diumenge, 30 de juliol de 2017

OSBORNE

Convertir en emblema nacional allò que et carregues. I protegir-ne la icona mentre elimines els éssers. Ni els nord-americans, no han arribat a tant.




dissabte, 29 de juliol de 2017

AIRE

Aigua, líquid, riu. Fresca. Nedar, capbussar-se, surar. Ombra. Aire, ventet, brisa. Espardenyes. Res al canell. Badar. Llegir. Badar. Aigua.

Bon cap de setmana a tothom, i bones vacances a qui en tingui.





dijous, 27 de juliol de 2017

MENJAR LLETRES

El dissenyador i il·lustrador Marc Vicens és de les persones llegides que conec. Al seu blog Menjar blanc fa dialogar regularment lletres i dibuixos. I de fa unes setmanes ençà hi ha anat triant i dibuixant fragments de Cafarnaüm. Com en aquest "Ja pararà" o a "Pescador".




dimarts, 25 de juliol de 2017

BACK

Bon senyal: no recordar on tenia el botó d'engegada l'ordinador de la feina.




diumenge, 23 de juliol de 2017

¡VIVAN LAS CLOACAS!


Documental "Las cloacas de Interior" (The State's Secret Cesspit, with English subtitles)

MÉS
Informació de la productora sobre el documental
"Èxit rotund de 'Las cloacas de Interior': 30% de 'share' i 'trending topic' mundial" (Ara, 19-VII-17)
"Los bancos de Andorra permitieron a la policía ver sus cuentas en busca de pruebas contra Mas o Junqueras" (La Vanguardia, 19-VII-17)
Antonio Rey, "'Las cloacas de Interior': antitelevisión" (El Mundo, 19-VII-17)


dissabte, 22 de juliol de 2017

CONSTITUCIONALISME ÉS NACIONALISME

"El nacionalisme espanyol? És clar que existeix. Existeix perquè hi ha un percentatge majoritari de ciutadans a la majoria del territori, i un percentatge notable a d'altres punts, que pensa que Espanya és una nació. I no pensen que Espanya és nació perquè té una Constitució, sinó que creuen que la nació existeix anteriorment a la Constitució. Però com tots els nacionalismes d'estat, el nacionalisme espanyol no té necessitat de manifestar-se contínuament per existir com a tal. Ja té els seus símbols, els seus equips en les competicions internacionals, és reconegut per la comunitat internacional amb símbols propis... Això està fermament assentat i es veu en detalls de la vida quotidiana."

Voilà: "El constitucionalisme és un nacionalisme espanyol". Per això ens paguen (o ens haurien de pagar), als investigadors: per saber sumar i relacionar dades i, llavors, posar paraules entenedores a qüestions d'interès general. Xosé Manoel Núñez Seixas, catedràtic a Santiago i professor a la Ludwig-Maximilians Universität München, a qui vam tenir com a keynote speaker al congrés del projecte "Funcions del passat", és una autoritat internacional a llegir i a seguir en qüestions de nacionalisme i identitat.



divendres, 21 de juliol de 2017

DETROIT

Que el capitalisme porta d'alguna manera (o de diverses maneres) a la devastació ho hem après intel·lectualment, fent l'esforç de distingir el nostre benestar puntual de la mà de dades i d'informació a l'abast sobre els efectes indesitjables per a tanta altra gent. A Detroit ho entens de cop i sense paraules perquè ho veus en forma de solars buits, fàbriques abandonades i edificis esventrats al bell mig del que va ser la capital mundial de la indústria automobilística, amb els Ford, Cadillac, Studebaker, Dodge i Chrysler rivalitzant als carrers, a les fires i als aparadors, i a l'òpera, al Riverfront i a la borsa. Veus el que queda del que havia estat, contemples el capital i una capital esdevinguts no res, buit i runa. T'adones que fonamentar i arrasar potser no sempre són antònims. I vas a buscar aquell verset desolat de l'Eclesiastès (Coh 2,11) on el Predicador escriu: "després de repassar totes les obres que havia dut a terme i tot el que havia aconseguit amb el meu esforç, em vaig adonar que tot és en va i afany inútil: sota el sol, no es treu res de cap treball".




dijous, 20 de juliol de 2017

NASSOS TRENCATS

Dies enrere, a la presentació a la llibreria Seminary Co-op d’un llibre del poeta i activista Kevin Coval, el presentador va comentar que estimar Chicago és com estimar una dona guapa amb el nas trencat. Allà assegut lluny del meu país petit, la bona imatge em va fer pensar tot d’una en la literatura catalana.

Em va fer pensar en una literatura guapa a qui les alegries (la presència com a convidada a la fira de Bolonya, per exemple) li duren quatre dies. Nas trencat. En un sector esqueixat però fibrós i voluntariós damunt del qual els responsables polítics a banda i banda de la plaça de Sant Jaume han volgut estendre en pocs mesos dos cars plans de promoció de la lectura que regategen euros a biblioteques escolars, promotors residents o professionals del sector i els gasten en uns anuncis banals que han entretingut, això sí, els opinadors durant setmanes. Nas trencat. La Institució de les Lletres Catalanes perd el bell logo republicà dissenyat per Josep Obiols i passa a ser considerada com “els altres serveis del Departament de Cultura” quan ni és un servei ni mai s’havia volgut que fos com els altres, i al gremi tothom calla amb l’alegria funeral dels que o no saben o no els importa o tenen el cul (l’ajut) llogat. Nas trencat. Des d’un diari general d’aquells que havien tingut influència es critica el llibre coordinat per Xavier Pla sobre la recepció de Proust a Catalunya perquè no posa l’èmfasi en la traducció al castellà d’Alianza (com si Josep Pla i els seus contemporanis haguessin hagut d’esperar a finals dels seixanta per llegir À la recherche...), i la discussió acaba embolicada amb el Procés. Nas trencat.

I així anem fent, sempre demanant permís o disculpes per existir. Potser perquè no ens agrada prou la dansa. Merce Cunningham ho havia dit ben clar mig segle enrere: “Del que es tracta no és de cap llicència, sinó de llibertat, és a dir: d’una consciència absoluta del món i alhora de la desconnexió d’aquest món”. Llibres i autors guapos, nassos trencats i tota la llibertat del món. Que cadascú es fixi en el que li sembli.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-VII-17
Versión en castellano



dissabte, 15 de juliol de 2017

MOTOWN

Quin seria per a vosaltres el tema o el grup més representatiu del so Tamla-Motown? Abans de respondre massa de pressa feu un cop d'ull a l'exuberància de la llista en aquesta antologia de cent títols de la gran discogràfica de Detroit (desplegueu-la clicant a "Mostra'n més").

En volia escollir un per dir-vos que, si tot va bé, avui seré a Hitsville USA, refent mentalment l'espai de creació d'un munt de tonades d'aquelles que sortien i tornaven a sortir de la ràdio i els tocadiscos. Ha tocat aquesta, coreografiada i tot.

Bon cap de setmana a tothom, inclosos els que no sabem ballar.





També hauria pogut ser aquesta cançó, o aquesta (les perruques arquitectòniques no se les va inventar Amy Winehouse), o aquesta altra, és clar...

divendres, 14 de juliol de 2017

ANNIE HALL

Aquesta mena de coses belles i vanes que, quan te n'assabentes, et fan feliç, com una espurna, un clatell fugaç o una bona rima: als darrers anys de la seva vida el pianista Bill Evans compartia amb el productor cinematogràfic Jack Rollins (si us agrada Woody Allen sabeu de qui us parlo) la propietat d'un cavall de carreres que es deia "Annie Hall".