Llegim i som llegits
amb una ala de llum
a dins de cada pàgina.
Ocells que no veiem,
marees, abraçades,
perfil de les paraules
a l'alba de paper,
corrent de tinta blava
pel fil de l'horitzó.
Les lletres som nosaltres
surant al panorama.
JS
L'altre dia El Roto va clavar la paradoxa que vivim. Així anem fent, amb tribunals i ministeris i tertúlies i ambaixades i càtedres i parlaments on somriuen els que neguen (el passat) i condemnen (els altres). Com a The Walking Dead però en versió castissa i casernària.
 |
| El Roto, El País, 21-II-2015 |
És un consol, constatar que no ets l'únic remugaire a la sala amb problemes per apreciar les virtuts de la carnestolenda oficialitzada:
21.2.15 Avui a la tarda, ensopit per un refredat insidiós, passo l’estona mirant la TV de la Costa Brava. Retransmeten en diferit la rua del Carnaval de Sant Feliu. Tothom disfressat, fins i tot el senyor alcalde. Feia una fred que pelava. I, esclar, els que pensen com aniran guarnits, com que ho pensen a l’estiu, no tenen en compte la meteorologia. I si la disfressa escollida exigeix lluir cuixa, doncs vinga pantis i leggings i el que sigui per protegir les carns esblanqueïdes. Els més feliços eren una colla de criatures vestides de conillets, tots dins d’uns sacs de pell blanca immaculada, confortables i envejables. Dir que tot plegat era un festival del kitsch és dir poc. Però les cares de felicitat dels que desfilaven em porten a pensar que ja no entenc res de res. Ni del país, ni de la seva gent, ni de la seva cultura.
Narcís Comadira, "Notes disperses", Ara, 27-II-15 (via @SebastiaArquer)
Per cloure el mes més breu, un "lasting treasure" de les versions i la cançó encalmada que m'han fet descobrir l'Oriol i el Jordi (gràcies, amics!). Segur que Carole King també somriu, escoltant-la.
I molt bon cap de setmana a la resta.
MÉS
Dues versions més, peculiars i esplèndides, de Clem Snide: interpretant "Whiter shade of pale" i "Bird on a wire".
Passo per davant de la nova megaoficina del Banco Popular al Passeig de Gràcia (banda Llobregat) i m'adono que amb els logos que hi han posat, d'on ha desaparegut discretament la paraula "Banco" i a l'adjectiu el precedeix una altra P, el PP podria ben bé estalviar-se les costoses seus que ha hagut de pagar de tan trista manera. Només que canviessin el color corporatiu ja estarien escampats per tot Espanya. Al cap i a la fi, uns i altres treballen pel mateix: Déu (el de l'Opus i el BOE), els diners (els de l'Opus i el BOE) i la clara vocació de sentir-se "perteneciente o relativo al pueblo". Al revés te lo digo para que me entiendas.
Una lliçó de control i coordinació col·lectius en dos minuts. Que tots els èxtasis a la vida fossin tan llargs com aquests cinquanta-un tocs seguits d'ahir a la nit.
barca possession city per allasfcb
Les lletres gallegues commemoren avui el dia del naixement de Rosalía de Castro (a Santiago de Compostel·la, el 24 de febrer de 1837, vuit anys abans que Guimerà i Verdaguer). A Mag Poesia hi trobareu un parell de versions catalanes de les que en féu Josep M. Llompart, entre les quals aquesta, d'una indiscutible actualitat, cantada fa molts anys per Amancio Prada.
LA JUSTÍCIA PER LA MÀ
Els qui tenen fama d'honrats a la vila
m'han pres tota quanta blancor jo tenia,
de fems em sollaren les gales més fines
i la meva roba esquinçaren a miques.
No em deixaren pedra on ho pogués viure;
sense llar ni cobri, vagava pels cingles,
vaig dormir en els boscos amb la salvatgina;
els meus fills, els àngels que jo tant volia,
van morir: moriren de fam que tenien!
Restí deshonrada, marciren ma vida,
un llit em pararen d'esbarzers i aritges,
i aquelles raboses de sang maleïda
en un llit de roses en calma dormien.
―"Oh, jutges, salvau-me!", vaig cridar... Follia!
De mi feren burla, mentí la justícia.
―"Bon Déu, ajudau-me!", vaig clamar esvanida.
De tan amunt que era, bon Déu no em sentia.
Com lloba, aleshores, sofrent o ferida,
d'un salt agafava la falç i sortia
a poc a poquet... Ni l'herba sentien!
La lluna es va pondre, la fera dormia
amb els seus companys en cambra polida.
Els vaig mirar freda, i amb la mà estremida
d'un cop, d'un sol cop!, els deixí sens vida,
i allà vaig restar, al peu de les víctimes,
tranquil·la, esperant que trencàs el dia.
I llavors... Llavors es féu la justícia,
jo, amb ells; la llei, amb la mà que els feria.
Rosalía de Castro
Trad. de Josep M. Llompart
Trobo que no se subratlla prou la principal aportació catalana a l'imaginari metafòric de la vida i el debat polítics. Ni cebes ni pals de paller: el nostre gra de sorra és el bunyol de vent.
M'agrada la Kathleen Edwards i m'agraden aquests concerts en petitíssim format.
Bon cap de setmana ben acompanyats, doncs.
MÉS
La darrera cançó, "Change the sheets", produïda d'estudi.
A la primera lliçó dels manuals de gestor públic suposo que hi figura el consell de presentar sempre que es pugui els problemes com a oportunitats (de canvi, de millora). Aquest any en fa set-cents de la mort del filòsof i escriptor Ramon Llull, un dels fundadors de la literatura catalana i un dels primers a utilitzar, ja al segle XIII, una llengua romanç per parlar en prosa de Déu i del bon govern del món.
Llull té la gràcia i la complicació que va ser mallorquí i alhora, per família i per com anaven llavors les coses (abans de l’Espanya sempiterna dels Wert i Margallo), català. Té la gràcia i la complicació que va ser filòsof i, alhora, teòleg, i no només teòleg sinó aferrissat propagador de la fe cristiana (“foll de Déu”, li deien, i “Doctor il·luminat”). Té la gràcia que va escriure en català però també en llatí i en àrab (i, menys, en occità, francès o castellà) perquè és un apologeta i la llengua per a ell se subordina a la funció del text. Té la gràcia i la complicació que va escriure centenars d’obres, desenes de milers de pàgines, que avui no sempre són fàcils de llegir i entendre.
Això no obstant, els set-cents anys de la seva mort em semblen una ocasió excel·lent per reivindicar la feina intel·lectual, el compromís personal, la visió internacional, la màxima exigència a una llengua viscuda en comunitat i, alhora, la prioritat del plurilingüisme i l’aposta central per les traduccions. Ja tindríem política cultural: mirin si donen de si, les gràcies i les complicacions d’un personatge com Ramon Llull! Deixem en segon pla si hi haurà o no canvi de govern a les Balears i al País Valencià (malament, quan els clàssics depenen del que interessi a un Bauzá o del que opini un Toni Cantó). Donem mitjans i altaveu als savis (Lola Badia, Albert Soler) que coneixen Llull, fem encàrrecs als grans escriptors que el sàpiguen llegir (com va fer Enric Casasses amb el que ja havia fet Verdaguer a les Perles de l’Amic e Amat), pensem en institucions com el Centre de Documentació Ramon Llull (centrellull.ub.edu) de la Universitat de Barcelona en termes d’infraestructures d’estat. Aprofitem l’oportunitat. No n’hi haurà gaires més de tan bones.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-II-15
Versión en castellano
« Bilan. Toujours, hélas, provisoire. »
« Chaos. Toujours indescriptible : c’est sa seule description. »
« Vide. Toujours sidéral. »
Enric Bou fa avui una bella entrada al seu blog Marjades ("Gérard Genette: el plaer de les llistes") parlant del Bardadrac de Genette, un dels sants patrons de l'estructuralisme i la narratologia, sobre l'ordre possible o il·lusori dels records i les idees, sobre l'ordenació del text i el pensament, i la sensació, al final, que potser els allistaments, a banda de necessaris, són també inútils, o superflus, o innocents, o passavolants.
Entrades
Comentaris
