Algú més s'apunta a venir a viure uns dies a la Barcelona de 1874? Som al final del Sexenni democràtic, Gustave Doré publica imatges de la ciutat dibuixada i Jacint Verdaguer ha aconseguit feina de capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica. Ah, i al final del passeig de Colom no hi ha estàtua de l'ídem. [imatge via @CatalunyaColor]
Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res.
--Jacint Verdaguer, "Vora la mar" (Flors del calvari, 1896)
Coses bones de tenir un projecte de recerca finançat. Això és dilluns dia 15 a les 4h de la tarda a l'Auditori del Campus de Ciutadella de la UPF (c. Ramon Trias Fargas, 25). Activitat gratuïta i oberta a tothom.
%20(1).png)
Avui he celebrat el dia del naixement de Jacint Verdaguer fent-me mecenes a Verkami del projecte Canigó 1883, un projecte de pel·lícula o documental (té una mica de cada) d'Albert Naudín i la FJV sobre el poeta i els Pririneus amb la veu de Lluís Soler, que un ja no sap si és la d'ell o la de l'escriptor.
Us convido a afegir-vos aquí al projecte.
Properament a les seves pantalles (bé, al campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra ;)
L'exposició, produïda anys enrere per la Fundació Jacint Verdaguer, serà a la facultat d'Humanitats fins a mitjans de juny, i forma part d'un programa més extens que hem anomenat "Primavera Verdaguer" coorganitzat amb la Fundació, el MUHBA i l'Institut de Cultura de la UPF. Visitable a partir de dilluns vinent.
El llibre col·lectiu Great Immortality: Studies on European Cultural Sainthood, publicat per l'editorial Brill a la sèrie National Cultivation of Culture (coordinada per Joep Leerssen) i coeditat pels professors Marijan Dović (investigador a l'Acadèmia Eslovena de les Arts i les Lletres) i Jón Karl Helgason (de la Universitat d'Islàndia), ha obtingut el ESCL Excelence Award for Collaborative Research atorgat per la European Society of Comparative Literature (ESCL).
El llibre inclou una vintena d'aportacions (sovint, estudis de cas) en la línia de la recerca ja plantejada pels autors a National Poets, Cultural Saints (Brill, 2017). Amb Magí Sunyer (URV) hi vam escriure el capítol "Jacint Verdaguer, a Catalan Cultural Saint" (i vam contribuir també, òbviament, a la tria de la imatge de la coberta).
Ja l'heu vista? Jo friso, però encara no.
Aquí teniu una altra presentació una mica més extensa del documental. Aquí, el blog de la productora, amb informació sobre el projecte. I aquí, un mapa de la ruta de Verdaguer l'estiu de 1882.
El 1886 nou dones de Weston van comprar la bassa d’Oliver Farrar per fer-ne un parc públic, el primer de l’estat de Vermont. Avui, una junta de nou dones hereva de les pioneres gestiona el Weston Green, al centre del poble. El mateix any, Dorotea de Chopitea encapçalava el grup de barcelonins rics que va comprar uns terrenys al cim de Collserola per oferir-los al futur sant Joan Bosco. Ara trobem normal que se’n digui Tibidabo i que hi hagi una església, però com el Weston Green algú en va tenir la idea i la iniciativa, algú va pensar i va refer el fang i el turó. Contra l’oficialisme i l’estatalisme, hi ha llocs al món on bona part de les coses provenen de la iniciativa privada i, si de cas, les institucions després s’hi han afegit o ho han assumit.
L’any 1965 es va crear a Folgueroles Amics de Verdaguer, que el 1967 obrí la Casa Museu Verdaguer i, amb els anys, la Fundació Jacint Verdaguer. Folgueroles és un poble petit i la Fundació té un pressupost modestíssim, però la literatura catalana els deu iniciatives com la intervenció de Perejaume dibuixant a la riera la signatura del poeta l’any del seu centenari, l’enregistrament del “Canigó en 125 veus”, l’impuls de Verdaguer Edicions (aquí hem parlat de la impressionant tria de Canigó enregistrada per Lluís Soler) o, ara mateix, l’exposició “Verdaguer segrestat”. Tot això ha tingut des de 2002 al capdavant (al capdavant i al capdarrere) la Carme Torrents, una historiadora de l’art i museòloga enderiada a més a convertir la Casa Museu en un dels pilars de la xarxa del patrimoni literari català. I ho va aconseguir, amb la creació d’Espais Escrits el 2005. Ara la Carme es jubila, però la Fundació i la Casa i les Edicions continuaran.
En un país que, governat pels nacionalistes, ha reduït a la meitat el ja prou migrat pressupost de Cultura tot mantenint els sous dels alts funcionaris, en un sector precaritzat fins a la ratlla (vermella o groga, qui ho sap) de la inanició, dir Fundació Jacint Verdaguer i dir Carme Torrents és dir per on podem anar. Tant de bo que qui vingui després ho sàpiga fer igual de bé.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-IX-18
Versión en castellano
Melior est mors quan vita amara. (Eccl. 30, 17)
Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
¿quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix véns per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.
Jacint Verdaguer, Al cel (1903)
“Amb son germà, lo comte de Cerdanya, / com àliga que a l’àliga acompanya, / davalla Tallaferro de Canigó un matí”... Si heu escoltat Vittorio Gassman dir la Divina Comèdia o Richard Burton recitant Dylan Thomas i heu pensat com jo que poques coses llibresques s’hi poden comparar, ara en teniu una de nostrada per posar al mateix nivell: Oir, la síntesi del Canigó de Jacint Verdaguer feta per l’actor Lluís Soler. Feta i dita. Soler va presentar la seva versió abreujada del gran poema èpic de mossèn Cinto (amb el permís de L’Atlàntida) el 2011 a Folgueroles, i després la va dur al TNC. Ara la gent de Verdaguer Edicions l’ha convençut perquè es fiqui en un estudi d’enregistrament i, sota la direcció de Roger Mas (de qui són les millors cançons amb poemes de Verdaguer que conec), deixi constància de la seva capacitat per dir tan bé com els millors uns versos densos i intensos, no pas senzills, que ja van camí del segle i mig de vida. El poema de la nació catalana restaurada, segons fórmula de Ricard Torrents.
Passaran els temps i els pressupostos, els grops i els governs, els ministres analfabets i els coronels venjatius, i Verdaguer seguirà dempeus. Passaran els llibres d’autoajuda, les traduccions apressades, els versets floralescos i els reculls de tuits, i Gentil i Flordeneu seguiran volant per damunt del Pirineu, com els campanars de Cuixà i Sant Martí ens admiren encara que la gent ja no sàpiga gaire què es un monestir. Ara tornen tots plegats a les llibreries, i potser tornaran també als escenaris, i en l’endemig s’han escolat, oh meravella, al meu Spotify, entre Bill Evans, Natalie Merchant i els Pulp, al costat de Burton i Gassman, de Bene i Branagh i Nunn i Rickman. Per poc més del que costa la samarreta de la manifestació de cada any (i per una desena part del que costa l’equipació també anual del club que és més que un club), aquí teniu Catalunya per posar-vos-la a l’orella, la de veritat, la que no passa sinó que deixa que ens hi reflectim nosaltres mentre passem. Tot plegat, gràcies a Verdaguer i a Lluís Soler. Oïu-los.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IX-17
Versión en castellano
Benvolguts simplistes d'un color i d'un altre: us he retallat aquesta citació de l'any que Primo de Rivera va inaugurar el monument barceloní a Verdaguer, escrita per una feminista i anarquista futura primera ministra dona d'Espanya parlant d'un capellà carca i escriptor de primera, perquè hi disfruteu una estona i tots plegats relaxem una mica els pressupòsits:
Ha pasado ya la pompa oficial; nada queda del rumor de los discursos y de las músicas; secas están las flores que las hijas de Maragall, el otro poeta cantor de Cataluña, depositaron sobre el monumento del pobre sacerdote místico y cándido, encendido de un amor que quería ser divino y que poseía todas las bellezas, todas las melancolías y todas las añoranzas del amor humano. | Y ahora, en este silencio oficial en que ha vuelto a hundirse el nombre del más humilde de los hombres, del más cristiano y sincero de los sacerdotes, precisa que suene la voz de los que reivindicamos su memoria de perseguido, de los que comprendemos su tormento de inadaptado, de los que concebimos su calvario de místico, de los que adivinamos un poema de tristeza, de abnegación, de sinceridad, de valentía obscura a través de la vida inquieta y de la muerte injusta de este gran poeta humano, demasiado humano, y que por serlo recibió trato de bestia.
Frederica Montseny, “Verdaguer, el místico”, La Revista Blanca, juny de 1924
El text és en una de les parets de la nova (i excel·lent) museïtzació del MUHBA Vil·la Joana, a Vallvidrera, a tocar de la cambra on el juny de 1902 va expirar Jacint Verdaguer.
MÉS
Joan Safont, "La desconnexió cultural" (Ara, 28-XI-16)
Narcís Garolera, "Jacint Verdaguer" a lletrA
Manuel Delgado, "Anarquía y espiritismo" (El País, 20-IV-02)
Surt a l’escenari sense saltar ni cridar, sense fum ni efectes especials, ell tot sol vestit de negre, amb espardenyes de veta. Bé, no del tot sol: duu una guitarra. L’envolta una escenografia senzilla i eficaç de Lluís Danés i durant la propera hora llarga estarem amb ell, la seva veu, la guitarra, les paraules i aquests miralls i llums que canvien. Ell que tot just n’ha fet quaranta obre el recital puntejant “Mig segle fa que pel món/ vaig camina que camina/ per escabrós viarany/ vora el gran riu de la vida”, i un no pot no somriure: ara que els experts tornen a esbatussar-se i a fer gestos antipàtics amb l’excusa de la figura de Jacint Verdaguer, Roger Mas el canta i el recrea un segle després anant amb la barca d’una riba a l’altra riba, el vivifica i, doncs, hi dóna sentit. Les seves versions de “Camina”, de “Plus ultra” o d’“Anem” al disc Les cançons tel·lúriques (2008) hauran de ser a l’antologia de la millor poesia catalana musicada de tots els temps.
I ara vostès em podrien dir: “què fa aquest parlant d’un cantautor en una columna sobre llibres i literatura?”. Bé, diguem d’entrada que Roger Mas és un cantautor especial, un artista llegit que al llarg del concert, a més de cantar Verdaguer, llegirà Francesc Pujols i li dedicarà una cançó, ens parlarà de Goethe i en cantarà un poema traduït per ell, recitarà Joan Maragall i evocarà enaltit Jaume Sisa. Amb la seva veu intensa i afinada Mas barreja amb naturalitat cançons pròpies i poemes d’altri que en surten disparats, més rics i més densos, i així fan millor la xarxa de la cultura que som i podem ser. Amb un talent cru, pregon, extrínsec, un talent que fa pensar en els de Sisa, Ovidi Montllor o Adrià Puntí, difícils d’adular, de classificar i d’exportar, Roger Mas sap que la galàxia comença ben a tocar nostre, que una cobla pot ser una gran orquestra, que Solsona és al centre del món o, com va dir el poeta, que Amèrica és el poble del costat. I, així, la immensitat és oberta, i on altres veuen deserts un eixam de mons formigueja. També per a la literatura.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IV-16
Versión en castellano
La Fundació Pere Coromines i Ara Llibres (amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona) acaben de posar a les llibreries els Itineraris Joan Coromines, un volumàs en tapa dura, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, amb les anotacions (minucioses, suculentes) fetes en les seves quatre-centes cinquanta-set excursions filològiques per territoris de parla catalana (ressenyades en apèndix) per Joan Coromines, un dels grans savis —i dels grans pencaires— de la llengua catalana. Edicions de 1984, des de la modèstia i l'ambició literària que la caracteritzen, ha assumit un projecte de fa anys iniciat (i després encallat) a Edicions 62: les més de mil pàgines de la Poesia completa de Blai Bonet, en edició crítica de Nicolau Dols i Gabriel S.T. Sampol i amb un excel·lent estudi introductori de Margalida Pons. I Verdaguer Edicions, fundada l'any passat i vinculada a la Fundació Jacint Verdaguer i a la Universitat de Vic, ha posat recentment al mercat els dos primers volums de la col·lecció "Univers", que pretén oferir mirades contemporànies sobre l’obra de Verdaguer a partir de suggerents lectures fetes per autors actuals: alcen el teló amb Dimonis, els apunts d'exorcisme de mossèn Cinto, a càrrec d'Enric Casasses, i Pàtries, una tria temàtica de la mà de Ricard Torrents.
I ara vostès em poden dir: com és que poses juntes aquestes tres (de fet, aquestes quatre) obres? Doncs perquè són bons exemples de diverses combinacions promotores per a l'edició de peces importants, pedres basals, de les nostres lletres, projectes de viabilitat empresarial diguem que no evident però alhora d'un alt interès. En aquest temps de retirada o encongiment del suport institucional a la cultura escrita, són tres propostes d'implicació (i imbricació) d'entitats civils, empreses i persones, a benefici de Coromines, Bonet i Verdaguer que és com dir a benefici de tots nosaltres. Perquè, parlant d'allò de què no deixem de parlar fa mesos: aquestes són les nostres Grosses de veritat, amb tot el respecte pel sorteig del proper 31 de desembre.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 26-XI-14
Versión en castellano
MÉS
Ernest Alós no veu igual el valor del llibre de Coromines (El Periódico, 15-XI-14)
Josep Massot, "Blai Bonet. El poeta que fascina els joves" (La Vanguardia)
Miquel Àngel Llauger, "Blai Bonet, més de mil pàgines de magma poètic". Entrevista a Nicolau Dols i Gabriel de la S. T. Sampol (Núvol)
Al món de les lletres en general i al sector editorial en particular també es viu entre cops de porta, corrents d’aire, menús cada vegada més lacònics i sopes amb més Maizena, i la sensació que et fan aixecar els peus mentre passen l’escombra i van recollint, que algú s’escura la gola a prop com convidant-nos a marxar... Anem fent llista de llibreries que pleguen, el Grup 62 anuncia els canvis que l’integren ja del tot i el liofilitzen dins de Planeta, acabem de saber que tanca Edi.Cat, pioners del llibre digital en català, i cinc anys de retallades i retards en els ajuts i de reducció sostinguda de les vendes de llibres s’han endut per endavant avançaments, encàrrecs i tarifes més o menys dignes... En moments així, de tota manera, ara que ens recorden que hem de recordar Joan Vinyoli alguns que no el llegien quan Xavier Folch l’editava (primer a Ariel, després a Empúries), jo crec que és bo evocar en quines circumstàncies personals, editorials, polítiques, fins i tot econòmiques si voleu, van escriure i publicar els seus llibres (no només els primers llibres) Salvat-Papasseit, Carner, Riba, Calders, Foix, Bonet, Brossa, la Rodoreda d’abans de La plaça del Diamant, el Moncada d’abans de Camí de sirga.
Fa dos mil anys el gran Horaci escrivia convençut de la perennitat de la pròpia obra, més duradora que el bronze (Exegi monumentum aere perennius), però ja al Renaixement Petrarca es plany perquè té la impressió com si els versos els hagués escrit en el vent (la imatge no és de Dylan). Amb el Romanticisme, John Keats escollirà el famós epitafi que parla d’un el nom del qual va ser escrit en l’aigua; Jacint Verdaguer a “Vora la mar” es demana “Per què escriure més versos en l’arena?” i vol fer-ho amb estels i, ara fa uns anys, Narcís Comadira replicava dient que ell escriu sobre benzina...
Aire, aigua, sorra, benzina: si el que escrivim ja és sempre temporal, i efímer, què n’hem de dir d’allò sobre què escrivim? Tant si ens referim als temes com si parlem de suports, vivim i escrivim (sempre ha estat així) entre cops de portes.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-II-14
Versión en castellano
El mateix dia m’arriben a les mans el nou llibre de poemes d’Enric Casasses i una llastimosa peça periodística que vol ser un panorama de la poesia catalana actual plena d’obvietats adverbialitzades i de llargues llistes de noms on se’l redueix a un simple dinamitzador de recitals.
El nou llibre de Casasses es diu T’hi sé, i el publica Edicions de 1984 a la seva sèrie de Poesia, allà on recentment van aparèixer els Poemes escollits de Joseph Brodsky traduïts per Judit Díaz Barneda (una joia que tota sola justificaria la col·lecció). Suposo que hem d’entendre que el Casasses poeta (descobert i divulgat per Empúries) ja no interessa al Grup 62, o que la deriva editorial del Grup 62 pel que fa a la poesia i a d’altres gèneres ja no interessa a Casasses: totes dues coses són ben comprensibles.
I el cas és que obres T’hi sé i tornes a trobar-te de cara amb el do de la llengua en estat pur. El do de la llengua, sí: allò que alguns (pocs) tenen, altres percacem i molts ni saben que existeix, o es pensen que és un joc banal o un simple peatge antropològic. Hi ha qui parla de Casasses i només hi veu un hippy sènior, qui no sap no evocar el copalta, la cullera de fusta. Però jo he estat en un recital seu amb un dels millors narradors del país, que no l’havia escoltat mai en directe, i l’he vist quedar literalment (i envejosament) trasbalsat. Perquè el copalta d’Enric Casasses és com la barretina de mossèn Cinto als Jocs Florals de 1865, i la seva cullera de fusta remena les paraules a l’olla barrejada del català com molt pocs escriptors vius ho saben fer. Casasses té alguna cosa nostra que ve de fa temps i que ningú no pot retenir, alguna cosa que també té Roger Mas cantant els poemes de Verdaguer i que tenien Ovidi Montllor dient Vicent Andrés Estellés i Joan Manuel Serrat cantant Salvat-Papasseit, o Joan Maragall donant veu al Comte Arnau: parla amb la veu de la llengua que es diu a ella mateixa, el català es diu en ell. Potser ni n’és conscient (tot i que jo crec que sí), però en qualsevol cas Casasses ens hi sap, i això reconforta. I ens honora.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-XI-13
Versión en castellano
MÉS
Una entrevista amb Enric Casasses sobre T'hi sé (VilaWeb, 19-XI-13)
La bona notícia és que la Fundació Jacint Verdaguer ha anunciat a la Setmana del Llibre en Català la posada en marxa de Verdaguer Edicions, per tal de dur als lectors (inclosos, per una vegada, els digitals!) l'obra de l'autor de Canigó partint dels textos establerts i anotats per especialistes.
La no tan bona és que això passa dos anys després que l'editorial EUMO, de la Universitat de Vic, promotora inicial de les edicions crítiques de l'obra de Verdaguer, entrés dins del Grup 62, l'actual portaavions de l'edició en català, ara definitivament amarrat a Planeta. Se suposava que el Grup 62 havia de donar fons i forma a diverses operacions editorials substancioses amb el catàleg d'EUMO, i alguns ens vam fer il·lusions en relació amb Verdaguer. Però no: no cal ser cap linx per entendre que el llançament de Verdaguer Edicions des de fora de la gran empresa que ho hauria pogut fer és una resposta al desinterès del Grup 62/Planeta per l'obra completa de Verdaguer, com es mantenen aturats o abandonats tots els altres projectes d'obres completes de clàssics catalans. I amb l'excepció, l'edició en curs de Salvador Espriu, ja veurem què passarà quan Catalunya Ràdio deixi de recordar-nos cada matí la persistència de la fidelitat de tots plegats a no sabem gaire què. Dissabte, l'edició catalana d'El País explicava amb prou detall l'aparició del nou segell verdaguerià en el context del gir anticulturalista (o aculturalista, si volem) del gran grup editorial en la llengua de l'autor de la lletra del Virolai, aquella que fa:
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Entrades
Comentaris
