duia la samarreta fora del Camp.

Després ha vingut la glòria, però allò també estava bé.




dilluns, 27 octubre de 2014

VENES PLENES D'INVISIBLE

Avui Sylvia Plath hauria fet vuitanta-dos anys. L'octubre de 1962, poc abans de la seva mort, va deixar enregistrada aquesta lectura de "A Birthday Present". Un regal esplèndid, ja ho veureu.

(...) It stands at my window, big as the sky.
It breathes from my sheets, the cold dead center

Where split lives congeal and stiffen to history.
Let it not come by the mail, finger by finger.

Let it not come by word of mouth, I should be sixty
By the time the whole of it was delivered, and to numb to use it.

Only let down the veil, the veil, the veil.
If it were death

I would admire the deep gravity of it, its timeless eyes.
I would know you were serious.

There would be a nobility then, there would be a birthday.
And the knife not carve, but enter

Pure and clean as the cry of a baby,
And the universe slide from my side.


[En català, la veu poètica de Plath ressona gràcies a Montserrat Abelló. Aquí podeu llegit mitja dotzena de versions seves.]


diumenge, 26 octubre de 2014

MÉS AMUNT DE LA PLAÇA

No passa cada dia que algú amb coneixement de causa i gràcia per escriure faci un retrat de qui va alçar la casa on tu vius. Al darrer número de Barcelona Metròpolis (en línia i en tres llengües, un detall institucional) el guionista Enric Gomà dedica el perfil "La mà dreta del doctor Robert" a presentar el doctor Manuel Ribas i Perdigó (1859-1927), president de la Reial Acadèmia de Medicina i fill de la Barcelona vella del tombant de segle (de l'altre tombant de segle) amb consulta al carrer de Santa Anna. Ribas i Perdigó era un científic savant que durant un cert temps es va resistir a traslladar-se a la Rambla de Catalunya per por que els malalts no volguessin travessar el gran descampat de la plaça de Catalunya ("ventosa, mal il·luminada i poblada d’uns individus erràtics i de mirada tèrbola. Una mica com ara", escriu Gomà).




dissabte, 25 octubre de 2014

IT'S WEE, IT'S WOW

Potser després me'n penedeixo, però a hores d'ara la cita sembla d'aquelles massa bona per perdre el temps parlant-ne, o intentant explicar-la als descreguts. Que vagi bé, doncs (o com a mínim no pas malament), per als bons, que avui farem com que són els que tinguin un o dos presidents executats.

I en tot cas, bona resta de cap de setmana.



dijous, 23 octubre de 2014

TRETZE

L'altre dia tornant amb un avió d'aquests d'oferta vaig veure que no hi havia fila 13. Ai las: a casa el tretze sempre ha estat el número de la bona sort. Avui m'adono que el marcador parla ja de tretze centenars de seguidors al compte de Twitter. Per a algú que es dedica als versos, aquestes magnituds fan venir vertigen. En tot cas, mil tres-centes vegades gràcies. I a seguir remenant paraules. Per a tots vostès.


dimecres, 22 octubre de 2014

EL TUYO DICE QUE LA TEVA NO

A l'entrada al Parlament europeu hi ha una gran paret de vidre amb paraules de benvinguda en totes les llengües oficials de la UE. I constates un cop més que la teva no hi és (ni se l'espera), amb la qual cosa no saps si no és llengua, no és europea o no arriba a la categoria de llengua-amb-dret-a-vinil-al-vidre, per gentilesa precisament del teu govern, dels mateixos representants polítics que han convertit en Hòstia Santa la Constitució de 1978 ignorant-ne a consciència l'article 3.

És això, doncs, som aquí: no davant d'un govern i un Estat que no ens representen sinó davant (o a sota, o al marge, o contra) un govern i un Estat que ens neguen, que voldrien invisibilitzar el "problema". La distinció em sembla pertinent, ni que sigui a benefici d'inventari.





dimarts, 21 octubre de 2014

BRASSEURS

Brussel·les és per a molts la ciutat (o una de les ciutats) d'ells dos. Com ho és també d'alguna manera de Jean-Baptiste Rousseau (que aquí es trobà amb Voltaire, i morí a l'exili), de Josep Carner (que hi va viure un quart de segle i hi morí, també exiliat), de Paul Claudel (que hi va ser ambaixador de 1933 a 1936). Poetes que fugien, que treballaven, que estimaven, que resaven, que s'enyoraven, que odiaven, que escrivien, que llegien al voltant de la Grand Place.



dissabte, 18 octubre de 2014

UN CONTE MÉS

Ha tornat. Jo a la seva edat, vull tenir encara aquestes ganes.

Que passeu amb ell un gran cap de setmana tropical (aquesta calor schifosa hi ajuda).



divendres, 17 octubre de 2014

PAÍS PETIT

Avui llegeixo versos a Manresa, al festival "Tocats de lletra", a les nou del vespre a El Sielu compartint escenari amb Tere Irastortza (poeta basca) i María do Cebreiro Rábade (gallega), i amb l'acompanyament musical de Marc del Pino i Coloma Bertran.




dijous, 16 octubre de 2014

POSTMONOLINGÜISME

"Las reflexiones sobre el multilingüismo de la cultura española deben situarse asimismo en un contexto más amplio, que es el del cuestionamiento del paradigma monolingüe en un contexto europeo. Como ha estudiado recientemente Y. Yildiz, la idea de la importancia fundamental de la lengua materna y su carácter privilegiado para la creación literaria es relativamente reciente, un producto del siglo XVIII europeo, precisamente el siglo en que en España se establece el español como lengua oficial del estado. A partir de ese momento, las lenguas se ven como principios estructuradores de lo nacional, pero tambien de la subjetividad, y el multilingüismo pasa a considerarse fuente de disensión o amenaza para la cohesión política y psicológica. En su brillante estudio del paradigma monolingüe y su alternativa, que ella denomina la condición posmonolingüe, Yildiz aboga por un cuestionamiento de lo que se ha convertido sin duda en un habitus cultural que perpetúa la idea de un vínculo orgánico e irrompible entre una lengua y una cultura claramente definida en sus contornos específicos, geográficos e históricos. La existencia de ese paradigma monolingüe ha conseguido oscurecer o convertir en excepciones o patologías la existencia de otras formas de expresión y coexistencia en múltiples lenguas a la vez, algo muy frecuente con anterioridad al siglo XVIII pero también después, a pesar de todas las políticas institucionales en sentido contrario. Hoy en día, la movilidad y las relaciones interculturales resultantes de los procesos de globalización plantean la posibilidad de un nuevo paradigma, posmonolingüe, que no solo reconozca la existencia de prácticas multilingües, sino que cuestione la premisa de la uniformidad de cualquier lengua, problematizando además la relación supuestamente privilegiada que todos los hablantes tienen con su lengua materna."

 Luisa Elena Delgado, La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (Siglo XXI, 2014)

Interessant, oi? Doncs aquesta tarda l'autora, Luisa Elena Delgado, professora de la universitat d'Illinois (Urbana-Champaign), Germà Bel, Guillem Martínez i l'editor, Tomás Rodríguez, presenten el llibre a Barcelona, a l'Espai Contrabandos (Arc de Sant Cristòfol, 11).




dimecres, 15 octubre de 2014

COUTX

Al metro, una parella ja granadeta conversa, drets al davant meu. Ella a ell:

—Yo no te mando, te doy ideas.