Com als darrers anys, al llarg de les vacances aquí al F l u x hi trobareu cada dia una peça recuperada del rebost del blog. En aquest cas he preparat una tria de frases curtes, d'aforismes, de pseudomàximes provinents no pas de cap saviesa popular sinó de la ploma de qui ho signa.
Que l'estiu us sigui llarg i mandrós. Jo me'n torno a anar a medir, i així ja comencem la sèrie.
Parlem d'una coneguda comuna, ara a la rampa de llançament de la fama d'estar per casa. "S'aplaudeix a ella mateixa", diu amb un somriure. I penso que la vellesa a alguns els torna, a més de savis, elegants.
La queixa d'UN client fa que Aldi retiri tots els productes etiquetats en català en un supermercat de la Franja, amb la lògica satisfacció dels productors catalanoetiquetants i dels consumidors catalanoparlants. La demanda d'UN pare a Catalunya farà que els fills de vint-i-nou famílies passin a ser educats en castellà per comptes de català (o bé que la Generalitat li pagui 6000€ d'escola privada en la llengua de Millán-Astray). El pla antipobresa del govern espanyol atorga a Ceuta SETANTA vegades més euros per nen que a Andalusia o Catalunya. El punt de vista d'UN suposat expert (i membre de la FAES) és l'oficial per al càlcul d'unes balances fiscals que esperàvem de fa vint anys i en el plantejament de les quals els experts de mig món divergeixen...
Jo no sé qui dubta que a Espanya tots els ciutadans somos iguales. Cal estar molt cec per no voler sentir-se content i orgullós d'aquesta forma en què l'administració de l'Estat i les grans empreses, aplegant esforços, organitzen les coses perquè una immaculada llibertat rojigualda resplendeixi per damunt dels drets de tants petits dissidents del bien común. Gràcies a la suma del govern i les grans corporacions, Espanya és cada dia més, per fi, una, igual y libre. Segur que Onésimo Redondo somriu, des del Walhalla.
Com a l'estiu les pigues a la pell, cartells i més cartells pertot de botigues que tanquen, però també alguns de negocis nous que van obrint. I avui un d'aquests ha fet que m'aturés a llegir-ne bé el nom: LUXURY RESALE SHOP. Quina raó social més ben posada per a una certa pulsió (o compulsió) col·lectiva: el luxe a preu d'oferta. Ja ve a ser això.
Instat per un tuit del traductor i poeta Miquel Àngel Llauger (@mallauger) i per la inevitable exposició a les notícies d'aquests dies, plenes de Chamberlains del XXI, he dedicat alguna estona de vetlla a reescriure en català el "Politics" de W.B. Yeats que mencionava al F l u x l'altre dia, escrit al mes de maig de 1938 i inspirat per la Guerra Civil espanyola. Sé que ja n'hi ha una bona versió de Marià Villangómez (avui introbable al mercat, com tantes altres coses), però m'ha vingut de gust afegir-hi la meva, a la recerca del to entre reflexiu i col·loquial del poema en anglès. Com deia aquell, Déu mos guard d'un ja està fet.
POLÍTICA
Als nostres temps, el destí de l'home presenta
el seu sentit en termes polítics. (Thomas Mann)
Com vols, veient aquella noia,
que atengui al que dieu
de la política de Roma,
de Rússia o d’Espanya?
Escolto el viatger
que sap bé de què parla,
escolto aquest polític
tan reflexiu i tan llegit,
i potser sigui cert tot el que han dit
sobre la guerra, sobre les alarmes;
però, ah!, si fos jove altra vegada
i la pogués tenir abraçada!
W.B. Yeats (versió de JS)
MÉS
Un altre poema de Yeats sobre la guerra (de 1915): "On being asked for a War Poem"
El poema musicat pels Waterboys
Una altra versió de Yeats: "Un aviador irlandès preveu la seva mort"
Aquesta lògica tan catalana (tan suposadament indiscutiblement lògica) segons la qual a l'estiu, que tenim més temps per llegir diaris i llibres i revistes, tanquem els suplements literaris. Fins al setembre, que és quan els lectors tornen a anar de cul.
La vaig descobrir dies enrere via un tuit d'Oriol Sabaté (@malcombowie) que en destacava la col·laboració amb Joe Henry en un dels temes ("Lead me on") de l'últim disc d'aquest.
I trobo que fa per desitjar-vos un bon cap de setmana d'estiu.
"Del Lahrdy" i "del Gijón", així s'ha rebatejat els dos manifestos emesos aquests dies des de Madrid, on cinquanta persones per banda amb més o menys bones intencions i un coneixement del tema proper al que jo pugui tenir sobre la història dels comuneros no només opinen sinó que dictaminen (i recomanen, o exigeixen) diverses sortides per afrontar el "problema catalán", el vell fantasma que fa segle i mig que aombra cantonades i despatxos del Madrid dels Borbons.
Trobo significatiu que, a falta de resposta governamental, les reaccions a la cosa catalana es ventilin al voltant de casposes taules de tertúlia (millors, val a dir-ho, que les sales de banderes castrenses): aquest és el nivell que té a hores d'ara el pensament polític a l'Espanya de les radiales, dels Paradores, de la Roja, de Perejil, de l'AVE i de la FAES. I parlant de caspa, avui li dec el primer somriure del dia a José Oneto, qui escriu sobre els manifestos (entenc que sense ironia) que el text de Libres y Iguales "en realidad (...) está inspirado por Better Together, la campaña contra la independencia de Escocia, respaldada por JK Rowlimg, autora de los libros de 'Harry Potter', y el ex entrenador del Manchester United, Sir Alex Ferguson" I tant! Igual igual que a Escòcia... Si aquesta és la capacitat d'anàlisi dels comentaristes de la Cort, anem bé per anar a Liliput, o a Wonderland, o al Toboso.
No saber res però poder pontificar sobre tot, perquè s'està convençut que les coses són com tu les veus (o com les vols veure). D'això es tracta per a alguns. Bé, i de que et paguin per manifestar-ho. Poder-te permetre unes bones vacances més, a costa (ceño fruncido) del "explosivo cóctel catalán".
Ho sé, massa política. Tens raó. Jo voldria escriure versos clars i nets com els d'Aleksander Kúixner traduïts per Xènia Dyakonova que ahir destacava al seu blog Miquel Àngel Llauger, o parlar amb admiració de les versions castellanes de Narcís Comadira que José María Micó ha fet per a l'antologia que preparem, o dels versos de Joan Navarro que encara em ballen al cap d'ençà de la Festa de la Poesia de Sitges. Però no paren de sonar les alarmes. I això no obstant ressonen en alguna banda, rere tot plegat, els versos del "Politics" de Yeats cantats pels Waterboys: ah, qui tornés a ser jove i la tingués entre els seus braços!
MÉS
Una altra versió musicada del mateix poema, a càrrec de Karl Wallinger (al disc de versions de Yeats Now and in time to be, de 1997).
L'Estat triga un munt d'anys a jutjar divuit feixistes, entre els quals l'assassí confés d'un jove valencià, i uns dies abans del judici la Guardia Civil destrueix casualment les armes que havien de ser aportades com a prova al judici. A les imatges de la informació sobre el judici els acusats es tapen els rostres perquè no se'ls reconegui, i tu recordes amb un somriure amarg el diari madrileny que publicà fa poc a tota pàgina sense permís les cares dels jutges pro-consulta filtrades per membres de la Policia Nacional. I per postres TVE1 menciona finalment la notícia en horari de màxima audiència (vint anys després)... donant el nom de la víctima, Guillem Agulló, com a presumpte assassí. Errors, casualitats, descuits. Però sempre, tots, en la mateixa direcció.
¿Què passaria si a qui s'hagués mencionat com assassí fos a una víctima d'ETA i qui ho hagués fet fos TV3, si el president Rajoy rebés els familiars d'aquestes altres víctimes del terrorisme feixista i els enaltís com ho fa amb les víctimes d'ETA, si les proves que les "fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado" destruïssin just a temps sense voler servissin per rebaixar la condemna d'un nacionalista reaccionario?
És per coses així que molts pensem que Espanya és encara una democràcia a mitges, i que els artistes i intel·lectuals tenen una enorme responsabilitat en el guany de qualitat democràtica pendent. Però a Mario Vargas Llosa, Jorge M. Reverte, Albert Boadella, Jon Juaristi, Félix de Azúa o Arcadi Espada els preocupa molt més que un assassinat polític de segona el fet suposadament incontrovertit (i indemostrable) que "hasta ahora, el desafío secesionista no ha recibido la respuesta que merece". Per això s'adrecen a Rajoy. No perquè demani disculpes en nom de l'Estat i faci imperar la llei i la justícia en el cas Agulló i en d'altres, sinó perquè ajusticiï. Una llengua, una comunitat, la memòria d'un jove. Algo.
Entrades
Comentaris
