dimarts, 21 octubre de 2014

BRASSEURS

Brussel·les és per a molts la ciutat (o una de les ciutats) d'ells dos. Com ho és també d'alguna manera de Jean-Baptiste Rousseau (que aquí es trobà amb Voltaire, i morí a l'exili), de Josep Carner (que hi va viure un quart de segle i hi morí, també exiliat), de Paul Claudel (que hi va ser ambaixador de 1933 a 1936). Poetes que fugien, que treballaven, que estimaven, que resaven, que s'enyoraven, que odiaven, que escrivien, que llegien al voltant de la Grand Place.



dissabte, 18 octubre de 2014

UN CONTE MÉS

Ha tornat. Jo a la seva edat, vull tenir encara aquestes ganes.

Que passeu amb ell un gran cap de setmana tropical (aquesta calor schifosa hi ajuda).



divendres, 17 octubre de 2014

PAÍS PETIT

Avui llegeixo versos a Manresa, al festival "Tocats de lletra", a les nou del vespre a El Sielu compartint escenari amb Tere Irastortza (poeta basca) i María do Cebreiro Rábade (gallega), i amb l'acompanyament musical de Marc del Pino i Coloma Bertran.




dijous, 16 octubre de 2014

POSTMONOLINGÜISME

"Las reflexiones sobre el multilingüismo de la cultura española deben situarse asimismo en un contexto más amplio, que es el del cuestionamiento del paradigma monolingüe en un contexto europeo. Como ha estudiado recientemente Y. Yildiz, la idea de la importancia fundamental de la lengua materna y su carácter privilegiado para la creación literaria es relativamente reciente, un producto del siglo XVIII europeo, precisamente el siglo en que en España se establece el español como lengua oficial del estado. A partir de ese momento, las lenguas se ven como principios estructuradores de lo nacional, pero tambien de la subjetividad, y el multilingüismo pasa a considerarse fuente de disensión o amenaza para la cohesión política y psicológica. En su brillante estudio del paradigma monolingüe y su alternativa, que ella denomina la condición posmonolingüe, Yildiz aboga por un cuestionamiento de lo que se ha convertido sin duda en un habitus cultural que perpetúa la idea de un vínculo orgánico e irrompible entre una lengua y una cultura claramente definida en sus contornos específicos, geográficos e históricos. La existencia de ese paradigma monolingüe ha conseguido oscurecer o convertir en excepciones o patologías la existencia de otras formas de expresión y coexistencia en múltiples lenguas a la vez, algo muy frecuente con anterioridad al siglo XVIII pero también después, a pesar de todas las políticas institucionales en sentido contrario. Hoy en día, la movilidad y las relaciones interculturales resultantes de los procesos de globalización plantean la posibilidad de un nuevo paradigma, posmonolingüe, que no solo reconozca la existencia de prácticas multilingües, sino que cuestione la premisa de la uniformidad de cualquier lengua, problematizando además la relación supuestamente privilegiada que todos los hablantes tienen con su lengua materna."

 Luisa Elena Delgado, La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (Siglo XXI, 2014)

Interessant, oi? Doncs aquesta tarda l'autora, Luisa Elena Delgado, professora de la universitat d'Illinois (Urbana-Champaign), Germà Bel, Guillem Martínez i l'editor, Tomás Rodríguez, presenten el llibre a Barcelona, a l'Espai Contrabandos (Arc de Sant Cristòfol, 11).




dimecres, 15 octubre de 2014

COUTX

Al metro, una parella ja granadeta conversa, drets al davant meu. Ella a ell:

—Yo no te mando, te doy ideas.


dilluns, 13 octubre de 2014

ALS PEUS DE LA CATEDRAL

Un cop, en juny, al vespre,
en tornar d'una llarga excursió
i tenint encara fresca en la memòria
l'olor dels arbres en flor de França,
els camps grocs i els plàtans verds
que corrien ràpid davant del cotxe,

sèiem a la vorada als peus de la catedral
i parlàvem a mitja veu de la catàstrofe,
del que vindria, de l'amenaça inevitable,
i algú va dir, això és el millor
que podem fer ara:
parlar de la foscor en aquesta ombra tan clara.

 Adam Zagajewski, "U stóp katedry" (del llibre Antenes)
 Versió de Xavier Farré












MÉS
Xavier Farré, "Adam Zagajewski. Recuperar territoris" (Núvol, 13-X-14)
Més Zagajewski al F l u x

diumenge, 12 octubre de 2014

VIATJAR LLEU

Com més s'espesseeix l'agenda, com més es tanquen els horitzons als diaris i a la feina i al país, com menys ventilats semblen catàlegs i converses i sales i calendari, més m'agrada aquesta cançó.

Un brindis per Trummy Young i Jimmy Mundy, i per la lletra del gran Johnny Mercer. Només arrossego el dubte entre la versió de sempre, l'original de Billie Holiday per a Capitol Records de 1942, la de la trompeta solitària de Chet Baker o la proposta més sixties que vaig trobar no fa gaire en un gran disc d'Anita O'Day titulat precisament Trav'lin' light. I que em perdoni en aquest cas Ella Fitzgerald, sempre al larari.



dissabte, 11 octubre de 2014

HOORAY!

Dedicada amb carinyo als de les esvàstiques i les estanqueres amb pollastre que demà es passejaran pel centre de la meva capital.

A la resta, el desig que passeu un bon cap de setmana.




Mad in Madrid,
ill in Seville,
lonely in Barcelona.
Then, someone tells you and you cheer...
¡Hooray!, ¡hooray!,
¡The bullfighter dies!
¡Hooray!, ¡hooray!
The bullfighter dies,
and nobody cries
...

divendres, 10 octubre de 2014

ADAM, JOAN I JOAN










Dilluns vinent, dia 13, a Barcelona (a l'Arts Santa Mònica de la Rambla, a les set) teniu l'oportunitat d'escoltar un dels grans poetes vius d'aquests dies: Adam Zagajewski. Presentat a més per Xavier Farré, poeta i traductor, mantenidor d'un esplèndid blog de versions de poesia contemporània que en un país més civilitzat que el nostre li valdria un encàrrec o si més no un reconeixement institucional. Però en fi: celebrem el que tenim a prop. Com la poesia i els llibres d'assaig de Zagajewski (a Acantilado/Quaderns Crema).

I dimarts presentem Joan Salvat-Papasseit en italià a l'Istituto Italiano di Cultura di Barcellona amb Marcello Belotti i Gabriella Gavagnin.

I dimecres el PEN Català i el Centre Octubre organitzen a València un acte en homenatge a Joan Vinyoli amb motiu del centenari del poeta en què participen Vicent Salvador, Gemma Pasqual, Jordi Llavina (comissari de l'Any Vinyoli) i Ferran Carbó.

Adam, Joan i Joan: una dieta lírica de primera per enfocar la setmana.

dijous, 9 octubre de 2014

NEL PAPAVERO (SALVAT EN ITALIÀ)

i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
només per dir com és la boca d'Ella...

Si voleu sentir-ho recitat en italià i us ve de gust conèixer la primera versió completa d'un llibre de Salvat-Papasseit en la llengua de Petrarca i de Pavese, dimarts vinent a dos quarts de vuit esteu convidats a l'Istituto Italiano di Cultura di Barcellona a la presentació de Il poema de La rosa sulle labbra, traduït per Marcello Belotti i recentment publicat per Editori Internazionali Riuniti, amb l'ajut de l'Institut Ramon Llull.




dimecres, 8 octubre de 2014

HUECO ANATEMA

Escolto a la ràdio el president Rajoy al Congreso de los Diputados fer veure que respon la pregunta de Pere Macias sobre la disminució rècord de la inversió de l'Estat a Catalunya als pressupostos de l'any vinent, i em ve al cap "La patria nueva", un article extraordinari de Joan Maragall que aquests dies llegirem a classe. Un article de 1902 que va estar a punt de costar al poeta de l'"Oda a Espanya" l'empresonament. Hi parla de matonismo parlamentari i de tertúlia. El 1902. Ha passat més d'un segle, i encara hi som.

“matonismo parlamentario o de tertulia que habla rotundamente en nombre de España, que da y quita patentes de patriotismo, y que anatematiza (…) todo impulso de vida que intenta penetrar en la gran momia política. El hueco anatema resuena grandiosamente por los ámbitos de la vasta necrópolis nacional, ahogando el grito de vida aislado en la pequeña región de los vivos que no saben gritar: – Zona neutral… – Separatismo! – Concierto económico. – Separatismo! – Organismos autónomos. – Separatismo! ¿Cómo podemos ser españolistas de esta España?”

 Joan Maragall, "La patria nueva" (Diario de Barcelona, 11-IX-1902) 

dimarts, 7 octubre de 2014

AUBERGE ESPAGNOLE

Castro, Ruz i la Infanta, el Constitucional, la tal Alaya, el Constitucional, avui Elpidio Silva que a més de ser expulsat de la carrera ha de pagar una multa a Miguel Blesa, el Constitucional, aquell alliberament de narcos per la reforma, el Constitucional... ¿Vindrà algun dia algú d'un altre planeta, o simplement d'un país decent amb separació de poders, a deixar constància i intentar explicar el cas clínic del sistema judicial espanyol?