Avui he intentat explicar a algú que en certs moments entens que vas cap a menys, cap al despullament, cap a un descartar tranquil, cap a alguna mena de final no saps si d'etapa. I no me n'he acabat de sortir, potser perquè tampoc no m'ho acabo de saber explicar ni a mi mateix. En fi, coses que passen. Després he retrobat aquest vídeo a Youtube, i he pensat que la propera vegada el posaré d'imatges de fons.
Bon cap de setmana als que tenim i als que no teniu una pantera a l'eixida.
In the prison of the gifted / I was friendly with the guards ("Happens to the Heart".) Per alguna estranya via, un cop i un altre Cohen diu uns versos que il·luminen aquell angle obscur de la teva habitació: a la presó dels que fan bé alguna cosa, jo era amic dels guardes.
N'hi ha que necessiten quatre-centes pàgines per contar la seva vida. Podent escriure "Had to do time in the tower" i ja està (o, si voleu, per allargar-ho una mica, "Sometimes I’d head for the highway"). Si fes més mal temps i no tingués tantes ganes de badar ho traduiria i ho signaria i apa, ja he escrit la meva biografia, jo també.
Per cert: ahir vaig descobrir que Anjani Thomas, aquella veu de fons que li donava forma, té una curiosa (morosa, melosa) versió pròpia de "Crazy to love you".
Torno sol del supermercat. Puc sentir el soroll que fa el silenci en una ciutat buida el dia que tothom és a casa. Us sona? Com tantes altres coses, a més, això té la seva cançó. I no és de Johnny Cash, com em pensava (ell la va popularitzar), sinó de Kris Kristofferson. Sí, l'actor (i cantant no del tot negligible: coneixeu les seves Austin Sessions?).
Però la millor versió que conec de "Sunday Morning Coming Down" és, de llarg, l'acústica de Joe Henry a l'AmericanaFest, i no la trobareu a Spotify. Per això us la deixo aquí. Per tots els diumenges i tots els dies de confinament que puguin venir.
Ah, per cert, diu que Kristofferson, vuitantí, ha demanat que a la seva làpida hi posin els versos inicials del "Bird on the Wire" de Cohen:
Like a bird on the wire
Like a drunk in a midnight choir
I have tried in my way to be free
O viure després així. La producció, en el sentit més ampli del terme, és una cosa que –quan funciona com aquí– sempre envejaré, des de la torre aïllada del fer poemes, al món de la música, als cantants i compositors. Un bon vídeo sobre Thanks for the dance, el disc pòstum de Leonard Cohen, un treball de col·laboració extraordinari.
Hi ha disc nou de Leonard Cohen a l'horitzó, parlant des del més enllà: Thanks for the Dance. No és una mala alternativa a reflexionar immobilitzats mentre ens tallen la gespa sota els peus, ens fan el llit o ens carreguen els daus. Ja m'enteneu.
Gairebé vius, doncs, gairebé a casa, que nostrosenyor ens agafi confessats.
Un altre glop de vi, un cigarret i anem, que ja torna a ser hora de baixar a ballar a l'embús de cada dia. Els mestres bé ho saben:
So come, my friends, be not afraid
We are so lightly here
It is in love that we are made
In love we disappear
Tho' all the maps of blood and flesh
Are posted on the door
There's no one who has told us yet
What boogie street is for
La valenta cançó de Cohen que molts alguna vegada hem taral·lejat o citat (I love the country, but I can't stand the scene) versionada per Amanda Palmer al piano i Neil Gaiman dient-ne la lletra, amb l'afegit d'un esplèndid vídeo de David Mack i Olga Nunes. Tot plegat, cedit al PEN America per promoure la seva tasca de defensa de la llibertat d'expressió. Chapeau, senyores i senyors.
I bon cap de setmana a tothom.
MÉS
L'espai on donar-se d'alta o fer donacions al PEN America.
Blog "Veu Lliure" del PEN Català, coordinat per Miquel Àngel Llauger.
Vídeo de Leonard Cohen cantant el tema, el 1992.
Suddenly the night has grown colder.
MÉS
"El déu abandona Antoni", poema original de Konstandinos P. Kavafis: "i escolta amb la commoció que vulguis, / però no amb les súpliques i els planys dels pusil·lànimes, / escolta, com a últim goig teu, el clamoreig".
"Si teva és la glòria, meva serà la vergonya. Tu ho vols més fosc, matem la flama", Leonard Cohen.
I molts bons cap de setmana, mentrestant.
Arribar als vuitanta i ser capaç d'escriure una lletra que acabi així:
I cried for you this morning
And I’ll cry for you again
But I’m not in charge of sorrow
So please don’t ask me when
There may be wine and roses
And magnums of champagne
But we’ll never no we’ll never
Ever be that drunk again
The party’s over
But I’ve landed on my feet
I’ll be standing on this corner
Where there used to be a street
i que l'estampin i el cantin amb tu aquest productor i aquestes veus. Quin gran final de festa.
Ja no anirem més a voltar... En la veu de Spokenverse, un poema breu de Lord Byron (tret d'una carta a un amic) convertit més tard en cançó relativament popular que han interpretat Richard Dyer-Bennet, Joan Baez, Leonard Cohen amb Sharon Robinson (disculpes pel muntatge) i d'altres menys coneguts com Kris Delmhorst o la Nicola en un pub com a cançó tradicional irlandesa.
Al bloc Amb vetusta gonella han aplegat diverses traduccions del poema original, inclosa la de Marià Manent.
M'agraden les cançons en què algú escriu una carta a algú altre, ficció sobre ficció de veus que reconstrueixen el que té lloc en silenci. Com aquesta de Dar Williams (versionada per Joan Baez). O com altres peces igualment esplèndides de Boris Vian, Natalie Merchant o Leonard Cohen.
Que passeu un bon cap de setmana.
Cordialment,
Trobo en un número endarrerit de L'Avenç (el de novembre de 2008) un article de Perejaume sobre la discutida intervenció arquitectònica als entorns del Palau de la Música. Conté un doble punt de vista que em sembla interessant: per una banda, parlant del boom turístic a la Barcelona actual, Perejaume sosté que "la ciutat té l'aspecte de viure encara, quinze anys després, en una inacabable, en una extenuant cerimònia d'inauguració: els turistes baixen de les grades a la sorra de l'estadi que és tota la ciutat perquè el cràter de l'estadi no ha parat de créixer i gairebé ja no queda ciutat fora de l'estadi". Dit això, l'artista (i excel·lent poeta) argumenta que la nostra ha estat (comparada amb la francesa, per exemple) una cultura pobra i que bona part dels grans edificis barcelonins de finals del XIX i principis del XX són "formes de tresor. La relluència d'aquest tresors en l'àmbit dels dos grans edificis teatrals era incrementada per l'efecte sorpresa de ser imprevisibles, desplegats inesperadament, de sobte, com un truc de màgia: el Liceu amb un interior fastuós encapsat en una façana anodina que no el feia preveure (...), el Palau amb un edifici, façana tot ell, interior tot ell, encapsat pels carrers estrets que l'envolten, com un paó posat en un niu de coloms". Que Domènech i Montaner va pensar el Palau allà on era i en l'entorn en què era, vaja, i que la nostra dèria actual per obrir perspectives potser té més a veure amb la potència de les càmeres digitals i de les targetes de crèdit, amb les mides d'autocars i parasols, que no amb la necessitat o la idoneïtat d'edificis i ciutat. Llavors, arriba una sentència final per subratllar: "De vegades per un excés de visualitat les obres queden sense res per oferir-nos, sense res que hi puguem descobrir". Diria que qualsevol que hagi estat a Niaux, al Sant Sepulcre o, per no anar-nos-en tan lluny, a la Biblioteca Arús ho pot entendre. Ens està avisant (i m'hi sumo) que la visualitat, l'espectacularitat, la immediatesa no són les úniques virtuts possibles. Mentrestant, sentimental, Cohen canta allò de "I love the country but I can't stand the scene".
"La lletra es dissol en la música i la música es dissol en lletra, i el que te'n queda és aire fresc i una sensació d'envigoriment". Diu Leonard Cohen (0:44). M'apunto a la idea de Lou Reed (3:47) que som molt afortunats d'estar vius mentre ell ho està.
Tothom repeteix amb to experiencial que de l'amor a l'odi només hi ha una passa. Però deuen ser unes quantes i muntanya avall, perquè la veritat és que al mateix camí a la inversa, de l'odi a l'amor, hi ha molt menys trànsit.
[Per cert: sabíeu que Leonard Cohen ja té canal propi a YouTube?]
I said to Hank Williams: how lonely does it get?
Hank Williams hasn't answered yet
But I hear him coughing all night long
A hundred floors above me
In the tower of song
"Es tracta de com ressonen: saps que ressonen amb una veritat que és difícil de trobar però que opera amb una mena de força en la teva vida. Sovint em passa això amb una cançó de Dylan, fins i tot amb cançons d'Édith Piaf, en què les paraules van massa de pressa per a mi perquè realment les entengui, en francès, però tens la sensació que parlen d'alguna cosa que és veritat, que és veritat i que tu no pots ubicar per tu mateix, i resulta que algú l'ha ubicada per tu, i sents com si en aquell moment posessis l'última peça del trencaclosques, com si aquell moment hagués estat clarificat, el moment en què ets, el moment en què l'estàs sentint: és com que totes les peces encaixen... No és meravellós, quan totes les peces encaixen?"
Leonard Cohen, entrevistat a I'm Your Man
Entrades
Comentaris
